Als llavis del silenci ( Agustí Bartra ).
I.
Oh nits! Tant hivernar en immòbils missatges
- fets de tant cor i adéus! -, en espera dels mots
que duran existència alada a les imatges.
I les màscares orbes sota vent de sanglots!
Món increat del cant: profunda vall oferta
als lluminosos boscos de gegantins estius.
Constel•lació pura, música que es desperta
com un arbre a la riba d’un gran somni de rius…
I flotar dolçament, encara a la deriva
de les aigües reals, esclau del darrer gel
de silenci que abraça la proa fugitiva.
Oh, el pensament ja sega la tenebra indefensa
i l’ànima desgrana les espigues del cel!
Oh zenit del poema, oh lliure joia immensa!
II.
Oh veus! La dura boca envaeix tot l’aeri
refugi del meu cor. Oh font de saba astral
caient dintre l’oïda nocturna del misteri!
El silenci s’inclina a sa empenta mortal.
Cantar l’arbre del crit! Estendre branc i fruita
a l’eterna amenaça de la gèlida nit
de l’ésser que abandona tota lúcida lluita.
Aus de la conciència! Cantar l’arbre del crit!
I l’espai, a l’entorn, de solitud s’inunda.
Morir del cant ardent - l’inevitable vol
que arbora el suprem èxtasi de l’alosa jocunda -,
tot corbant-me de nou a la pàl•lida estrella
que ja anuncia als mots l’arribada del sol.
Oh dia meu: atònit esguard sense parpella!
III.
On és la teva mort? Alçar-la! Abraçar l’hora
en què la teva absència em mira amb ulls d’argent.
Dintre la meva sang, ta boca d’ombra implora
un sobtat epitafi d’estrelles i de vent.
En mon silenci, llarga, la teva veu murmura
a dalt dels aqüeductes que uneixen cor i cant.
Presència fidel, deu que, ascendint, s’atzura
dintre el canal del temps i baixa, xarbotant,
devers la crida ardent de la planura estesa!
Fet mite fluvial, mon ànima davalla
entre ribes florides de brusques primaveres,
lluny ja de la Muntanya de tants records encesa,
enclusa on l’esperit secretament treballa.
Cal fer etern ton record entre les oliveres!
IV.
Més enllà del meu cant s’esfondren les batalles -
veig entorn de les cendres aixecar-se jardins,
la naixença del vent en les joves rialles,
i sento les ciutats com tebis violins
a les mans de les nits vastament amoroses…
Més enllà del meu cant, oh l’astre corporal
de la vida, els oficis, el passat de filoses
que alça testes de bronze, i l’herba germinal
sota el desig de l’Home vestit d’hora vermella!
I del rusc del seu cor, la nupcial abella
de l’esperança emprèn el seu vol fulgurant,
per damunt de les llàgrimes gelades de la història,
vers les altes corol•les de la llum de victòria,
vers la boca de pol•len del déu despert, l’Amant…
V.
Dir la brusca sorpresa d’un record de gavina.
Naufragar dolçament en sensibles esculls
de temps i llunyania. Quina claror llatina
celebra i canta el déu que dormia als meus ulls!
Rialla de la vela: àmfora en blava testa!
Oh, les trenes salines esbadiant-se al pit
immòbil de la terra vestida de ginesta!
Als llavis de l’escuma mor i neix l’infinit.
Espera del meu ésser, com roca extasiada
per un somni futur de proa il•luminada
que calmarà el murmuri innúmer de l’atzar.
Oh, la sirga diàfana dins l’abís de tenebra,
l’assalt de l’ona tèbia que s’enduu tot el gebre!
Dir que en mi vetlla el cor profund del mar, del mar…
*
Agustí Bartra, a “L´evangeli del vent”, 1956.
