· TOT VEIENT VOLAR LES FULLES DE TARDOR ( Mario Satz ).
·
Són les fulles. El sol s’allunya i elles capficades a guardar les seves petjades: ocres brillants, ors pàl·lids, blancs radiants. Milers de fulles que esperen la brisa per deixar-se arrossegar, empènyer, flotar, frotar fins que la terra es vesteix amb els seus alternats disenys, amb la seva lleu sequedat, amb les seves nervadures de coleòpters morts.
· Són les fulles i tota la seva gama de grocs centrals que entre el verd de la primavera i el negre de l’hivern , amb el seu segell d’escorpí i els seus cels de lluïssor llunyana, bescanvien melangia en art. En tenim prou en recordar un famós quadre de Durero, o l’estany Escher per saber que la tardor és reflexiva i nórdica. Época de saó i de neguit.
· *
Confuci fou un pensador tardoral, com Pascal, o fins i tot Heràclit amb els seus focs que eternament cremen i s’apaguen.
· Com no sentir la proximitat de la fí, i a l’hora, el miracle de tot retorn a la fugissera llum dels origens quan veiem volar les fulles del til·ler i sentim com es queixen les hirsutes fulles de la figuera!
· Si, son les fulles i el seu missatge amb gust de Oporto, de pomes en putrefacció, de llars de foc de bell nou enceses. Crec que aquesta resignada dolçor tardoral que experimentem al llindar del bosc, als parcs o als vessants de les muntanyes, ens diu molt de la maduresa, però ben poc com per poder esvaïr els nostres interrogants.
Perquè cal que s’allunyi el sol perque la vegetació imiti els seus tons?
· Perquè quan ens sentim tan vells i a l’hora tan bé, tan entregats a aquestes tardes de novembre sospeses al buit, sense papallejos, tot recordant al savi xinès amb les mans posades delicadament a escalfar vota la perola d’aram, o pensant i repensant entre ratlles del filòsof francès, encare quiet entre els seus dos infinits, per qué apareix el Fosc d’Efeso amb el seu “dictum”: “El camí de sota és el mateix que el camí de sobre”? Potser la tardor és sàvia perque s’acosta a la mort?
Son les fulles, que els fills del País del Mig, l’antiga Sin, usàven per simbolitzar la felicitat. Que allò que es retira, que allò que més tard torna com tendre i voluble borró i que cau ara entre sospirs i vents creuats sigui símbol del benestar, hauria, pertant, de fer-nos més feliços…………………………………………………………
El tronc i la terra romanen, però les fulles van i vènen, com el llum dels estels que vesteixen i despullen l’arbre estelar……………………………………………………
Oh, si, són les fulles, les fulles que tot volant ens porten durant un segon al seu ingràvid regne de rovell i de pà torrat, i allí ens deixen, fadats devant el seu trànsit i el nostre………………………………………………………………………………
*
( traducció: miquel del turó )…………………………………………………………
*
Mario Satz, al llibre: “El Arte de la Naturaleza”.
Integral monogràfic nº 18. 1988.
