1934. Gener al turó de l’Home ( Josep Gil ).
.
Oh Gener!, qui pogués ésser capaç, amb la ploma, d’escriure la meravella que ets per a nosaltres, pobres presoners, durant tot l’any, de la boira, ara humida o gebradora, adés prima i espessa com un mur.
Qui pogués cantar amb veu potent l’alegria de deixar-nos viure - gràcies a tu - a ple sol, mentre la terra baixa està sota un immens mar de núvols, del qual sols emergeixen dues illes: el Pirineu i el Montseny!
Qui pogués explicar amb fàcil paraula la gran quantitat de llum que hi ha dalt de les immaculades carenes i que sols tu permets deixar-nos-hi rabejar de cap a cap del dia!
Si gosés, explicaria que…amb un veritable dia de gener - dels geners que al turó de l´Home són els millors temps de l’any. El ver i únic estiu; temps de repòs, sense ventades, sense boires, sense tempestes, sense fred - hom es sent dintre un ambient de dolça serenitat i pot seguir a simple vista els detalls de tot l’immens i meravellós paisatge que s’estén per tot el voltant. Contemplar ciutats, viles, poblets, masies, boscos, prats, valls i muntanyes. Els rius des del seu naixement fins a la mar. La immensa mar des de la costa a l’infinit, amb el relleu de les ones i amb els seus vaixells que segueixen recta línia; un xic després de l’horitzó, Mallorca!
Però, res de siluetes, Mallorca massiva i blava. I un tros cap a ponent la serra de Caro, que també sembla una illa, per eixir una mica més enllà de la costa del Penedés.
El Pirineu talment una maqueta en relleu, ja que es poden distingir, a més de cada un dels cims, els comarcs, boscos i roquissers.
.
Si gosés, diria que… ès l’únic temps que hom, durant la nit, haurà ben reposat, i de dia, tranquil·lament podrà disfrutar, de ple, la benefactora escalfor del sol i seguir el seu curs tot un sencer dia fins que es pondrà a l’infinit! Al ja no hi ha més enllà!
I… encara l’última llum, li descobrirà termes i termes, un darrera l’altre, lluny!, però tant clars i nets, que hom no podrà imaginar-se que tingui límit la terra.
Les nits, al gener, li són exclusives. Nits amb immensa volta, tant plena d’estels i tant brillants, que hom els podria anar comptant i ben segur que per llarguíssim que fos el compte, quan hagués acabat, li semblaria un instant. Mirant la terra, no existeix la solitud, ja que ens veiem voltats per centenars de viles, poblets i masies que es poden anar seguint per ses llums, com si la terra catalana fos el mirall del cel amb ses titil·lants estrelles reflectides i per fer-en més la il·lusió, els intermitents llums dels fars, al llarg de la costa, semblen la imatge de les estrelles voladores.
.
Oh, Gener!… encara es podrien explicar altres meravelles que tu ens deixes gaudir…Però, com la nostra pobra expressió no arriba a més, callarem, però esperant amb ànsia que tornis l’any que ve.
.
Josep Gil, gener de 1934
