L’ESTIL DELS NÚVOLS ( Mario Satz ).

Potser sigui Alejo Carpentier l’únic escriptor en castellà que ha dedicat algunes pàgines a l’estil dels núvols, als seus presagis i colors. Nabokov, el genial Nabokov, compara un bon estil literari amb aquests cúmulus, cirrus o cirrostratus que el cel sembra per alegria dels nostres ulls, o per tristor de les nostres parpelles. Com la bona prosa, els bells núvols s’engreixen i s’aprimen al caprici del vent, o sigui de l’esperit, i als seus paisatges, oceans, prades o castells encantats tot és esplèndid, etèri, singular però passatger.
“Estar als núvols”, ens recorda Bachelard, és estar “a un somni sense responsabilitat”. Tot i que exagerat, el judici té molla, justament per ser els núvols intangibles ( n. del tr.: Satz fa servir aquí el mot inasibles ) Generalment, els que són als núvols no són a la terra, malgrat que els que són a terra obliden gairebé sempre fins a quin punt en depenen, dels núvols!
Pocs de nosaltres en sabem prou de meteorologia com per diferenciar els diversos núvols que guarneixen les nostres estacions i, malgrat tot, només cal fullejar un senzill manual per restar extasiat devant les simptomàtiques formes que adopten. I és que ens parlen no tant sols del que ha de ser, d’allò que ha de succeïr meteorològicament - raó de més per considerar als que avui són als núvols els que demà obrin les seves comportes -, i que a més adverteixen i contenen els poders del cel. Són guaites i guardes, mares i avies del temps. Amb cantimplores de gassa, pompoms d’aire càlid, couen la pluja a les seves cambres de nacre, a les perlades valls del no res.
A la mitologia, explica di Franco, ”els núvols són considerats com blanques vaques que dónen a la terra la llet del cel, i a la biblia el núvol representa la divinitat, i desde ell fa sentir la seva veu”. En hebreu es diuen anan, d’on deriva inian, que vol dir “fet d’interés”. Allò relevant, pertinent. Cosa que explica que profetes i visionaris s’interessin pels núvols, i que els poetes satírics com Aristofanes els usin a les seves comèdies: en elles coincideixen les tempestes i els plàcids ramats primaverals. I és possible que Bachelard tingui raó: els núvols ajuden als nostres somnis de transformació. Habitants de la troposfera, sense ells el món semblaria immòbil, immutable. I hi ha res, que ho sigui?
L’estil dels núvols, la barreja de bastiments i brocats, és part de l’intangible teatre del cel, on mai s’ha representat dues vegades la mateixa obra.
*
Mario Satz, a “El Arte de la Naturaleza”, Oasis S L, 1988.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo