Caldria aturar-se a pensar que les quatre tipologies de fades ( aquests éssers meravellosos essencialment femenins ), com les quatre estacions de l’any, tenen una gran semblança amb quatre períodes de la vida de la dona ?

No fóra cap disbarat pensar en les petites dames com en la nena que, amb la seva ingenuïtat i ignorant dels poders que té, exerceix la seva influència juganera i capriciosa damunt d’animalets, nois petits i altres representants del gènere menut.

Les dames verdes, més crescudes que no pas llurs petites germanes ( les petites dames ), podrien ser noies en l’inici de l’esclat de llur bellesa i que, conscients de llurs poders i encisos - que tal volta provenen d’aquesta peculiar i torbadora bellesa llur - els exerceixen en benefici propi, demostrant així un comportament egocèntric.

Les dames blanques, senyores i mestresses d’una mirada més assenyada i assossegada que llurs germanes ( les dames verdes ), fan pensar en dones que han assolit ja el ple de la seva bellesa, lluny d’apassionaments, dones que posen tota la maduresa i la serenor al servei de llurs afillats per tal d’ajudar-los a aconseguir els desitjos més amagats. I, tot això, a canvi del simple plaer de fer el bé, i procurant que els seus favors beneficiïn aquells que, per ser més desamparats, en tenen més necessitat.

Les velles dames, més carregades d’anys que les dames blanques, són dones de cabells blancs, lluny de les passions de la joventut, les quals, en absència de la bellesa corporal, poden fer el bé sense que aquell a qui ajuden se senti torbat d’amor envers elles. Els favors de vella dama tenen, però, la peculiaritat d’estar plens d’experiència, d’una saviesa que desprèn sol i serena, car ja se sap que elles, com el diable, saben més per velles que per fades.

Però no s’acaba aquí això de les semblances. Perquè, tant sí com no, a les nostres tipologies de fades - que són quatre com les estacions de l’any - podríem trobar un lloc en la història del pensament de la humanitat.

Per exemple, es podria afirmar - i no és pas cap disbarat de fer-ho, puix que allà on hi ha cròniques, així ho testimonien - que l’origen de les primeres fades sembla ser tant reculat que se’n perd la memòria; sembla que cal tornar als temps en què els arbres caminaven i les pedres parlaven, quan el pensament de l’home era animista - si fa no fa, cap a l’època pre-històrica - per tenir notícia del naixement d’aquests petits éssers que són les petites dames.
*

Les fades que les segueixen en edat les segueixen també en l’ordre d’aparició en la història del pensament humà: els cavallers de l’Edat Mitjana, amb llur cavalleresca i ingènua manera de pensar, foren els vertaders creadors d’unes figures femenines d’una bellesa torbadora, apassionants i apassionades, damunt les quals projectaren tots els anhels, unes figures que, amb el temps, prengueren l’eteri estat de fades o dames verdes.

Posteriorment, amb el Renaixement, aparegué el lema de “Bondat, bellesa i virtut”, i amb ell unes fades que eren totes bondat, bellesa i virtut. La cosa més curiosa és que les cròniques no testimonien d’una manera prou clara si fou el lema del Renaixement que va donar peu a les fades blanques o si, al contrari, l’existència d’aquesta mena de fades, sempre bones, sempre rosses i lluny de passions desenfrenades, fou allò que donà peu a la creació d’aquest lema.

El cert és, però, que aquesta tipologia de fades ha tingut tant d’èxit en el món iconogràfic que els seus trets característics són els primers que se’ns acudeixen quan la paraula “fada” surt en algun document o conte oral o escrit.
*

*
(imatge de Mundo Mágico ).

*

Però, que poc que s’imaginaven, les nostres bones fades del Renaixement, que amb l’entrada del positivisme en el pensament humà s’acabava l’hegemonia de què havien gaudit fins aleshores en els contes que es transmetien de boca a boca, sense deixar-ne ni una gota, i de llibre a llibre, sense deixar-ne ni una lletra.

Eren temps per a una altra mena de fades, les iaies, les velles dames, que encaixaven molt millor amb el pensament d’aquesta època, tant per llur aparença física com per la forma d’actuar.

La nova vella fada fa com aquell qui no sap res i, prenent una aparença ignorant, desvalguda i de portera tafanerota, deixa fer a qui se la troba pel camí; i segons quin sigui el resultat de la seva acció, la velleta el premia o el castiga.

Ella, però, ja coneixia el resultat avans que ningú; però bé cal que el propi protagonista de la acció es convenci que allò que rep és exactament allò que mereix per la seva forma de ser i de mostrar-se davant dels altres.

*

Roser Ros.

*

Al catàleg de l’exposició “Contes de Fades”.

Fundació Caixa de Pensions, Barcelona, 1985.