Galant, els lliris de neu i el pidolaire( Florència d’Arquer ).
*Llegenda del nord d’Europa *
*
*
foto Quim Reberté, 22.02.006.
Segles enrera, els pirates vinguts del nord enllà assolaven les costes dels països mediterranis, escampant la mort i la destrucció i fent presoners a joves i dones per ser venuts com esclaus.
I així va ser que un dia els pirates van arribar a un poblet de pescadors, i es vàren endur a gairebé tots els seus pacífics habitants. Va estar un bon negoci pels pirates, or a canvi de la llibertat que perdien per sempre aquella colla de disortats!
Hi va haver tant sols una noieta, prima i esquifida, en qui ningú no es va fixar.
Es deia Galant.
En adonar-se que no la podrien vendre, la van abandonar a la seva sort. I ella va fugir cames-ajudeu-me tant depressa com pensar-ho, cercant refugi al bosc extrany per a ella.
Desprès d’una nit d’espant i amb el sol del matí ja veia les coses amb més optimisme.
Era la tardor, i no va tenir gaire feina per fer un àpat prou suculent amb els fruits i les plantes que ella sabia que es podien menjar. Es va netejar i arreglar una cabana abandonada feia molts anys a una clariana del bosc allunyada dels camins, i que ben poca gent coneixia. I així va anar fent, i va passar el primer hivern lluny de tots els seus, que potser ja no veuria mai més.
Un temps després, un granger que vivia no gaire lluny la va trobar, i no es va saber estar de demanar-li qui era i d’on venia. En sentir la trista història, li va proposar que li cuidés el seu petit ramat, a canvi d’un pà negre cada dia. I no s’ho va pensar dues vegades.
Ara, mentre pasturava el ramat, podia anar collint esqueixos i planters de flors, i va anar convertint els volts de la cabana en un jardí curull de colors, de perfums i de vida, i que a l’hora li portàven el record del seu cel, de la seva terra, del seu mar, de les flors que hi havia a casa seva, de petita…
El bon pagès també va arreglar-li la teulada de la cabana, canviant alguns taulons podrits i refent la coberta d’escorces d’arbre. Ella, a més, va tapar amb fang del riu proper totes les esquerdes que hi havia entre els troncs del terra i de les parets, i així evitar que els corrents d’aire s’enduessin l’escalfor de la llar de foc que a l’hora li feia de cuina…
Quan tornés de nou l’hivern, ja no passaria tant de fred, i veure com queia la neu i bufaba el vent ja no seria motiu de temor. Dins la seva caseta es començava a sentir com si fos al lloc més segur i confortable del món.
*
l'home de gel. foto quim reberté.*
I amb l’hivern, el paisatge es va vestir del gèlid mantell blanc de la neu, i la natura es va adormir ben abrigada a sota, tot esperant la primavera, que al nord triga força més dies que aquí en arribar. Això la feia estar trista, doncs no tenia flors, i no suportava la idea de tenir que estar-se de les seves tants mesos!
Ella, que havia nascut a una terra on fins i tot a l’hivern hi ha més dies de sol que de núvols, es deprimia i entristia amb tant i tant de dies sense claror, de llum esmorteida i fugitsera, sense veure ni un bri de sol.
I cada dia que passava desitjava més i més que tornessin les seves flors, i cada nit demanava tot mirant els estels que s’acabés d’una vegada aquell hivern que la separava del que ara ella més estimava.
Una tarda, mentre cosia a la porta aprofitant la darrera llum del sol, va veure un vell pidolaire que, tot tranquejant ajudant-se amb un bastó se li va acostar, i li va demanar almoina.
Ella el va fer entrar, i escalfar-se a la vora del foc. No tenia res més que un troç de pa, que va donar-li tot disculpant-se de no poder oferir-li res millor.
El vell, avans de marxar, li va agraïr, i li va dir una cosa que la va deixar molt intrigada:
“no estiguis ja trista, doncs allò que més desitges s’acomplirá ben aviat.
Que siguis feliç!”
Mentre el veia allunyar-se, va pensar que el pobre avi no hi tocava gaire.
Qué en podia saber, ell, del que el seu cor volia i dolia!
I no trobava bé que la gent anés fent promeses que no podien complir…
Ja n’hi havia prou amb donar-li les gràcies!.
“…si sabés que tant sols vull flors…
com a minim, si que m’ha fet feliç, si més no per una estona!”
Aquell vespre se’n va anar a dormir aviat. Avans, però, va sortir a mirar cap al cel a la porta, com feia cada vespre. Sobre la fosca del cel sense lluna espurnejaven milers d’estels, més lluminosos que mai. No feia ni un pessic de vent, i en l’aire de la nit flotava una aroma que no havia sentit, com de flors i bolets a l’hora.
I les paraules del vell seguien resonant-li dins del cap, fins que es va adormir.
*
Galanthus nivalis.15.02.006, Santa Fe del Montseny.
fotos miquel del turó.
*
L’endemà, en obrir la porta, no podia creure el que veia. Per sobre la capa de neu, una munió de tiges verdes s’havia obert camí tot travessant-la, i lluïen cadascuna al seu extrem una delicada flor blanca, penjant com una campaneta alada. N´hi havia a centenars, i havien convertit el seu desert jardí nevat en un espectacle impensat al cor de l’hivern: unes flors que no tenien por de la neu ni del fred!
I mentre hi va haver neu, aquelles flors van seguir sortint, i feien somriure a la noia, doncs no podia viure si no era que la mateixa vida l’envoltava. I cada hivern, a partir de llavors, es va repetir el prodigi, i diu que van ser els pelegrins que en aquell temps caminàven per tot arreu els que van escampar les seves llavors per les muntanyes, doncs per viure els hi cal hiverns molt freds, i neu per florir!
*
Florència d’Arquer, a : “Leyendas de la Vieja Europa”.
Editorial FERMA. Barcelona, 1963.
traducció i guarnició: miquel del turó.
*
Així explica aquesta llegenda com va nèixer aquesta bonica flor de muntanya. Aquells que la volgueu veure, podeu pujar a la vall de Santa Fe, i d’aquí fins ben bé els cims més enlairats, a finals de febrer o primers de març.
És de les primeres en florir, i sovint ho fa avans que s’hagi fos la neu, oferint un potent contrast entre la tendresa de la flor i la fredor del gel.
Aquests ultims anys es nota la tendència a adelantar les dates de floració, cosa que succeeix també amb moltes altres espècies. Fastigós canvi climàtic…
















