1910. L’Espectre de Brocken als Pireneus* Orientals ( O. Mengel ).

*

*
foto: madteam.

*

article publicat originalment al “Bulletin de la Section du Canigou”,

Club Alpine Français, 1910.

*

___________________________________

tel,bab ( nou servei! )

temps estimat de lectura, badades a banda:

*

________________________________________________________________________

(* cal fer esment a l’especial ortografia d’aquest escrit, anterior a la normalització fabriana.

he cregut que calia respectar fins i tot el darrer signe de puntuació.

quelcom totalment subjectiu, esclar; pero que no me·n-he sabut estar. )

________________________________________________________________________

*

-“Y què es, el Brocken? -

ens demanaven els joves escolars que per primera vegada sentien aquest nom de consonancia tudesca, ben a propòsit per evocar en son esperit el record d’alguna misteriosa llegenda de més enllà del Ren* (1).

_____________________________________________________

*

El Brocken es el cim més enllairat ( 1,141 m.) de les montanyes del Harz.

Junt ab diferents pics veïns, l’Ilsenstein, l’ Heinrichshöhe, l’Elend, constitueix el maciç del Blocksberg, isolat entre les planuries de l’Elbe y del Weser, que dominava en altre temps el gran y frondós bosc tant conegut dels geògrafs grecs.

Es el Canigó de l’Alemanya del Nord.

*

Encar que d’altituts ben diferents, aquests dos pics tenen, realment, més d’una cosa de comú: tots dos han sorgit d’un mateix períod geològic; tots dos amaguen , per llurs vores, inagotables riqueses mineres, conegudes desde èpoques remotes y l’explotació de les quals ha ocasionat malauradament l’aterrament de les espesses y benefactores boscuries que·ls protegien; tots dos, condensadors d’emanacions marines, aportades al primer pels vents del N., al segon pels vents de l’E., sofreixen cada any de generals nevades que vénen a activar, en l’època del desglaç, el treball de desgregació de llurs cims alterosos. Es per això que, després de l’època de llur ressorgiment, la continua y intensa neteja de llurs cims ha acabat per posar al descobert el llur sòcol granític y per allisar les llurs bases en els aluvions erosius que formen les planes que·ls envolten.

No obstant, el nostre Canigó, traient nou vigor de les ones d’energia telúrica que té encar en reserva la nostra mar mediterrania, pogué reconquerir, poc abans de l’aparició de l’home sobre la terra, el domini aeri que, com son germà, s’havia deixat arrebaçar de mica en mica per l’inevitable acció del temps.

*

Aquests dos gegants posseeixen cada un el seu refugi: el Brocken-haus es del primer; el Xalet dels Cortalets el del segon. Mercès an ells, l’excursionista pot trobar-se a trenc d’auba, o romandre fins al cap-vespre, al cim d’aquests hermosos miradors pera contemplar els meravellosos efectes d’òptica que acompanyen, en aquestes altituts, la sortida o la posta de sol.

*

Desde lo alt del primer se domina una gran plana enlairada de més de 220 k.

Desde·l segon se disfruta, baix la intensa claredat del sol del mig-dia, d’un panorama grandiós que vers orient se perd en l’horitzó indefinit de la mar blava, y que, de N. a S., s’extén desde l’antiga Nimes a la moderna Barcelona per sobre les planes assoleiades del Rosselló y de l’Empordà.

*

Desde les passades èpoques històriques el Brocken ha sigut teatre de successos meravellosos.

En el seu cim se veuen encara els blocs granítics coneguts ab el nom d’Altar de la Bruixa. Una font fresca y transparent s’anomena la Font magica , y, per son veinatge, el poble hi va a cullir l’herba del Brocken: la flor de la bruixería.

En el maciç del Canigó, nosaltres hi tenim els tovallons. Se coneixen ab aquest nom, en els contes de fades, aquells blocs calcaris, sobre·ls quals tant han disentit y disentiran els geòlegs rossellonesos, si no volen donar crèdit a la llegenda que·ns els presenta com tovallons petrificats que les encantades abandonaren a l’oir el toc de l’Angelus.

Y es en les vores misterioses dels gorgs, y en els llisos agrupaments de plantes y roserars boscans que·ls nostres intrèpits alpinistes van a cercar el blanc jonquill del Canigó.

*

Aquests pics meravellosos han tingut cada un d’ells el seu poderós dramaturg.

Goethe en sa obra mestra, Heine en ses Impressions de viatge,

canten el Brocken y l’Ilsenstein, llurs bruixes i llurs princeses.

Jacint Verdaguer en son deliciós poema Canigó, y actualment Cassimir Soullier en ses místiques Llegendes del Canigó, celebren, a qui millor, les heroiques cavalcades contre l’Infidel que han fet ressonar nostres pregones i fresques valls.

*

Es a travers dels penosos viaranys del Blocksberg, en la primera nit de Walpurgis, que Mefistòfil, al peu del cavall, guiat per un foc-follet, condueix a Faust al cim del Brocken, on ballen y·s remouen tot un aixam de bruixes i esperits perversos.

I es allí, a la llum dels focs d’un mussol sospès sobre l’Ilsenstein, que Faust percebeix, vagant pels aires, l’imatge indecisa y sens vida, el magic espectre, de sa pobra Marguerida.

Però es en el Canigó, l’Olimp de les fades, que Gentil, el temerari hèroe de Verdaguer, vola, emportat per vigorós corcer ab peus d’isard, pera arrabaçar a les fades el mantell d’armini, talisman d’infinita poixança. Y es desde allí que, oblidant sos devers de cavaller, se deixa enlairar sobre·l carro volador de la fada encantadora, que ha pres les apariencies de Griselda, la sobirana del seu cor.

*

Un dels atributs misteriosos del Brocken es el curiós fenomen òptic conegut ab el nom de Espectre de Brocken, que consisteix en l’aparició repentina, sobre la boira, d’ombres humanes de proporcions gegantesques y perfils esfumats, rodejades sovint d’aurioles colorades y esplendoroses.

Aquestes ombres apareixen , tal com els espectres fantàstics, sobre tot a l’hivern, a la sortida o a la posta del sol, a un observador col·locat entre·l sol y la boira. Aquesta condició essencial se troba quasi diariament realitzada en el Blocksberg, la base del qual desapareix matí i tarda baix la flonja mar de núvols que va a batre sos costats.

*

Quan, en temps passats, els saxons refractaris al cristianisme, que vivien en la plana, pujaven, per sobre·ls núvols, a adorar en secret el llur ídol, a qui havien aixecat altar al cim del pic, aquestes ombres extranyes devien certament pendre un gran lloc en els misteris de llur religió.

Y no hi ha que dubtar que en aquestes fantasmagòriques aparicions s’ha de cercar l’origen de les antigues llegendes en les quals va inspirar-se Goethe.

*

Fins an aquests darrers temps, els pintors de nostres montanyes ( els sols observadors de les altes regions abans de la creació del tipo pireneista ), no sembla pas que prestessin gran atenció an aquests efectes d’òptica.

No obstant, quan en Verdaguer, en son poema místic i descriptiu, posa en boca de la princesa del Canigó, al oferir son amor y son trono a son imprudent captiu, les paraules seguents:

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

a cap fin les boirades humils besen lo peu;

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

…més alt sols està Déu.

Oh! Mira mes companyes com a enjoiarte volen

en carros de boirina de polsaguera d’or;

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

¿no creurieu reveure en el Canigó les ombres del Brocken revivificades baix l’ardent sol del Rosselló?

Es ben probable que·l poeta hagués sentit parlar de les imatges

( màgiques! ) de la boira.

*

El fenomen òptic conegut vulgarment per espectre del Brocken, designat per Keller ab el nom de nebelbild ( imatge de la boira ) en la seva descripció del Righi, anomenat pels anglesos circular rainbow ( arc de Sant Martí circular ), observat y descrit per Ulloa en son viatge al Perú ab La Condamine, senyalat a París y a Roma y a altres llocs, se classifica dins l’òptica meteorològica en la categoría de fenomens anomenats antèlits. Es dins d’aquesta classe que figura·l nostre arc de Sant Martí.

*

L’observació més antiga que·s coneix de l’aparició d’ombres auriolades en nostra regió, es en la descripció del capità Ratheau, en el Butlletí de la “Societat Agrícola Científica y Literaria dels Pirineus Orientals”, de 1863, reproduida després en

l’Anuari del “Club Alpí Francès”, del 1896, pàg. 302.

Se trobava - diu ell - ab quatre companys al cim del Canigó, entre tres i quatre de la tarda. Sota d’ells una viva nuvolada pujava del bosc de Balatg. De cop, llurs ombres se projectaren sobre·l núvol rodejades d’una auriola, d’un veritable arc de Sant Martí, d’una amplitut de 270º y tallada solament per l’ombra de la montanya. Pera·l capità no·s podia tractar més que d’un veritable arc de St.M. circular, ab la seva sucessió ordenada de colors, que anaven del vermell al violeta a partir de l’interior.

Sembla, en efecte, si fos aixís, que·s tracta de l’arc secundari, de l’arc de St.M. ab defecte o falta de l’arc principal. Ab tot, l’observador pot reconèixer que·l diàmetre de l’arc era massa petit, inferior, penso jo, a 104º, diàmetre de l’arc secundari. D’aquí trec la conclusió que hi ha error d’interpretació o d’observació en l’ordre dels colors.

Aquest fenomen va ser observat igualment, desde·l mateix pic i a la mateixa hora, per nostres consocis Pròsper y Georges Auriol y Jacques Maderon, el 14 de Juliol de 1886.

*

La ressenya de nostra darrera excursió ( 19 de Desembre 1909 ) demostra que no es pas necessari enlairar-se tant amunt pera poder admirar en nostre país aquest fenomen òptic.

Nostre objectiu era la Torra de la Massana ( 812 ms.) . Nosaltres caminavem feia estona per entre la boirada, poc densa al principi, esa veritat, més regalant-nos algunes grosses gotes que·ns inspiraven series inquietuts. A la Torra no tinguerem més que una espessa calitja* (* veure nota 2, un troç avall ) de globuls de molt petites dimensions, com vaig poder observar al prendre la temperatura.

A les onze, sobre la terraça de la Torra, vaig notar 6º sobre zero.

Una mica de blavor a nostre zenit ens feia esperar que ab alguns metres més estariem sobre·ls núvols. No podent, per manca d’aero, remontar-nos, tal com nostre col·laborador el Dr. Amans, per sobre la nuvolada, prenguerem la prudent resolució d’esmorzar tot esperant que una oportuna bufada de tramontana vingués a esclatar a nostres peus, oferint-nos l’espectacle, sempre impressionador, de la mar de boires.

Estavem a l’acabar, quan un cop de xiulet se va fer oir. Era·l president de nostra Secció de Fotografía, Paulin Testory, sempre a l’aguait de lo inèdit, que·ns cridava sobre la terraça. Com si s’aixequés una cortina màgica, el núvol se destría, desfet per mil raigs d’un sol radiós i brillant. A l’E. apareix, sobre l’abrillantada blancor dels núvols que·ns cobreixen la plana, un magestuós illot polar inundat per raigs d’or i vermell.

Es el nostre Canigó!

La claredat extraordinaria de l’atmósfera ·ns el fa aparèixer, a pocs passos de nosaltres, ab una meravellosa grandesa.

Tot de cop un crit s’oeix:

- “L’espectre del Brocken!”

Nostre cap d’excursió l’ha reconegut: es pera ell, com hem dit, una vella coneixença.

A la part oposada del sol, a un centenar de metres de nosaltres, sobre la boira que passa per entre la carena i la terraça de la Torra, ont estem reunits, apareix una auriola lluminosa de vius y encesos colors: es l’apoteosi final d’un espectacle fantàstic.

La sorpresa i l’extasi ·ns impedeixen apreciar sos detalls.

-“Sembla un llum d’auto!”,

exclama ab justesa un de nostres escolars, fixat, sens dubte, en el fenomen de les corones o cercles que·s produeixen al voltant d’una claror lluminosa en temps de boira.

*

L’auriola que teniem a l’enfront estava constituida per un sistema de tres anelles concèntriques, de vius colors, oscades en llur part inferior per un angle ombrívol el qual vertiç semblava sobremuntat d’ombres movibles.

Ben prest reconeguerem, a l’aixecar els braços, que·s tractava senzillament de nostres propries ombres lleugerament agrandides, reconeixent cada espectador la seva al mateix centre d’aquella auriola. L’angle negre no era més que l’ombra de la terraça de la Torra. A la dreta ·s projectava igualment l’ombra de la Torra, encar que visible a fòra de l’auriola que avançava sobre ella.

El centre estava ocupat per una zona circular, lluminosa y molt brillant, esfumada, vers l’exterior, d’un blanc grogós a taronja y a roig, vorejat d’una orla carnejada. Aquest conjunt constituia l’anell central.

Venia després un cercle format de blau violeta, de groc y de vermell; després altre més gros d’un bell verd-blau, vorejat exteriorment, com l’anterior, de groc i de roig pàlid.

Alguns de nostres escolars sembla havien percebut un quart anell feble y passatger, bastant distant dels precedents. Seria l’arc Blanc o cercle d’Ulloa!

En quant a mi, no·l vaig ovirar, absort com estava en la contemplació de les corones centrals.

El conjunt dels tres cercles o anells ens sembla tenien un diametre d’uns 12º aproximadament. El fenomen durà mentres la boira estigué sobre ·l coll; persistint quan, reduida aquella a lleugera calitja * (2) , deixà percebre ·l terrer ombriu y ondulós dels rocatams del darrera.

______________________________________________________________________

*

Tal es el fenomen que·ns tingué encantats durant tres o quatre minuts.

A l’O. una boira lleugera s’havia ensenyorit novament de l’atmosfera; la mar de núvols se dispersava, y el Canigó s’havia allunyat.

-“Sou ben bé del Migdia” - diran nostres colegues de les boires del Nord:

-“l’entusiasme us es fàcil: vos haveu extasiat senzillament enfront d’un arc de Sant Martí circular doble!” -

Segurament, - els respondrem - tenint la facilitat i el gust, al qual vos convidem coralment, d’enlairar-nos per sobre les boires de les planes y les bromes de la vida, pera vigoritzar nostre cor y nostre esperit entre l’atmosfera radiant y vivificadora dels alts cims, ens pot ser fàcil admirar l’espectacle de l’arc de St.M. circular; però no es pas aquest el cas d’avui.

En primer lloc, si fos aixís, el diàmetre del primer arc colorejat hauria sigut al menys de 40º; a més, un arc de St.M. ben format de colors, ha de començar en son interior pel violeta, y sobre l’arc secundari s’hauria observat una serie de colors del roig al violeta.

Nosaltres res vegerem de semblant. Considerant el cercle central com un anell en el que·ls colors interiors, blau y violeta, serien esmortuits vers la claredat del centre, crec poder considerar l’auriola com formada de tres anells concèntrics oferint una mateixa disposició de colors a partir de l’interior desde ·l violeta al roig.

El fenomen que nosaltres havem observat no té, doncs, de comú ab l’arc de St.M. , sinó l’ordre dels colors y la situació de l’observador entre ·l sol y els núvols.

-“Allavors, - ens replicaran els curiosos - ¿ quines són les raons de les diferencies en els efectes?”

Els savis que desde temps han analitzat aquests fenomens d’òptica meteorològica, vos diran que l’arc de St.M. es degut a la reflexió y a la refracció de la llum en l’interior de les gotetes de pluja, y que·ls colors són tant més vius com més grosses són aquestes; mentres que les aurioles provenen de les inflexions o desviacions de la llum sobre·l contorn dels glòbuls de la boira quan aquests són molt petits i sensiblement d’igual grandaria. Nosaltres precisament havem fet constar que aquesta condició era completa en la boira de la Massana.

Ells vos diran, també, que·l fenomen de les aurioles pot molt bé observar-se per reflexió ( era·l nostre cas: l’objecte reflector era la boira ) , o per transparència ( fenomen de les corones solars, y dels llums d’auto, en temps de boira ); més, a tot això, ont es l’espectre?

Ja he confessat que, fent d’espectre, no vegerem més que les ombres de les nostres testes, y no he pas fet remarcar que elles s’haguessin presentat fantasmagòricament. Es an el Canigó, nostre Brocken, que se l’ha d’anar a cercar.

(...si voleu llegir l'acabament, cliqueu aquí.)

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo