1876. La Dona d’Aigua ( Francesc Maspons i Labrós ).

*

*
imatge de mundo mágico.
*

A mà dreta de Riells del Fai, vers la part del nord,

seguint el torrent que passa pel peu del poble,

es troba una vall gemada i fresca on els fruiterars

i les verdures sempre verdegen.

Les cases d’ací d’allà escampades,

pugen per damunt els graons que la vall estrenyent-se forma,

fins que tot amb un plegat, trobant la tallada roca,

s’aturen per donar lloc als llacs i cascades que formen Vallderrós,

l’encisat palau de fades.

Allí, al mitjan de la timba, amb la roca espadada

i alta que cap amunt s’aixeca i la frescosa vall pel seu dessota,

al bell dins, formant redós, va brollant a dojo

l’aigua que tot ho emplena.

Les roques que hi han caigut des de dalt,

la van retenint en aquell fons, fent-li fer llacs d’aigua clara i transparent,

la qual, en sobreeixir per sa abundor, es deixa anar cap avall, formant per tot arreu abundants cascades, on els lliris, canyars i joncs es rabegen.

Les parres llambrusques de robusta soca,

els vermellencs aritjols, la nevada ridorta i l’heura arrapadora,

juntes, atapeïdes, encreuant-se pel damunt,

tot ho cobreixen, i donen tanta formosor i foscor

al dins dels llacs i cascades, que amb el perfum que s’hi sent,

la soledat que ho rodeja, el soroll de l’aigua

i el cant dels ocells que tot el dia hi ressona,

queda l’ànima ben bé encisada de plena meravella.

Allí dins, entremig d’aquells foscosos llacs, d’aquelles espurnejants perles,

de la soledat aquella, viuen les fades.

Una n’hi havia que era formosa com cap, potser la reina.

Diu que un matí va eixir tot just al clarejant de l’alba,

enriquida dels perfums del matí i de mil perles de rosada,

i que ningú no va saber on anava;

mes el cert és que l’hereu de Viaplana,

que era de cos gentil i ànima ben disposta, en eixir de casa seva,

camí de Granollers cap a la fira, al peu mateix del barri

la veié tot banyant-se en el gorg que la torrentera hi forma.

L’atapeïda arbreda que a la vora hi creixia,

el verd herbam que s’hi banyava amagant d’ací d’allà

flors de primavera, la quietud sobtada sols pel formós cant del rossinyol

i la mitja claror que hi havia, eren coses per a embargar l’ànima,

si enmig d’elles, irradiant i plena de bellesa,

no hi hagués vist l’hereu la formosa fada.

Diu que duia una perla al cap i que sos vestits eren d’estrelles d’aigua,

i mostrava un ull viu i era tan gentil i bella,

que el jovencell tant fou veure-la com córrer-hi

amb amorós delit a demanar-li que li fes gràcia del seu amor,

si mort no el volia.

La fada, balancejant-se dins les aigües,

sembrant amb sos moviments perles per la vora,

es posà a somriure tot mirant-se’l, com si li requés dir-li paraula

i al mateix temps li fos grat amb ell haver conversa.

Mes no li tornà resposta, ans al contrari

se’n tornà dins la clara i transparent aigua.

Hi ha moments en la vida en què la passió subjuga l’home,

i aqueix en fou un per al pobre hereu de Viaplana;

així és que no podent resistir la força del sentiment,

amb tota vehemència s’acostà al gorg i per Déu pregà a la fada

que li donés l’amor que li demanava.

II ella, amb encesa mirada i boca somrient, li digué:

-“L’Amor só grat de dar-te, tant sols em facis formal promesa

de no dir-me jamai, per cosa alguna, “dona d’aigua”.

-“Sagrament te’n faig; ni això ni res que pugui ofendre’t”.

I acostant-se més al gorg, amb una forta abraçada la tragué de l’aigua.

Les estrelles del cel s’havien ja fos quasi totes,

mes dins del gorg brillaven encara com en nit encesa;

els lliris bosquetans de la vorera s’hi reflectien;

dolçament els canyars es balancejaven;

el cel s’omplia d’encesa porpra, i era allò un conjunt tal d’harmonia,

que al punt d’eixir del gorg la fada, amb sa perla al front

i sos vestits d’estrelles d’aigua, tot d’una

esclataren els ocells precedits de les alegres notes de l’alosa,

i el ressó perdut de joia va omplir tota la terra.

-“Clavellet de mos amors, sol de ma vida, teu per sempre”.

I entrellaçats tots dos, ella amb senzillesa de reina,

ell amb el cor ple d’alegria, se n’entraren cap a dins,

vers el mas de Viaplana.

I com que cors que bé es volen, gaire no es fan desplaure,

aviat apariaren les bodes, i arribat el dia,

de festes no volgueu mai més veure’n.

No semblava sinó que se n’entrés la casa,

i diu que fins el mateix senyor rector hi anà,

admirat del que se’n deia.

I a fe que no n’hi havia per menys

perquè ni mai s’és vista festa tan grossa,

ni més no tornarà a veure’s.

Al voltant de l’ampla era, tot seguint la taula,

la munió dels convidats s’estenia, i el vi anava a dojo,

que tot ho omplia de gaubança; l’ast tres dies i tres nits anà rodant,

i encara va semblar que n’hi mancava; els més grossos moltons,

les fortes vaques, tot va morir-ne;

d’aviram no cal parlar-ne, i de conills i llebres

diu que per temps pels cingles aquells no se’n trobaren:

anava tot que no se sabia d’on podia eixir,

regnava la joia, els veires de mà en mà trincaven,

i començant la festa al matí, la foscor era ja avançada quan els més vells,

assaborits els pans de mel i la saborosa fruita, començaren d’alçar-se.

I ben bé que ho podia fer l’hereu de Viaplana,

perquè des de son matrimoni, tot anà amb abundor en la seva casa.

Ni el celler fou prou gran ni el graner prou ample,

i quan eixien els ramats omplint tota la muntanya,

argelagues i brucs quedaven atuïts per aplec tan nombrós.

El bé de Déu mai s’hi acabava, i uns anys amb altres,

com més anà, més grossa fou la collita.

Així és que res no li mancava, i fins dos fills, un noi i una noia,

i tot era felicitat, quan heus aquí que un dia de maig

que encara el blat verdejava, i estant serè i formós el cel,

la fada amb un crit:

-“Apa, minyons! -diu -, la falç en mà i a segar!”

Setmaners i els de mesada, tots a una es miraren.

Si el blat encara era verd! Mes no tingueren altre remei que obeir.

S’hi posaren per un cap, i arreu, arreu, semblava que volaven.

Mes per això no n’hi havia prou, per la pressa que ella duia.

-“Vosaltres vailets que no sabeu més que gandulejar, també a segar!

Tu sagal, avisa els d’allí baix, que sembla que s’adormin!”

I de totes les treballades a una, acomboiats en grosses colles,

començaren d’ací d’allà a fer brunzir la falç dalladora.

L’amo era dalt del bosc amb els llenyataires,

i quan en sos camps veu tanta lluentor com s’hi movia,

-“Minyons - diu - deixeu les destrals i anem-nos-en cap a la plana,

que no sé si l’exèrcit del rei se n’ha entrat per les meves terres”.

Sega que segaràs els de baix, quan l’hereu hi arribà tot eren garbes.

Podeu comptar com es va posar quan ho va veure.

-“Qui us ha donat permís per a fer-me malbé la vianda?”

-“La mestressa ens ho ha manat”

-“No pot ser, això!”

I anava d’un cantó a l’altre i d’una garba a l’altra,

i totes les trobava verdes i amb l’espiga no formada.

I foll es llançà cap a casa seva.

La seva esposa era al llindar de la porta,

tot descansant de tanta feina, amb el fus a la mà i un fillet al braç,

mentre que l’altre jugava a sa falda.

Així que el veié venir, dolça i amorosa, somrient,

s’alçà i li anava a acostar un dels infantons,

quan ell, agafant-la per un braç, li digué:

-“Tu… has fet la sega?”

-“Jo, aquest matí.”

-“Tu…tu…Malhaja la dona d’aigua!”

Dir això, sentir-se un gran soroll com si s’ensorrés tota la casa,

i desaparèixer la fada, tot fou una cosa.

L’hereu, quan tornà en si, es trobà sol amb sos noiets,

que tots tremolosos es posaren a plorar;

de seguida cridà les minyones de servei,

que eixiren senyant-se d’espaordides,

i els manà que cerquessin la seva esposa; mes, per més que ho feren,

enlloc no van trobar-la.

Heus aquí que encara no havia passat un quart,

quan a cap de riu eixí una espessa boira, la qual, portada pel vent,

en dos minuts cobrí el cel de negror espantosa

i deixà anar tal cop de pedra i aigua que qui era al defora

ni temps va tenir d’aixoplugar-se, ni per més que va córrer,

lliure fou de recollir-ne alguna nafra.

Era allò un devessall d’aigua, com no n’hi hagués memòria;

el llamp esqueixava per tots cantons els negrosos núvols,

el tro retrunyia fent estemordir la terra, i els torrents i rieres,

no podent engolir l’aigua, es llançaren desaforats

arrabassant tot allò que al seu entorn tenien.

De viandes no en parlem, perque ni un bri va quedar-ne;

sols a Viaplana amb les garbes dins,

tothom estava tranquil.

Llavors l’hereu conegué el seu error.

-“Quin mal he fet jo! No he volgut escoltar ma esposa

i l’he perduda per sempre. Jo he robat la mare a mos fills,

i ja no tindran qui els gomboldi, qui els consoli,

ni qui els entendreixi el cor amb el seu amor”.

I aclaparant-lo el dolor, abraçà els seus dos fillets

estrenyent-los amb tota la seva ànima, i esclatà en amarg plor,

que els sanglots tot ho emplenaven.

La munió dels servents eren allí callats i muts,

sense que ningú gosés obrir la boca; algun, a tals mostres de dolor,

enmig la quietud aquella torbada sols per l’expressió d’una ànima angoixada,

arribà a llevar-se la gorra i a abaixar la testa,

i es diu si més d’una dona de baix en baix plorava.

-“Aneu, aneu, mos servents, que ací és finida l’alegria”.

Els treballadors, callats se n’anaren a la feina,

i l’hereu restà allí amb el seu dolor i pena fins que la nit va atrapar-lo.

Si en el curs d’ella va dormir gaire, no cal pas dir-ho;

mes al matí següent, en ésser hora de llevar-se,

se n’anà a la cambra dels nois, i…

!quina no fou sa sorpresa quan els trobà vestidets i arreglats

amb l’alegria a la seva cara!

-“Qui us ha vestit, fills meus?”

-“La mare…”

-“Que és vinguda?”

-“Nosaltres dormíem quan ens hem sentit un bes a cada galta;

ens hem despertat i hem vist la nostra mare,

més bonica, bonica, que duia una perla al cap i sos vestits d’estrelles d’aigua.

-“Vaja, que ja és hora de llevar-se!”,

ens ha dit, i ens ha posat els vestidets, ens ha pentinat tots dos i,

fent-nos altre petó, ja no l’hem vista més.”

-“I no ha dit si es quedava? Per què no li ho demanàveu?”

-“Oh, si no l’hem vista més…”

L’hereu en rebé gran consol, i des d’aquella hora endavant,

nià en son pit l’esperança.

-“Potser tornarà!”

I agafant l’eina se n’anà al treball,

no pensant en tot el dia en res més que en la seva esposa.

Al matí següent, tan bon punt fou llevat,

se n’anà a la cambra dels nois a preguntar-los si havien vist la seva mare.

-“Prou l’hem vista, ens ha vestit i pentinat, mes no ha volgut quedar-se”.

-“Potser demà”.

Mes cada dia era una esperança perduda.

Bé anava a escoltar prop de la porta, a gaudir -se amb el so de la veu de sa esposa; bé fins guaitar pel pany de la clau per si la podria veure, bé la cridà amb veu de llàstima.

Res no va reeixir-li, ni la veié tan sols, ni ella tornava. Per fi, en mig de ses cavil·lacions s’imaginà un mitjà que si li eixia bé, li donaria allò que ell tant desitjava.

Cridà la noia i li digué:

-“Tu, filleta meva, demà al matí, quan la teva mare us pentini, li cuses d’amagat el seu vestit amb el vostre, i jo essent a punt, així que conegui que ho has fet, obro la porta, li demano perdó i ella restarà amb nosaltres”.

Del dit al fet. L’endemà al matí, quan conegué que la noia havia complert el seu encàrrec, obrí de cop la porta, corregué vers on els seus fills i esposa eren, mes no hi trobà ningú: tots havien desaparegut per mai més veure’ls.

La fada s’havia endut sos fills.

Podeu comptar quin desesper tingué l’hereu;

i com abans, se li migrà des de llavors

uns anys d’eixut a la vianda,

i altres se la hi endugueren les pedregades,

i no era criador el bosc, ni la terra ufanosa,

i hagué de lluitar per sempre més

amb la dissort i la malaurança.

Francesc Maspons i Labrós

a “Tradicions del Vallès”

Ed. Barcino, Barcelona, 1952 ( reedició )

reproduit a “Llegendes de Sant Miquel del Fai”