*
*
foto de Myrtus.

*

*

*

*

*

*

*

La Murtra era consagrada a l’Afrodita del Panteó grec. Deesa de la Bellesa, de l’Amor i de la Fecunditat. Era la Venus romana, que tenia un temple envoltat d’un espès bosc de murtres. El poeta Lucreci l’anomenava “deesa de la voluptuositat dels homes”. La murtra simbolitza dons, l’amor, el naixement, la resurrecció.
* * *
La llegenda diu que una dona sense fills habitava tota sola en una petita caseta dins el bosc. Tenia allò que necessitaba per viure, però…un neguit sord i constant l’agullonava ja feia uns quants anys. Se sentia massa sola, i sovint pregaba que li fos concedit quelcom viu per cuidar, …“ni que fos una murtra!”, es deia… Les seves pregàries van ser escoltades, i va donar a llum una murtra, que ella va plantar i va cuidar i amarar d’amor com la millor de la millor de totes les mares. I diu que un príncep que anava de camí aneu a saber a ón, ja llavors succeïa que feina hi havia per saber si anàven o venien, tan bon punt va veure la murtra, s’en va quedar ben trastocat, i no va parar fins aconseguir de la dóna el seu permís per endur-se-la al seu palau de la muntanya. I un elf amic meu em ve a explicar que avans no ho va aconseguir, va haver de fer cinc proves secretes per demostrar que realment, bé, principalment, es mereixia ser-ne el cuidador. I un cop passades les proves, fetes sense testimonis humans tant endins del bosc que de nit s’hi veia tant com de dia, li va jurar cuidar i protegir el seu regal ni que fos al preu de la seva vida. I la dona, que no s’hi veia ja gaire, sí va veure als ulls del jove una espurna de passió, un sentiment assenyat i a l’hora arrabassador que cremava dins ell. De cop, es trobava enamorat d’una intuició que ni tant sols justet justet començava a prendre forma…
*
Va instal·lar la murtra a la seva habitació, als peus del seu llit i a la vora el finestral obert cap a migjorn. Feia pujar aigua del pou, treta i sol-i-serenada d’un dia per l’altre, i no volia sortir ni sentir a parlar de res ni de ningú.
* ______________________________________________________________________ ( en aquest punt, l’elf s’ha fet incontrolable, omnipresent corrent sobre el teclat, i donant-me feina extra a esborrar les seves entremaliadures. És rapidíssim, de debó!. …m’ha calgut arribar amb ell a un pacte: em deixarà en pau si us tradueïxo un trocet de la seva cançò tant bonica: ( * “ Bebia quan regaba, i menjava un cop al dia a l’hort que només fent vint passes des d’el llit, tenia.” . …amb música de Francis Cabrel, “la cabane au fond du jardin”. * ( a sobre, ara, per escriure al bloc, em cal fer de traductor d’elf…tot sigui per que el post pugui sortir demà, ben calentet…) * ( segueix l’endemá, que és avui ) ______________________________________________________________________ . ( SI JA SAPS DE QUE VA, SEGUEIX AQUÍ. DE RES. )
*
. I es que de nit, just quan el princep s’adormia, apareixia al seu costat una noia jove, que es passava la nit vetllant-li el son, mentre dormia, i li donava el més meravellós dels despertars… just un instant abans de desaparèixer amb els primers raigs de sol del nou dia.
*
I ell cada dia es demanava si allò era real, o si la seva misteriosa i silenciosa amant només era un somni que es feia incorpori sempre, al moment de desvetllar-se, un dia i un altre…
*
La nit que feia set, i creient que no podria resistir l’arribada propera de l’alba, gairebé sense adonar-se va fer un nus amb un rínxol del seu llarg cabell embriagador, i se’l va extrènyer ben fort al canell de la mà dreta. En fer-se de dia, va veure sorprès que la noia encara dormia al seu costat. Primer, es clar, va pensar que no era despert, que encara es trovaba dins el més meravellós i dins el més real dels somnis. No va gosar tocar-la, i no penseu que per por de que se li desfés com un núvolet de fum al capvespre. Li feia por no tenir gaire pressa per deixar de somniar. Es va llevar, i com un autòmat va sentir la necessitat d’abraçar aquell arbust extrany, que mai avans no havia conegut, i a qui tothom donava les culpes de la seva, deien ells, follía. Mentre l’abraçaba, però, era com si un corrent elèctric regenerador l’estés inundant tot el cos fins el moll de l’ós, del cap fins als dits dels peus.
*
I llavors va ser el primer cop que va sentir la seva veu, una música que coneixia dels seus somnis més antics.
*
- “Ei!, - li va dir, - Si mires cap aquí, em veuràs millor…”
*
“El teu desig ha pogut més que el vell conjur que em tenia presa, és el teu amor que l’ha vençut. I només tú em podràs veure, i només puc ser i seré per tú. Perque jo sóc l’esperit de la murtra, filla de la dóna i del bosc. I has de saber que gairebé sempre seré bosc, i que tant sols de tant en tant, jo com a dona, desperts ens trobarem. Sempre que facis sonar aquesta campaneta al costat de la murtra, jo vindré en forma humana fins a tú.”
*
No entraré en detalls sobre el que succeí llavors i a partir de llavors, cosa que podeu fàcilment imaginar. El que sí us diré és que a palau, on les parets són primes, els folrrellats ténen traus grossos i les cortines arnades molts paranys, i que hi ha també llengües que córren més que el ciment que surt a la costa, les noves principals i les no tant acaben arribant a oïdes de qui no convé, i en el nostre cas, a les del malvat bruixot Caldruc…
*
Era el kruel parastre de Beliena, minyona de cambra de la vella reina vidua, i a qui hipnotitzaba per aconseguir els seus foskos i immobiliàris propòsits. Total, que Beliena abduïda del coco aconsegueix sense saber-ho que les minyones embruixades pel malvat li robin la campana al príncep, invoquin a la dama,* ______________________________________________________________________ (* o almenys aixì era com en deien tots els qui n’havien sentit a parlar, però mai ningú no havia vist! ),( Pib dixit ). ______________________________________________________________________ * …la fagin caure al seu parany amb la maleïda campaneta, i… no vull ser cruel amb descripcions detallades, però amb ella sí ho van ser. El troç més gran que van deixar no feia un pam.
*
En Caldruc devia fer ressonar les parets de la seva cova amb les seves riotades, creient i pensant que ho havia aconseguit… Però el cas és que un jove patge a qui deien en Molinet, veient la destrossa, va recollir tots els trossos de la murtra-noia, si ho preferiu, de l’esperit-planta, i els va deixar amb cura a la torratxa on vivia. I va ser reunir-los, i tornar a reconstruïr-se* l’arbust encara més gran, més frondós i florit, en només un instant, ……… ______________________________________________________________________ * Perdó, incís d’elf: d’aixó ells en diuen una derresconstrucció*1 ( pessic! ) (*1 : terme élfic difícilment d’altra manera traduïble, vaja.) ( Es que haurieu de saber el mal que fa un pessic d’elf pessigador i empipaire!

Com a venjança, ara jo us explico una: si us voleu desempallegar d’un elf impertinent i immadur, incapaç de subministrar una informació sensata i coherent, sense importunar-vos i fer-vos impossible treballar, tant sols cal ensenyar-li - ni tant sols fer-lo servir, i surten corrent com un llamp… - un esprai, de qualsevol mena, i esgrimir-lo amb decissió encarant-li amenaçadorament. Per a ells, es un gest tant obscé, que no tornarán mai més ni tant sols a saludar-vos. Ah! L’elf es diu Pib. I es va criar a Vallderrós. Però no va neixer allà. I que ara viu aquí i allà… (no sé si em perdonará! ) (() - ei, Pib!
*
El cas és que en un petar de pet de llop, ja tornem a tenir a la jove en carn i óssos i esperit, que no és poc, més ressucitada que mai, i ben disposada a passar l’escombra de fada, que és força diferent que la de bruixa, vaja.
*
Amb l’ajut de la reina de les Fades, i un exèrcit de libèl·lules i cavallets seguits de papallones, mosques, vespes i ocells, encerclaren el catau del bruix, i amb l’ajut de les aranyes de les coves i ben lligat el feren presoner a la masmorra més pregona del castell antic de Vallderròs. I tots els habitants del castell del princep ( l’elf no em vol dir el nom del castell sense negociar: ja tremolo! ) van celebrar que per fí la murtra començaria a omplir els recons, els marges, les fondalades i les vores de camins, enllà, per fer més clars els matins tristos emboirats, per fer més lluminoses les passes tardanes, lentes, cap a l’ocás de foc, brasa encesa al cel i al fons de un no-se-qué molt nostre, que no li cal sortir perque es troba al nostre fonsdetot, i el veiem escampat meravellosament per sobre nostre, omplint-nos un altre cop de llum impossible, infinites eternitats de l’instant pur i perfecte. Mort i resurrecció. AmoR i VidA. Adiviroma.
*
traducció ben lliure i fèrtil, llums, decorat, ambientació i teclat: miquel del turó.
Música, encara no.
*
agraïments: a en Pib, l’elf sense el qual no hi hauria hagut mai aquesta història.
*
a Rita Schnitzer, dins: “Leyendas y Mitos de las Flores”. Eds. Elfos, Barcelona, 1984.
*