Paisatge interior / Paisaje interior ( Cristina Garcia de Castro ).
.
L'ànima va sortir nua / El alma salió desnuda
per cremar-se dins la flama / a quemarse en ese fuego
del devenir quotidià, / del transcurrir habitual,
duïa amb ella la cançó / llevaba consigo el canto
de les emocions viscudes... / de las emociones vividas...
.
De bat a bat va obrir / De par en par abrió
les finestres / las ventanas
per foratgitar les ombres / para auyentar a las sombras
que feien camí amb mi. / que conmigo viajaban.
.
I el clar de llum de la lluna / Empezó a clarear la luna
va inundar-ho tot de calma / bañándolo todo con su calma,
lluent, blanca i poderosa / brillante, blanca y poderosa
va desvetllar els ocells / despertó a los pájaros
que dormien dins de casa... / que poblaban mi casa...
.
I com un brogit creixent / Y como un rumor creciente
a les finestres, / en las ventanas,
la tardor em torna a dur / el otoño me trajo de nuevo
les paraules. / las palabras.
.
Bon dia, tristor / Buenos dias, tristeza
arribada amb l'hivern / que llegas con el invierno,
i hostatjada a casa meva. / que te instalas en mi casa
Com una ombra furtiva / y como sombra furtiva
m'ensenyes la banda ferint / me muestras el lado hiriente
de la vida, / de la vida,
i el rostre d'aquest dolor futur / y el rostro de ese dolor futuro
que em parla de la mort / que anuncia muerte
en plena vida. / en plena vida.
.
Cristina Garcia de Castro ( Una catalana... a Úbeda, Jaén ).
"Cada dia" ( Jesús Renau ) dijo
LLIGAT PER DINTRE.
.
Semblava una cosa impossible que es trenqués l'equilibri tant dificilment treballat. Hi havia deixat tanta suor, tanta superació, tantes hores d'angoixa i de fermesa, que un cop aconseguida la pau no podia ni somniar que un dia tot quedaria desballestat per un amor impossible com el que avui truca a la teva porta. Perquè la realitat és clara, encara que li tanquis els ulls, estic torbat i afectat d'una manera adolescent.
Constato una altra vegada la tibantor del meu esperit vers un infinit. És un trencar-se i tornar-se a cordar, com caure i aixecar-se. Un anhel de no sé què, una solitud diferent, una empenta vers el buit de tot, ser-hi tot i cada cosa. Això no és nou. Altres cops ho he experimentat, si bé creia que l'última vegada era ja l'última. Resulta que no, que era, almenys, la penúltima.
La segona constatació és d'avorriment de les coses normals. Avui el cel és realment d'un blau transparent i no m'importa. Com no m'importa el saber, ni la relació social, ni el treball, ni la persona estimada, ni tot allò que normalment omple les hores i les profunditats del meu ésser. Tot és gairebé avorrit. Segurament per fora compliré, però per dintre cada minut serà llarg i pesat, carregat de cansament, de monotonia i de fàstig.
Contrastant amb la buidor, em trobo somniant, en el romanticisme de la imaginació. Somnio sense adonar-me'n. Somnio a cops de petits anhels, ràpids, sense realitat, com la costura d'un vestit embastat que va unint-ho tot amb un fil que s'amaga i torna a sortir.
Així estic teixit del somni inversemblant, que es fica per tot arreu i encara que no em posa malalt, allarga el seu dit tocant-ho tot i convertint-ho en difícil de suportar.
En el centre del somni, un amor impossible, per absurd, per definició i essència. Un amor irreal, quimèric, centrat en una persona quasi desconeguda i llunyana, que aglutina en l'èxtasi de la irrealitat totes les condicions favorables a la vida i la intercomunicació. És una pau i un goig, i una plenitud total, però col·locada més enllà del jo autèntic; potser el podria comparar amb un mite de Walt Disney, ficat dins el meu cap i que volgués encarnar-se contínuament.
Així estic, ja fa dies, i no m'en surto. Com lligat de dintre, sense que ningú ho sospiti. De tant foll que és tot plegat, no voldria que ningú ho sabés.
.
LEUQ.
14 Septiembre 2006 | 06:38 PM