Cant d’Ulisses als astres ( Agustí Bartra ).
*
…i el son no li queia damunt les parpelles,
les Plèiades mirant, i el Bover, que tarda a colgar-se,
i l’Ossa, que també li diuen el Carro, i que gira
sense moure´s del lloc i contra Orió fa parada…
Homer, l’Odissea.
*
Dintre el meu esperit, oh gira, roda d’astres!
Amb el cor a la vela i les mans al timó,
en mon cant de retorns guspiregen els rastres
del vol de l’alció.
*
Oh gira, roda d’astres, en l’alta nit tranquil·la!
Ànima i nau es gronxen al llarg bes de l’oreig.
Sota la vigilància de ma immòbil pupil·la
s’endormisca l’oneig.
*
Sotjat per les tenebres, el mot lluminós canto,
a les ribes de calma dic el dia revolt,
i per camins perduts cap al futur decanto
les naixences del sol.
*
Cada cop és més alta la proa de ma vida,
no hi ha perill més cert que el son gris en un port.
El destí vol que sigui immensa la ferida
d’on naixerà ma mort.
*
Oh d’atzur i d’atzar sempre és la meva guerra!
El meu anhel conlliga visió i avatar:
des de la mar enyoro la multiforme terra,
des de la terra, el mar.
*
De les ombres errants jo seré la més dreta,
fumera d’una pira d’on ma sang s’ha abrandat.
Amb l’arada i el rem, l’espiga i la sageta,
cerco l’eternitat.
*
D’illa a illa, estranger, he rodat en captiris,
ocultant dins mon pit el falçó del llampec,
i sota les set verges que dormen en l’arc iris
m’he vestit de varec.
*
En atziagues llunes he obert estretes tombes
per a cossos d’herois eriçats de dardells.
Mos ulls han vist planar damunt les hecatombes
els sinistres ocells.
*
En derrota o victòria, enllà d’espasa i teia,
enllà dels raïms agres que calgué veremar,
seguda dins mon cor, la blanca pau somreia
amb un fruit a la mà.
*
Sota sols inclements, a l’obac de les veles,
s’han alçat els meus somnis, esclaus d’ulls de coral,
i he vist girar sos torsos, tan aspidats d’esteles
com assotats de sal.
*
Nàufrag, la terra em fou nupcial i materna,
m’hi vaig abraçar nu, sentint-me espòs i infant,
i ella em va cloure els ulls amb dolçors de lluerna,
besant-me i gronxinant.
*
I he vist l’alba llançar a solitàries eres
la forca que ventava el blat d’or dels matins.
Ma esperança trobava en les grises fumeres
sos aeris camins.
*
Avesat a l’espera, les marxes s’han fet fites.
Si a vegades m’aturo, bramula l’horitzó.
Ja no puc desaprendre les rutes infinites
ni l’eterna cançó.
*
Només en la llum pròpia he trobat sempre auxili.
Em nimba una claror de nous mites i déus.
Perdut i retrobat, vaig fent del meu exili
un gran himne d’ adéus.
*
Dintre el meu esperit, oh gira, roda d’astres!
Amb el cor a la vela i les mans al timó,
en mon cant de retorns guspiregen els rastres
del vol de l’alció.
Agustí Bartra, de "Les rutes infinites",
dins “Odisseu”, 1953.
