1934. Impressions a muntanya ( Josep Gil ).

.
BOIRA.
.
La boira a muntanya és cosa temuda pels excursionistes, però, al turó de l’Home assoleix el seu grau màxim, car la major part de l’any hi està posada, adés prima i translúcida, adés espessa i fosca, ploranera al bon temps, o gebradora així que la temperatura baixa sota zero.
La boira prima és bella si hom solament contempla els canvis ràpids i capriciosos de forma i com s’allunya o apropa el disc del sol, però també un bon xic enutjosa si hom vol precisar el paisatge, ja que quan en una ràpida esqueixada els ulls delitosos es posen en acció per a veure el màxim, sobtadament queda closa i inútilment esperen un esvaïment complet, encara que solament sigui en un petit espai.
Quan la boira és espessa i fosca, hom se sent materialment enterrat en vida, ja que passen les hores, els dies i àdhuc les setmanes sempre dintre el migrat cercle de color de plom. Quan el terreny és lliure o blanc-gris, quan el terreny i objectes estan coberts per la neu o el gebre, gebre que hi queda enganxat, a mesura que el vent hi fa fregar la boira, i segons a la velocitat que hi passi, hi queda un gruix de gel que pot oscil·lar entre mig cm. i nou mil·límetres. Ens hem trobat alguna vegada que, durant la nit, s’han soldat les portes i els porticons i, al matí, hem hagut d’obrir a cops de massa.
.
TEMPESTES.
.
És difícil de descriure les impressions de la tempesta; totes, però, són fortes i poc agradables quan hom, directament o indirecta, n’ha sofert les conseqüències.
Generalment, al turó de l’Home ens hi trobem dintre i quedem embolcallats per la boira i la claror feridora dels llamps. Les tempestes locals són les més benignes ( generalment a la primavera ); quatre trons, llamps i quinze minuts de calamarça i de xiulets intermitents dels parallamps produïts pel descarregament elèctric.
Lers terribles, són les que vénen de lluny, amb un preludi de trons llunyans, ventades fortes i el naixement sobtat de boira per tots els vessants, gotes grosses espaiades, llamp i tro pròxim seguit de pedregada seca i espessa que cobreix rápidament el terreny i que espetega sorollosament a la teulada, parets i vidres, i s’esmicola per la força del vent.
Aquestes tempestes són sempre paoroses: ja que les descàrregues elèctriques se succeeixen una darrera l’altra fent sotraquejar el turó, i, tot barrejat amb els trons, les ràfegues, la remor de la pedra i la constant il·liminació dels llamps. Però, quan amb el típic espetec sec ( sense tro ) i la vivíssima llum, cau un llamp a la casa, hom resta, per uns minuts, sense esma i es troba excitadíssim fins que la tempesta s’allunya. Llavors encara segueix el descarregament elèctric; a la nit es veu en la llumeta blavosa o verda de la punta dels objectes, i si hom surt al defora és fàcil de trobar-se ( sense voler ) amb els cabells de punta precedit per una sobtada estirada de la pell de la cara cap amunt.
.
VENT A MUNTANYA.
.
El vent mai no és plaent, però dalt el turó de l’Home és terrible, i per nosaltres l’element més temut, ja que ens ha fet estar setmanes senceres en guàrdia vigilant dia i nit quina peça de la casa seria la que saltaria primer; sentint-en els xerrics que fa de dalt a baix sense poder descansar, sofrint una excitació nerviosa tal, que per qualsevol altra contrarietat esclata amb desig de destrucció. No podem dir si és pitjor el que bufa del Nord, o el de l’Oest, tots són prou potents i més d’una vegada hem hagut de fer exercicis acrobàtics per sostenir-nos en eixir, per necessitat, al defora. El vent del Sud-oest sol bufar més constantment ( solament calent algun dia d’estiu ), però violent i fred durant la tardor, hivern i primavera i tant persistent que de vegades ha bufat furiosament durant una setmana. El vent del Nord no és pas més potent, però com que bufa a batzegades sempre fa més por i és el que ens obsequia amb les més estridents xerricades de la casa.
Per nosaltres, el vent és fluix encara que faci remor o xiuli fort; quan bufa amb sorolls de canonades és fort, i terrible quan les ràfegues fan cruixir la casa de dalt a baix i les parets es corben cap endins.
Cal haver-s’hi trobat per imaginar-se com són eterns els dies que el vent bufa potentment sense treva, hora darrera hora, nit i dia, i quan finalment para, hom se sent tornar a la vida i amb delit surt a fora de la casa per copsar al màxim la tranquil·litat, que una altra propera tongada de vent li robarà.
.
NEU.
.
A muntanya, la neu en si, és una meravella! Ja en veure caure els indecisos borralls dintre el recolliment silenciós i solitari, ja quan després de la nevada brilla sota els raigs de sol, o de la lluna, i ho cobreix tot amb el seu mantell immaculat, o quan sobre els esquís, hom pot lliscar-hi pel damunt, adés en vertiginosa cursa, esquivant rocs i arbres, adés rostos amunt, escoltant els gemecs de l’atapeïda capa, sota les esveltes llates, o bé deixant lliurement els esquís que segueixin amb suavitat per on els meni el pendent de carena enllà, i disfrutar d’un goig tal en poder contemplar el paisatge, en ingràvida sensació; que el que llavors hom sent és nou cada vegada, i sempre sembla un somni, fins que un canvi sobtat de nivell el torna a la realitat.
Però, les nevades als cims, quan són de tempesta, sempre van acompanyades de vent, i llavors són un terrible element, car els borralls es converteixen en agulles que el vent us clava a la cara i als ulls sense pietat, i les introdueix per entre la més petita obertura de la roba que us cobreix, i això us causa tan gran martiri que es necessita tot el tremp de muntanyenc per no sucumbir sota el fred, o l’atabalament que proporcionen els veritables núvols de pols de neu que aixeca el furiós i gelat vent. De vegades, en la lluita, hom perd l’esma i comença a flaquejar; sobtadament sent una dolcesa tal, que s’estiraria sobre la neu, i finiria sense cap sofriment. Cal, però, reaccionar. Llavors, els minuts que es necessiten per a vèncer la resistència del vent i l’esforç que cal fer per mirar, on no es pot veure res ( efecte de les polsegueres de neu ), per tal d’arribar on convé, són eternitats.
Nosaltres, en dies així, hem necessitat 20 i 30 minuts per a arribar al peu de l’anemòmetre per tal de fer la lectura de la velocitat del vent; això que només està a 29 metres de la casa ( al mateix cim ).
També quan en dies ben serens, i de visibilitat màxima, que s’escaiguin després d’una nevada, si es posa a bufar el vent amb fúria, aixeca la neu sense parar per tot el llarg de la carena, us quedeu embolcallats pel polsim, i no podeu veure res al voltant de la casa,
igual que si estiguessiu ficats dintre la boirina.
També per les escletxes de les parets es filtra una bella quantitat de neu que us refresca àdhuc els abrigalls del llit.
.
BONANÇA.
.
Per nosaltres, gairebé eterns presoners de la boira i el vent, per poc que amaini l’un i s’esvaeixi l’altra ja ens dóna la sensació de bonança. Però, si un dia tenim la sort que sigui esplèndid de cap a cap, ens hi rabegem amb tota l’ànima, i amb aquell sol jorn, voldríem servar dintre nostre tot el bé que el sol proporciona durant un any als altres feliços mortals.
També aquell jorn els ulls poden veure fins a l’infinit, ja que abans la vista no arribarà a l’horitzó haurà de passar per sobre els turons, boscos i cingles; valls amb llurs prats, conreus, pobles i viles. La costa, encara la platja i la immensa mar blava, mirant cap a llevant. Però, si mirem a ponent en pondre’s el sol, distingim clarament termes i termes, serra darrera serra, la qual cosa us dóna la sensació que ja no us queda més món per veure. I si tenim la sort que al bon dia segueixi una nit esplèndida, i que en aixecar els ulls de la porta ens trobem de cara a cara amb una lluna resplendent, la felicitat és completa. Il·lumina tan clar que hom es pot passejar per tota la carena sense por d’ensopegar, car no hi ha ombres i es poden veure els boscos, quintars i masies de les properes valls. Això, per a nosaltres, és tant, que encara que sols sigui momentàniament ens sentim compensats de les altres angunioses i eternes nits passades.
.
Josep Gil
.
( Publicat al “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, nº 473.
Barcelona, Octubre de 1934 ).
.
En Josep Gil i na Maria Oliveres van ser els primers habitants de l'Observatori, fins a mitjans de la guerra civil. Van haver de marxar a l'exili, i la seva familia encara resideix a Andorra.
.