La separació ( Enric Larreula ).
A Marta Gumà, que té nom de bestiola.
Els van avisar que havien trobat un petit isard ferit prop de la frontera amb Andorra i el van anar a buscar. Es tractava d’un isard molt jove, ferit de bala, però que havia pogut escapar fins que, ja sense forces, havia caigut prop del refugi on l’havien trobat.
Se’l van endur al centre de recuperació. Ells fent els impossibles per salvar animals salvatges i d’altres fent els impossibles per matar-los. Com podien persones tant diametralment diferents viure juntes en el mateix temps, en el mateix món, i amb armonia?
A més a més de la greu ferida, l’animal estava molt dèbil i aterrit. No va ser fàcil. La Marta se’n va fer càrrec. Li va guarir la ferida i el va cuidar tant bé com va saber. Tot i amb això, va procurar no amanyagar-lo gaire, perquè la finalitat dels que treballaven al centre era reintroduir el màxim d’animals possibles a la natura, només es quedaven en gàbies aquells que no es podien valdre. I si s’havia de reintroduir a la natura, com més esquerp i desconfiat dels humans fos més possibilitats tenia de sobreviure.
De mica en mica l’isard es va anar recuperant i espavilant. I malgrat la distància que la noia volia mantenir-hi, la veritat és que se’l va anar estimant cada cop més. Aquell amor a les coses vives, calentones, agraïdes, amor a les coses que et necessiten… Van ser molts dies de curar-li la ferida, d’ajudar-lo a aixecar-se i tenir-se dret, d’ajudar-lo a menjar… L’alegria de veure que dia a dia s’anava espavilant més. Entre ella i l’animal es van establir uns lligams fortíssims.
”Vinga, Banyut, que tornaràs a córrer, i a saltar per les roques i a…”
li deia, com si amb aquestes paraules pogués animar-lo. El va anomenar Banyut. Potser va ser un error, perquè a les coses que poses nom encara te les estimes més, i de les coses que t’estimes et dol separar-te’n, encara que te’n vulguis separar justament perquè te les estimes.
Sabia que quan arribés el moment li costaria molt de deixar-lo anar, potser li costaria massa… Fins i tot va pensar si no fora millor quedar-se’l i preparar-li un espai prou ample on pogués viure amb una certa dignitat, qui sap si el temps passat amb ella l’havia habituat massa als humans i ara seria difícil que pogués sobreviure en llibertat…
Però l’animal havia nascut lliure i lliure havia de fer el seu camí, era el millor. Per això quan ja es va valdre per ell el van traslladar en un tancat molt gran de l’exterior perquè s’acostumés a viure al bosc, sense els humans, i recuperés el seu instint esquiu.
Però quan la Marta li portava el menjar ell corria a saludar-la, i ella, que es moria de ganes d’abraçar-lo, havia de fer veure que no volia que se li acostés.
Fins que un dia els del centre van decidir que havia arribat el moment esperat. Allà li havien salvat la vida, ara el bosc havia de fer la resta. La Marta va decidir que l’endemà ella sola el portaria prop d’on el van trobar. Aquella, doncs, era la darrera nit que el Banyut la passava al centre, si tot anava bé demà ja correria pels boscos.
La Marta se’l va anar a mirar per darrera vegada. El trobaria a faltar, potser el problema no era tant que l’isard s’hagués acostumat massa als humans, sinó que la noia s’havia acostumat massa a l’isard, i això la faria patir pensant en les escasses possibilitats que hi havia que aquella bestiola sabés escapolir-se dels molts paranys que l’esperaven en aquelles muntanyes cada cop més garbellades pels homes afamats de mort. I com si es busqués una excusa per retenir el Banyut amb ella va pensar que potser encara era massa d’hora per alliberar-lo i no estava preparat per viure pel seu compte… O que potser ja havia fet tard i ara ja no seria capaç de fer-ho… Coses que es pensen quan vols i dols.
L’isard també s’havia quedat mirant-la fixament, com si entengués que alguna cosa especial estava passant. La Marta va notar aquella mirada profunda. Aleshores es va agenollar davant seu, què bonic que era… D’una banda volia abraçar-lo, necessitava abraçar-lo, sentir l’escalfor d’aquell cos pelut. Després de tants dies de tenir-en cura, d’haver-li fet de mare, d’infermera, de fada protectora, no podia acomiadar-se d’ell per sempre sense abraçar-lo, encara que sabia que no havia de fer-ho… Van ser uns segons de contradicció…
”Banyut, t’estimo, però no t’ho he de demostrar, és millor per a tu. Oi que m’entens?”
Però aquell ullet que la mirava fixament va poder més que la seva voluntat. Per això va obrir la tanca, va entrar dins i el va abraçar fort.
”Vinga, Banyut! La darrera abraçada que et faig: la de comiat. Però ja s’ha acabat, a partir d’ara t’hauràs d’espavilar tot sol”.
L’endemà, de bon matí, van ficar el Banyut dins d’una gàbia i la van carregar a la furgoneta. La Marta hi va voler anar sola. Cinc hores més tard havia arribat ben amunt de la pista que duia a la carena on era possible que hi rondés algun ramat d’isards.
Ràpidament, sense voler-s’hi pensar dues vegades, va obrir la porta del darrere de la furgoneta i la porta de la gàbia. En Banyut, neguitós pel viatge, va saltar de seguida, però es va aturar a uns deu metres, fent anar la cua nerviós, però allà, quiet, mirant-se la noia, sense allunyar-se.
”Va, Banyut, no m’ho posis tan difícil. Ves-te’n d’una vegada i busca la teva colla”.
Li va cridar fort ella perquè s’espantés. Però l’isard no es movia, només aixecava les orelles sorprès de l’actitud de la seva protectora.
Va passar una estona llarga. Allò s’havia d’acabar. La Marta es va ajupir, va agafar una pedra i la hi va tirar amb força.
Aleshores l’animal va apartar-se, va estirar el coll sense deixar de mirar-se-la… No comprenia per què… Ella li va cridar i li va tirar altres pedres. Fins que va semblar que la bestiola comprenia que ella i la noia ja no estaven unides, que aquell fil d’amistat que havien teixit al llarg de tants dies s’havia trencat definitivament. I que a partir d’aquell moment tot depenia d’ell tot sol. I va començar a caminar cap al bosc.
La Marta ho va aprofitar per pujar al cotxe i maniobrar per tirar avall. Ara sí que tot s’havia acabat.
Mentre baixava pensava que potser tots els esforços que havia fet per protegir aquell animal i tornar-lo a alliberar haurien resultat inútils i no trigaria a caure de nou abatut pels caçadors. Però, tot i amb això, estava convençuda que havia fet el que calia, que havia fet bé, perquè havia ajudat gratuïtament algú que la necessitava sense demanar-li res a canvi… Tot i que, no ens enganyem, ella intuïa que això de “res a canvi” és relatiu, perquè savia per experiència que tot el bé que puguis fer a un ésser viu que et necessita, sigui qui sigui, et rebota a la cara. I sabia que, al capdavall, protegir aquella petita i aparentment insignificant bestiola salvatge era tant important com protegir el món sencer, d’això, n’estava segura. La resta ja no depenia d’ella.
I va tornar al centre amb una intensa sensació de felicitat, molts altres éssers “petits i insignificants” la necessitaven.
La mirada.
Què t’han fet, petit? Què t’han fet?
T’han pres el bosc i el salt per cada branca. T’han pres les fulles de la selva una a una. T’han pres la familia, el grup, i les relacions que et corresponia establir-hi. T’han pres les trobades i els jocs amb els teus. I les corregudes i les baralles… T’han pres el color de cada matí i la llum de la nit. I el soroll de cada cosa que belluga. T’han pres la sorpresa i el misteri. T’han pres la curiositat i el sentit màgic de la descoberta. Al llarg dels anys fins i tot has acabat perdent el desig i la por. T’han convertit en un objecte, una cosa que mira sense entendre, que viu sense saber. En una cosa inerme com el teu propi temps intemporal.
I possiblement els qui et tenien dins d’una gàbia deien que t’estimaven, que els feies gràcia, que feia tants anys que et tenien que ja era com si fossis de la familia… I eres l’espectacle dels amics d’aquella gent quan venien a visitar-los, perquè els distreies. Perquè tu, sense saber-ho, aportaves a la seva monòtona i avorrida vida d’éssers asenyats una engruna de vida silvestre… De vida que hauria pogut ser silvestre.
Els qui et tenien dins d’una gàbia és perquè volien tenir dins de casa una mica de selva, com quan un va d’excursió a un lloc que li agrada molt i en fa fotografies com per quedar-se’n unes imatges, un bocí. Tu eres les imatges que ells s’havien quedat, i com si fossis una fotografia viva t’havien ficat dins d’un àlbum-gàbia, perquè t’estiguessis quiet. Eres la mica de selva que ensenyaven als amics. L’exemple que el món és immens. I que més enllà de la nostra humana manera de ser i de fer hi ha altres formes meravelloses que omplen tots els racons de la Terra… ENCARA…
Era una vida petita. Qualsevol hauria dit que davant dels immensos problemes que sacsegen el món aquell ésser tant insignificant no tenia cap importància. I que despendre energies per intentar donar-li una mica de comoditat era un malversament innecessari, amb les coses tant importants que hi havia per fer…
Però la Marta havia sentit la mirada profunda d’aquells ullets negres. I sabia que ajudar a aquell ésser remenut anava molt més enllà d’ell mateix. Era com ajudar l’univers sencer. Perquè aquells ullets negres no eren només els ullets d’una bestiola, eren els mateixos ulls de l’univers, que la miràven a ella i esperaven d’ella una resposta. I ella ho sabia, perquè aquestes coses se saben, es noten, però no es poden dir, perquè
a qui les diràs?
A més, aquell animalet, a la seva manera, li ho agraïa. Ara podia posar-se dret, podia caminar, enfilar-se en aquelles branques mortes. Ara veia quan es feia de dia i de nit. I sabia que la pluja cau i mulla tot el que toca… I li ho agraïa encara que només pogués demostrar-li-ho mirant-la de la manera que la mirava, d’aquella manera: intensament, obertament, sense presses…
Ja no podràs tornar a la selva i relacionar-te amb els de la teva espècie… Però jo t’explicaré com era el món d’on et van arrencar de petit.
Aquest és el domini que els humans exercim damunt dels éssers més dèbils.
*
Aquell l’havien salvat. I cadascun del grup va sentir dintre seu la satisfacció de saber que havien fet bé. Perque havien fet tot el que havien pogut per retornar-li ni que fos una engruna de tot el que li havien pres. Ells havien fet tot el que havien pogut per millorar-li l’espai que l’envoltava, el que havia de menjar, en la mesura del que fos possible, millorar-li els dies que hagués de viure. Al capdavall fer bé és fer bé. I el bé que fas a algú et rebota a la cara. I això ho van saber perquè quan el van veure van notar en el seu interior un sentiment profund de felicitat. I aquell animalet tot i que no podia parlar, amb els seus ullets minúsculs i profunds els deia: GRÀCIES
*
Enric Larreula.
* Publicat per DEPANA.
