Romanço d'en Quico Sabaté ( Jaume Arnella ).

.

.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

trossos ( Xesco Boix ).

.

*

 

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

La cultura dels Trobadors ( "Guilhem IX" ).

*
*


*
extret de www.geocities.com/Athens/7156/

*
Los Trobadors èran plan mai que de simples cantaires de charmes. An creat e espandit una de las mai grandas civilizacions conegudas dins lo mond entièr.
Los Trobadors èran de poètas-filosòfs qu'establiguèron una filosofia d'una valor intellectuala, morala e mistica plan nauta, que dardalhèt dins gaireben tota l'Euròpa d'alara. A l'epòca, i aguèt de Trobadors qu'escrivián en occitan en Espanha, en Itàlia, en Alemanha, en Anglatèrra, eca Los principis essencials de lor pensada son conteguts dins qualques mots-claus que son emplegats de contunh dins lors òbras: paratge, prètz, libertat, leialtat, fiseltat, larguesa, melhorament, Amor, jòi. Lo primièr vòl dire que la societat deu èsser fondada sul paratge, es a dire sus l'egalitat entre los òmes, dins totes los domenis.
Per plan comprene aquel fait, cal rapelar que lo poder dels senhors feudals èra alara fòrça mens absolut dins lo "Miègjorn" que dins lo "Nòrd" (de la França actuala). Fòrça tèrras occitanas èran possedidas en alòdi, es a dire que lo proprietari dependiá pas de degun.
Coma cadun podiá comprar de tèrras atal segon aquel principi, venguèron alara de mai en mai nombrosas e asseguravan donc una egalitat vertadièra de totes davant la proprietat privada.
En mai d'aquò, al regard de la lèi, i aviá pas de grandas diferéncias entre un òme e una femna, per çò qu'una femna podiá possedir de tèrras, exercir plan de professions e subretot eiretar, çò que se podiá pas pensar al nòrd de Léger. I aviá tanben l'òrdre de la Cavalariá, que son importància s'arrestèt pas de créisser, e que repausava sus Paratge: l'egalitat entre totes los cavalièrs, quala que siá lor origina sociala.
Per èsser un cavalièr, èra pas necessari d'èsser nòble de naissença, mas caliá èsser nòble de còr.
Aquela nocion èra a aquela epòca una revolucion vertadièra dins la concepcion de l'existéncia, perqué las nocions de naissença e de classa sociala, tant importantas per la noblesa francesa de l'epòca, èran remplaçadas en Occitània per las de Valor e de Prètz.
Atal, dins aquel òrdre, pas cap de senhors e de vilans, pas cap de rei e de servidor, mas d'òmes pars que devián aver faitas las pròvas de lor granda Valor e de lor grand Prètz. Mas la filosofia d'aquel òrdre èra pas passiva. L'egalitat fondada sus la Valor èra mai que mai un principi de vida, e non pas una finalitat.
Atal, l'òme qu'aviá degut provar son Prètz per poder venir cavalièr, deviá acceptar tanben coma finalitat de se melhorar, en mostrant Leialtat, Fiseltat, Respècte de la Vida e de la Libertat. En mai d'aquò, cadun deviá èsser fidèl a sos amics, e a sa dama, considerada coma sa para e sa castiadoira que deviá viure amb ela en acordança perfièita sensa èsser un tiran o un gelós.
Deviá combatre Cobeitat per mostrar Larguesa a totes los òmes dins un esperit de convivéncia. Es atal que se vesiá de senhors rics distribuïr de bens considerables.
L'enemic èra donc pas un autre pòble mas lo Mal.
Es al nom d'aquela convivéncia que, a la plan celèbra escòla de Montpelhièr, fins al començament del sègle tretzen, ensenhavan al prèp de catolics, de professors josieus e arabis. Aquesta filosofia èra acceptada pels Trobadors, perqué fòrça e mai probable totis los Trobadors èran cavalièrs.
Permetiá d'aténher lo Jòi, es a dire lo gaug perfièit dins l'armonia umana, imatge de l'armonia de Dieu.
*

D'unis Trobadors

Guilhèm de Peitieus
Cf. la siá pagina.

*

Ramon de Miraval

Vida extraita d'aquest siti

Ramon de Miraval èra un paure cavalièr de Carcassés del castèl de Miraval que teniá pas quaranta òmes. Mas per lo seu trobar e per son bèl dire, son saupre e sa coneissença de las causas d'amor foguèt aimat e tengut car pel Comte de Tolosa que se sonavan un a l'autre Audiard. Del Comte aviá cavals, armas, vestit e tot çò dont besonhava. Era pertot al seu ostal cò del Rei d'Aragon, del Vescomte de Besièrs, d'En Bertran de Saissac e sénher dins tota aquesta encontrada. Non i aviá Dòna de prètz que non cerquèsse son amistat e En Ramon de Miraval s'entendèt amb mantas Dònas e ne faguèt fòrça bonas cançons mas non se creguèt jamai de cap que li poguèsse faire fisança en dreit amor e totas l'enganèron.
*

Jaufré Rudèl

Vida extraita d'aquest siti

Jaufré Rudèl èra gentilòme e prince de Blaia e s'enamorèt de la Comtessa de Tripòli, sens la véser, per lo ben que n'ausissiá dire dels romieus que venián d'Antiòcha e ne faguèt fòrça cançons. E per la veire se crosèt e prenguèt la mar. Mas foguèt malaut en camin e pausat dins una albèrga a Tripòli coma mòrt, çò que se faguèt saber a la Comtessa. Alavetz ela venguèt a el e lo prenguèt dins sos braces. E, saupent qu'èra ela, Jaufré recobrèt l'ausir e lo sen e lausèt Dieu que l'aviá mantegut d'aquí a la veire. Puèi moriguèt dins sos braces. Ela lo faguèt, en grand onor, sebelir dins l'ostal del Temple. E puèi, aquel jorn, se rendèt monja per la dolor qu'aviá de la mòrt de Jaufré Rudèl.
*

Marcabrun

Vida extraita d'aquest siti

Marcabrun foguèt de Gasconha. Los unis dison qu'èra lo filh d'una paura femna qu'aviá nom Maria o Marca la Bruna coma ditz el en son cantar:

"Marcabrun, filh Marcabruna..." Los autres dison que foguèt getat a la pòrta d'un ric òme e que jamai non se poguèt saber qual èra ni d'ont èra vengut. En Aldric del Vilar lo faguèt noirir. Puèi demorèt de temps amb un trobador qu'aviá nom Cèrcamon e d'aquí comencèt a trobar; e adonc aviá nom Panperdut mas d'aquesta ora a l'endavant aguèt nom Marcabrun. Era del temps que tot çò que se cantava se disiá vèrs e pas encara cançon. E foguèt fòrça conegut e escotat pel mond e fòrça crentat tanben per sa lenga car l'aviá el la lenga tan prompta qu'a la fin lo desfaguèron los castelans de Guion dels quals aviá dit lo mal que ne pensava. Aicí comença çò de Marcabrun que foguèt dels trobaires dels primièrs qu'òm se soven.
*

Bernat de Ventadorn

Vida extraita d'aquest siti

Bernat de Ventadorn foguèt del castèl de Ventadorn e òme de paura generacion, filh d'un sirvent del castèl qu'escaudava lo forn e cosiá lo pan e sa maire amassava l'eisserment. Bèl òme èra, e adreit e saupèt plan cantar e trobar e èra cortés e ensenhat. Lo Vescomte, lo seu senhor de Ventadorn, s'estrambordèt de son trobar e li faguèt grand onor. E lo Vescomte aviá molhèr fòrt graciosa e gàia Dòna que se meravilhèt de las cançons d'en Bernat e s'enamorèt d'el e el de la Dòna ; tant e tant qu'el fasiá sas cançons d'ela, de l'amor que n'aviá e non fasiá mai que de la cantar. De temps durèt aquel amor abans que lo Vescomte e l'autra gent i faguèsson moment e quand lo Vescomte se n'avisèt s'estranhèt del trobador e faguèt sarrar e gardar la Dòna. E la Dòna donèt congèt a En Bernat que se'n anèsse fòra d'aquela encontrada.
El se'n anèt cò de la Duquessa de Normandia qu'èra jova e de granda valor e lo reçaupèt fòrt plan. De temps foguèt en sa cort e s'enmorèt d'ela e ela d'el e ne faguèt de bonas cançons. Sus aquelas entremièjas lo rei Enric d'Anglatèrra la prenguèt per molhèr e se la menèt dins son país. En Bernat demorèt deçà triste e dolent e se'n anèt al bon Comte de Tolosa ont demorèt d'aquí que lo Comte moriguèt. A sa mòrt, En Bernat, per aquela dolor, se rendèt a l'òrdre de Dalon e aquí finiguèt.
E lo Comte N'Eble de Ventadorn, filh de la Vescomtessa qu'En Bernat aimèt, me contèt a ieu, Uc de Sant Circ, çò que ieu ai fait escriure d'En Bernat.
*

Pèire Vidal

Vida extraita d'aquest siti

Pèire Vidal èra de Tolosa e èra filh d'un pelissièr. E èra bon trobaire e lo melhor cantaire mas foguèt mai fòl que jamai se foguèt e cresiá arribat tot çò que li èra desirança e fantasiá. E, mal inspirat que degun pel trobar e los pus rics sons li venent a plaser, fasiá fòls experiments amoroses que de totas las femnas el se'n cresiá aimat. Tant foguèt marrida lenga que sabèm de segur d'un cavalièr de San Gèli que li faguèt talhar la lenga perque disiá qu'èra l'amic de sa molhèr.
Se'n anèt otramar e ne menèt una Grèca qu'a Cipri i avián donada per molhèr li fasent entendre qu'èra neboda de l'emperaire de Constantinopòli e li donava dreit sus l'empèri. Dont el gastava sos gasanhs a far bastir vaissèls e naus per reconquistar l'empèri, portava armas imperialas e se fasiá dire emperaire e sa molhèr emperairitz.
Aquí son dels faits e dits de Pèire Vidal :
En Pèire Vidal aimava la Loba de Puègnautièr en Carcassés. Se fasiá apelar lop e, per ela, portava armas de lop. E en las montanhas de Cabaret el se faguèt caçar, portant pèl de lop, pels pastors amb cans e levrièrs. Pastors e cans lo butèron e la cacèron tan malament que foguèt portat per mòrt cò de la Loba. E quand ela o saupèt faguèt granda alegrança de la foliá que Pèire Vidal aviá faita e lo marit e ela lo faguèron portar en bon lòc, faguèron mandar lo mètge e lo faguèron sonhar d'aquí que siá garit.
*

Bertran de Born

I a un siti sancèr dedicat a aquest trobador
Vida en "llemozí" extraita d'aquest siti

Bertrans de Born si era drutz d'una domna gentil e iove e fort prezada, et avia nom ma domna Maeuz de Montaingnac, moiller d'en Talairan, qu'era fraire del comte de Peiregors; et ella era filla del vescomte de Torena e seror de ma dompna Maria de Ventedorn e de n'Elis de Monfort. E, segon qu'el dis en son chantar, ela.l parti de si e.il det comiat, don el fo.n mout tristz e iratz, e fez razo que ia mais no la cobraria, ni autra non trobava que.il fos tan bella ni tan bona ni tan plazens ni tan enseingnada. E penset, pois qu'el non poiria cobrar neguna que.ill pogues esser egals a la soa domna, si.s conseillet qu'el en fezes una en aital guisa qu'el soiseubes de las autras bonas dompnas e bellas de chascuna una beutat o un bel senblan o un bel acuillimen o un avinen parlar o un bel captenemen o un bel garan o un bel taill de persona. Et enaissi el anet queren a totas las bonas dompnas que chascuna li dones un d'aquestz dos que m'avetz auzit nomar per restaurar la soa domna c'avia perduda. Et el sirventes qu'el fetz d’aquesta razon vos auziretz nommar totas las domnas a las quals el anet querre socors et aiuda a far la domna soiseubuda. E.l sirventes qu'el fetz d’aquesta razon si comensa: Dompna, pois de mi no.us cal...
*

Guilhèm de Cabestanh

Vida en "llemozí" extraita d'aquest siti

Guillems de Cabestaing si fo us cavalliers de l’encontrada de Rossillon, que confina ab Cataloigna e com Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout presatz d'armas e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom ma dona Soremonda, moiller d’En Raimon de Castel Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna per amor e chantava de lieis e.n fazia sas chanssos. E la dompna, qu'era joves e gaia e gentils e bella, si.l volia ben mais qe a ren del mon. E fon dich so a.N Raimon de Castel Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqeric tot lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moiller.
E qan venc un dia, Raimons de Castel Rossillon trobet passan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia, et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e.l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo cor raustir e far a la pebrada, e fetz lo dar a manjar a la moiller. E qan la dompna l’ac manjat, Raimon de Castel Rossillon li dis: «Sabetz vos so que vos avetz manjat?» Et ella dis: «Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida». Et el li dis q'el era lo cors d'En Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so q'ella.l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so et auzic, ella perdet lo vezer e l'auzir. E qand ella revenc, si dis: «Seigner, ben m'avetz dat si bon manjar que ja mais non manjarai d'autre». E qand el auzic so, el cors ab s'espaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric.
E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna q'En Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e q'En Raimon de Castel Rosillon avia donat lo cor d'En Guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas. E.l reclam venc denan lo rei d'Aragon, que era seigner d'En Raimon de Castel Rossillon e d'En Guillem de Cabestaing. E venc s'en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e tolc li tot qant avia, e lui en menet en preison. Et pois fet penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l'uis de la gleisa; e fetz desseignar desobre.l monumen cum ill eron estat mort; e ordenet per tot lo comtat de Rossillon que tuich li cavallier e las dompnas lor vengesson far anoal chascun an. E Raimon de Castel Rossillon moric en la preison del rei.
*

Raimbaut de Vaqueiras

Vida en "llemozí" extraita d'aquest siti

Ben avetz auzit de Rambaut qi el fo ni don, et si com el fo fait cavalier de[l] marques de Monferrat, e com s'entendia en ma dompna Beatrix et vivia jausen per lo so amor. Et aujatz com el ac um pauc de temps gran tristessa. Et aisso fon per la falsa jen envejosa a cui nom plasia amors ni dopneis, qe dizion paraolas a ma dompna Biatrix et encontra las autras dompnas, disen aisi: «Qi es aqest Raimbaut[z] de Vaqera, si tot lo marqes l'a fait cavalier? Et si va entendre en tal auta dompna con voz o ez! Sapchatz qe no.n vos es onor, ni a vos ni al marqes». Et tan disseron mal, qe d’una part qe d'autra (si con fan las avols genz), que ma dompna Biatrix s’en corecet contra Rambaut de Vaqera. Qe qant Rambaut[z] la pregava d’amor e.l clamava merce, ella non entendea sos precs, anzi li dis q'el se degues entendre en autra dompna qe fos per ell, et als non entendria ni auziria d’ella. Et aqest'es la tristessa qe Rambautz ac un pauc de temps, si com eu dis al comenzamen d’aqesta rason.
Dont el se laisset de chantar et de rire et [de] toz autres faitz qe.l deguesson plager. Et aisso era gran danz. Et atot aqest ac per la lenga dels lausengiers, si com el dis en una cobla de la stampida qe vos ausiret[z].
En aqest temps vengeron dos joglars de Franza en la cort del marqes, qe sabion ben violar. Et un jorn violaven una stampida qe plazia fort al marqes et als cavaliers et a las dompnas. Et En Rambaut[z] no.n s'allegrava nien, si qe.l marqes s'en perce[u]pet e dis: «Senher Rambaut[z], qe es aisso qe vos non chantatz ni.us allegraz, c'ausi[tz] aisi bel son de viola e veitz aiqi tan bella dompna com es mia seror, qe vos a retengut per servidor et es la plus valen dompna del mon?» Et En Rambautz respondi qe no.n faria rien. E.l marqes saubia bien l'acaison e dis a sa seror: «Ma do[m]pna Biatrix, per amor de mi et de totas aqestas genz, vol qe vos deignat[z] pregar Rambaut q'el, per lo vostro amor e per la vostra graçia, se deges alegrar e chantar e star [a]legre, si com el fazia denan». Et ma dompna Biatrix fu tant cortes[a] et de bona merce qu'ella lo preget e.l confortet q'el se deges, per lo so amor, rallegrar e q'el feses de nou una chanson.
Dont Rambaut[z], per aqesta raison qe vos avez ausit, fet[z] la stampida, et dis aisi:

Kalenda maia
ni foll de faia...*Aqesta stampida fu facta a las notas de la stampida qe.l jo[g]lars fasion en las violas.

---

TORNAR

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

No m'agrad' iverns ni pascors ( Raimbaut de Vaqueiras ).

*
imatge del blog de http://ktyzen.blogspot.com/

* No m'agrad' iverns ni pascors Ni clars temps ni fuoills de garrics, Car mos enans mi par destrics E totz mos majer gaugz dolors, E son maltrag tuit miei lezer E desesperat miei esper; E si.m sol amors e dompneis Tener gai plus que l'aiga.l peis! E pois d'amor me sui partitz Cum hom issillatz e faiditz, Tot' autra vida.m sembla mortz E totz autre jois desconortz.	* I don't like winter nor spring, nor clear weather nor oak leaves, since my advancement seems to me entanglement and all my greater enjoyments pains and all my pleasures sufferings and all my hopes hopeless; and love and courting used to keep me as gay as a fish in water! And since I parted from love as an exiled and ruined man, every other life seems death to me and all other joys desolation.
Pois d'amor m'es faillida.il flors E.l dolz fruitz e.l grans e l'espics, Don gauzi' ab plazens prezics E pretz m'en sobrav' et honors E.n sabi' entre.ls pros caber, Era.m fai d'aut en bas cazer; E si no.m sembles fols esfreis, Anc flama plus tost non s'esteis Q'ieu for' esteins e relinquitz E perdutz en faitz et en digz Lo jorn qe.m venc lo desconortz Que non merma, cum qe.m refortz.	Since I have lost the flower of love and the sweet fruit, and the grain and the ear, in which I rejoiced with pleasant discourse and which gave abundance of honour and worth and where I could fit among the valiant, while now it makes me fall low from the summit; and if it didn't seem to me a foolish concern, no flame would fade quicker than I would fade and be forgotten and lost both in words and in deeds the day the desolation came to me that won't diminish, in spite of my efforts.
Bels armatz e bos feridors, Setges e calabres e pics, E traucar murs nous et antics, E vensser bataillas e tors Vei et aug; e non puosc aver Ren qe.m puosc' ad amor valer! E vauc cercan ab rics arneis Gerras e coitas e torneis, Don sui conqueren enriquitz; E pois jois d'amor m'es failitz, Totz lo mons no.m parri' us ortz, Ni mos chans no m'es mais confortz.	Handsome warriors and good swordsmen, sieges, catapults and pikes, and breaking of walls old and new, and defeat of battalions and towers I see and hear; and I cannot get anything that would avail me in love! And I go seeking, clad in costly armour, wars and frays and tournaments where I am, conquering, enriched; and since I am denied the joy of love, the whole world seems to me smaller than a bower, nor does my art console me anymore.
Doncs, qe.m val conquistz ni ricors? Qu'eu ja.m tenia per plus rics Qand er' amatz e fis amics, E.m paissi' ab n'Engles amors; N'amava mais un sol plazer Que sai gran terr' e gran aver, C'ades on plus mos poders creis Ai major ir' ab mi mezeis, Pois mos Bels Cavalliers grazitz E jois m'es loignatz e fugitz, Don mais no.m naissera conortz, Per q'es majer l'ir' e plus fortz.	So, what do conquests and wealth avail me? I did indeed consider myself wealthier when I was loved, and had mistresses, besides my noble Engles' love; a single courtesy pleased me more then than here great dominions and great riches, since now, the more my power grows the more does as well my heart's resentment, since my cherished Beautiful Knight, and joy with her, have strayed away and fled from me, so that comfort shall never come to me, which increases and strengthens my desolation.
Pero no.m comanda valors, Si be.m sui iratz ni enics, Q'ieu don gaug a mos enemics Tan q'en perda pretz ni lauzors, Q'ancar puosc dan e pro tener, E sai d'irat joios parer Sai entre.ls Latins e.ls Grezeis; E.l marques, que l'espaza.m seis, Gerreia Blacs e Drogoiz, Et anc pois lo mons fon bastitz Nuilla gens non fetz tant d'esfortz Cum nos, cui Dieus a gent estortz.	However, valour does not order me, albeit I am oppressed and vexed, that I give my enemies reason for happiness, so to be depleted of worth and reputation, since I can still do harm and good, and I can dissimulate my unhappiness with the Latin and the Greeks; and the marquis, who girded me with the sword, fights the Wallachians and Drogobites, and never, since the world was created, did anyone perform such deeds as us, whom god has graciously delivered.
Lo marques n'es honratz e sors E.l Campanes e.l coms Enricx, Sicar, Montos e Salanicx E Costantinople socors, Quar gent sabon camp retener, E pot hom ben proar en ver: Qu'anc mais nulha gent non ateis Aitan gran honor, apareys. Per bos vassals, valens, arditz, Es nostr' emperis conqueritz, E Dieus trameta nos esfortz Coissi.s tray' a cap nostra sortz!	The marquis is thereby honoured and uplifted and the Champenois and Count Henry, Sicar, Modon and Salonika and Costantinoples relieved, since they know well how to hold the battle-field, and one can find evidence of this: that nobody ever achieved such glory is apparent. Through good, valiant, daring vassals our empire is conquered, and let god send us reinforcements so that our destiny can be fulfilled.
Anc Alixandres non fetz cors Ni Carles ni.l reis Lodoics Tan honrat, ni.l pros n'Aimerics Ni Rotlans ab sos poignadors Non saubron tan gen conquerer Tan ric emperi per poder Cum nos, don poja nostra leis; Q'emperadors e ducs e reis Avem faitz, e chastels garnitz Prop dels Turcs e dels Arabitz, Et ubertz los camins e.ls portz De Brandiz tro al Bratz Sain Jorz.	Never lead Alexander an expedition so honourable, nor did Charlemagne nor king Louis nor the valiant Sir Aimeric nor Roland with his warriors: they could not conquer so many people, an empire so endowed with power as ours, where our word is law; for we have created emperors, dukes and kings, and we have manned castles near the Turks and Arabs, and opened the path and ports from Brindisi to St. George's Straits.
Per nos er Domas envazitz E Jerusalem conqueritz E.l regnes de Suri' estortz, Que.ls Turcx o trobon en lur sortz.	Through us, Damascus is assaulted and Jerusalem conquered and the kingdom of Syria liberated, for the Turks find this in their prophecies.
Los pellegris perjurs, fraiditz, Qi nos an sai en camp geqitz, Qi los manten e cortz es tortz, Que chascuns val mens vius que mortz.	Wrong is he who maintains in court the perjured, fraudolent pilgrims who have deserted us here on the battlefields, since each of them is worth less alive than as a corpse.
Belhs dous Engles, francx et arditz, Cortes, essenhatz, essernitz, Vos etz de totz mos gaugz conortz, E quar viu ses vos, fatz esfortz. * Raimbault de Vaqueiras *	Fair, sweet Engles, earnest and fearless, courteous, learned, distinguished, you are the inspiration of all my pleasures, and in living without you, I perform a feat.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

Ab lo temps qe fai refreschar...( Cercamon )

*

*
fotos miquel meseguer
*

* Ab lo temps qe fai refreschar Lo segle e·ls pratz reverdezir Vueil un novel chant comenzar D'un amor cui am e dezir; Mas tan s'es de mi loignada Q'ieu non la puesc aconseguir, Ni de mos digz no s'agrada.	With the season giving youth back to the world and verdancy back to the lawns, I want to begin a new song about a love I love and desire; but she has strayed so much away from me that I cannot reach her and my words don't agree with her.
Ja mai res no·m pot conortar, Abanz mi laissarai morir, Car m'an fag de mi donz sebrar Lauzenjador, cui Deus azir! Las! tan l'aurai desirada Que per lei plaing, plor e sospir, E vau cum res enaurada.	Nothing can comfort me anymore, thus I shall let myself die, for slanderers have made me part from my woman – may god curse them! Alas! I shall have longed for her so much that I weep and cry and sigh for her and go like a senseless thing.
Aqesta don m'auzetz chantar Es plus bella q'ieu no sai dir; Fresc'a color e bel esgar Et es blancha ses brunezir; Oc, e non es vernisada, Ni om de leis non pot mal dir, Tant es fin' et esmerada.	This woman you hear me singing about is so fair I'm at loss for words; fresh of colour and fair of regard, she is of a white which doesn't darken; yes, and she isn't painted, nor is there anyone who can speak ill of her, so noble and refined she is.
E sobre tota·s deu prezar De dig ver, segon mon albir, D'ensegnamen e de parlar, C'anc non volc son amic traïr; Et ieu fols fui la vegada Can crezei ren q'en auzis dir, Ni·l fis so don fos irada.	And one should praise her above all, in my opinion, for her sincere words, her learning and her eloquence, for she never wanted to betray her friend and I was a fool the day that I believed things I had heard about her and did that which would annoy her.
Anc ieu de lei no·m volc clamar, Q'enquer, si·s vol, me pot jauzir, Et a ben poder de donar D'aqo don me pot enrequir; No posc far lonja durada, Qe·l manjar en pert e·l durmir, Car no m'es plus aizinada.	I don't ever want to deplore her, for, still, if she wants, she can make me happy, and it is in her power to give that which would make me rich; I cannot resist for long, for it takes away my food and sleep for she is out of my reach.
Amors es douza a l'intrar Et amara al departir, Q'en un jorn vos fara plorar, Et autre jogar e burdir, Q'eu sai d'amor enseigniada, On plus la cujava servir, Ilh s'es vas mi cambiada.	Love is sweet when it comes and bitter when it goes, for one day it'll make you weep and another scamper and cheer, for I know about learned love: the more I believed I was serving her the more she turned away from me.
Messatges, vai, si Deus ti guar, E sapchas ab mi donz furmir, Qu'eu non puesc lonjamen estar De sai vius ni de lai guerir, Si josta mi despoliada Non la puesc baizar e tenir Dins cambra encortinada.	Messenger, go, and may god keep you, and may you know how to please my lady, for I cannot stay alive for long here nor resist down there unless, after having undressed her, I can kiss and hold her in a curtained room.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

D'Amor es totz mos cossiriers...( Raimon de Miravall ).

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Les troubadours, prophètes de la joie d’aimer / Els trobadors, profetes de la joia d’estimar ( Anne Brenon ).

*
Il·lustració que al·ludeix als perills de l'amor, de "Lo Breviari d'amor" (1288 - 1292) de Matfres Ermengau de Béziers
( de Vikipèdia ).
*

*

A l’aube du millénaire, au coeur de ce lontain Moyen Age où toute culture était latine et religieuse, les trobadours on fait fleurir, en vers occitans, un code d’appel à l’amour vrai, d’exaltation de la joie d’aimer.

.

A l’alba del mil·leni, al cor d’aquella Edat Mitja on tota cultura era llatina i religiosa, els trobadors van fer florir, en versos occitans, un codi de crida a l’amor veritable, i d’exaltació de la joia d’estimar.

.

Entre golfe de Gascogne et golfe de Gênes, de la fin du XIe siècle à celle du XIIIe, les poètes se sont répondu, bouleversant les vieux schémas chrétiens et phallocratiques, ouvrant l’Occident à un printemps du sentiment, aux valeurs du Joi et Joven, Joie et Jeunesse.

.

Entre el golf de Gascunya i el golf de Gênes, de la fi del s. XI a la del s. XIII els poetes es van respondre, tot capgirant els vells esquemes cristians i falocràtics, obrint l’Occident a un temps del sentiment, als valors de Joi et Joven, Joia i Jovent.

*

.

Troubadour

Le troubadour n’est pas la pauvre hère que l’on imagine, cheminant luth à la main, mendiant son pain de château en château contre quelque chanson. Le trobador est “celui qui trouve”: paroles et mélodies. Il est l’auteur compositeur, homme de culture et de renom, membre de la société des cours. Parfois il se risque à interpréter lui-même ses oeuvres, mais en confie plus généralment la diffusion à un ou plusieurs jongleurs, ces musiciens et chanteurs professionnels et itinérants.

*

.

Trobador

El trobador no és pas el pelacanyes que hom s’imagina, caminant amb l’instrument a la mà, tot captant el seu pa de castell en castell a bescanvi d’alguna cançó. El trobador es “aquell que troba” : paraules i melodies. Ell n’és l’autor-compositor, home de cultura i de renom, membre de la societat acadèmica. De vegades s’arrisca a interpretar ell mateix les seves obres, però més sovint en confia la difussió a un o diversos joglars, aquests músics i cantors, i professionals itinerants.

.

Souvent de haut parage, comme Guilhem, IX duc d’Aquitaine, Raimbaud d’Orange ou Bertran de Born, le troubadour est couramment aussi de la bonne bourgeoisie, comme Gaucelm Faydit * ou Peire Vidal. Si sa légende le dit de basse extraction

.

* Faydit : Seigneur languedocien dépossédé et ou exilé à cause de la croisade contre les Albigeois.

.

comme Bernard de Ventadour en Limousin, qui fut peut-être le fis d’une boulangère et d’un sergent d’armes du château, son art de “trouver” l’intègre parfaitement dans la bonne société des cours, la société “courtoise”.

.

Sovint de llinatge distingit, com Guilhem, nové Duc d’Aquitània, Riambau d’Orange o Bertran de Born, el trobador és sovint també de l’élit burgesa com Gaucelm Faidit *

.

* Faidit : Senyor del Llenguadoc desposeït i / o exiliat, per causa de la croada contra els Albigencs.

.

o Pere Vidal. Si la seva llegenda l’esmenta com de baixa nissaga com Bernat de Ventadour de Llemossí, qui fou potser fill d’una flequera i d’un sergent d’armes del castell, el seu art de “trobar” l’integra a la perfecció dins la bona societat de la cort, la societat “cortesa”.

.

Le troubadour est toujours celui qui aime, toujours il écrit à la première personne; celui qui écrit le plus finement, aime le plus finement, et devrait être le plus finement aimé…

.

El trobador és sempre aquell qui estima, escrivint sempre en primera persona; aquell qui escriu amb més finor, qui estima amb més finor, i amb qui cal més finor per a estimar…

*

.

Trobar / l’art d’écrire l’amour

Il “trouve”, en langue d’oc, des vers qu’il inscrit sur une mélodie. Connu antérieurment par quelques pièces religieuses, la langue occitane utilisée par tous les troubadours, du Limousin à la Provence, est langue de culture, précisément codifiée pour l’écrit, et remarquablement unifiée: peu de variantes dialectales s’y laissent discerner. Elle est l’outil parfait d’une versification sophistiquée, ce que les parlers d’oil sont encore loin d’atteindre à l’époque.

.

Trobar / l’art d’escriure l’amor

El trobador “troba”, en occità, versos que lliga sobre una melodia. Anteriorment conegut per algunes peces religioses, l’occità, utilitzat per tots els trobadors, del Llemosí a la Provença, és llengua de cultura, codificada amb precissió per a l’escrit, i notòriament unificada; ben poques variants dialectals es deixen discernir. És l’eina perfecta per a una versificació sofisticada, cosa que encare són lluny d’atànyer els “oilparlants” de l’época.

.

Le troubadour est le maître du mot et du son. Il se plaît à en jouer, à les entrelacer, pour mieux célébrer la Dame qui pour lui porte le visage de l’amour. Ainsi Guilhem, duc d’Aquitaine:

Totz lo joys del mon es nostre

Dompna, s’amduy nos amam…
*

Toute la joie du monde est nôtre,

Dame, si nous nous aimons…

.

El trobador és el mestre del mot i del só. Es complau en musicar-s’hi, en entrellaçar-s’hi, per millor festejar la Dama que per a ell duu el rostre de l’Amor. Com Guillem, duc d’Aquitània:

Totz lo joys del mon es nostre

Dompna, s’amduy nos amam…
*

Tota la joia del món és nostre,

Dona, si ens estimem… ( si ambdós ens amem…)

*

.

.

.

.

Fin’amors * / fine amour

.

______________________________________________________________________

.

.

De même que le trobar apprivoise la langue et la fait instrument de culture, Fin’Amors, que chantent les troubadours, est l’Amour qui affine le coeur et le geste.

Fine Amour, au nom des neuves valeurs de courtoisie dont Joie et Jeunesse sont les plus hautes, élève son fidèle au-dessus des moeurs vulgaires et violentes des porteurs d’épée. Le rôle social des troubadours , à travers leur message poètique, est bien d’affiner et de policer les moeurs de la caste féodale qui a accédé au pouvoir par la force au siècle précédent.

.

Tanmateix com el trobar domestica la llengua i la fa devenir instrument de cultura, Fin’Amors, que canten els trobadors, és l’Amor qui afina el cor, i el gest.

Fin’Amors, en nom dels nous valors de cortesia on Joia i Jovent són els més alts, eleva els seus fidels per sobre dels costums vulgars i violents dels portadors d’espasa.

El rol social dels trobadors, mitjançant llur missatge poètic, és doncs precissament el de polir i netejar els vulgars costums d’una casta feudal, que ha accedit per la força al poder al segle precedent.

.

Mais un désir de joie vraie les anime, en ce versant lumineux du Moyen Age qui précéda les temps sombres des pestes et de la Guerre de Cent Ans: et c’est amour vrai qu’ils inventent, à travers la Fine Amour: l’amour qui rend à la femme son rôle d’interlocutrice, qui se confie en elle pour ne permettre la réalisation de l’acte amoreux que lorsqu’il en menace plus de banaliser la relation cordiale et spirituelle:

.

D’Amor es totz mos cossiriers

Per qu’ieu no cossir mas d’Amor…

Que d’Amor mou, qui qu’o dia

So que val mais a foudat e a sen

E tot quant hom fai per Amor es gen…

.

*

D’amour est toute ma pensée

Je ne me soucie que d’Amour…

Car d’Amour procède, quoi qu’on dise,

Ce qui a le plus de valeur dans la folie comme dans la sagesse

Et tout ce qu’on fait par Amour est bien…

.

*

Ainsi chantait au début du XIIIe siècle Raimon de Miravall, petit seigneur et troubadour du Cabardès.

.

.

.

I és que els anima un desig de vera joia, en aquest lluminós vessant de l’Edat Mitja que precedeix els foscos temps de les pestes i de la Guerra dels Cent Anys. I és amor veritable inventat per ells, mitjançant el Fin’Amors: l’amor qui atorga a la dona el seu paper d’interlocutora, qui es comfia a ella per no permetre la realització de l’acte d’amor pel sol fet de banalisar la relació cordial i espiritual:

.

D’Amor es totz mos cossiriers

Per qu’ieu no cossir mas d’Amor…

Que d’Amor mou, qui qu’o dia

So que val mais a foudat e a sen

E tot quant hom fai per Amor es gen…

.

*

D’amor són tots mos pensaments

per ell el meu únic neguit és l’Amor…

Que el que d’Amor vé, com es deia,

és això que val més tant al foll com al senyat.

I que tot quant hom fa per Amor és per bé.

.

*

Així cantava en començar el segle XIII en Raimon de Miravall, petit senyor i trobador de Cabardès.

*

Anne Brenon

*

.

dins Le sentier Cathare. De la mer a Montsegur.

.

Éditions Randonnées Pyrénéennes

et Comité Departemental de l’Aude. 1991. ( 3e éd.)

*

traducció, miquel del turó.
*

*
foto Vikipèdia.

.

&

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Romanço d’en Joan Sala àlias Serrallonga, amb motiu de celebrar-se els quatre-cents anys del seu baptisme a la parròquia de Sant Martí de Viladrau( Jaume Arnella ).

*

Benvinguts, tots els del poble,

benvinguts els del voltant,

vull cantar-vos un romanço

si em permeteu un instant.

*

Un romanço fet d’encàrrec

i que avui estrenaré,

cantant la vida i miracles

d’un afamat bandoler.

*

Tot seguit us el presento:

Joan Sala i Ferrer,,

de sobrenom Serrallonga,

i aquí a Viladrau nasqué.

*

Que va néixer a La Sala,

no massa lluny d’aquí on som,

al mig d’una vall frondosa

i a sota Sant Segimon.

*

Encara ara es pot veure,

en el que és casa pairal,

un baluard de defensa,

una torre medieval.

*

Sobre un turonet s’aixeca

per dominar millor el pas;

dues rieres hi passen

que s’ajunten sota el mas.

*

Aquí caic, aquí m’aixeco,

va anar creixent el xicot;

ja tenia el seu caràcter

i era dels del morro fort.

*

A l’Hostal de ca la Rita

va armar-ne un gran batibull,

li va donar una pallissa

al Miquel de can Barfull.

*

Que havia dubtat, en públic,

de l’honor i integritat

d’una germana d’en Sala:

va quedar ben escaldat.

*

I també amb els d´Espinzella

tingué algun afer galdós,

sembla que era de faldilles,

tot plegat va tocar el dos.

*

Es casà amb una pubilla

i ell esdevingué el pubill,

va anar a viure a casa d’ella,

és així de clar i senzill.

*

Ella es deia Margarida,

Serrallonga de cognom;

ell d’aquí el nom prenia

amb que el conegué tothom.

*

Diuen que al mas Serrallonga

no faltava mai de res,

vianda, mobles i eines

de l’ofici de pagès.

*

I bestiar de tota mena:

de llana, cabrum, boví,

i bèstia de bast i albarda,

roba de llana i de lli.

*

Els seus germans, un bon dia,

una mula van robar,

que era de sa pròpia mare,

i ell prou que els la va comprar.

*

També hi hagué un robatori

d’unes capes de pastor,

el cas és que ell les tenia

amagades a un racó.

*

Miquel Barfull ve saber-ho

i ho va anar a explicar al veguer;

va sortir tota una colla

per a fer-lo presoner.

*

Tres o quatre trets li tiren,

no el van ferir, tingué sort;

però dels trets que ell els tornava,

Miquel Barfull caigué mort.

*

A partir d’aquesta feta

cap altra opció no tingué,

es va dar a la mala vida,

ofici de bandoler.

*

Però quin era aquest ofici?

Eren gent de bé o de mal?

Eren lluitadors del poble

o lladres de camí ral?

*

Que en aquesta terra nostra,

ja estem força acostumats

que als defensors de la terra

se’ls mostri com a malvats.

*

Però no volguem córrer massa

ni exaltar-nos, com hi ha món,

que no cal posar etiquetes

a productes que no ho són.

*

Repassem la nostra història,

si és que es pot dir repassar,

perquè és la història veïna

la que ens han fet empassar.

*

Diu que hi havia dos bandos

amb fortes lluites entre ells,

als uns els deien els nyerros

i als altres els cadells.

*

Hi ha historiadors que diuen,

sense treure’n l’entrellat,

que els nyerros són de muntanya

i els cadells són de ciutat.

*

Els nobles se les tenien

però el poble hi prengué part,

amb bandositats antigues

de tradició familiar.

*

Entre ells es barallaven,

com abans prou ja s’ha dit,

però a vegades junts lluitaven

contra el gobern de Madrid.

*

I cridant: ”Visca la terra!

I que mori el mal gobern!”

que aquest era el crit dels nyerros

contra l’enemic extern.

*

El mateix crit que ajuntava

a Barcelona, pel juny,

els segadors en revolta,

alçant-se amb la falç al puny.

*

Aquell dia, que era Corpus,

va ser un dia clamorós,

Corpus de Sang que iniciava

la guerra dels Segadors.

*

Però això ja més tard passava,

no volguem perdre els papers,

ja era mort en Serrallonga,

això fou sis anys després.

*

Així doncs, en Serrallonga

era nyerro i bandoler,

en vida ja fou un mite,

després, encara cresqué.

*

Davant d’una gran quadrilla

seguit del Fadrí de Sau,

l’Espinzella, i l’Estrany,

lo Clavell de Viladrau.

*

Els bandolers ja tenien

el terreny ben repartit:

a muntanya en Serrallonga,

i al Vallès els Margarit.

*

I encara, quan s’ajuntaven

per fer accions, de tant en tant,

era sempre en Serrallonga

qui duia la veu cantant.

*

El poble molt l’admirava

perquè era tant perseguit

per les forces centralistes

i pel gobern de Madrid.

*

Sacerdots i propietaris,

tant pagesos com senyors,

gent del camp i de ciutat,

tots li eren valedors.

*

Sempre li proporcionaven

tot d’armes i municions,

i franc i lleial hostatge,

en totes les ocasions.

*

La justícia el perseguia,

implacable, en tot moment,

pel broc gros, no s’hi mirava,

sols que servís d’escarment.

*

Les cases de Serrallonga,

de Querosa, Cominal

i Busquets, foren cremades

per la justícia reial.

*

I les terres desolades,

tallats els arbres fruiters,

així eren les represàlies

contra tots els bandolers.

*

Proclamaren uns grans càstigs,

tot per ordre del Virrei,

per qui encobrís algun lladre

algun fora de la llei.

*

El que és portes i finestres

li anaven a arrencar,

amb pena d’una gran multa

si les tornava a posar.

*

Nomenaven comissaris

als més rics de cada lloc

que havien de perseguir-lo,

sens queixar-se, molt ni poc.

*

Sol va quedar en Serrallonga,

quan l’amic o el valedor

li va anar girant l’esquena

per cansament o temor.

*

Més d’un cop va fugir a França

quan es veia ja atrapat,

però d’estar quiet no en sabia

i tornava al Principat.

*

Per acabar d’adobar-ho,

seguint els mals viaranys,

va apoderar-se, un bon dia,

d’una vídua de vint anys.

*

De nom Joana Macissa,

de Castelló, a l’Empordà.

Tres vegades li fugia

i les tres la va atrapar.

*

Amb ella, vestida d’home,

anant tot a mal borràs,

feien alguna sortida

ja com a lladres de pas.

*

Dormien a les barraques

de pastors i carboners,

fins i tot el pa robaven

quan no trobaven diners.

*

D’una manera o d’una altra,

tot toca a la seva fi:

un dia els dos foren presos,

que això ja es veia a venir.

*

Fou això a Santa Coloma

de Farners, i per Tots Sants,

sembla que va delatar-lo

un antic amic d’abans.

*

De primer declarà ella,

ho cantà tot, en rodó;

que li salvessin la vida,

com a sola condició.

*

I després en Serrallonga

va declarar igualment;

el virrei va desfogar-se

donant-li molt fort turment.

*

El van matar, esquarterant-lo,

a Barcelona ciutat,

al Portal de Sant Antoni

el seu cap fou exposat.

*

La seva mort fou sentida

per tota la població,

tal com ho testimonia

aquesta antiga cançó:

*

”Ploren les ninetes,

ploren de tristor,

perquè en Serrallonga

n’és a la presó, fararora,

n’és a la presó, fararó”.

*

*

Aquest romanço,
lletra i música de Jaume Arnella

i expressament encarregat per l’Ajuntament de Viladrau, va ser estrenat a la Plaça de la Vila

el 23 d’abril,
diada de Sant Jordi, de 1994.

*

Editat en forma de cartell per

l’Oficina d’Informació Viladrau - Montseny.

Impremta Daví, Vic, 1994.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo