Diu que un bon dia, a una amagada vall de muntanya, va caure una nevada de color groc. Fins i tot els diaris en varen parlar a bastament del suposat “miracle”, i els savis de moda feren mil conjectures per tal de donar a entendre que tenien una explicació lògica del fet. I tot i això, gairebé ningú no va ni tant sols sospitar que era el darrer adéu que un jove moribund feia arribar a la seva mare.

A. havia estat un bon fill. De ben jove, va haver de marxar de la seva vall, per poder guanyar diners i fer-los arribar als seus pares. Al llarg de tres anys així ho va fer. Després, però, es va veure atrapat pels turbulents plaers de la ciutat, mentre els pares, al poble, no en sabien res, i passaven ànsia i patien gana.
Tampoc ell no ho va saber quan va morir el seu pare, doncs llavors ja havia marxat de la ciutat, i anava errant d’un poble a l’altre, sense feina i sense objectiu.
Va ser fugint de la gana i de la set que es va fer soldat, per anar a lluitar a l’Àfrica.

Llavors si que va saber el que era tenir set, el que era patir gana!
…I va saber el que era l’angoixa i la tristor de tenir com a feina matar per no morir, i la nostàlgia pel recó de muntanya que l’havia vist créixer i l’havia peixat. El record dels seus cims i el desig de tornar eren l’únic que el feien seguir endavant, passa rera passa.

*
-“tornar a casa… Tornar a casa!”

Era un únic crit que brollava del fons de la seva ànima, i que s’escampava silenciós i potent més enllà del desert, per sobre el mar i per dins del cel…
I a l’hora que cridava, el crit se l’enduia amunt, lluny, de pressa, molt de pressa, com un sobtat miratge impossible, com un vertigen vestit d’al·lucinació enfebrida.

Ni tant sols es va adonar que l’havien ferit a les cames, allà abaix, lluny, uns puntets petits i foscos enmig la groga i enlluernadora claror del desert.

*
-“cap a casa!”

I tampoc va veure el mar rera el desert, ni els dofins, ni les blanques nuvolades de cotó fluix, ni els vells marins, ni les balenes ni els ocells, ni la blanca sorra de la platja, tant fort era el seu delit cap els arbrats turons que vall amunt el tornaven als seus boscos i als seus prats, sota els seus cims…
Tot d’un cop veia el grapat de cases envoltant l’esglesia, i el turó del cementiri, al capvespre, amb les retallades creus de fusta; i sentia a l’aire fresc la flaire dolça del pa fornejant-se, barrejada amb la del fum de foc de llenya de pi negre…el repic de les campanes, i una cançó de bressol…

*
“…a casa!”

La cançó de bressol que la mare li cantava, li arribava neta i clara, d’un punt imprecís del seu voltant. Però ara amb una altra lletra. O de fet, sense cap lletra. Era la música del desert, que li parlava sense paraules, i el convidava a adormir-se sense por…
Mentre s’adormia, sentia com si el seu cos només fos com un terròs, que es desengrunava tot ell com la sorra escolant-se amb el temps, dins el vidre.

* * * * * * * * * * * * * *
* * * * * * *

I diu que es va començar a aixecar una ventada com ben poques s’han vist en aquella banda del desert, que un immens núvol de pols i sorra va començar a créixer i créixer, enduent-se barrejada la pols del seu cos.

*

I el núvol s’estengué i viatjà per sobre el mar, i va seguir creixent tot bevent de la seva aigua amb altres núvols, i sempre cap al nord va arribar a les muntanyes de la seva infantesa.

*

Aquella intensa i impensada nevada va sorprendre als habitants de la vall, que es van haver d’arrecerar a les seves cases durant els dies que no va parar de nevar. Quan finalment va parar, i van sortir de les cases, tothom va quedar bocabadat. Tot el paisatge estava vestit del color groc daurat de la sorra del desert.

*

*