De la Dreta, de l’Esquerra, i de les Convencions Socials ( Mario Satz ).

Deixant de banda les connotacions polítiques, els conceptes de dreta i esquerra són la petjada de la nostra lateralitat, és a dir, de la nostra estructura física. D’entre les diverses teories que intenten explicar la nostra predilecció per una o altre mà, la que exhuma Carl Sagan a ”Els dracs del Paradis” ens deixa esparverats, doncs ho relaciona amb la carència de “paper higiènic” ( o sigui, paper de cul, vaja! ) a les ( nostres! ) societats preindustrials. Al llarg d’una gran part de la nostra història passada, i fins i tot avui en dia en molts indrets del món, després de defecar hom utilitza la mà esquerra per a l’higiene personal. Així que, per civilitzar-nos, vàrem optar per actuar en pùblic amb la mà dreta, deixant l’esquerra o ”sinistra” ( així és com es diu en llatí ) per a la nostra intimitat. I així fou com l’esquerra va esdevenir al llarg dels segles en quelcom que hom havia d’amagar, car era baix i vergonyós, mentre la dreta representava allò recte, honrat, just i lluminòs. Tanta preeminència va assolir el favoritisme per a la mà incontaminada, que fins i tot per anomenar a aquell que usa les dues mans en diem “ambidextre”, el que vol dir “qui fa servir ambdues mans com si fossin la dreta”.
D’ençà de la Biblia, que fa de la dreta la banda dels Escollits, i de l’andrògin Adam, un ésser que va cedir una costella del seu sector
esquerre a la dòna, fins a els Bambaraes africans per als qui l’esquerra simbolitza el desordre, l’incertesa i les alteracions de la consciència, mentre que la dreta encarna el treball i la fidelitat, tot passant per multitud de cultures i latituds i arribant al nostre temps, hem estat les víctimes d’una convenció que sembla que es disol tant bon punt fem ús de la senzilla anàlisi neurològica per adonar-nos com l’hemisferi cerebral esquerre regeix la banda dreta mentre què, en reciprocitat, el dret goberna la banda esquerra. Dins de nosaltres, hi ha un mirall que inverteix curosament les nostres pretensions. Dimond, un psicòleg de Cardiff, va descobrir que la informació recollida per un hemisferi és transmesa a l’altre mitjançant el “cos callòs”, situat entre ambdós; i també que si bé el dret poseeix una tendència a veure la banda hostil, desagradable i fins i tot repelent de la vida, l’esquerre veu el més lleuger, explicant-se així la nostra complementarietat, ambigua però tantmateix a l’hora necessària. Avui savem que no hi ha ones sense partícules, ni totalitarismes socials que no generin una forta reacció individual ( i a l’hora social! ).
*
D’altre banda, hom sol atribuïr a l’hemisferi esquerre els productes de la raó i de la lògica, i al dret els de la intuició i l’univers analògic. Les nostres societats estàn articulades i constituïdes sobre aquestes dues branques del pensament, malgrat que l’arbre, però, dens i bregat, sembla estar únicament regit per les verticals apetences del cel i de la terra. Aquest arbre és, en certa forma, la massa humana, que tant aviat oscil·la vers l’esquerra com vers la dreta, gairebé sempre inconscient dels determinismes de la nostra lateralitat. És a dir, que el món de les polaritats i les diferències és cultural, i pel que es veu, inextirpable, ja que tot i saber que hom posseeix dos hemisferis, hi ha qui intenta fer culpable un d’ells, sempre l’altre, d’allò que a l’interior contradiu les seves pròpies tendències.

Dins el nervi òptic, emperò, l’esquerra es converteix en dreta i la dreta en esquerra, o com a mínim, es allà on ens creuem biològicament sense problemes. Levis Carroll, que tant en savia de faules com de matemàtiques, va inventar un pais rera el mirall, on tot i ser les convencions diferents, encare hi havia lloc per al diàleg, l’ineludible dualitat de preguntes i de respostes.
…“L’ús que en polìtica hom fa dels termes “dretes” i “esquerres” - continua Sagan - sembla remuntar-se al moment històric en que va sorgir una força popular com a contrapès a l’estament noble. Els nobles solien situar-se a la dreta del rei i, els adventicis - els “capitalistes” - a l’altra banda, a la seva esquerra.
¿Vol dir això que originalment, hi va haver un capitalisme de esquerra que va conduïr a un estat devant del que, inflexible, es tornaria a situar l’antagònic pol disident?
¿O bé, si hom dòna crèdit al marxisme ortodoxe, la burguesia va ser revolucionària fins que va deixar de ser-ho, i l’esperit majestàtic de la història es va encarnar en el proletariat? Vist des del saludable punt de vista de la psiconeurologia, el dilema és força relatiu. El fet que un vuitanta per cent de les persones s’estimin més la mà dreta no vol dir pas que el vint restant estigui equivocat. És significatiu que tant l’inversió òptica de les imatges com les opcions socials de flexibilitat o rigor depenguin del nostre ésser interior i profund, devant del que s’ens fa impossible negar parentius i imbricacions, circunvolucions i contactes.
Ben al contrari, a la Xina, com a gairebé tot l’Extrem Orient, l’esquerra és benèfica i respectable. Els presents són oferits amb l’esquerra, i es reben amb la dreta. Per als japonesos, la banda esquerra és la de la saviesa, la de la fe. O sia, que al pais del Sol Ixent els d’esquerra són en realitat militants de dretes que lluiten contra l’ordre establert. Com veiem, les convencions són humoristiques, i això sense fer esment el prejuici oriental respecte a femení/dreta, masculí/esquerra, ben oposat al mite genèsic nostre que va determinar la resistència passiva de la dòna fins que va arribar el feminisme actiu per a dir-nos que no tots els cromosomes són mascles, ni tot el poder incontestable.
Pedro Craba ens recorda, al seu bell llibre ”La Izquierda y la Derecha en el Hombre y en la Cultura”, que la Terra és asimètrica respecte als seus dos hemisferis, ”cosa que explica que quan hom vola en avió vers el Pol Nord, per causa de l’anomenat "efecte de Coriolis" - és a dir, la combinació de la velocitat de vol amb la velocitat de la terra que volta - l’aparell tendeix a virar a la dreta, mentre que si hom vola cap al Pol Sud , el fenòmen és invers”.
La qual cosa només afecta a l’observador humà, és clar, ja que per al nostre planeta no hi ha ni dreta ni esquerra, ni amunt ni avall.
Dins l’estructura infinitesimal de les nostres cél·lules portem disenyada la doble espiral de l’hélix de l’ácid desoxirribonucleic, o DNA. Al còdig genètic, l’esquerra s’entortolliga amb la dreta, i a mesura que creixem, també creix la nostra complexitat, i les nostres diferències augmenten. I per això mateix augmenta la nostra necessitat d’equilibri i d’harmonia. Estat que generalment hom assoleix sempre més enllà de convencions socials, països i edats, amb l’atònita i immutable simplicitat que ens aclapara quan ens constatem indivisibles, i ens acceptem com som en realitat: molecules de VIDA dins un oceà que, girant a l’hora a l’esquerra i a la dreta ens empeny vers la transparència de l’onada, per desprès submergir-nos dins l’antiga opacitat de l’oblit. El fet de recordar que el prejuici que envolta la nostra lateralitat es pot relacionar amb allò que excretem i allò que ingerim constitueix un bon remei per als mals que comporta la nostra omnipotència.