La dona d’aigua ( Agustina Rexach i Olivar ).

El mite, la llegenda i la tradició s’estenen arreu del Montseny. Les qualitats d’aquesta muntanya, la boira, la fressa del vent, de les aigües i de la nit acompanyada d’algun crit esglaiador de les bèsties del bosc, com ara el gamarús, continuen esporuguint a través dels segles. En trobem essencialment entre Gualba i Riells, Arbúcies, Viladrau, Centelles, i des de el Gorg Negre al Castell de Montsoriu.
Si anem passejant pel terme de Gualba, de cop i volta trobem en un paisatge rocós i ombrejat dos rierols que davallen dels espadats i que han ajuntat les seves aigües fent una cascada que, en escolar-se per les cantelludes o polides pedres, fa patent la seva bellesa amb el xarboteig i l’escuma blanca i brillant, talment com si fos d’argent. Restem embadalits contemplant l’anomenat Salt de Gualba, que té 133 metres d’alçada i que és conegut també amb el nom de Gorg Negre. Els habitants del país asseguren que té un forat que va a parar a l’illa de Mallorca.
Un xic més amunt d’aquest gorg – val la pena de fer la caminada, malgrat que és dificilíssim arribar-hi – trobem un salt d’aigua clara i brillant anomenat el Salt del Diable. És un lloc ferèstec, esglaiador, la frondositat de vegetació fa que on va a reposar el salt d’aigua cristal·lina sigui una profunditat d’aquestes fosques, negra, d’uns colors indefinits. Tot el que ens envolta és misteriós; el silenci, la soledat i l’embruix del soroll de les aigües en caure en el gorg, que té forma de petxina. Tot té un deix de basarda que, ensems, ens meravella.
Aquest gorg és protagonista d’infinitat de llegendes, tantes que Antoni Pladevall n’ha fet un llibre. Entre les que hi ha podem destacar la de ”La Dona d’Aigua”.
*


... i ara continuaré amb la llegenda de la dona d’aigua segons la versió d’Enric Casals Ginesta, periodista i escriptor fill i veí d’Arbúcies.
Si els carrers d’Arbúcies són bonics, més ho són encara els contorns de la vila, dotats d’una pintoresca frondositat i exuberància de fresques aigües, entre les ombres protectores de les arbredes que els emmarquen. Les flors són pertot arreu. El seu cultiu és una de les especialitats dels arbuciencs. Per això és batejada amb el nom de “Vila Jardí del Montseny”.
Un dels llocs més característics d’Arbúcies és el conegut amb el nom de ”Gorg de la Dona d’Aigua”, situat prop de la masia de Can Blanc.
*

Es conta que una tarda que el fill d’aquesta casa feia migdiada a l’ombra d’una alzina centenària, es despertà sorprès en sentir una veu que recitava:

”Si l’aigua és plata, la mia amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és or.
Si l’aire és gebre, la mia amor,
La mia amor, menina,
La mia amor,
No pas mon cor,
Que tot és fosc.”
*

Encisat, el jove va apropar-se al gorg d’on provenia el cant i veié una gentil donzella que es trobava prop de l’aigua. Va entaular-hi conversa i tot d’una en restà follament enamorat, tant, que li va proposar maridatge. La donzella s’hi avingué, però hi posà una condició: que mai no li demanés el seu nom ni la seva procedència, i que mai no l’anomenés “dona d’aigua”.
Un cop casats, esdevingueren la parella més feliç de la comarca i tingueren un parell de plançons.
Un mal dia, amb motiu d’una petita discussió entre el matrimoni, el marit va retreure a l’esposa el seu ignorat origen, bo i anomenant-la “dona d’aigua”.
Ni mai que ho hagués fet! En sentir-ho, la muller, esverada, va fugir de casa i anà a llançar-se a les aigües del Gorg Negre, davant l’estorament del seu marit, que l’havia seguida i que, inútilment, havia intentat deturar-la. Va desaparèixer per a sempre més, i hi ha qui diu que es va transformar en la cabellera del salt d’aigua.
*

Aquesta llegenda té una altra versió, que ens explica Pere Ribot:

Prop d'Arbúcies hi ha el rierol conegut per Ridecós, o Riera Xica i Riera de Les Arenes que, segons creu el poble, conté or. El rierol forma, en una fronda amagada, un gorg en petxina on pren el bany la dona d’aigua les tardes xafogoses d’estiu. Entorn del gorg nien els ocells negres i de pit blanc que no es troben enlloc més de la comarca. Són coneguts per merles d’aigua, i diu el poble que són ànimes o esperits de dones d’aigua que, de nit, es tornen dones i es banyen al clar de lluna. Es conta que una vegada que foren descobertes per un minyó, una d’elles li tirà un ruixat d’aigua i el noi quedà convertit en pedra.
*

I quan s’esdevé la glaçada de les aigües que baixen pel vessant de Sant Segimón
( al vessant nord del Matagalls, formant petites cascades, diu la veu popular que és l’época apropiada perquè les fades surtin a rentar-se la roba i estendre-la sobre el gel. Acabada la feina, totes plegades fan un volt pel Matagalls, precedides d’uns follets que van il·luminant el camí amb fanalets de lluernes. Si aquesta sortida de les fades coincideix amb la Nit de Sant Joan i un hom pot veure-les, obtindrà una gran fortuna si aconsegueix alguna de les peces de roba esteses.
*

Agustina Rexac i Olivar, al llibre: “Paisatges i Llegendes del Montseny”.
Edimurtra, Girona, 1992.

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo