Geografia i Llegendes de les Dones d’Aigua (xevicat.net).

.

*

 

Contingut

· 1. Les Dones d'Aigua

· 2. Localització Geogràfica

· 3. Llegendes

*

Les Dones d'Aigua.

Les Dones d’aigua, també anomenades Aloges, Goges, Encantades, Païtides, Nimfes de llacs o Fades,  són éssers femenins que habiten als indrets d’aigua dolça, es poden trobar als rius, llacs, gorgs, estanys, balmes, coves i fonts.

Com a habitants de l’aigua, poseeixen les seves virtuts, i simbolitzen la vida i la fecunditat, tal com l’aigua permet la vida dels animals i fa créixer les plantes.

Les Aloges tenen molta similitud amb les nimfes greco-romanes, com elles representen la fecunditat i la gràcia, i es classifiquen segons on habiten.

Les dones d’aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, amb els mateixos trets que les nàiades gregues, però típicament catalanes.

Son éssers nocturns, els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena i que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos.

Aquestes dones son el cànon de la bellesa femenina; la bellesa idíl·lica i onírica, els seus ulls verd maragda o blau profund, com estanys sense fons,  brillen a les nits de lluna plena, mentre dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents i sinuosos.

Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d’unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d’avellaner, ja que només la fusta d’aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.

Tenen una joventut eterna, malgrat tot no son immortals, però poden viure més de mil anys, conservant sempre la seva bellesa i les seves facultats.

Es considera que són de temperament innocent, però amb una alta autoestima i orgull per la seva bellesa, son bondadoses i procuren dotar de riquesa i benestar als voltants dels llocs on viuen.

Tendeixen a ajuntar-se en petits grups, i defensen fermament el seu territori. Procuren no tenir cap mena de relació amb els mortals, però a vegades es produeixen encontres inesperats, i llavors els mortals acostumen a no sortir-ne ben parats.

D’algunes s’explica que tenen la capacitat de transformar-se de dia en merles d’aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s’hi submergeix un estrany.

Fins fa poc, qualsevol excursionista es podria haver trobat en algun lloc amagat del bosc a una dona d’aigua prenent el sol asseguda sobre una pedra i amb els peus dins d’un rierol, mentre es pentinava la seva llarga cabellera daurada.

A les nits de lluna clara, era també possible trobar-les en algun paratge inaccessible, en el moment que aprofiten per a netejar i estendre la roba o per filar el lli.

Pasten farina i fan pa i coques, renten els seus vels durant la nit i els estenen de bon mati pels matolls.

En aquestes ocasions, la tradició diu que si algú n’aconseguia una penyora que s’haguessin deixat  estesa, o una troca de lli, seria afortunat la resta de la seva vida; però també hi havia greu perill si les dones d’aigua s’adonaven del robatori; a qui els roba un vel l’encanten o el converteixen en pedra.

També es parla de persones que, havent passat la nit en algun bosc, havien escoltar les sever rialles, ja que solen celebrar orgies i banquets en els seus palaus de vidre, situats sota algunes coves.

Dins les seves coves no hi passa el temps, de manera que qui hi ha estat, encara que hi hagi passat anys, hi surt tant jove com abans; per això les encantades son eternament joves.

Es creu que a la nit de Sant Joan, la més màgica de tot l'any, les dones d’aigua perden els seus poders, i llavors no poden encantar als humans.

Un altre ritual diu que fer l’amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i s’adquireix el do d’entendre el parlar de les bèsties, la vida es dobla, es gaudeix de joventut eterna i es viu sempre més amb bona sort i fortuna.

Cal esmentar que hi ha unes deïtats anomenades dones de fum que són uns éssers de l’aire, germanes de les llufes, esperits eteris, representats com a dones bellíssimes, bondadoses amb el bondadós, desagraïdes amb el desagraït.

Al Solsonès s’anomena a les dones de fum dones de fum i aigua, així que és molt probable que aquestes estiguin també relacionades amb indrets d’aigua dolça; en algunes històries ens apareix el terme llufa o dona de fum fent referència a dones d’aigua.

A altres contrades es coneixen amb diferents noms:

A Occitània daunas d’ayga, a l’Alvèrnia danne d’aigüe, a Astúries xanes, a Euskadi lamiak i a Cantàbria anjanas o mozas de agua.

Localització Geogràfica.

Les dones d’aigua viuen en diverses zones de Catalunya, no només a les muntanyes o als  Pirineus.

Segons les tradicions, habiten dins dels gorgs profunds, en palaus encantats i acostumen a estar en reialmes presidits per una reina, que viu en el lloc més profund del gorg des del principi del món, quan encara no havien nascut els homes.

Les dones d’aigua tenen preferència per les zones més altes del Pirineu, a les comarques del Pallars, l´Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà, la Vall d'Aran, el Capcir, el Vallespir, i Andorra, on acostumen a viure a coves properes als rius i llacs.

Al territori català es contemplen els següents indrets i regnes de dones d’aigua:

Al Maresme, a l’indret màgic de Dones d’Aigua, a Sant Iscle de Vallalta. Al Montseny, prop de Santa Fe i Riells, al Vallès Oriental, a Puiggraciós, al Berguedà, a la Coma de Llenyot, A la Garrotxa, a Parets, a l’Alt Empordà, a Ordis i del Mont, a Banyoles, a l’estany existeix un regne de dones d’aigua, les Estunes, al Solsonès, on s’anomenen dones de fum i d’aigua, vora la Riera Salada, al Ripollès, a les coves de Rialb, a Ribes de Freser, a la Tosca del Pinatar, al Puigmal, a l’Alt Urgell, a Toloriu, a la Cerdanya, les de la Fou. ( cova de la Fou, a la vora de Bor. ), Al Rosselló, les de Sirac, en ple Canigó, al Conflent, les de les coves d’en Riubanys.

Altres indrets:

A Mirmanda, Galamús, Fontargent i Lanós, Sant Julià de Ramis, la Creu d'Olordre, Montsoriu, Montmany, Esponellà, Congost dels Collegats, Carançà, la Vall de Cabó, Sant Jordi de l'Empordà.

En trobem també en coves:

la Fou (Cerdanya), Coma llenyat (Berguedà), d'Ordis i del Mont (Alt Empordà), Puig-graciós (Vallès Oriental).

*

Llegendes.

La inevitable fascinació que exerceixen les dones d’aigua sobre la gent que viu als apartats pobles ha donat lloc a una gran quantitat d’històries i llegendes.

El llegendari ens explica moltes històries d’amors i casaments entre goges i éssers humans que han d’acceptar les condicions que aquestes els fan. Generalment els exigeixen que per cap raó del món mencionin la naturalesa aquàtica de la noia. Quan l’home esmenta el mot “goja” o “dona d’aigua”, aquesta desapareix amb la fortuna i abandona el marit, però no pas els fills, als quals pentinarà i vestirà cada matí.

Altres vegades les dones d’aigua queden embarassades d’un mortal i necessiten ajuda per parir, car no en saben, i si alguna dona passa per casualitat i les ajuda també li paguen amb el segó que es transformarà en or sota una condició.

Al Montnegre, al Maresme.

Apel·les Mestres ens parla d’un gorg Negre a Sant Iscle de Vallalta, on es diu que les dones d’aigua estenen cada dia la bugada i si hom s’hi acosta, es pres per elles i endut dintre de la cova on resideixen.

S’explica que anys enrere, un pastor jove i ben plantat descansava vora les aigües de la riera. De sobte una melodia estranya i encisadora el va fer despertar del seu son profund, en guaitar el lloc d'on procedia la música va poder observar la dansa d’unes goges entre unes aigües que brillaven a la llum del firmament. El noi es va enamorar d’una d’elles i la següent nit de lluna plena es dirigí altre cop a mateix lloc i va materialitzar el seu amor amb la goja que estimava, que es va quedar prenyada. En el moment del part cap nimfa sabia què havia de fer i totes cridaven esmaperdudes, quan l’anciana de Can “Patrias” (la casa que queda més a la vora) passava per allà les va sentir i corre-cuita va baixar cap al gorg.

Un cop la criatura nascuda, les dones d’aigua varen oferir quelcom màgic a la velleta que havia ajudat a infantar el fill, però amb la condició que no ho mirés.  ella no va resistir la temptació i va mirar, veient només grans de segó, així que els tirà tots a terra. En arribar a casa, la seva família quedà meravellada del davantal que duia la mestressa, ja que estava tot ple d’un polsim d’or. Llavors la dona va entendre el que havia passat: al mirar-lo l’or s’havia convertit en segó ! ... va córrer cap a l’estany i s’hi llançà sense pensar-s’ho dues vegades i va morir.

Respecte el jove que va deixar prenyada la dona d’aigua, va restar condemnat la resta de la seva vida i més enllà a vagar per les muntanyes del Montnegre cercant la seva estimada. A les nits de lluna plena encara es poden sentir els seus planys.

En aquestes terres també es conta la llegenda d’un jove que va agafar d’amagat una peça de roba de les dones d’aigua, però mentre se l’emportava se li va enganxar en un esbarzer i la tela s’anà desfilant. Així doncs, el noi es quedà sense roba i les dones d’aigua van refer la peça amb el fil que varen trobar pel camí.

Al gorg Negre de Gualba, al Montseny.

En aquest gorg, hi ha una entrada de mina anomenada "Roca Babilla", i es diu que aquesta mina arriba fins a Mallorca, i que les encantades de cada país van i vénen, de dia sent merles i de nit dones d’aigua. Quan algú les veu, queda convertit en pedra; si algú les toca, se l’emporten aigua andins i hi queda encantat la resta de la seva vida.

Una llegenda explica que l’amo de Can Prat un dia en fer-se tard, just quan començava a fosquejar, va anar a parar a aquest gorg negre i allí hi veié una dona d’aigua que es pentinava la seva llarga cabellera rossa a la llum de la lluna. Ell en va quedar enamorat, i li va declarar el seu amor. Ella al principi no el va voler escoltar, però de tant que hi va insistir al final va accedir a casar-s’hi, amb la condició de que no mencionés mai a ningú la seva veritable natura aquàtica. Van tenir dos fills molt bonics, nen i nena, que tenien la mateixa mirada humida de la seva mare. Però un dia ell li digué “dona d’aigua” i seguidament ella va retornar al gorg negre. Però cada nit sortia d’amagat a acotxar als seus fills i les llàgrimes que li queien es convertien en perles, que cada matí l’home recollia sense imaginar que eren de la seva dona.

Una altre llegenda del mateix lloc parla que des de temps remots al gorg negre hi vivien unes dones d’aigües tutelades per una dona de carn i ossos, una mena de mainadera.

Un bon dia, la dona es cansà d’aquella vida apartada dels seus i va decidir tornar al poble. Abans de marxar les dones volgueren fer-li un regal i li col·locaren sobre el davantal quelcom molt pesat, i posant-li la condició de que no el mirés sota cap concepte abans d’arribar a algun indret per on passés aigua. La dona inicià el seu camí, però després de recórrer un bon tros, no havent trobat cap rierol ni font, va caure en la temptació i decidí obrir el davantal. Llavors va descobrir amb sorpresa que portava un munt de segó, llavors va reaccionar amb empipament al sentir-se enganyada i va sacseja el davantal, descobrint llavors una unça d’or i així va comprendre que el que realment havia portat era or, convertit ara en segó com a càstig a la seva curiositat.

Des de llavors, una font que es troba prop del lloc on perdé la seva fortuna passà a anomenar-se la “Font d’Or”, d’on prové el nom d’una de les marques d’aigua mineral més conegudes.

A la font de les Païtides, al Montseny.

En aquesta muntanya s’hi troba l’anomenada font de les Paitides o Païtides, que és com la gent de la contrada anomena a aquests éssers aquàtics.

Molta gent va cada dia a buscar aigua a aquesta font, ja que es creu que aquesta aigua esta plena de virtuts i va molt bé per a la salut.

Guerau de Liost, escriptor i poeta del Montseny, descriu molt bé aquestes divinitats:

“A flotonades en els estanys,

juguen les fades a fer paranys....”

A Arbúcies.

Al terme municipal d’aquest poble hi ha una cascada que s’anomena el "Salt de la dona d’aigua".

.

el salt de la dona d'aigua d'Arbúcies.

foto d'Oriol Nicolau Vila, a Fotonatura.org

 

.

 

.

Fotograma de "Lucía y el sexo" ( Julio Medem, 2001 )

 

S’explica que l’hereu de Can Blanch, mentre dormia a la ombra d’una alzina, va sentir una dolça veu que cantava. L’home es dirigí al gorg d’on sortia la veu i va trobar-hi una dona d’aigua, de la que es va enamorar. Després de moltes jornades de súpliques i declaracions amoroses, es van casar. Però com a moltes altres llegendes del mateix tipus, un dia en un atac d’ira l’home mencionà a natura aquàtica de la dona d’aigua i aquesta va tornar al gorg d’on havia sortit. L’home i el mas es van arruïnar, però els fills de la parella trobaven cada matí unes perles a la seva habitació, que eren les llàgrimes vessades per la seva mare cada nit, i gràcies a elles la casa pairal va tirar endavant.

Des de llavors es creu que el salt d’aigua és la cabellera de la dona, que en certes nits se sent cantar i es pot veure la seva figura.

A Arbúcies s’hi troba un estany que porta per nom estany de la Dona d’Aigua i una pedra que fa referència a aquesta llegenda.

A Sant Miquel del Fai, a Riells.

S’hi troben uns bonics salts d’aigua, i allí s’hi troba un gorg anomenat el gorg de la goja. La màgia de l’indret a donat peu a moltes històries i llegendes de dones d’aigua.

Conten que un mosso s’enamorà d’una dona d’aigua, amb qui va arribar a casar-se, però també amb la condició de que mai l’anomenés “dona d’aigua”. Durant molts anys foren feliços i tingueren descendència. Però un bon dia, mentre l'home era de viatge, la muller s'encarregà de les collites i sabent que més endavant hi hauria una forta pedregada va manar segar els camps abans d'hora. El seu marit, en veure-ho, li recriminà: “Veus què has fet? Dona d'aigua havies de ser !”

llavors ella va desaparèixer de manera fulminant, sense deixar rastre. A partir de llavors, l’home va observar que cada dia, quan tornava del treball, es trobava a la seva filla petita aixecada, arreglada i pentinada, al preguntar-li a la nena qui la cuidava, aquesta va dir que era la seva mare.

Va decidir quedar-se un matí observant d’amagat, i va poder veure com efectivament, la dona sortia d’un pou proper i s’ocupava de la petita, i tot seguit desapareixia pel mateix lloc d’on havia sorgit. Va provar de retenir-la, però llavors la dona va desaparèixer per sempre; algunes versions diuen que aquest cop amb la seva filla.

A Caldes d'Estrac, el Maresme.

Hi ha una torre coneguda com la torre dels Encantats. Es diu que un dia hi comparegué una dona d’aigua i s’hi quedà a viure. Contrariament al que generalment es creia, des de llavors tot va comença a anar malament; les collites es perdien i la pluja era escassa.

Un dia el poble es va reunir i van comença a acusar dels mals a la dona d’aigua, però després de discutir-ho molt, van pensar que fora millor demanar-li consell a la dona que no pas oposar-s’hi directament.

Així que vana anar-hi i li demanaren protecció i ajuda. Ella llavors els digué que sota la població hi passava un riu subterrani d’aigües medicinals, i els va indicar el lloc exacte on podien excavar i trobar-hi l’aigua. Així ho van fer i van trobar la font d’aigua que donà riquesa i nom al poble.

A Ribes, a la Vall de Freser.

La llegenda explica que durant la invasió dels Gots, al segle IV, el rei Euric va matar al rei de la tribu dels Baguades que habitaven la vall de Freser, llavors Euric es va voler casar amb Sigiberta, princesa dels Baguades.

Atemorida, la noia va fugir cap a les coves de Freser per a buscar-hi un amagatall. Un cop allí, va sentir sarau i drings de copes, encuriosida va entrar en la esquerda de la roca d’on venia el soroll i es va trobar davant del palau de les dones d’aigua de Ribes.

Aquestes dones, al veure-la tant bonica i formosa, l’adoptaren i la van fer reina. A la entrada de la seva cova, aquestes dones d’aigua hi tenen un balcó guarnit amb clavellines, que s’amaguen quan algú ronda pels voltants. S’explica que encara ara, a l’avenc de Montgrony sovint s’hi senten els sorolls de les festes que hi organitzen.

.

“Mon palau és dins d’un cingle

que el Freser parteix en dos,

a cada banda del cingle

tinc finestres i balcons,

amb heureres per cortina,

lligaboscos per festó.”

.

Al bosc de les Estunes del Pla de l'Estany.

Amagades entre uns roures ancians, es troben unes esquerdes que segons la llegenda ens duen cap al palau de les aloges.

La fada de Banyoles fila de nits vora l’estany, teixeix amb fils d’or, teler de cristall i llançadora de vori. Molts n’han vist la claror. Un bon dia una velleta de Banyoles s’atansà a l’estany i sense pretendre-ho va veure aquestes belles criatures, com a penyora per  haver-les vist li feren rentar la seva roba i li pagaren amb un grapat d’or que només va poder mirar en arribar a casa.

L’endemà una amiga seva hi anà, netejà la roba de les aloges i rebé el seu premi. Impacient, mirà pel camí el seu pagament i llavors en el seu lloc va veure un grapat de cereals, així doncs, llençà l’or convençuda que eren grans de segó.

A Puigcerdà, a la Cerdanya.

Al voltant del seu estany hi ha vàries llegendes. Una d’elles explica que hi habitava “la vella”, una bruixa o fada bona anciana. Amb el seu gipó i el seu caputxó, la velleta centenària comparteix un jorn de joia amb les gents de Puigcerdà, just abans de desaparèixer per entre les branques d’un saüc ploraner. Llavors inicia el seu viatge de tornada en vaixell al seu palau, on l’esperen una congregació de fades que un dia remot van arribar del llac de Llanós per habitar al lloc.

A Rocabertí, La Jonquera.

Aquí s’explica que les goges, que són bones filadores, sovint fan favors a mortals, oferint-los un fus màgic on no hi mancarà mai fil, amb la única condició de no dir mai mal del fil.

Una dona es guanyava molt bé la vida gràcies a la font interminable de fil de que s’havia gaudit des de feia moltes generacions. Un dia a la seva néta, que tot just estava aprenent l’ofici de filadora, se li embolicà la troca i digué sense pensar-s’ho dues vegades: “Maleït aquest fil!”, i el fil va desaparèixer, així com també van desaparèixer totes les peces de roba cosides amb aquest fil.

A les Masies de Voltregà, a Vic.

A sota de sant Boi hi ha un indret anomenat la font de les Donzelles.

Hi ha una llegenda d’un pastor o soldat, que baixant per aquesta font va relliscar i va caure. Quan va demanar auxili se li aparegueren set o vuit noies joves molt boniques. El van ajudar i el van curar, i tot seguit van desaparèixer, mai mes ningú les tornà a veure.

A Odèn, a Solsona.

A aquesta població hi ha una font anomenada la font de Can Sala, en aquest indret hi ha una tradició molt arrelada que explica que les dones de fum i aigua anaven a pentinar-se i s’emmirallaven en les aigües d’aquesta font.

A la Garrotxa.

En aquesta comarca es troben referències a un caràcter més juganer de les dones d’aigua, que es pot relacionar amb la actitud dels follets entremaliats.

S’explica que elles feien enfadar als traginers que rondaven per aquelles rodalies en pentinar les crineres de les mules i muntar-hi a sobre; en aquests casos, a diferencia d’altres llegendes, els homes no s’enamoren de les dones, sinó que s’hi enfaden.

A Torroella de Montgrí.

Allí s’hi troba un gorg anomenat el gorg Blau, on sembla ser que molts homes s’hi ha ofegat sense deixar cap rastre. Es suposa que aquestes desaparicions són acció de les dones d’aigua.

A Sant Pere de Roda.

Al cim de la muntanya de Verdera, les nits delluna plena, les goges, fades i sirenes s’apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau.

Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta.

A Ripoll.

Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir goja o encantada i adquirir totes les virtuts d’aquestes.

Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, llavors rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d’aquest matí també compleix aquestes propietats.

També es diu que si et veus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d’una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en goja.

A l’Alt Ripollès.

Hi ha el gorg de Vall-llobera on sembla que també es produeixen misterioses desaparicions provocades per dones d’aigua.

A la riera de les Arenes.

El rierol al llarg del temps ha anat forjant un gorg en forma de petxina. Als seus voltant s’hi poden veure ocells que hi nien, les cueretes torrenteres, que es diu que son dones d’aigua que de nit recuperen la seva naturalesa idíl·lica i mostren els seus cossos nuus entre els raig de lluna.

Un dia foren descobertes per un vailet i una d’elles li tirà un raig d’aigua que el convertí en pedra.

A l’estany de Noedes, a la vall del Conflent.

Allí s’hi troba el catau (o cau) de les goges. Es diu que s’enfurismen quan algú gosa entrar al seu indret.

S’explica que un dia una fada s’enamorà d’un xicot i el captivà amb la blavor de l’estany, amb la intenció de endur-se’l al seu palau, sota les aigües, però sembla ser que l’encanteri va causar la mort del noi.

A Mallorca.

La més coneguda és na Maria Enganxa, que segons la tradició viu dins tots els pous i cisternes i amb un ganxo se’n porta dins l’aigua als nins agosarats que guaiten pel coll del pou.

Floridalba i l’Ermità.

Víctor Català va narrar la rondalla de Floridalba, una llufa o encantada, a la novel·la “Solitud” .

Era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità, per això es va transformar en ocell d’or, li va interrompre les seves oracions i va provar de temptar-lo apareixent-se-li tota nua. Li va oferir tota mena de temptacions, però ell es va resistir.

Malgrat tot, no va poder evitar d’ enamorar-se’n i llavors no parava de cridar desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les demés encantades se’n mofaven, repetint allò que l’ermità cridava, i així es creà l’eco.

El llac lluminós de Lanós.

La llegenda diu que la ciutat de Lanós es troba al fons de les aigües de l’estany del mateix nom, al peu del Carlit. En aquesta ciutat encantada hi viuen fades i éssers femenins d’una gran bellesa i extraordinària gràcia, que estan en lluita constant amb les bruixes i diables de Balatx o Balaitg, de les que en són grans enemigues. Es diu que proven de fer tant de bé com poden, i desfan les malifetes de les bruixes i diables.

Als pobles propers a l’estany asseguren que és molt perillós quedar-se a dormir vora del llac en certes dates, ja que les dones d’aigua hi celebren una gran orgia al seu palau subterrani, llavors es poden escoltar belles cançons i música, rialles, dringar de copes i remor de plats, i surt tanta resplandor del llac que aquest s’il·lumina complertament.

El que hi és a prop si sentirà atret de forma irremeiable, i quedarà llavors encantat per sempre per viure a la ciutat per sempre més. L’arribada d’un nou hoste es pot reconèixer a una gran distància, ja que les dones solen fer-li una gran rebuda, amb tal guirigall que retruny en totes les muntanyes properes.

La reina de les goges de l’estany de Lanós és de les més importants i poderoses de totes, i hom la creu dotada del poder de volar per ella mateixa. Segons sembla, surt cada dia a passejar pels seus dominis, que comprenen els estanys alterosos del Cadí i del Canigó, dels de Sant Maurici arriba fins a les Estunes de Banyoles, poblades per altres estols de gojes que també li reten vassallatge.

Les coves d’en Riubanys.

Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent. La llegenda conta que hi vivien unes encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per aconseguir una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa, cosa que és ben certa, una peça de roba d’encantada porta riquesa i sort per tota la vida.

Un dia un pescador de Prades els donà conversa mentre que amb l’ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n van adonar i li ventaren una bona pallissa.

S’explica que una vegada una dona prenyada anà a la cova i les encantades la van atendre; embolicaren el nadó amb unes tovalles i el ficaren dins d’una olla. Passats un dies, la dona se’n tornà a casa seva, emportant-se el nen embolicat amb les tovalles, sense que les goges se n’adonessin, per tal de que amb els seus poders guarissin al seu pare, que patia una greu malaltia. Un cop a casa, guardà les tovalles en un armari, i des de llavors el seu pare va guarir-se i les collites foren molt bones, portant riquesa i prosperitat.

El Canigó, al Rosselló.

Aquesta simbòlica i emblemàtica muntanya, símbol de Catalunya, és el regne per excel·lència de dones d´aigua, on s’hi troben els regnes més importants de goges.

Es diu que corren pels seus cims lluint la seva excepcional bellesa i la magnificència de llur riquesa i opulència. Viuen al fons dels estanyols, vola les aigües plàcides i cristal·lines i pels cataus i balmes de la muntanya.

Habiten en palais immensos, dels quals a les nits en surten clarors meravelloses que il·luminen les aigües o els caus i fins i tot les rodalies com si fos de dia.

Celebren grans festes, harmonitzades per músiques melodioses i cantúries, que deixen embadalit a tothom que les escolta. Se senten també dringar de copes d’or, que usen per veure vins i licors delicats, fets amb raims de vinyes que conreen en indrets secrets de la muntanya.

Les goges i encantades a voltes renten llur roba; molta gent havia sentit ben bé els cops de picador. L’estenien al clar de lluna i era blanquíssima, feia goig de mirar. El qui en podia aconseguir alguna peça tenia la sort i la riquesa assegurades per tota la vida. Era, però, empresa difícil, puix que elles la guardaven amb gran gelosia.

A la cova de Sirac, que és on Flordeneu, la reina de les fades del Canigó, mana a Gentil, el seu enamorat, beure de la font de l’oblit i així poder restar amb ell tota la seva vida.

*

article publicat al blog Fonts del Maresme.

http://xevicat.net/fonts/docmitescatalans.php

 

..

foto del blog de Manuel Rubiales.

 

 

*

altres posts sobre el tema:

http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta/2008/04/14/els-origens-de-les-dones-daigua/

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2010/02/02/la-mitologia-dels-paisos-catalans-bernat-ferrer-i-frigola

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/03/23/les-rondalles-meravelloses-i-narracio-angels-misse-

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/04/03/les-fades-quelcom-mes-uns-personatges-conte-roser-ros

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/04/07/les-fades-als-paisos-catalans-1-les-petites-dames-rosa-mut-

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/06/06/les-encantades-montserrat-joan-amades-

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/08/16/la-vall-fosca-forat-des-janes-pep-coll-

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/08/28/1890-montseny-maria-bell-lloch-

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/09/03/ni-me

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2009/08/18/la-dona-d-aigua-joan-asbert

http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2009/12/15/llegendes-boira-baixa-jordi-pasqual

 

 

 

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo

Les dones d’aigua ( Apel·les Mestres ).

,

*

.

*

Sant Iscle de Vallalta és un municipi situat a la part meridional del massís del Montnegre. El poble es troba a l’esquerra de la riera de Vallalta. Can Vives de la Cortada és un mas situat molt aprop del turó d’en Vives. La riera del Sallent és prop de Sant Pol de Mar.

Aquesta llegenda mostra com es van perdent les antigues creences en éssers fantàstics i com tan sols la gent de més edat encara les recorda i les reviu. El pas a una societat industrial no eximeix els pagesos de treballar durament, tot i tenir edats molt avançades, com la velleta d’aquesta història.

 

*

 

No es tracta d’un record del segle passat. No, la relació que segueix me l’ha feta, tal com la transcric, una vella de vuitanta anys de Sant Iscle que conserva totes les seves facultats mentals i energíes físiques. És ella, doncs, qui parla.

 

I això juro i perjuro que és tan cert com el sol que ens il·lumina; ho havia sentit contar cent vegades al pare, que era incapaç de dir una mentida.

Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. Les dones d’aigua , que estenien la roba tot cantant – ell les veia i les sentia ben clarament - , degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova.

Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai, perquè el pare mai va poder dir-ho; fos que les Dones l’encisessin i li fessin perdre la memòria de lo que passà allà dins, fos que l’amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir ni una paraula.

I que va ser-ne de ruc el bon home! Que va ser-ne de ruc! Tan bé que hauríem pogut estar!... Poc em veuria ara obligada a rentar i veremar i treballar com una burra d’escarràs!

Perquè heu de saber que a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre de la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i des d’aquella hora endavant l’abundor va entrar en aquella casa, que mai més no va faltar-los de res. Que va ser-ne de ruc, el pare!...

D’això que li conto, el jovent d’ara se’n riu, però li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!

* * *

Un fill de la mateixa dona – relativament jove encara - , sense atrevir-se a confessar obertament que creu en l’existència de les dones d’aigua, no nega que hagin existit i, sobretot, “quan la mare ho diu...!”

M’han contat que a la riera del Sallent – a uns cinc quarts de Sant Iscle – són molts els que, a ple dia, les han sentides enraonar i cantar i picar roba, però, per més que han fet i provat, mai les han pogudes veure.

 

Els boscaters del mateix indret – que el dilluns marxen al Montseny i no tornen fins al disabte – afirmen, i això sí que ho diuen – que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho - , que a la riera de Santa Fe hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores deixant-hi paperots i porqueries, al tornar-hi al cap d’un moment ja no se’n troba rastre, perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat.

 

I sembla que en el mateix poble de Sant Iscle i en els pobles veïns hi ha encara moltes persones que creun fermament en les dones d’aigua, i en conten episodis més o menys pintorescos.

.

Apel·les Mestres.

.

*

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

Les Santes, festa gitana i occitana del mes de maig ( recull ).

.

*

Santas María Cleofás y Salomé ( 24 de abril ): María de Cleofás aparece en el evangelio de Juan estando al pie de la cruz junto a María, la madre de Jesús, Salomé i María Magdalena. Ésta es la única vez que con este nombre aparece en el Nuevo Testamento. Pero se la identifica con cierta probabilidad con María, la madre de Santiago y de José, de la que se dice en Mateo y en Lucas haber estado en el Calvario y haber estado viendo el lugar de la sepultura del Señor. Vuelta el dia de la Resurrección al sepulcro, tuvo la aparición del ángel que le anunció la resurrección de Cristo y poco después se le aparece el mismo Jesús. Salomé es la esposa de Zebedeo y madre de los apóstoles Santiago el Mayor y Juan. Pidió para sus hijos un puesto especial en el reino de Jesús. Estuvo en el Calvario y había sido una de las mujeres que desde Galilea subieron a Jerusalén con Jesús para atenderle.

.

diversos autors:

Año cristiano, IV ,abril 2003,

Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid.

 

*

.

 

( ... ) Una leyenda de época no precisable y en todo caso anterior a 1173, sostenia que María Magdalena habia recalado en Francia procedente de Palestina junto con Marta, Lázaro y otros compañeros y aquí se había dedicado a la vida eremítica; el relato retoma el antiguo topos del viaje de María Magdalena a occidente, ya presente en el evangelio apócrifo de Nicodemo, y difundido en la tradición oriental.

.

dins:

diversos autors:

Diccionario de los Santos, vol. II.

San Pablo, Madrid, 2000.

 

*

.

 

( ... ) Transportem-nos, ara per ara, a la costa d’aquesta terra que ha vist morir el Salvador. El cel és clar, la mar és en calma, tot a la natura és tranquil. Una gernació de jueus amb les autoritats religioses i els principals caps de la nació al capdavant s’agita i avança furiosa. Els seus crits de ràbia contrasten amb la calma dels elements.

I, al mig d’aquesta turba desenfrenada, marxa, els ulls al cel, un petit grup d’elegits del Senyor, pregant pels bàrbars que els destinaran a la mort o a l’exili. Es tracta de Llàtzer amb ses dues germanes, Marta i Magdalena. També hi ha Maximi, amic de Llàtzer. Hi ha Maria de Jaume i Maria Salomé, amb les seves dues serventes, Marcel·la i Sara. I encara hi trobem Sidoni, el cec de Jericó, i alguns altres deixebles.

Els jueus, havent-hi reconegut fervents apòstols de Jesús, se’n volen desfer. Els sotmetran a cruels suplicis? No! Tenien por que la fortalesa que aquests mostrarien a suportar-los no els suposés nous adeptes. Han escollit un mitjà més lax: els llencen en una barca sense rems, timó ni provisions.

Ja els malvats alegren els seus cors amb el pensament de veure’ls perir per naufragi o bé de fam; però no han comptat amb Aquell qui mana sobre les onades i al qual els vents i la mar obeeixen. De sobte, sota l’efecte d’una brisa fresca i lleugera que s’acaba d’aixecar, el bastiment, sense veles ni rems, guiat per una mà misteriosa, navega cap a mar oberta. Una pietosa tradició refereix que un àngel se’n va fer pilot i conductor; ens mostra fins i tot santa Sara obrint-se pas sobre les onades, portada sobre el mantell de Salomé. Així va desaparèixer la humil barqueta. S’allunyava per sempre més de les costes inhospitalàries de Palestina, per a gran sorpresa de la gentada, enduent-se els nobles fugitius, que sortosament varen tocar a terra prop de les boques del Roine, a l’illa de la Camarga. Allà varen agafar anomenada ben aviat per la seva vida cristiana i es varen atreure les gents amb els miracles que feien.

( ... ) A penes tancada la tomba de les Santes que ja els homes, els primers que havien entrat en relació amb elles i havien estat influits per la seva tendre pietat varen voler venir a pregar al peu de les seves despulles mortals. El petit oratori on elles havien passat tan llatgues hores en adoració davant el Senyor, els era particularment estimat. Hi duien els parents, els pròxims, els amics: tal va ser l’origen del pelegrinatge.

Les Santes es varen mostrar de seguida reconegudes: de dalt el cel estant miraven amb complaença els pietosos cristians que honraven les seves relíquies i s’encomanaven a la seva intercessió: varen obtenir per a ells un devessall de gràcies.

La platja de la Camarga va ser des d’aleshores testimoni dels més sorprenents miracles. Es varen anar aixecant habitacles de mica en mica al voltant de les tombes de les Santes, que mostraven de manera tan resplendent el seu poder. Al petit oratori es va ajuntar una església més gran; portava, històricament, el nom de Nostra Senyora de la Barca: Sancta Maria de Ratis ( Annales Massilienses ). Aquest singular nom evocava el fràgil esquif que havia portat les santes Maries a Provença i en perpetuava el record. ( ... )

Una pietosa tradició explica que, vora aquest oratori, vivia llavors un ermità. Un rei d’Arle, que hi venia a gaudir de tant en tant els plaers de la cacera, el va trobar al bosc veí i s’hi va posar a parlar. L’ermità va fer comprendre al rei com s’alegrarien les santes Maries si tornaven a veure venir pelegrins a resar al seu oratori. Aquelles paraules varen ser impregnades de tanta unció que el rei va resoldre aixecar allà una magnífica església. ( ... )

De tota manera, els corsaris podien, en tot moment, tornar a desolar la platja de les Santes Maries; per això va donar a la nova església la forma d’una fortalesa.

foto de http://photos.igougo.com/pictures-photos-p262364-Church_of_Notre_Dame_de_la_Mer_Saintes-Maries-de-la-Mer.html

foto de http://www.trekearth.com/gallery/Europe/France/South/Provence-Alpes-Cote-dAzur/Saintes-Maries-de-la-Mer/photo1055207.htm

Encara la podem veure avui vora la desembocadura del Grau d’Orgon, a dos quilòmetres de la riba esquerra del Roine, dins el territori d’Arle, on protegeix i domina la platja. ( ... )

Els pelegrins venien aleshores de totes les parts de França a satisfer un tribut d’homenatge a les Santes al santuari alçat sobre la seva tomba. ( ... )

Alguns anys més tard, el 1343, un bisbe de París va fer més encara. Informat de les meravelles que s’hi operaven, va visitar l’església de les Santes Maries i, de tornada a la seva diòcesi, va ordenar que se celebrés cada any la festa de Santa Maria de Jaume el 25 de maig, i la de Santa Maria Salomé, el 22 d’octubre.

 

Mn. Jean-Marie Lamoureux

 

dins:

Manuel pour le pèlerinage des Saintes-Maries de Provence.

Bisbat de Nimes, 2ª ed. 1881.

 

*

.

Bouches du Rhone.

foto de http://www.concerttee.com/posters/posters.php?item=3113425

 

( ... ) Fue, no obstante, el rey René, conde de Provenza, el gran paladín de la Santa Família de Betania. Gracias a su influencia, la devoción a santa María Magdalena y a santa Marta crecieron simultáneamente con la de las Santas. En 1448, escribió al papa Nicolás V solicitando autorización para exhumar las relíquias de Notre Dame de la Mer, y tan pronto recibió la bula papal, ordenó empezar las excavaciones. Bajo el coro de la iglesia, a cada lado del altar principal, se descubrieron dos cuerpos separados por una distancia de tres pies. Tenian las manos cruzadas sobre el pecho y exhalaban una cierta fragancia ( valde bonum odorem perfundebant ). Éstas, después de prolongada investigación, resultaron ser y se reconocieron como los restos de María Jacobé y María Salomé.

.

 

Walter Starkie

 

dins:

Casta gitana.

José Janés Editor.

Barcelona, 1956

*

.

 

( ... ) Effrey no se detuvo. Un año después, ordenó el derribo de la construcción para descubrir la verdadera cripta primitiva del templo. En ella dormia una gran piedra – L’Oreiller des Saintes – que sirvió a las Santas como almohada sobre la que reclinar la cabeza. Pronto corrió la voz de que su polvo, mezclado con agua, concedia la fecundidad y sanaba todos los males y padecimientos de los ojos.

El culto cobró a partir de entonces renovado auge, en especial por la afluencia a él de importantes bandas de gitanos, ese extraño y sorprendente pueblo de sorteros y auspices que había hecho acto de presencia en Francia hacía unos años. Y ese culto se ha perpetuado hasta hoy. Todos los años se celebra en esta pequeña localidad de la desembocadura del Ródano la romería en honor de Santa Sara, una santa apócrifa no reconocida por la Iglesia a la que muchos gitanos de Europa – que la llamamos Sara la Kalí – tenemos por patrona tutelar y cuya efígie se venera en la capilla que allí se alza, en el interior de una cripta a la que hasta 1910 solamente los zíngaros podían entrar.

La concentración en los alrededores de la localidad – que durante tres dias será territorio gitano – de Sinti de Alemania e Italia, Ciganos de Portugal, Kalé – mayormente – de Cataluña y, sobre todo, Kalé, Manusa y Romanichels de las Galias empieza la víspera del 24 de mayo, dia en que desfilarán devota y ordenadamente los congregados ante la imagen de la santa, a la que se encienden cirios y cuyas gracias se suplican. Muchos cuelgan sus ropas de la efigie, como se hace en India para pedir la salud del dueño de las prendas...

A la mañana siguiente, la patrona de los Roma – precedida por un pelotón de ginetes zíngaros – será sacada en procesión por las calles de la ciudad y llevada en volandas sobre las aguas del Mediterráneo en medio del fervor colectivo, como Durgâ o Kali en las del Ganges en sus respectivas pujas. El paseo sobre las olas de la santa es una aportación netamente romaní al culto que sólo se realiza desde 1935, porque antes de ese año los gitanos no obtuvieron autorización para ello.

.

Joaquín Albaicín

dins:

En pos del sol. Los gitanos en la historia, el mito y la leyenda.

Ediciones Obelisco. Barcelona, 1977.

 

*

.

 

( ... ) Hacia el siglo XIX, sin embargo, las peregrinaciones gitanas empezaron a convertirse en acontecimientos regulares. Hoy en día, hay procesiones periódicas a más de una docena de santuarios franceses, incluido Lourdes,y a otros de España, Portugal, Italia, Bélgica y Alemania. La más conocida ha sido desde hace mucho la reunión cada 24 y 25 de mayo en Les-Saintes-Maries-de-la-Mer, en la Camarga.

“Santa” Sara, que fue adoptada como patrona, nunca tuvo un lugar en el calendario de santos de la Iglesia; fue la criada egipcia de María, madre de Santiago, y de María Salomé, tías de Jesús, a quienes se cree milagrosamente transportadas a la desembocadura del Ródano pocos años después de la crucifixión. La presencia de gitanos entre los demás peregrinos en Les-Saintes-Maries sólo se observó a mediados del siglo XIX y ha sido mucho más recientemente que han empezado a dominar en el primero de los dos dias. Cada año colocan un brillante manto nuevo en torno a la imagen de yeso de santa Sara, ennegrecida por el humo de las velas de la cripta y, el 24 de mayo, el oficio religioso y la procesión al mar con la imagen, escoltada por gardians sobre caballos blancos, les pertenece principalmente a ellos, dejando de lado a los turistas. El cortejo del día siguiente en honor de las dos Marías es más una fiesta provenzal, con participación gitana.

 

Angus Fraser

 

dins:

Los gitanos.

Editorial Ariel. Barcelona, 2005.

*

:

( ... ) La festa que se celebra el 22 d’octubre és acomplida amb la mateixa solemnitat que la del 25 de maig. En tot cas, havent-se tornat gairebé impracticables ara els camins que condueixen a les Saintes Maries, els pelegrins són menys nombrosos. També la festa en si mateixa és més íntima i més particular als habitants de Saintes Maries. Entre aquest poble, en general mariner, tothom té com un deure saludar en tal diada les il·lustres santes que estimen i veuen com les seves guardianes i les seves patrones. Si l’entusiasme no és el mateix que al mes de maig, la festa, en canvi, guanya en recolliment i l’ànima hi respira amb comoditat

 

Mn. Jean-Marie Lamoureux

dins:

op. cit., 1881.

Recull a càrrec de Joan Florensa Jaumandreu

publicat a La Vall d’Horta i el Guinardó,

nº 67, maig-juny 2010.

*

la resta de fotos, de Vikipedia.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

de núvols, boires i vents ( Albert Manent ).

*

L’atapaïment urbanístic de les ciutats, els fums industrials i automobilístics, la manca de cultura popular i la sensació de viure encofurnat han fet que a les grans urbs el cel net, estrellat i amb núvols retallats i boires senyaleres sigui una excepció i que costi de resseguir-lo perquè les façanes, els terrats o els estris que s’hi encimbellin no el deixen veure amb netedat. Per això és tant cert allò que diu Jaume Sabaté i Alentorn, historiador del Lloar, al Priorat, que cada vegada queda menys gent que miri al cel.

 

No obstant això, als pobles i viles encara hi ha una minoria que guaita el cel i que n’endevina els signes, per bé que considerin que els senyals meteorològics no són tan segurs com abans. N’he tingut durant més de quatre anys una experiència, que, bé que discontínua ( una o dues enquestes al mes ), m’ha alliçonat profundament i, encara més, m’ha sorprès agradablement. En aquest període he estat recollint, en alguns casos a través de corresponsals, els noms populars dels núvols i de les boires, i darrerament dels vents, , al Camp de Tarragona, el Priorat, la Conca de Barberà, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i el Maresme. En cada poble m’he reunit, doncs, amb dues, tres, quatre o més persones grans, experts com a pagesos, pastors, pescadors, boscaters, etc. I, dins la llarga conversa, he fet alçaprem amb una llista de noms per complertar aquells que no havien sortit tot parlant. D’antuvi, alguns deien que no en sabien gairebé cap i, al capdavall, resultava que n’havien recordat almenys una vintena. És clar que n’hi ha de tan corrents – calitja, boirina, calçada, bassetes, boira pixanera... – que són els únics que d’entrada vénen a la memòria.

 

La collita final ha estat molt abundosa, ja que, d’un total de 1.100, potser uns 700 no es repeteixen ( en la redacció d’aquest pròleg he aprofitat trossos del meu article Noms populars de núvols i boires, Revista Serra d’Or, abril de 1993 ).

 

Furgant en la bibliografia em vaig adonar que no hi havia cap treball específic sobre la matèria i que potser solament Joan Amades, en un recull ( reeditat el 1993 per l’Editorial El Mèdol, de Tarragona ) de meteorologia popular, publicat al Butlletí de Dialectologia Catalana el 1930, en feia esment, entremig d’un gavadal de refranys, corrandes, trsadicions, etc. Sobre pluges, vent, calamarsades... Però en total els noms populars de núvols i de boires que citava no passaven gaire de setanta. Per això els meus quatre reculls ( he aplegat junts la Terra Alta i la Ribera d’Ebre ) constitueixen ja un modest corpus de meteo popular i de dialectologia en aquesta matèria, i el vuitanta per cent dels noms no figuren al Diccionari català-valencià-balear ( DCVB ) d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll.

 

Algunes dotzenes d’aquests mots populars figuren en el recull d’Emerencià Roig i Joan Amades Vocabulari de la pesca, Butlletí de Dialectologia Catalana, Barcelona, gener-desembre de 1926, pp. 1 – 88. (...)

 

La imaginació popular, tan fèrtil, en aquest recull del Maresme ha donat a núvols i boires noms relacionats amb l’home, els animals, les plantes i els fruits: barret, capa, capell, caputxa, cames, ceies, ceioles, llegany, caps de be, gats, mosquits, banyes, teranyines, bou, perdigot, perdiu, coní, palmera, llentia.

 

O també referits a objectes o edificis: enclusa, rems, guardiola, sac, timbalet, tap, murada, castell, castellada, torres, torroguer.

 

La Lluna i l’halo que la volta ha donat noms diferents: cèrcol, galdufa, rotllo, ruedu, tana, etc.

 

El refrany “cel a cabretes, aigua a bassetes”, ha donat unes quantes variants: auvelletes, cabassets, canterets, rajoletes...

 

En altres indrets uns núvols mòbils i seguits prenen el nom de processó ( pronunciat: “professó” ) que hem trobat al diccionari Alcover-Moll, com la Processó de Tossa i la Processó d’Arbúcies. Al Priorat vaig recollir la Processó de Cabassers. I ara, al Maresme, la de Sant Agustí, Sant Bartomeu, Sant Grau i Sant Llorenç.

 

Fixem-nos que alguns noms només són freqüents en una zona del Maresme. Per exemple, calçada, tan estesa per tot Catalunya, es troba solament en els pobles entre el Barcelonès i Mataró.

 

Un cas especial són els pescadors que empren uns noms propis que sovint són desconeguts a terra i llur vocabulari és molt antic i tradicional. El lector descobrirà quins noms són de la gent de mar perquè la majoria no surten en pobles de muntanya.

 

També hi trobareu alguns núvols o boires que tenen una referència toponímica coneguda: Mallorca, el Montseny, Montserrat, el Vallès, o molt local: Boira a Burriac, Boira de la Tordera, etc.

 

Les abundoses menes de boires són també potser una de les sorpreses d’aquest recull. I algun element molt poètic com la Mare de Déu fa coques, que ho diuen quan el sol es pon amb núvols rogents i sembla un forn on es podrien coure. O bé la Bandera Flamenca, tan coneguda entre els pescadors.

 

A través de l’enquesta hem pogut confirmar que el ieisme o iodització, o sigui la conversió de la “ll” en “i”, és encara un fenòmen viu, bé que en regressió. Així hem trobat: cagaions, escabeiats, cremaiots, coní, i algun altre.

 

Uns pocs castellanismes – i encara algun de ben antic – ens asseguren la puresa del llenguatge recollit a l’enquesta. Només cinc n’he aplegat: esparramat, llames, manto, monyo i ruedo. En conjunt he recollit 239 noms diferents de núvols i boires.

 

(...) del pròleg al llibre del Maresme.

 

*

 

La secció televisiva del temps està de moda. És de les més vistes i molts dels qui surten en cap de setmana o per raons de feina la tenen en compte. Fa mig segle algunes ràdios informaven del temps, però els meteoròlegs, prou entesos en la matèria, no tenien els poderosos mitjans d’avui, sobretot amb els satèl·lits.

 

Antigament la gent del camp endevinava què passaria pels núvols o per la conducta estranya de les ovelles, d’alguns insectes o rèptils. Els pagesos, quan veien un núvol que consideraven amenaçador, calculaven amb força exactitud l’estona que trigaria a ploure. La calçada o el rotllo de la Lluna anunciaven el canvi de temps al cap de tres dies. (...)

 

El 1992 vaig interessar-me per la meteorologia popular, concretada en els noms populars de núvols i boires. Aviat hi vaig afegir els vents. I, repassant l’estudi de Joan Amades Astronomia i meteorologia populars, em vaig adonar que l’autor, expert a recollir materials populars, de la temàtica que m’interessava, en les dues-centes planes, només n’hi esmentava setanta casos! Em va estranyar molt i vaig començar pel Camp de Tarragona, pensant que aplegaria mig centenar de noms i, tot i la meva inexperiència, van ésser 260!

 

(...) Sobre aquesta qüestió hi ha ben poca bibliografia. Cal esmentar un altre llibre, on núvols i boires no són majoritaris: Meteorologia i agricultura populars, del 1888 de Cels Gomis, reeditat el 1998 per Altafulla.

 

El 2004 vaig publicar, amb Joan Cervera, el recull del Vallès Occidental, amb vint-i-tres poblacions. I ja vam notar les dificultats que patiem quan calia trobar algun antic pagès a ciutats com Sabadell o Terrassa. Però ens en vam sortir i el resultat va donar 161 núvols i boires i 36 vents. En l’aplec del Vallès Oriental, amb 46 nuclis visitats, han sortit 215 núvols i boires i 45 vents. No hi figura Caldes de Montbui perquè la vaig incorporar al Vallès Occidental al qual havia pertangut fa uns quants anys. Hem volgut anar a tots els pobles habitats, encara que no fossin municipis. Tal és el cas de la Batllòria. I a les Franqueses hem enquestat els quatre nuclis: Corró d’Amunt, Corró d’Avall, Llerona i Marata.

 

L’excés d’indústria, de vegades sense respectar el medi ambient, ha fet minvar molt el sòl agrícola i ha exigit als pagesos lluitar contra l’especulació i fer-se més militants de la terra. Molts treballen el seu tros de conreu amb amor i encara amb il·lusió.

 

El punt més difícil no ha estat aplegar uns quants pagesos, jubilats o no, o algun pastor, sinó trobar a cada poble l’enllaç que els convoqués. En alguns llocs, ha calgut insistir-hi perquè no acabaven de copsar el valor i l’abast de l’enquesta. I en nuclis molt despoblats, o desfigurats per la indústria o la sobreurbanització, només hem pogut consultar una sola persona, per exemple a Granera i la Llagosta.

 

El resultat, tanmateix, ha estat molt satisfactori i confesso que de vegades he tingut la sensació que arribàvem just a temps de recollir la saviesa popular dels darrers representants d’una generació. (...)

 

Cal subratllar que el 80 per cent de les paraules o accepcions de caràcter meteorològic que hem recollit no figuren al DCVB Alcover-Moll. Remarco que l’enquesta s’ha fet poble per poble i vull destacar alguns noms relacionats amb l’home o la seva indumentària: barret, barretina, barret de capellà, capa, capell, caputxa, ceia, gegant, llegany, mantell, pubilla, serrell...

També amb objectes o bé construccions: cabdells, cargol, castell, cèrcol, corona, enclusa, orinal, pipa, rotllana, rotllo, sac o serralada.

Finalment hi ha els relacionats amb la flora i la fauna: anguila, bolets, bou, burra, bròquil, coliflor, gats, guilla, llop, moltons, ovelletes, palmeres, patates...

 

La Calçada, que marca el canvi de temps a posta de sol, només té una sola entrada al Vallès Oriental, mentre que a l’Occidental en tenia quatre: foradada, negra, trencada i vermella.

 

Al Vallès Oriental hem comptabilitzat 43 menes de boires i el fet que molts d’aquests núvols o boires tenen com a referent muntanyes emblemàtiques com el Montseny o el Montnegre.

 

Un altre aspecte que destaco és la presència de formes dialectals de l’anomenat ieisme, o sigui d’aquells mots en els quals la “ll” es transforma en “i”, per exemple núvols escabeiats o la canaia d’en Pona. Lamentablement la gent tendeix a parlar com a Barcelona i de vegades s’avergonyeix d’usar les formes locals. D’altra banda, només hi he trobat tres castellanismes: aro, manto i ruedo.

 

Les enquestes al final sempre derivaven cap a una conversa general en la qual jo procurava preguntar també el nom popular de la libèl·lula, dels ocells nocturns, dels pous de glaç o de gel. I de vegades qüestions sobre la Guerra Civil o d’història local.

 

(...) del pròleg al llibre del Vallès Oriental.

 

Albert Manent.

 

 

***

- Llibres publicats sobre

els noms populars de núvols, boires i vents

als Països Catalans.

.

*

Manent, Albert. Els noms populars dels núvols i boires: Camp de Tarragona, el Priorat. Centre d’Estudis Riudomencs “Arnau de Palomar”, col·lecció “Quaderns de divulgació cultural” nº 21. Reus, 1994. 65 pp. 2ª ed., Sant Sadurní d’Anoia, 1995.

 

Manent, Albert. Els noms populars de núvols i de boires a la Conca de Barberà.

Revista Espitllera – Editorial La Sallida, col·lecció “Monografies Espitllera” nº 1. Montblanc, juny de 1995. 40 pp.

 

Manent, Albert. Els noms populars de núvols, boires i vents del Maresme. Oikos-tau, col·lecció “Estudis Maresmencs”. Vilassar de Mar, desembre de 1996. 72 pp.

 

Manent, Albert. Els noms populars dels núvols, boires i vents: Ribera d’Ebre i Terra Alta. Centre d’Estudis Riudomencs “Arnau de Palomar”, col·lecció “Quaderns de divulgació cultural” nº 23. Barcelona, 1997. 63 pp.

 

Verdera, Nito. Els noms populars dels nuvolats, boires i altres fenòmens atmosfèrics, astronòmics i oceanogràfics: Eivissa i Formentera. Consell Insular d’Eivissa i Formentera, col·lecció “Quaderns d’Etnologia” nº 2. Eivissa, 1997. 59 pp., in folio.

 

Manent, Albert. Els noms populars de núvols, boires i vents del Penedès ( Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf ). Oikos-tau, col·lecció “Estudis Comarcals”. Vilassar de Mar, gener de 1998. 83 pp.

 

Manent, Albert. Els noms populars de núvols, boires i vents del Barcelonès i Solsonès. Oikos-tau, col·lecció “Estudis Comarcals”. Vilassar de Mar, abril de 1999. 76 pp.

 

Cruset i Vilar, Lidia; Mireia Custey i Bassach; Sònia Peitiví i Algans. Els noms populars de núvols, boires i vents de l’Alt Empordà. Oikos-tau, col·lecció “Estudis Comarcals”. Vilassar de Mar, març de 2000. 116 pp.

 

Riba i Gabarró, Josep. Els noms populars de boires, núvols i vents de l’Anoia. Oikos-tau, col·lecció “Estudis Comarcals”. Vilassar de Mar, març de 2000. 125 pp.

 

Manent, Albert. Els noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat. Katelani, col·lecció “Cultura Popular” nº 1. Vilassar de Mar, maig de 2002. 79 pp.

 

Bonet Vidal, Maria; Miquel Grimalt Gelabert. Els noms dels níguls a Mallorca (Migjorn i Llevant). Edicions Documenta Balear. Col·lecció “Menjavents” nº 53. Palma de Mallorca, juliol del 2004. 174 pp.

 

Manent, Albert. ...al Vallès Occidental.   2004.

 

Manent, Albert. ...a l’Urgell.   2006.

 

Manent, Albert; Cervera, Joan. Els noms populars de núvols, boires i vents al Vallès Oriental. Ajuntament de Llinars del Vallès, Fundació Caixa de Sabadell. Barcelona, novembre de 2008. 79 pp.

 

Crivillé, __. Els noms populars de núvols, boires i vents del Ripollès.

 

Izquierdo, Tere; et alii. Els noms populars de núvols, boires i vents del Montsià.

 

*

 

L’any 2003 hom treballava en diverses recopilacions comarcals, desconeixent si alguna ha estat publicada...

 

? ...del Baix Empordà.

 

? ...d’Osona.

 

? ...de les Garrigues.

 

? ...del Bages.

 

*

 

- Adreces d’editorials.

 

Katelani. Apartat correus nº 7 08340 Vilassar de Mar.

 

Oikos-tau. C/ Montserrat, 12-14. 08340 Vilassar de Mar.

Ap. correus nº 5347 – 08080 Barcelona.

 

Edicions Documenta Balear. Pas d’en Quint, 5. entresol, 3 – 07001 Palma de Mallorca.

www.documentabalear.com

tel/fax 971 718 123

 

Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Conselleria de Cultura, Educació i Patrimoni.

C/ Comte de Rosselló, 3. 07800 Eivissa.

*

 

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

de nuvolaines montsenyenques.

Aurora austral sobre el sud de l'Oceà Índic des de l'Estació Espacial Internacional.

foto de  http://news.nationalgeographic.com/news/2010/06/photogalleries/100622-aurora-space-pictures-saturn-moons-100/#space100-aurora-australis-from-space_22168_600x450.jpg.,

per gentilesa d'Albert Solé.

 

.

*

 

. el núvol dels Sorreigs.

Cumulus, Cumulonimbus.

“...és un núvol que carrega ( aigua, vent i força ) i va creixent sobre els Sorreigs, i després es fa tempesta. Descarrega amb intensitat i violència sobre la plana d’Osona.”

A Vic, sentencien: “quan carrega als Sorreigs, segur que pedregarà.”

. l’Ombra del castell de Gurb.

Cumulus, Cumulonimbus .

Aquest castell, visible per gairebé tota la plana, és indicador infalible de la pedregada que es prepara quan tot d’una s’enfosqueix i es veu ben ennegrit.

 

. la Ripollesa.

Cumulus, Cumulonimbus .

Quan la tempesta ve de Ripoll ( NE ), no passa el Ter.

 

. la Processó d’Arbúcies.

Després de pluges de tempesta, apareixen sobre el Montseny una corrua de Estratocumulus castellatus, talment com una processó de monjos.

“Tramuntana Berguedana, el vent més inclement”. Dita vigatana.

 

( fruït d’una grata i llarga conversa al cim del turó de l’Home, amb Mn. Manel Serinanell i J.M. Solà-Sala, el dia 8 d’octubre del 1986. )

 

*

. la Processó de Sant Marçal, o del Montseny.

Estratocumulus vesperalis.

Apareixen a l’estiu, i comencen a sortir pel coll de Sant Marçal escampant-se cap a les Guilleries. Indiquen canvi de temps i possibles pluges en un parell o tres de dies.

 

( font: Pere Dodes, de Sant Bartomeu del Grau, resident a Vic, picapedrer i tallador en fusta de boix, al turó de l’Home, el dia 24 de juliol de 1986. )

 

*

. la Lluçanesa, boira.

Estratus.

Banc de boira que vessa del Lluçanés cap a omplir la plana de Vic. És indici de temps estable ( inversió tèrmica, amb anticicló ) de durada.

 

. de la Riera del Pujol, o de la riera de Picamena, boira.

Estratus .

Cosina germana de l’anterior, puja per la vall de l’Avencó, i salta pel coll de can Coromines cap a la plana.

 

. els Gatets de la Costa.

Renglera de Cumulus que apareixen al matí, per sobre de Sant Martí i el Moianès. Senyal de canvi de temps cap a pluja.

La Costa és una masia de Sant Martí de Centelles.

 

. de serps assolellades.

A l’estiu, amb temps sec i calorós, quan les serps es veuen mandrejar al sol a l’era, les roques... o la carretera, assenyalen pluja en dos dies.

 

( font: Ramón Sala Tanyà, del mas la Sala, del Brull, al turó de l’Home, el dia 18 de febrer del 1988. )

*

 

. el Barret de Montllugó.

Cumulus.

Núvol pesant i fosc, ben pla de sota, que embolcalla i cobreix el cim del Montnegre, de vegades més alt. Assenyala pluja.

 

( recollit a Mosqueroles, Fogars de Montclús, 1985. )

 

. la Processó de Santa Margarita.

Cumulus.

És similar a l’anterior, rengle de torres a sobre del Montnegre que anuncien temps mogut, pluja i tempesta.

 

( recollit a Gaserans, 1985. )

 

. el Barret de Santa Bàrbara.

“Quan Santa Bàrbara porta barret, pluja de dret”.

Cumulus.

( Santa Bàrbara és una ermita situada dalt d’un serrat, entre Anglès i Santa Coloma de Farners, sobre la riera d’Arbúcies, a la banda oposada al castell de Montsoriu. )

*

 

. la Tronca del Pujol.

( acústica ). Fressa mantinguda d’aigua, que es perceptible de molt lluny estant, que es produeix al sot del Pujol. Després de pluges importants, quan tots els sots de Matagalls baixen a vessar.

 

. mes llunar. El primer dia amb el canvi de lluna ( de vella a nova ), el temps que fagi és bon senyal del que serà dominant durant aquella lluna.

 

( recollits de Viladrau, 1985. )

 

*

. el llampegar de Bassaus.

Cumulonimbus.

Quan es veu llampegar de Pobla de Montseny estant per darrera Bassaus, en dos o tres dies arriben les pluges del cap de l’estiu a la muntanya, les que mataven les calors i convocaven als bolets.

 

El sot de Bassaus és un afluent de la riera de la Castanya i la Tordera que baixa del pla de la Calma. Els núvols de tempesta es situarien cap al Berguedà i la serra del Cadí.

 

( font: Josep Planas, de Montseny. 16 d’agost del 1987. )

 

*

 

 

. *

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

del matafocs ( Paula Kohlhaupt ).

.

*

Sempervivum tectorum L. ssp. tectorum

Joubarbe des toits, Artichaut des murailles

foto de http://erick.dronnet.free.fr/belles_fleurs_de_france/sempervivum_tectorum1.htm

 

.

Sempervivum   montanum

foto de http://androsace.com/?c=The+European+Alps&sticky=c?c=The+European+Alps&f=Crassulaceae&g=Sempervivum&s=montanum&sticky=c

 

Sempervivum   aracnoideum

dibuix de

http://chestofbooks.com/flora-plants/flowers/Flower-Garden/68-Sempervivum-arachnoideum-Cobweb-Houseleek.html

 

.

Sempervivum   aracnoideum

foto de http://fichas.infojardin.com/crasas/sempervivum-arachnoideum-siempreviva-aranas-telaranas.htm

.

.

*

Les crasulàcies tenen més de deu gèneres, al seu torn dividits en unes 1500 espècies, i proliferen en la majoria de les zones àrides de la Terra.     De la cinquantena d’espècies que formen el gènere Sempervivum, una desena viuen en la zona dels Alps.

 

Sempervivum tectorum L. és força abundant al sud i centre d’Europa, ensems amb quatre subespècies que es diferencien ben poc d’ella.     Els seus terrenys predilectes són les roques seques i solellades, les tarteres, els prats, i les pastures situades des de les valls més càl·lides fins a alçades de 2800 m.

 

Aquesta planta sucosa ha rebut el nom de Sempervivum ( sempre viva ) perquè llurs rosetes, tothora verdes, proliferen fins i tot als indrets més eixuts; i el de tectorum perquè, sembla ser, els antics germànics les plantaven a les seves teulades.

 

En el Capitulare de villis de Lluís el Pietós, datat l’any 812, s’indica als arrendataris dels bens del rei que preservin llurs cases i cabanes contra els llamps plantant matafocs a les teulades, tal i com feien els seus avantpassats.     Per altra banda s’afirma que en plantar-la a la teulada de les corts dels porcs hom evita que aquests emmalalteixin.

 

En algunes regions de Turíngia rep el nom de Donnerkraut ( herba del Déu Donnar ), i un costum popular li assigna el valor d’oracle de vida:     dins d’una gerra especial es posen diverses tiges de matafoc, una per cada habitant de la casa.   La branca que primer es marceix és la de qui serà el primer en morir.     Idees força semblants tingueren grecs i romans en relació a aquesta planta:     la barba de Zeus, o de Júpiter, com l’anomenaven, era també conductora del llamp.

 

Les seves virtuts medicinals queden ben determinades des la més remota antiguetat:

.

“...Les fulles, aplicades soles ó amb polenta en forma d’emplastre, son útils al foc de Sant Antoni, a les llagues que cundeixen i talen la carn, a les inflamacions dels ulls, a les cremades del foc i al dolor de gota.     El suc d’elles soles, i millor barrejat amb polenta i oli rosat, és útil fomentació contra els mals de cap.     Dona’s també per beure contra les mossegades dels falangis, contra els fluxos del ventre i contra la disentèria.     Begut amb vi extermina els llombrius ( cucs ) rodons del ventre.”

Dioscòrides.

.

A Catalunya era habitual l’ús de la planta en les pràctiques de medicina popular.

La decocció del matafoc s’aplicava en cataplasmes com a emolient, i es considerava igualment útil per a combatre les digestions difícils.

Al Pirineu s’administrava com a ungüent per a guarir les erupcions cutànies dels infants, i també es creia que era útil per a facilitar la digestió.

 

Noms:   Cast.:   siempreviva mayor, alcachofa de gatos, hierba puntera.   Cat.:   consolva, herba puntera, matafocs.   Fr.:   artichaut des murailles, joubarbe des toits.     Ang.:   hauseleet.   It.:   semprevivo dei tetti.   Al.:   Donarkraut, Donnerkraut, Dachwürze ( arrel de teulada ).

 

Sempervivum arachnoideum L. rep aquesta denominació perque llurs fulles segreguen una substància que s’endureix formant uns fils incolors, que envolten les fulles talment com una tela d’aranya.     Llurs diverses varietats es donen en una zona que abasta des dels Pirineus fins els Alps i els Apenins.     Creix sobre roques primitives i roques calcàries situades des de les valls més càl·lides fins a l’estatge alpí, trobant-se en els Alps centrals fins a l’alçada màxima de 2920 m.  S’associa amb facilitat amb altres espècies de matafoc, principalment S. tectorum i S. montanum, formant híbrids.

La fama del matafoc com antihemorràgic i el seu ús en medicina domèstica per guarir les llagues i ferides és molt notable i es remunta a temps molt allunyats.     Segons la veu popular, les seves fulles

“picades i aplicades com a cataplasma, curen les fisures dels pits, i calmen els dolors hemorroidals” ( M. Barbé i F. Santos, a Las plantas medicinales ).

Encara més fantàstic i esgarrifós és aquest relat:

“Si vols ésser testimoni d’una experiència notable, que jo molts de cops he fet, travessa de dalt a baix el cap d’un pollastre pel seu cim, amb un ganivet fi de tallar plomes, mullat amb el suc de qualsevol mena de sempreviva, de sort que el tall no s’en vagi de travès, sinó de dret cap al bec;   i després d’haver-lo destrament travessat fins clavar la punta del ganivet sobre una taula segura, treu prestament el ganivet, i posa sobre i dins d’amdós forats una mica de la mateixa herba picada;   perquè després d’haver tingut el cap del pollastre entre els dits amb la dita herba pel temps de pregar un Credo, el veuràs viure, ressuccitar clarament de la mort a la vida;   de forma que si el deixes anar, marxarà molt sà i sencer ( !!! ) cantant com els altres pollastres, entre els quals menjarà i viurà mentre no el matin;   quina prova crec que també es faria segurament amb un infant de pit, i amb qualsevol altre animal que tingués el cap molt tendre.”        Dr. Laguna, segle XVII.

Amb la sempreviva sembla identificar-se una certa planta medicinal que el Dr. Sixto De Los Angeles, al seu Folklore médico de Filipinas, descriu com

“l'herba que anomenen del Pollo, com una mena de verdolaga que, com ella, creix arreu.   I li vàren donar aquest nom perquè segons diuen, travessat el cap ( d’un pollastre ) amb un punxó, i un cop ja com mort es reviscolà i menjà, amb el suc d’aquesta herba. No ho creuria si no tingués el testimoni de vista d’un religiós sacerdot de la nostra Companyia, en presència de qui es va fer la dita prova.   I confirmant-ho en veure que l’apliquen els indis jugadors de galls a les ferides dels seus.”

Noms:   It.:   semprevivo ragnateloso.   Fr.:   joubarbe aranéeuse.   Al.:   Spinnweben-Hauswurz ( arrel casolana de tel d’aranya ).

 

*

 

Sempervivum   wulfenii

foto de http://gastein-im-bild.info/plants/pcrassul.html

 

 

Sempervivum   wulfenii

foto de http://flora.nhm-wien.ac.at/Seiten-Arten/Sempervivum-wulfenii.htm

 

La Sempervivum wulfenii Hoppe no és tant abundant com S. aracnoideum i S. tectorum, i és circumscrita als Alps centrals i meridionals, on prolifera en alçades compreses entre 1750 i 2600 m.

El 1831  D. H. Hoppe la va anomenar wulfenii en record de Franz  Xaver von Wulfen ( 1718 – 1805 ), l’investigador de la flora de Carintia, qui en haver-la trobat en aquella regió la va creure pertanyent a les espècies de flor groga.

 

Paula Kohlhaupt

dins:

Flora alpina

Chr. Belser Verlag, Stuttgart, 1963.

Eds. Daimon, Barcelona, 1965.

Traducció al català, miquel del turó.

 

 

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Llegendes de Sant Miquel ( Pere Bosquets ).

 

.

*

La capella de Sant Miquel és considerada per molts historiadors com la primera de totes les del Montserrat en antigor.

Probablement, el fet esmentat per algun escriptor d’ésser instituït l’ arcàngel sant Miquel com a patró de la muntanya des del segle III donà valor a aqueixa creença, estesa entre els nostres avis.

Altrament, pot contribuir-hi la part llegendària  que – segons historia l’actiu abat Miquel Muntades – diu:

“L’any 253 sant Miquel enderrocà el Temple de Venus, i el país, en perpètua memòria, en les mateixes runes de la primitiva capella com a fonaments, li aixecà un temple.”

 

Aquesta llegenda pot tenir el seu origen, si en el fet veritable del temple no, en una reminiscència del culte pagà estès en molts i diversos països del món, que adorava les divinitats en plena Naturalesa o, àdhuc, els propis elements vegetals com a simbòlics, encara avui subsistent en certes tribus, substituïts més ençà per les representacions religioses que succeïren al paganisme.

 

( ... )   Hi ha notícia històrica de l’any 1211, quan Guillem de Montserrat i la seva muller Beatriu cediren a la Verge els drets que tenien a la quadra i dependències que pertanyien a Sant Miquel.

En la Crònica del rei Pere IV d’Aragó, en escriure la seva anada a Montserrat el 29 d’abril de 1344 cita “...una església apel·lada Sant Michael”.

 

Com episodi més recent, durant la guerra amb França, el 17 de maig de 1810, l’enginyer coronel Rey, governador militar de Montserrat, amb la missió de preparar la defensa de la muntanya, declarada plaça forta, contra l’opinió de la Comunitat, per estratègia, segons ell; com a pretext, a la vista dels altres, de grat o per força l’enderrocà del tot perquè no poguessin fortificar-s’hi els enemics.

Les mateixes tropes, en aquesta data, mutilaren i llençaren la imatge del Sant a un bardissar.     Cinquanta anys més tard, el 1861, hi hagué un incendi dels més importants de la muntanya al bosc proper a la capella;   per ofegar-lo, els monjos hi tiraren terra.

Per atzar, la sagrada Imatge enderrocada l’any 1810 pels militars espanyols va ésser descoberta entre les runes.     Actualment consta com a peça històrica al Museu del Monestir.

 

El dia 29 de setembre de 1870, diada de Sant Miquel, va ésser novament beneïda una altra capella erigida damunt dels antics fonaments, amb una bonica creu de terme enfront. ( ... )   Contemporàniament s’hi ha bastit un vistós edifici com a capella, completament d’estil modern.

 

El pla de Sant Miquel, pel fet de passar-hi el camí principal i aparèixer sobtadament el Monestir, era el lloc de sortida, darrera etapa de les peregrinacions procedents de Collbató, en les anades i vingudes dels romeus.     Punt on s’invocava el Sant per a no tenir cap desgràcia durant el viatge, en plena època de romiatges.     Es descalçaven els qui havien fet prometences;   carregaven creus, cadenes, barres de ferro, trofeus, es deixuplinaven, començaven a anar de genolls, ploraven, resaven, etc., d’acord amb l’oferiment promès, per a fer l’entrada sensacional al Monestir on entonaven solemnement la Salve.

 

Heus ací una de les narracions descriptiva de l’anada del Conseller en Cap de Barcelona, Micer Josep Montaner, segons el Manual de Novells Ardits, vol. XV:

 

Un capvespre del mes de juny de 1644 els metàl·lics sons d’una trompeta ressonaren per les roques, cingles i trencalls de la nostra santa muntanya, esqueixant el silenci dels seus paratges més solitaris...

... La comitiva guanyà la muntanya per la banda de Collbató, costa amunt fins arribar a l’ermita de Sant Miquel.     Ací s’aturà, descavalcaren tots, i el Conseller es vestí la gramalla i ordenà als macers de vestir-se també la seva.     Cavalcaren tots de nou i emprengueren, des d’aquella altura, el descens cap al Monestir.     Al davant anava el trompeta, al qual seguien els macers amb les maces descobertes;   venia després el Conseller amb els seus consultors, i immediatament tots els altres oficials, i criats del seu servei...

 

La capella de Sant Miquel ha estat refeta diverses vegades;   sovint també ha restat desamparada si oblidada no.

Reflex d’un d’aquests períodes passius és la poesia que li dedicà Frederic Gironella l’any 1919 en el seu llibre Nova guia de Montserrat per a pelegrins i excursionistes:

 

A un Sant Miquel abandonat

Fores patró de la muntanya un dia;

Avui, abandonat, te mors de fàstic;

La veritat, hom diria

Que ací t’hi fan estar tan sols per càstig.

*

*

*

 

Sant Miquel

Si vas pel caire Sud que mira Líbia

i et decantes un xic on neix l’Albada,

per la banda on la bella Barcelona

envia grans estols en romiatge,

hi ha un pendís que de temps antics ostenta

de l’invicte Miquel el nom il·lustre,

qui amora un clos i gaies recolzades

per on alegrement un hom pot fer-hi

la baixada, pel marge de l’obaga,

arreu passant ferests luxuriosos.

Dom Antoni Brenach

de Sàxia, circa 1500

*

*

*

Com a llegenda semihistòrica interessant, donem el fragment en el qual situa el final de l’acció.     La publicà Francesc Carreres i Candi al Calendari català per a l’any 1903.

 

 

El drama de Sant Miquel.

 

La facècia és atribuïda en el regnat de Ramon Berenguer I, anys 1035 a 1062.

Descriu els costums d’aquells temps entre la noblesa, intrigues i lluites, amb la intervenció, entre d’altres personatges, del cavaller Mir Geribert, nét de Borrell II;   Renard Guillem, lloctinent seu;   Udalard, vescomte de Barcelona, cosí de Mir Geribert;   Guisleta, germana de Mir, i el cavaller Arnau Trasovalt.

 

Guisleta no seguí el germà en terres d’alarbs.     El seu cosí, el bisbe Guislabert, la va fer passar a viure amb la vella vescomtessa Riquilda, que residia gran part de l’any als castells de la Guàrdia de Montserrat i Collbató.     Així ho acabava de demostrar, en reconstruir altre sumptuós temple a sant Miquel.

 

De tant en tant, la vinguda d’un missatger sarraí portador de lletres per a Guisleta, era acollida amb tristor.     Sembraven la intranquil·litat en el quiet alberg de la vescomtessa.     Unes vegades Mir Geribert reclamava a la seva germana que passés a viure amb ells;   altres era Renard Guillem qui instava la prompta execució del seu allargat maridatge.     A aquestes lletres, tant la vescomtessa Riquilda com el seu fill el bisbe de Barcelona i el seu nét el vescomte Udalard, contestaven que no les devia atendre, ni jamai partir amb els perjurs.     Més que es determinés a fer nou maridatge bo i raonable, segons li’n proposarien.     Tant feren i instaren, que, si al començament Guisleta no es mostrà predisposada a acollir amb agrat tals propostes, després hi consentí, i, des d’aleshores, les lletres vingudes de la cort d’Almudafar no tingueren més resposta.

 

Llavors se tractà i concertà un maridatge de Guisleta amb el cavaller Arnau de Trasovalt, que tenia renomenada com estrenu i dreturer.

 

*

 

Belles arcades de flors i brancatge, amb bona il·luminària en l’altar major, i gran concurs de pagesos de gest alegre i vestits de les festes, donaven a entendre que a Sant Miquel de Montserrat s’aparellava un acte molt plaent.      En el viarany que devalla del castell Marro, per enfront la capella de Santa Maria, una colla de gent endiumenjada, cavalcant en mules i rocins, s’encaminava vers Sant Miquel.     Guisleta i la vescomtessa hi lluïen joies de gran estima.

 

A l'ensems, muntava per la via de Monistrol altra colla que demostrava la seva joia per mitjà dels ministrils, que arrencaren a sonar tan bell punt aconseguiren la primera.

Ajuntades ambdues a la placeta enfront Sant Miquel, Arnau Trasovalt, bellament abillat amb riques robes vellutades, avançà i féu cortesia a les dames i barons.

L’abat de Santa Cecília, revestit dels seus hàbits abacials, eixí a l’altar per començar la cerimònia.     Guisleta i Arnau pujaren al presbiteri al so dels ministrils, i entraren a la capella els convidats i els altres que desitjaven veure-ho tot.

 

Al millor punt del solemnial acte, ferí les orelles forta remor de cavalcadures, que bé podia ésser algun mul, que, en desfermar-se hagués avalotat els altres.     Als pocs moments va fer-se molt clar el trepig de ferradures que calcigava el rocós paviment i prompte omplí el seu ressò l’església pels seus quatre costats.     L’abat es deturà en la seva plàtica, i els presents giraren les mirades vers la porta, on apareixia cert cavaller amb capell i espatlleres de ferro, cota de malla i espasa a la cinta, rodella al braç esquerre i una llança fortament apunyada.     Aviat esperonà el seu suós i escumejant cavall, capella endins.     El seguien sis genetaris, amb llances al puny, que restaren defora.

 

Sense no mirar res, el cavaller s’adreçà vers l’altar, hom notà llavors que a la punta de la llança portava clavat un pergamí.     Tal fou l’esforç d’aquella impensada envestida, que abans que ningú no retornés de la seva admiració, Guisleta jeia a terra atravessada per la llança del misteriós cavaller, i regava el presbiteri amb els devassals de sang que brollaven del seu pit.

 

Consumat el crim, i sense arrencar la llança del cor de la seva víctima, el cavaller va treure l’espasa, que giravoltà vigorosament al seu entorn per rebutjar tota empresa que contra d’ell atemptessin els desprevinguts concurrents de l’església;   eixí a fora i ningú no fou poderós per a deturar-lo.

 

El començat maridatge acabà, doncs, funeràriament.     Soterraren Guisleta al fossar de Santa Cecília, i la capella de Sant Miquel, violada per vessament de sang, es tancà, en espera de purificació canònica.

 

El pergamí que de la punta de la llança havia passat a clavar-se en la mortal ferida de Guisleta, fou vist ésser de mà seva i signat per ella.     S’hi llegien aquestes breus paraules:

 

Renard Guillem:     Deixeu d’escriure’m més d’ara endavant.     Molt he pensat en l’avenir, i, aconsellada de qui em vol bé, faré altre maridatge que no serà el vostre.

Al cel ens veurem tots;   vulgueu anar-hi, i oblideu-vos, en la terra, de

Guisleta.

 

*

 

Els anys passaren, i Mir Geribert vingué a concòrdia i amistat amb el comte Ramon Berenguer;   dirimiren les seves controvèrsies personatges del més alt llinatge i saviesa.

Mir es confessà granment culpable i reté el seu castell de Port al Comte.

Llavors Mir Geribert es declarà enemic dels seus aliats d’altre temps, tant dels sarraïns de Lleida i Saragossa, com dels de Tortosa i València.     En mostra de la seva fidelitat promogué i capitanejà, el 1060, una expedició catalana contra el castell de Móra, de tan desastrada fi que ell, el seu fill i tota la seva gent moriren a mans dels sarraïns.

 

*

 

Cert dia, en tornar al seu Monestir l’abat de Santa Cecília, l’esperava un pelegrí de llargues i blanques barbes;   portava damunt bones relíquies que mostraven haver seguit Terra Santa i també el sepulcre de Sant Jaume de Galícia.     Abat i pelegrí tingueren llarga sentada.

A l’endemà, ambdós, emprengueren la via del castell Marro, i se n’apartaren en arribar als enforcats del camí de Sant Miquel, per seguir-lo.     La capella, si bé encara no purificada, va ésser oberta novament per hostatjar en el reduït alberg del seu cloquer, el pelegrí, que es disposava a fer-hi santa vida eremítica.

 

L’austeritat sense mida, imponderable, del vell ermità de Sant Miquel, es va atreure el benvoler dels frares de la muntanya.     Corbat damunt el bastó de crossa, mostrava en el seu defallit cos, més la manca de nodriment que flaquesa de senectud;   se’l veia recórrer les pregones valls del Montserrat a la recerca d’herbes que li servissin de menjar.     Mai de res no es mostrà joiós, i qui per primera volta li parlava, de seguida entenia que fins a la llengua feia arribar la mortificació general a que condemnava totes les parts del seu cos.

 

L’ermità de Sant Miquel es trobava abstret en la seva quotidiana oració de mitja nit, de genolls davant l’altar on cremava una trista llum de cera;   el distragueren forts cops donats amb una pedra a la porta de l’església.     Obrí, i cinc bergants, armats de llargues llances se n’entraren.

El capitost digué a l’ermità:

 

– Doneu-nos el que tingueu.

 

Aquest li respongué tranquil·lament:

 

– El cloquer és la meva cambra, preneu-ho tot i deixeu-me en la meva oració.

 

Tres dels trencadors de camins encengueren una llum de l’altar i s’avançaren per l’estreta escala del cloquer.

Promptament ne devallaren, i amb aïrat visatge flestomà un d’ells:

 

– Pel cap de tal, que res no hi té!   Ni sols palla per jeure.

 

–  El bacallà pudent ens fa mofa.

 

– Que mori!

 

– Atureu-vos i clogueu els vostres llavis – cridà el capitost, per dominar el tumult que s’iniciava.

I s’adreçà a l’ermità, el qual amb la fredor del gel els esguardava:

 

– I la creu d’argent de la Vescomtessa, no la teniu al vostre altar?

 

En oir aquestes paraules, redreçà la seva corba figura el vell penitent, li guspirejaren els ulls, i amb quatre salts, poc consonants amb el seu estat de senectud, pujà al presbiteri, prengué el crucifix, s’hi abraçà i cridà als assaltants:

 

– No toqueu el sant seny, que no he de deixar del cor si no és amb la meva vida.

 

– Poc ens fa de llevar-vos una i altra, si tal temeritat cobegeu.

 

I a llançades el deixaren mal nafrat, al peu de l’altar, on apretava al cor la santa creu, mentre que la vida li fugia de pressa per les amples ferides del seu pit, i digué amb dèbil paraula:

 

– Senyor, Senyor!     Morir d’igual mort que jo vàreig donar a Guisleta...   juntar la meva sang amb la seva que encara enrogeix aqueixes pedres...   abraceu-me amb el vostre seny sacrosant...   Senyor!   Volgueu acceptar la meva completa expiació...

 

I així hagué la seva fi Renard Guillem.

 

*   *   *

 

 

L’incansable folklorista Joan Amades va recollir dues altres llegendes al·lusives a l’ermita de Sant Miquel:

 

Hi havia un bandoler molt brau i molt valent que tenia una força com un gegant i que per aquesta raó l’anomenaven Braç de Ferro.

Aquest bandoler no sentia estima per les gents poderoses, per la gran duresa amb que tractaven llurs vassalls, i, en canvi, demostrava una gran estimació i afecte pels pobres i humils.     Moltes vegades repartia entre els necessitats i els desamparats de la fortuna allò que robava i prenia dels rics i acabalats.     Braç de Ferro gaudia de molta simpatia i afecte entre la gent pobra i senzilla, i, com que sempre els pobres han estat molts més que els rics, podríem dir que el bandoler comptava amb una gran popularitat i prestigi tot i el seu mal ofici.

 

En Braç de Ferro era un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat.     Quan es proposava de fer-ne una de les seves, a la vigília cremava un ciri a la Moreneta i amb molta devoció li deia oracions i li demanava ajut per a l’empresa.     L’endemà de cada acció li n’oferia un altre i molt devotament li donava gràcies per la seva protecció.     Com que era conegut per tothom, se li feia molt difícil d’anar a deixar el ciri a l’església del Monestir, perquè sempre estava molt concorreguda i hauria estat molt fàcil de descobrir-lo i agafar-lo.     Per tal de no ésser vist anava a cremar-los a la solitària ermita de Sant Miquel.

 

Una nit que feia una fosca que de tan espessa es podia tallar, mentre en Braç de Ferro pregava devotament, va sentir potades d’un cavall que s’acostava i va amagar-se, emparant-se en la foscor.     Tot seguit va veure un home que descavalcava i feia descavalcar una dona i també veié com aquest agafava bruscament un infantó dels braços de la dama i l’aixecava enlaire en actitud de voler-lo tirar cinglera avall.

Era tan fosc, que ningú no hauria vist res.     Però, com que en Braç de Ferro anava més de nit que de dia, i tenia la vista avesada a les tenebres, va distingir perfectament l’escena que es produïa al seu davant.     Lleuger com un llamp, el bandoler va subjectar tan fortament els braços del personatge desconegut, que semblava que l’agafessin unes tenalles de ferro, de forma que com més tractava de deseixir-se’n més se li clavaven les ungles dins la carn.     Després de molt forcejar i discutir, van convenir que el desconegut lliuraria l’infant al bandoler i respectaria a la seva mare, a canvi que en Braç de Ferro el deixés anar.     I així ho van fer.     Li donà l’infant i s’emmenà la dona amb ell.     Els protagonistes desconeguts d’aquesta escena eren el cavaller d’Espases, que tenia el castell en terme d’Esparreguera, i la seva muller.     Heus-en aquí la història:

 

El cavaller d’Espases era de temperament despòtic i tractava els seus vassalls amb gran duresa i rigor.     Anava adelerat de títols i dominis i es féu el propòsit de casar-se amb una donzella filla d’un dels cavallers més rics i poderosos, per tal d’augmentar així notablement el seu senyoriu.     Quan va demanar la mà al pare de la dama, aquest li féu saber que la seva filla era promesa, i, per quedar bé amb ell, puix que tothom el temia pel seu despotisme, li afegí que, si no hagués estat així, de bona gana l’hauria pres per gendre.     El cavaller d’Espases trobà una fàcil solució al conflicte:   matà el promès de la donzella i així s’hi pogué casar.     Quan la dama va ésser mare, el cavaller amb l’intent de desempallegar-se de la seva muller i el seu fill, que li feia nosa per a les seves trapelleries, adduí que l’infant havia nascut abans del temps natural i que, per tant, era fill del seu rival mort.     Amb aquest pretext conduí la mare i el fill al cim de Sant Miquel amb l’intent d’estimbar-los tots dos, acció que, com hem explicat, resultà frustrada.

 

En Braç de Ferro féu criar tan bé com va saber l’infant que ell havia salvat.     Sempre li va dir que ell no era el seu pare i mai no volgué revelar-li de qui era fill.     Procurà ensinistrar-lo força en el maneig de les armes i el minyó en va sortir molt destre.

 

Quan el noiet tenia quinze o setze anys, en Braç de Ferro, que gaudia encara de molta més simpatia entre la gent del senyoriu de les Espases que quan va salvar el seu afillat, organitzà una batuda, al davant de la qual es posà ell i el jovencell, amb l’objecte de rescatar-li la mare.

 

Per una mina subterrània que conduïa fins al pati del castell i que el bandoler coneixia molt bé, es va presentar un dia, de cop i volta, dins el recinte fortificat i en poca estona de brega van vèncer i matar el despòtic senyor d’Espases.     I tot seguit, guiats pel servei del castell, anaren a la presó, d’on la pobra senyora fou alliberada pel seu propi fill.

 

El nou senyor d’Espases va ésser totalment diferent del seu pare i ben aviat va captar-se l’estimació dels seus vassalls.

 

*

 

També la veu popular explica la següent llegenda:

 

Durant un quant temps es presentava al peu de la portada de l’ermita de Sant Miquel com una ombra blanca que restava uns minuts dreta davant la porta i que amb veu molt planyívola deia:

 

- Qui m’ajudarà?

 

Aquesta aparició sortia al punt de mitjanit i durava tot el temps que necessitaven les campanes del Monestir per sonar les dotze batallades de les hores.

Ningú no sabia d’on sortia i només es veia davant la porta; mai ningú no l’havia vista anar ni venir, i tampoc no podia entrar i sortir de l’ermita perquè la porta era tancada.

 

La nova d’aquesta aparició va córrer ràpidament per tota la contrada i els ulls de la por i de la fantasia aviat la van veure a totes les hores del dia arreu de la muntanya.

El cas feia molt de temps que durava i la gent tenia por de pujar a la muntanya per temença de topar-se amb aquella fantasma, de la qual tothom ja parlava de forma que cada u, sense adonar-se’n i sense voler, hi afegia una mica més d’allò que li havien dit.

La veu del cas es va estendre, i molts romeus embasardits s’estaven de pujar a la muntanya, i així la devoció se’n resentia. Hom conta que els monjos de Montserrat, per tal de no perjudicar el Monestir, oferiren un mesuró de xinxons al qui s’encarés amb la fantasma i arribés a fer-la desaparèixer.

 

Al poble del Bruc hi havia un home que havia donat proves de gran coratge, el qual, atret per la bonica suma que oferien els monjos, es disposà a anar una nit a Sant Miquel per veure la fantasma i parlar-hi.

Pujà al cim amb claror de dia, sopà, i, assegut al peu de la porta, va esperar la presència de l’ombra misteriosa. Així que va caure la primera batallada de les dotze, entre la fusta de la porta va traspuar una ombra blanca tota subtil, com si fos una boira, i el qui l’esperava va poder veure que era una calavera seca, lletja i espaordidora que, com cada dia, repetí la pregunta:

 

 

- Qui m’ajudarà?

 

I l’home li respongué:

 

- Jo.

- Veniu amb mi.

 

A l’instant la porta de l’ermita s’obrí de bat a bat i va aparèixer tot l’interior ple de llums i de claror. L’ombra es va posar el roquet, obrí el missal i començà a oficiar.

L’home del Bruc, molt espantat i més mort que viu, va ajudar la fantasma a dir missa, que no va oir ningú, car no hi havia sinó l’ombra i ell. Quan fou finida la celebració, l’ombra va fer un petó a la mà del bon home del Bruc. Com que la fantasma no tenia llavis, les dents i els ossos de la boca van tocar la mà de l’improvisat escolà, i estaven tan freds i durs que tot el van gelar, i en comptes de fer-li una gràcia li van fer mal.

Fet el petó, l’ombra va parlar així:

 

- Jo sóc l’ànima d’un capellà de terres molt llunyanes. Una moribunda, en la seva darrera hora, em va encarregar que en sufragi de la seva animeta digués una missa en una ermita de la muntanya de Montserrat, i la bona dona me la va pagar. Abans de poder complir el seu encàrrec em vaig morir i la meva ànima no podia entrar al cel perquè havia cobrat una missa que no havia dit i que feia patir una altra animeta. Temps ha que acudia cada nit ací, desitjós de complir la meva missió, però no la podia satisfer perquè no trobava qui m’ajudés a oficiar. Ara la meva comesa està satisfeta mercès al teu ajut, pel qual et desitjo la glòria eterna.

 

Dites aquestes paraules, va beneir el qui li va fer d’escolà i va desaparèixer.

I mai més no l’ha tornada a veure ningú, perquè devia entrar al cel.

 

L’home del Bruc va quedar tan satisfet d’haver ajudat a entrar una ànima en pena al cel, que es donà per ben pagat amb aquesta bona obra i va renunciar al mesuró de xinxons que oferien els monjos del Monestir.

 

La proesa d’aquell home es va estendre per tota la rodalia de la muntanya i des d’aleshores tothom tornà sense por a Montserrat. A l’heroi li fou aplicat el qualificatiu de “Valent” que li va restar com a nom i que van portar durant molts anys els seus descendents, i diuen que no fa pas gaires anys que al Bruc encara es conservava la casa de l’heroi popular, coneguda per cal Valent.

 

* * *

 

Altra graciosa llegenda montserratina procedent d’Esparreguera aplicada a l’ermita de Sant Miquel:

 

Per ta de pintar l’abús i el desvergonyiment en el seu més alt grau s’usa la frase popular: “beure, trencar el càntir i robar els diners”, localitzada a Montserrat.

Segons el poble, l’ermità de Sant Miquel, per tal que els pelegrins poguessin satisfer la seva set, posava un càntir amb aigua al peu de la derivació del vell camí que va del poble de Collbató al Monestir amb el que mena a l’ermita de Sant Miquel, al lloc anomenat quadres d’aquest nom ( quadres de Sant Miquel ).

Els romeus, en agraïment a la bella atenció del bon ermità, després de beure deixaven un xavo al costat del cantiret.

 

Un dia hi passà un cavaller que va servir-se de la gentilesa, després trencà el càntir i, encara, per paga arreplegà els xavos que hi havien deixat els anteriors vianants. Des d’aleshores l’ermità de Sant Miquel mai més no posà el cantiret. Els pelegrins assedegats no pogueren satisfer el goig de beure i l’obra de misericòrdia restà estroncada.

 

* * *

 

( ... ) Extractem del “Llibre dels Miracles” del Monestir, del 1514, el que hi ha referent a la capella de Sant Miquel:

 

Un dia que l’església de Santa Maria de Montserrat estava, com de consuetud, plena de fidels que venien a pregar, hi entrà un home no pas amb aquesta intenció, segons demostrà el que s’esdevingué. Allà a prop veié la ballesta d’un home noble, nova i ben bona; la cobdicià, la prengué furtivament, i a mitja nit eixí de l’església.

El noble que continuava la pregària de res no s’adonà, però el lladre fou detingut per virtut divina; car en eixir de l’església perdé l’esma, i per bé que corria com un foll, mai no aconseguí de passar més enllà de la capella de Sant Miquel. El mesquí volia llençar la ballesta i no podia, volia avançar i no sabia com fer-ho, volia retrocedir i tampoc no li era possible. Amb temps per caminar unes quantes llegües abans d’apuntar l’alba, romangué al mateix lloc, i allí, amb vergonya i confusió seva, fou atrapat amb la ballesta furtada que encara tenia a les mans.

 

* * *

 

La veu popular diu que la campana de l’ermita de Sant Miquel ( com la de la capella de Sant Jeroni i d’altres ) té la virtut de fer casadors dins de l’any els fadrins o fadrines que en tirar-hi una pedra tinguin l’encert de tocar-la.

 

La pràctica de tirar rocs a la campana en sentit ordàlic arribà a estendre’s tant que, segons conten, el pes de les pedres va obligar a refer la teulada de l’ermita per adobar el que havien malmès.

.

 

*

 

 

 

 

 

Pere Bosquets

dins:

 

Ermites i fonts montserratines, pp. 152 – 169.

Amics de Montserrat.

Editorial Montblanc. Granollers, 1967.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Llegendes de Sant Jeroni ( Pere Bosquets ).

.

*

 

 

 

* *

El cim culminant de la muntanya, Sant Jeroni, no podia escapar-se d’ésser objecte de la fantasia popular que ha guarnit Montserrat amb les riques imatges de la llegenda.

Diu el poble que al mateix indret on s’alçava l’ermita havia existit en altre temps una casa habitada per pagesos. Aquesta familia era del tot contrària a les lleis de l’Església, tant que, com a befa, àdhuc un dia, per Setmana Santa, burlaren les ordres d’abstinència i s’atiparen a més no poder.

Ofès per aquest gros escarni, Déu provocà una tempesta tan formidable que s’emportà com fulla d’arbre casa i estadants i els precipità daltabaix de la timba.

Les animetes d’aquella gent pecadora resten encara al fons de la canal més pregona.

Per això en llançar un crit o soroll des del cim se sent immediatament la resposta, clam dolorós de pena dels comdemnats eterns, que no poden jamai assolir el perdó.

 

* *

Altra llegenda localitzada a Sant Jeroni i en els temps que una de les condemnes era l’estimbament, es refereix a un jueu de Manresa, argenter, casat amb una bella dama.

Enamorat d’ella un senyor de la rodalia, la requerí per escrit per tal que el correspongués, cosa que la fidel jueva refusà rodonament.

Per dissort, la muller del pretendent amorós atrapà les cartes creuades entre ambdós i presentà denuncia contra la infeliç jueva, la qual, tot i la seva innocència, la condemnaren a ésser llançada cingles avall de Sant Jeroni.

La inculpada esposa pregà amb gran fervor a la Mare de Déu, mentre el botxí li tallava els cabells per evitar que la cabellera s’enganxés amb les mates i evités el compliment de la sentència.

Com que estava lliure de pecat, la Verge l’atengué miraculosament: en ésser estimbada no caigué amb violència sinó amb molta suavitat, com si es tractés d’una lleugera ploma d’ocellet, i arribà al fons de la cinglera indemne i sense perdre la posició d’agenollada i encara amb l’oració a flor de llavis.

Acabà els dies de la seva vida al servei de la Mare de Déu, puix que es va fer monja, i àdhuc diuen que arribà a ésser santa.

 

* *

 

Parió al cim de Sant Jeroni, s’alça enllà, vers ponent, la silueta espadada dels Ecos, les roques que ressonen els crits, els sorolls, que hom llança del puig més alt de la dentada serra. Llur singularitat acústica es prestava, infal·liblement, a crear-ne una llegenda més.

Conten que al terme de Talamanca tenia el seu castell el senyor de Pentacorbs, on vivia amb el seu fill, cercaraons com ningú.

Enamorat de la filla del cavaller de la Manresana, aquest no li concedí el permís a causa del seu caràcter. Enutjat per això l’hereu de Pentacorbs, acusà falsament el germà de la noia, el qual, d’acord amb les lleis establertes, havia de batre’s amb l’instigador per demostrar la seva innocència si en sortia vencedor.

Posats a la lluita, en sortí derrotat el de la Manresana i hagué de suportar la taca llançada pel dolent fadrí sense no poder alternar amb els altres fins a reivindicar-se la deshonor amb algun fet d’armes.

Resultat de les rancúnies produïdes pel seu impetuós temperament, un dia trobaren l’hereu Pentacorbs assassinat prop del castell, sense que restés cap indici del crim.

Les autoritats sospitaren que podia haver estat el seu vençut contrincant; no feren cas dels qui demostraven amb testimonis i proves la seva veritable innocència, i el condemnaren a morir, amb la facultat de poder triar el procediment els familiars seus.

En aquells temps era un dels costums de realitzar el compliment de la màxima pena amb despenyar el condemnat, i aquest va ésser el mitjà preferit per la dissortada família i, precisament, des del cim de Sant Jeroni.

Les darreres paraules que pronuncià la víctima de la injustícia dels homes, adreçades amb veu clara i neta als presents, foren:

Senyor de Pentacorbs,

sense raó em mateu,

jo us emplaço per ací a un mes

davant el tribunal de Déu.

L’al·ludit, que volgué presenciar l’execució de la sentència, no va fer cas d’aquell clam, però una malaltia inexplicable el portà al sepulcre abans d’acabar el mes.

La seva ànima es presentà al judici del cel, i Déu premià amb la glòria el minyó innocent i castigà el senyor de Pentacorbs amb les penes de l’infern.

 

* *

 

Les veus que retornen les roques dels Ecos són les animetes dels condemnats que estimbaren des del cim de Sant Jeroni i que volten eternament en no poder entrar al cel ni les vol el diable. Sense empar ni repòs, ronden pel lloc on varen perdre el cos i la vida terrena, i en sentir un crit o soroll l’escarneixen immediatament, com a resposta. És creença que fan patir aqueixes animetes errants les veus i trets que s’engeguen des de l’alt mirador montserratí, que més bé necessiten oracions.

 

* *

 

Altra creença popular estesa entre mariners és que al bell cim de Sant Jeroni hi havia un far potentíssim que guiava les naus vingudes d’enllà del nostre mar.

El llum s’encenia sol, sense que ningú no sabés com, per bé que hi havia qui creia que era per art de bruixeria.

Per tal de donar més potència a la projecció dels seus raigs, part darrera de la immensa flama hi havia un mirall gegantí que multiplicava la claror més de mil vegades.

El reflector privava també que la llum pogués actuar per la part posterior, sinó per davant, per sol ixent.

Entre els vells gats de mar de la nostra terra la tradició s’ha transmés llargament, ben convençuts que el gran farell de Montserrat ha servit sovint per a salvar naus i en elles milers i milers de marins en perill de naufragar o desorientar-se.

 

* *

 

Encara, Francesc Carreres i Candi refereix la contalla popular que transcrivim, localitzada a Sant Jeroni:

 

Conten les llegendes de Montserrat que hi hagué un ocellet desitjós de guanyar-se sols per a ell tota la sol·licitud i afecte de l’ermità de Sant Jeroni. A tal fi pensà dedicar-li útilment la seva existència. Què fer? Avisar-li els canvis del temps, que és la preocupació constant dels ocells?

L’ermità, però, ho tancava tot així que començava la ventada, i la pluja mai no l’atrapava desprevingut. Indicar-li els senyals de campana que li feien des de baix? Les campanes, però, sempre tenien la resposta de Sant Jeroni sense mica de retard...

Am aquesta perplexitat transcorregueren dues temporades. Per fi un dia notà que podia esdevenir útil i encertar el seu objecte, en advertir-li l’arribada de vianants al camí de Sant Jeroni. Pujava un ermità o un monjo: l’ocellet, posat dalt d’un pi immediat a la cel·la, cantava amb intermitències regulars; era foraster el nouvingut: aleshores es posava a l’embit de la finestra i refilava desesperadament.

De moment res no comprenia l’ermità. Però l’animalet continuava tossudament.

Passat un quant de temps va sentir que l’ermità deia al qui ordinàriament li pujava la cistelleta dels proveiments:

– Aquest ocellet és el meu predilecte: no sols el tinc sempre prop, sinó que quan puja algú no es mou d’ací, com si volgués vigilar-lo.

L’ocell es desesperava en no veure enteses les seves indicacions. Quanta insistència en la seva empresa!

– Què tal aquest hivern el vostre dilecte ocellet? No l’han mort les glaçades del cru gener?

– No ho volgui Déu – responguè l’ermità – . Quan vós o algú puja la drecera, se’ls avança i ve a cantar com si en el seu llenguatge volgués avisar-me.

Tapissà la primavera el Montserrat, amb el seu mantell multicolor, quan l’ocell va poder convèncer-se d’ésser comprès pel solitari.

– I bé, amic: l’ocellet que canta en aquest pi és sempre el mateix!

– Ja ho crec que l’és; amb la particularitat que el seu afecte a la meva persona va de bracet amb la seva intel·ligència. Abans que arribeu amb la cistella, ja sé per ell que esteu en camí. I també conec si el que puja és un foraster, perquè llavors es posa a la meva finestra.

L’ocellet podia tenir-se per feliç. La seva tossuda tasca no havia estat en va. Es disposava a fer profitós el seu sistema de senyals, quan als pocs dies l’esmità de Sant Jeroni davallà per la rosta costa, després de tancar l’ermita amb els ulls humitejats per llàgrimes.

Dies i dies restaren abandonades aquelles alçàries. Allí, al pla, uns homes es perseguien i mataven, arrasaven els camps, abans tan amorosament conreats, cremaven els boscos...

Arribà l’hivern, i darrera d’ell la primavera. Algunes ermites s’obriren, però la de Sant Jeroni prosseguí tancada.

Una nit quan, al compàs del tro, la tempesta desbordava la seva fúria infernal, l’ermita de Sant Jeroni deixà de ser-ho, ferida pel llamp.

El dia despuntà serè i l’ocell amb refilada llastimosa, no sabia moure’s de les seves volgudes runes. Acudiren monjos i ermitans a presenciar la destrucció i conegué l’ocellet, en un d’ells, el seu estimat company d’altre temps.

En abandonar Sant Jeroni, els anacoretes anaven escoltats de l’alat protagonista, que no va deixar ja l’amic d’abans i va anar a parar a l’ermita de Sant Dimes.

No trigà a ésser reconegut. Els senyals es van repetir i l’ermità les entengué tot d’una.

L’ocellet es cregué novament feliç, puix que tant i tant de treball anava a aprofitar-se.

Però les contrarietats se succeïen: al dia següent l’ermità baixà penosament la llarga costa que unia la seva nova ermita amb el Monestir. I no la tornà a pujar, sinó que al cap d’alguns mesos l’obrí un altre ermità.

L’ocell anava desesperat d’una banda a l’altra; examinava totes les ermites i vigilava totes les dreceres en cerca del seu company. I quan la primavera va estendre de nou el seu verd mantell d’esperança a la muntanya, perdia la seva de trobar-lo, i diu que la pena l’aclaparà...

* *

Amb referència a Sant Jeroni hi ha també el nom de Na Guilleuma de Montcada, heroïna llegendària, la qual “després de visitar la Regina del Principat, cavalcà fins al cim més alterós del Montserrat, i allà agarrada a la brida, esperonà fortament el seu cavall i, en el seu desvari, intentà d’arribar a Sant Llorenç del Munt. Anà a caure prop del camí ral, en la riera de Marà, on els veïns de Vacarisses ensenyen esculpida en l’arenisca roja allò que ells en diuen ‘la potada de Na Guilleuma’, de quan desmuntà del cavall, i més de setze redols, que no són altra cosa que les marques de les peülles del seu cavall.”

* *

La tradició explica que la campana de l’ermita de Sant Jeroni, al cim més alt del massís montserratí, té la virtut de fer casar les noies abans de l’any si li tiren una pedra i l’encerten.

En llançar el roc, cal preguntar:

.

Campana de Sant Jeroni,

enemiga del dimoni,

per la virtut que Déu t’ha dat,

vulgues dir-me la veritat:

em casaré gaire aviat?

.

En cas positiu, quan la pedra arriba a tocar la campana, la seva vibració s’interpreta com a resposta afirmativa que diu: “Siii!”

.

Pere Bosquets

dins:

Ermites i fonts montserratines. pp. 84 - 91.

Amics de Montserrat.

Editorial Montblanc, Granollers,1967.

 

.

 

servido por miquelturo sin comentarios compártelo