1920. L'ombra dels Alts Pirineus sobre Barcelona ( Eduard Fontseré )

*

Els admiradors dels espectacles de la Natura hauran observat algunes vegades, des de la ciutat, molt després de post el Sol, una glòria de faixes alternativament blaves i rogenques que corona la serra del Tibidabo.

Aquesta glòria es presenta sobre tot en dies rasos del mes de juliol. Algunes s’en veuen també a la tardor, encara que menys esplendentes. Són un efecte d’ombra a les altes regions de l’atmòsfera, produït pel Sol ponent a l’il·luminar els darrers cims del Pirineu i de les serres septentrionals d’Espanya. Duren pocs minuts, i requerèixen per a presentar-se una transparència molt gran de l’aire des del Cantàbric fins al Mediterrà.

Una de les més belles manifestacions d’aquesta mena ocorregué el dia 16,a les 19 h. 47 m.

La jornada havia sigut esplèndida; els telegrames meteorològics rebuts a la nostra Estació aerològica significaven bon temps a tota l’Europa occidental, i fins l’audició dels radiotelegrames de França i d’Alemanya havia estat feblíssima, per efecte de la forta ionització de l’aire pels raigs del Sol.

A aquella hora feia ja molt que’l Sol era post a Barcelona, i la línia de separació entre el jorn i la nit havia assolit ja el golf de Biscaia. Mes els raigs que rasaven les aigües del Cantàbric il·luminaven encara els cims del Pirineu aragonès.

Les serralades properes al Mont Perdut i al Vignemale projectaven llurs ombres en l’espai. Pels colls d’aquelles serres passaven raigs escaducers de llum, que tenyien de claror rogenca les capes atmosfèriques més enlairades, passant damunt Barcelona a una alçària de més de 10 kilòmetres, és a dir, en la regió dels cirrus més alts, que colorien de vermell, mentre les tires d’ombra procedents dels cims presentaven ja el to gris blavós del darrer crepúscol.

Coneguda l’hora exacta de l’observació, i donant les taules astronòmiques les efemèrides del Sol per a cada dia, no és difícil calcular la direcció de les muntanyes que produèixen el fenòmen. Aquestes anotacions d’hora les recomanem als companys del Centre, perquè són una dada de conjunt respecte a la transparència de l’atmòsfera damunt del Pirineu. És un alpinisme contemplatiu, és cert; un alpinisme sedentari i fins de terrat, si es vol; mes tant interessant com l’altre, i sobre tot més asequible per als qui, en matèria de fortes pujades, estem ja entrant en el període dels entussiastes records.

*

Barcelona, 17 de juliol 1920.

*

Eduard Fontseré.

publicat al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya

any 30, nº 304 - 311, maig-des. 1920.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo