.

.

fotos de  Joan Rodriguez, 11.01.09.

*

El Turó tot nevat! Raquetes i cap amunt!

10 de gener del 2009.

Roger i Joan.

Hwa!

*

joanpmas

(menos información)

.

imatge de

craftaholicsanonymous.blogspot.com/

.

*

imatge de    http://fascinatingly.com/

*

A totes les èpoques i a tots els llocs l’ésser humà ha considerat moltes de les criatures que l’envolten com a manifestacions de poders divins.     En els animals s’intueixen els principis i les forces còsmiques que impulsen la vida dins l’Univers.

*

Quan naixeren les grans religions de la Terra, les forces més poderoses eren a les mans de la Natura.     La tecnologia, que és avui forta i ràpida i ve a substituïr les antigues deïtats, es trobava a les seves beceroles.     L’ésser humà no havia encara sotmès els espais on habitava, sino que guardava un religiós respecte per tot allò que li era superior en força, en paciència, en astúcia...

Pràcticament totes les cultures han projectat dons divins en els éssers que viuen a la natura.     La zoolatria, l’adoració als animals, no ha estat tan sols patrimoni d’egipcis o azteques, que són potser els exemples més coneguts.     La trobem a qualsevol racó del planeta.     A vegades els animals són el sòl·lid pedestal sobre el que s’assenta l’Univers;     en d’altres ocasions la fauna és el missatger que comunica els desitjos de Déu a les persones;     en determinades circumstàncies serveix d’allotjament corpori per als mateixos éssers superiors;     molt sovint és associada amb la fertilitat, la infelicitat, el naixement o els fenòmens meteorològics.

Els animals apareixen abastament com guardians dels llocs sagrats, i també com terribles franquejadors de portes infernals.

Quasi tots els pobles de la Terra fan servir els animals per donar forma coneguda a l’inexplicable.     Troben en ells la manifestació de les forces originaries del món i que ens donen la veritable força per a viure.

Hi ha paral·lelismes fàcils d’establir.     Així, és del comú que animals ferotges, de posat magnífic, com tigres, elefants o lleons, siguin elevats a la categoria de divinitats.     Tot i això, hem preferit triar d’altres espècies faunístiques, amb categoria superior basada en arguments menys evidents.

Sosteniment sòl·lid i creador.

imatge de

www.obamaartreport.com/2009/04/shepard-fairey...

Una munió de pobles orientals tenen animals cosmòfors, és a dir, sostenidors de l’Univers.     A les regions del sud de Vietnam la balena és considerada com a tal.     Tortugues, elefants, cocodrils...     només bèsties de gran resistència poden ostentar aquesta categoria.     Sovint formen en parelles, i sols presten el seu llom per a que el món s’hi assegui a sobre.     En d’altres però és el dors de l’animal l’escenari on la terra es forma.     És el cas de la tortuga, la part corba de la closca representa el cel i la plana, la terra.

En les figures maies aquest rèptil dona pas a la sortida a l’exterior de Hun Hunahpu, el déu del blat de moro, l’aliment bàsic dels pobles centreamericans.     Els rèptils són sovint escollits per a representar el pedestal del món o la seva creació.

Atum, serp de l’antiga Grècia, escolpeix en el començament dels temps la creació sencera.

També els nadius americans de les grans prades representen una serp que sosté a la seva boca l’ou del que surt tot signe de vida.

Vasuki és la serp de molts caps dels hindus que, fent servir el seu cos com una corda, fa girar la Muntanya Mandara i la mar original d’on han de sorgir el sol, la lluna i fins i tot l’elixir de l’immortalitat.     No s’atura pas aquí la cultura hindu, i encara utilitza aquest animal sense potes per convertir-lo en portador del món i garant de llur estabilitat.        A més no es tracta d’un culte desaparegut.     Hi ha molts temples d’aquesta religió que tenen relleus de pedra a l’entrada, i fins i tot serps vives a les quals els fidels , tot i manifestar una por evident a ser mossegats, els hi llencen ofrenes.

A drawing of the vision serpent can be seen at

Image:Yaxchilan Divine Serpent.jpg

British Museum, London :

Lintel 15, Structure 23, Yaxchilan.

( de Vikipedia )

Xochicalco

temple de la serp emplomallada.( vikipedia )

En l’iconografia azteca hom pot veure com la terra naix d’un cocodril que viu al mar primigeni.     Després, la serp Quetzalcoatl, ferida per l’atac d’un rapinyaire va sagnar, i d’aquesta sang vital es formà el primer ésser humà.

La serp cósmica Yulunggul és l’element bàsic dels rituals iniciàtics dels joves aborígens d'Austràlia.     Un cop han estat regurgitats per l’animal, els nens ingressen al món dels adults.

D’entre els mamífers, el porc era la forma que prenia el déu fundador de les societats de la Polinèsia, i l’elefant l’animal que sosté l’Univers sencer en moltes representacions religioses del Tibet.

Make Make és un ocell que hom no pot identificar com d’una espècie concreta, però és considerat pels habitants de Rapa Nui ( illa de Pàsqua ) com el diví creador de l’Univers.     Encara es troben escampats pels camps pasqüals petròglifs on aquesta criatura té a la mà un ou d'on sorgeix el Cosmos.

Animals de posat menys impressionant són adoptats per cultures llunyanes a les nostres per a assenyalar aspectes vitals de la creació.     Al golf de Bengala ( actual Bangla Desh ) el cranc ha estat tradicionalment considerat l'enviat del sol per a extreure terra, ajudant-se de les pinces i la boca del fons del gran oceà, i formar una terra estable.     És un exemple clar de l'associació d'un comportament habitual de l'espècie - el dragat de la sorra per a obtenir aliment - amb un significat sobrenatural.

Dipositaris del foc.

Per als indis nootka de la costa nord-oest americana, la sípia va ser la primera posseidora del foc.     Un altre animal terrestre, àgil i amb gràcil figura, la daina, li va prendre per a lliurar-lo als homes, i així aquests van conèixer la seva llum i escalfor.     La trobada és possible mercès a que la sípia habita tant la terra com el mar ( segons la creença nootka ).

Els Kikuyu de l'África oriental creuen que el dipositari del foc va ser el porc espí.

Els algonquins i els sioux, en canvi, tenen en el Gran Conill al posseïdor del secret de la vida elemental.     Ells relacionen aquesta deïtat amb la ressurrecció i la lluna, sens dubte pel comportament nocturn del mamífer rossegador, que desapareix - mor - durant el dia, per tornar a aparèixer cada nit.

Un animal insignificant i allunyat dels nostres stàndards de poder, la formiga, és per als Dogon i els Bambara de Mali una peça clau de l'organització del món.     El sexe de la terra és un formiguer que esdevé boca per la que apareix la paraula original i la tècnica de teixir, trasmeses per les formigues a l'home.     Els Dogon segueixen fent les seves robes amb telers de fusta, de tecnologia molt primitiva i totalment artesanals, ja que fins al país Dogon encara no han arribat les línies elèctriques.

Les disfresses de Déu.

Dues de les cultures més refinades de la Mediterrània, la grega i la egípcia, necessiten dels animals per a donar forma a llurs divinitats.     O més ben dit, llurs Déus necessiten la fauna per a aparèixer al davant dels humans.

La porca, molt millor considerada per gairebé tots els pobles que el seu congènere masculí, és la representació de Nut, divinitat egípcia relacionada amb la volta zelest.

També Bastet, amb aparença de gat, era adorada a l'imperi del Nil.     La força i l'agilitat que representava no podien haver trovat un millor candidat faunístic.

.

Bastet.

Gayer-Anderson Cat; Made out of bronze, from the Late Period about 664-332 BC. It is a representation of the cat-goddess Bastet. The cat wears jewellery and a protective wedjat amulet. A winged scarab appears on the chest and head. This sculpture is now known as the Gayer-Anderson cat, after its donor to The British Museum. ( de Vikipedia ).

.

El cinocèfal és l'encarnació de Thot, divinitat de la sapiència.     Tot i que idolatrat, el gos coïncideix a gairebé totes les cultures en ser considerat un animal maligne, fet que resulta ben curiós, tenint en compte que és amb els bóvids dels primers animals en ser domesticats per l'home, fa ja molts mil·lenis.

Cada nit, Isis esdevé una oreneta, i vetlla el sepulcre d'Osiris fins a la sortida del sol.     Horus pren la forma de falcó o d'esparver en diferents jeròglífs i estàtues.

( l'ull d'Horus )

El falcó és també atribut del déu Ra, i per tant, símbol del sol naixent.

Una altra espècie ornítica venerada a l'antic Egipte és l'íbis, que presta el seu cos a Thot, el déu de la paraula creadora.     Encara avui es coneix a una espècie d'aquesta au com a íbis sagrat.     Monjos, reis i persones d'alt llinatge de l'antic Egipte que s'havien de trobar al paradís no podien menjar peix, ja que havien de metamorfitzar-se en peixos en morir.     Les classes populars, però, quedaven al marge d'aquesta prohibició.

Pel que respecta als grecs, Apol·lo s'encarna en un dofí.     Aquests mamífers marins són considerats déus en la Creta pre-helènica.

Zeus, partidari d'adoptar diferents formes animals segons la misió que decideixi realitzar a la Terra, tan aviat és un toro blanc per seduir a Europa, com un cigne quan el que vol és acostar-se a Leda, qui al seu torn s'ha embutit dins el cos d'una oca.     Si el que pretèn és intimar amb Hera, esdevé un cucut.

Adonis decideix prendre el cos d'un senglar, i paradoxalment serà aconduït a la mort per un animal de la mateixa espècie.     El mussol és potser el més conegut emblema de la deessa Atenea, i el colom, un bonic animal, d'Afrodita, deesa de la bellesa.

Afrodita.

imatge de el Informador de Galicia.

Ocells divins.

A més d’aquesta extensa representació faunística als mons de l’antiga Grècia i Egipte, d’altres cultures menys properes a nosaltres requereixen dels animals per donar cos a llurs déus.

La cornella Bodb és la deesa irlandesa de la guerra, qui a més es transforma en anguila.

Entre els indis tinglit la figura divina central la interpreta el corb, i és ell també un element central a la vida espiritual de la majoria de pobles nord-americans, essent més aviat un organitzador de l’univers que no el seu creador.

El corb, amb gran astúcia, aconsegueix trencar la caixa que posseeix la gavina on es guarda la llum del dia. Així els humans es beneficien de l’acció de l’ocell negre.

El falcó és Inti, el sol, a la mitologia inca. Una altra ètnia de Perú, els yanga, creuen que els herois creadors del món nàixen de cinc ous d’aquest rapinyaire.

El gripau és per als pigmeus de l’Àfrica equatorial el responsable de la instauració de la mort a la Terra, per una relliscada que va tenir amb els déus, moentre que en les antigues creences xineses és la divinitat de la lluna. De fet, els eclipsis del nostre satèl·lit, com gairebé tothom pot suposar, esdevenen quan un gripau decideix fer un àpat amb l’astre.

Animals cristians.

La cultura jueva-cristiana, la que més a la vora ens toca per tradició històrica i geogràfica, mereix menció apart. En ella, el símbol suprem de la puresa i de la senzillesa és un colom blanc, habitacle corpori de l’Esperit Sant, l’única representació de Déu que no pren forma humana. A les Sagrades Escriptures Crist és representat com un be, animal propici al sacrifici, que és la missió del fill de Déu a la Terra.

Existeix una referència força menys coneguda per la majoria dels cristians: alguns escrits antics utilitzen el pelicà com a símbol de Crist.     Aquesta gran au marina pot arribar a alimentar llurs cries amb la seva pròpia carn i sang, talment com Jesús.

El pelicà, un animal migratori, apareix i desapareix, i per això ha estat relacionat també simbòlicament amb el miracle de la ressurrecció de Llàtzer i amb el retorn a la vida de Jesús.

Missatgers i transports.

Pel que fa als animals que serveixen de transport als déus, l’iconografia hindú hi té un paper preponderant.      Seria impossible citar totes les montures divines, tot i que podem assenyalar com a significatives:

El cigne, on cabalga Brahma, el ratolí que sosté a Ganesh en llurs viatges;     el xacal, on Devi es recolza;  el peix, que duu a Varuna; el gall d'indi, que transporta a Kumura; el burro, que sosté a Naireita; el búfal, que carrega a Yama, i el gat, a Vidali.

Al Japó, l'anguila es considera un missatger diví que reuneix en un sol cos els símbols de la serp i de l'aigua.     Els sintoístes prefereixen al faisà com a portador del llamp i de la llum original.

En llocs tant poc propers entre ells com Xina i Egipte l'oca tenia el mateix significat:     és la missatgera que connecta el cel amb la terra.      Hi ha qui ho associa amb la formació en vol de la migració d'aquestes aus.

Qualsevol au serveix en la mitologia celta per a ésser missatgera dels déus, tot i que el cigne és la forma preferent escollida per els éssers d'altres móns per a presentar-se al davant els humans.

El camaleó assoleix la zona més alta dels arbres.       I no podia ser d'altra manera:     per als pigmeus de l'África equatorial és qui es troba més a la vora de Déu, i pot connectar els homes amb ell.     Aquest rèptil és la divinitat suprema dels yoruba.

Un cavall blanc és la cavalcadura de Buda per a la Gran Partença.     Una mona, Si-yeu-ki, filla del cel i de la terra, formará part dels cercadors dels llibres sagrats del budisme.

Els mogols, molt units als cavalls a la vida terrenal, els consideren també la cavalcadura a utilitzar per als recorreguts celestials;     els esperits dels difunts arriben així als móns superiors.

(...continuarà...)

.

.

*

L’última cançó que va cantar Myriam Makeba abans de morir, rere l’escenari de Castel Volturno, el 9 de novembre de 2008, va ser el seu gran èxit, Pata Pata. Per culpa de les percussions que acompanyen la cantant no és gaire fàcil de sentir com aquesta cançó interpretada en xhosa inclou una de les mostres més fascinants de la diversitat lingüística humana, la que porta el nom de clic. El clic, diu el diccionari, és un so ”que s’articula amb una oclusió principal, que pot ésser palatal, labial o dental, i per una altra oclusió secundària, sempre velar”. Per dir-ho menys científicament, per fer un clic cal fer petar la llengua. Aquests clics, utilitzats com a consonants, existeixen només en algunes llengües del sud i de l’est de l’Àfrica, essencialment en les llengües khoisànides, parlades per les poblacions anomenades boiximans i hotentots pels europeus.

Boiximan ( bushmen en anglès ) ha estat substituït per san, una paraula que tampoc no sembla que convingui del tot ja que ha estat creada pels veïns d’aquest poble, els hotentots, el qual nom, que significa quec en afrikaans, és altament pejoratiu i cau en desús al benefici de khoikhoi. Per contaminació, els clics han estat adoptats per algunes llengües veïnes de la família bantu, en particular el xhosa ( la llengua materna de Nelson Mandela ), el zulu i el swati.

Naturalment, aquests sons tan particulars van intrigar els primers antropòlegs que van entrar en contacte amb aquestes poblacions. En aquells temps de prepotència europea i d’extensió colonial promoguda per la certesa de la superioritat intrínseca de l’home blanc, els clics eren un argument més per rebaixar els africans. Així, el 1892, un famós metge i criminòleg italià, Cesare Lambroso, va publicar un assaig titulat L’uomo bianco e l’huomo di colore: letture su l’origine e la varietà delle razze umane. Aquestes lectures eren de fet una mena de síntesi de la literatura pseudocientífica més banalment racista dels dos segles precedents: “L’home hotentot té un llenguatge que li és ben propi i que porta, com el seu esquelet, l’empremta de la inferioritat d’aquesta raça (...). No pronuncia la s, la f, la c, la t i, al contrari, té alguna estranya consonant, que cloqueja, impossible a la laringe europea (!!) i que Bleek compara al crit del simi hylobate veí, entreveient una nova prova d’un parentiu comú.”

La repugnància que provoquen avui aquestes afirmacions no ha de fer oblidar que, fa un segle, la superioritat genètica dels europeus sobre la resta de la humanitat era una dada considerada com a científicament demostrada i compartida per la gran majoria d’aquests europeus, fins i tot per humanistes i progressistes. Aquesta convicció no va estalviar els catalans que, com a europeus, s’han rabejat si fa no fa en totes les més fosques ideologies. El 1938, l’editorial Dalmau Carles & Pla, de Girona, va publicar una Enciclopèdia escolar catalana, redactada per Josep Dalmau Carles i adreçada als alumnes de grau elemental i mitjà, en la qual es pot llegir, en un apartat dedicat a les “races humanes” que “la raça blanca, a la qual pertanyem nosaltres, és la més civilitzada, i sobresurt entre totes per la seva més desperta intel·ligència”... Repugnància, altre cop, però una repugnància nostrada, que provoca una nàusea, no?...

Per sort , sempre ens quedarà en Xi, l’humil i tossut Xi que va fer descobrir el clic a una bona part del món occidental quan, al film Els déus deuen estar bojos, de Jamie Uys, intentava tornar als déus l’ampolla de coca-cola que havien deixat caure...

*

Joan-Lluís Lluís.

.

publicat a Presència, nº 1962, Girona, 02.10.009, p. 21.

*

.

Hi havia una vegada un bon pagès que cultivava la seva parcel·la de terra sense molestar ningú i sense demanar a la vida cap altra cosa que veure els seus fills créixer feliços. Però desgraciadament, tenia per amo un ogre que li robava ara una gallina, ara un xai, quan no era una vaca.

A més, l’ogre exigia una part de cada collita.

Un dia, l’ogre va anar a trobar al pagès i va dir-li:

- Aquest any no cal que ens trenquem el cap tot pensant com partir-nos la teva collita. Farem meitat i meitat.

- Què?!, s’exclamà el pagès, però si jo tinc sis nens per alimentar!

- Bah!, respongué l’ogre, són tan petits que no mengen pas gran cosa.

Així doncs, jo prendré tot el que brota sobre la terra i tu et quedaràs el que hi hagi sota.

I l’ogre va marxar content de la cara desesperada del pobre pagès.

El pagès va dir-li a la seva dona:

- I ara què farem? Ens morirem de gana!

- No pateixis, va respondre ella, només cal que triem bé el que cultivem.

Llavors decidiren sembrar raves,cebes, pastanagues, remolatxes, moniatos alls i patates; i cada vegada que l’ogre venia a buscar la seva part, no s’emportava més que fulles. El pagès es quedava el que brotava sota la terra, és a dir la millor part.

A finals d’any, l’ogre els va dir:

- Ara canviarem. Tu et quedaràs el que brota sobre la terra, i jo prendré el que surti a sota.

L’ogre creia que arruïnaria el pagès, però l’any següent el pagès va sembrar blat, ordi, civada ,mongetes, pèsols, blat de moro, carxofes i pebrots, esbergínies, carabasses i carabassons...

Aquesta vegada l’ogre va tornar a sortir-ne escaldat perquè no va aconseguir res més que arrels. El pagès va poder quedar-se amb tot el grà i els fruïts. Va guardar-ne una part al graner, i la resta la va dura vendre al mercat. Amb els diners que va guanyar, el pagès va poder viure un temps feliç i tranquil.

Però l’ogre cada dia estava més gelós del pagès i va decidir prendre-li totes les terres. Va anar a trobar-lo i li va dir:

- Jugarem a les endevinalles. Coneixes aquest joc? No? És molt divertit! Cadascú portarà una bèstia desconeguda i caldrà que l’altre n’endevini el nom. Jo tornaré d’aquí a una setmana. Si no endevines el nom de la meva bèstia, em quedaré totes les teves terres.

L’home estava ben fastiguejat.

Va dir a la seva dona:

- El nostre amo és ric, i comprarà una bèstia desconeguda, provinent d’algun país llunyà. Però jo, pobre de mi, no tinc més que gallines, un porc, algunes vaques...

- Au, vinga! No t’amoïnis més, que jo et trobaré una bèstia extraordinària.

Després la dona va dir als nens:

- Aneu i vigileu els voltants del castell, sense fer-vos veure, i intenteu esbrinar alguna cosa sobre la bèstia que hagi pogut comprar l’ogre.

Per torns, els nens varen anar a espiar el castel, i al cap de dos o tres dies, un d’ells va tornar corrents. Tot acalorat i gairebé sense esma, va dir als seus pares:

- He vist arribar un carro que transportava una gàbia. Aleshores, m’hi he apropat sense que em veiessin. L’ogre i els seus criats han tret una bèstia de la gàbia i l’han ficada a l’estable. Com que la bèstia no volia caminar, l’ogre s’ha enfurismat. Cridava: “Au, vinga! Camina! Passa! Arri! Va! Maleït unicorni!”

El pagès es va fregar les mans:

- Molt bé, fill! Em sembla que hem sortit d’un mal pas.

El dia que l’ogre havia de venir, al matí, la dona del pagès es va despullar.

Es va fregar tot el cos amb mel i va anar a rebolcar-se entre les plomes de l’aviram que havia estat plomant el dia abans. El seu marit la mirava fer, atònit. Ella li va demanar que li lligués un parell de banyes al cap. Després, es va posar a quatre potes a l’estable i varen esperar la vinguda de l’ogre.

L’ogre no va pas trigar gaire a arribar, estirant la bèstia amb una corda.

El pagès s’hi va acostar tranquil·lament, les mans a la butxaca, clavà un cop d’ull a l’animal i va dir:

- Què, senyor? És això el que en dieu una bèstia desconeguda? Bah! Simplement és un unicorni.

Estupefacte, l’ogre de poc no s’empassa el bigoti.

Exclamà:

- Ah, bon home, no et creia tan savi. No et prendré les terres perquè has endevinat el nom de la meva bèstia, però si endevino el nom de la teva, hauràs de donar-me cinquanta peces d’or. Som-hi!

El pagès va portar-lo a l’estable i l’ogre va posar-se a examinar la dona.

Va mormolar:

- Vejam, vejam. Té plomes però no té ales. Té quatre potes i banyes. Una vaca? No, té les mamelles entre les potes de davant i no té cua. Però, què redimoni és aquesta estranya bèstia?

Llavors la dona va posar-se a mirar l’ogre amb un aire amenaçador, tot mostrant les dents i fent “grrrr” com si volgués saltar-li sobre i mossegar-lo. L’ogre va agafar por.

Va sortir de l’estable corrent tan ràpid que va ensopegar i ...plof!

Va caure dins un bassal.

A la fi, alliberat del seu amo, el pagès va viure tranquil i va veure créixer els seus fills sans i feliços.

*

*

*

Pobles i llengües, en un país distint.

Tot i que el govern d’Equador tan sols va reconèixer catorze nacionalitats indígenes, als arxius de la CONAIE n’hi figuren registrades 27: els Shuar, Achuar, Siona, Secoya, Cofàn, Huaorani, Zàpara, Shiwiar, Andoa i Quítxuas a la regió amazònica.

Tsatxila, Epera, Chachi, Awa, Manta i Huankavilca a la costa, i pobles de nacionalitat Quítxua: com els Palta, Sarakuru, Kanyari, Puruwà, Chibuleo, Tomabela, Salasaca, Kisapincha, Huaranca, Kitukara, Kayampi, Otavalo, Karanki, Natabuela i Pasto a la serra inter-andina equatoriana.

Si fem una volta a l’Equador, viatjarem des de l’altiplà i la Sierra, fins a la Costa de Esmeraldas o Guayaquil, sense oblidar la plana de l’Amazònia, ens trobarem un país divers, més ben dit distint, habitat per homes i dones orgullosos de pertànyer a nacionalitats diferenciades, que s’han aplegat a la CONAIE, per reivindicar drets, mantenir cultures i defensar una altra manera d’entendre el progrès i la civilització.

Als Andes podem trobar la nacionalitat quítxua, adaptada a les condicions extremes – el sol crema de dia i la fred crema de nit -, que és una de les més nombroses, ja que la conformen més de tres milions de persones que tenen una llengua comuna, el quítxua, però està integrada per 12 pobles: els Kayampi al nord de Pichincha i al sud d’Imbabura, els Kañari a Cañar, els Chibuleo a Tungurahua; els Otavalo a Imbabura, els Tsachila a Pichincha, els Panzaleo al nord-oest de Tungarahua i el sud de Cotopaxi, els Guaranga a Bolívar, els Puruwà al Chimborazo, els Sarakuru a Loja, els Salasaca a Tungarahua i Cantón Pelileo, els Karanki a Imbabura i Pichincha, i els Natabuela a Imbabura.

A les selves tropicals s’hi poden trobar vuit nacionalitats. Els Achuar parlen una llengua pròpia i viuen a Pastaza i Morona Santiago; els Cofàn tenen la terra a Sucumbíos i el seu idioma és l’aíngae; els Waorani, que es distribueixen entre Pastaza i Napo, entre els rius Napo i Curaray, parlen el huao tererö; mentre que els Shuar ocupen un territori situat entre Pastaza, Morona Santiago i Zamora Chinchipe, parlen la pròpia llengua i són de les nacionalitats més potents, una condició de contrast anb els Sionas i els Secoyas, que durant molt de temps van ser considerats un mateix poble, viuen a Sucumbíos i parlen el baicoca.

Ens queden els Zápara de Pastaza, en perill d’estinció i declarats patrimoni mundial per la UNESCO, i els quítxues de l’Amazònia a les províncies de Napo, Pastaza i Sucumbíos.

La costa està habitada pels pobles afroequatorians, més de 500.000 persones que lluiten contra qualsevol discriminació, en un territori on també s’hi poden trobar els Chachi i els Epera a Esmeraldas, que parlen el cha´palaa i l’epera; els Huancavilcas a Guayas, cantó de Santa Elena, i Mantas a Manabí a Jipijapa i Montecristi, dos pobles que parlen castellà.

Miquel Torns, Pau Lanao

*

article publicat a Presència, nº 1965, p. 42.

Girona, 23.10.009.

*

posts relacionats:

*

*

.

Estàtua de Palamedes, d'Antonio Canova.

Villa Carlotta a Tremezzo, Llac de Como.

foto Wolfgang Sauber

( de Vikipèdia ).

*

La primera lectura de la Ilíada sempre és desconcertant:     comença quan aqueus i troians ja porten nou anys i escaig de guerra i, sobre tot, s’acaba abans que cap cavall de fusta no hagi aparegut...

La Ilíada narra només algunes setmanes de la guerra de deu anys davant de Troia, la resta de la història consta en obres perdudes, conegudes essencialment per resums d’autors posteriors.     Homer, doncs, no parla en cap moment del cavall de Troia imaginat per Ulisses.     I aquest heroi mític, personatge central de l’Odissea, és a la Ilíada, un capitost entre d’altres, coratjós, intel·ligent i constant, però també despietat.     La seua imatge d’aventurer magnànim pateix encara més amb la lectura de Virgili que, a l’Eneida, narra les peregrinacions d’Eneu, sobrevivent de Troia, i retrata Ulisses com l’enemic deslleial per excel·lència...     En qualsevol cas, Ulisses, pelegrí etern de Kavafis o guerrer rialler encarnat per Kirk Douglas, Ulisses és potser la causa primera de l’absència en l’obra homèrica d’un dels personatges més positius de la literatura mitològica en llengua grega:     Palamedes.

Malgrat que havia donat la seva paraula, Ulisses no volia anar a Troia i, per evitar-ho, va fer-se passar per boig  sembrant un camp amb sal o pedres ( segons les versions ).     Palamedes, que igualava Ulisses en inteligència però el superava en honradesa, va desenmascarar-lo i, des de llavors, Ulisses va odiar-lo.     Un odi que va créixer encara més quan Palamedes va anar fins a Tràcia a cercar avituallament, d’on va tornar, segons un text antic, amb “una quantitat infinita” de blat, humiliant Ulisses, a qui s’havia confiat primer aquesta missió i en la qual havia fracassat...

Palamedes havia estat el deixeble del centaure Quiró ( com Hèracles, Aquil·les i Àiax el Gran ) i ja de ben jove va posar la seua vitalitat intel·lectual al servei dels homes, inventant, entre d’altres, el far, les balances i els pesos corresponents, l’art de situar les sentinelles i, sobretot, l’alfabet grec.     Palamedes, doncs, va ser qui va donar als grecs la possibilitat de fer conèixer la seua civilització més enllà dels segles.

Aquest do fet als humans iguala sens dubte en importància la de Prometeu oferint-los el foc.     I, com Prometeu, aquesta filantropia li va costar cara ja que gràcies a una falsa carta pretesament escrita per Príam, el rei de Troia, Ulisses va convèncer el cap dels aqueus, Agamèmnon, que Palamedes l’havia traït.     Palamedes va ser condemnat a mort i lapidat per l’exèrcit aqueu...     Ulisses, doncs, astut i pervers, va utilitzar el més bell i més útil invent de Palamedes, l’escriptura, per desfer-se d’aquell que li feia ombra.

I és probablement per evitar aquesta ombra que l’autor de la Ilíada i de l’Odissea, va preferir prescindir de Palamedes, precipitant la víctima dins l’oblit per millor enaltir el botxí...

Ara bé, sense la intervenció de Palamedes, Ulisses hauria aconseguit no participar a la guerra de Troia i, per tant, hauria quedat un reietó d’Ítaca entre molts d’altres, un nom perdut dins la genealogia dels reietons d’Ítaca, avorrint-se prop d’una Penèlope de baixa líbido, i mai no hauria conegut el destí que l’ha transformat en un dels personatges més admirats de la literatura universal.     I sense l'invent de Palamedes, les proeses d'Ulisses, a Troia i durant els deu anys posteriors de viatges erràtics, s'haurien fos de mica en mica en la memòria dels grecs, esmicolant-se en no tenir cap suport escrit per perpetuar-ne la glòria més enllà d'un cert nombre d'anys.     Sense Palamedes, que Ulisses va fer matar amb tanta fruïció, Ulisses seria dues vegades no res.

*

Joan-Lluís Lluís.

*

publicat a Presència, Girona, 23.10.009, p. 21.

*

Éluard par Fernand Léger, qui illustrait le poème Liberté.

.

.

*

Liberté

Sur mes cahiers d'écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J'écris ton nom

Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J'écris ton nom

Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J'écris ton nom

Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l'écho de mon enfance
J'écris ton nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

Sur tous mes chiffons d'azur
Sur l'étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J'écris ton nom

Sur les champs sur l'horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J'écris ton nom

Sur chaque bouffée d'aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J'écris ton nom

Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l'orage
Sur la pluie épaisse et fade
J'écris ton nom

Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J'écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom

Sur l'absence sans désirs
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom

Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l'espoir sans souvenir
J'écris ton nom

Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer

Liberté.

- 1942 -

Ce poème provient du recueil intitulé " Poésie et vérité 42 "

*

.

Llibertat.

*

Als meus quaderns escolars,

al meu pupitre i als arbres,

sobre la sorra i la neu,

escric ton nom.

A les pàgines llegides

a d’altres encara blanques,

pedra, sang, paper o cendra,

escric ton nom.

A les imatges daurades,

a les armes dels guerrers,

a la corona dels reis,

escric ton nom.

A la jungla i al desert,

sobre els nius i a les ginestes,

al ressò de ma infantesa,

escric ton nom.

Als encisos de les nits,

Al pa blanc de les jornades,

a les estacions nuvials,

escric ton nom.

Als meus esquinçalls de cel,

a l’estany sol rovellat,

sobre el llac lluna vivent,

escric ton nom.

Sobre els camps i a l’horitzó,

a les ales dels ocells,

sobre el molí de les ombres,

escric ton nom.

A cada xarrup d’aurora,

damunt el mar, als vaixells,

a la muntanya dement,

escric ton nom.

Sobre la molsa dels núvols,

sobre les suors de l’oratge,

a la pluja espessa i fada,

escric ton nom.

A les formes espurnants,

als esquellots de colors,

a la veritat tangible,

escric ton nom.

Sobre els viaranys desvetllats,

Sobre rutes desplegades,

a les places sobreixides,

escric ton nom.

Damunt el llum que s’encén,

damunt el llum que s’apaga,

a les meves llars reunides,

escric ton nom.

Sobre el fruit tallat en dos,

del mirall i de ma cambra,

al meu llit petxina buida,

escric ton nom.

Al meu gos gourmand i tendre,

a ses orelles dreçades,

a sa pota maldestre,

escric ton nom.

Al trampolí de ma porta,

als objectes familiars,

a l’ona del foc beneít,

escric ton nom.

A tota carn concordada,

sobre el front dels meus amics,

a cada mà que s’estén,

escric ton nom.

Al vidre de les sorpreses,

damunt dels llavis atents,

ben al damunt del silenci,

escric ton nom.

Als meus refugis destruïts,

sobre els meus fars ensorrats,

als murs del meu vell enuig,

escric ton nom.

A l’absència sens desig,

sobre la solitud nua,

a les marques de la mort,

escric ton nom.

A la salut recobrada,

al risc desaparegut,

a l’espera sens record,

escric ton nom.

Només pel poder d’un mot

jo recomenço ma vida,

he nascut per a coneixe’t,

per dir el teu nom,

Llibertat.

*

Paul Éluard.

.

.

traducció:   Yroni, Jr.

Publicat a la revista Germinal, nº 53, pp. 18 – 19.

Sant Celoni, març 1985.

.

.

Per parlar de la bellíssima muntanya del Montseny i de Santa Fe, cal remuntar-nos a segles enrera. Abans els mitjans de comunicació eren molt reduïts entre les boscúries ubèrrimes i isolades, era el mitjà de vida i subsistència tan necessari per a poder repoblar una mica aquest Montseny tan escaient i encisador.

És probable, però mai comprobat, que els primers pobladors fossin en temps de la Reconquesta els monjos que procedents de França aixequessin el seu monestir als terrenys que els senyors de les Agudes els cediren, edificant primerament Sant Marçal.

Els monjos de Sant Benet aplegaren la gent escampada per les terres de bosc i de conreu per tal de mantenir la fe i auxiliar-los en el que fós per a mantenir l’esperança de repoblament d’aquesta muntanya.

Els monjos aixecaven monestirs i capelles amb una facilitat que avui encara sorprèn. Els ajudarien naturalment tots aquells que els seguien i rebien ajut i protecció. Sant Marçal, Santa Fe, Sant Segimon, Sant Miquel dels Barretons, Sant Andreu de la Castanya. Era un seguit d’ermites i monestirs, com el de Sant Salvador de Breda, que anaven poblant-se en aquest Montseny alterós i guia.

Ornava l’ermita de Sant Miquel dels Barretons un seguit de barrets miraculosos. Era molt concorreguda, tot i el seu cim escabrós s’hi anava per compliment de les prometences fetes. Entraven a l’ermita on calia posar-se un barret i mai més no es sofría de mal de cap. Era el miracle de Sant Miquel.

L’orígen del lloc on fou aixecada l’ermita o capella per a albergar, venerar i acollir la imatge miraculosa de Santa Fe que uns pastors varen trobar al pla de l’Espinal, fa pensar d’on podien haver tingut coneixement d’aquesta Santa Fe. Els monjos se’n farien càrrec i per compte d’ells establien la primera capella on avui està assentada l’ermita de Santa Fe. Podriem dir que va ésser edificada sense cap mena de pretensions d’acord amb l’arquitectura muntanyenca. Es creu que anteriorment n’hi va haver una altra de més senzilla. Però definitivament és la que actualment existeix encara que s’observen alguns vestigis o restes aprofitades per al sosteniment o apuntalament de les reformes i transformacions realitzades al llarg dels segles. Aquesta ermita ostenta a la llinda, o sia, la pedra clau del portal una data, 1201. Però sabem de cert que aquesta data és falsa, per l’estil de la grafia i el traçat de les xifres es descobreix la seva falsetat.

Darrerament fou adherida i lligada amb el magnífic hotel amb que avui compta Santa Fe. L’hotel el féu construir un prohom distinguit, en Ramon de Montaner, comte de la Vall de Canet de Mar. Comanà a l’arquitecte de Barcelona, senyor Pere Domènech i Pou, home i artista famós, li construís l’hotel, i encara actualment qui vol un lloc de placidesa i repòs pot constatar-ho amb un sojorn i una estada.

L’arquitecte va lliurar l’edifici completament acabat l’any 1916. És un casal magnífic, amb mires de castell gótic i de palau famós.

L’inconvenient que hi havia aleshores era l’accés per l’antiga carretera que hi anava, doncs no hi havia l’obertura del túnel i és clar, havia de remuntar per damunt fins a sortir a la vall preciosa de Santa Fe.

La primera carretera anava per Sant Celoni, Mosqueroles, la Costa, Roca Negra, fins el collet de Santa Helena, baixant al collet de Corbera, el sot del Poal, la Barraca, can Ramis i Santa Fe.

La segona que sortia de Sant Celoni anava a Campins, can Perepoch, Ridaura, Carbonell, i collet de Santa Helena, on s’ajuntava amb l’anterior.

És clar que aleshores s’hi anava amb matxos des de Sant Celoni, i ostentaven el títol de guies en Ricard Besa, en Pusa, el Moro i en Jaume Bullic. Els matxos es llogaven a set pessetes per dia a l’any 1900.

Avui el Montseny disposa d’una bona xarxa de carreteres, i per la vall de Santa Fe una magnífica carretera condueix al peu de l’hotel on l’acolliment és amable i hospitalari, on els hostes hi troben les comoditats que són agradables junt amb la placidesa del paisatge que des d’allí s’obira.

.

Joan Pla.

.

publicat a la revista Germinal, nº 61, p. 23.

Sant Celoni, desembre 1985.

.