Deixant flors a la tomba de Rilke ( Agustí Bartra )

Jo també posseeixo morts que no m’abandonen
ni abandono a la verda nostàlgia dels salzes:
els aprenc de l’arrel que la terra penetra
i a les cambres del cor on s’inclina la súplica,
de nit, quan els meus rius i les flors es retroben
quan l‘aurora neix d’un mascaró de proa.
Cor expert de la mort, ¿ho eres doncs de la teva,
tu que vares donar un nou espai i nombres
als làbils sentiments del fullam de la vida
i vares omplir l’àngel del goig fet invisible?
Perquè la por té escorces. Cauen els plenilunis
i es mouen dins el cor les obscures balances
que pesen els ponents i el futur dels camins.
¿Cal donar un rostre al vent que engruna el seu somriure?
¿O, Sísif d’ell mateix, l’aconsegueix, el rostre,
a l’extrem del respir, quan l’aturen els astres
que voldrien entrar dins els ulls d’una infància
que no s’adorm pensant que, a prop, a fora al pati,
l’esperen, dins la fosca, el cavall, les mimoses…?
*
I heus ací que ara arribo al pujol de Rarogne,
on la gespa cobreix la teva última terra,
per deixar-te l’ofrena de les flors tot parpelles,
tu, arrencat del temps quan ta sang s’aformí
i et va fer l’eremita de l’altre brusc silenci
que ni els astres no esgoten dalt als pedrenys cims còsmics,
i toco els mots de pol·len del teu nom a l’estela
mentre a la vall murmura la naixença del Roine
i l’hora llança al pit de la llum del migdia
grapats d’ocells i campanades
i a les herbes s’ajeu el primer jorn d’autumne…
*
Et consagro la imatge. Despert ran dels orígens,
tracto de conferir el cant de les naixences
tot polsant-me la boca, on dorm la melodia,
amb deu dits fets lluernes, sotjat per les rialles
del món que s’evapora amb les seves fogueres.
Però resten la corba del jonc i de la lira,
el vol de l’au que cerca el silenci dels astres,
la veu del déu obscur que delira entre els arbres.
Oh voler de la terra! Oh fones de la sembra!
Oh rosa que ja ets, sense contradicció,
el vast somni d’algú sota un sol de parpelles!
*
Saludo els meus adéus, i pel cant sempre pujo,
sóc com un so d’esquella entre el sol i una sina.
No sóc mort en Eurídice. De la fulla obeeixo
l’ordre de tremolar entre els pits de la brisa
i del pur aqüeducte lentament descendeixo
a fer vives cent fonts per al meu cor de terra.
Les ferides del vent, ¿ens són consol o pacte,
quan a l’incert deixem els fruits madurs de l’ànima
entre remors d’esbarts i el gran pes de l’ofrena:
fruits brillants i perfectes dels estius inefables?
*
Poeta del destí interior de l’home,
de tu cal sempre aprendre, aquí baix, la distància
entre la mà i la cosa, entre l’arbre i l’estrella.
Vetlles teves dins la maternitat de l’Ésser!
Encara, encara, encara la flor passa a la fruita
amb un gest de sibil·la, i hi ha herbeis que recorden
els passos de les verges amb ombres d’aus al rostre,
i jardins ajaguts, abillats com monarques,
on altes primaveres enterren mans de plata,
i les ciutats d’angoixa on la ira caduca
enmig de tant puny nòmada i engrunat evangeli,
i els records que són com una muntanya sola
assaltada de salzes…
Ombra, si em perdo lluny dels clarosos vilatges,
sento que s’iluminen fonolls als peus immòbils
de l’angel de l’espera vinclat per la memòria.
Llum, si obert de corol·les camino vestit d’ordis,
és que cerco la faula d’avets de ma infantesa.
Poeta de la fronda de la mort que murmura
al cor de l’elegia, ¿no serà el temps la màscara
amb què l’obert oculta el rostre de la vida?
¿No viu doncs la crisàlide, que és matriu i sarcòfag,
del somni alat de l’última real metamorfosi?
La mort també batega a l’ala policroma.
Els lleons del desig rugeixen als recessos
d’esperes vaginals, sota llunes diformes.
Entre llet i joguina, l’infant coneix la joia
mancada de futur de les hores rodones,
les pilotes del somni contra murs de vellúria,
i aixeca el seu castell sols fet de terra i aigua
sense mai mirar enrera, on les formes s’apaguen…
Però les forces s’alcen! El foc és ulls i dança!
Oh els oneigs de l’amor damunt les roques càlides
de sol total, verema de tant raïm celeste!
Oh el gemec que s’esqueixa com la branca corbada
per la fruita madura que vol pesar en la terra!
Repetibles dolceses en el retorn i el canvi,
fullatges nemorosos de l’hora que es despulla,
el reialme del pol·len a la faç del migdia,
la pluja que fumeja en els ramats de llana,
balancins dels sospirs en l’aire provisori,
les encluses dringants de la creació,
les marees del cor, el batec que hom suporta
en l’espai indicible de la vasta nostàlgia,
ruscos de l’esperit, martinet d’una música
de constel·lació!
*
¿L’home damunt la terra és condemnat a viure,
enmig de l’esplendor, de tot allò que resta
en la usura del temps, d’un futur que no es vincla?
Ah, però Eros crida entre el cel i la terra!
Ell, el gran mitjancer del ram i de l’adéu,
comença en el llampec que en fonda arrel acaba,
i cec es precipita vers les llunes dels èxtasis
en les nits estremides per les sangs avials
que engeguen al futur les seves fones fàl·liques…
*
I així, terrestrament, la Venus sense braços,
sense lligar l’amant, més nua i més oferta,
sent que el seu ventre és més una promesa eterna.
De nou l’hora m’inclina a elevar la lloança
sense baixar al carrer ni assistir als espectacles
on els crits de la història no poden arruar-se
devers l’ésser profund que no viu en l’efímer
sinó que cerca el solc on s’amaga l’estrella
del dolor del destí, la gran estrella fèrria
del cel i de la terra que es mudarà en espiga.
Per celebrar no calen dolls de la primavera
ni la gorja de l’au que de vol s’embriaga:
basten genolls humils, portar del cor als llavis
l’acceptança de l’herba dessota el vent i l’aigua,
i el dolç consentiment de la corda a la música,
que vola com l’acròbata entre un trapezi i l’altre…
Mira: amb bruit de pollancs i coronats de roses,
Dionisos i Crist passen amb lleugeresa
vers una nova aurora dels cossos i les ànimes,
que esperaran al prat dels silencis sotmesos.
Però del déu sonor ens ve la meravella
de tornar a sentir créixer “un arbre dins l’oïda”!
I arriba el vent del cant. I maduren les boques.
Perquè és Orfeu qui canta des de l’obscur reialme
on tots els cims s’inclinen i les flores esguarden,
i els animals acaten llurs ombres tremoloses,
i els homes, astorats, fets ja cor i cruïlles,
senten feixuc l’anell i prenyades les àmfores.
Tot és vinya en Orfeu. No sap: és coneixença
de sangs anteriors, dolça de recordança.
No es marceix, en sos ulls, la vagabunda imatge,
ni mor en el seu gest l’ordre de les estrelles.
Pastor d’acataments, mena a cledes segures
la dispersa nostàlgia que avans lligaba el caos:
sensible llunyania que una fulla detura.
Com ell mirem enrera. ¿Ja és passat l’amada
a qui amb poruc esguard precipitem a l’ombra?
Les cordes de la lira són ara arrels que sagnen!
Al bell so que convoca, i ho sé, sense girar-me,
cau el cel d’un nou sol, glòria de la terra:
neix un món recreat de pau de praderies,
de meandres de calma i boscos solidaris,
llavors de paciència, senderes de concòrdia,
ascens de mareselva i torsos d’harmonia…
*
Entra el paisatge a l’ull del bou, i no hi arrela,
perquè la lenta bèstia viu lluny del sacrifici
de les hores i el temps: la mort en ell no apressa
les seves fulles negres, ni en la seva memòria
fan res més que dormir la muntanya i l’esquella…
No així el cant, oh poeta de símbols i existència!
Bevem dels propis dolls com l’aire beu somriures
de donzelles joioses entre matí i finestra.
Sabem que no hi ha pèrdues del cor ni de la terra.
Arriba l’hora gre de les paraules gràvides
i se’ns moren camins a les mans constel·lades.
*
Lliguem un ram de ponts al cor de la metàfora,
confessem la unió que aixequen les collites:
les paraules són odres que buidem dins les ànimes.
Cosim al mantell d’oli de la màquina grisa
la inicial del déu que forma la bandada.
Però parlem, parlem, verdament, de les noces
de la nit i la boca -

un joc de lluites pures que lliguen els vents auris.
Voliors! Voliors! Oh música ablamada
als talussos de l’ésser! Oh paraules senzilles
i sagrades al cim de la joia inefable,
oh el lluminós hosanna de les tiges futures!
*
A baix, el riu Roine, en sa fugida estreta,
acull arbredes d’or i el temps de les campanes
que pon l’esglesiola,
i, vetllat per les bruses grises de les muntanyes,
acumula les forces de sa amplada…
*
Agustí Bartra, 11-XI-1975
de “La fulla que tremola”, 1979.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo