Les Fades als Països Catalans ( Rosa Mut, etc. ).

*

*
imatges de mundo mágico.

Els contes de fades són unes narracions on s’expliquen de forma meravellosa com són les relacions dels homes amb les fades, i com aquesta relació converteix aquests - la o el protagonista - en herois.

La paraula conte és la més comuna a totes les llengües, i, per això, avui és la més estesa, però per distingir el conte d’origen literari del d’origen tradicional, tenim una paraula específica, rondalla, que significa cosa que s’explica fent rotllana, i que són unes narracions destinades a ser escoltades, en les quals s’utilitza l’acció per damunt de la descripció, i que tenen un origen anònim i col·lectiu gestat, de generació en generació, a través de la tradició oral. En canvi els contes literaris, lògicament narracions destinades a ser llegides, i on predomina la descripció sobre l’acció, tenen un origen concret, un autor, situat en una època o en un corrent literari. Segons quin sigui el seu grau de difusió s’inclourà dins de l’anomenat conte popular, diferenciat clarament del tradicional, que és de creació anònima.

Les fades són uns éssers sobrenaturals, femenins, generalment benèfics, que intercedeixen pels humans i que tenen múltiples formes, hàbitats, aparences, noms o atribucions. Després d’analitzar quins són els seus trets definitoris, es poden classificar en quatre grups: Petites Dames, Dames Verdes, Dames Blanques i Velles Dames.

Petites Dames.
*

Són els genis de la Natura. Estan entroncades amb la família dels follets i dels djinns.

Hi ha notícies d’elles des dels temps més antics.

Són molt menudes i d’aspecte encisadorament infantívol. Fan de 3 a 50 cm. d’alçada, segons les espècies.

Normalment, tenen ales a l’esquena; són ales molt primes, que dringuen en volar. També és usual que tinguin les orelles punxegudes. Algunes espècies poden fer llum, i això és el que ha provocat que, tan sovint, se les identifiqui amb els focs follets.

Els encanta vestir-se amb pètals de flors, i disfressar-se amb fulles, plomes petites, baies, flametes, etc.

Les cròniques que ens parlen de les Petites Dames són de les més antigues, són abundants a Islàndia, a Irlanda i als païssos anglosaxons en general. També es troben referències sobre aquestes fades a la cultura musulmana i a la oriental, especialment al Japó.

No saben, i no poden, fer encanteris extraordinaris, i la seva funció es limita a beneficiar i propiciar la continuïtat de l’equilibri de la Natura. Per això, acostumen a escampar els beneficis entre qualsevol dels altres éssers vius que no siguin els humans.

En general, a la Mediterrània Nord són pràcticament desconegudes.

Als Països Catalans, és ben segur que n´hi deu haver; però, a causa de llur naturalesa, tan fugissera i trapella, gairebé no ha quedat cap crònica escrita.

Això no obstant, Joaquim Ruyra, a Les senyoretes del Mar, ens descriu una mena de fades diminutes, les quals bé podria tractar-se d’una mena de Petites Dames autòctones catalanes. Podrien caber dins aquest grup, més per la petitesa que no per la tipologia, ja que no tenen ales que dringuin, i perquè viuen exclusivament dins el mar.

Transcrivim la descripció que fa Ruyra:

“De sobte, sona una mena de galop aspre i sord… trap, trap, trap, i van apareixent les senyoretes del Mar, muntades unes sobre vermells llagostins, i d’altres al damunt de crancs grossos, vells, revestits de molsa marina… Totes riuen, en tant que van esbargint-se en l’aire pur i espolsant-se la mullena que els arrossa els cabells i els vestits. Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons irisats; brillen en llurs capets pintetes d’escata; sos mantells són verds i llargs, arrossegadissos; sos ulls són gotetes de llum com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. En passar, escampen una agradosa flaire de marisc”.

I diu que són tan petites que poden gronxar-se en els llavis dels pescadors adormits; pujar per les seves cames o amagar-se dins els seus cabells sense que ells se n’adonin mai. I que, quan a cau d’orella fan sentir als noiets adormits prop del mar el bellugueig de les ones i dels oratges, o els parlen de com pot ser de bonic navegar, aquests porten dins per sempre més l’amor a la vida marinera. Mai no podran viure lluny del mar.

Les Dames Blanques

A aquesta espècie pertanyen les més depurades i selectes famílies de les fades.

Elles encarnen tot allò que de més elevat i espiritual hi ha a la vida humana i anímica, i mereixen com ningú el nom d’esperits superiors.

Són extraordinàriament belles, extraordinàriament rosses, pulcres, joves, i tenen una mirada bondadosa. Vesteixen de blanc, encara que algun cop prefereixen cobrir-se amb un mantell blau.

Ningú no sap on viuen, si és que viuen en algun lloc; ja que la facultat principal que tenen és la de poder aparèixer i desaparèixer per art d’encantament.

D’on vénen les Dames Blanques? On van? Ningú no ho sap. Només se sap que elles s’encreuen amb el destí dels humans, no pas per desviar-lo, sinó per il·luminar-lo i revelar-hi la possibilitat d’allò impossible. Després, desapareixen i deixen un rastre de perfum molt lleu…

És de remarcar la seva tardana aparició a les cròniques: la podem datar en el Renaixement. El Renaixement va veure en elles els tres fonaments sobre els quals giraria tota la teoria humanista: la bondat, la virtut, la bellesa.

Quan algun ésser humà es troba en una situació desesperada, en el moment més ombrívol i angoixant de la solitud, en l’abandó de totes les ajudes possibles, llavors li apareix la Dama Blanca ( o allò que alguns escèptics anomenen “el desig de la fada” ).

Aquesta virtut d’aparèixer benèficament i bondadosa en la pitjor de les situacions és la que ha donat orígen al nom de fada ( del llatí fatum, destí, atzar ).

Pel que diuen les cròniques sembla que els humans, i més especialment les noies, poden propiciar-se els beneficis d’una Dama Blanca, especialment si són virtuoses i fidels, i no fan mal a ningú.

Se´n pot seguir el rastre en tota la cultura ària; i, darrerament, entre els anys 1.940 i 1.950, van ser vistes sovint a Hollywood.

La Dama Blanca, símbol d’una femineïtat perduda i recuperada, apareix representada en pintures, poesies, llegendes i rondalles. La Dama Blanca s’apareix també en el somni, i pot concedir-hi els seus dons.

Als Països Catalans, una Dama Blanca per excelència és la sibil·la Eritrea. I encara ara, durant la nit de Nadal, després de matines i abans de començar la missa, es canten a totes les esglèsies de Mallorca uns versos posats en boca d’aquesta sibil·la.

Les Dames Verdes

Encarnen els poders de la Natura. Aquest grup de fades és un dels més diversos i agrupa infinitat d’espècies. També és un dels més estesos geogràficament. A les Dames Verdes, cal agrupar-les en dos grans apartats: les Dames Verdes que senyoregen la terra ( senyores dels boscos, dels cingles, de les selves, dels deserts, dels prats, etc. ); i les Dames Verdes que viuen a l’aigua ( senyores del mar, de les fonts, dels llacs, dels gorgs, de les cascades, etc. ).

Tenen aparença humana, els ulls ametllats i normalment verds, i una mirada tan fascinant i penetrant com la veu. Una veu que és particularment atractiva quan canten, sobretot en el cas de les famílies marines d’aquesta espècie.
*

*

Les Dames Verdes que viuen a la terra vesteixen ricament i ostentosa. Els agrada d’anar enjoiades, i llueixen pentinats indescriptibles, amb els seus cabells de tots colors. Gairebé mai no ensenyen els peus.

Les Dames Verdes que viuen a l’aigua, acostumen a anar despullades, llueixen els pits nacrats, i algunes, mostren la cua de peix. Però, com les seves companyes de terra, tenen una flaca per les joies i els pentinats.

Les Dames Verdes són les més sedentàries de les fades. De fet, és l’única de les espècies de fades que té els dominis ben delimitats.

Acostumen a viure en un castell o palau ( fet de cristall, de glaç o de coralls ) voltat d’un vastíssim i deliciós jardí, ple de totes les meravelles, i inviolable.

No és usual que es moguin dels dominis propis. Molt més sovint, són els homes que irrompen en aquell territori ( el palau, el jardí, l’escull, el gorg, etc. ).

A Catalunya, país de l’àrea mediterrània, fins ben entrat el segle XX hi trobem representades les dues grans famílies que componen el grup de les Dames Verdes.

Les terrenals ( les Aloges o Encantades ) que viuen a baumes i cingles, i les Dones d’aigua ( o Goges ), que viuen als llacs i rierols.

Les Dames Verdes reben noms diferents segons on sigui el lloc on s’apareixen.

Un dels grups més nombrosos de Dames Verdes i també el més ben descrit és el de les Aloges, tal com s’anomenen a l’àmbit català ( Aloja és un nom màgic que significa “beguda preparada amb mel, espècies i aigua aromàtica” ).

Les Dones d’aigua o Encantades - el nom que prenen al Vallès - les hem pogut conèixer bé perquè són tan sorolloses i rialleres, que la gent que viu prop d’estanys i rieres amagades, les sent quan surten a fer bugada; i, tot i que hom sap que, si alguna d’aquestes Dames el descobreix espiant-les, no el deixarà marxar mai més, l’home no ha pogut resistir la tentació de fer-ho, i tots els qui han tingut la sort de veure-les sense ser descoberts per elles, ens n’han pogut transmetre una fidel descripció.

Les Aloges són una mena de fades invisibles de dia. Viuen dins les esquerdes i esvorancs de les penyes, i surten a mitjanit, quan el gall ha cantat. És aleshores quan s’emmirallen a les aigüers quietes dels gorgs i es pentinen les cabelleres llargues i suaus sota l’aigua lluminosa dels saltants. Després fan la bugada i estenen els vestits al clar de lluna. Els vestits de les Aloges són finíssims, d’un tul tan transparent i lleuger que no el sabrien teixir les mans dels humans. Per protegir-se dels intrusos, filen una xarxa molt fina, tan fina que no es veu, i la posen a l’entrada de llurs habitacles. Si un humà pot travessar la xarxa i entrar-hi, no en tornarà a sortir mai més.

Diu la tradició que qui pugui heure una peça de roba de les que elles estenen al clar de lluna després de fer bugada, podrà acomplir tots els desitgs. Mai, però, no ho ha aconseguit ningú. Quan algú es “fadat” per elles, el retenen per sempre dins llurs palaus.

Per això, a Collveí, pel camí de Mieres a Santa Pau, passant per Serrapelada, hi ha les roques dels Encantats; i a la Serra de Sant Patllari, camí de Banyoles, les balmes de les Tunes. Cap a Arenys de Munt, a Sant Iscle de Vallalta, vora la riera de can Vives, un home va passar per allà, just quan les Aloges estenien la roba que acabaven de rentar, va ser descobert per elles i el van convertir en una roca.

A mà dreta de Riells, seguint el torrent que passa pel peu del poble, hi ha una vall on els arbres fruiters sempre verdegen. Les cases pugen per damunt els graons qwue forma la vall en estrènyer-se fins que tot plegat, cases i roques, s’aturen per donar lloc a llacs i cascades que formen Vallderrós, el palau encantat de les fades.

D’Aloges també n’hi ha cap a Bigues, a la vall que porta aquest nom; A Sant Miquel del Fai, a la vall de Montbui, Vallroja i la Vallblanca. I a Sant Jordi Desvalls, Montsoriu, Montmany, al torrent de can Fabrera de Bigues, Selrics, Santa Creu d’Olorda, can Borrell de Mollet, Matagalls, Falgars, al cingle de Parets ( Empordà ) i al castell de Marmellà.

Al Montseny (on les Dones d’Aigua reben també el nom de Papaïtis,Païtis o Païtides), conta la llegenda que, a Gualba, un pagès va veure sortir de l’aigua una goja pàl·lida, de cos exsangüe, fluvial, de cabells rossos i ulls verds, de la qual va restar follament enamorat; però, com que no va fer cas de les prediccions d’ella, va ser molt desgraciat.

Amb això, queda patent que cal mirar-s’hi molt a intentar una relació amb algun d’aquests éssers.

De Dones d’Aigua n´hi ha a tots els estanys dels Pirineus, i se’n coneixen moltes que viuen als rius Valira, Segre, Noguera Pallaresa, etc., que tenen la propietat de viure tant dins l’aigua com a fora. Prop del naixement del Valira hi ha un estany on es conta que, fa molts i molts anys, hi vivien com a mínim vint-i-set Dones d’Aigua.

N’hi ha que tenen cua de peix. D’altres, tenen a l’esquena dues ales petites i de tots colors. N’hi ha d’ulls blaus, d’ulls verds, d’ulls negres i d’ulls grocs. N’hi ha de cabells rossos com l’or, roigs com l’aram, verds com l’aigua de mar, blaus com el cel, i de tots els colors de l’iris.

Tenen palaus de cristalls al fons de l’aigua, i la reina porta una diadema de topazis, robins, ametistes, safirs i diamants, i el seu tron és de mareperla.

Són famosos els tresors que els genis i nans dels boscos acumulaven per a les Dames Verdes, i que aquestes guardàven amb zel als forats dels penya-segats o al fons dels rius. N’hi havia al Puigmal, a la serra del Cadí, a Collegats, pel Pallars, a Montmur, així com al Canigó, Vic, Empúries i Girona. Conten que, a Parets, un poble veí de la vila de Bàscara situat en la riba dreta del Fluvià, una dona que havia abandonat la seva família per donar-se a les Encantades continuà visitant la seva filla i l’omplí de presents.

A Cambres d’Ase, indret proper del pic d’Eina, a 2.794 m. d’alçada, diuen que un ramal del riu Eina, afluent del Segre, va ser assecat per les senyores dels boscos, perquè es van enfadar amb els pagesos que les espiaven constantment quan feien bugada. Ara podem veure aquest ramal convertit en una llengua de terra blanca i lluent. Sembla ser que les aigües del Segre són molt apropiades per rentar-hi les robes de les fades a causa de la gran quantitat de silici que porten.

Les Dames Verdes han estat descrites literàriament per molts escriptors catalans de finals del segle XIX i de primers del XX.

Verdaguer les fa sortir sovint als seus poemes.

Apel·les Mestres, a Liliana, descriu aquesta Dama Verda com un personatge agradable, que es banya a les aigües netes dels estanys i a qui les granotes reten homenatge.

Jaume Massó i Torrents, a La Fada, ens fa una altra descripció d’un d’aquests personatges misteriosos ( i dels seus poders ) que habita a la vall del Conflent, en un dels estanys de Noedes; l’autor diu:

“La Fada és la tradició, és l’esperit de la muntanya que encanta l’enteniment de qui fa les ascensions i travessa els boscos i es deixa ullprendre per la blavor dels estanys”.

Eugeni d’Ors ens parla de la Dona d’Aigua, a Gualba.

També ho fa E. Pineda i Verdaguer, a El tresor de les Dones d’Aigua, i en parla molt extensament Francesc Maspons i Labrós a les Tradicions del Vallès.

Diversos folkloristes del Rosselló, com Horace Chauvet i Georges Lafforgue, ens donen notícia de les Dames Verdes de la Catalunya Nord.

Les Velles Dames

Aquest grup de fades és un dels més coneguts a les nostres latituds, i probablement el que més rastre ha deixat en la literatura.

Tenen l’aparença humana, de dona que té entre els quaranta i els seixanta anys, més aviat baixeta i rodanxona. Les Velles Dames vesteixen senzillament, més aviat pobrament, i són molt amigues dels davantals amb butxaques. Sempre porten els cabells coberts amb un mocador o bé amb un barret punxegut i d’ala ampla. Com a velletes que són, es repengen en una gaiata, que de vegades, esgrimeixen a la manera d’una vareta.

Les cròniques - abundants - que parlen d’elles confirmen que es dediquen a petits encanteris casolans, amb tisanes i herbes remeieres, de les quals coneixen totes les virtuts. Són amigues dels animals domèstics: gats, gossos, vaques, lloques, ovelles, cavalls i ratolins. Tenen cura dels malalts i dels orfes. Són bones filadores i, fins i tot, hi ha qui diu que teixeixen el fil de la vida. Coneixen tots els camins, i orienten qui s’extravia amb tota mena d’indicacions. És una pràctica comuna dels homes, especialment entre els llinatges rics, de fer-les apadrinar els nadons. Aleshores protegeixen els fillols i filloles durant tota la vida, o almenys fins que es casen.

Són moltes les proves de la seva existència i de la seva habitual permanència entre els homes.

De fet, és probablement el tipus de fada que millor s’ha adaptat als temps moderns.

I n’hi ha rastres a totes les ciutats, on és probable de trobar-les al metro, a la sortida de les escoles i a les porteries.

Als nostres països, les Velles Dames reben molt sovint el nom de padrinetes o de marededéus, perquè són bondadoses i agraïdes, i a canvi d’una acció o un favor rebut, concedeixen un do. La trobem per exemple, a La Ventafocs, on l’heroïna és treballadora i no es queixa mai, i a La flor del panical, on l’heroi fa una bona acció. En ambdós casos, la padrineta o marededéu els afavoreix amb la seva gràcia.

Les Velles Dames es presenten amb l’aparença d’una velleta, de vegades amb un nen i moltes vegades amb els vestits espellifats. Una Vella Dama ben popular és la fada Salina, que s’apareix a la serra de la Safra, a la vall de la Terra Blanca i pels voltants d’Ontinyent.

Rosa Mut, i d’altres autors.

del catàleg i d’altres materials de l’exposició:

Contes de Fades.

Fundació Caixa de Pensions,

Barcelona, 1985.