Connla dels Cabells d’Or i la Fada ( P.W. Joyce )
*
Connla dels Cabells d’or era fill de Conn Contra-cent. Un dia que era amb el seu pare al reial turó d’Usna va veure una dama a una certa distància, molt bella, vestida amb robes estranyes. Ella es va acostar a l’indret on era ell; i quan va ser a la vora, ell li va parlar, preguntant-li qui era i de quin lloc havia vingut.
La dama va respondre:
-“He vingut de la Terra de la Vida, un país on no existeix la mort ni la vellesa, ni cap infracció de la llei…” *
Pel que fa a la situació exacte d’aquest lloc, sovint l’emplaçaven endins de l’oceà Atlàntic, tant lluny com arriba la vista des de dalt dels grans penya-segats de la costa occidental d’Irlanda; altres vegades el situaven sota el mar: una terra encantada submergida en una època llunyana. Aquesta antiquíssima tradició cèltica coincideix amb l’Atlàntida de que parla Plató, que en una època remota es va enfonsar sota l’oceà Atlàntic ).
-“…Els habitants de la terra ens diuen Aes-Shee, que vol dir “gent de les muntanyes màgiques”, perquè tenim els nostres estatges a l’interior de grans i agradables turons verds. Passem el temps d’una manera molt amena celebrant festes i amb recreacions inofensives, sense fer-nos vells; i no tenim disputes ni baralles.”
El rei i el seu acompanyament es van meravellar molt, perquè tot i que van sentir aquesta conversa, ning’u no va veure la dama llevat de Connla.
-“Amb qui parles, fill meu?”, va demanar el rei.
I llavors va contestar ella en lloc del jove:
-“Connla parla amb una noble i bonica noia que mai no morirà i que mai no es farà vella. Estimo Connla dels Cabells d’Or, i he vingut a emportar-me’l amb mi a Moi-Mell, la plana del plaer il•limitat. El dia que m’hi acompanyi es convertirà en rei; i regnarà per sempre més al País de les Fades, sense conèixer el plor ni la tristesa. Vine amb mi, gentil Connla de les galtes rosades, el coll formós i pigallat i els cabells d’or! Vine amb mi, Connla estimat, i conservaràs la gràcia i la dignitat de la teva figura, lliure de les arrugues de la vellesa, fins al terrible dia del judici!
la magnífica figura sense parió
que tant proclamen l’exaltada raça de Conn.”
El rei Conn Contra-cent, molt preocupat, fa cridar el seu druida, Coran, perque oposés el seu poder a la bruixeria de la fada:
-“Oh, Coran de les arts misterioses i dels poderosos encanteris!
Em trobo en una contesa com no m’havia vist mai en cap des que em van fer rei de Tara: una contesa amb una dama invisible que vol captivar el meu fill per endur-se’l al Pais de les Fades amb els seus maliciosos encants. La seva astúcia és més forta que la meva habilitat, i no em puc oposar al seu poder; i si tu, Coran, no m’ajudes, el meu fill em será arrabassat per les argúcies i la bruixeria d’una dona de les muntanyes màgiques.”
Coran, el druida, va fer uns passos endavant i es va posar a cantar contra la veu de la dama. I aquesta vegada el seu poder va ser més gran que el d’ella, de manera que ella es va haver de retirar.
Mentre se n’anava va tirar una poma a Connla, que immediatament la va perdre de vista; i el rei i la seva gent ja no van tornar a sentir la seva veu.
El rei i el princep van tornar, amb tot el seguici, a palau; i Connla es va estar tot un mes sense tastar cap menjar ni beguda fora de la poma. I tot i que en menjava cada dia, la poma no minvava, sinó que al cap d’un mes era tant sencera i perfecta com al principi. A més, quan li oferien alguna altra cosa per menjar o beure, la refusava; perquè mentre menjava de la poma, no considerava que cap altre menjar fos digne de ser tastat. I va començar a sentir-se molt malenconiós i molt trist, pensant en la bella fada.
Al cap d’un mes, quan Connla es trobava al costat del seu pare, entre els nobles, a la Plana d’Arcomin, va veure la mateixa dama acostant-se-li des de l’oest. I quan va ser a prop seu, es va adreçar a ell d’aquesta manera:
-“Quin lloc tant gloriós, ben mirat, té Connla entre els infeliços i efímers mortals, esperant la terrible estocada de la mort! Però la gent eternament jove de Moi-Mell, veient-te dia a dia entre els teus amics, als consells de la teva terra natal, t’estimen amb un amor estrany; i et faran el seu rei si vens amb mi”.
Quan el rei va sentir les paraules de la dama, va manar als seus homes que li tornessin a portar el druida, dient:
-“Porteu-me’l; perque veig que la fada avui ha recuperat el poder de la seva veu.”
Amb això la dama va dir:
-“Valent Conn, lluitador contra cent, la fe dels druides té ara poca reputació entre les innombrables persones honrades i poderoses d’aquesta terra. Quan s’haurà restablert la llei justa, aquesta tancarà els llavis del fals diable negre; i els seus druides ja no tindran poder per efectuar els seus astuts sortilegis.”
I el rei va observar, completament meravellat, que sempre que la dama hi era present, el seu fill no deia ni una paraula a ningú, mai, encara que se li adrecessin moltes vegades. I quan la dama va haver acabat de parlar, el rei va dir:
-“Connla, fill meu, ¿que potser les paraules d’aquesta dama t’han anulat la voluntat?”
Aleshores Connla va parlar, i li va respondre:
-“Pare, sóc molt desgraciat; perquè tot i que estimo el meu poble per damunt de tot, també estic ple de tristesa per culpa d’aquesta dama!”
Quan Connla va haver dit això, la noia se li va tornar a adreçar, cantant aquestes paraules amb una veu molt dolça:
El cant de la fada a Connla dels Cabells d’Or.
I.
La terra de la joventut i de la pau,
una terra que no coneix el plany:
es troba ponent enllà, a l’oest daurat
al confí del mar blau.
Amb la barca de cristall
que els ulls mortals no han vist mai
hi serem a entrada de fosc,
amb el meu ferm i lleuger bot:
arribarem a la platja
d’una terra assolellada,
lliure dels druides i dels dimonis de l’aire;
la terra de la pau,
a l’oest daurat,
al confí del mar blau!
*
II.
Una bona terra de valls sinuoses, rius rutilants i planes verdoses,
on tot l’any regna l’estiu amb immutable esplendor,
una plàcida terra de reposades delícies, d’eterna ufanor;
la terra de la joventut
la veritat i l’amor
lliure de la pena i el dolor;
la terra de la pau,
a l’oest daurat,
al confí del mar blau!
*
III.
Hi ha estranyes delícies pels mortals en aquesta illa de l’ocàs;
el sol baixa cada vespre a descansar a les seves valls.
I tot i que remota i incerta
enmig de l’oceà
és per als ulls mortals,
arribarem en aquest país
abans que caigui la nit
en el meu bot ferm i lleuger,
i encara més:
la verda riba serà
la nostra feliç llar;
la terra de la pau,
a l’oest daurat,
al confí del mar blau!
*
IV.
Et guardarà, gentil Connla de la cabellera daurada, dels druides i dels dimonis de l’aire;
el meu bot de cristall et guardarà fins que serem a l’illa de ponent
on tu i jo amb joia i amor viurem per sempre més:
dels encanteris dels druides
i el seu negre parany mortal,
de la imprecació mordaç
dels dimonis de l’aire,
et guardarà, gentil Connla de la cabellera daurada:
el meu bot de cristall et guardarà fins que serem a l’illa de plata
on regnaràs amb joia eterna: el rei del País de les Fades.
*
Quan la noia va haver acabat el seu cant, Connla es va allunyar del costat del seu pare i va saltar dins el
*( nota: el curragh era el principal mitjà de navegació antigament a Irlanda, i també a Anglaterra i Escòcia. Era una mena de barca consistent en una lleugera estructura de fusta coberta amb pells d’animals.)
El rei i la seva gent els van veure al lluny i borrosos, allunyant-se damunt del mar resplendent cap a l’ocàs. Els van contemplar amb tristesa, fins que van perdre de vista el bot enmig de la immensitat; i ningú no sap on van anar, ja que a Connla no se´l va tornar a veure mai més al seu país natal.
*
P.W. Joice, al llibre: “Llegendes cèltiques”,
Traducció de Marta Pera. Diari de Barcelona, 1990.
