LAI DE NINGÚ ( Agustí Bartra ).
*
(poema inacabat ).
*
Nous massacrerons les révoltes logiques.
Rimbaud.
*
L’escriba Nu
…ibis, la barca, el Riu. Ara recordo. Era jove aleshores el somrís de l’Esfinx,
i era grossa l’orella del lent dia de l’ase, i hi havia un timó al dia del vaixell.
No viu l’arbre de l’any sota el signe del Ca i reposa la llança al límit del desert de sorres d’anemone,
però la terra negra fa incorruptible el cel on es desperta Ra.
*
Exordi de gavina - oh llunyana, vermella! - cap a la crida de la mare taciturna de la gran maragda del Sud,
quan he sortit de la barca de cedre i m’han portat el cor dels comellars de l’Est.
I l’alba arribava brandant xurriaques de pell d’hipopòtam.
*
He jagut al talús dels alts fonolls, on comença la Plana de la Sal,
i ha deixat que als meus llavis murmurés la riquesa de les herbes d’aroma,
i jo, l’escriba eixut i tatuat d’insomni, he sentit com el vent del temps llaurava lent mon cos amb el seu càlam.
Un xiscle de partera saltava sobre el poltre. Agafada a la corda,
brillava una camisa tacada de safrans d’argila i sexe.
Oh naixença i vigors!
La llum equilibrava les balances per damunt la fetor dels cocodrils. Però l’olor del pa
traçava jeroglífics als genolls del matí sense discòrdia d’ocells.
*
( Del sol penja una mà que porta anells de mel . )
*
Ara penso en les lleis contràries de l’ésser i la vida, tot escoltant el cant de l’alosa ascendent, on ja ma’at tremola
en sentir que el xacal respira l’aire que acosta la presència del gran déu de la llum.
*
Ja vinc, ja vinc, Tahenni que m’esperes, al racó de la molsa,
amb un escarabat de pedra verda a la petita mà!
Sóc ahir i sóc demà,
sóc l’ull que no devora
ocells de pas
i sóc el pensament
dins la rialla
del meu cor de rosella
i sóc el temps
que no acaba en la mòmia!
Recordo. Vinc. Tahenni, vinc amb el vent vernal que aprima la cintura del Riu etern,
i el Sud vermell matricula orenetes a la Cuixa del Cel.
Vinc amb desigs estranys. I em frega el front l’ala del rat-penat que ha dormit dintre l’ull buit de l’esfinx.
Decantament del món! Ocell fosc d’augurances! De nou em neixo infant
en el piuleig que empeny cícliques gravitacions!
No, no xuclis, infant esbatanat de nostàlgies!
Tu, ocell, i tu, infant, sou tots dos jo mateix en les noves fronteres del dia verjurat,
i seré cor i llengua
fins que el corb es torni blanc,
i el cigne esdevingui negre,
i el mar corri Riu amunt,
i les muntanyes caminin,
i el foc es geli…
Dolçor de terra oberta fins arran dels arenys de l’oest on s’estableix la mort,
¿com gosaré dir els mots de l’Esparver del Nord i declarar les coses de la nit
si la brisa no arriba amb el somni secret dels vigilants de l’aigua
on floriran les veles com cançons d’estiuatges?
¿D’on ve la veu que diu: tinc la mort damunt meu com la sentor del lotus,
com la fi de la pluja,
com el captiu que torna?
No l’escolto, Tahenni que duus les teves sines com porta les magranes el magraner silvestre.
No l’escolto. Ja vinc, trenant el meu mormol sota els papirus.
Mon anhel de tu s’alça talment el vol feixuc dels pelicans.
*
En la foscor de mi vibren actes de saba. L’alba, oh Tahenni que tens malucs de poalanca, arriba a través de la teva bellesa!
Sóc esquena d’oracles, com el tors fluvial que tragina els carreus d’una ribera a l’altra.
El cor puja a la llengua, la llengua baixa al cor,
i arribarà la nit en que el cor i la llengua seran deixats als plats de la Balança,
i entraré al més enllà sense trepitjar temps i plens de falcó els ulls.
L’ànima, el cor
i l’ombra intacta! I el vol d’Horus propaga son cercle de silenci a la boca dels morts!
*
Floreix el pensament en el record? ¿Infla la primavera la gola de l’ocell
que no ha viscut hiverns ni ha vist el peix de lluna que xiula al pit del Riu de sexe erecte?
Som com estels errants, oh Tahenni d’esperes: resplendim un moment
abans d’ésser engolits per les boques de l’ombra!
Ivarsosos, passem com giravolt de sínia que alça el destí de l’aigua damunt l’eix que grinyola,
de l’aigua que somia l’infinit fil de lli,
les llunes làcties,
la rialla d’Aton que puja als gira-sols,
els records que ens recorden,
l’estrella inexorable,
la fam d’ulls de cervesa,
dinasties de rou damunt els camps de cebes del fellah famolenc…
*
28 de desembre 1980.
*
Aquí, en aquest instant que és un ara plenari de futur i de reminiscències,
barrejo temps i mots amb mans de terrissaire, i interrogo preguntes
que giren com l’argila que es vol obrir en la forma que somien els dits,
i m’armo amb el murmuri que es converteix en llum sobre el front del vent mort.
*
Agustí Bartra, dins “El gall canta per tots dos”.
