Camí de la mar
com volves de neu,
nascudes dins d´un núvol qualsevol
sense color i fred,
anem caient d´un cel extrany
gronxats pel vent enmig la boira
sempre avall, camí del cim.
en caure, anem creixent
pastats amb dur i transparent
cristall
dens com ciment
fet gairebé només amb aigua.
- - - - -
com palets de riera
dels engorjats estrets
baixem pel faldar dret
fem camí torrent avall,
obrint solcs al cor del dur rocam
enmig de la cinglera,
saltant amb esbranzida...
dormim i festegem al gorg,
deixant-nos seduïr per la paitida.
i seguim després
sempre cara avall, que fa baixada!
. . . . . . .
com grans de sorra prima
venim de lluny
i fins ser arran de les onades
frec a frec amb tú, amb ell...
seguim llimant cantells,
polint arestes
tot ballant
al dolç compàs
de la cançó de benvinguda
- l´alé i el tremolor
sempre canviant - de maremar,
deesa antiga
que viu encare
just redera l´horitzó.
miquel, 13.03.006
efímera dijo
Blanca com els flocs d'aquell poema
ens insulta la seva brillantor
altiva està avui, la veieu?
Doncs si no la heu vista afanyeu-vos,
entrarà en eclipsi penombral d'aquí una hora... i la màxima eclipsi serà cap a les 00h d'aquesta nit...
La lluna quedarà enfosquida per la penombra de la terra. Com? doncs perquè la llum del sol quedarà atenuada pel pas de la terra...
Agafeu-vos fort, que ens movem, taparem el sol i contamplarem com el nostre pas fa rebaixar els fums d'aquesta lluna que brilla insultant!
I per ella, aquestes quatre linies que segueixen...
El millor del sol: allò que aquest ilumina quan ja no hi és (o ens ho sembla)
I de nit
sort en tenim d'ella
si la veiem,
quan en dies com aquest
la seva influència
és percebuda per cadascú de nosaltres,
a la seva manera,
en la nostra sang
com en el mar
la marea.
I de nit
sort en tenim d'ella
si la veiem...
perquè cada cop més allunyats
dels nostres origens animals
podem entendre el per què
d'aquest vaibé
de romanticisme i espiritualitat
que dins nostre mou
com la marea el mar.
efímera
14 Marzo 2006 | 08:46 PM