Son Matge: la dama del bosc ( Carlos Garrido ) Capitol IV del llibre " Dones i deeses. Els mites que fan parlar a les estàtues".

.imatge de
http://www.lacoctelera.com/mundomagico.
.
Lluna, matèria de dona. T'acompanya arrossegant el seu vestit per una mar negra. Navegant amb tu. Deixes el port i els llums industrials. La ciutat es va transformant en una constel·lació imprecisa, boirosa. I després, tot és lluna. Presència i soledat.
He agafat desenes de vegades el vaixell cap a Mallorca. Però encara no he perdut l'encís del primer viatge. Aquest trànsit de la ciutat al no-res absolut en molt poc temps. L'aire als cabells, l'olor de salnitre i desert marí. La lluna caminant les onades. Deixant petits miralls trencats cap a estribord.
()...Jo em deixo portar per la ingravidesa del viatge. Aquesta sensació d'estar en un punt precís que no existeix. Navegant el pas del temps, de l'espai, dels pensaments. Busco un recó solitari i llavors el vaixell es torna un observatori de la lluna. Pàlid com un fantasma, irreal.
Pots imaginar el que pensaven els homes primitius d'aquest quadre. La llum blanca del cel i la mar fosca del destí. Les tragèdies i els misteris de l'abisme. Damunt, la blancor fosfòrica de l'astre. I pots suposar una metàfora: les deeses eren fetes d'una matèria misteriosa. Amb una física especial que no era ni carn ni ossos, ni transparències fantàstiques. Eren fetes de lluna. Matèria de deesa.
.
( foto Jaume Llinàs, Mallorca i Natura )www.lacoctelera.com/jaume
.
.Al ferri es dorm malament. Però no importa. L'important és despertar-se abans d'hora. I assistir a l'espectacle de la sortida de sol. No hi ha ningú a la coberta i fa un fred humit i penetrant. A babord, Mallorca es comença a perfilar. Sembla una terra ignota. No veus més que muntanyes, penya-segats i els contorns punxeguts de la Serra.
.(foto miquel del turó )
És un moment màgic. L'aigua té una claredat intensa, desproveïda de corporeïtat, com si fos tota llum: aire,cel. En canvi, l'horitzó adquireix un pes insospitat. Lluors i niguls retallats pels primers raigs del dia, espessos, quasi metàl·lics. La mar flota. El cel ens sembla caure damunt.() Ensumes el ventet essencial que ve d'alta mar. Ara mateix, l'illa es presenta com una filera de muntanyes molt negres sobre un fons de colors diluïts. A l'extrem de sa Dragonera, el far de Llebeig encara hi parpalleja suaument.
Veus una Mallorca fosca, ombrívola, deserta. I penses sempre el mateix. Un moment concret. Una imatge. Quan a la sorra de la platja, a la terra vorera de la mar, va quedar marcada la traça.
Una primera petjada d'ésser humà.
( foto Jaume Llinàs )
La història de qualsevol illa es divideix en dos moments. Abans i després d'aquest precís instant.
* * * * * * *
Poc avans de l'arribada de l'home, fa uns nou mil anys, Mallorca encara conservava un tipus de vegetació quasi-atlàntica. Grans alzinars, boixeres, avellaners. Extensos aiguamolls al sud i al nord. Era un paradís per als ocells, que hi venien en grans bandades. Hi havia més precipitacions, més aigua, una espessa vegetació.
L'illa s'havia format a partir del sorgiment dels plegaments muntanyencs. La consolidació del seu interior és fruit d'un cinturó de corall que va aïllar els llacs i terres baixes de la mar, fins a crear una barrera que donaria lloc al territori insular.
Després de tot aquest llarg procés de formació, es va produir un esdeveniment capital. Fa uns cinc o sis milions ´d'anys, la Mediterrània es va assecar. L'extensió que separava les illes del continent va quedar convertida en un desert de sal i guixos. Algunes espècies de vertebrats creuaren aquella terra desolada i arribaren a les Balears.
Costa imaginar tota aquesta immensitat eixuta, plena de crulls i gorgs, com relleus lunars. Amb petits grups d'animals fugint de la manca d'aigua, dels canvis ecològics que tot allò degué originar. Noves espècies colonitzaren així els antics territoris insulars.
Dins aquest calendari de catàstrofes geològiques, tot va canviar de nou a partir del que els geòlegs anomenen "la gran transgressió pliocènica".
Com un escenari grandiós, una òpera wagneriana sense públic, es va obrir l'estret de Gibraltar. La mar, en una fenomenal cascada, tornà a omplir la Mediterrània. El desert blanc va desaparèixer lentament. Moltes terres emergides quedaren sota les aigües. A excepció d'aquelles que ara coneixem com a illes, on els animals emigrats començaven, sense possibilitat de retorn, la seva particular evolució.
Lluny del seu escenari primordial, la fauna degué adaptar-se a unes condicions de fragmentació i aïllament. L'evolució natural, sotmesa a noves situacions, donaria pas a canvis i mutacions espectaculars.
Tot això, llegit en una butaca a casa, no fa gaire impressió. Però quan ets a l'alta mar, i sents a la cara els esquitxos de les onades, quan el vaixell es mou per cavalcar l'embat de la mar vella que ve de gregal, el sentiment de l'omnipotència dels elements és un concepte bastant més realista. S'hi desperta fàcilment la sensació d'insignificança i fragilitat dels éssers vius. La força cega i enorme dels elements.
Molt abans de l'arribada de l'home, la fauna presonera de les illes va desenvolupar una estranya història biològica. Lluny del seu hàbitat primigeni, sotmesa a nous condicionants, va arribar a formes insospitades. Monstruoses.
A les faunes fòssils illenques del Mediterrani es troben així elefants nans, hipopòtams diminuts, cérvols petitons... Però també insectívors i rossegadors gegants. La grandària i les proporcions són una resposta a les necessitats vitals de l'ecosistema: els depredadors, la competència per sobreviure, l'obtenció de recursos vitals. Les illes són autèntics laboratoris de la natura. Des dels temps de Darwin, els científics hi han trobat l'explicació a moltes lleis evolutives.
En un llibre sobre els vertebrats fòssils del plioquaternari de les Balears i Pitiüses, que justament porta com a títol Les quimeres del passat, Josep Antoni Alcover, Salvador Moyà-Solà i Joan Pons-Moyà expliquen l'anomenat model de Thaler. Aquest autor considera que "en no existir mamífers depredadors a les faunes illenques quaternàries clàssiques, hi manquen les pressions de selecció sobre les preses cap a les valors extremes de mida. En conseqüència, es produeix una selecció que afavoreix el "retorn" a les mides mitjanes, les quals serien les tèrmicament òptimes. Aquest "retorn" a les mides mitjanes implicaria un procés de nanisme dels grans mamífers i de gegantisme dels micromamífers".
És una conclusió insòlita: "A dir ver, mai no hi ha hagut elefants nans,ni ratolins gegants. És l'elefant normal que és gegant i el ratolí dels nostres boscos que és nan!".
Em demano què podien sentir els primers homes que varen fer aquest mateix viatge. A punt d'arribar a una illa desconeguda, separada durant milions d'anys de tot el món continental. Quins secrets guardava? Com la devien veure els colons primordials? Què esperaven trobar-hi?
Una cosa ignoràven: els esperava una sorpresa.
*.
(foto miquel del turó.)
.
Pocs llocs semblen tant coneguts com Mallorca. El turisme, els mites del seu paisatge, l'han feta una postal quasi rutinària. Sembla una excentricitat viatjar a la major de les Balears per descobrir tot un món incògnit. Trobar coses desconegudes en una illa per la qual passen més de vuit milions de turistes a l'any? Explorar un camp encara verge al mateix indret que surt cada estiu a les revistes de viatges de tot arreu, a centenars de llibres i enciclopèdies?
Vet aquí la paradoxa. La meva cita no era tant sols amb la primera representació humana trobada a l'illa, la Dama del bosc de Son Matge. Era també l'entrada en una Mallorca absolutament desconeguda, fins i tot per als mateixos mallorquins. Més antiga que la famosa cultura dels talaiots. Un període que gairebé no té representació als museus ni a la bibliografia. I que está directament relacionat amb un animal estrambòtic. D'història tràgica. Una autèntica "quimera del passat" que m'espera a l'interior d'aquests boscos que cauen de la muntanya al mar. Malgrat s'hagi extingit fa segles.
Arribo a l'illa, i em puc sentir en certa manera com els primers homes. Aquells mallorquins primordials que, emprant el terme tant illenc, eren això no obstant "forasters".
Fins fa ben poc, es pensava que l'home va ocupar Mallorca en ple Neolític, als voltants de l'any 2000 aC. La data va retrocedir cap al 5000 aC a partir dels descobriments fets als anys setanta. Ara, la datació d'uns nivells de carbó de la cova del Canet ( Esporles ) han situat els primers indicis de la presència humana ni més ni menys que als voltants del 7200 aC.
(foto aiguader) http://www.lacoctelera.com/aiguader
.
És el període més desconegut de la Prehistòria illenca. El que els arqueòlegs anomenen poblament inicial. La pobresa dels aixovars, la dificultat de trobar-hi restes i l'absència d'excavacions han deixat en la foscor just el capítol més apassionant de la història de Mallorca: el dels seus descobridors.
Hi ha un buit de quasi quatre mil anys dels quals no se sap pràcticament res. Suposicions, indicis, petits testimonis molt incomplets.
Si l'home va arribar navegant a l'illa, la pregunta és: com i des d'on? Una investigació del prehistoriador Víctor Guerrero ha tractat per primera vegada aquesta questió. La seva conclusió és que els primers colonitzadors de Mallorca navegaren en vaixells de jonc, fetes amb el canyam de qualsevol de les zones humides de la riba catalano-llevantina. Embarcacions semblants al famós Ra de Thor Heyerdahl queja eren emprades al 8000 aC per pescar en alta mar.
Per a una nau d'aquestes característiques -proa corbada, pràcticament sense quilla i propulsada a vela-, la travessia des de la costa peninsular fins a Mallorca podia suposar uns tres dies de navegació. A bord,una vintena de persones amb els seus estris i animals a la recerca de nous horitzonts. Una autèntica aventura.
La questió del lloc de procedència d'aquests colonitzadors tampoc no està dilucidada. Per l'impuls dels corrents marins, el més normal era arribar des del sud de França, seguint el flux que ve del golf de Lleó cap a les Balears. Malgrat això, el fet que Eivissa es vegi perfectament des de les muntanyes del País Valencià, sobre tot en aquell temps en què nombrosos estols d'ocells volaven des de la península cap a la Pitiüsa Major, dóna lloc a suposar una escala molt més fàcil i sempre enllaçada visualment: Eivissa-Mallorca-Menorca. L'absència de troballes d'aquesta antiguitat a Eivissa o Menorca fa que tot això encara sigui una mera hipòtesi.
La tesi més acceptada és que els primers homes arribaren del Llevant peninsular. Els pocs indicis que van deixar corresponen al context de jaciments com la Valltorta i la cova Torta de Castelló. Val a dir: petites bandes de caçadors-recolectors de característiques epipaleolítiques.
Un home o una dona que va posar, per primera vegada, el peu a l'illa. Una petjada que les onades anaren esborrant. Mentre els seus companys arrossegaven la barca cap a terra ferma.
Tal vegada, el cabdill de la banda alçaria la vista amb una arrufada del front. Escoltant els sorolls imprecisos del boscatge, els ocells, els animals.
L'aigua terminaria per esborrar aquella traça transcendental. I ningú no seria conscient que, en aquell precís moment, més de set mil anys avans de Crist, ells acabaven de descobrir Mallorca. Si haguessin pogut cobrar drets d'autor!
Després, un petit grup de caçadors entraria amb precaució al nou territori. Olorant algunes flors desconegudes, tastant el gust de substàncies estranyes que sortien a la terra. Netejant amb la mà misterioses petjades sense identificar.
A l'interior del bosc, uns ulls extranys contemplaven l'escena amb malfiança. No coneixien aquest tipus de criatures. Els seus crits i olors li eren totalment desconeguts. Es mourien unes fulles, amb cracs-cracs de branques i matoll. Un animal que es belluga per les ombres.
Tal vegada, aquell espectador ocult sentiria al fons de la seva ànima que qualque cosa dolenta acabava de passar.
I quanta raó tenia!
.
En pocs llocs com a Mallorca es pot passar del segle XXI a la prehistòria més remota en un centenar de metres. A penes en deu minuts. La carretera és plena de cotxes. És la ruta més turística de l'illa: la que porta cap a Valldemossa. Sortint de Palma, passa pels voltants de la nova Universitat de les Illes Balears, amb edificis lletjos i futuristes que contrasten amb l'elegància senzilla de les velles possessions del camp mallorquí.
Hi ha ametllerars, camps plens de roselles que suren com una catifa vermella sobre la terra. Aquesta sensació de pau i armonia profunda que té el paisatge de l'interior illenc. Després, t'acostes a les muntanyes. La serra de Tramuntana que apareix com un decorat, un retallable de penyes, boscos i cims.
La ruta enfila l'Estret. La petita vall s'endinsa entre muntanyes, allà on George Sand i els seus fills estigueren a punt de morir ofegats en una de les inundacions del seu accidentat "Hivern a Mallorca". Quan el turisme a l'illa era encara impensable.
Uns revolts, entre alzinars. I de sobte, entres a la vall de Mussa. Allí mateix, a l'esquerra, comença una petita carretera. Deixes el cotxe. Veus uns penyals nus que s'enlairen per damunt dels arbres. Un paisatge en veritat antic.
Boto un marge de pedra. I ja sóc al bosc. És un contrast del més radical. A cada passa, retrocedeixo un segle o dos. Mentrestant, escolto el brogit dels camions i dels cotxes de lloguer que pugen i baixen de Valldemossa.
.
.
Alzinar, temple de la Lluna. Per a moltes cultures prehistòriques, aquests boscos catedralicis constituïen el lloc sagrat per antonomàsia. Al pleniluni, se celebraven balls i cerimònies religioses que donaren lloc al terme "festes lucaries", de lucus: bosc sagrat en llatí.
L'alzinar té la seva pròpia dimensió interior. Deixa entrar els raigs de llum com els vitralls de les esglésies. Le sombres i les clarors fan una impressió extraordinària de distància i de misteri. I el seu silenci. Quan camines sota les branques sents la reverència dels antics. No és estrany que, a les nits de lluna, l'espectacle de fosca i argent fos considerat com una imatge del sobrenatural. L'alzinar és un món de presències. Un espai que podria sortir de la interioritat o del somni.
Si haguéssim de fer cas de les troballes arqueològiques, es diria que en aquestes muntanyes properes a la costa nord es va produir el primer poblament de Mallorca. Aquí, a Son Matge, i a la península de Muleta es troben els jaciments més antics de l'illa. Entre Valldemossa, Deià i Sóller.
Però probablement, això és fruit de la tasca d'un home: William Waldren. Un artista americà que va arribar a Mallorca als anys seixanta. I que després de moltes activitats diferents, es va capficar al món de la arqueologia.
A peu, contrada per contrada, va començar a recórrer les muntanyes i els abrics d'aquesta zona. La seva paciència i dedicació van donar un resultat insospitat: el llibre obert de la Prehistòria.
A la part superior del bosc, s'enlairen unes parets verticals i ennegrides. La seva base era utilitzada com a soll per als porcs. I en Waldren, cercant i cercant, va descobrir un d'aquells forats o "secrets" de contrabandistes, on es ficaven les partides de tabac.
En Waldren es va inclinar sobre l'amagatall, i no va trobar cap paquet sospitós. Però sí una completa seqüència estratigràfica que demostrava que allí mateix hi havia un sensacional jaciment arqueològic. Així va revolucionar tota la prehistòria mallorquina. Perquè al bosc de Son Matge, sota les roques descarnades del penyal, sortien restes que abastaven des dels voltants del 5000 aC fins la romanització i la nostra era.
El descobriment va capgirar totes les nocions anteriors sobre el passat de l'illa. A partir d'aquell moment, era innegable l'antiguitat de la presència humana a Mallorca. (...)
Què va trobar en Waldren a Son Matge?
El lloc encara conserva les traces de l'excavació, malgrat que hagin passat més de vint anys (el 1996 ). És un teatre buit, un lloc d'una grandesa una mica llòbrega. Pel terra encara hi trobes petits ossos humans, amalgamats amb calç. I fa olor d'humiditat, de tomba.
Unes poques parets fetes amb grans pedres, estrats i cates. No hi ha cap espectacularitat aparent, però tot l'abric de Son Matge és un monument a la memòria del passat. Un lloc perdut al pou del temps. A deu minutets de caminada. Escoltant el trànsit constant de la carretera.
Miro cap a dalt, i per les bretxes superiors de la roca em contempla un personatge sorprenent. Com una cabra petitona i una mica diforme. Té uns ulls grossos i espantats, i quan faig un petit moviment, surt donant uns jutipiris molt feixucs i desairosos.
EL MYOTRAGUS BALEARICUS!
*
Després ´d'una estona de caminar, el grup de caçadors s'atura. Estan emocionats. Acaben d'arribar a una terra rica, plena de boscos i muntanyes. Tota per a ells.
Però qualsevol territori, i més si és una illa, té els seus propis déus. Divinitats ocultes en coves i torrents. I els primers mallorquins han de concitar el beneplàcit d'aquestes potències desconegudes. Posar-les al seu favor. En cas contrari, la còlera i la desgràcia no trigarien a comparèixer.
Cal un sacrifici.
Les dones i els nins es quedarien sota un abric. Els caçadors es preparen amb els seus càntics i oracions. Mullen la punta de les seves fletxes amb el verí que porten al cistell. Fan dos grups i parteixen. Es mouen entre les ombres sense fer soroll. Vigilant els espais de llum de l'alzinar. De sobte, senten una olor. Es miren i tensen els arcs. Allà, darrere unes roques, una forma encara indefinida dóna unes passes insegures. Pujant per entre les pedres. L'animal no pot córrer, sent el perill. Ja está perdut.
És un no res. Branques que s'agiten, i uns xiulets molt ràpids i fatals. El silenci es torna un petit caos de corregudes i moviments. L'animal, ferit de mort, intenta pujar cap a dalt movent inútilment les potes.
També és un moment transcendental. Els caçadors l'agafen i l'arrosseguen cap a un clar. Víctima i victimaris es contemplen cara a cara.
L'animal obre molt uns ulls desproporcionats, li tremolen unes incisives enormes que centren el seu rostre. Veu uns éssers gegantins, terrífics, al voltant seu.
Els caçadors fan juraments d'estupor. Quin animal és aquest petit i pelut amb dues banyes esquifides i dents de ratolí monstruós?
La bèstia pot morir tranquila. Malgrat que estigui a l'anonimat, serà el primer de la seva espècie que ha conegut l'home. Els caçadors, per la seva banda, també han fet història. Acaben de caçar el primer Myotragus balearicus.
Aquest antilopí va arribar a l'illa fa uns sis milions d'anys. Quan Mallorca va quedar envoltada per mar, el Myotragus va començar una de les evolucions més espectaculars de l'anomenada síndrome de la insularitat.
Al començament, era de la talla normal d'un antílop. Però, de mica en mica, els condicionants ecològics començaren una prodigiosa transformació. No hi tenia mamífers depredadors, i per tant no hi havia cap necessitat de córrer i fugir. A més, el seu hàbitat ja no eren les grans planícies, sinó també llocs de vegades abruptes. La falta de selecció natural, per un altre costat, va afavorir una explosiva sobrepoblació. Mallorca va estar literalment infestada de Myotragus, i davant la manca d'aliment hagué de desenvolupar recursos extrems.
Tot això va tenir una traducció morfològica. Els autors de Les quimeres del passat ja diuen que el Myotragus "es pot considerar com l'experiment més prodigiós fet per la vida d'evolució d'un mamífer sota condicions d'insularitat".
Aquest Myotragus que acabaven de caçar els primers colonitzadors era de talla molt reduïda. Un antílop miniaturitzat que a penes arribava als cinquanta o seixanta cm. d'alçada. Precissament d'aquí ve el seu nom científic: Myotragus, cabra-rata en grec.
En el curs de la seva evolució, va perdsre l'elegància de les formes. Les proporcions eren disharmòniques, semblants a les hienes. Es va convertir en un animal robust, però molt poc àgil. No tant sols va perdre la capacitat de córrer, sinó també botar o fer moviments de zigazaga. Els seus ulls ja no tenien disposició lateral, sinó que es van anar acostant fins a situar-se a la cara, com els primats, per obtenir la visió estereoscòpica necessària per cercar herbes i líquens entre les roques.
I, cosa encara més característica, va desenvolupar una estrambòtica dentadura: un parell de grans incisives en creixement continu, com els rosegadors. Hauria de fer-les servir a tota hora si no volia acabar amb la boca fermada per la seva hipertròfia. Tenia dues banyes curtes, tirades cap endarrere, molt afilades i lleugerament divergents.
L'evolució del Myotragus va passar per diferents fases. La darrera va ser l'anomenada Myotragus balearicus. Descoberta per la paleontòloga anglesa Dorothea Bate el 1909, és la que va conèixer l'home.
Els primers caçadors mallorquins no sabien que no calien fletxes. El Myotragus era tant lent que espodia agafar amb la mà. Ara, en un gest de devoció, oferien als déus desconeguts de l'illa aquell extrany i diminut animal.
Tal vegada a la mateixa lluna.
*


fotos miquel del turó.
*
Això és el que Waldren va trobar en aquest bosc de Son Matge: Myotragus i més Miotragus. Era un descobriment capital per dues raons. En primer lloc, va descobrir ossos de Myotragus amb senyals d'haver estat cuinats i descarnats. Això provava per primera vegada que l'animal havia conviscut amb l'home. I a més, la data d'aquestes restes era considerablement més antiga del que fins llavors es pensava: devers el 5000 aC.
Els colonitzadors de Mallorca van gaudir així d'una font insospitada de recursos. L'illa era un autèntic supermercat de Myotragus, fàcils de caçar, subministradors de carn, de pell i de banyes que podien servir com a punxons. En un racó del mateix jaciment de Son Matge, hi ha signes que semblen provar que es va arribar a una semidomesticació. O si més no a la seva criança en captivitat. Un estrat d'excrements de Myotragus d'uns seixanta cm. de potència és interpretat com el residu d'un corral, on els animals foren estabulats.
També s'han trobat molts cranis de Myotragus amb les arrels de les banyes tallades en forma de "V". De vegades, l'animal va cicatritzar la ferida, la qual cosa indica que l'ablució va tenir lloc en vida. Això revela que els primers mallorquins volien evitar que els mascles, acostumats a una vida en solitari, es barallessin entre si. Sotmesos a la nova condició d'animals presoners.
Faig un volt per aquesta solitud de Son Matge, on totes les pedres i els arbres murmuren històries del passat. A excepció de la remor dels cotxes, no ha canviat gaire des d'aquells temps.

foto miquel del turó.
Puc imaginar el Myotragus dempeus sobre una roca. Petit i lleig, amb l'estigma d'una història tràgica als seus ulls. La sobrepoblació va causar moltes deformitats i malalties. Es troben esquelets de totes les mides, alguns tant esquifits que semblen consequència de malformacions degudes a la manca d'aliments. Hi ha cranis de la mida del ´d'un conill.
A moltes coves de Mallorca, sempre a la part fonda, hi afloren cranis i ossos d'aquest extrany ésser del passat. A la cova de Muleta de Sóller hi havia restes de més de mil cinc-cents exemplars, que havien caigut al llarg de milions d'anys per una estreta xemeneia, de la qual no pogueren sortir. El mateix Waldren va trobar allà les restes humanes més antigues de l'illa. Corresponen a tres o quatre pastors dels voltants del 4000 aC. Barrejats entre una massa d'ossos de Myotragus.
De vegades, els Myotragus semblen haver escollit l'indret més fondo de la cova per morir. Com encara ho fan les cabres i ovelles, que s'amaguen a la profunditat i la foscor quan senten que la seva hora ja ha arribat.
A la costa sud de Mallorca, sota penya-segats de marès i sorra fòssil, encara s'hi poden veure algunes petjades d'aquells animals. L'empremta de les seves ungles damunt una antiga duna, i el petit munt d'arena que van formar. Recorrent una llosa d'un costat a l'altre. Rastre d'un Myotragus solitari que fa milions d'anys s'acostà a la mar. Deixant sobre la roca el seu camí cap al no-res. L'itinerari vers l'extinció.
El Myotragus va patir de fam i malthusianisme, emperò el seu pitjor enemic seria l'home. A tots els annals de la història biològica, és l'únic animal que es va extingir precisament pel fet d'haver estat domesticat. Generalment, la integració al món humà va ser garantia de supervivència. No així en aquest cas.
Les restes més modernes de l'antilopí que es coneixen a Mallorca no van més enllà del 2040 aC. Alguns autors creuen que la mateixa degeneració de l'espècie va portar a la seva desaparició. O tal vegada van ser els nous animals introduïts per l'home, com la cabra o la geneta, els culpables del col·lapse myotragià. A Menorca, emperò, hi ha la constància de Myotragus fins a l'època talaiòtica ( 1200 aC.)
El fet és que, molt avans dels estralls ecològics i paisatgístics que portaria el turisme a Mallorca, el Myotragus també va sofrir les conseqüències de la imprevisió i la falta de respecte per l'equilibri natural. Per això, avui, aquest animal quimèric és considerat com un símbol, una imatge dramàtica i evocadora del patrimoni natural illenc.
Pujat a la roca. A contrallum. La seva feblesa i fatalitat ha terminat, amb el decurs dels segles, per assolir una dimensió llegendària.
El Myotragus va sucumbir. Però el seu mite és cada dia més viu.
*
Cap on hauria anat la primera banda humana que va colonitzar Mallorca? Quin va ser el seu territori?
Per a la nostra mentalitat, l'illa és massa gran per a una societat d'unes poques desenes de persones. Emperò, l'activitat de les bandes de caçadors-recolectors necessitava grans extensions de terra per a la seva particular economia: anar seguint els ritmes de la naturalesa d'acord amb les estacions. Recollir el marisc a les platges, els fruits a les planícies, perseguir els animals en els llocs oberts, portar la caça cap a indrets específics per escorxar-la. Guardar els aliments als refugis d'hivern tot esperant que arribi el bon temps.
Probablement, l'espai vital d'una sola comunitat de vint o trenta persones podia ocupar gran part de la mateixa illa de Mallorca, segons la mentalitat dels pobles epipaleolítics.
Aquesta pot ser una de les raons que sigui tant difícil trobar-hi restes o jaciments de certa entitat. Nom hi havia establiments importants, sinó estacions de pas exclusives per a certes activitats. Tot Mallorca era la seva casa.
Com així uns pobles tant lligats al sobrenatural van passar segles i segles a Mallorca sense deixar cap rastre de les seves creences, les màgies, les seves pors essencials?
En aquest camp, quasi tot està per descobrir. Tal vegada per això porto tot un matí intentant trobar la cova de Betlem.
Fa sol, i les muntanyes de Deià tenen una gran varietat de verds: foscos, clars, fruitals, condensats, aigualits... Pel camí que davalla a la Cala saludo contínuament petits grups de turistes alemanys que caminen amb calçons curts, bastó i motxilla. "Guten tag".
El torrent baixa amb molta aigua després de les pluges de primavera. I fa una veritable aroma de riu. Passa entre congostos de pedra una mica fantasmals, molt bruts de brossa i vegetació. El paisatge té aquí un no sé què de Divina Comedia. No és extrany que els deianencs l'hagin anomenat tradicionalment el gorg de l'Infern.
No tinc cap Myotragus que em mostri el camí. Vaig d'un costat a l'altre intentant reconèixer una antiga foto que surt als llibres. Un petit replà ple d'arbres, i les roques que pugen cap a l'entrada de la cova de Betlem. El suposat santuari més antic de tota l'illa. Tan antic que ningú no n'ha sentit parlar.
Hi ha marges de pedra, oliveres, un rocam tant polit que sembla una escultura moderna. Per damunt del torrent, hi sobresurt una antena de telecomunicacions. Fins i tot en aquest redol ignot, hi podries parlar amb telèfon portàtil. Però les restes més misterioses del primer poblament prehistòric romanen a l'oblit més absolut. Aquestes són les paradoxes del desenvolupament turístic.
Una cova, en realitat una de gran i una altra de més petita. A l'interior, una rampa, damunt la qual uns estudiants alemanys ( sempre els extrangers!) van descobrir, el 1958, uns curiosos gravats. Els arqueòlegs Eduardo Ripoll i Guillem Rosselló Bordoy estudiaren aquesta "manifestación de arte rupestre que, pese a la rudeza de su trazado y a la calidad de la roca donde se había grabado, presentaba síntomas de gran autenticidad". Segons aquesta interpretació, a la cova s'hi poden veure diverses figures. Un caçador en actitud de córrer ( com els de la Valltorta ), un presumpte xaman itifàl·lic que dansa, un animal banyut identificat com un Myotragus, una complicada figura en forma de triangle que els autors creuen que simbolitza un parany per a Myotragus, i diversos signes inidentificables.
Les teories de Rosselló Bordoy són molt sugeridores: "El triángulo, además de su probable valor pictográfico de trampa, representa también un ideograma, el cual en ciertas culturas arcaicas expresa el principio femenino y constituye simultáneamente un símbolo lunar. El uno no excluye el otro, porque parece ser que en tiempos muy tempranos ambos se fundieron, llegando a ocupar la Luna el puesto de un poder superior femenino, creador y protector de todos los animales".
L'arqueòleg mallorquí expressa la possibilitat que la cova de Betlem fos un lloc religiós, i que la combinació del xaman dansaire i el Myotragus mort indiqués unculte d'apel·lació, un ritu per cridar a la caça "en una época en la que el Myotragus, de suma importancia para aquella sociedad arcaica, empezó a escasear, y los cazadores trataran nuevamente de obtener reservas del mamífero".
Un santuari myotragià! Una espelma prehistòrica per evitar la imminent extinció de l'animal!
No puc evitar un calfred de ràbia quan, assegut en una pedra i a dues passes d'una cova que no puc trobar, llegeixo: "La transformación del refugio de caza en santuario fue tal vez facilitada por la atmósfera de misterio que sobrecoge aún hoy día al visitante tan pronto se adentra en el valle del torrente. Al cazador prehistórico este ambiente le haría presagiar la presencia de un ser numinoso. La nueva función seguiría subsistiendo todavía en una época en la que del Myotragus -antaño vivo y compañero del hombre-, tan sólo existiera una memoria borrosa, transformada en animal fabuloso, antecesor mítico de la comunidad".
Un Myotragus tòtem. Una cova mistèrica de Betlem en la qual "acaso después de transformarse en santuario, se venerara una precursora de la Gran Madre Mediterránea, como todas ellas lunar y dueña de los animales salvajes".
La cova de la Lluna.
*
La solució va ser més fàcil del que pensava.
-Sa cova de Betlem? Meem, li podria demanar al tio Toni. És un homo antic, que sap de coves, de camins i coses d'aqueixes. Miri, viu aquí al costat. Veu aqueixa porta? Idò, demani pel tio Toni. Ell li dirà.
Avans de dinar, a Deià mateix, trobava la solució al misteri.
.
El tio Toni va sortir darrere la porta de vidre, amb boina i una jaqueta de pana. Somrient i cordial, com tota la gent de la fora vila mallorquina.
.
-Ah, sa cova de Betlem. Miri, jo hi vaig anar ara fa… seixanta anys.
Sí, amb un capellà que era de Sòller. Va cercar ses seves coses a la cova, ossos i pedres. Jo li vaig mostrar..
Mou el cap afirmativament, content de la recordança. Després, amb gran jovialitat, fa un petit plànol.
.
La cova estava, efectivament, a pocs metres d’on havia passat una i altra vegada. Al costat mateix del torrent.
Gràcies a l’ajut del tio Toni, anar a la cova va ser “bufar i fer ampolles”. Baixar pel camí de la Cala una altra vegada, amb els “guten tag” als alemanys que ara hi tornaven. Després, guimbant per uns marges, cap al rierol. Matolls i uns bambús insospitats i esponerosos al ribatge mateix.
I la cova!
Dues balmes obertes en la pedra calcària, sota un arbre gegantí i una mica tètric. Ossos d’ovella i restes d’una cabana d’alots que han passat aquí la seva aventura. Ni un sol signe de civilització més. Comparo l’escena amb la foto del llibre. Fora del temps, dels circuits turístics, del mateix coneixement oficial. Una cova perduda als intersticis de la prehistòria. A l’abast solament dels escassos consultors del tio Toni, un dels darrers “homos antics”.
Amb febril impaciència agafo la llanterna i la màquina fotogràfica. Fa una certa esgarrifança passar l’obscuritat de la boca. I molt més quan s’està en plena digestió. Però no puc reprimir les ànsies per veure el Myotragus gravat a la roca, el xaman i el triangle misteriós.
Començo a reptar per un pendent molt pronunciat, que rellisca com un dimoni. M’he d’agafar a les parets i fer pressió amb l’esquena contra el sostre, per tal de no caure damunt una filera de cagarrutes negres, de qualque animal postmyotragià.
La cova puja, i a mig camí es veuen incisions i signes. Però costa molt identificar-los. Hi ha caigut molta terra al damunt. I solament en una claredat esgaiada apareixen algunes figures. Continuo pujant i el forat s’estreny cada vegada més. Arribo com un autèntic rèptil, amb el llum a la boca, fins al darrer tram.
Aquí, la cova fa un racó enigmàtic: El sancta santorum. S’hi poden veure dues columnes estalactítiques tallades com tambors. Rosselló Bordoy creu que podien ser altars de sacrifici. Al mateix si de la terra, al ventre de la muntanya.
Estic suat de l’esforç i d’aquesta calda interior que tenen les coves.
Tal vegada he arribat l’únic santuari conegut d’aquella primera cultura de caçadors que van “descobrir” Mallorca. El seu lloc de culte i iniciació. El temple a l’obscuritat uterina i al poder generador de la dona, de la Lluna.
Veig, als meus peus, diversos crulls que s’endinsen a les profunditats. I sento una mescla d’emoció i angoixa claustrofòbica. Si pogués rebobinar el pas dels segles a càmera ràpida, primer haurien passat els homes prehistòrics, entrant i sortint amb certa freqüència. Després, potser quasi ningú. Alguns pastors, bandejats, caçadors.
Grans buits fins als excursionistes, els quatre arqueòlegs, alguna canalla cridadora, el capellà amb el tio Toni, i ara jo. Al final de la seqüència.
Et sents important, al mateix centre del misteri de la història.
I per tal de no morir d’un tall de digestió a la capella del Myotragus, començo a davallar. Arrossegant el cul - no sense certa prevenció - per les deposicions orgàniques que fiten tot l’itinerari.
Ja a la rampa final, busco els gravats. Em costa una mica.
El triangle és fàcilment distingible. Té com una mena de quadrat en un dels vèrtexs. Representació de la divinitat femenina?
Parany per caçar Myotragus?
Una casa amb el seu hort?
Una figura extraterrestre?
El traç és ample i groller. Sembla realment antic, però sense cap referència intel·ligible.
Busco amb la llanterna i una espelma. Veig l’arc de les suposades cames del xaman, però no puc distingir-ne el cap amb les banyes, ni els braços, ni l’apèndix itifàl·lic.
Després de molta estona, crec distingir el caçador. Unes línies fetes a la pedra, lleugerament semblants als dibuixos que havia vist. I per més que volto i volto, llenegant i mantenint precàriament l’equilibri, no puc trobar l’esquema del Myotragus mort, cap avall, que segons Rosselló Bordoy dóna interpretació a tot el conjunt.
*
Quan surto, tinc els pantalons plens de pols d’història i taques de matèria més biològica. No sé exactament el que he vist. Si les representacions més antigues d’un culte religiós a l’illa, o el fruit del caprici d’algun desocupat que va deixar els seus deliris geomètrics a la pedra.
Però la intensitat del lloc és innegable. I el batec sord d’alguna cosa profunda, remota. Que surt del torrent i de les penyes. Que viu encara a la prehistòria malgrat les antenes de telèfons i els grups de turistes teutons. Sobretot en una nit de lluna.
Quan el torrent murmura, es mouen les fulles i una aura argentada entra per la cova. Igual que una presència.
Sé que he estat, en certa forma, més aprop de la Deesa.
A la Lluna negra de les profunditats.
*
Nit petita de vellut.
I com un satèl·lit immòbil, mig a les fosques, la Dama de Son Matge.
És la representació antropomòrfica més antiga de Mallorca. La “Prima Dona” de tota la seva prehistòria. Malgrat això, a penes és coneguda. I fa molt poc que penja en un raconet de la seva vitrina del Museu de Mallorca. Quasi sense llum.
En William Waldren la va trobar a l’abric del bosc. Estava en uns nivells anteriors als temps talaiòtics i la seva cronologia és incerta. Té totes les traces dels ídols oculats campaniformes, dels començaments de l’edat del Coure. Al moment en què s’escampen unes noves formes funeràries: els dòlmens. Les primeres construccions europees. Catedrals per als morts, que són sepultats a l’interior d’una cambra feta amb grans lloses de pedres i recoberta per un túmul de pedrum.
La vella Deesa Mare neolítica hi continuava sent venerada. I ara guardava, com una presència tutora, els grans sepulcres de pedra. Vigilant amb uns ulls grans, d’òliba, la transició entre el món dels vius i el dels morts. Deesa escrutadora, nocturna i lunar. Deesa amb un peu a la vida i un altre a la tomba. Germen i origen de les altres deïtats posteriors, com Palas Atenea, que simplement van assumir aquesta inquietant combinació de Dona Ocell i Senyora dels Morts. Diferents noms per a una figura molt antiga.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * *
.
( nota amb aportacions de texte de Mn. Dalmau, del Santuari Natural Ecológic del Castell de Gallifa, a les terres del Vallès ) :
.
“Els homes formem una sóla Humanitat, ja des d’els temps prehistòrics on habitàvem les coves, tot passant per la dispersió de les raçes, fins aquell darrer instant on l’Univers sencer s’obri a l’estadi superior de la seva existència; com l´home és un mateix des d’el seu naixement, tot passant per la infància, joventut i maduresa fins el mateix instant de la mort.
Aquesta Humanitat, que de sempre ha instintivament anhelat assolir el grau de puresa que garanteixi léncert del seu comportament present, i del seu compromís de futur; ser pur per poder ser eficaç. Ser un camp adobat per les virginals forces tel·lúriques, a fí de poder mantenir la fertilitat. Superar les situacions de culpabilitat per arribar a ser fecund, estar sa per a una vida plena i llarga. L’home post-modern no está tant preocupat per “posseïr el món”, sino per trobar els mitjans per “evadir-s’hi”.
Aquest “mite” intemporal, a la cultura greco-romana estava “configurat” per la deesa Artemisa. A l’antiga mitologia, ella era el símbol de la Virginitat i de la Fertilitat. Algunes de les imatges d’aquesta Deesa tenien en lloc de peus, un tronc robust d’arbre, tot sugerint una presència vital de les divinitats primigènies dels boscos frondosos i de les muntanyes.
L’antiga ciutat d’Efeso - capital cultural de l’Orient romà, a l’actual Turquía - tenia dedicat un sumptuós i gran temple a la deesa Artemisa, que irradiava els seus efluvis per tot l’Imperi. La virginitat i la fecunditat ja eren motors, anhels determinants dels devots i de la religiositat pagana.
I va ser precissament a aquella zona de l’Orient Mitjà on es va instal·lar o es va “culturitzar” la fe cristiana. Va ser sant Pau -ciutadà de Roma - qui va iniciar l’evangelització de l’Imperi i de la cultura, abandonant els (…) paràmetres de la cultura jueva. Va viure tres anys a la ciutat d’Efeso, treballant com a teixidor de teles de “jaimas” ( tendes de campanya ). Després de la feina, al capvespre, sortia a predicar a l’”Àgora” ( Plaça Major, “Djemaa”, “Hide Park (uf!)”), on sota les seves voltes ( “arcadas, soportales”, “vault”, “voûtes”, Gewölbe”) es trobaven les parades que venien les imatges de la deesa Artemisa per les devocions domèstiques.
I diu que sant Pau va haver de marxar a correcuïta d’Efeso, perque els devots i els botiguers de la deesa de la Virginitat i de la Fecunditat el volien matar, doncs el consideràven un perill per a la religiositat “oficial”.
Això succeïa, poc més o menys, cap als anys 56 ó 57 de la nostra era…
Un cop mort Jesús de Natzaret, l’apòstol Joan s’emporta Maria a l’illa de Patmos. I d’allà, passa a viure al continent, i s’instal·la a Efeso. La tradició assegura que Mari va morir en aquesta ciutat, i hi ha una ermita que en dona testimoni.
No lluny de la ciutat,han estat recentment localitzades les runes del temple de la Deesa. Fins i tot ha estat trobada l’antiga imatge, de més de dos metres d’alçada. No gaire lluny de la plaça porxada de la ciutat hi ha una pila de pedres que són les restes de la basílica on es va celebrar el Concili d’ Efeso, l’any 431, on Maria fou proclamada “Mare de Deu” ( Zeotokos ).
Cal tenir en compte que la gran majoria de bisbes de l’esglèsia d’aquell moment tenien tant les comunitats com la seva residència a aquella zona de l’Orient Mitjà. Cosa que explica que la seva ment estigués saturada del mite de la Deesa Artemisa, i que sens dubte va influïr a l’hora de declarar “Mare de Deu” a Maria. De fet, poc després del concili, va desaparèixer l’influència d’Artemisa.
I va anar sent gradualment substituït i sublimat (!) per la presència de Maria “mare i verge”. (…) Heus ací el “mite pagà” de la Virginitat i de la Fecunditat, encarnat a la persona de Maria, mare de Jesús. Així com la festa del Sol de Roma va estar substituïda, després de l’Edicte de Milà de l’any 313, per la festa del “Sol de Justicia” ( o del naixement de Jesucrist ), i també el símbol que configuraba la deesa Artemisa quedava substituït i enfatitzat per la figura de Maria.
*
Les fidelitats radicals que avui arrosseguen els devots de l’ecologia cal que siguin, inconscientment, un nou replegar i desplegar d’aquell antic mite pagà de la Virginitat i la Fecunditat. És el mite que torna a aparèixer i que es fa present en les noves generacions. El sentiment i el pensament ecològic prediquen avui que cal que respectem la natura verge per a poder sobreviure, perque és a aquest món que pertany l’home. Estem lligats a les pedres, a les herbes, als Animals. No ens podem aïllar ni desentendre’ns de la natura. SOM NATURA. Quan destruïm o maltractem l’aire els rius, els arbres o les muntanyes, ens estem maltractant i destruïnt nosaltres mateixos.
La Natura no és un pretexte; és un objecte llençat a l’existència. I amb ella, l’home. (…)
*
Ens cal, doncs, preservar la selva verge, la natura verge, i perque només per ella tenim garantia de continuÏtat i de subsistència.
Ens cal tornar a trobar el rostre d’un Déu transparent en l’Univers. Que l’home primitiu ( primordial?) va intuïr i va viure a la seva albada.
La Deesa Artemisa n’és una mostra. Mi també n’és un signe clar aquesta”pedra preciosa” anomenada “Verge Maria”, que tant costa d’extreure del missatge evangèlic perque romàn incrustada al seu mateix firmament.
No podem ni volem ser com aquells profetes de calamitats, els que diuen que també l’home ja ha mort. L´Home encare no existeix. Ens cal caminar vers un futur pròpiament humà, és a dir, diví.(…) Podem i ens cal, de bell nou, actualitzar el vell mite pagà i ecològic. EL VENT DE LA HISTÒRIA BUFA ARA AL NOSTRE FAVOR..
“Escolta la resposta dins el vent”. Ho va cantar Bob Dylan
.*
( Mn. Dalmau de Gallifa. )