Escric a no sé qui... Agustí Bartra

Escric a no sé qui des d´una antiga aurora
que ha oblidat els seus àngels a frec de tramuntana,
des d´una mà que amoixa els marcits cards d´agost
com si fossin les galtes d´oli de la tardor.
.
Escric a no sé qui que, molt a prop, m´ignora
i, molt lluny, no té esment de la meva fretura
i no sap que segueixo els passos de l´Alada
que enllà de la finestra, fressegen entre els pèsols
on s´ha ajagut la pluja que voldria ser font.
.
Escric a no sé qui des de l´anhel de l´aire,
des d´un recó del cor on rodolen magranes,
on la lluna estival porta trenes de salze
i el lladrunyar d´un gos nafra la dolça nit.
.
Escric a no sé qui des de la son de ferro
que voldria, un matí, desvetllar-se esquellinc,
des del gebrat branquill de fonoll que el sosté,
brillant, tota la grisa tristesa de l´hivern.
.
Escric a no sé qui des de la sang que canta
com el meu déu solar quan el doblega l´ombra,
des del país secret on meno a pasturar
els meus ramats d´imatges, cap als herbeis i l´aigua
i el solitari cant de l´ocell que no troba,
en un cel habitable, la trèmula resposta.
.
Escric a no sé qui des del cor de la brisa,
des de les beceroles del vent sobre la pedra
i les dotze paraules dels dogmes de mon ànima:
amor, home, sol, terra, esperit, foc, naixença,
arbre, estrella, futur, esperança i nostàlgia,
oh Tu, de faç oculta, amagada puixança,
certesa d´impossible, consol de la tendresa
en el somni que vetlla en el profund reialme
de les noces de l´ésser i la joia serena,
tu, símbol de la vida que en l´espera es transforma:
mareselva, camí, cabellera nocturna
que flota, esparpallada, damunt l´aigua...
agost 1978.
( Suite de la finestra. A "La fulla que tremola".)
foto: miquel del turó

servido por miquelturo 1 comentario compártelo