De la nit al dia ( Agustí Bartra ).
Les ombres sense nom han fugit de puntetes
cap a l’indret on neixen les llunes doloroses.
Cau l’Estrella damunt la nuesa de l’aigua
on la corba del jonc sofreix com una música
com les mans d’espera que porten guants de sorra.
S’incendia una bèstia de flexible nostàlgia.
Un ametller somriu als portals de l’aurora
que ofereix el seu sexe d’indecisa campànula.
Un roig desig de màscares encalla en la meva ànima
quan el sol es detura a ventar-se amb palmeres
i del rou del meu cor s’aixeca la gavina
que conjura amb son bec l’odi de l’atzavara.
Ajuda’m a endurar, brisa dels sacrificis
que puges a ma boca, on dorm la poalanca!
Desastre de miralls. La rialla de l’herba
s’allarga en caravanes vers l’oracle dels arbres.
Les dents de la sibil•la deixen en la llimona
les marques cuneiformes de noves profecies.
Ajudeu-me, presències, imatges d’episodis
d’amor damunt el ventre cereal del migdia!
Recordo el tors diàfan en una ciutat d’heura
i travesso paratges de blancs xiprers immòbils.
No hi ha ningú. L’instant encén, canta i rescata.
Tot és àgora si camino i obro portes.
Ajudeu-me, ajudeu-me, no deixeu que retorni
a la sal de la llàgrima i al colibrí instantani!
Somnio que em somnien somnis que no somnien.
No hi ha ningú, però si caic m’alça l’alosa
que em diu d’on vinc i on van els núvols i les hores
i aquella llum profunda que sempre serà autumne…
Si alço la mà, el ponent dansa amb un àngel èpic,
l’infant blau d’ahir talla els raïms de la boira
i invento la memòria de l’arbre que fulgura.
Ajudeu-me a ajudar les futures veremes
i a fer que la mort trobi un coixí de tortuga.
Dins el cor de la roca xiscla el somni de l’aigua.
Mireu! Del cel davalla, en un baiard fulmini,
el cadàver enorme del vell Tro de la història…
*
Agustí Bartra, 13-01-1979
A “La fulla que tremola”, 1979.
