Himne d’Ulisses a la terra ( Agustí Bartra ).
*
*
Mare difícil de tantes aurores,
terra de tots, fang estremit d’estel:
cantant-te escalo les torres sonores
on l’esperit esquinça el teu dur vel.
Tota la llum de l’altura és desclosa!
Oh terra meva, travessat d’alosa,
ta esplendor dic amb els ulls plens de cel.
Ta esplendor canto, la gesta del dia
que t’embolcalla amb una vesta d’or.
Fresseges, núbil, en l’alta arbreria,
oh tu que dorms, com un immens record,
sobre una molsa de sideri gebre
i, migpartida de sol i tenebra,
amb dits verds trenes garlandes de mort.
Atures l’au al cim de les muntanyes;
com un bressol els abismes somous.
L’eternitat - ha saben tes entranyes! -
és repetir la rosa que desclous.
Per tu l’estiu fa dançar ses fogueres;
per tu, davant les blanques primaveres,
submisament s’agenollen els bous.
Oh, deixa que m’endinsi en les boires que alces:
així podré tocar tots els teus brins.
Estén-me sota tes pluges descalces:
així podré besar-te més endins.
Sembra’m al vent, lliga’m a les tempestes,
torça’m al foc, puja’m a les congestes:
vull la gran pau clavat als teus destins.
Dels teus retorns faig les meves naixences.
Vinc del no-res i marxo cap al tot.
A l’ombradiu de tes sines immenses,
lluny de la por i de l’humà sanglot,
oh, deixa, terra, que l’herbei murmuri
a mon oïda el somni purpuri
que cada dia s’alça del teu llot.
Oh, la meva ànima, en tu tan absorta,
cau com espiga que sega la falç!
Enmig de l’èxtasi que se’ns emporta
devers els solcs dels espais eternals,
et veig com una llavor il•luminada
i sento el pas de la còsmica Arada
perdre’s enllà de les feixes astrals.
*
Agustí Bartra, a “L’evangeli del vent”, 1956.
