La cançó d´Abelone. R. M. Rilke.

Però llavors va fer-se, tot d´un plegat, un gran silenci. Hi hagué un silenci com fa un moment ningú no s´hauria pogut imaginar; va allargassar-se, es va tensar, i aleshores s´elevà la veu (Abelone, vaig pensar, Abelone!) Aquesta vegada era una veu poderosa, plena però gens feixuga; d´una sola peça, sense cap trencament, sense costures. Era una cançó alemanya, desconeguda. La cantava amb una senzillesa meravellosa, com una cosa necessària, indefugible. Feia:
.
Tu, a qui no confesso que de nit
ploro tot sol,
tu, l´ésser que em fatiga
com un bressol.
Tu, que no vols dir-me que has vetllat
per culpa meva,
digues: si suportàvem
sense treva
aquesta esplendidesa?
.
( petita pausa; després, vacil.lant: )
.
Fixa´t de la vora en els amants:
tot just han encaixat les mans,
i ja es menteixen.
.
De nou el silenci. Deu sap qui el feia. Després la gent va bellugar-se, s´empentejaven els uns als altres, s´excusaven, van estossegar. Anaven per rompre en un avalot general que ho hauria esborrat tot, quan de sobre esclatà la veu, decidida, ampla i penetrant:
.
Em deixes tot sol. Llavors et puc confondre.
Una estona ets tu, i ja et tornes a fondre
en un murmuri sense perfum al darrera.
Ah! Totes les he perdudes entre els dits,
però tu neixes per a mi totes les nits:
mai no et puc haver; per això ets meva.
.
Ningú no s´ho esperava. Tots estaven com arraulits sota la veu.
I en acabar, Abelone era plena de tanta seguretat, que semblava que sabia d´anys ençà que arribaria aquest moment: el moment que caldria que cantés.
.
(...)
(Ésser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d´oli inesgotable. Enamorar-se és passar; estimar és romandre).

Rainer Maria Rilke. de "Els quaderns de Malte Laurids Brigge." foto: miquel del turó

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo