Informatius incendiaris ( Miquel de Palol ).

.

*

.

(…) I ara, anem al grà: passat l’Onze de Setembre, les televisions locals n’oferien diverses imatges, des de les inevitables de les ofrenes dels polítics a l’estàtua d’en Casanova fins a les celebracions oficials, amb un apartat final, més o menys extens, depèn del cas, dedicat a actes particulars, rareses i incidents, situats aquests últims en context i dimensió que aquest cronista, que no se sent especialment vinculat a magnes operacions d’imatge ni a consideracions pròpies dels responsables de l’ordre públic, va trobar acceptables, correctes fins i tot. Però amb un zàping a les teles d’àmbit estatal cambiava el panorama d’una manera radical.

A Tele-5, que encara se suposa que és la menys feixistoide, la que admet més progres i liberals - en el sentit moral de la paraula -, l’Onze de Setembre era una mena de batalla urbana nocturna, amb pinyes i destrosses pel carrer - una mena de kale borroka a la mediterrània -, i l’únic acte institucional semblava ser una cremada de banderes i de retrats de Ses Magestats a càrrec d’uns encaputxats. Això era per a ells l’Onze de Setembre, amb uns comentaris altament reprovadors i alarmistes i, cosa que és pitjor, del tot distorsionadors, perquè semblava que no havia passat res més, i que tot el territori català era un esclat tumultuari antiespanyol.

La guinda de la informació era la comparativa dels comentaris sobre els fets a càrrec de polítics, crec recordar que de la vicepresidenta De La Vega, connotats com a bons, convenients i encertats, en contrast amb l’actitud d’en Montilla, que passa somrient i refusa d’opinar. El locutor diu aleshores, en part de forma clara, en part amb insinuacions: fixeu-vos quina diferència, aquí diem la veritat, i si ells la tapen, ah, això vol dir que en són còmplices.

Jo imagino que l’espectador mitjà de l’Espanya que no és Catalunya, que no disposa d’imatges i d’informació alternativa, si no és que té un coneixement directe de la qüestió o un sentit crític i relativitzador molt ben esmolat, està a hores d’ara convençut que Catalunya està poc menys que en peu de guerra, que les guerrilles urbanes campen per les ciutats i només els falta anar armats i passejar els ciutadans d’idees contràries per fer com al 36, que tothom crema retrats reials i banderes sense que polítics ni guardians de l’ordre moguin ni un dit. No entraré a fons en la meva avaluació personal sobre cremar banderes i retrats. Trobo que hi ha maneres millors d’expressar disconformitat i rebuig, però també que fer-ne delicte penal no afegeix civilitat ni maduresa jurídica a uns actes de l’àmbit de les entelèquies simbòliques. Apedregar establiments pels carrers és un perjudici clar, però cremar papers i teles, tant qui ho fa com qui l’empresona, tot plegat em sembla una distracció primària, una pèrdua de temps infantil.

Miquel de Palol

.

( publicat al diari AVUI, 16 de setiembre del 2008, p. 24 )

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

els anomenats biocombustibles agreugen el canvi climàtic ( Joan Vicenç ).

.

*d´Amics arbres, Arbres amics.

*

Biocombustibles: un mal remei conscient?

* * *

Els científics han donat dades irrefutables que indiquen que els biocombustibles podrien ser una de les majors estafes ambientals, ja que realment agreugen l'escalfament global afegint a les emissions d'origen humà el diòxid de carboni al que suposadament posen fre.

Dos estudis diferents publicats a la revista Science mostren que el cultiu de biocombustibles actualment realitzat per a produir alternatives “verdes” als combustibles fòssils basats en petroli emet més diòxid de carboni a l'aire del que poden absorbir les plantes conreades.

Els científics han descobert que, en el cas d'alguns cultius, per a saldar el “deute carbonífer” causat pel seu cultiu inicial seria necessari conrear-los diversos segles. Aquests costos ambientals no tenen en compte cap altra destrucció addicional en l'entorn, com és la pèrdua de biodiversitat causada per tractaments de compensació de la prístina selva tropical.

“Tots els biocombustibles que actualment anem a utilitzar causen destrucció de l'hàbitat natural, ja directa, ja indirectament. L'agricultura global està produint ja aliments per a sis milions de persones. La producció de biocombustibles basats en aliments també requerirà que es destini encara més terra a l'agricultura”, diu Joe Fargioine, de l'organització d'EEUU per a la conservació dels recursos naturals i director d'un dels estudis. Els científics realitzaren el tipus d'anàlisi que s'està perdent en el fragor de l'incentiu irreflexiu dels biocombustibles fomentat per les polítiques dels Estats Units i Europa, els proponents de les quals han estat entusiastes de les virtuts dels biocombustibles com alternativa verda als combustibles fòssils utilitzats per al transport.

Ambdós estudis examinaven quina quantitat de diòxid de carboni s'emet quan es converteix un tros de terra en camp de cultiu de biocombustible. Han descobert que, per exemple, quan es converteixen les torberes indonèsies en plantacions d'oli de palma es necessiten 423 anys per a saldar el deute carbonífer. El següent pitjor cas és quan es tala la selva forestal del Amazonas per a convertir-la en camps de soja. Els científics han descobert que es necessiten 319 anys de fabricació de biodièsel de la soja per a cancel·lar el deute carbonífer causada per la tala d'arbres en el lloc original. Els científics calculen que tals conversions de la terra per a conrear blat de moro i canya de sucre per al biodièsel, o oli de palma i soja per al bioetanol, emeten entre 17 i 420 vegades més carbó que el que s'estalvia anualment amb la substitució de combustibles fòssils.

“Aquesta investigació examina la conversió de terra per a biocombustibles i es demana si val la pena. ¿És major el carboni que es perd per a convertir boscos, prades i torberes que el que s’«estalvia» utilitzant biocombustibles en lloc de combustibles fòssils?”, es pregunta el Dr. Fargione. “I, sorprenentment, la resposta és no. Aquestes àrees naturals acumulen molt carboni, de manera que la seva conversió en terres de cultiu redunda en tones de carboni emeses a l'atmosfera”, diu.

La demanda de biocombustibles està destruint l'entorn d'altres maneres. Per als grangers americans, per exemple, acostumats a alternar soja i cultius de blat de moro, la demanda de biocombustible ha significat que ja no conreïn blat de moro. Com a resultat, els grangers brasilers estan talant boscos per a conrear soja per a fer producció a curt termini.

“En la recerca de solucions al canvi climàtic hem d'assegurar-nos que el remei no sigui pitjor que la malaltia”, diu Jimmie Powell, membre del consell científic de l'organització per a la conservació dels recursos naturals. “No podem permetre'ns ignorar les conseqüències de la conversió de terres en camps de cultiu de biocombustibles. Això significa que no podem promoure sense voler alternatives de combustible pitjors que els combustibles fòssils per a la substitució dels quals estan dissenyades. Aquests descobriments haurien d'incorporar-se a l'avanç de la política d'emissions carboníferes”, ha dit el Dr. Powell.

La Unió Europea ja té segones intencions sobre la seva política dirigida a l'estímul de la producció de biocombustibles. Stavros Dimas, comissari de la UE de medi ambient, va admetre el mes passat que la UE no va preveure el conjunt de problemes ambientals generats per l'objectiu europeu d'obtenir el 10% del seu combustible de transport de substàncies vegetals.

El professor John Pickett, director del recent estudi sobre biocombustibles encarregat per la Royal Society, ha dit que, encara que puguin jugar un paper important en la reducció de gasos d'efecte hivernacle del transport, és important recordar que un tipus de biocombustible no és igual a un altre. “L'estalvi de gas d'efecte hivernacle que pot proporcionar un biocombustible depèn de com converteixin les terres i es realitzin els cultius i de com s'utilitzi el biocombustible.” “Atès que els biocombustibles estan entrant ja en el mercat mundial, serà vital aplicar criteris de certificació de carboni i sostenibilitat per a la valoració dels biocombustibles, a fi de promoure aquells que siguin bons per a la gent i el medi ambient. Això ha de fer-se a escala internacional, perquè no ens limitem a transferir els potencials efectes negatius d'aquests combustibles d'un lloc a un altre.

” El professor Stephen Polasky, de la Universitat de Minnesota i autor d'un dels estudis publicats en Science, diu que els incentius actualment emprats per a fomentar que els grangers conreïn terrenys per a biocombustibles no consideren el balanç carbonífer del cultiu. “No tenim incentius correctes perquè els propietaris de terra són recompensats per produir oli de palma i altres productes, però no per gestionar carboni. Això crea incentius per a una explotació excessiva de la terra i pot tenir com resultat a llarg termini l'increment d'emissions de carboni.”

( Steve Connor és l'editor de la revista Science ).

Per a més informació:

Post manllevat a Joan Vicenç.

*

.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

no a la tortura.

.
*

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

198? La gent silenciosa ( Ivan Illich )

*

.

*

El passat hivern, els visitants d’una ciutat alemanya varem ser testimonis d’un fet ben poc usual. En determinats moments concrets, la gent es reunia a cruïlles atestades de gent i restava en silenci.

Romanien muts enmig del fred, picant de peus de tant en tant, sense pronunciar un sol mot, sense respondre als vianants. Quan l’hora acabava, es dispersaven, encare en silenci.

Aquesta quieta gent s’esmerçava en no pertorbar el tràfic, ni dificultar el pas de les persones.

Vestien normalment. Usualment, duien un parell de petites pancartes que explicaven la seva presa de posició:

.

“Resto en silenci perquè no tinc res a dir sobre la destrucció nuclear”.

*

Em vaig afegir a un d’aquests grups silenciosos, i ben aviat em vaig adonar que la gent així de silenciosa pot constituïr una presència provocativa:

el silenci parla amb sonoritat irrefrenable.

La seva quietut és com un tro, comunicant d’un horror inexpresable.

*

Els alemanys estàn ben informats sobre els efectes de les maquinàries nuclears, però molts deixen de costat les consequències que amb seguretat sobrevindràn al desplegament dels artefactes nuclears. Alguns, honorables i religiosos, s’han reconciliat a si mateixos amb els riscos.

D’altres ( una minoria voluminosa i creixent ) s’oposen a nous armaments nuclears.

I força més que uns pocs s’han compromés amb el desarmament nuclear incondicional.

La gent silenciosa representa un desafiament tant pels “coloms” com pels “falcons”.

Aquells qui escullen de participar al ritual de les cantonades es comprometen amb el fet de no dir res, i no contestar a cap pregunta.

Un cop, un home irritat va persistir a sobre meu una mitja hora; n’estic segur que recolzava el desarmament unilateral tan sólidament com jo, però al seu entendre el silenci no era la manera més adient per a fer valer les nostres conviccions.

Jo no el podia respondre, llavors.

*

Puc oferir-vos quatre raons per la meva convicció de que a alguns de nosaltres ens cal exercitar el silenci no-violent, defensiu; encare que això pugui ferir o pertorbar als nostres amics.

*

primer,

crec que els joves alemanys tenen una especial relació amb les màquines genocides.

Les màquines genocides no són armes. Els artefactes nuclears no tenen cap similitud amb res que s’hagi fet en el passat. El genocidi, malgrat tot, no és gens nou; al llarg i al travès de la història els conqueridors han arrasat ciutats i erradicat poblacions senceres, però cometien el genocidi amb medis que també tenien usos normals - garrots, ganivets, foc…-

Eren objectes amb propòsits a l’hora pacífics i també letals.

I això no és així amb les bombes nuclears, doncs el seu propòsit únic és el genocidi.

Aquests instruments genocides, disenys inventats per destruir poblacions, van ser concebudes inicialment en despuntar el anys 40, just al moment que el president Roosevelt decideix ordenar la producció de la bomba atòmica. Simultàniament, Hitler inicia l’investigació de la seva bomba a Alemania, a l’hora que construïa camps d’extermini per a l’assesinat massiu de jueus, gitanos, homosexuals i d’altres grups considerats indignes de viure.La majoria d’alemanys relacionats amb els camps ja han mort, o són molt vells.Tot i això, molts joves alemanys nascuts després que els darrers camps de concentració, les darreres cambres de gas i els darrers crematoris massius fossin tancats o enrunats, senten malgrat tot una mena d’associació personal amb aquelles màquines genocides.

Aquests joves, perseguits per les imatges dels camps, experimenten un horror indefinible. Consideren tant innecessari com impossible determinar qualsevol raó lògica per la que ells es resistirien a la reconstrucció de qualsevol cosa semblant.

A l’Alemania nazi, els únics en argumentar en contra de la seva construcció i operació eren alguns alts funcionaris institucionals, que creien que el genocidi s’havia de postergar, o que calia consumar-lo amb altres mètodes més efectius i econòmics.

Avui, molts joves europeus refusen el comportament d’aquells funcionaris nazis.Reconeixen que les bombes atómiques no són armes sinó màquines genocides, i que la seva existència - i especialment el seu emplaçament en territori alemany - cal respondre-la sense malgastar ni tant sols una paraula.

*

segon,

coneixo a alguna gent que crida d’horror quan ja no pot controlar les seves emocions.

Res no hi ha d’errat quan hom actúa partint des d’un cor prudent en comptes que des d’una ment clara. Però, com a filòsof, bé sé també que hi ha raons imperatives per a refusar entrar en argumentacions directes sobre determinats tòpics. Els jueus i alguns cristians creuen que cal no pronunciar el nom de Déu. Els filòsofs moderns han descobert conceptes que proporcionen testimonis on aquells conceptes absurdament esdevenen. Màquina genocida és un d’aquests conceptes als que els lògics atribueixen un “status epistemològic extraordinari”. Puc parlar sobre la bomba atòmica només amb arguments que proven que és un aparell genocida. No obstant, i tot just això provat, ja no puc usar el concepte en una frase sense deshumanitzar la meva condició com a persona que parla. Ni tant sols pel gust de discutir puc entrar en una argumentació on l’amenaça de genocidi sigui considerada, ni tant sols de forma cautelosa.

*

tercer,

només puc cridar quan em trobo a gent que vol argumentar aquest assumpte, i paradoxalment, el crit és més proper al silenci que a la paraula.

Tant el crit com el silenci s’ubiquen fora del domini del llenguatge, tot i que aquestes formes d’expressió poden parlar més adeqüadament i fort que les paraules.

Encara més: el silenci, enmarcat pel crit d’horror, trascendeix el llenguatge.

Gent potser sense una llengua comuna que pot parlar amb una sola veu al seu crit silenciòs.

I més, encara: la oposició incondicional a l’existència d’aparells genocides tal i com s’expressa al compromís amb el silenci és radicalment democràtica.

Si jo afirmo que les bombes atòmiques no són armes sinó màquines genocides, i si com científic prosegueixo sostenint que la energia nuclear posa en perill inevitablement les generacions futures, el pes de la meva argumentació dependrà de la meva capacitat en un camp complexe, i la meva credibilitat de la meva posició social.

El debat públic, especialment a la societat d’avui dominada pels medis massius ( mass media ) , no pot deixar de ser jeràrquic.

*

Però això ja no és així per al silenci eloqüent i racionalment escollit.

El més inteligent expert i més experimentat pot fer ús del silenci com la seva darrera paraula. I tothom del món pot escollir la protesta silenciosa i la demostració d’un horror inexpressable com demostració i expressió de fe directa en la vida, i d’esperança pels seus fills.

*

I quart,

en manifestar-me a favor del silenci no intento desestimar el debat sensible sobre les raons per a romandre callat.

Adverteixo que el silenci amenaça amb introduïr la anarquia, i que els que resten silenciosos són ingobernables. Heus aquí perquè hi haurà intents per fer trencar el nostre silenci. Es reclamarà la nostra participació en taules de “discussió sobre la pau”.

Fins i tot pot ser una cacera de bruixes de la gent silenciosa.

Per tant, el dret a retirar-se silenciosament de l’argumentació, el dret a interrompre el debat si la dignitat dels participants es veu en perill, és quelcom a reclamar i a defensar.

Existeix, també, el dret a propagar un silenci horroritzat.

*

Ivan Illich.

*

a “Ecofilosofias”. Quaderns d’INTEGRAL, nº 3.

Barcelona, 1984.

*

traducció, miquel del turó.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

El pilar psicològic ( Susan George ).

*

L’últim pilar está estretament relacionat amb les questions de caire ètic-ideològic abans exposades. Tot i això, les psicologies individual i de grup, la “batalla pels cors i les ments”, mereixen un lloc propi dons ben encaminades poden contribuïr a crear una atmòsfera favorable per a les hostilitats intergrupals, que al seu torn cintribueixin a la reducció de la població. Paradoxalment, la psicologia individual també pot augmentar la difusió de la globalització.

L’eina psicològica més util mai creada per a aquesta fí és la politica d’identitat, com hom l’anomena a Occident.

Cal que els individus de tot el món s’identifiquin amb força * ( …i si cal, per força! )

amb un subgrup sigui ètnic, sexual, lingüístic, racial o religiòs en detriment de la seva autodefinició com a nacionals d’un pais o fins i tot com a membres d’una classe social, casta profesional, i encare menys com a part de la raça humana. Cada persona cal que se senti en primer lloc membre d’un grup estrictament definit, i tant sols de forma secundària, treballador, membre de la comunitat, pare, i ciutadá nacional o internacional. Cal allunyar activament la noció de ciutadania, en qualsevol nivell.

.

Part de l’ofensiva ètica-ideològica exposada cal que es dediqui a proporcionar recolzament material i moral als portantveus més articulats i agressius dels particularismes sexuals, racials, religiosos i ètnics. Aquests han de tenir també un generós accés als mitjans de comunicació específicament dirigits a cada grup, que caldrà crear i finançar quan no sogeixin espontàniament.

Busquem, per dir-ho així, fonamentalistes i supremacistes negres, blancs, marrons i grocs, homosexuals, lesbianes, feministes i falócrates, jueus, cristians, hindús i musulmans, així com grups profesionals vulnerables i menyspreuats *

______________________________________________________________________

* ( …o en perill imminent de desaparició: faroners, guardes forestals i d’observatori, pagesos, boletaires, naturalistes… )

______________________________________________________________________

des de policies fins a camioners, tots amb els seus propis diaris, revistes, ràdios, televisions i pàgines web, i tots ells preocupats, per sobre de tot, pels seus drets.

Aquests drets s’han de concebre i defensar amb vehemència, no tant sols en negatiu

( o sigui, el dret a no ser objecte de maltractament, violència o discriminació ), sinó també en afirmatiu ( és a dir, el dret a rebre un tracte especial en el nom d’errors del passat o del present, ja siguin reals o imaginaris ), inclòs el dret a un Estat separat.

Donat que gairebé qualsevol grup identificable sobre la Terra ha estat en un o altre moment i en menor o major mesura, víctima de algún altre grup, o senzillament de la història i la geografia, el clamor aviat esdevindrà cacofònic i ensordidor, i així no es podrà sentir per sobre del soroll cap altre crida. L’objectiu és potenciar la fragmentació, posar de relleu les diferències amb la resta i crear guetos, tinguin o no tinguin base a la realitat o a la tradició. Contrariament a l’opinió generalitzada, la majoria d’identitats, i especialment les anomenades ètniques tenen unes arrels històriques poc profundes i gairebé sempre són de construcció recent. Així dons, les identitats s’asemblen molt a Déu: fins i tot si no existissin, seguirien sent molt poderoses, tant, que la gent matará en el seu nom.

.

L’autopista ( ha vingut d’un pèl que no posés el pont aeri ! ) més rápida per crear una sensació psicològica de separació forta i beligerant és asegurar-se que un nombre suficient de membres del Grup X són humiliats o asessinats pel Grup Y ( o creguin que ho són ). Encare que aquestes tensions no sempre són fàcils de crear i manipular, el món contemporani ens ofereix nombrosos exemples de diferències ètniques i religioses força dubtoses a les que s’ha forçat a emergir i desenvolupar-se amb força. És possible fomentar odis intergrupals de durada i conflictes continus mitjançant l’empitjorament de les tendències racistes existents i tot un seguit de provocacions que garanteixin una major receptivitat a la violència.

.

La politica d’identitat té dos avantatges destacables:

. Primer, fa el treball previ per als conflictes interns i les guerres civils en exacerbar tot tipus de tensions entre comunitats. Encare que aquestes tensions no s’intensifiquin fins a esdevenir una guerra, mantenen els grups més destacats airadament centrats entre ells i allunyats dels autèntics actors de l’escena global, que així esdevenen pràcticament invisibles.

. I segon, bloqueja la solidaritat i fa molt problemàtica la oposició a les estrategies recomanades; cosa que dificulta, quan no impossibilita la creació de fronts i aliances àmplies nacionals o internacionals, i impedeix el recurs a l’autèntica política.

.

En lloc de demanar-se que pot fer, cal que la gent es centri, sobre tot, en qui és. La globalització econòmica i politica pot avançar sense obstacles sempre que la gent estigui psicològicament cega i no existeixi la corresponent citadania global per oposar-s’hi a ella.

.

Sols cal recordar l’exhort del Manifest Comunista: “Treballadors del món sencer, uniu-vos!”, o el crit dels estudiants i treballadors parisencs al maig del 68: “Nous sommes tous des juifs allemands!”, quan el govern va intentar censurar al líder dels estudiants Daniel Cohn-Bendit per les seves nacionalitat i religió. La situació ideal és aquella on els futurs Cohn-bendits se sentin ( només ) jueus-alemanys ( o qualsevol altre cosa ) i es dediquin a abordar els problemes d’aquell grup específic amb exclussió dels altres; en la mesura possible, contra altres grups nacionals, religiosos o ètnics.

.

A l’inversa, els líders en potència que persisteixin en estratègies de solidaritat i universalitat, com els qui tracten de practicar un nacionalisme no inclussiu, basat en els ciutadans, cal que siguin personalment desprestigiats, perque els seus veins, els estudiants, els treballadors o els seus col·legues deixin de comfiar en ells, i sobretot per raó de la seva raça, el seu orígen ètnic, les seves preferències sexuals o la seva solvència econòmica.

.

Alguns recents estudis cientifics ofereixen més idees sobre això, i cal que es segueixin amb atenció com aplicacions pràctiques de l’avenç de l’”imperatiu de la reducció”.

Concretament, la teoria del joc i l’estudi dels primats contribueixen a explicar com i perquè els èssers humans viuen i cooperen en societats. Les simulacions en ordinador de determinades estrategies de joc ( “ull per ull”, “cooperador condicional”, “desertar sempre”, “ferm però just”, …etc ) mostren que es pot induïr una conciliació i cooperació que continuïn indefinidament, o el contrari: inextricables i mutues recriminacions que augmenten vertiginosament, odis i enemistats de sang.

La construcció del pilar psicològic es veurá beneficiat de l’atent estudi d’aquestes estratègies i dels seus resultats.

*

Susan George, a “Informe Lugano. Para la Preservación del Capitalismo en el siglo XXI.” - cap. 6: Los pilares.

*

“The Lugano Report: On Preserving Capitalism in the Twenty-first Century”.

Pluto Press, London & Sterling, Virginia, 1999.

.

Librairie Arthème Fayard, 2000.

.

* Icaria Editorial - INTERMÓN OXFAM, Barcelona, 2001. Traducció de Berna Wang.

*

traducció de traducció, miquel del turó.

veure: Matt Ridley, “The Origins of Virtue”, Penguin, Harmondsworth, 1996.

*

( proper pilar: el pilar polític. )

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

perqués...

*
( foto Raúl, d'Imagina.)
tants perqués, un sobre l'altre, cercles infinits avançant impetuosos, obrint-se camí en el buit i colpint-se mutuament...
tant sols som borrons de branca baixa, fuetats pel torb en la tempesta, colgats de neu dins l'hivern, creixent cercant la llum a ran de terra, si ets amunt no et cal pujar
i, a voltes, sentim tot de cop que hem estat enduts per qualsevol ona de vent un xic - només - més forta, i ja tant sols ens savem veure caient i voltant dintre aquest estrany mar, sense repòs...
cada segon pot dur la nova onada, redera cada faig trobar un negre pou, o el balcó obert al recó de cel més lluminós!
hi ha moments que et sé. potser hagi estat mirant la flama dels tions, guspires lleugeres pujant, amunt, constants, indefinibles, qui sap si perdut el mirar enllà del vidre, gris sobre blanc, ploure sobre plorat
moments que no tenen temps. sé i vull saver que hi ha hagut dies en que t'he sentit. si em demanessis el com, no t'ho sabria dir; et parlaria de pa ros i de gavines, de la cendra i el caliu, del sol i de la pluja...
crec que et sento allà on els mots ja no em serveixen.
"silenci" només és un mot. i a voltes, quan un gran crit sortiria de dins, fort i bategant, tan sols un deix de plor, gemec, em surt dels llavis.
por de no arribar.
por de passar-hi de llarg, por de no saver ser-hi,
por de no haver sigut.
por de sentir-me
com un llum en una llarga recta, a la nit, un petit punt de llum que creix, avançant acostant-se directe, esdevenint claror enlluernadora just en l'instant precís en que és allà a tocar, sòlid i palpable... un segon abans de tornar a deixar-nos envoltats en la foscor, dins un AUTO que no duu volant, ni frens, potser ni tant sols més finestres...
moguts pel llum, cercant camí dins la foscor...
*
miquel, 25.02.1987.

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo

En defensa de la Ribera de Cardós

Els defensors de la Ribera de Cardós, per tal de solucionar els
problemes de la legalitat de les signatures, han creat una web on es molt fàcil adherir-se a la defensa del seu patrimoni natural.
L'adreça és www.lavalldecardos.info/

Signeu-hi, si és que hi esteu d'acord amb el que defensen, i feu-ho
arribar al nombre més gran de persones que pogueu, sisplau.

Gràcies.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

cap de fibló, Menorca ( Binimela )

*
*

fotos de Lídia
a binimela.blogspot.com

servido por miquelturo 1 comentario compártelo