Tercera Elegia ( Agustí Bartra ).
*
A Pere Calders.
*
En aquesta Elegia es fonen les meves experiències dels camps de concentració d'Argelers i d'Agde. L'arbre comdemnat - un auró tendre - creixia al camp d'Agde, part dedins les filferrades, com un refugiat de la naturalesa que hagués estat dut allà per un error absurd.
Poc després d'haver-se omplert de refugiats el camp, l'arbre quedà sense fulles i sense branques, i l'endemà àdhuc el tronc havia desaparegut, arrencat de la terra qui sap per quin furor humà o incomprensible necessitat.
Però a l'altra banda de la filferrada, molt aprop, a ple camp, creixien altres arbres...
Vivíem en el reialme de la sarna i les llenties, a la riba del mar d'Homer, com he dit en un altre lloc, referint-me al camp d'Argelers. El d'Agde es trobava a poca distància del mar, i en dies clars hom podia veure, cap al Nord, la Sète del Cementiri marí de Paul Valéry.
En aquesta Elegia l'allau al·lucinatòria envaeix la paraula en estat febril. Idees, imatges, sentiments i crits hom diria que sorgeixen de l'exasperació d'un vast esperit socialitzat per la tragèdia, no del jo emocional del poeta. Passat, present i futur es mesclen i confonen per a formar un tumultuós cabal que, malgrat tot, desemboca a l'esperança, més enllà de "la caiguda dels cossos".
El tema de l'amor, que s'inicia en la part III, es desenrotllarà més endavant, en la Cinquena Elegia, l'Amic era Pere Vives, present també en la meva novel·la Crist de 200.000 braços.
Vàrem estar junts a Agde durant tres mesos, fins que jo vaig sortir cap a la llibertat i la vida i ell cap a la seva terrible mort: assassinat per mitjà d'una injecció de gasolina al cor a la infermeria del camp de concentració de Mauthausen, el 31 d'octubre de 1941.
La visió dels Dotze, amb què acaba aquesta Elegia, està més aprop de l'esperit simbòlic del poema d'Aleksandr Blok del mateix nom que dels dotze apòstols de l'Evangeli.
*
*
*
...I en els feroços camps el sofriment collia
les patates de ferro de milions de punys.
*
I
L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes, les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.
Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel incorrupte d'abril.
Algú saludà l'hora nova escopint damunt la calcigada sorra.
Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja no podien sirgar la cançó.
*
El dia
era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia tancat els seus camins amb ordres d'un regne de gel i acer.
El nom dels heliotrops tremolava al cim del nostre odi,
i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt la nostra pell sarnosa.
El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta.
*
Al segon dia, l'arbre fou despullat de les seves fulles - més sol que mai:
set braços per a la núvia de l'aire...
*
La veu de l'home s'alçà:
"Aquest és el camp de les espigues escanyades,
dels cavalls vermells que renillen contra la gavina.
Aquí l'ascensió i el combat són tan inútils com l'ombra dels besos.
Oh, els arbres són lluny, els arbres són lluny!
*
Jo, ara, només sé que el fill de les mines cerca una donzella que tingui veu ocellívola,
que la nit s'ha desvetllat damunt la mar
i que les galtes de les flors són una veritat abstracta oblidada fa mil plats de llentilles.
*
Aquí, en aquest camp que mai no serà un reialme habitual de tombes fixes,
ningú no es diu Joan, Pere o Ramon.
Ningú, ningú no té nom,
aquí, en aquesta terra,
en aquesta pols supervivent,
en aquest aire febril i salabrós.
*
Voldria plorar però no ploro.
He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro. Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.
Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol anar a jugar amb els óssos de la boira.
En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.
Estimeu-me! Salveu-me!
*
No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar als homes espellifats a estimar les estàtues i els miosotis.
Aquí la flama de l'esperit és un record vague, una història perduda, una arruga fosilitzada.
Els tirs i l'espasa podrien conviure aquí
amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i l'àlgebra del no-res.
*
Els meus ulls sense territori,
els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que menteixen amor, amor, amor;
el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l'Anyell
no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les aigües, l'esperança dels solcs.
Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts, i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de cendra,
us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns del Pacte, boca aixafada de les fonts!
*
No ploro, no sé plorar, no puc plorar.
Voldria assotar la sorra amb serpents d'aigua, riure amb els raucs de les granotes, confessar-me als violins.
Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,
en aquesta pols beduïna,
voldria poder donar una ànima al crit de l'home,
sembrar de parpelles tots els cingles del món,
cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,
anar-me'n per sempre vestit de blat, cap als vents i els somnis que no cremen.
Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!"
*
II
Ajagut sobre les posts, puc somiar que el corb és un diamant de la muntanya.
Allaus de pols negra sepulten els vels de la tarda.
Où sont les neiges d'antan? Potser sota les túniques de la pedra, potser dins la boca del mort coronat d'esperança i benes.
*
Cordes en el món sense música - pluja inacabable caient sobre el ranvespre de sostre metàl·lic.
Viatjar. Qui ajusticia el llorer en el cadafal dels monuments?
Una aranya fila dins el meu cor i el grill dels records canta entre els meus cabells.
Riure. Mossegar la llum en el tabernacle dels guarismes.
Oh naufragi d'una paraula d'or en els voraços arenys!
Enderroquem aquell sòrdid mur fabril
a cops de pensaments marins´
a cops de flautes verdes,
a cops de vocals i bedolls...!
*
Digues-me, arbre de les meves venes, ¿què cal fer perquè no es cansin els peus de la meva alegria?
Oh, una altra vegada els tambors i la dona ajaguda en el fenc,
i saber, saber, saber que la vida entre dos llençols freds és tan horrible com un llimac esclafat!
*
Una interminable branca de corall sorgeix del mar...
*
¿Qui canta per a mi en l'aire que dansava amb els somnàmbuls salzes?
És l'hora en que, amb les butxaques plenes d'aurora,
anava a cercar la flor dels rius...
Dintre de mi, els gnoms mengen trèvol,
dents d'autumne
i papallones de fems.
És l'hora en què, fa cinc mil anys, jo anava a encendre besos als peus de les hieròdules que dormien a l'ombra de les columnes...
*
Oh mira! Una mà roja surt del mar i un ventre de núbil albeja la sorra!
Les gavines arriben...Eternitat i sedició!
*
A la meva ànima entra un tumult de llances i ocells.
*
III
L'Amic era una ombra dolçament hostil,
cada cop més apropada,
i m'escoltava el cant:
*
"Més enllà dels plenilunis, jo et cercava, amor, sol i cantant, a la deriva del meu lent passat,
ajagut sobre el rai dels meus records...
I baixaves cap a mi com un holocaust de veles,
i eres tan vasta que no tenies nom.
*
Sents els rems?
*"Et creava callant-te, oh lleugera que caminaves, al ritme del gregal dels teus somnis, cap al déu de la sang,
amb el canelobre del teu cor alçat dintre les ombres piafants de la nit que reculava assetjant-te,
oh cercadora de la teva constel·lació en el cel on jo vetllava l'andante del teu cos nu sota les meves mans futures!
*
Sents la marxa de les herbes?
*
"Jo arribava darrera de la teva remor, oh desitjada, oh nascuda en les últimes neus de la teva espera,
oh inclinada al viu estupor de la plana!
I en tu es deturà la meva caiguda migratòria, sense saber encara si eres l'estança del meu destí o bé els focs d'un sol estiu,
i vaig avançar per l'obscur passadís del meu desig, en la casa adormida,
cap a la porta que, sense grinyolar, s'obria a la teva dolcesa i tremolor,
amb el falcó cec del bes a la gola...
*
Aferrat al teu cos i descendint en romboll i èxtasi,
¿en quin déu immemorial em convertia a llò que de tu pujava cap a mi
fet brusc onatge i anhel de la terra?
Sense rostre i sense braços: només un tors enfonsat en un temps d'aigües mogudes, hissat pel llibant del panteix cap a les escumes que em deixaven a la platja,
on, bategant, em cobria la suor de les estrelles...
*
Sents la sang?
*
"Allò que t'omplia no minvava el misteri que irrompia amb mi com una sembra rabent
en la penombra del rapte fèrtil.
*
"La teva tendresa acollia el crit salvatge que era el preludi de les pures muntanyes d'una música de la vida que ascendia per les venes incertes dels senderols cap als cims radiants.
*
"Però només em bressolaves el món amb el teu cos, em trenaves als orígens elementals on fermenta el zel de les generacions
i allò que en silenci es despulla s'alça per al futur,
mentre la boca de la nit, encastada als vidres de la finestra,ens nomenava hereus del til·ler i de l'última estrella...
*
En despertar, el vent tocava a l'orgue de l'heura la sonata de la llum!"
*
IV
Pensava en el sacrifici de la lluna sobre el pit blanc d'un mític esparver,
en els morts lluminosos dançant sota l'aigua,
en les noves Taules de ferro esquitxades d'aurora...
*
I vaig dir a la nit alta:
Saludo la caiguda dels cossos!
*
I vaig sentir la veu del vent:
"Ets l'infant i el guerrer nocturn, davant la mar i entre les sòrdides legions de parracs i cicatrius
que ignoren la cisterna on dorm un futur de cants.
Ningú no sent el gall augural enmig de les terribles fornals de la tenebra,
però tu m'escoltes i deixes que m'esbalci en la teva ànima com un mur de veles abraçades,
i saps on lluu el bri supervivent de l'esperança..."
*
I, a trenc d'alba, vaig dir a la gavina:
"Oh detura la glòria del teu vol, au de clars litorals i pura àguila de les meves llunyanies,
i posa el llampurneig de les teves ales immòbils sobre les meves espatlles!
En veritat et dic
que l'aliança entre el cel conegut i els meus ulls ha estat abolida per les fumeres dels bivacs..."
*
( La meva ànima camina. Camina pobles i mares amb els talons sagnants,
calcigant la sorra.
*
Mar tancat: bes que s'aferra als barrots de la llum, agenollat a la sorra.
*
Espeteguen velles ombres: els boiards del vent avancen amb llurs creus de sorra.
*
Nit. No caveu sepulcres rodons per al sol
a la freda sorra!
*
Mar tancada. Entre veles i arbres, ningú no neix a la sorra.
*
Crist de dos-cents mil braços, dolor nostre
que ets a la sorra.
*
Germans, crec en el meu nom invisible i immens
escrit damunt la sorra.)
*
Ensagnada, alces el vol des de la deu que tu mateixa has obert en el meu pit, oh au-verb!,
i ja resplendeixes en la babilònia de l'aire amb el meu cor al bec, cap al sol...
*
Parida a focs i a freds, oh Poesia!, surts de la cançó hermètica i entres al cant unànime.
La tristesa ja no troba els àlbers de la música
i els pastors de l'esperit baixen de les muntanyes blanques dels records amb llurs folcs de paraules.
*
Amb el teu alè ablames la bellesa antiga i aixeques en la meva ànima una Salamina d'aurores,
oh Legisladora de la torxa i l'olivera que estens al meu costat l'ombra del braç d'or del Vigor!
*
El pit del cel respira... El meu cor en el sol! El sol batega! Aixeca't, oh Zaratustra de la gavina!
*
V
Veig el rostre innombrable -
rictus i país en la mateixa boca
multiplicada i brunzidora:
*
diumenges que brillaven com daus entre l'herbei, sang núbil eixugant-se sobre les garbes, els rius lustrals on a ranvespre anaven a banyar-se els adolescents, la lluna posada com una tórtora damunt el muscle del paller;
*
el cant de l'alosa caient sobre llogarrets d'esquelles, el pes sagrat d'una embosta de blat candial, les gerres on dorm el vell de l'oli, la llinda coronada de panotxes, els cobles d'ombres blaves units per un jou d'astres, la veu insurrecta de l'aigua entre els genolls de la muntanya;
*
fumeres, com braços de vídues, alçant-se cap a les verdes campanes, llargs murs amb lepra industrial i crits sense ortografia, barraques ensostrades amb lluents cranis de gos, banderes de la ira i la pobresa flotant sobre cegues multituds, la sòrdida cantonada on agonitza un grumet de nard;
*
el cavall blanc que s'encabrita a la platja com la llum del matí, la barca nupcial de l'alegria que fa olor de ginesta, crits com rems, donzelles com proes, xarxes gràvides de convulsos arcs iris, petris titans agenollats als peus verds dels promontoris, la pastura del sol entre fulgurants escumes, un poblet de veles sorgint a l'horitzó, una profecia d'illes, imatges com messes...
*
VI
el panteix de Sísif roig -
oh cançó de músculs ofegada pels salaris, entre l'espasa i la mitra,
les trontollants marxes dels màrtirs pels laberints de groguenques paràboles,
mentre els orgues sancionen les hecatombes en la Vall de la Decisió...!
*
"Germans,
en veritat us dic
que només l'amor és destí..."
*
L'innombrable rostre immens es converteix en llum, i somriu sense comprendre,
mirant
cap a
l'Est...
*
Ningú a la sorra. El dia penja del cel com un llenç ensangonat.
*
Sol. Demano l'àgora i encenc la pau. Canta, oh pensament solar dels retorns!
*
Per la mar, gegantins i serens,
avancen els DOTZE...
*
*
*
Agustí Bartra,1964 *** dins: Ecce Homo
.
