1956.Un hivern al turó de l’Home ( Fernando García de Castro ).

. *les antenes del cim del turó cobertes d'un bon gruix de gebre, després de moltes i moltes hores de boira amb temperatura sota els 0º.foto dels anys setanta.

Tot i que ja fa uns anys que és a càrrec meu l’Observatori Meteorològic del cim del Montseny, aquest ha estat el primer hivern sencer que he habitat, amb la meva esposa, la petita caseta. Els hiverns anteriors, des de 1951, em limitava a pujar els diumenges, i només quan el temps es presentava bó i no gaire fred, el vell xalet de fusta restava un xic comfortable, i jo hi romania uns quants dies. Però tant bon punt s’alçava un xic el vent, cosa freqüent per aquestes alçades, s’escolava per les esquerdes i forats de la vella fusta, i la petita ”poela” ( nota del traductor: estufa de ferro colat cerdana, de tres peus, tres fogons i un forn petit - 20 x 20 x 40 cm. - ) que amb prou feina aconseguia mantenir a l’interior una temperatura un xic més alta que la exterior, cosa que la feia inhabitable la major part de l’estació freda. . A la fí, l’estiu de 1954, la nova edificació planejada de feia tants anys per substituïr a la que es va construïr provisionalment el 1932 anb motiu del II Any Geofísic i Polar Internacional, es va fer realitat.En comptes d’una substitució,es va dur a terme una ampliació per la seva banda posterior ( nord ), i pel que va caldre excavar una mica més de la muntanya, restant així el nou cos més protegit dels vents huracanats. I a l’hora, queda notablement reforçada la vella caseta de fusta, doncs tota la seva paret posterior, avans subjectada per un cable d’acer, queda adosada a un sòlid mur de pedra i ciment. Aquelles animades “dances” que tota la casa interpretava al compàs de les manxades d’ Eolo, i que tot i no poder amb els set vents d’hacer que la reforçaven, si destrossaren més d’un cop els nervis dels seus moradors, ja no han tornat a repetir-se. . Recordo una nit, la tardor de 1952, en que el vent va anar assolint proporcions d’huracá i, cosa poc freqüent, bufaba de Xaloc, l’únic costat totalment desprotegit, doncs es va creure que un vent així mai es donaria. Tota la casa trontollava, estremint-se el fustam de dalt a baix amb cruixits sinistres. No vaig aclucar l’ull en tota la nit, i finalment, convençut que la casa s’em queia a sobre, vaig decidir marxar, tot i que encare era negra nit, amb el greuge de la pluja, els trons i els llamps…. Tot just traspassar la porta, em sento empès pels aires, anant a caure uns mètres avall, i de cap. Per sort, només vaig patir una fractura a la mà, i un bon “nyanyo” al cap. Probablement, de no ser per aquest accident, el projecte del nou edifici encara seria dormint a alguna oblidada carpeta, sota dos dits de polç… Va ser, doncs, una caiguda afortunada. . Coincidint amb la construcció de la nova caseta, vaig conèixer a qui sis mesos després seria la meva esposa ( Anna Maria Meseguer ), que era l’ unica mancança per complertar la meva joia de viure a les altures. L’hivern a muntanya és generalment més agradable del que pot semblar al primer cop d’ull. Els dies són més clars, l’atmòsfera més diàfana i amb una major riquesa de matissos i de color. A l’extraordinària bellesa que presenten a la tardor els boscos de santa Fe, amb els seus mil tons diferents de verds, daurats i vermells a les fulles que moren, succeeixen els quiets i transparents dies de desembre, on l’atmòsfera sembla reposar de les tempestes tardorals i estivals. La primera nevada sempre ens omple d’alegria. La puresa del blanc mantell ens penetra l’ánima, i ens sembla tornar a l’infantesa, tot fent batalles de boles de neu. Aquest hivern no hem estat gaire de sort, amb la neu. Fins a últims de febrer no hem pogut practicar l’esquí; tot i nevar algún dia, no sobrepassàvem els 5 cm. Com a consol, hem gaudit d’un gener verament primaveral, doncs fins i tot han començat a brotar algunes flors. . Però va arribar el febrer, i amb ell el que tots recordem: una redera l’altra, successives onades d’aire siberià ens envaïren, acabant amb la bona vida. Confinats l'Anna Maria i jo a un parell d’habitacions de la nova casa, i amb la cuina, estufa i llar de foc enceses nit i dia, consumim en poc temps gairebé tot el combustible que teniem en reserva fins a la primavera. Tant sols sortia a l’exterior per anotar les dades meteorològiques, i a cercar provisions a Santa Fe un cop a la setmana. Ha estat quelcom sense precedents a l’historial de l’Observatori, doncs la temperatura més baixa registrada anteriorment havia estat de - 14 º, i el primer dia de l’invasió freda, el dia 2 de febrer, el termòmetre va baixar 20 º per sota el punt de congelació. L’antic “rècord” de fred va ser superat dons per un gran marge, i el que encara és pitjor, durant molts dies. Conseqüències: les cisternes gelades, canonades reventades, …si fins i tot les cerveses es van solidificar a les ampolles, dins la casa! El dia 12, i davant la impossibilitat d’escalfar la casa, ens veiem obligats a marxar, tornant dues setmanes després, quan el fred havia afluixat un xic. No us penseu que per això es perdin les dades meteorològiques, doncs un seguit d’aparells automàtics deixen enregistrades les variacions de la temperatura, l’humitat, la presió atmosfèrica i d’altres fenòmens importants. . Tot i que encara fa fred, la vida a l’Observatori torna a tenir alicients: les nevades són més abundants, i ens permeten lliscar per colls i cims; el sol, cada dia més alt sobre l’horitzó, ja escalfa deliciosament. Aviat la neu serà substituïda per un verd mantell florit, i on destacaràn per la bellesa i el suau flaire els Narcisus poeticus, que atreuràn a centenars d’excursionistes. La muntanya despertarà del seu son d’hivern i els boscos es vestiràn amb el verd de la tendra brotada.

.

Fernando García de Castro, 1956.

Publicat a “Montaña”, CEC, gen-feb. 1956. .

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo