El porc i el senglar ( Enric Larreula ).
*
En una cort petitona que hi havia en una masia envoltada de camps i boscos vivia un porc gras com un porc.
Un dia estava mig endormiscat ajagut a terra i va sentir una veu que el cridava des de l’altra banda de la porta.
-Ep, tu, ep! Sssttt!
Va aixecar una orella, va obrir un ull, després l’altre, finalment es va aixecar i va anar cap a la porta a veure què passava. A través de les escletxes de les fustes mal ajustades va veure a la part de fora una mena de porc com ell, però més fosc, amb ullals i molt més pelut.
-Oh! - va exclamar sorprès -, qui ets tu tan estrany?
-Jo?, sóc un senglar - va dir l’altre -. És a dir, un porc com ara tu, però amb dignitat, classe i independència.
-I què hi fas tancat al darrere d’aquesta cleda?
-Aquesta sí que és bona! - va saltar el senglar amb una gran rialla - Ets tu el qui està tancat i no pas jo. Mira que arribes a ser ignorant, la porta i la cleda no em tanquen a mi sinó a tu. Aquí, a la meva banda hi ha tot el món, muntanyes, boscos, jo què sé…
En canvi a la banda d’on ets tu només hi ha aquesta misèria de gàbia on vius i prou.
-Ah sí?
-Sí.
Aleshores el senglar va recordar que s’havia acostat a la cort del porc perquè d’una hora lluny havia sentit l’olor del pinso i allò li havia fet venir una gana espantosa. Així és que va dir:
-D’això…, veig que tens un gavadal de pinso i peles de patata que no te les acabaràs ni en tres dies. En canvi jo fa tres dies que no bufo cullera, com qui diu. Per què no em dónes una mica de menjar del teu, a tu te’n sobra, en canvi jo tinc una gana…
-Gana?, però que no et donen menjar cada dia a tu? - va preguntar-li el porc, estranyat.
-Què dius ara! Donar-me de menjar… El que he de procurar és que no em vegi ningú si no vull que em matin d’un tret.
-Però per què? Quin mal has fet? - va preguntar el porc amb aquella innocència.
-Cap mal no he fet, pobre de mi, quin mal vols que faci si visc a la muntanya sense ficar-me amb ningú. I en canvi, m’he hagut de passar la vida patint, corrent i amagant-me dels humans.
-Sí que em sap greu, company - va afegir el porc entristit -. En canvi a mi em tracten a cos de rei. Tot el dia jaient al sol i atipant-me com un lladre.
-Sí, és clar, són punts de vista - va fer el senglar -, ara, jo no t’ho canvio, eh?
-Per què? - va fer el porc, desconcertat.
-No dius que et passes el dia amagant-te i fugint dels humans?
-Sí, però jo, amb sort, me’n puc escapar, en canvi a tu t’espera la fi d’en Cagalàstics, i d’aquesta no te n’escaparàs.
-Però què dius, company? Si a mi aquí tothom m’estima molt - va insistir el porc.
- Has de pensar que cada matí la mestressa em porta una calderada de pinso boníssim, i al vespre em donen una galleda amb naps, rosegons de pa, pells de patata i tot el que a ells els sobra de menjar. Cada dia em posen aigua neta i m’escuren la cort perquè no m’embruti ni agafi humitats. I sovint sento que comenten que m’he engreixat tant i que faig tant de goig, i es posen molt contents de veure que estic tan bé.
-Però de debò que no saps perquè volen que posis ben gras i maco? - va dir el senglar meravellat de la bona fe d’aquella bèstia.
-Perquè m’estimen molt, oi?
-Pobre innocent! Et volen gras perquè volen matar-te i de la teva carn en volen fer llonganisses, mortadel·la, catalana, sobrassada, fuet, salsitxes i tot d’altres coses. I com més gras estiguis, millor per a ells.
-No pot ser - va cridar el porc esglaiat - M’enganyes!
-Amic meu - va dir lentament el senglar - tu no t’has mogut d’aquesta minúscula cort i no coneixes res del món. Jo, en canvi, tinc molta experiència. Pensa que em passo la vida vigilant amb els ulls ben oberts i les orelles ben dretes.
El porc es va quedar uns instants silenciós com si medités ben bé el que li acabava de dir el senglar.
Finalment va començar a repetir en veu baixa, com si s’ho digués a ell mateix:
-…llonganisses… mortadel·la… salsitxes… Qui ho havia de dir… I amb aquella cara de bones persones que feien… - llavors va preguntar indignat:
-I dels meus budells, què en volen fer?
-Embotits!
-I de la meva sang?
-Botifarres de sang! I si la barregen amb ceba, botifarres de ceba!
-De ceba?
-De ceba!
-Quina angúnia, amb el que torna a la boca. I què en faran de les meves cuixes?
-Pernils!
-I de la meva esquena?
-Cansalada!
-Quina por! I de les meves costelles?
-Costelles de porc!
-De porc?
-De porc!
-I de les meves orelles?
-Orelles de porc!
-I de les meves galtes?
-Galtes de porc!
-I dels meus peus?
-Peus de porc!
-…Peus de porc… peus de porc… Però com és possible?
-Doncs diuen que amb bolets són boníssims - va afegir el senglar tractant inútilment d’animar-lo. Però el porc havia quedat tant ensopit que semblava un altre. Va quedar una bona estona mirant a terra silenciós.
Tot d’una, els ulls se li van il·luminar i va exclamar:
-Doncs van llestos si es pensen que els esperaré tancadet a la cort. Si de mi depèn t’asseguro que es faran un fart de badallar de gana - i mirant-se l’altre va afegir:
-A veure, siguem pràctics:
oi que tu des de la teva banda em pots obrir la porta?
-Ho podria intentar.
-Doncs obre’m, company, que me’n vinc al bosc amb tu - va dir decidit.
-Al bosc?… Mira que al bosc no menjaràs cada dia.
-M’és igual.
-Que només hi trobaràs arrels i aglans.
-Encara m’anirà bé per al colesterol.
-Que tot el dia aniràs amb l’ai al cor.
-L’ai al cor? I com et penses que em quedaria aquí ara?
-Que t’engegaran els gossos pertot arreu on passaràs.
-Ho assumeixo.
-Vols dir que després no et sabrà greu?
-Mai de la vida. Ara, els primers dies m’hauràs d’ajudar una mica perque no he vist mai cap bosc i no sabria buscar menjar ni amagar-me. Després ja m’espavilaré.
-Per això no et preocupis - va fer el senglar -, en aquesta vida les bèsties ens hem d’ajudar les unes a les altres, perquè mai no saps d’on et plouran les garrotades.
I va furgar amb el morro fins que va fer saltar la tanca de la porta de la cort.
El porc va sortir esverat, però el senglar li va dir:
-Espera’t, caram!, tampoc no vindrà d’un minut ara.
I ràpidament va entrar dins la cort i en un tres i no res es va cruspir tot el pinso que hi havia a la menjadora. En acabat va fer un glop d’aigua, un rotet… I ara sí, van sortir tots dos disparats cap a la muntanya que semblava que els empaitessin mil diables.
I què us penseu? Que perquè el porc estava gras que petava no corria gaire?
Doncs corria tant, que l’altre li va haver de dir:
-Afluixa una mica, tu, que si no et passaràs de llarg dels boscos i aniràs a petar a la ciutat, i llavors si que la cagaries ben cagada, company.
El porc va creure i de mica en mica va aprendre tot el que el senglar li va ensenyar.
I encara corren, l’un, pelut i l’altre, pelat, l’un al costat de l’altre.
*
Enric Larreula.
*
Publicat per DEPANA.
