Èol ( Agustí Bartra ).

*

*
imatge de Vikipèdia.
*

*
“Deslligaren el sac, i tots els vents s’escamparen.”

Homer, l’Odissea.

*

A l’alba, arribà a l’illa…

De bocaterrosa, arrapant-se amb una mà al cim nevat de la muntanya més alta i amb l’altra engrapant el caire d’un promontori, Èol descansà una estona, amb els ulls ben oberts, malgrat que la llum del solixent l’enlluernava, panteixant i impacient per seguir la marxa començada feia algunes hores enmig de la vastitud de la mar, d’on s’havia despertat presa de la súbita pruïja de fugir, de córrer no sabia cap a quins tiranys, a l’encalç de l’alenada que es desbordava de tot el seu ésser, atret per la misteriosa crida dels horitzons.

Tot d’una, estintolant-se amb els braços, es dreçà. Amb un brusc moviment del cap s’espolsà la mullena que regalimava dels seus llargs cabells, plegà un moment els dos braços damunt el pit i, sense tocar de peus a terra, féu tres giravolts i es llançà vers la blavor del cel matinal, cap a la mar, picant de mans tant per desentumir-se-les com per expressar la joia que el posseïa. En arribar a les dunes s’ajupí a cordar-se les sandàlies, agafà al vol una gavina, se la posà sobre el muscle i, rient, començà a esllavissar-se a flor d’aigua, sentint que a cada passa que feia el seu poder creixia en amplada i en altura. Cantant i xiulant, feia camí, distret, per la plana de la mar, ara etzibant una puntada de peu a una ona capdansera, ara ventant un ràpid calbot a un núvol endormiscat, sempre enllà i enlaire, embriagat de l’alegria d’ell mateix, com un gegantí infant de vertigen i transparència que fugís amb la taronja del sol dins la butxaca.

Sense aturar-se, es girà: l’illa, al lluny, semblava un plat d’or posat sobre una taula blava. Davant d’ell, l’horitzó començava a enfosquir-se de nuvolada. Èol havia deixat de cantar, però xiulava, baixet, amb les seves mil boques, i seguia caminant amb un adàgio a cada cama, movent-se amb el ritme de les ones que s’agrisaven.

En caure-li la primera gota de pluja al mig del pit, s’estremí. Deixant de xiular, agafà per sota les ales la gavina que encara duia posada al muscle, i la llançà enlaire. Mentre, amb la testa alzinada, la veia allunyar-se, li caigueren dues gotes al rostre i, immediatament després, sentí com si algú li colpegés l’esquena amb un manoll d’algues mullades. Es girà, rabent, però només fou a temps de veure un ròssec brillant que s’esvaïa en escumejants torniols. Èol restà immòbil, mirant la taparada que s’havia anat espessint i tancava l’horitzó com una muralla. De sobte, el centre de la grisor semblà esquerdar-se, i en la part baixa de l’esvoranc, ran d’aigua, començà a moure’s una vaga forma resplendent, com una imatge d’escuma i ruixim… la pluja!

Sí, ja venia la pluja, la noia d’aigua i de cel!, pensà Èol, corbant-se i contenint l’alè. Oh córrer, córrer cap a ella, cap a la noia de braços frescos i mirada iridiscent! Oh ésser nord, sud, est i oest en una mateixa dansa d’alegria! En atansar-s’hi, però, es desvià i, inclinant-se, va descriure un ample cercle entorn d’ella, que s’havia agenollat sobre la mar i es cobria amb un braç el rostre acalat, com si plorés. Èol rodà i rodà, fins que, ja ran d’ella, l’agafà pel canell, la féu alçar, estirant-la suaument, i després fugí dansant. Sense apressar-se, la pluja es posà a seguir-lo, caminant molt dreta, i quan s’adonà que Èol, rombollant, tornava, s’aturà a esperar-lo. I Èol, aquest cop, dansà amb ella, adés entrelligant-s’hi en afuades cabrioles, adés giravoltant follament damunt les puntes dels seus peus vertiginosos, o avançant separats i amb les dues mans unides enlaire, gronxant-se i girant, o sostenint-la per la cintura amb un braç per tal de minvar-li el pes de les defallences - vinclada, ella, abandonant-se, esllanguida i trèmula, amb l’esparpillada cabellera penjant i ensorrant-se en la mar, espaordida i feliç, erecta i vençuda per la pruïja d’ajeure’s sota el seu plor interminable, d’adormir-se sota la carícia mortal del sol que faria de la seva mort una nova ascensió; adollament i èxtasi, ell, ràfega i bram que morien en sospir i bes, posseïdor i fugisser, febre de follia i volandera escomesa, tan seva i inabastable, la noia de l’aigua!, tan única i multiplicada en miratges, d’una caiguda tan subtil, a vegades, que semblava pol·len desprès de la immensa flor del cel, i tan feixuga, al cap d’uns moments, que hom diria que li havia davallat als braços l’arriada bandera gotejant del matí…

Estenent-se davant d’ell, entre filagarses boiroses, darrera la mar emblavida per un cel on brillava el sol, Èol ataüllava la costa, vers la qual s’adreçava d’esma des que havia perdut la pluja, després de l’abraçada més estreta. Cap cot, passà de la mar grisa a la mar blava. Una ombra de gavina fregà els seus peus blancs d’escuma. Consirós i trontollant, avançava cap a la terra, que semblava acostar-se i alçar per a ell les seves muntanyes. El sol pesava a la seva esquena com un sac d’algues calentes. La gavina, damunt mateix de la seva testa, esbategà d’ales, i en sentir-se Èol a la pell l’espolsim de fresques gotes, aixecà bruscament el cap…

Oh! De muntanya a mar, enlaire en el cel puríssim, l’ànima de la pluja era una ala de set colors.

De nou alegre, amb peu lleuger i els braços alçats, Èol travessà els arenys; fent un gran salt es deixà caure damunt l’herba flonja d’una devesa, hi tombarellejà una estona i, després, sense aturador, es desbocà per planes i pujols, gambà per cims fulgurants, escorcollà blavors celestes i s’esfonsà de mans en aigües tranquil·les… Encegat, arrossegant el bruit de tot allò que tocava, corria sense esgotar-se, esperonat per les bardisses, esgarrinxant-se amb els penells, eixugant-se el cos polsós amb una branca florida, ululant en els boscos, imprecant en els roquissars, esgrimint giràndoles de fulles grogues; de sobines, s’endormiscà sota atònits gira-sols, trenà les més allunyades fumarel·les, féu dels camins que obria la seva fúria, la seva joia o la seva follia, amb un cant o un bri a la boca, arrabassant trofeus de sol a les pedres i als arbres, penjant sons d’esquelles a les corol·les i omplint de perfums les esquelles, clamant per damunt de tot allò que amb ell clamava, sempre darrera d’ell mateix, despert en cadascun dels ecos innombrables que el seguien, cantant, xisclant i xiulant, enllà de les distàncies que s’ajupien, caient, girant i volant, i, finalment, tornant a la mar, a morir sota els astres que, per al seu anhel, brillaven en l’altura inaccessible de la nit com gotes de pluja gelada…

*

Agustí Bartra,de "Les rutes infinites",

dins “Odisseu”, 1953.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo