.
*
El Tresor de Galceran de Pinós
Una proposta per a la llegenda
INTRODUCCIÓ
La tradició de “El tresor ocult” és una rondalla llegendària que s’ha transmès de boca en boca en tots els pobles i en totes les nacions d’ençà que el món és món. Tant és així que aquesta tradició la trobem en totes les civilitzacions ja sigui en forma de contes, llegendes, refranys, jocs o en qualsevol mena de manifestació de tipus folklòric i popular.
A l’orient, abunda aquesta llegenda recollida en innumerables històries. Les més conegudes estan contingudes en el llibre de Les mil i una nits, com és el cas de les aventures d’Aladí o d’Alí Babà, entre d’altres.
En la civilització semita, també existeixen nombrosos contes i hadits que parlen de tresors ocults, a banda de la llegenda que es refereix al tresor fabulós del rei Salomó. Segons la tradició, Salomó trobà el tresor en unes mines i el va guardar en el temple de Jerusalem, on el van anar a cercar els cavallers del Temple, al segle XI.
Els pobles de procedència ària i indogermànica així com els nòrdics posseeixen també un munt de llegendes que parlen de tresors fabulosos on s’espera que sigui l’heroi qui els trobi, després de vèncer tot un seguit d’obstacles. I aquesta idea s’ha integrat en la mitologia popular i infantil a través del contes populars que hi ha escampats arreu d’Europa.
A Catalunya, evidentment, existeixen força contes infantils i llegendes que parlen de tresors. Aquests tresors solen estar ocults en un castell i, gairebé sempre, custodiats per monstres. Per rescatar-los dels guardians, l’heroi s’hi enfrontarà i lluitarà fins aconseguir la victòria. En ocasions, el tresor se substitueix per una flor rara; de vegades, per una princesa o per una noia encantada o adormida, a qui cal despertar amb la finalitat d’oferir-li l’amor i unir-se a ella per sempre més.
En la majoria dels casos, tant en els hadits i en els contes orientals com en les rondalles infantils de princeses encantades, hom considera que el tresor que l’heroi recerca és més interior que no pas exterior, més espiritual que no pas material, més religiós que no pas profà. Tanmateix, sense negar de cap manera el sentit místic o religiós d’aquestes rondalles, n’hi ha algunes que encara es transmeten de forma oral i que identifiquen perfectament el lloc on s’ubica el tresor i que, fins i tot, el descriuen amb pèls i senyals, tot assegurant que es tracta d’un veritable tresor material, ja sigui amagat des de temps immemorials o, en força ocasions, amagat pels cristians en temps de les invasions musulmanes per evitar que caigués en mans de l’enemic. En ocasions, ens trobem també amb llegendes locals que parlen d’algun personatge real que va viure a l’època dels avis o dels besavis i que expliquen que es va fer immensament ric en trobar un tresor ocult en tal lloc o en tal altre.
Podríem dir que avui en dia encara existeixen els buscadors, gairebé professionals, d’aquesta mena de tresors. Hi són arreu del món. Aquí, a Catalunya, ens costa que s’ha buscat aferrissadament el tresor del comte Arnau, així com el tresor de Poblet o el del Pedraforca, i d’altres menys coneguts com el de Sant Miquel del Fai, el de santa Agnès a Sant Llorenç de Munt, alguns a Montserrat, per citar alguns exemples.
En aquest llibre volem parlar d’un d’aquests tresors ocults. Un tresor del qual, malgrat haver dades que anirem exposant al llarg del llibre, no ens costa que se n’hagi parlat mai en la literatura. Dit d’una altra manera, fruit de les nostres investigacions al voltant de la història i de la llegenda d’un personatge conegut, anomenat Galceran de Pinós, baró de Bagà, i del seu fidel servent Santcerní, senyor de Sull, demostrarem la possibilitat de l’existència d’un tresor ocult en terres catalanes.
En el transcurs d’aquesta exposició, traurem a la llum alguns descobriments propis; a més, recordarem les llegendes que ja existeixen sobre aquests personatges i que parlen de tresors, tot viatjant fins al ducat de Cardona, poble del qual tenim l’orgull de ser-ne fills.
En els darrers capítols, ens referirem a la relació possible entre el tresor de Galceran de Pinós i el fabulós, i prou conegut al darrer segle, tresor de Rennes le Chateau, a la Provença. D’aquest últim tresor, la literatura actual diu que va ser descobert pel rector de la parròquia de Rennes, el pare Berenguer Saunière, l’any 1891. Sembla que la troballa li va deparar la xifra aproximada de cinc-cents milions de les antigues pessetes, quantitat que va invertir en arranjar la parròquia, el poble i el municipi, a més de dur una vida força opulenta en els darrers anys de la seva existència.
La investigació que exposarem es limita a la part exotèrica de la nostra troballa, ja que existeix a més una part que podríem anomenar esotèrica o iniciàtica, que al marge de ser incomunicable té un caire de prioritat personal. Tanmateix no cal explicar tampoc com hem arribat a descobrir i elaborar la teoria que exposarem si els medis no són entenedors. Ens limitarem, doncs, a donar un fil que argumenti el naixement d’aquesta teoria, intentant seguir pas a pas aquells moments que puguin encaixar dins la lògica d’una narració que volem convincent i clara.
Val a dir que un resum molt reduït d’aquesta teoria –només s’acceptaven quinze pàgines– es va presentar l’any 1994 a l’Assemblea d’Estudiosos dels Països Catalans, que aquell any se celebrà, precisament, a Cardona. El resum va ser molt ben rebut pels membres del comitè que s’oferiren a publicar-lo a les memòries de l’Assemblea. A ells va dedicat aquest estudi.
Aureli Prudenci, que citarem més endavant, acaba el seu Peristephanon o Llibre de les Corones amb aquest paràgraf: “Tot vas és útil quan pot servir per l’ús del senyor. Les cases s’adornen amb objectes comprats a gran preu i amb mobles de bona fusta. Crist Senyor em reserva a mi per a coses petites i em permet d’ésser a un raconet de la casa materna, com un gerret sense valor. Vull oferir el meu present de fang, perquè qualsevol servei per petit que sigui pot agradar a Déu.”
---
LA LLEGENDA DE GALCERAN DE PINÓS
En el llegendari català, hi trobem dues llegendes referents a Galceran de Pinós, baró de Bagà. La menys coneguda fa referència al tresor del Pedraforca, que va trobar Galceran després que el seu senyor sant Esteve el protegís dels poders del ferotge dimoni que el guardava. Amb l’or del Pedraforca, el de Pinós finançà la conquesta d’Almeria, on el van fer presoner. Per la seva participació a la conquesta, va rebre la senyoria dels set castells del Cadí: Saldes, Aspà, Vilanova, Banat, Gosol, Gliscareny i Bagà, a banda de Josa, que és on es trobava el fabulós tresor. L’altra llegenda, que és la més documentada, és la llegenda de El miracle o de El rescat de les cent donzelles, que narra el captiveri de Galceran i Santcerní a Almeria i el rescat que demanava el rei moro per desempresonar-los, fins que es realitzà el miracle del seu alliberament per la gràcia de sant Esteve, el seu Senyor. En el present capítol exposarem aquesta última llegenda en dues versions diferents: una de catalana i una altra de castellana. La primera, extreta del Llegendari de Santes Creus, que li donà origen al segle XIV. La segona, extreta de La Rosa Española de los Romances, que escrigué Timoneda l’any 1573 i que nosaltres hem trobat en el Romancero General, d’Agustín Durán.
A més d’aquest dos textos de la llegenda, també farem un repàs del rescat de les cent donzelles, segons les dades que ofereix Francesc A. Miquel en el llibret La llegenda de Galceran de Pinós, de Ramon Dalmau Editor. Barcelona, 1972.
Segons ell, la primera versió de la llegenda fou la que nosaltres presentarem. Apareix a Santes Creus de la mà de fra Bernat Malloll, a les acaballes del segle XIV. Vint anys després de la seva mort, ocorreguda l’any 1428, va aparèixer la mateixa llegenda recollida per Pere Tomic, historiador de Bagà, en un manuscrit sobre les conquestes dels excel•lentíssims reis d’Aragó i dels seus antecessors, els comtes d’Aragó. Segons certificats notarials existents a l’arxiu baganès, aquesta versió ja existia l’any 1431. L’any 1476, Gabriel Turell, cronista barceloní, va recopilar dades procedents, majoritàriament, de Tomic. El seu llibre Recort, extret d’un còdex de la Biblioteca Nacional de París, es publicà l’any 1893.
Pere Miquel Carbonell, l’any 1546, estampa per primera vegada les seves Cròniques d’Espanya, on recull de nou la llegenda, en una època en què el gremi de freners de Barcelona l’havia feta seva, pel fet de tenir com a patró a Sant Esteve, i la recitava a la catedral el dia 3 d’agost, dia en què es commemorava la festa del Sant. D’altra banda, Anton Beuter, l’any 1538, recull també la llegenda del rescat en la primera part de la història de València que tracta de les antiguitats d’Espanya. Posteriorment en va fer una edició corregida i augmentada que titulà Crónica general de toda España.
Jerónimo de Zurita, el 1562; Esteban de Salazar, el 1577; al segle XVII, Pujades, Bleda, Abarca i Boades. Les versions més tardanes corresponen al segle XVIII –sempre segons la font de Francesc A. Miquel– i serien les de Narcís F. De la Penya, Marià Martí. Finalment, al XIX, trobaríem la versió que recull Víctor Balaguer en la seva Historia de Cataluña, Tello. Madrid, 1885.
Passem, doncs, a l’exposició de la llegenda de El miracle o de El rescat de les cent donzelles, de la qual presentarem les versions de Mallol i Timoneda, corresponents als segles XIV i XVI, en el Llegendari de Santes Creus i en la Rosa Española de los Romances.
Es palès que un cop el fill gran heretà, gran part de la fortuna del rescat i probablement de la resta de riqueses que els Pinós guardaven –potser del tresor del Pedraforca–, fou utilitzada en la construcció del monestir de Santes Creus, on es conserven les despulles d’alguns membres de la família, fins i tot les del propi Galceran. Avui dia, encara es pot veure en el claustre la tomba de Galceran malgrat que s’hagi perdut el pergamí que explicava la llegenda. D’aquest fet llegendari, també en va quedar constància al Piló del Rescat que hi havia a Vila-seca, prop de Salou, a la Pineda, i que fou destruït i reconstruït en època moderna.
D’altra banda, la llegenda de Timoneda també ens diu que es dotà a les donzelles i als batlles del Cadí en agraïment pel gest realitzat en favor del de Pinós.
Tanmateix, en cap de les versions que nosaltres hem pogut llegir s’explica si sobrà quelcom del tresor del Pedraforca o del rescat, dit d’altra manera, de la herència de la casa de Pinós, extraordinàriament rica. Els Pinós, al llarg del temps i com és sabut, s’estengueren per gran part de Catalunya, emparentant amb branques dels Mataplana, dels Cardona i dels Milany, entre d’altres. Curiosament, aquestes famílies també tenen en el seu historial diverses llegendes referents a tresors antics i ocults.
Galceran anà a morir a Santes Creus, on passà els darrers anys de la seva vida i on, probablement, revelà el seu secret. Dos-cents anys després, fruit d’aquesta revelació, neix la llegenda de la mà de fra Malloll en el Scriptorium del mencionat monestir.
Avui, ens consta que encara hi ha qui busca les possibles ruïnes del castell que hom creu que Galceran tenia en terres de la serra del seu nom, prop del santuari de Santa Maria de Pinós, entre el Solsonès i la Segarra. Aquí és on farem l’exposició del tercer capítol d’aquest llibre, no sense abans dedicar unes pàgines, en el segon, al gremi dels freners i sellers de Barcelona, que feren seva la llegenda en tenir com a patró el gloriós sant Esteve, recollint-la a Bagà, segons sembla, de la versió que n’havia fet Tomic, i recitant-la a la catedral de Barcelona cada any per la festa del 3 de agost, commemorativa del Miracle que alliberà a Galceran i Santcerní del seu captiveri.
LA COMFRARIA DELS ESTEVES: FRENERS I SELLERS
A la banda nord-est de la part externa de l’absis de la catedral de Barcelona hi ha tres tombes pertanyents a la confraria dels freners i sellers de Barcelona que daten del 1674 i 1740. Podem observar que a les tombes hi ha repetit diverses vegades l’escut de la Confraria: una sella i un fre de brida. També hi observem les pedres i la corona simbòliques de Sant Esteve, corresponents a la representació del seu martiri, i el nom Stephanon, que significa corona.
A l’alçada d’aquestes tombes, antigament existia una porteta que donava accés a la capella dels esteves, situada a la part interna de l’absis. El gremi dels esteves tenia la clau i el privilegi d’entrar a la Catedral a qualsevol hora a través d’aquesta porteta, fins i tot durant els oficis religiosos. A més, en un origen, els agremiats eren els únics que podien ésser enterrats a dins de la Seu, a part de la noblesa. Més tard, aquest privilegi es va estendre entre altres gremis artesanals de la ciutat. Cal recordar que sant Esteve també és el patró del Gremi d’Artesans Suntuaris i Llatoners.
Segons Francesc A. Miquel, en el llibret ja citat sobre la llegenda de Pinós, Ramon Galceran de Pinós, successor de Sança de Milany a la baronia d’aquest nom, va jugar un important paper, al segle XV, en la propagació de la llegenda, ja que fou a través d’ell com, amb tota probabilitat, el gremi dels freners, que tenien per patró sant Esteve, varen tenir notícia de l’existència d’aquesta llegenda que explicava el miracle obrat al seu avantpassat. Així, l’any 1431, el gremi envià un propi a Bagà per tal d’obtenir una còpia autentificada del miracle, el qual era protocol•litzat a l’arxiu baganès. Fou aquell 3 d’agost que es va llegir públicament des del púlpit de la Catedral barcelonina, per primera vegada, el miracle obrat sobre el noble Galceran pel patró del gremi, el gloriós sant Esteve. Entrat el segle XVII, la festa gremial es traslladà al 26 de desembre. Consta que també es repartien impressions gremials que relataven el miracle i que arribaren fins a les primeries del segle XX.
Actualment, a Bagà, encara es representa el Miracle de Pinós en el transcurs de la Festa Major, i es pot observar una estàtua del noble a la plaça Major, així com una representació en relleu de la comitiva del rescat vora el carrer de les Donzelles.
Tornem a la catedral barcelonina.
A la capella de l’absis, dedicada a sant Esteve, encara s’hi conserven dos quadres pertanyents a l’antic altar-retaule del segle XVII, dissenyat per Ezequiel Porcel i confeccionat per Mariné i Rifà. Les càrregues de l’obra van ser costejades per Esteve Mataró. En aquests quadres es pot veure la lapidació del Sant i la invenció del seu cos, així com un llenç on es representa l’alliberament de Galceran de Pinós de la presó d’Almeria gràcies al miracle que va fer el Sant. També hi podem trobar el retaule gòtic de santa Clara i santa Caterina, que estava destinat a la capella de sant Cosme i sant Damià, un fet curiós si tenim en compte la relació que es pot establir –ho farem més endavant– entre el tresor de Pinós i aquests sants de Calahorra. A la capella, hi veiem també una clau de volta amb el martiri de Sant Esteve i la sepultura del bisbe Ferrer d’Abella, de 1344. Actualment, d’aquesta capella dedicada a sant Esteve, santa Clara i santa Caterina se’n diu dels Sants Llocs, i en la reixa de tanca hi ha una creu que fa esment a aquest títol, anomenada Creu de Jerusalem o de Sió.
El Gremi dels Freners i Sellers, com ja hem dit, celebraven la seva festa el dia 3 d’agost, dia que, tradicionalment, s’ha considerat que va tenir lloc la lapidació de sant Esteve, però també celebraven i repartien impresos amb La llegenda del Miracle el dia 6 d’agost, data que se celebra la Transfiguració del Senyor a la muntanya del Tabor. Finalment, es passà la festa al 26 de desembre, un dia després del Nadal, dia en què se celebra la festa encara.
En aquest llibre volem ressaltar alguns fets curiosos, que en aparença pertanyen al món de la casualitat, però que creiem que, lluny d’això, assenyalen algunes dades dignes de tenir en compte a l’hora de l’elaboració de la nostra teoria sobre el tresor de Pinós i les seves provables implicacions en altres trames tradicionals i llegendàries que poden, sens dubte, enriquir la visió que, finalment, tinguem del fet que ens ocupa.
Un cas d’aquests curiosos, aparentment insignificant, és el fet que els retaules destinats, inicialment, a la capella de sant Cosme i sant Damià, acabessin en un lloc ben diferent: la capella de l’absis. Les santes representades en el retaule són santa Clara i santa Caterina. Clara d’Assís era companya inseparable de sant Francesc. Si indaguem en la història del Sant, trobarem que estava implicat en la banda càtara quan tingué lloc a Itàlia la creuada contra els suposats heretges. Clara, de retruc, hi tindria a veure alguna cosa amb les creences càtares.
A Barcelona, el monestir de Pedralbes està de dedicat a santa Clara. Sota la protecció i col•laboració d’Elisenda de Montcada, primera esposa del rei Jaume II, s’hi instal•là una congregació de clarisses. La reina escollí aquest lloc per descansar eternament, tot i que pel seu rang les seves despullen podien haver rebut sepultura al monestir de Santes Creus, on van ser enterrat el rei Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou i on la família Montcada hi tenia el mausoleu familiar.
Pel que fa a santa Caterina, potser no per la seva història però sí pel seu nom, podem relacionar-la també amb els càtars. A Barcelona, existí el monestir de Santa Caterina, avui desaparegut, seu de la Inquisició barcelonina i de la comunitat, lògicament, dominica.
D’altra banda, sabem que dominics i franciscans tenien moltes divergències en la seva manera de pensar i actuar, sobretot en els primers temps de la Inquisició, ja que el tribunal era dirigit pel Papa i dominat per la congregació dominica.
Potser tot això només siguin conjectures i no vulgui dir res, però la família Pinós tenia les seves arrels als Pirineus, a la Cerdanya, i fou, pocs anys abans de la història que ens ocupa, a finals dels segle XI i principis del XII quan neix en el domini dels comtes de Barcelona el moviment càtar, que acabà dissortadament a mitjans dels segle XIII amb la caiguda de Montsegur.
Avui ens consta que hi ha investigadors que esgrimeixen la teoria que Hug de Paiens, fundador de l’Ordre del Temple sota els auspicis de sant Bernat i del Císter, era en realitat Hug de Pinós familiar directe de Galceran, i això succeeix pels voltants de l’any 1120, en una època coetània a Galceran.
Totes aquestes especulacions les podem relacionar amb el suposat tresor de Pinós, car és sabut que tant els càtars com els templers tenen fama de haver preservat algun tresor fabulós, ocult durant segles, i que s’ha identificat bé amb el tresor del temple de Salomó o bé amb el Sant Grial de la llegenda artúrica, tal com ho fa notar Wolfram von Eschenbach en el seu llibre Parzival.
Val a dir, segons apunten investigacions solvents, que l’autor del tercer dels llibres referents al cicle del Grial rebé tota la informació d’un poeta provençal-català anomenat Guiot o Kiot, en la primera dècada del segle XIII. El primer dels llibres del Grial, el de Chrétien de Troyes, es publicà l’any 1180, vint-i-vuit anys després del Miracle, i nou anys abans de la mort de Galceran, mentre aquest residia a Santes Creus. Tanmateix, va ser el propi Eschenbach, quinze anys després, qui desautoritzà Le conte du Graal de Chrétien de Troyes per inexacte, i diu que la veritat està continguda en el relat que li va fer personalment, a ell, el poeta provençal, argumentant que el de Troyes havia sentit campanades i no sabia on.
Durant gran part de l’Edat Mitjana en el territori que avui és Catalunya –nom que segons el nostre parer prové de l’apel•latiu càtar, ja que apareix per primera vegada en aquesta època– es parlava amb profusió la llengua hebrea, si més no era ben coneguda. Tant és així, que molts topònims i cognoms que trobem a l’actualitat provenen de la llengua semita. Com és el cas del topònim Josa del Cadí. Josa, en hebreu, vol dir fre de brida, i és ben casual que sigui, precisament, a Josa on la llegenda diu que Galceran va trobar el seu tresor, prop del Pedraforca. D’altra banda, el nom de Cadí també és d’arrel semítica i significa jutge.
En un altre ordre de coses, de les quatre virtuts cardinals, tradicionalment n’hi ha una a la qual se li assigna, en la iconografia medieval, un fre de brida. Aquesta virtut és la temprança. És sabut que el nom dels templers prové del fet que aquesta ordre de cavalleria guardava, en els seus inicis, els camins que conduïen al temple de Jerusalem. Ara bé, dintre dels misteris que envolten l’ordre també hi podríem afegir el fet que templer procedeixi de temprança o templança. A aquesta conclusió hi arribem si tenim en compte el mode com es representava els cavallers del Temple: dos homes dalt d’un cavall duent les brides del fre.
Finalment, i referint-nos de nou al llibre Parzival de Von Eschenbach, volem dir que, tot i pertànyer, de ple dret, al cicle del Grial, en cap moment fa esment del nom Grial i, encara menys, li dóna el sentit simbòlic que té aquesta paraula –ens trobem lluny de saber què significa realment– ja que no fa referència a la copa utilitzada per Crist al Sant Sopar. En aquest llibre es parla de quelcom molt valuós i molt misteriós que guarden uns cavallers molt purs, que s’ha identificat amb els templers per bé que també es podria identificar amb els càtars ja que càtar en grec significa home pur. A aquest quelcom valuós, Eschenbach l’anomena lapsit exiliis, i d’aquí no es mou. El nom ha estat traduït bé com a pedra exiliada, bé com a pedra caiguda del cel (ex-coelis). Tanmateix en el simbolisme constructiu tan arrelat en el companyonatge maçònic medieval del gremi de constructors, tant la pedra exiliada com la pedra caiguda del cel es refereixen a l’anomenada pedra menyspreada, que és la que finalment es converteix en la pedra de corona de l’edifici sagrat, i s’identifica simbòlicament amb Crist i amb la realització de l’obra iniciàtica.
En la iconografia, trobem representat a Sant Esteve, a causa del martiri que va patir, amb tres pedres que podríem relacionar amb les tres pedres maçòniques: la fonamental, la de fundació i la de corona, que en realitat
–sempre segons el simbolisme– en són una de sola. Aquestes pedres es reprodueixen dins d’una corona de llorer i fan referència al nom del Sant en grec: Stephanon, que significa corona. També en altres ocasions, trobem representacions del Sant amb una pedra clavada al cap, per identificar el sentit simbòlic que té aquesta.
Així, doncs, la relació entre la llegenda vinguda de terres catalanes per Guiot fins a Alemanya on la recull Eschenbach fa referència a quelcom assimilable a la pedra de corona del simbolisme constructiu, i relacionat, d’alguna manera, amb el Sant patró del freners, degut a la seva iconografia.
Tota aquesta mena d’especulacions no serveixen sinó per ajudar-nos a tenir una visió més àmplia i, a la vegada, més precisa i propera d’allò que, en realitat, és el tresor de Galceran de Pinós, malgrat que en algun moment sembli que en podem desviar del tema principal del nostre relat, que seria de bell antuvi, un munt de cofres d’or.
EL SANTUARI DE SANTA MARIA DE PINÓS: EL MUR DE L’HOSTAL
Al punt culminant de la serra de Pinós, al Solsonès, a poca distància del poble del mateix nom, s’alça el santuari de Santa Maria de Pinós, a la vora de la casa del comú, en els vessants septentrionals de la serra.
El terme de Pinós surt esmentat per primera vegada l’any 1064, quan els vescomtes de Cardona, Ramon Folc i Ermessenda, donaren a Gerbert l’església de Sant Grau. Des del segle XII, els de Pinós posseïren aquest terme, juntament amb el castell de Pinós i el Vallmanya, que formaven part de la baronia de Pinós centrada a Bagà. La senyoria de Pinós passà després als Josa, arran del matrimoni d’Elionor de Pinós i de Bernat Ramon de Josa, a finals del segle XIII.
Al cim, a nou-cents quatre metres d’altitud, vora el comú i una casa senyorial amén de l’hostal, ens trobem el Santuari. Fou edificat pels templers, l’any 1312, i aviat passà als hospitalers tal com ho demostren les creus templeres que veiem en la portada, malgrat que aquesta sigui de 1642. Segons la tradició, la imatge de la Mare de Déu de Pinós sembla que va ser trobada per un pagès de Matamargó el dia 5 de setembre de 1505.
A banda del magnífic paisatge que s’albira des del Santuari i que abasta dels Pirineus a Collsacabra i el Montseny, és probable que allò que cridi més l’atenció del visitant sigui el mur de l’Hostal. En aquest mur hi figuren una sèrie de inscripcions molt aparents, corresponents a les marques de la construcció i de la inauguració de l’Hostal que, segons consta, es bastia sobre l’any 1524, tot i que la data que consta al mur com la d’acabament i reforma de la porta sigui la de 1677. Damunt de la porta d’entrada hi ha una imatge de la Mare de Déu de Pinós, i tant a la dreta com a l’esquerra hi figuren inscripcions devotes. Les de la dreta estan dedicades a la Immaculada Concepció. Les de l’esquerra, a Jesucrist. A una banda i a l’altra de la Mare de Déu, apareixen dos orbes del món amb la inscripció a l’interior de la bola: LO MON. En un dels orbes s’aprecia l’hemisferi superior i a l’altre, l’inferior. A dreta i a esquerra hi trobem una lluna amb una serp i un sol amb un àguila ( o un ocell), envoltats de representacions del Sagrat Cor germinant i de símbols de la Mare de Déu (veure els esquemes i les fotografies).
Centrant tot el conjunt, figuren els noms dels constructors i dels personatges que inauguraren el Santuari i també, de forma molt aparent, una data: l’any 1677. Això està escrit a banda i banda de la llinda i en el lloc del número 6 de l’any hi trobem una estranya figura en forma de sol ardent. A tot el mur, hi podem veure representacions de petites estrelles que l’adornen.
Un cop fet l’anàlisi, creiem que podem aportar una interpretació original, que s’allunya de les que fins ara hi ha establertes, de les figures i dels símbols que omplen l’inoblidable mur de l’Hostal de Santa Maria de Pinós.
Començarem parlant dels orbes. Els dos orbes, amb la inscripció interna LO MON a tots dos hemisferis, superior en l’un i inferior en l’altre, ens suggereixen que ens han volgut donar la indicació que, tal com estableix la tradició, existeixen dos móns: un de superior i un altre d’inferior. És a dir, que en aquest mur hi ha anunciades dues coses: una és d’ordre celestial i l’altre és d’ordre terrenal.
Per altra part, veiem que, en el simbolisme alquímic tradicional de l’Edat Mitjana, l’orbe del món encarnava el símbol d’una substància anomenada SAL, que representa el cos dels mixtes. Si unim la paraula SAL, representada pel símbol de l’orbe, a la paraula LO MON, que trobem a la inscripció interna de l’orbe, el resultat, repetit dues vegades, és: SALOMON.
Ja hem apuntat, que en un origen, i molt abans que ens construís el mur, el Santuari fou bastit per l’Ordre del Temple, que, com sabem, eren els guardians del temple de Salomó. És probable que l’ordre templera custodiés també els secrets que contenia el temple salomònic, descoberts durant l’estada dels templers a Jerusalem. Hem fet notar també la possible relació entre la casa de Pinós i els fundadors de l’Ordre del Temple. Ara, al mur, ens trobem amb una clara referència al rei Salomó. Podria estar fent un esment del tresor de Salomó. Segons la història, Titus se l’endugué a Roma. Per mor de les invasions bàrbares, una part podria haver arribat a algun punt d’Europa. Una altra part, podria haver estat preservada pels cristians primitius, traslladada a Marsella i a altres llocs de la costa mediterrània, propera al golf de Lleó, en fugir de les persecucions després de la mort de Crist, al segle I
–existeix una tradició d’aquest fet a Sant Pere de Roda– de mans de santa Maria Magdalena, sant Pere i sant Lluc, com a personatges més coneguts. Una tercera part hauria romàs a Jerusalem fins al segle XII, quan s’especula que els templers la dugueren a Europa. La part que, tradicionalment, haurien guardat els càtars del nord dels Pirineus provindria d’aquella que Maria Magdalena passà als reis merovingis –segons asseguren alguns estudis aquests reis eren descendents d’ella– i dels merovingis passà als càtars pirinencs.
Sigui com sigui, al mur de Santa Maria de Pinós hi pot haver una referència oculta a l’ull poc viu, una referència que ens parla d’aquesta tradició salomònica.
La data, al nostre parer, excessivament aparent i estranyament escrita que ens informa de l’any de la construcció del mur crida massa l’atenció com per no tenir-la en compte i donar-li només el seu significat més literal. La porta separa la paraula L’ANY en dues parts. LA queda a l’esquerra i NY, a la dreta. A la xifra 1677, tal com es veu a les figures i hem mencionat, el número 6 és substituït per una mena de sol en forma de S, prou clara. De tal manera que es pot llegir: LA NY IS 77. En llengua hebrea, la llengua de Salomó, NY significa lamentació. Així, doncs, podríem llegir: LA LAMENTACIÓ ES 77.
Jeremies, autor de El llibre de les Lamentacions de L’Antic Testament, llibre molt apreciat pels jueus i on s’expliquen les desgràcies de Jerusalem en mans dels seus enemics, fou qui en temps de la primera destrucció del Temple s’endugué l’Arca de l’Aliança de Moisès a lloc segur –sembla que a algun lloc proper a Armènia–. En la inscripció del mur, tal vegada, se’ns està proposant la lectura d’un lloc concret del llibre identificat numèricament com a 77, per aclarir-nos quelcom més.
Agafem El llibre de les Lamentacions en la seva versió original. En el versicle 7, la paraula número 7 és MEHAMEDIAH, que traduïda significa FABULOSOS TRESORS. A més, la paraula que es troba al lloc número 77 (Lamentació 1, versicle 5) és SHARIA, que significa TREMP (en castellà TEMPLE), paraula que es pot relacionar també amb els templers. Tenim, doncs, noves indicacions, aparentment casuals, que ens duen a sospitar que en el mur s’hi oculta alguna cosa més.
Fem l’última càbala amb la data de 1677. El número 6 està representat per un sol flamejant, ple d’energia. En hebreu, el sol es representa amb la lletra MEM, la M. Si substituïm aquest sis-sol per la lletra corresponent, la M, ens trobem escrit amb grans caràcters, llegits de forma inversa, de baix a dalt, la paraula: MILANY 77. I 77 com a valor numèric de paraula –com s’acostuma a calcular en la guematria cabalística– correspon a ATZ, és a dir: FORÇA, ENERGIA, PODER. Aquesta energia i aquesta força poden venir representades pel sol del número 6 i també per les múltiples imatges del Sagrat Cor en germinació, i pel sol de la part superior del mur, com indicant-nos aquest món superior de la iniciació cavalleresca, unint-se de cor a l’energia còsmica del sol per una germinació secreta del cor, representada a la religió per la unió a Crist, a qui va dedicada aquesta banda del mur.
Altrament, sabem que Pinós i Milany uniren les seves famílies ja en temps anteriors al segle XIV, i que a la casa de Milany hi havia hagut la tradició del senyor de Milany –que sembla que morí al segle X–. El nom de Milany procedeix de la llegenda que narra que aquest senyor va viure més de mil anys pel fet d’haver trobat la vida eterna mitjançant un pacte de cavallers. I va morir, tanmateix, el dia que cremà un tió on romania la promesa de l’eternitat, segons el pacte.
Així, tenim un món superior, que podem identificar amb Milany i l’energia nascuda i encarnada en el sol, com un tresor d’ordre espiritual e iniciàtic. I tenim la possibilitat d’un món inferior on romanen fabulosos tresors i que, d’alguna manera, també ha d’estar identificat a la superfície del mur.
Anem a la part superior on observem un sol i una lluna acompanyats d’una àguila, el primer, i d’una serp, la segona. Heus aquí dades astronòmiques. En primer lloc, les identificarem com les constel•lacions de l’Àguila i de la Serp. En segon lloc, buscarem aquestes estrelles fixes: alfa de l’Àguila i alfa de la Serp. Després mirarem a quina situació en graus estan situades una respecte de l’altra. I aquesta, al seu torn, la podrem identificar amb una situació geogràfica sobre la terra, concreta i exacta, i amb un dia del calendari, car ens indica el mur que el sol està a l’Àguila i la lluna està a la Serp.
L’estel alfa Àguila és Altair i es troba a 0 graus del signe d’Aquari. L’estel alfa Serp és Unhukalai, i es troba a 21 graus del d’Escorpí. El punt mig entre aquestes dues situacions zodiacals –que al mur correspondria a la Mare de Déu de Pinós– és el grau 26 de Sagitari. Aquest punt central l’hem de corregir astronòmicament, car, per la precessió dels equinoccis, el zodíac està retardat uns 30 graus respecte de la seva posició real, obtenint així el grau 26 d’Escorpí. Finalment, el mur ens dóna una altra dada astronòmica amb la repetició múltiples vegades dels signes de Verge i Balança units que indiquen lògicament l’equinocci de tardor o grau zero de Balança (on s’uneixen Verge i Balança). Amb aquesta dada fem l’última correcció astronòmica que l’obtenim calculant el punt intermedi entre el que hem obtingut anteriorment, 26 d’Escorpí, i l’equinocci de tardor, 0 de Balança, resultant d’aquesta darrera correcció el grau 28 de Balança.
Aquest grau 28 de Balança, que és el grau que definitivament ens vol indicar el mur, correspon en el calendari al dia 19 d’octubre, dia que se celebra la troballa dels cossos de sant Celdoni i sant Ermenter al monestir de Cellers, a la Segarra, per part dels comtes de Cardona, l’any 1399. El contracte per endur-se les despulles fou acordat pel comte de Cardona i el feudatari de Cellers Ramon de Pinós. Des de llavors, Sant Celdoni i Sant Ermenter són els patrons de la ciutat de Cardona i les seves despulles es conserven a la cripta de l’església de sant Miquel.
Ara ja tenim un dia i una efemèrides: el dia 19 d’octubre, que relaciona el monestir de Cellers (l’escut del cognom Cellers és una sella de muntar idèntica a la que figura a l’escut del gremi dels freners i sellers) i la família Pinós, que n’era feudatària. Busquem, tot seguit, sobre el mapa del Solsonès i de la Segarra quina direcció correspon al grau 28 de Balança, és a dir els 62 graus sud-oest.
Si posem al centre el Santuari de Pinós i agafem el transportador d’angles i l’escaire, els 62 graus sud-oest des de Pinós passen exactament per damunt del turó més alt que hi ha pels volts dels monestir de Cellers, on es trobaren els cossos, a exactament 681 m d’altitud. Tanmateix, l’angle just a sobre del salt dels Sants Metges és de 85 graus sud-oest, que fent la mateixa operació d’abans però a la inversa ens representa el dia 26 de setembre, és a dir, la festivitat de Sant Cosme i Sant Damià, els Sants Metges. Finalment, l’angle exacte damunt del Monestir és només de 73 graus sud-oest, que correspon als 17 graus de Balança, just entre l’estel boreal (15) i l’austral (19) de la Balança. Com indicant-nos la creu de la Justícia. Aquest grau correspon al dia 7 d’octubre, dia de la Mare de Déu del Roser i de sant Grau. Temps i espai s’ajunten en un lloc únic en el calendari i en la tradició.
Ara, doncs, centrarem la nostra investigació en el monestir de Cellers, a la Segarra, per treure noves dades al voltant del misteri que ens ocupa. Deixem el santuari de Pinós i anem-nos-en per les rutes dels graus del signe de Balança, cap al sud-oest. El primer que haurem de tenir en compte serà que la mitja obtinguda entre 17 i 28 és de 23 graus, que correspon a l’estel ARTUR.
Podria ser, reflexionem abans d’acabar el capítol, que tots aquests càlculs d’ordre astronòmic i cabalístic puguin semblar estranys o, fins i tot, incomprensibles o ridículs per al lector que no està familiaritzat amb aquestes ciències tradicionals, però volem dir que són càlculs que no per especulatius s’escapen d’una lògica perfectament cartesiana, si m’és permès de dir, ans estan plenament immersos dins d’un fil argumental perfectament trenat per algú que, al nostre parer, ens va voler deixar unes dades precioses sobre quelcom que potser no som capaços ni tan sols d’imaginar.
Al llarg d’aquest llibre, com hem dit, únicament aportarem les dades més precises i necessàries per comprendre el desenvolupament de la nostra teoria, però val a dir que durant la nostra investigació, que compleix el sisè any de treball en escriure aquestes línees, hem trobat en molts moments la presència de les directrius que mouen el món a través d’un art incomprensible per a l’home i assolible només per aquell a qui li és donada la gràcia de creure en allò que a primera vista és increïble.
EL MONESTIR DE CELLERS: SANT CELDONI I ERMENTER.
EL PERISTEPHANON
Anant pel camí que mena de Torà a Pinós, vorejant la riera de Cellers en direcció al nord-est, travessem els alzinars del peu de la serra de Pinós i ens endinsem en el món del tresor fantàstic.
Passat el conreu de can Minguell, després d’un corba sobtada, apareix a la nostra vista la perspectiva del petit nucli del poble de Cellers, coronat per una petita església i les restes d’un castellet. Més endavant, passem per uns revolts vorejats d’ametllers i, en la llunyania, podem ja apreciar la perspectiva del petit i acollidor monestir de Sant Celdoni i Ermenter, dit també monestir de Cellers.
El Monestir s’aixeca sobre un petit turó gairebé dibuixat per les recolzades de la riera que deixa, sota seu, llocs poc inaccessibles a causa de la seva profunditat i de les bardisses que els envolten. Està format per una església semi-cripta de capçalera triconque, és a dir de tres absis, mancada de nau, i sota l’espai de l’altar superior mostra la cripta amb tres naus sobre columnes i capitells d’influència bizantina o visigòtica, coberta amb volta d’aresta, rara i única a Catalunya. És una de les sis criptes romàniques que existeixen al nostre país.
L’altra part del Monestir la conforma el domus o residència del monjos, avui molt descuidat, amb dos pisos i diversos habitacles, entre ells una cuina, des de la qual es té accés, per una escaleta que baixa per l’ampli mur, a la cripta, on veiem els sepulcres, ja buits dels Sants Patrons del Monestir i del poble de Cardona.
És un conjunt força interessant del segle XII, d’estil romànic-bizantí, aixecat, tal com dèiem, damunt d’una cripta molt més antiga, probablement del segle X.
A la banda sud-oest, el que havia estat un hort petit acaba de donar cos a l’edifici que, rodejat per mig dia de camps de conreu, alça la testa del seu campanar vers el cel, mirant de fit a fit, per la conca de la riera, a aquell altre veí que roman al poble de Cellers.
El Monestir el va fundar Ramon Geralt, cavaller d’Urgell, l’any 1038. Anys després, l’any 1071, el donà a Sadurní de Tabèrnoles com a priorat, conjuntament amb les terres i els censos.
Sant Celdoni i Ermenter eren germans. Van néixer a Calahorra i van ser soldats d’ofici de l’exèrcit romà fins que es convertiren al cristianisme i predicaren la seva veritat. Foren empresonats a Calahorra i martiritzats fins a la mort. Segons diu la llegenda i recullen els goigs dedicats als sants i també el Peristephanon d’Aureli Prudenci Clement, en el moment de la mort, l’anell de l’un i el vel o mocador de l’altre pujaren al cel en mostra de la fe i de la castedat dels màrtirs. Temps després, les relíquies dels màrtirs, en circumstàncies que no hem pogut aclarir, foren traslladades a Cellers on descansaren fins que el comte cardoní les va fer seves.
Presentem, a continuació, una còpia dels goigs dedicats a aquests Sants, editada a Cardona. L’acompanya un exemplar dels goigs de sant Esteve, patró de Bagà, i el text en llatí i castellà del capítol dedicat a aquests Sants que Aureli Prudenci inclou en el Llibre de les Corones, conegut com a Peristephanon.
Aureli Prudenci, durant el segle IV, va recopilar un bon nombre d’actes de martiri per elaborar el Llibre de les Corones, on barreja la història dels màrtirs amb la llegenda i una gran dosi de poesia. Va néixer també, segons els cronistes, a Calahorra, igual que els màrtirs que ens ocupen i igual que sant Cosme i sant Damià, dels quals en parlarem després en referir-nos a la llegenda de Cellers. Segons altres versions, el poeta és fill de Saragossa. Va viure a l’època de Teodosi, i va fer una tasca de cristianització de la poesia pagana i una poètica de l’evangeli dignes de tenir en compte. És considerat un dels grans poetes de la Hispània romana i la seva obra ha perdurat a través dels segles, de la mateixa manera que la glòria dels màrtirs que en ella canta tan fervorosament.
Heus aquí, doncs, aquests goigs i aquest text de Prudenci, del Llibre de les Corones.
Cal posar atenció a molts passatges d’aquest poema martirial, però per no estendre’ns comentarem, únicament, el primer tercet, on es diu que el nom dels sants està escrit al cel amb lletres d’or i a la terra gravat amb caràcters de sang. Escrit i gravat. En la versió llatina, inclou traditit, que vol dir a través de la tradició. En un altre punt del poema, Prudenci afegeix que el martiri ha quedat escrit damunt la terra formant dos solcs paral•lels, a prop de la font de vida que brolla pel perdó dels pecats.
Aquí entrem de ple en allò que fa referència a la llegenda local de Cellers. Llegenda que, per altra banda, ens
pot donar dades precioses de com varen arribar els cossos dels sants des de Calahorra fins a Cellers i de com és que, si havien mor al segle II, no es bastí el Monestir fins el segle X. És probable que el Monestir, doncs, no es bastís fins l’arribada d’aquests cossos. Ara bé, és, precisament, al segle X, durant la invasió musulmana, que la llegenda de Cellers ens parla d’uns altres germans, com Celdoni i Ermenter, i que també venien de Calahorra –vet aquí quina casualitat!–. Aquests germans, també sants, són precisament els Sants Metges: sant Cosme i sant Damià, al voltant dels quals neix la poc coneguda llegenda local del Salt dels Sants Metges.
Podria ser que Celdoni i Ermenter es confonguessin amb Cosme i Damià o potser es tracta dels mateixos personatges? És només una dada simbòlica per acostar-nos al tresor que busquem, escrit i gravat, o són senzillament fets
–com hom avui diria– fruit de la casualitat?
Nosaltres, i que el lector ens perdoni, creiem més enllà de tot dubte que tot respon a una tradició que s’ha anat transmetent de boca a orella, i que a més a més ha quedat escrita i gravada per tots aquells que la vulguin seguir fins l’últim esglaó, tant en les coses celestials, ja sigui la iniciació o l’astronomia, com en les terrenals, ja sigui la història o la recerca material del nostre
quelcom. I en el món intermedi, si el sabem veure, la llegenda on s’amaga la veritat.
LA LLEGENDA DE CELLERS: EL SALT DELS SANTS METGES.
EL TRIANGLE
El Costumari Català, de Joan Amades, recull la llegenda del salt dels Sants Metges que s’ubica al terme de Cellers. Aquesta llegenda narra l’escapada dels germans de Calahorra, els sants metges Cosme i Damià, de la persecució a que els abocava el moro. En aquesta persecució, arribaren prop de Cellers, a la carena de la serra de Claret i, de sobte, es van trobar davant l’abisme. Els germans no tenien cap més sortida que saltar o que lliurar-se a les tropes àrabs. Van optar per encomanar-se a Déu i saltar a l’abisme a la gropa dels seus cavalls. I va succeir que el salt els transportà, d’una volada, a la carena que hi havia a l’altra banda de la vall, a la serra de Pinós, salvant-se de les tropes enemigues. Del salt miraculós en van deixar constància a les pedres de banda i banda de l’abisme on van quedar gravades les petjades dels cavalls. Aquest lloc és conegut com el Salt dels Sants Metges.
En tenir constància d’aquesta llegenda i en observar la similitud que existeix entre els patrons de Cellers i els sants que efectuaren el salt, ens encaminarem cap a Cellers amb la finalitat de preguntar què se’n sabia del Salt i de les marques a la roca. La majoria de la gent no en sabia res, però algú ens recomanà el senyor Corberó, historiador local del poble, i ell, molt amablement, ens indicà els llocs exactes on es troben, encara avui dia, les marques de les ferradures dels cavalls de sant Cosme i sant Damià. A més, el senyor Corberó ens indicà l’entrada secreta des de la cuina del Monestir fins a la cripta, ja que la porta principal era tancada, i vàrem tenir l’oportunitat de visitar-la. També ens donà les referències de la primera cita que es coneix del Monestir i que recull un document aparegut a la revista Urgellia, núm. 3, doc. 207, on es descriu el terme de Cellers a l’any 986, i es menciona el Monestir.
L’endemà ens arribàrem des de Claret de Figuerola, pel camí de la Petja fins a l’alzinar dels Trossos, on roman la miraculosa petjada. De l’altra banda de la carena, prop de can Tanyot, hi ha l’oratori de Sant Jaume, on hi podem trobar les altre dues petges i una petita capelleta dedicada al Sant. Aquí es creu que la petjada és del cavall de sant Jaume però, coneixent l’antiga llegenda recollida per Amades, considerem que aquesta advocació pugui ser posterior a la de sant Cosme i sant Damià.
Bé, ara arribem de bell nou a la tasca feixuga d’agafar l’escaire i el compàs i col•locar-los damunt del mapa 1:5000 de la zona del Monestir. En resum, i per no fer-nos pesats amb dades de tipus geogràfic i agrimensor, direm que es tracta de traçar tres línies des dels tres punts importants del mapa: les dues petges i el monestir que queda enmig d’ambdues. Des de la petja de Claret, tracem una línea en la direcció que ens dóna l’advocació dels Sants en el calendari: 26 de setembre, és a dir 5 graus de Balança, que correspon a 85 graus sud-oest. Des de la petja de l’oratori de Sant Jaume, en tracem una altra en aquesta direcció: 25 de juliol, és a dir 4 graus de Lleó i 4 graus al nord-oest. Finalment, des del Monestir en tracem dues, una per cada diada en què se celebren els sants Celedoni i Ermenter, patrons del Monestir. L’una, com sabem, és el dia 19 d’octubre, és a dir 28 graus de Balança i 62 graus sud-oest, i l’altra correspon al dia en què se celebra el seu martiri, el 3 de març, és a dir 10 graus de Peixos, que correspon sobre el mapa a 80 graus sud-est. De totes aquestes línies, prolongades fins que es creuen les unes amb les altres, en surt un triangle, una de les puntes del qual forma un triangle equilàter perfecte amb les petges dels Sants Metges. Tot això és el que havíem de fer per arribar aquí! Un nen ho hagués vist. El Monestir roman al baricentre del triangle, majestuós.
Ara bé, és aquí el tresor de Pinós? No ho sabem. Aquest vèrtex correspon a una raconada de la riera de Cellers, a uns 350 metres del poble, avui pràcticament deshabitat, on només s’hi passegen un simpàtics argentins que fan preses de xocolata artesana. Hi hem anat. Bardisses i rocs. A prop d’allí una font seca ens parla d’una vida eterna que mai som capaços d’assolir i les terres vermelles que envolten el llogaret ens recorden també –com resa en un altre lloc del Peristephanon– la sang vessada pels Sants Màrtirs. Però el tresor, on és?
Hem trobat el grau del Mur, la petja dels Sants i la relació geomètrica que guarda el Monestir. Hem trobat un triangle i un lloc preciós que molt bé podria guardar un tresor enterrat. En traçar el triangle vàrem fer memòria que, anys enrere, en la recerca del famós tresor de Rennes-le-Château, que sembla que va trobar Berenguer Sauière l’any 1891, també ens va aparèixer un triangle que, tot i ser de dimensions més grans, era molt similar. Aquest triangle va ser el que ens va dur, precisament, a la casa de Pinós en veure’l traçat damunt la imatge de Catalunya, assenyalant amb el seu vèrtex més ocult, com un grau secret o sant, l’ermita de Sant Pau de Pinós, amagada vora els límits del Lluçanès i el Berguedà.
D’aquest altre triangle, en parlarem a continuació. Bé es podria tractar d’una via de recerca diferent, però també ens condueix al mateix nom: Pinós. I, val a dir, que amb l’exposició que farem –coneguda per nosaltres des de fa molts anys– ens acostarem de ple a un secret que molts i molts buscadors han volgut desxifrar i no han pogut: el secret de l’obra pictòrica de Nicolas Poussin.
Quan Berenguer Saunière va trobar a la pilastra de l’altar de Rennes els famosos pergamins, que donaven suposades pistes d’un tresor que s’ha identificat literàriament amb el Sant Grial i el tresor càtar, en va trobar dos, segons en consta i tal com s’ha publicat en la literatura especialitzada del darrer segle. Els desvetllem a continuació. El primer diu: “Bergere pas de tentation que Poussin Teniers gardent la clef Pax DCLXXXI par la croix et ce cheval de Dieu. J’acheve ce daemon de gardien: a midi pommes bleues.” El segon diu : “A Dagobert II roi et a Sion est ce tresor. Et il est la Mort.”
A partir d’aquest dos documents, segons es creu, Saunière començà la recerca dels tresors, que asseguren que trobà –no se sap on– i que avui encara busca aferrissadament molta gent somniadora, cobdiciosa o santa.
Doncs bé, nosaltres també els vàrem estudiar. Com es sabut i acceptat, el primer document es refereix a Nicolas Poussin i David Tenniers, dos pintors del segle XVII, que sembla que sabien quelcom referent al tema del qual en tenien les claus, segons el document. Es fa menció oculta també dels quadres La tentation de Saint Antoine i Les Bergers de l’Arcadie, ambdós de Poussin.
Estudiant aquests quadres no vàrem arribar a cap conclusió positiva, però si que hi arribàrem en mirar la resta de l’obra pictòrica de Poussin. Concretament ens referim als quatre quadres de Les estacions i a L’enterrament de Sísif, quadre amb títol misteriós si tenim en compte que Sísif va ser castigat a no tenir enterrament.
Als quadres de Les quatre estacions hi ha retratats paisatges amb muntanyes de fons i la representació de treballs i jocs propis de cada estació de l’any. Curiosament, si només ens fixem en les muntanyes del fons, per poc excursionistes que hàgim estat ens adonarem que son muntanyes força conegudes, perfectament representades des d’un punt de vista d’angle i distància impossible en la realitat per la llunyania i pels impediments geogràfics que hi ha, però possible en la imaginació del pintor, que amb això ens ofereix els punts de referència des d’on se suposa que està presa la imatge de la muntanya.
Aquestes muntanyes són: A L’enterrament de Sísif, un Montseny fastuós amb la punta de Les Agudes destacant inclinada damunt de l’impossible enterrament. A la primavera, l’estiu i l’hivern, un Canigó, nevat o assoleiat, o en cas de l’hivern, nocturn, veient-se reforçat pel simbolisme del seu nom amb la presència d’una canoa. Antigament, el Canigó es deia Canoe en la llengua autòctona. A la tardor, que gairebé sembla eterna en el quadre, un magnífic Pedraforca enlairant ses banyes cap al cel serè d’un octubre color de cor.
Aquestes muntanyes catalanes formen un triangle perfecte d’un munt de quilòmetres d’envergadura, en el centre del qual s’aixeca la ciutat de Ripoll, com un estel Polar que reti el pas del temps. A la dreta, la llegenda de Milany. A l’esquerra, la d’Arnau de Mataplana, al Montgrony. Els angles impossibles de visió de les muntanyes en la tela es poden calcular fàcilment fent una escala aproximada sobre el mapa. Curiós: el Canigó està pres des de dos punts diferents. En una ocasió ho fa des del poble de Les Angles, al sud francès. També el Pedraforca, encara que en aquest cas ho fa de nord a sud-oest mentre que el primer ho feia cap a l’est, des de Les Angles. El Montseny està representat des de la visió que ens oferiria des del poble gironí d’Anglès, igual que el segon quadre del Canigó. Noms força curiosos per delimitar punts de vista d’un paisatge.
Tracem així damunt del triangle dels tres cims, un altre triangle amb dos vèrtex, un a Anglès i un altre a Les Angles, i un tercer vèrtex prop del Lluçanès, que és un vèrtex que no està representat a les pintures de cap manera però que amb ell i els altres cinc aconseguim dibuixar una magnífica estrella de David damunt de mitja Catalunya.
Aquest ANGLE OCULT o GRAU OCULT –recordem que en català del Sant Grial també se’n diu Sant Grau– correspon amb un error mínim de pocs centenars de metres a l’ermita de Sant Pau de Pinós, als límits del Lluçanès.
Ens vol dir Poussin que tot el secret merovingi –car el tresor de Rennes s’ha identificat amb l’herència de la nissaga merovíngia acabada amb l’assassinat de Dagobert II al segle VIII– que donà lloc al misteri de Rennes, està relacionat amb la casa de Pinós? Si fos així, llavors aquest llibre està descobrint noves pistes i noves dades sobre el tresor més famós dels nostres dies, a causa del qual fins i tot han caigut reis i sobre el qual es calcula que hi ha en l’actualitat més de mil llibres escrits només en els últims vuitanta anys.
Lincoln, periodista de la BBC, i els seus col•laboradors han demostrat, pràcticament, que aquest tresor es refereix, en realitat, als documents que proven les nissagues de la Sang Real (Sant Grial) de Maria Magdalena i el seu fill, suposadament hereu de Jesús. Acompanyant aquesta documentació, que ja per si mateixa té un valor extraordinari –car passa per tota la dinastia merovíngia i s’oculta darrera els vels del Priorat de Sió, en l’esperança de recuperar la monarquia sacra per dret de sang– hi va d’alguna manera el premi gros de la fortuna, no se sap ben bé com.
Potser hem arribat al cap del carrer i hem de deixar el terreny lliure a aquells buscadors que darrere nostre vulguin seguir investigant l’herència merovíngia. Potser hem aportat noves dades per a ells o hem afegit quelcom a la llegenda.
La estrella de David és aquí, sota els nostres peus i damunt els nostres caps, en la terra baixa i en els cims de les nostres muntanyes. La llegenda de Rennes, la de Pinós, la dels Sants Metges, la història, la poesia i les proves gravades i escrites sobre la pedra, per constructors tal vegada iniciats en els secrets del companyonatge o per qui sap quina mà o quina ferradura que gravà la petja de la tradició damunt de la roca. Els astres ens apunten que les figures del cel poden repetir-se –i ho fan damunt la terra– i que els mites dels herois representats en ells són un ensenyament sense fi per a l’home que busca la veritat que no és comuna o que l’ensuma.
Prop de Ripoll s’aixeca, geperut, el munt de pedres que ahir fou el famós castell de Milany, on el senyor visqué tot un mil•lenni. Allí, a la vora, prop de Sant Joan de les Abadesses, les aventures del nostre comte Arnau i Adelaise, l’abadessa, ens parlen al llarg dels segles d’un tresor al fons dels camins subterranis que el comte recorria.
A Ripoll, el poll del seu escut ens marca un pol central des d’on començar, potser, a veure i a caminar vers altres intencions, màgicament allunyades de les comunes.
Al Pedraforca altiu, al fresc Canigó, a l’ombriu Montseny se’ns omplen les orelles, si volem escoltar, de llegendes de fades encantades i de fabulosos tresors custodiats per vés a saber quin animals terribles.
A la Catedral barcelonina hi roman la llegenda. A Cellers, les paraules de pedra, i al santuari de Pinós, com una espasa clavada a la paret esperant que un nou Artur la desembeini de la seva funda de pedra, una cita fabulosa, marcada pels astres i vetllada per la Mare de Déu en la absidiola, en el punt mig de totes les contrades catalanes.
( ...segueix aquí!...)
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
.
dibuix de ecosystema.ru
*
Aspectes mitològics sobre l’osu.
Tot i que l’ós bru es troba avui en una situació realment difícil, no tan sols a Astúries sino a tota la serralada Cantàbrica, no ha estat sempre així, doncs aquest animal emblemàtic per excel·lència de les muntanyes asturianes fins fa relativament poc tenia una distribució molt més àmplia i un nombre d’individus molt més gran. Ha estat objecte de caça tant per a aprofitar-ne la carn com, especialment, el greix, el famós untu de osu. Aquest greix era molt cotitzat i valorat com molt eficaç en molts conceyus asturs, ja que se la considerava com un remei gairebé miraculós contra una malaltia molt lligada a l’humit ambient asturià: el reuma.
En moltes ocasions, un cop caçat l’osu la seva carn era compartida en una festa amb un gran àpat. I el seu greix s’embutia dins d’una tripa per al seu ús al llarg de tot l’any. Sovint es comerciava amb aquest untu de osu i es venia a afamats curanderus que el feien servir per a fer-hi fregues als adolorits membres dels seus pacients.
L’ós apareix també com animal totèmic i protector en moltes llegendes asturs. Així, hom deia que la fundadora del Monasteriu de Curniana ( Salas ) havia estat criada per una ossa en haver-se perdut a la muntanya, i així apareix representat en una talla a la portalada romànica de la seva antiga esglèsia.
La figura de l’osu també apareix lligada a aspectes de fecunditat. En els antroxos i mascarades d’hivern era habitual un personatge disfressat amb una pell d’ós, com a la mascarada que es celebra per Sant Isidre al poble de Llarón ( Cangues de Narcea ).
I també és el pare d’un personatge de rondalla molt popular anomenat Xuan el Osu ( ...us sona?... )
Segons aquest conte, la seva mare havia estat raptada per un osu que se l’havia endut a la seva cova, engendrant amb ella un fill amb una força prodigiosa. Aquest personatge realitzava grans proeses rescatant princeses encantades de les urpes de dracs de set caps, de gegants, o del mateix dimoni. En aquests afers s’acompanya d’altres personatges, com el Soplamolinos i l’Arrancafayes. Els contes d’aquest personatge apareixen escampats per tota la geografía asturiana, des de Caliao ( Casu ) fins a Grandas de Salime. ( i també: de Finisterre al cap de Creus! )
.
foto de http://www.toothandclaw.org.uk/species.asp
Pel que fa a la seva caça, hom deia que era tradició caçar-los amb ganivet i a mà, entrant així dins un terreny a l’hora mític i real, amb famosos exemples des de temps molt antics. És el cas de Favila, fill del rei astur Pelai, que segons les cróniques va ser mort per un ós en el transcurs d’una cacera al bosc de Llueves ( Cangues d’Onís ), època on la geografia del país era poblada d’óssos. I també caçadors del mateix estil contemporanis, amb nombrosos exemples com els del Valentón d’Arguinu ( Sumiedu ) o el Cazaorín de Caliao ( Casu ), Xuanón de Cabanaquinta ( Aller ), i Toribión de los Llanos ( Llena ). Al llibre de Celestin Nanteuil L’Espagne Pittoresque, Artistique et Monumentale apareixen gravats i es relata la caça de l’ós a Asturies.
*
Aspectes mitològics sobre el llobu.
El llop és un supervivent extraordinari, com l’ésser humà d’ençà el temps de les glaciacions. Malgrat la ferrenya persecució a que se l’ha sotmès amb tot tipus de paranys, llaços, verins, batudes, assassinat de cries, ...encara aconsegueix mantenir ( a Asturies ) una població estable.
Hi ha ben pocs animals tan temuts, odiats i perseguits com el llop. Això ha estat lògicament una causa determinant de que hi hagi una gran quantitat de llegendes i mites que en parlen, en ell inspirats i que encara avui perduren.
Són nombroses les històries que parlen d’homes que es transformen en llobu, especialment a conceyus com Cangues del Narcea, Ibias, Tinéu, Sumiedu, Riosa, etc.
A Mieldes i Rubleu Teinás ( Cangues ) i també a Barreu ( Tinéu ) parlen del llobos meigos, gent maligna amb capacitat per a transformar-se en llobu per atacar el bestiar dels seus veíns.
Per altra banda, determinades parts del llobu eren molt preuades per la medicina popular, en aquest cas barrejada amb rituals màgics. Per a evitar la mastitis de les vaques o de les dones, coneguda com el mal del monte, a Ozcos, Bual i Cuaña utilitzaven els ullals d’un llop per a fer una creu sobre el pit de l’afectada, que havia de dur penjada del coll fins a guarir-se. Per una malaltia dels cavalls anomenada tarazón deien que calía punxar-los el paladar i fer-los sagnar amb una dent de llop. Per altra banda, a Ibias, el seu ullal es feia servir contra les mossegades de serps i tot tipus de picades i infeccions, tot fent un ritual on alhora que es passava l’ullal per la zona afectada es recitava un conjur.
El cor del llobu es feia servir a As Mestas ( Cuaña ) un cop fet cendra, per a combatre la malaltía de la gota, que era com en deien a alguns conceyus asturians als atacs epilèptics. Per a la seva aplicació s’administrava via oral dissolt en mig got d’aigua.
Les ungles s’aprofitaven pel seu aspecte protector, i es duien guardades a la butxaca del pantaló per a quedar protegits contra l’agüeyamientu o mal güeyu de las bruxas.
Una rondalla tradicional força coneguda arreu d’Asturies narra com un gaiteru que tornava a casa després d’una romeria es va veure perseguit pels llops. Corrent com un desesperat i mig mort de por, comprimeix sense voler el sac de la gaita i deixa anar un llarg gemec. Els llops fugen esporuguits, mentre el gaiteru remprèn el camí tocant fort el seu instrument per a mantenir-los allunyats. Es tracta d’un tema folklòric molt conegut arreu d’Europa, amb variants a Portugal, Galicia, França, Irlanda, Suècia, Finlàndia, Alemania, Hongria...etc.
Retrocedint força més en el temps, fins al període celta pagà, el llop era l’animal de Més Enllà, era relacionat amb la nit i la mort, i per tant amb el món funerari. També amb els clans de guerrers típics entre els celtes i els germànics. Per a ells, el caràcter infernal, tan associat a la guerra, d’aquest animal, queda plasmat en el costum que tenien – ja citat dels asturs i cantàbrics – d’enviar als enemics els missatgers de guerra vestits amb pells de llop, figura que era considerada sagrada.
Aspectes mitològics sobre l’aigla.
Al llarg de l’Edat mitja i fins i tot en temps molt anteriors a l’època romana, les piedres d’aigla ( pedres d’àliga ) eren molt populars i tot sovint trobem que en parlen molts dels bestiaris, per ser considerades pedres màgiques, amb poders màgics. Manier, un pelegrí francès del Camí de sant Jaume relata com adquireix una d’aquestes pedres, del tamany d’una nou i d’un color vermellós tirant a gris. Hom suposava que l’esmentada pedra era bona per a les dones prenyades, contra els avortaments, els mals de cap, els verins, la pesta, i tot un seguit més de malalties.
Diuen que un home de Nadou anava a la Peña l’Áigla a caçar àligues per agafar les piedres; la tenien sota l’ala i la feien servir per a covar la seva niuada ( narrat per Alejandro Anes Suárez, de As Mestas, conceyu de Cuaña ).
Aspectes mitològics sobre mussols i òlibes.
A tots els conceyus asturians el cant de les curuxes – nom genèric per a designar a totes les aus nocturnes: curuxu, curuxa, cudombu, miagona, gumiata, niétova, guaxa, etc... – és considerat com a senyal de mal auguri, i podia indicar la mort d’algú a la quintana. (....) En el cas del nom Guaxa, es refereix també a una bruixa molt prima que pot entrar a les cases pel forat del pany, i xucla la sang dels neños, neñes e moces amb la seva dent llarga i esmolada, i la mateixa guaxa com a ocell és també el resultat de la transformació d’una bruixa.
.
Asio otus, el mussol banyut.
L’any 43 a.C., el romà Ovidi ja parlava d’uns ocells d’activitat nocturna, les curuxes, amb plomes blanques, grans ulls ben oberts i un bec ganxut per a clavar a les artèries i xuclar la sang. Deia que el seu nom era Striges ( o vampir ), d’on vé el nom científic de Strigiformes amb el que se les coneix, i que de nits cridàven fent esgarrifar a tothom que les sentia. A les bruixes a l’Edat mitja se les anomenava estriga.
Autors posteriors com Horaci i Properci afegeixen que les striges tenen urpes i ales, i rostre de dona vella i pansida. D’aquí surt la bruixa Guaxa de l’esmentat mite asturià.
. Bubo bubo
Aspectes mitològics sobre les serps.
Les culiebres o gafures – en sentit ampli, totes les serps – són criatures pregonament lligades als mites i llegendes asturians, que en la majoria dels cassos i especialment en les zones rurals encara segueixen absolutament vigents, com sol succeir amb molts dels éssers de la nostra mitologia, tot i saber que no s’ajusten a la realitat.
Un de ben típic és el de les dones encantades i xanes - belles nimfes que viuen vora l’aigua - , que es transformen en culiebres i demanen a llurs pretendents tres petons per a trencar l’encanteri.
També és molt coneguda a Asturies la llegenda de la pedra de la culiebra, que fan set culiebres, una d’elles el culiebru o cuélebre, emmig les baves i d’altres secreccions viscoses que deixen. En realitat no hi ha cap pedra, i es tracta de l’amuntegament d’individus que pot succeir durant el seu aparellament. En tot cas, aquesta suposada pedra que produeixen – i que molta gent identifica amb fóssils o fragments de banya de cèrvids, etc. – hom la fa servir després per a guarir-ne les de les seves mossegades.
D’aquesta llegenda ja parlava al s. I el romà Caius Plini Segon, dient que era una història pròpia dels gals.
També era conegut que les culiebres amagaven llur verí a sota d’una pedra quan anàven a banyar-se a un riu.
Es feia servir també com a remei per al reuma i els problemes de dolor que patien els tullits, fent fregues amb el greix de serp, o bé amb un ungüent fet amb aquest greix a les persones afectades. Les finalitats medicinals de l’untu de culiebra eren moltes, i el seu ús era molt estés en altres temps. L’espinada de serp, un cop trets el cap i la cua i asecades, servien per guarir les febres altes, administrades en forma de brou o sopa.
D’altres vegades, no gaires, en canvi eren considerades com amulet de la bona sort, com succeeix a Carreño. A Llogrezana, cap a l’any 1938, la gent marinera de Ca Moran solia matar una culiebra i la deixaven assecar per a llevar-li després la pell, i embolicada amb cura dur-la en sortir de pesca a l’alta mar.
Una altra creença molt estesa arreu d’Asturies és que si es posa dins la bossa d’un altre sense que se n’adoni la muda de pell d’una serp, li donará molta sort en el joc. I també que aquesta pell, enrrotllada dins la boina, llevava el mal de cap.
Es deia que a les culiebres els hi agradava molt la llet ( ! ), i en aquest sentit hom diu que si una vaca dona poca llet és perquè de nits vé una culiebra per mamar-li del tetu. Com també que popen de nit del pit de les dones que alleten algun fill.
Hi ha una munió d’històries i llegendes que fan referència a culiebres, molt arrelades en la tradició oral popular, i que trobarem amb facilitat als llibres que parlen sobre els nostres mites i llegendes. Cal parar compte que un dels éssers mitològics de la cultura astur, lligat a aquesta terra des de temps ancestrals, és el cuélebre. Aquesta criatura és una mena enorme de culiebra-drac, que té ales, i pot tenir diversos caps. Viu dins la més pregona espessor del bosc, on s’alimenta tant d’animals com d’humans. Un viatge enrera en el temps que ens connecta amb la mitología dels temps celtes pagans...
Molts de cops, deien, el cuélebre pot taponar amb el seu immens cos el curs d’un riu, tot provocant inundacions, i per a evitar-ho exigeix que se li entreguin caps de bestiar, o joves verges, com a sacrifici. Això enllaça amb les antigues ofrenes que es realitzaven per a calmar la fúria sobtada de l’aigua, que hom creia causada pel cuélebre.
El tema de la lluita amb serps monstruoses és un motiu recurrent dins el món celta. En aquells temps els guerrers decoraven els cascs i d’altres objectes de guarniment amb escenes de combat amb bèsties mitològiques. Per a la vella Europa pagana, però, la serp sempre ha mostrat una ambivalència de veneració i respecte molt allunyada de la visió de la religió jueucristiana que feia d’ella una encarnació de Mal, del Dimoni. La serp representava els poders ignots de la terra, les forces telúriques, el poder de l’aigua, a l’hora indispensable per a la vida però també, i a l’hora, perillós quan es desferma i manifesta en forma catastròfica en inundacions, tempestes i d’altres...
La serp s’associava a la fertilitat i als principis creadors en multitud de cultures europees del Neolític i Calcolític ( Bulgaria, Ucraïna, Micenes, etc.), i apareix vinculada a la Deesa-Mare i a ritus de fertilitat de la terra i de la gestació. En les antigues religions hom creia que el món havia nascut emmig els anells generadors de vàries serps. L’ou còsmic així creat s’hauria partit en dos: la meitat superior era la cúpula celest, i la inferior, la terra ( i per això la terra era plana ); cosmogonía aquesta fossilitzada dins la tradició oral referent a l’esmentada piedra de la culiebra.
Aspectes mitològics sobre petits ocells insectívors i alguns córvids.
Amb els noms de ceriques, raitanes i andarines, per exemple, són coneguts a Asturies el cargolet , el pitroig i les orenetes respectivament; ocells tots ells considerats sagrats, tanmateix com un seguit d’altres espècies d’aus insectívores. El fet de matar-los o prendre’n els nius era considerat com un gran pecat que només en podia portar desgràcies. Com, per exemple, la mort sobtada de la millor vaca de la casa.
En l’Edat Mitja, i al llarg de la peregrinació al Camí de Sant Jaume, hom creia que les orenetes tenien una pedra màgica dins el cap. Aquesta pedra podia ser blanca o vermella. La primera feia que qui la posseís mai no patís de set i dués la boca fresca si la duia a la boca, o la llepava. Les piedres de la andarina servien també per als fluxos sanguinis, els parts, el mal de gota, i les malalties oculars.
Pel que fa als còrvids en general ( corbs i cornelles fonamentalment ), tant a Asturies com a pràcticament la resta d’Europa a partir d’un determinat moment, eren vistos gairebé sempre com a ocells de mal averany. A tall d’exemple, a Bocines, conceyu de Gozón, veure volar tres corbs clacant era senyal de que algú havia de morir. Hom deia que representaven la creu i els ciris de l’enterrament.
Dels corbs hom diu que són savis, doncs arriben a ésser molt vells i fins i tot piden aprendre a enraonar, com els lloros. Per això encara perviu a Asturies l’ancestral costum de capturar-los i mantenir-los vius en captivitat. Ja era així en l’época celta pagana, i aquesta au s’associava a la classe sacerdotal druídica, i era considerat un ocell savi i sagrat.
Dins d’algunes llegendes asturianes trobem que són els corbs els qui assenyalen el lloc on és enterrat un tresor fabulós, com és el cas de la Peña’l Cuervu en el mont Gorfolí, al conceyu de Illas.
Durant l’Edat Mitja es considerava que el vol de determinats ocells podia ésser decissiu a l’hora de prendre decissions, o endevinar el resultat de les futures batalles. A aquests auguris mitjançant el vol dels ocells ja feia referència Estrabó en parlar del asturs de l’Edat del Ferro.
L’escut de Pravia té sis corbs en memòria d’una llegendària batalla lliurada contra els moros. Hom deia que un guerrer pravià de la Vall d’Aranguín era a l’altra banda del riu veient com el rei Pelai lluitava contra els sarraíns, sense però atrevir-se a intervenir, fins que va veure sis corbs fen voltes a sobre d’ell. Llavors va decidir afegir-se a la batalla tot dient: “Aves de poca valía que de fame sentís pena, venir na mio compañía, pues de carne ajena o mía, vos dejaré la panxa plena”. I dit això, ell i el seu exèrcit travessaren el riu per ajudar a Pelai, aconseguint la victòria. Aquesta és una llegenda molt popular a Quinzanas i Beifar de Pravia, que ja apareixia recollida per Tirso d’Avilés al s. XVI en la seva obra Armas y linajes de Asturies, afegint que l’escut dels sis corbs pertany als cognoms Arango i Cuervo, ambdós molt abundants al dit conceyu.
Aspectes mitològics sobre la salamandra.
Amb el nom de sacaberes es coneixen a Asturies a les salamandres, però també als tritons grossos, com el tritó jaspiat ( Triturus marmoratus ). Animals totalment inofensius al quals se’ls hi atribueix erròniament un verí mortal. ( ... )
Desafortunadament per a ells, llur fama d’animals mortífers hem de buscar-la a antics tractats i bestiaris medievals europeus, com el d’Oxford, del s. XVI. Segons aquest tractat, hom creia que si en queia un a un pou d’aigua podia emmetzinar-lo.
Hi ha llegendes asturianes on una sacabera cau a l’aigua de pastar el pa i emmetzina al poble sencer que en menja, com ho relaten algunes llegendes quirosanes sobre els pobles de Mengoyu i Rescuru, avui desapareguts. Evidentment, res més allunyat de la realitat, on tampoc moren les vaques o el bestiar domèstic en general que s’abeuren als llocs on es reprodueixen i passen part de la vida aquests amfibis.
També hom diu, equivocadament, que si mossega al dit una persona, en cas de no morir, el dit li quedarà malformat, adquirint l’aspecte del cap de salamandra. Això és del tot impossible pel senzill motiu que aquests animals mai reaccionen amb el recurs de mossegar per a defensar-se en ésser capturats, com poden fer les sargrantanes i d’altres sauris, i perquè per altre banda a les mandíbules no hi tenen dents i ni tan sols són prou rígides com per a exercir una pressió mínima de mossegada a un humà sese que abans se li deformin. A Cornollo ( Allande ) i segons creença, calia cremar l’animal, i després fer-se fregues amb la seva cendra, per a guarir-ne la mossegada.
A el Respiñu ( Llangréu ) hom deia que si una sacabera passava pel sota d’una vaca, podia tallar-li la llet, doncs tenia el poder d’una bruixa, o fins i tot podia ser-ne una, transformada. Tallar la llet amb la simple presència era quelcom que hom atribuía a les bruixes en l’Europa medieval.
En qualsevol cas, i fent esment un cop més de la seva total inofensivitat, existeixen per desgràcia moltes dites i refranys asturians que fan referència a aquest suposat verí mortal, causant d’una mort fulminant:
Si te muerde una sacabera non te da tiempu nin a prender una vela...
.
foto de http://ciencia.hsw.uol.com.br/regeneracao-salamandras.htm
Aspectes mitològics sobre el salmó.
Dins la tradició celta, el salmó és el símbol del Coneixement, de la visió perfecta del passat i del futur. Els salmons remunten el corrent del riu per anar al lloc on van nèixer i on pondràn els seus ous. I per a fer-ho, lluiten contra els corrents, els obstacles, els perills i el temps, cosa que els fa esdevenir criatures especials. De natura misteriosa però increíblement resolta, son els millors missatgers entre móns diferents, i personifiquen la Saviesa.
En els rius de les terres amb cultura celta, els mites ens diuen que hom pot trobar vells salmons amb la boca i el llom aclivellats pels hams d’infortunats pescadors. Són aquests salmons els qui parlen i aconsellen els herois de la mitología celta, com Cuchulain, heroi popular de l’Ulster irlandès.
Qui mengi la carn de salmó rebrà el dó de la profecía, si les seves característiques li en fan mereixedor d’aital recompensa. Els rius de l’Altre Món són farcits de salmons que mengen les avellanes dels arbres de la Saviesa.
A vegades s’endinsaven en el món dels humans per a difondre llurs profecies sobre el món futur.
La figura del salmó apareix en una de les mostres d’orfebreria céltica asturiana: la diadema àuria de Moñes ( Piloña ).
Aspectes mitològics sobre el senglar.
El xabaril o gochu xabaz fou un animal sagrat, potser un dels més importants dins de la cultura pagana celta. És el símbol de la classe sacerdotal druídica i dels guerrers celtes, encara que el xabaril també pot ésser un animal monstruós amb qui s’enfronten dits guerrers en acabar el curs d’una cacera fantàstica. Els herois típics dels celtes són els caçadors de senglars. Aquests, com els porcs, eren sovint utilitzats en sacrificis importants per llur condició de sagrats. També s’usaven per a simbolitzar als guerrers i apareixien en forma de cresta sobre els cascs que feien servir, així com tot sovint en les representacions de l’art celta, on és caracteritzat amb una eriçada cresta de pèl, com a símbol per a escenificar l’agresivitat de l’animal.
dibuix de http://www.roc.asso.fr/index.html
Era considerat el símbol de la ferotgia del guerrer. Segons el mite, als guerrers celtes també se’ls eriçava el cabell abans de combatre, i els historiadors apunten que possiblement fessin servir fang ó aigua de calç per a aconseguir llur cresta.
Els celtes creien que el cap tenia propietats màgiques. El de llurs enemics tenia gran valor com a trofeu de guerra, i hi ha molts mites fent referència a caps tallats, tant d’homes com d’animals sagrats, com el senglar. Hi ha cites d’historiadors romans que expliquen el costum dels celtes de penjar del coll dels seus cavalls els caps tallats d’enemics, o bé de posar-los sobre pals al davant de casa seva com trofeus de cacera. Ensenyaven ufanosos aquests trofeus als seus hostes, i es lloaven dels grans rescats que oferien les famílies dels vençuts per a rescatar-les. Les batalles eren caceres de caps ( ar-cenn en gaèlic antic ) que a més de proveír de trofeus tenien per als joves un sentit de ritual d’iniciació, passat així a esdevenir adults i ja amb possibilitat de contraure parella.
Un cop abolit aquest costum amb la romanització o cristianització, aquest ritus té continuació en l’acció simbólica de referir-lo a animals sagrats o mitològics com el senglar, com ho fan els del cognom asturià Lagar, que pinten en l’escut del seu llinatge un cap sangonós de senglar.
Aspectes mitològics sobre el cèrvol.
En les mitologíes indoeuropees celtiques i germàniques principalment, el cèrvol apareix com a animal psicopomp, és a dir, conductor de les ánimes i els esperits al Més Enllà, a l’Altre Món.
Així apareix representat en pedra, gravat en les esteles vaudinienses com la de Ponga ( Astúries ), estela funerària on també hi apareix la figura del cavall, un altre dels animals psicopompis de les societats guerreres indoeuropees.
Apareix com a animal místic en multitud de bestiaris medievals. Hom diu d’ell que viu cinquanta anys, i un cop passats, en sentir-se morir, busca a la serp i se l’empassa d’un mos, aconseguint així viure cinquanta anys més.
Per a moltes cultures, la serp és símbol de reencarnació permanent, ja que amb cada canvi de pell apareix lluenta, com si hagués rejovenit i vencés així a la mort. Per tant, tindria força sentit aquesta interpretació dels bestiaris medievals.
Amb el cristianisme, el cérvol passà a ésser una representació de Jesucrist, o del Bé, front a la serp, és a dir, el Dimoni, el Mal. I és d’aquest orígen precissament d’on arrenquen algunes pregàries i conxuros contra les mossegades de serp que podem trobar, per exemple, en alguns pobles de Tinéu i Allande.
Tanmateix, el cuernu del alicorniu ( la banya de l’unicorn ) emprat als rituals de pasar el agua pol cuernu contra l’agüeyamientu de les bruxes ( mal d’ull ) estava fet d’un tros de banya de venau ( cèrvol ), o millor encara de daina.
Fernando Montes
Dins: Fauna asturiana.
Ed. Picu Urriellu, Xixón, 2003
Bibliografia:
. Álvarez Peña, Alberto.
Cuélebres, culiebres y culiebrones.
La culiebra na mitoloxia asturiana.
Ed. Trave, Oviedo, 2003
. Grande del Brio, Ramón.
El lobo ibérico. Biología y mitología.
Hermann Blume. Madrid, 1984.
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
.
Aquí, a part de la coincidència amb la llegenda de l’alliberament de Santcerní per Dionís, ens trobem també amb una concomitància amb la tradició llegendària del Rei Ocult, que espera el seu moment per tornar a regnar en el seu territori després que li fou manllevat, i que es troba tant a la tradició cristiana com a la musulmana.
Actualment, es conserva en un museu un crani que s’atribueix al de sant Dagobert. Es tracta d’un cap trepanat, diuen que a causa d’un ritual que se li va practicar per evitar, precisament, que tornés a viure, la qual cosa entronca també amb la llegenda de la resurrecció d’aquest rei, canonitzat sant. Després de la mort de Dagobert, s’instaurà a Europa la nissaga carolíngia, que regna al Sacre Imperi durant segles. Els merovingis quedaren relegats a altres categories, però és en la línia dels comptes catalans on trobem, de forma més clara, la successió per sang. En el territori d’aquest comtes catalans, probablement successors dels merovingis i, per tant, de la Sang Reial, apareix quatre segles després el mode de viure càtar, en el qual s’impliquen des del poble fins als senyors. També apareix l’Ordre de Cavalleria del Temple, en el segle XII. Tota la tradició fantàstica del coneixement i de la sang segueix fins que la comunitat càtara és delmada per la creuada de Simó de Montfort, en què en defensa dels càtars mor el comte-rei català i el seu fill, més endavant el rei Jaume I, cau presoner de les tropes franceses.
.
