De l’Oreneta cuablanca ( Enric Mayà ).
*
*
*
*
tardor 2006. les orenetes han pujat al cim del turó per acomiadar-se del montseny, avans de fer el camí del sud...fotos miquel del turó.
*
L’oreneta cuablanca és un ocell que a Catalunya té una estada estival (primavera-estiu).
Acostuma a arribar als nostres pobles cap a finals de febrer i principis de març i se’n va a finals de setembre o en ple octubre.
Les migracions d’aquest ocell no poden comparar-se amb la d’altres animals ( com la tortuga o el salmó ), sinó que els seus desplaçaments obeeixen a una disponibilitat d’aliment. Això vol dir que mentre n’hi hagi - bàsicament els mosquits - hi podem trobar també orenetes. Per això la seva presència pot ser molt variable i depèn de les temperatures.
*
LA CONSTRUCCIÓ DELS NIUS.
A l’arribada de les orenetes, les parelles el que primer fan és inspeccionar els seus antics nius, ja que sempre tornen als mateixos llocs de cria. És possible que tinguin que competir amb els pardals que els hagin ocupat per a dormir durant la seva absència.
Els nius són de fang, i cada cop costa més veure noves construccions en les nostres ciutats. Moltes vegades això és degut a l’arquitectura mateixa de les cases, que no tenen llocs bons on enganxar el niu.
Altres vegades, la distància des del niu fins a les zones on s’alimenten és cada vegada més gran. A més, la proximitat a zones urbanes empitjora la cosa, perque s’utilitzen productes per matar els mosquits i això els perjudica. En la majoria dels casos una parella situada en un centre urbà queda tant lluny dels mosquits o del fang que fa la seva vida inviable.
*
COMPORTAMENT REPRODUCTOR.
Les orenetes cuablanques arriben a produir tres niuades de quatre pollets cadascuna.
La primera niuada surt a mitjans d’abril. L’alimentació dels pollets es fa en el niu, però tant bon punt surten, els adults tenen certs problemes per alimentar-los si no disposen de llocs propers per posar-se.
Mentre tenen la segona niuada els treballs es multipliquen per pujar els del niu i els joves de la primera cria. Aquesta feina la fa el pare. Un cop comencen a llevar-se el pare se’ls emporta al riu més proper i els ensenya a caçar mosquits. La sessió de caça dura unes cinc hores, i a la tornada els jovenils es col.loquen prop del niu, sovint sobre els fils elèctrics.
La mare se’n va sola, a caçar. Per la tarda, després d’una migdiada, els joves amb els pares fan pràctiques de vol. És un espectacle digne de veure, tots els joves volant!
La seva contemplació és com esmunyir-se en un somni interminable, és una exibició d’acrobàcia, tot a una velocitat de vertígen.
Avans de fer-se de nit, els pares els posen a dormir, i sovint coincideixen volant orenetes i rats-penats.
*
CAÇA DE MOSQUITS.
És una gran devoradora d’insectes i en controla les poblacions, especialment de mosquits. Aquests sovint a primera hora de la tarda són empesos a gran altura, arrossegats per corrents ascendents d’aire. Que volin molt alt les orenetes no vol dir que plourà, sino que hi ha mosquits per la raó esmentada.
*
SITUACIÓ DE LES POBLACIONS.
Realment no només les orenetes, sinó també moltes altres aus, estan en una situació de genocidi. Una de les causes és l’ús de pesticides als camps; això comporta un autèntic desastre ecològic. Arreu han desaparegut els estols de pardals, així com molts rats-penats, mussols, etc… I com ja he dit, també hi ha força dificultats per l’assentament dels nius. Una solució seria la instal·lació de suports d’obra vora dels rius on nien, amb algun niu artificial per convidar a les parelles reproductores a fer-hi els seus nius.
*
EL GENOCIDI DE LES AUS.
L’oreneta no és pas l’única espècie en perill. Totes les aus insectívores tenen els mateixos problemes.
La fumigació als camps de conreu causa un gran desastre: la mort en cadena de tots els animals de les cadenes tròfiques. Prova d’això són les seguents constatacions:
n El nombre de parelles de pardals, esparvers, rats-penats i mussols ha minvat considerablement els darrers anys.
n Als camps de regadiu ja no hi ha cargols i, si n’hi ha estàn contaminats. Únicament trobem cargols als costats de les carreteres i en alguns camps de secà. Caldria la total prohibició d’aquests productes.
n Él mosquit tigre pot fer de les seves perquè no té cap competidor. Les orenetes i els pardals se’n van als rius, llacs i zones rurals, deixant lliure el terreny a les ciutats als mosquits tigre. És fàcil comprovar-ho: només cal mirar el cel al matí, a ciutat, no hi veureu pardals ni orenetes. És més significatiu que dins les cases no hi hagi gairebé mosques o mosquits. Recordo que als anys seixantas’havien de posar mosquiteres a les finestres o trampes de paper encolat perquè s’enganxessin les mosques.
n El mateix ha passat amb els crancs de riu autòctons. La contaminació dels rius ha acabat gairebé amb tots.
*
OCELLS DE GÀBIA.
La llei vigent permet caçar cinc exemplars mascles per caçador de les espècies seguents: cadernera, passerell, verdum i pinsà ( aquest darrer menja cuques i llavors, i se n’hauria de prohibir la cacera; però com que a la Plana de Vic és tradició, es permet caçar a tot Catalunya ).
Aplicant aquesta proporció de cinc ocells mascles per cap, un caçador pot caçar durant seixanta dies fins a mil dos-cents mascles, multiplicat pel total de caçadors…resulta una xifra desorbitada.
La caça de nombrosos mascles comporta que la majoria de les famelles quedin sense parella, amb l’amenaça que representa per a la supervivència de l’espècie.
A l’Hospitalet de Llobregat passa el mateix que a Vic. Com que és tradició, a la plaça de la Gavarra els deixen vendre i no pas pocs, sinó a centenars: venen fins i tot famelles.
El Departament d’Agricultura hauria de posar fí a aquesta situació, perquè en el seu dia es va prohibir la venda d’ocells dels anomenats “de gàbia” (!). A la Rambla de Barcelona i a les associacions ocellaires se’ls va prohibir la venda, i en canvi, es tolera a la Gavarra de l’Hospitalet.
La solució seria no caçar aquests ocells. Si no es cacessin, i vull dir cap, n’hi hauria milers volant i cantant en llibertat. Només hauriem de seure sota els arbres i sentir-los cantar com qui sent cantar una coral. Però en llibertat, mai dins una gàbia.
N’hi ha que encara ho passen pitjor: són aquells que són rebuts a trets, amb paranys legals o ilegals, i atrets amb reclams.
Amb aquest escrit vull denunciar el genocidi de tota cuca que viu, a la terra o al mar.
Tothom hauria de fer alguna cosa per aturar aquesta situació.
*
L’oreneta, a causa del canvi climàtic i la pujada de temperatures, en un període curt de temps ja no se n’anirà de la Peninsula… si encare ens en queden.
*
Enric Mayà.
Publicat a “Això és massa!!”,
revista feta per la gent de l’IES Sant Andreu.
Barcelona, març 2007.
*
efimera va dir:
PROJECTE ORENETES
Resum:
El Projecte Orenetes és un programa de seguiment d'ocells obert a la participació de qualsevol persona o col·lectiu i centrat en l'estudi dels nius d'oreneta cuablanca dels nostres pobles i ciutats.
L'oreneta cuablanca és una espècie molt comuna i fàcil d'observar que té el costum de fer el seu característic niu de fang a les façanes de cases i esglésies.
Per col·laborar en el projecte només cal donar-se d'alta com a participant i fer un senzill cens de nius d'oreneta cuablanca.
Aquí t'expliquem com fer-ho.
http://www.orenetes.cat
