El paisatge ( del Montseny ). ( Agustina Rexach i Olivar ).

.
Del llibre: Paisatges i Llegendes del Montseny. (Olot, 1992.)
.
Sens dubte, l'estiu és l'estació de l'any que estimula i esperona en els pits l'afany de llibertat, de sentir-nos lliures per donar el merescut repòs al cos i la pau que cerca l'esperit.
Però, una de les condicions indispensables per portar a terme el nostre desig, és posar molta atenció a escollir el lloc on passar el sojorn de vacances.
Aquest matí, en llevar-me, he obert de bat a bat el finestral i, sense saver com, els ulls se m'han clavat en la magestuosa i ferrenya muntanya del Montseny, i aleshores he pensat que és un dels llocs més adients per sentir-nos-hi lliures, per donar el merescut repòs al cos i gaudir de la pau que cerca l'esperit, i per posseir en tots conceptes qualitats insuperables per ocupar el temps d'oci.
En l'època en què vivim, en el món on estem immersos, amb la contaminació i "l'estrès" que ens empresonen el cos i, per què no?, també l'esperit, necessitem fugir del brogit i del remolí de la ciutat, i cercar refugi en lloc de pau on descansar dels nostres fatics i alleugerir-nos de les preocupacions que ens fan defallir.
Aquesta muntanya té un atractiu captivador, ja que ofrena en tot temps a l'amant de la naturalesa un espectacle de bells contrastos i matisades emocions, alhora que cada fesomia del seu paisatge desperta en el nostre interior sensacions contradictòries, però a cap d'elles no li manca l'encant, i hom pot sadollar-se de les seves belleses, àdhuc del recolliment, que fa vibrar el cor i l'esperit i els apropa al déu creador de tanta meravella.
()...En aquesta massa muntanyosa hi fan la seva presència imponent, amb les seves peculiaritats, el turó de l'Home, les Agudes, el Matagalls i el pla de la Calma, i volten aquests cimals els plans que depenen del conjunt de tot el massís.
Per la seva altitud destaquen el turó de l'Home, amb 1707 m., i les Agudes, amb 1704 m.; són els cims més alts del massís, i al seu dessota s'obre la vall de Santa Fe del Montseny, que és un encís contemplar-la.
Més a ponent, i separat d'ella per la capçalera de la Tordera i pel coll Pregón de Sant Marçal, sobresurt el Matagalls, el cim del qual arriba a 1694 m.
És un mirador fantàstic. L'escriptor i poeta Pere Ribot, amb tot l'encert, ens diu d'ell que "és el Tàbor de Catalunya".
Aquesta muntanya es prolonga cap al sud-oest a través del Collformic, amb un ampli planell de més de 1000 m. d'altitud anomenat pla de la Calma.
Es tracta d´un planell ara abrupte, adés pla, però podem dir que és muntanyós, i que en el cor del pla de la Calma, en els lloms ondulats, és on predominen més els prats i on pasturen, amb tota llibertat, els ramats, fent un quadre bucòlic admirable, curull de poesia i bellesa.
()...Pel fet d'estar situat prop de la mar, rep els vents i l'oreig de la marinada, i per això tant el seu clima com la seva vegetació són mediterranis, però la part més alta de la serralada té contacte amb els vents del nord, i per tant és gèlida, embolcallada de neu, i a l'hivern els pins i els avets tenen les branques immòbils sota el pes feixuc dels borrallons de neu que, enyoradissos dels raigs de llum i la calor del sol, es fan protagonistes d'un espectacle únic, d'un lirisme encisador.
Tot és tranquil, aeri, net...
Em cal dir que els cims de la muntanya són de pedra forta, abruptes, ferrenys, encrespats, i en alguns llocs salvatges, feréstecs, solitaris, erms. Aleshores la solitud apareix en tota la seva intensitat, amb aire de misteri captivador, i fa difícil el pas de l'home.
El lloc on la serralada pren tota la seva solitud i embruix és a les Agudes i al Collet: ací sols s'escolta el silenci del silenci. La seva contemplació ens deixa bocabadats; els cimals abruptes, cantelluts, ens donen una visió dantesca, impressionant, punyent. Pren aquest caire des de l'era de can Buixalleu, en el terme de Sant Feliu de Buixalleu, on la serralada es dilata fortament.
Sortint de Santa Fe per la banda de la font del Prat vers l'indret deñl turó de l'Home, hi trobem uns nuclis de faigs i avets; en el bagueny situat al turó Gros, i en la seva carena, fins el coll de Santa Helena,i en el Matagalls. El seu espès fullatge sols deixa entrar un formigueig de llum...
I continuant carenant la muntanya del turó de l'Home els espadats prenen també formes de figures fantasmals; és digne de contemplar. Malgrat tot això, en aquest turó hi ha emplaçat un important servei meteorològic, a més de l'habitatge de qui en té cura, que hi viu amb la seva família. Aquesta gent podem dir que fan vida d'anacoretes, però també puc remarcar que en cada estació de l'any gaudeixen de dilectes visions.
A l'hivern també hi podem trobar la vera bellesa, en aquesta muntanya. Quanta magestat arreu! tot és esquerp, la neu ho cobreix tot com una blanca catifa, d'un blanc immaculat. Però el que fa més feredat d'aquest turó és la boira espessa que a voltes l'embolcalla; aleshores no és possible fer-hi ni un pas. Aquest fenomen de la naturalesa ha estat la causa de molts accidents, alguns d'ells mortals.
Imagineu com ha de ser de colpidor quan hi apareix la tempesta, amb els seus llamps i trons, acompanyada del vent amb els seus esbufecs; tot aquest conjunt fa un retruny esfereïdor en ensopegar amb les muntanyes i propagar-se per l'espai. A mi em fa estremir de por només de pensar-hi, però hi ha qui gaudeix d'aquest espectacle únic, ja que poden sadollar-se de la puixança que els ofereix la natura cada dia amb noves visions i sensacions.
Els responsables de l'estació ja hi estan habituats, a banda que coneixen el terreny pam a pam, i són feliços de viure en plena llibertat, però en el risc del fidel compliment de llur missió ben pocs hi pensem. Jo puc dir que sento dintre meu la commoció que poden percebre quan un llamp cau en aquelles latituds molt aprop seu, o quan una forta tempesta de neu barra eñl pas arreu. Sortosament, Déu els guarda de tot perill i la naturalesa els besa per fruir del magne espectacle de la contemplació de la puritat del cel.
Una de les estacions de l'any que tenen un suau atractiu per a totho`m és la primavera, ja que aleshores podem gaudir veient com es deixondeix l'aspecte del paisatge, com es tenyeixen les fulles dels arbres, bardisses i tota mena de plantes amb diferents tonalitats de verd, del verd tendre i brillant al més fosc; l'esclat de les flors, el cant de l'ocellada o el seu piular, el xiscle de les orenetes, la remor de les fresques aigües baixant alegroies pels rierols, tota la naturalesa somrient amb placidesa i harmonia.
A l'estiu, a mesura que van passant les hores de la canícula, de calor intensa al cimal del turó de l'Home, l'oreig de la marinada hi duu un frescal que refà els guaites dels rigors estivals que han passat al llarg del dia. I quan arriben les nits de lluna plena, es pot percebre des d'allà dalt com una blanca pinzellada il·lumina la grandiositat del paisatge, i el nostre esguard queda enfondit en un panorama enllà indefinit.
Malgrat tot, és envejable la vida evolutiva que menen aquesta gent, marcada pels canvis meteorològics i les estacions de l'any, perque poden gaudir dels inigualables fenòmens que els ofereix la natura i que ignorem totalment els qui habitem a les capitals, ja que ens manca una gran dosi d'imaginació per aproximar-nos a la realitat.
Com ja sabem, el turó de l'Home, les Agudes i la carena del Matagalls són els turons més alts de la serralada; avui dia, però, podem arribar a cadascun d'aquests cimadals, on l'espectacle que descobrim és esplèndid, corprenedor, i hi experimentem nombroses i diverses sensacions i emocions.
La muntanya del Montseny és molt diferent d'avans. No sé si la mà de l'home ha malejat el paisatge o si ha fet bé fent-la més assequible amb la carretera que serpeja la muntanya amb revolts sinuosos; ara els infants i els de més edat poden visitar molts llocs on anys enrera no era possible d'arribar si no tenies un bon delit i unes bones cames.
Des d'ací al Matagalls m'imagino el Montseny com una àliga gegantina amb unes grans i vigoroses ales esteses i que sota les seves potes escorta, com una torre de defensa, ciutats, pujals, rius, viles i ermites, llocs curulls de bellesa, paratges únics, plens d'encís, que s'albiren des d'aquesta muntanya.
D'una ullada podem veure l'Empordà, la Selva; gairebé a tocar de Barcelona, Montjuïc i el Tibidabo; Montserrat, Mallorca, les Guilleries, les serres del Cadí, els Pirineus, el Canigó, tot el Vallès, el Penedès, la plana de Vic, la Morella, la Mare de Déu de Queralt, Berga, el Puigsacalm, el cim del Bassegoda, el Far, Finestres, Rocacorba i altres de no menys importants; això sí: si és un dia clar, sense boira ni boirim, aquest fenòmen amb el qual la naturalesa fa com si es cobrís amb un fi vel que ens deixa entreveure la seva meravellosa bellesa, però a vegades aquest vel és tant espès que ens deixa immobilitzats, i hem d'anar a les palpentes, esquivant el perill. Les persones del país, quan hi ha aquesta boirina, diuen: "MIRA, EL MONTSENY JA PORTA CAPUTXA!"
.
Agustina Rexach i Olivar.

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo