Pan ( Antoni Ribera)

De El Llibre dels Set Somnis.
Ciutat de Lesbos és Mitilene, gran i formosa. La travessen canals, pels quals entra i corre la mar i... però, no és això el Començament de Dafnis i Cloe, la immortal novela pastoril de Longus? Sí, i jo no em proposava pas escriure-la de nou, sinó...

Heus ací que una tarda jo em passejava pels vessants del mont Helicó, consagrat a les nimfes. Jo era un pastor arcàdic, saveu?, i estava molt amoïnat perquè havia perdut la millor ovella del meu ramat, i per bé que la cridava ella no em responia ni apareixia per enlloc. Tot cercant-la, havia arribat al llindar d´un bosc feréstec, consagrat al poderós déu Pan, senyor dels boscos i de les afraus silvestres, i una sagrada paüra s'emparà de mi en veure els troncs massissos de les velles alzines mig cobertes d'heura, tanta, que no em permeté de fer un pas més endavant.
¿Havia d'endinsar-me en l'espessor misteriosa, freqüentada només per les nimfes i les divinitats bosquetanes, o havia de renunciar a retrobar la meva ovella perduda, que potser s'havia amagat dins del bosc ombriu i silenciós? Però un bel desamparat i planyívol m'arribà des de les verdes fondàries...
El bosc s'anava fent més espès i tenebrós a mesura que m'hi endinsava, i el bel planyívol sempre semblava ésser a la mateixa distància de mi. Jo ja havia oblidat la por i només tenia la pruïja d'atènyer l'ovella perduda, agafar-la, veure-la, tocar-la. Quan heus ací que, junt amb el belar tremolós, m'arribà el so sagrat i inexpressable de la siringa. Em trobava aleshores a l'indret més atapeït del bosc. Bardisses impenetrables em barraben el pas i roques negrenques mig cobertes de molsa esquenejaven entre la verdor fosca, com monstres a l'aguait. A la meva esquena, les soques cepades d'alzines centenàries es dreçaven com gegants paorosos i semblaven estendre cap a mi llurs membres rabassuts. I la siringa continuava tocant, una melodia de cinc notes que em prenia, m'obsessionava, m'encisava i em feia oblidar l'ovella, oblidar-ho tot... I aleshores, tot d'una, vaig veure'l a "Ell" ( com no l'havia vist abans?) encimbellat dalt d'una de les roques de la meva dreta. Amb les seves mans agafava l'instrument màgic, mentre els seus peus de boc s'enfonsaven en la molsa negrenca que mig cobria la roca. Era ell, sí,Pan el poderós, que, en veure'm, deixà de tocar i em parlà:
(fotos de Vikipèdia).
-Oh mortal, que véns a mi des del somni! Sé que cerques una ovella perduda, però ai, que aquella ovella es diu Ànima, i no la trobaras pas per ara, no! Jo la tinc amagada, jo, Pan, senyor de les afraus silvestres, de les clarianes verdes i dels prats assolellats! Tu et vas allunyar de mi, ja fa molts segles; tu em vas deixar, i jo ´m'he venjat del teu oblit prenent-te la teva millor ovella. T'has tornat orgullós i superb: et creus que tot ho saps, que tot ho coneixes. Has mesurat el finit i l'infinit i no has posat terme ni límit a la teva follia. T'has batut amb els déus i els has vençut. Has enderrocat l'Olimp i amb els seus carreus has elevat temples a la teva supèrbia, que es diu Ciència. T'has volgut divinitzar i has volgut divinitzar la teva saviesa. El món ha deixat de tenir secrets per a tu i has desvelat tots els misteris i has penetrat tots els arcans. Has occit la sagrada poesia de les coses i no has respectat cap bosc sagrat ni cap indret consagrat als déus. Has fet befa dels senzills i nets de cor i els has dit ignorants, i has escarnit els temerosos dels déus i els has dit mesells. Has adorat només la teva pròpia força i la teva pròpia saviesa i els has alçat altars d'or i de ferro. Ho has volgut conèixer tot, sense adonar-te que t'havies perdut a tu mateix. Però jo tinc la teva ànima, que havies deixat enrera com un llast inútil, i no penso pas tornar-te-la. Només quan vinguis a mi amb penediment i humilitat, amb el cap cobert de cendra i l'esguard baix, aleshores, només, podré veure si te la torno.
Aixíu parlà el gran Pan, i la seva veu terrible ressonà profèticament en el bosc desert. I una gelor s'emparà dels meus membres i vaig comprendre que el meu pecat era molt gran. I sense gosar mirar-lo al rostre, li vaig respondre:

- Perdó, poderós Pan, si vinc a torbar la teva solitud amb paraules inoportunes. Jo, almenys, cerco la meva ovella esgarriada, que d'altres ni això no fan. Ara sé que tu la tens i vull que em diguis què he de fer per retrobar-la. Però, ja ´m'ho has dit: cal que m'humiliï, que em cobreixi el cap de cendra i que m'avergonyeixi de la meva impietat. Tens raó: hem volgut ésser com els déus, saber-ho tot, conèixer-ho tot... Cap bosc ja no ens és sagrat; hem fet fugir el misteri i l'encís del món; el cel és buit per a nosaltres. Ai, venturoses edats primeres, senzilles i temorenques, quan tota cosa era plena de sentit i de vida i la voluntat divina se'ns mostrava en les fulles, en els estels, en el vol dels ocells! Tot ho hem anat occint, tot! I ara, esmaperduts, no sabem cap a on girar-nos, després d'haver penetrat fins als darrers secrets de l'Univers!...
I vaig caure de genollons davant del déu, cridant:
- Perdó, oh Pan! Perdó per a mi i per als meus germans, que no saben el que fan! Perdó, perdó!
I Pan alçà el braç i em digué solemnialment:
- Crec en el teu penediment, i et perdono. I a més, et tornaré la teva ovella i, amb ella, el goig i el dolor inefables de trobar un sentit a totes les coses, d'escoltar la veu oblidada de les roques i dels arbres, del cel i dels vents. Això et serà una joia, però també un turment, perquè et tornaré una Ànima Antiga.
I aleshores aparegué una ovella blanca com la llet que se m'acostà belant mansoia i gentil.
- Aquesta és la teva Ànima - prosseguí Pan -, là teva Ànima perduda, la teva Ànima immortal i antiga, que torna a tu. Pren-la, però sàpigues que et dono amb ella joia i turment, goig i dolor ensems. Els homes et diran Poeta perque ja no sabran dir-te Home. Viuràs en el Present i viuràs en el Passat i d'això se'n dirà Eternitat. Oiràs la meva siringa, que per tothom ja ha emmudit, i les dríades et parlaran des de llur tomba vegetal. A la riba de la mar sentiràs encara sonar el corn dels tritons. El món t'apareixerà ple de misteri i de bellesa i no creuràs en les veritats absurdes i concretes de la Ciència. Per tot arreu sentiràs la Gran Solitud i et semblarà que estàs voltat de cadàvers. En uns altres ulls, però, retrobaràs l'esguard immutable que ve del Primer Dia i recordaràs la teva Pàtria Eterna. Pertot hi haurà una Absència i tu cercaràs vanament... Perquè jo sóc la Joia del Món, perduda per sempre... I ara, pren la teva Ànima...
L'ovella, blanca, lluïa davant meu... Quan, després de mirar-la, vaig cercar Pan, el déu ja no hi era...
Antoni Ribera, "Llibre dels set somnis", nit quarta.
1953.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo