Thoreau, Gandhi, i la Desobediència Civil ( Mario Satz ).

*Henri David Thoreau.
*

La película ha fet una reconstrucció minuciosa de la seva vida, la seva passió, la seva tragèdia. Gandhi serà per a l’India gairebé un avatar de Rama o de qualsevol altre mític heroi. Per al món occidental, en canvi, un carismàtic, ascètic i potser incomprensible líder polític.
Amb tota seguretat, hi ha centenars de biografies en totes les llengues del món sobre les seves idees i la seva obra, però en canvi ben poc se’n sap del seu gran mestre nord-americà: D.H.Thoreau, el filòsof autor de ”Walden, o la vida al Bosc”, ”Civil Desobedience”, i uns dietaris tant singulars, profunds i humans que no me n’estic de comparar-los amb la prosa de Montaigne i amb l’irada lírica del millor Rosseau. A Nova Anglaterra va transcòrrer la major part de la seva vida. Amic de Emerson, i com ell generador del famós ”trascendentalisme” - la més original cosmo-visió apareguda al Nou Món - Thoreau va escriure al derrer quart del segle XIX sobre temes tant diferents com botànica, història, meditació, i especialment, sobre pobresa voluntària i grandesa individual. La seva fama i llegenda nèixen de la seva professió de fe vegetariana, no violenta i compromesa amb totes les formes de consciència, “…de l’insecte a la flor i a l’estrella". Thoreau és el Walt Withman de la prosa, regular poeta però immens pensador.
L’esperit desconeix fronteres temporals o espacials. Les aparences no l’enganyen, sap com arribar dins el cor de les coses, i com retornar al punt de partença. Capbussador infatigable dins dels textos sagrats de totes les religions, Thoreau troba l’eco de la seva pròpia veu al Bhagavad Gita i als Upanishads, forjant el seu càlid però irreductible caràcter entre les antigues paraules sorgides a la vora del Ganges, de tal manera que no és difícil reconstruïr el camí de la seva llengua, que registra la lluita per la llum i la pau interior. D’entre les seves frases, vaig escollir la que segurament va meravellar a Gandhi:
“Quin heroi que hom pot ser, sense bellugar un sol dit!” . Flexió i reflexió, terra i cel del seu ideari no violent i creador, feble en aparença però en realitat tant fort que el que en ell és conquesta espiritual, en Gandhi va ser revolució i independència nacional.
Maldestre fabricant de llàpissos, Thoreau escriu amb el seu propi destí la veritable història de Nord América, la que encara està per viure, la que ha estat mil voltes falsejada. La que abraça el ”Cant a mi Mateix” a una llibertat radical i a una generositat sense límits. La història d’una democràcia de consciència que feia iguals, al pol modern de la història, el brahman o sacerdot al sudra o treballador més simple.
¿No és un contrasentit que allò internacional de l’ànima humana serveixi per consolidar interessos nacionals? ¿Què va veure Gandhi en Thoreau, sinó el que els textos de la seva cultura enunciàven?
Eco de l’eco, avui els dos noms s’abracen als limbes de la imaginació humana, pel capbaix en els de la que escolta i interroga sobre com viure en uns temps tant difícils i despietats. No seria agosarat augurar un devenidor obert a les revolucions de tipus gandhià, tot tenint en compte que les crisi energètiques i el mortífic poder de les armes actuals no acaben amb la violència, més aviat la potencien a l’infinit. Ni tampoc, sostenir que el fí de l’home fàustic és l’home que ens proposa Thoreau a Walden: autosuficient, tendre com les fulles i sòlid com una soca amb les arrels bebent les sals del cosmos. Llavors, no deixarem de voler saber, però potser ja haurem après a diferenciar entre el que és útil a la VIDA, i allò que irremeiablement la destrueix.
*
Mario Satz, a “El Arte de la Naturaleza”,
© INTEGRAL. Barcelona, 1988.
*
( traducció miquel del turó )

servido por miquelturo sin comentarios compártelo