Cercamón. Lluís Racionero.

X. El cant de l´alosa.
()...-Qui sou, bon cavaller, que així podeu moure les ànimes, atraient-me fins ací per veure-us?
-Sóc Bernat de Ventadorn, trobador, jove amic que m´heu trobat, per servir-vos.
-I què feu en el món, Bernat de Ventadorn?
-Ensenyar el fin amors a tots aquells que no el coneixen i vulguin escoltar-me.
-Expliqueu-me´l, doncs, a mi, que he deixat els meus pares per tal de veure món i conèixer tot allò que és bo i admirable.
-Mon bell i benintencionat donzell: fin amors és el fi de l´amor, el joi de la Natura. Un amor que, passant per la persona, l´arrossega molt lluny fins a tastar un sentiment tot fi i difuminat, l´amor de la natura en ella mateixa.
Bernat era un cavaller: cap i cabells de guerrer, ulls dolços de poeta; la seva veu reposada i sàvia guanyava els camins del cor i quan callava per començar altre pensament, els llavis o la gola li feien un soroll de buidor com si amb l´alè li sortís l´esperit de les paraules.
-El fin amors -continuà- és transcendència vers un àmbit més gran que abasta tant la llum com el cant dels ocells i tant el blat madur com l´aigua clara que corre amb soroll joiós. L´amant es recolza en l´amat com en una pedra, per passar més enllà sobre el torrent on Narcís s´atura emmirallant-se. El fin amant cerca més enllà del seu amor i de l´amat per a trobar un àmbit grandiós on tot, aigua, pedra, arbre, és amat i amant alhora, on el cant dels ocells és entenedor i tot secret s´obre. Nosaltres, trobadors, ens hem donat la missió de tornar amorosos els altres.
-No sé si comprenc, Bernat, això que em vols dir. Hi ha un sens tancat dins les teves paraules. Ara com ara, jo no t´entenc, però sí puc dir-te que sento dintre meu el suficient per saber que vull seguir allò que tu ensenyes i arribar on tu arribes. Què cal fer?
-Jove amic impetuós, has d´estar molt segur i disposat, en tant que amador, a les més altes empreses: patiràs i et trobaràs sol, no et trobaràs ni a tu mateix, et trobaràs clus i sofriràs profundament la solitud: el fin amors és l´amor que no demana penyores. ...()
.
...()-L´amor de lluny, Cercamón, és un estat de trobar clus. Tu hi ets ara, no per distància de la teva amada, sino perquè lluny dins el teu cor està amagada l´emoció que cerques, la que et donarà la clau i la força per sortir de l´infern obscur on el desig imprecís d´amor t´ha clos els ulls i la força de viure. Ni jo ni ningú no podem fer gaire per tu, Cercamón, ets tu qui te n´has de sortir; jo no sabria què dir-te; va ésser diferent, però vaig patir immensament, com tu ara. El temps és dolor, això és ben cert, però el màxim de sofriment ve un dia que gira cap al seu contrari. ...()...És l´emoció, no les paraules, la matèria del trobador. Quan la tinguis, et vindrà el vers al cor com al brollador les aigües. ...()...
.
XV. L´amor de Lonh.
-El joi d´amor, Cercamón, desnatura, transfigurant el món en paradís, però el preu n´és la dolor, el sofriment de perdre-ho tot, d´estar sol, disponible, obert. Quan res no es té ni es vol, tot es té i pot ésser: vet aquí la contradicció que tothom eludeix, canviant abandó per seguretat, disponibilitat per fixesa. El trobador és errant, va on els vents i el cavall l´emporten: té un deure a complir i una emoció interior, una missió i una energia: fora d´això, l´extensió oberta, res sagrat.
I ara, adéu, Cercamón, t´he ensenyat tot el que sabia; algun dia sortiràs del teu infern, entraràs al trobar clus: aleshores ens retrobarem i sentiré delitós la teva poesia encara encoberta.
Cercamón buscava dintre seu i no trobava. En plena desesperació, una nit sentí el gemec de dos gats que semblava eixir de criatures humanes. Era el crit ancestral, verídic, sentit, irracional de dos éssers que es comunicaven el moviment de la seva ànima. Si ell pogués trobar un crit així per expressar allò que li passava! Però era inútil: no era expressió allò que necessitava, era trobar en ell mateix la llum ´d´Esclarmonda, recrear dintre seu l´estat de disponibilitat, d´acceptació, de benvolença indiscriminada. I no ho trobava.
A poc a poc, treballat pel dolor, l´envaí un sentiment respectuós; rebia el contacte del món com si entrés en un temple, recollit, sobreprès, expectant; però res no arribava, cap senyal, i el seu cor s´enfonsà més i més en l´espiral del desconhort, la buidor i la tristesa. No hi veia final: les tenebres l´acompanyaven com una ombra que l´envoltés en comptes d´anar al seu darrera. Tingué pensaments de mort, la vida li era inacabable: minut a minut, dia a dia, es debatia tancat en la foscor més profunda de l´ànima: el no veure-hi final l´angoixà fins el punt de menysprear la pròpia vida. ...()...
.
XXIV. Montsegur: el qui guanya, perd.
...()...Queia la llum, quan el bosc davant d´ells s´il.luminà en la pols d´or amb que la llum declina; Esclarmonda mirant fixament els ulls del seu amant, digué:
-L´amor, Cercamón, és un difícil equilibri. Tu em vols, però a la vegada has d´ésser desinteressat; m´has d´estimar perque jo existeixo, però no voler-me tenir. Em podràs també tenir, pero no mentre encare em necessitis. Cerca un estat de disponibilitat, de benvolent direcció o atenció vers mi; cerca un estat de solitud immensa, eternal, el buit infinit obrint-se dintre teu. I quan siguis sol i siguis tot teu, seràs obert sense direcció premeditada; aleshores et trobaràs amb mi i m´estimaràs com estimaràs tota altra cosa: jo, lliure del teu voler, enfront del teu voler sense direcció ni preconcepció et podré mostrar allò que sóc, podré manifestar-me tal com sóc en tota la meva esplendor o mesquinesa. Tu em trobaràs de debò i el teu amor, sense voler, pujarà a altures mai assolides per la voluntat. Serà amor sense voler, quan ho hagis tastat no hauré de dir-t´ho.
-¿Però, com voleu que ho faci així, com he de dirigir el meu esforç, com forçar-me a no voler allò que vull, si m´ix del cor el desig?
-Fin amors, estimat Cercamón, és un esmerar el desig, polir-lo com un diamant, passar-lo a foc, cremar-lo sense consumir.
-Però, quina és la pedra i quin el foc per esmerar el desig?
-El desig mateix, Cercamón, el desig de tot, el delit turmentat d´acceptar-ho tot, d´estimar i acceptar. Quan tot es desitja, el desig és global, fort, immens. Frega desig amb desig, com el fuster passa el ribot sobre la fusta, o el picapedrer la punxa sobre el marbre.
-No us entenc. ¿Com puc esmerar desig si no és amb quelcom més fort que ell? Què hi ha de més fort que el desig?
-L´acceptació d´allò que ve. L´acceptació amb joia de l´indesitjat, el treure profit d´allò que ve, sense lamentacions.
-Així, dieu que el desig s´esmera pel no desig que és l´acceptació.
-I doncs, què és l´acceptació, Cercamón, sinó el desig de tot, el desig global que fa que, vingui el que vingui, sigui benvingut? Els contraris s´uneixen, el no desig és el desig total, l´acceptació joiosa de qualsevol cosa. Pots convertir el que tu anomenes amor en això? Si és així, estàs en el fin amors, a la fi de l´amor, allà on comença l´amor perfecte i el desig és expressat pel delit total que no vol res, perquè ho accepta tot.
Cercamón restà una estona aturat en eixes paraules aparentment contradictòries, però que ell comprengué molt bé; l´energia d´Esclermonda li comunicava allò que el sentit enrevessat pogués amagar-li. Un buit deliciós s´obrí en el seu interior; ella ho veié i, per primera vegada, féu un gest vers ell, s´apropà i, mirant-lo fixament als ulls, li parlà. Cercamón veié, tant aprop com era, que els seus ulls verds prenien iridiscències daurades i grisenques com gotes de mel i ambre.
-Tu saps, Cercamón, com és de pesant la terra: ara nosaltres dins d´aquesta cova sentim el pes del mont immens que ens envolta. Pensa per un moment en la buidor que acabes de conèixer dintre teu; pensa que la terra sent eixa cova com la mateixa buidor que has assolit dins del teu cos. Així sent la terra eixa cova. Perquè la terra coneix l´amor perfecte, la cova no és una pesantor sinó un embolcall acollidor i lleuger, igual com el mar reposa damunt la sorra del fons amb infinita suavitat, sense pesar-li. Així el meu cos pot sentir el teu i tu pots trobar la buidor de la cova dintre meu, en lloc de la pesantor que fins ara has trobat dins de les dones.
Penetra´m ja, Cercamón, el teu amor és fi i perfecte; entra en el meu cos ingràvid amb la teva buidor de cor. No sentiràs res: espera, allò que sempre ha vingut canviarà de direcció, el teu torrent brollarà riu amunt, allò que sortia quedarà endins, allò que de seguida finia durarà temps i temps: el teu cap s´obrirá alerta com quan sents un perill, però sense sentir-lo, el temps s´aturarà estàtic i tu et perdràs en l´oceà de llum que hi ha riu amunt, quan es va contra natura en la saviesa sublim del fin amors, desig esmerat fins a esdevenir el contrari i per tant la totalitat en assolir-ho simultàniament.
I Cercamón, amb els ulls fets calms per l´amor, assolí, sense voler, allò que tantes vegades desitjà amb el pensament; ho tingué com si no fos ell qui penetrés Esclarmonda, sinó un ésser retrobant-se a si mateix i mossegant-se la cua, devorant-se d´un costat per trobar-se a l´altre. Perdut en un mar de llum, extasiat en un temps detingut on ell ja no existia, sols conscient d´un total desig que es menjava i es nodria de si mateix, entrà en l´abraçada d´Esclarmonda, encegat en l´or dels seus cabells, precipitat en la llum escintil.lant dels seus ulls verds, caient, caient, caient cap endins al buit immens que s´obrí en el seu cervell clarivident.
A fora, la nit suau i amigable, anà girant l´Univers silenciosament per no destorbar els amants.