A LA RECERCA DEL BOLET PERDUT ( Mario Satz ).
·
*
A una pàgina del seu bonic llibre “Del Paradís al Jardí Llatí”, Nicolau Rubió i Tudurí diu que Grimm, autor de tants i tants contes inoblidables, va traçar l’etimologia de les veus teutóniques que significàven “temple”, arribant a trobar a tots ells l’humus fonètic del bosc natural. Del bosc a allò sagrat, i del sagrat al temple, oscil·laria així una significativa transformació: la de l’efímer en etern…………………………………………………………………….
Els primers santuaris grecs van ser de fusta avans de ser-ho de pedra, tanmateix com l’arbre fou avans aliment i refugi que simbol. L’home cerca el bosc alt, el silenci conífer i verd dels pins per diversos motius. D’entre ells, potser el més subtil i a l’hora útil, és el que empeny en aquest temps de l’any a tants i tants boletaires a recòrrer centenars de kilòmetres per trobar, amagats entre vermelles escorces i molses, els rovellons ( Lactarius deliciosus, cast.: “nízcalo”, fr.: “lactaire”).
Tot tenint en compte el resultat, la despesa energètica - humana i mecànica - sembla excessiva. Tot sovint cal caminar força avans no trobar una bona rovellonera, i si no omplir el cistell amb llanegues o fredolics. Però el plaer de caminar costa amunt tot sentint com l’aire esdevé transparent, els arbres més cofois i el silenci més profund, no té preu. Encare queden els fragants vestigis de les darreres pluges, i la daurada llum obliqüa que filtra els seus raigs entre les branques atreu al cercador. Tot romàn i tot sembla immòbil, fins que un ocell que no es veu piola tant fí com les agulles de pinassa. S’oblida el cel davant la riquesa i varietat del terra explorat per la nostra mirada. Quelcom anònim i a l’hora reminiscent s’apodera de la nostra respiració. A contrallum, la gasa dels líquens envolta les branques amb un halo espectral. Els arbres caiguts són tant fràgils que n’hi ha prou amb un cop de bastó o una pressió de la mà perque deixin anar el seu darrer gemec. Als peus d’aquests gegants morts, els seus fillols deixen veure un plomatge clar i valent. Cavorques i llaurades, pedres vestides d’un verd iridiscent i pinyes apilonades com fantàstics ous entreoberts.
Potser el bolet perdut, el que de molt aviat activa les papil·les de la nostra llengua, es fassi fonedís. Potser que no arribem a fer ús del que el vell Don Juan aconsellava a Carlos Castaneda, l’antropòleg: mirar amb un sol ull, mirar sense mirar, seguint una mena de wu-wei que els xinesos anomenen no-acció, no intencionalitat. I també pot ser que les nostres expectatives quedin desfetes per una futil caiguda, punxada o entrebancada. No és fàcil esdevenir caçador de bolets, tantmateix com és difícil ser un bon caçador. Però en aquesta crucial aventura secreta que és caminar cap a la penombra, rau amagada una operació metafísica que té com a recompensa l’escoltar el batec del nostre propi cor……………………………………………………………
Com a tantes altres coses de la vida, allò essencial és el viatge i no la meta. Renunciar als fruits de l’acció, tal i com aconsellaven els savis de l’India, és el que podriem recomanar a molts enfebrits cercadors als qui la cobdícia fa esdevenir depredadors dels boscos, terror dels bolets. Els preus i la gurmanderia són els factors de perill que afegits a la manca de pluja cal tenir presents quan es tracta de l’ética del boletaire. Cal recordar que no només de bolets viu l’home. També la contemplació és aliment, passejar lliurement un goig insubstituïble i relativament económic.
El misteri de la micologia és tant vast i paradòxic, que per algun motiu fa dels bolets més vistosos els més verinosos, i dels més bons de entrepar,els més humils i introbables. També dins aquest món humit i fred d’hifes, basidis, vels i espores, el mimetisme protegeix i disimula allò valuòs i comestible……………………………
Tot jugant a parònims, redera els significats, trobariem que la “zeta” és la darrera lletra que podem articular allà on el llenguatge cessa. El bosc ens fa callar per parlar ell, i allò que ens diu canvia de estació en estació, de mes en mes.
He vist, on tot semblava ofegar-se a la trama verda i negra que cobreix el sotabosc, una campànula blava…………………………………………………………………
La feia sonar la brisa, o la meva imaginació?………………………………………….
A la recerca del bolet perdut vaig trobar una flor que els meus ulls encara paeixen.
*
( traducció de miquel del turó )………………………………………………………
*
Mario Satz, al llibre “El Arte de la Naturaleza”. Integral, 1988.
