Convergència de Miralls ( Mario Satz ).
(foto miquel del turó )
Hi ha un mite nahuatl narrat per Garibay K. dins el seu monumental treball sobre els antics savis tolteques que haguès estat una delicia per a Lucreci, o per a qualsevol alquimista.
“A l’inici dels temps, el Sol va llençar una sageta a la Casa dels Miralls, i en partir-se, vàren eixir l’home i la dona”.
Desconeixem si el projectil era bé de llum, bé de foc, o senzillament de poderosos i endreçats neutrons, però sospitem - sota el minuciós esguard de la psicologia profunda - que aquest mite és bellament pitagòric: els miralls hi són per refermar una identitat, i a l’hora per esborrar qualsevol límit, un cop esvaída l’imatge que s’hi reflexa. I aquesta casa de miralls, què és, sino l’esfèric animal platònic, a qui l’espasa de la història o bé la consciència racional divideix?
¿Què és, sino una
Garibay K. no s’hi esplaia gaire sobre el tema. Malgrat això, el mirall apareix dues vegades a la citada obra: la primera a l’esmentada llegenda, i la segona a l’objecte que els savis nahuas o tlamantine portàven penjant del coll “per permetre als homes trobar el seu veritable rostre”.
Tot creuant mars, segles, costums, llengues i països, una singular història, aquest cop del Paquistà, ens resol en part l’enigma tot establint una convergència de miralls. Ens expliquen els etnòlegs que segons un vell costum paquistaní i afganès, la primera entrevista entre els nuvis té lloc a casa d’un familiar. La sala on s’han de trobar els enamorats és gairebé buida. A una de les parets penja un mirall. Els promesos entren un per la dreta, l’altre per l’esquerra i no es miren directament; ho fan a través del mirall, gaudint aixì d’una anticipada visió del Paradís, doncs mercès al reflexe els pols s’anulen, i levògir i dextrògir coïncideixen. Un mateix somriure uneix les boques, i el que a América Central era expulsió, sortida, a l’Àsia Central és ingrès, inclusió. La sinopsi cultural que hi ha entre els dos relats encantats ens parla d’una secreta simetria. La de l’Amor, potser. La de l’Amor que entra i surt de nosaltres com el fluïd i sublim cristall de l’analogia. Els miralls, aquí i allà, tant sols testimonien una unitat primigènia que el lent voltar de les galàxies centrifuga per enfotre’s de la nostra paciència.
*
Mario Satz, a “El Arte de la Naturaleza”
© INTEGRAL Edicions, Barcelona, 1988.
*
( traducció miquel del turó )
