1985. En Quico de les Vernedes, cercamón de les muntanyes ( ? ).

en desconec l'autor.

Els més vells a les masies i els pobles del Montseny el recordaràn sempre vagarejant d’un extrem a l’altre de la muntanya. En Quico de les Vernedes ha tingut com motiu de vida la Llibertat, i no ha pogut restar mai fixat enlloc. Ja fa temps que va fer els 80 anys, i ara cerca la seguretat a l´hora de cloure’s per menjar i dormir, però temps enrera el podrieu trobar al recó més remot, o bé al bell mitg de les festes dels pobles.
El seu cap és com un calendari vivent, on hi ha registrades les festes més notables, i a l´hora ded comptar el temps, es regeix per les setmanes que falten per que arribi qualsevol d’aquestes diades, sense tenir, però, exacta noció del dia en que viu. Temps ha diu que era com un diari vivent, doncs propagaba tots els fets esdevinguts arreu de les contrades montsenyenques.
En Quico odia la Gran Ciutat

En Quico va de tant en tant a can Patolla, a la Costa del Montseny, on sempre és ben rebut. La seva arribada és anunciada pels gossos, força avans de que se'l vegi. Sembla com si hi hagués una certa malfiança, devant la seva presència. Poca estona després, apareix al proper revolt del camí amb el seu pas trontollant, de qui pateix de dolor a les extremitats. Saluda a tothom amb un somriure, tot mostrant afabilitat amb els que saven respectar-li la seva recerca de comprensió i amor que comporta el seu bagabundeig.
Quan hom parla amb en Quico pot observar la senzillesa dels seus esquemes de vida.
Fuig de les persones que li fan mofa de la seva estatura - no fa més de 1,40 m. - , o bé el presenten devant els infants com a ”l’home del sac”. Odia les grans ciutats com Barcelona: ”Són un fàstic!”, diu, i a l’hora, pensa que la culpa de la fam que hi ha al món és deguda a l’abandonament del camp. “Ja no es fa el blat,que és l’aliment bàsic”, ens diu, a l’hora que “els que no treballen la terra són uns ganduls”.
*
El seu arrelament a la Natura és tant, quew quan uns familiars seus el van internar a la llar d’avis d’Arenys de Mar, es va escapar, per tornar a les seves muntanyes. I la seva temença és que el tornin a privar de la seva Llibertat. Els dos cops que derrerament ha necessitat atenció mèdica, ha estat impossible fer-lo romandre a un lloc fixe. Un cop va patir una taquicàrdia, i el metge que el va atendre, en veure que no el podia retenir per seguir racionalment la seva recuperació, va confiar en l’afany seu per tornar a la Natura i el seu contacte, i no es va pas equivocar.
Quelcom de semblant li va succeïr fa dos mesos, quan es va fer diverses ferides al cap i a la cara, i que li van haver de curar a l’Hospital de Sant Celoni. També aquest cop va evitar ser internat. Sense fer cas del consell del metge, va tornar a la muntanya, per tornar passats quinze dies, completament guarit i saense cap intenció de deixar el seu impenitent caminar.
*
14-09-85. ( Autor desconegut, diari desconegut ).

servido por miquelturo 1 comentario compártelo