L'altre cara del Montseny a l'hivern ( Fernando Garcia de Castro ).

.Transcripció-traducció d'una petita llibreta-dietari manuscrita. Desembre - Gener 1944.
.
El novembre vaig fer una altra excursió a l'Observatori del turó de l'Home, al Montseny, amb Lina, Adel, Marisol i Alfredo. Allò em va encisar, doncs viure al bell cim d'una muntanya, i a més observatori meteorològic, i compartint amb els núvols i els vents la grandiositat de la natura, és una il·lusió que sempre he tingut.
el 28 de desembre hi vem tornar amb el propòsit de romandre-hi fins a Reis. L'Alfredo i jo duiem els esquis, els meus acabats de comprar, flamants. Santa Fe ens rep amb una nevada copiosa, amb uns 40 cm. bons de gruix. Vàrem arribar força tard, i pasàrem la nit a un dels barracots del campament de milícies, on la temperatura adins era de -6º. Sort que hi havia una muntanya de mantes, i en vem fer servir 8 o 10 cadascun.
L'endemà es presenta força serè, i tot i que es veien els cims fuetats pel torb, emprenem camí. La pujada molt lenta i fatigosa, ens enfonsem a la neu nova fins més amunt dels genolls, i avans d'arribar a Collsesbasses ens arriben ratxes de vent molt fort de Gregal. En poca estona van guanyant més i més força, i en creuar el coll la cosa esdevé seriosa de veritat. A més del fred (-6º ), el torb ens deixa gairebé cecs, i els forts i sobtats cops de vent amenaçen amb llençar-nos pel dret i gelat vessant de Ponent, tot suportant una veritable "pedregada", doncs el vent arrenca i arrossega grossos troços de glaç. Per moments, hi havia cops de vent tant forts que ens haviem de llençar al terra, i l'avanç era molt lent i penós. Acabem tots escampats, i gairebé no podiem ni obrir els ulls.
L'Alfredo agafa a la Marisol quan el vent ja l'arrossegava per sobre la neu cap al pendent, però sense poder evitar que el vent se li endugués la motxilla.
Molt a poc a poc em vaig anar acostant a la caseta, sempre abraçant ben fort els esquís, i quan només em quedaven 30 m., a tocar del cim, no podia seguir endavant, doncs la força del vent era tant forta que se m'enduia els esquís de les mans. Vaig esperar una estona, ben ajagut al terra, esperant que em vinguessin a ajudar, doncs l'Alfredo y la Marisol ja feia una estona que havien arribat. Però passaven els minuts i ningú no venia. Vaig estar tentat de deixar els esquís i salvar-me jo, però pensar que els perdria no em deixava decidir-me. A més, m'anava envaïnt una mena de laxitud i cansament que m'impedia prendre cap decissió ( síntoma indubtable de congelament). Finalment va venir l'Alfredo, quan ja no sentia una cama, i passava de llarg, doncs no em veia ja que era ben colgat de neu pel torb. Tots dos ens vem abraçar amb els esquís, i al cap de ben poc ja erem dins l'Observatori. I llavors va arribar el pitjor, doncs amb el sobtat canvi de temperatura em va envaïr un dolor horrorós a tot el cos, sobretot a les cames, que em va tenir una llarga estona fent crits i revolcant-me a un llit. Als altres no els va sorprendre, doncs ja els hi havia passat en arribar, i era el motiu pel qual l'Alfredo va trigar tant en venir a ajudar-me.
.
Qué n'és de magnífic el torb, vist desde l'interior! Aquells van estar uns dies inolvidables per a mi, i pagava amb escreig la mala estona de l'arribada la immersió al meu element meteorològic.
Va arribar el dia 6, i decidim quedar-nos un dia més. Però va succeïr el que ningú preveia: l'endemà es presenta amb una intensa nevada, i vent molt fort. Avui no podrem baixar...
Dos dies va durar el temporal. El tercer dia millora el temps, descobrint-nos els cims coberts per una bona gruixa de neu, tant deliciosa per esquiar que decidim aplaçar encare un dia més la nostra tornada per poder gaudir del poc frequent aconteixement, doncs a causa del vent gairebé mai presenten aquests cims unes condicions tant fantàstiques per a gaudir de l'esquí.
L'endemà, però, apareix nevant intensament altre vegada, emmig ´d'una boira ben espessa. I el pitjor del cas era que gairebé no teniem provisions, i per acabar-ho d'adobar la xemeneia de l'estufa estava obstruïda, i no la vem poder encendre. La caseta va quedar plena de fum, i havent de triar entre l'asfixia i el congelament, optem per aquest, obrint una de les finestres de sotavent. En pocs moments va començar a entrar a la casa gran quantitat de neu, baixant el termòmetre a dins fins a -2º ( a l'exterior, la temperatura era de -14º!). Amb aquell fred i sense menjar no teniem altre remei que embolicar-nos amb les flassades i esperar altre vegada una millora del temps, que encare va trigar 48 h. en presentar-se. Ens calia abandonar l'observatori amb urgència, doncs el telèfon no funcionava, tot i ser molt exposat, doncs el gruix de neu arribava ja als 2 metres.
L'Alfredo i jo, que érem els únics que duiem esquís ( i que saviem esquiar ) obriem la marxa. I cada cop que queiem era un bon problema, doncs amb la neu polç, els esquís es quedàven surant sobre la neu, i el cap i el cos quedàven submergits dins la freda neu. Finalment arribem a Santa Fe, i 4 hores més tard, i veient que la resta no arribaven, tornem a sortir a buscar-los. Els trobem ben bé a la mitat del camí, tant sols uns caps que suràven sobre la neu, i tot i que la cosa no era com per a riure, no ens vem poder aguantar, doncs semblava ben bé que estiguessin prenent un bany de mar... Anàven avançant amb molta lentitud, ja que la neu els cobria fins els nassos, i en Quim, que anava obrint traça, estava més que esgotat. Els vem ajudar un bon tros, fins que en minvar el gruix de neu la marxa es va fer menys penosa. Arribar a Santa Fe els va costar més de 6 hores. A Santa Fe hi havia més de 1 m. de neu, i no cal dir que la carretera encare romandria força dies tancada. I com que no ens atreia gaire seguir fent quilòmetres enterrats a la neu fins a la cintura, ens instalem a l'Hotel esperant millors temps. Va seguir nevant encare dos dies més, augmentant encare el notable gruix de la neu. L'Alfred i jo, fent-nos els valents, decidim baixar a Sant Celoni a buscar el correu esquiant, i veure de pas fins a on arriba la neu. Con haviem suposat, aquesta començava a Campins, pel que era impossible que la resta del grup poguessin baixar de moment a peu.
Els soldats del campament de Santa Fe van anar obrint a pala una trinxera per la carretera, i per fi, el dia 23 de gener, després de 15 dies de bloqueig, vem poder tornar ( a peu, això si ) fins a Sant Celoni.
.
Fernando Garcia de Castro, 1944.

servido por miquelturo 4 comentarios compártelo