1939.CLOU-TE, cúpula verda…( Carles Riba ).
*
*
cinquena elegia.
Clou-te, cúpula verda per sobre el meu cap cristal·lina!
Aigües de curs discret, brisa que a penes ets més
que un moviment del silenci, imiteu la manera senzilla
com la meva sang ara s’oblida i jo sé.
L’inacabable somni del món endolceix una a una
ses onades entorn del malencònic jardí.
Dins la meva ànima en pau sóc el nàufrag que en l’illa profunda
on reneix de la mar, súbitament reconeix
una pàtria d’antany; i no en té sorpresa; el crepuscle
fa més pur el sender - oh pueril! oh reial!
que l’ha tornat a prendre, envellit i nu, però en flama
més a cada pas, més alentint cada pas
perquè vol la nit, i arribar a l’esposa secreta
com esperat d’un esclat sempre imminent de l’enyor,
i ésser l’un per l’altre un do amorós del misteri
nit amb joia dels ulls, nit més enllà de la nit!
*
Carles Riba, a “Les elegies de Bierville”, 1939.
*
1939. Cierrate, !cúpula verde sobre mi cabeza cristalina!
Aguas de discreto curso, brisa que apenas eres más
que un movimiento del silencio, imitad la sencilla manera
con que mi sangre se olvida y yo sé.
El sueño inacabable del mundo una a una suaviza sus olas
alrededor del melancólico jardin.
Dentro de mi alma en paz soy el náufrago que en la profunda
isla donde renace de la mar, súbitamente reconoce
una patria de antaño; y no se sorprende; el crepúsculo
purifica el sendero - oh pueril! oh real!
Que lo ha vuelto a tomar, envejecido y desnudo, pero
a cada paso más llameante, más lento cada paso
porque desea la noche, y llegar a la esposa secreta
como esperado de un estallido siempre inminente de la añoranza.
Y ser el uno para el otro un don amoroso del misterio
!noche con alegría en los ojos, noche más allá de la noche!
*
