Leonardo Da Vinci, català! ( Sirius ).

.

Segons l'historiador José Luís Espejo, Leonardo Da Vinci era d'origen català, com ja ha quedat confirmat amb Cristòfol Colom aquest any, Jordi Bilbeny i després que l'historiador Luis Ulloa ja ho afirmés fa prop de 100 anys. Així ho explica Espejo al llibre “El viatge secret de Leonardo Da Vinci”, en què afirma que la família de l'artista -de creences cathares i naturals de Vinça (antiga Vinciano, al Conflent)- va emigrar cap a Itàlia al s.XIII, després d'haver estat perseguits per la Inquisició espanyola de l'ordre dels dominicani ("gossos de Dèu").

Segons recull l'historiador, Leonardo hauria visitat Catalunya en diverses ocasions, entre els anys 1421 i 1423, havent visitat el Canigó, a pocs kms de Vinça, i hauria plasmat alguns dels seus paisatges en quadres que més tard han fet la volta al món. És el cas, per exemple, de les muntanyes de Montserrat, que Espejo assegura que són les que es poden veure darrere “La Verge de les roques” (foto en les dues versions que va fer) o a “La Gioconda”.

La Verge de les Roques es considera la seva primera gran obra. Un cop acabada no es va posar d'acord amb el pagament del treball i per tant la va conservar per a si mateix tota la vida, lliurant molt després una còpia, en perdre el judici que li va fer la congregació de Franciscans que l'hi havia encarregat.

Fins i tot l'historiador s'aventura i indica que el famós somriure de “ La Gioconda” podria haver estat inspirat en el de la Moreneta -la Cibeles negra coronada amb Attis infant - que portada a Roma per salvar-la d'Hannibal es fa passar per l'esglèsia catòlica arreu per "Mare de Dèu"-, creant així un dels enigmes més estesos de la història sobre el gran geni que morí refugiat a França.

A continuació el tronc de l'entrevista amb José Luis Espejo (foto):

¿Leonardo seria d'origen català?

Crec que sí. El seu cognom i el seu escut són catalans. Vinci, per a mi, és un apòcope de Vinciano, que està al Conflent. El cognom Vince era comú a Catalunya. El seu escut és un escut de Catalunya amb tres barres, el que és una brisura, una varietat, de l'escut que representa el regne de Mallorca. La meva hipòtesi és que venien de Catalunya.

I per què la van deixar?

Crec que la seva família aniria a Itàlia per motius religiosos a principis del segle XIII. Segurament serien heretges i es van instal.lar a Itàlia com tantes famílies catalanes i occitanes que fugien de la Inquisició. Llavors es van posar el cognom de Vinciano, perquè era el seu lloc d'origen. A Florència, els da Vinci apareixen com una família forana.

Vaja, da Vinci d'origen català com un altre personatge cèlebre de l'època, Cristòfor Colom, segons indiquen algunes teories ...

Curiosament podien haver tingut un vincle d'amistat a través d'un amic comú, Américo Vespucio, amic de joventut de Leonardo, tots dos segurament deixebles d'un mateix mestre, Giorgio Antonio Vespucci.

I Leonardo va venir a Catalunya per conèixer els seus orígens?

Sobre el mes de setembre de 1481 desapareix de Florència i no se sap res d'ell fins el 23 d'abril de 1483, quan signa el contracte per pintar 'La Verge de les Roques'. Ningú sap on va estar durant aquest any i mig. Crec que ell hauria anat a Montserrat.

En què es basa per arribar a aquesta conclusió?

Primer, en la iconografia que apareix en els seus quadres. En diversos es pot veure la muntanya de Montserrat. A més, va venir a pintar dos quadres. Un d'ells seria el 'Sant Jeroni', datat en 1482.

Ho hauria pintat a Montserrat?

Sí Aquest 'Sant Jeroni' va aparèixer a Roma al segle XIX. Crec que les tropes napoleòniques es van emportar del monestir quan el van saquejar. Els francesos es van portar quadres de Montserrat, que van anar a parar a col.leccions franceses. L'oncle de Napoleó va poder haver-ho adquirit i després el va vendre al Vaticà. Dic que el va pintar a Montserrat perquè hi ha un relleu de Pau Serrra, fet el 1776, molt semblant al 'Sant Jeroni'. Només va poder haver-se inspirat en el quadre de Leonardo, el que el situa a Montserrat. A més, apareixen paisatges montserratins. Apareix el Cavall Bernat i unes roques característiques de la serra.

Si el 'Sant Jeroni' va estar a Montserrat, hauria de quedar constància ... Ha parlat amb els monjos?

Vaig enviar diversos correus per demanar-los la seva opinió i no he obtingut resposta.

A què ho atribueix?

A que són hermètics. No els agrada airejar les seves coses. Si consideressin que els meus teories són una tonteria, m'ho dirien clarament, que no hi ha bases per sostenir-les. Però no m'ho han dit. El atribueixo al silenci administratiu. En canvi, hi ha gent que s'ha posat en contacte amb mi per ratificar extrems de les meves teories.

Per exemple?

La musicòloga Andrea Hernández em va contactar per dir-me que la partitura que apareix en el quadre 'Retrat de músic' és una de les peces del Llibre Vermell de Montserrat.

¿Tem que considerin que les seves teories són una ximpleria o sensacionalistes?

No són sensacionalistes. Sempre dic que es tracta d'hipòtesis de treball. Ningú m'ha donat fins ara cap argument que contradigués els meus. No hi ha documents. Els únics que hi ha són sobre la seva visita al castell de Salses en 1504. Com a mínim, podria confirmar el segon viatge, que ens portaria a la 'Gioconda' ...

Parlarem d'ella. Abans digui per què Leonardo aniria a Montserrat?

L'abat comendatari d'aquesta època era el que es convertiria en el Papa Juli II. En aquests temps els Reis Catòlics volien convertir Montserrat en un monestir de jerònims. Fins i tot es van fer obres ...

Per això el Sant Jeroni?

Sí Cal tenir en compte que l'ermita més alta, la paret més alta, el pic més alt de Montserrat són els de Sant Jeroni. Al museu de Montserrat hi ha tres sant jerònims. A la biblioteca hi ha quatre incunables de Sant Jeroni. Hi havia un especial interès per Sant Jeroni. Seria molt normal i lògic que li encarreguessin el quadre. I també va ser a Montserrat a aprendre.

Què?

Alquímia. Montserrat i Sant Cugat eren dos centres alquímics molt importants en aquests temps. L'alquímia va néixer a Catalunya, a l'Europa occidental. Allà estan Ramon Llull i Arnau de Vilanova, que eren alquimistes.

En quins altres quadres apareixen paisatges montserratins?

En 'La Verge de les roques', per exemple, apareixen tres cims que són l'emblema de Montserrat. També està representat el Cavall Bernat, que és un símbol fàlic, així com la cova representa l'úter. Són símbols hermètics per a representar la fecunditat, la vida. Són massa casualitats. Les seves obres són un compendi de símbols hermètics. Per exemple, la 'Gioconda' ...

Aquí volíem arribar.

Tothom es pregunta qui era la Gioconda, quan la pregunta és què era, què representa.

Què representa?

Representa la Mare de Déu, Isis, la matèria, que ve de mater, la verge mare. Al mateix temps representa la matèria primera de l'alquímia, que és negra, per això va de negre i la Moreneta és negra, la verge negra, que és la matèria primera. Tot està relacionat.

I què em diu del seu enigmàtic somriure?

Està inspirada en la Moreneta. He agafat la seva boca i la hi he superposat a la Gioconda. L'expressió és molt semblant, i això no ho he dit jo. Per veure-ho, has de veure la Moreneta per un dels seus costats, perquè cada costat és diferent. En un, apareix una lleu somriure, i l'altre és seriós. Depèn de com la vegis, és seriosa o somriu.

Igual que el somriure de la Gioconda ...

Sí, el mateix. Podria venir d'aquí. També la roba, els seus vels, ludiria al caràcter de deïtat, de verge negra, de gran mare. Per què si era un retrat no hi va donar a qui l'hi va encarregar? Per què el va tenir fins que va morir? El veig com un testament vital.

¿També apareix Montserrat?

Sí, és un dels seus paisatges vitals. A la Gioconda hi ha Montserrat vist des d'un observatori que realment existeix. En aquest quadre és tan important el fons com la figura.

La Moreneta també és misteriosa?

Molt. En tot Itàlia i Florència havia capelles de la verge de Montserrat, era venerada a tot Europa. Era el símbol de la verge negra, associada als benedictins, a l'alquímia i al que és herètic. L'església cristiana va assumir com a seves doctrines que eren herètiques, una d'elles és la de la Verge. La mare de Crist, segles enrere, pràcticament no era venerada, però amb els templers adquireix primacia sobre Crist. Aquest culte té a veure amb el dels càtars. Representaria també a Isis, la terra fecunda, negra ... és complex.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

convivents ( DEPANA ).

.

*

.

Aran, país d’ossi.

Eth mèn pair siguec mèstre d’escòla deth 1925 ath 1930 a Bausèn. Un dia que gessèc d’excursion damb es escolans, de jos ues mates d’aueràs vederem un os. L’observèren damb cèrta admiracion e cadun seguic eth sòn camin. Ne eth plantígrad, ne eth mèstre, ne es escolans experimentèren cap sentiment de risc ne menaça.

Aran a estat tostemps país d’ossi. En tot saber qu’es donades de testimònis anonimi còsten de conéisher pera lei deth silenci ( qu’a imperat es darrèri ans sus aguest tèma ara Val ), i auèren donades de presència enquias ans 90. Eth lòc a on non s’arribèren a extinguir siguèc ena val pallaresa de Bonabé.

Dempús dera reintroduccion deth 1996, er os a estat utilizat coma arma politica entà arténher mès competéncies e recorsi. Com auèm ja dit d’auti viatges, era avidesa politica junhuda ara irresponsabilitat de bèri mieis de comunicacion, an metut aguesta espècia laguens der uelh der auragan mediatic. D’aguesta forma, auèm artenhut que sigue er unic lòc deth continent a on er os brun non ei ua oportunitat, mès lèu un teoric problèma. Eth sector dera ramaderia coneish qu’a ua situacion malaisida, mès era sua conjontura negatiua non deriva des baishes que cause er os.

Aguestes baishes son un ahèr a solucionar, pero non ei era unica manèra d’abordar eth tèma. Damb ossi o sense, eth sector primar de montanha ei practicaments extinguit e ei ua pèrta irreparable que non mos podem perméter. Sigatz coma serà, cau méter mès enfasi en era sua promocion e supòrt, e mens en es conflictes entre ossi e pagesi.

Tau coma li passèc ath mèn pair, aguesta primauèra auèm viscut ua situacion unica damb tranquilitat. Auèm vist coma eth silogisme Aran e ossi parièr a problèmes, s’a trincat: Aran e ossi an conviscut damb normalitat. D’aguesta forma eth grop de seguiment de DEPANA a estat observant diuèrsi exemplars sense cap sòrta d’incident. Efectivaments, non solaments auèm gaudit dera montanha sauvatja, mès qu’auem trabalhat code a code damb es guardes, damb eth Conselh Generatz, damb es jornalistes, e auèm pogut dar un messatge positiu d’un lòc fòrça toristic damb un pialèr de vaques a on, sense cap event remarcabla, se vedie er os practicaments cada dia... E non i auie cap problema!!!

Es imatges d’Oriol Alamany an estat un extraordinari veïcul entà mostrar un paisatge beròi e un document de molta qualitat deth qué hègen es animaus: pasturar èrba as solanes, lheuar calhaus, escalar, dormir, eca. Totes aguestes setmanes tan magnifiques qu’auem viscut tamben an estat possibles gràcies ath trabalh contunhat e quasi anonim de Marc Alonso, qu’a seguit fidèu ara causa ursina en tèrra hostila.

Mercès a gent coma eth es aranesi qu’èm en favor der os podem parlar-ne publicaments, deféner que i a un espaci entara grana fauna e qu’aguesta ei part dera identitat d’Aran.

.

Lluís-Xavier Toldrà.

* * *

2010: OBSERVADA UNA FEMELLA AMB DOS CADELLS AL PIRINEU FRANCÈS

El passat 20 de juny un grup de persones van veure durant 10 minuts una femella d’ós amb dos cadells nascuts aquest passat hivern. L’observació es va fer a les muntanyes del municipi francès de Couflens ( al nord d’Esterri d’Àneu ).

L’anàlisi genètica dels indicis recollits confirmaran qui són els pares dels cadells. Probablement són fills de l’óssa Caramelle nascuda al Pirineu l’any 1997 o bé d’una filla seva nascuda l’any 2002.

La població ursina del Pirineu se subdivideix en tres nuclis ( occidental, central i oriental ), però només al central hi ha femelles i, per tant, és reproductor. Dins del nucli central hi ha dues zones claus per a la reproducció de l’ós, per una banda el Baix i Mig Aran, i per l’altra l’Alt Àneu ( Pallars Sobirà ) i els municipis francesos de Couflens i Salau. Actualment la població pirinenca d’ós bru s’estima entre 20 i 25 exemplars.

* * *

Sí a l’ós al Pirineu!

DEPANA va participar el cap de setmana 8 i 9 de maig en una reunió internacional d’associacions conservacionistes de França i Andorra, en el marc del CIAPP ( Conseil International pour la Protection des Pyrénées ), amb l’objectiu de coordinar accions i campanyes de conservació d’aquesta espècie.

D’aquesta reunió en sortí el “Manifest per un pla global de restauració i de convivència amb l’ós a la serralada pirinenca” que DEPANA i més d’una desena d’entitats conservacionistes van subscriure per tal de potenciar la reintroducció i conservació de l’ós bru del Pirineu.

D’altra banda França no alliberarà óssos al Pirineu aquest any 2010. França va temptejar la possibilitat de que fossin óssos cantàbrics els propers que s’alliberessin al Pirineu, però experts com ara la Fundación Oso Pardo van determinar que la població cantàbrica ( 150 óssos ) encara no és prou gran com per ser una població donant d’óssos.

DEPANA accepta l’ajornament de nous alliberaments si s’aposta d’una menera decidida per acostar postures amb els col·lectius més reticents a la reintroducció de l’ós, i es promou el diàleg i la informació sobre l’espècie adreçada a les persones que viuen al Pirineu.

* * *

Seguiment de dos óssos a la Val d’Aran

Es tracta de dos exemplars subadults, un ros i un altre marró-grisenc, de sexe encara no determinat, probablement “Nhèu” i “Noisette”. La confirmació definitiva de la identitat dels óssos es coneixerà quan es tinguin els resultats de l’ADN dels rastres recollits pels guardes del Conselh Generau d’Aran.

Durant la darrera setmana de maig i les tres primeres de juny, l’expert en l’ós bru Marc Alonso, el fotògraf profesional Oriol Alamany i altres membres de DEPANA van fer el seguiment de dos óssos pirinencs a la Val d’Aran. Com a resultat d’aquest seguiment es van obtenir fotografies i vídeos de gran qualitat, que permeten contemplar els exemplars d’ós bru en el seu habitat natural. Els podeu consultar a la web de DEPANA.

Nhèu, Noisette i els nens del Pirineu

Són dos óssos subadults, un ros i un altre marró-grisenc, de sexe encara no determinat. Probablement es tracti de Nhèu ( neu en aranès ) i Noisette ( avellana en francès ). L’origen dels noms ve de les escoles pirinenques. Nhèu va ser el nom proposat per l’escola de Vielha en el marc de la campanya d’educació ambiental “PIRINEU VIU” de DEPANA. El nom de Noisette va ser proposat per les escoles del Pirineu francès.

Aquests óssos van néixer a les muntanyes de Bossòst ( Val d’Aran ) al gener del 2009 i, com és normal en l’espècie, durant la primavera es van emancipar de la seva mare, una vegada va entrar en zel al mes de maig. Els dos germans romandran junts un any més, aproximadament, fins a la seva separació definitiva.

Les proves d’ADN

La confirmació definitiva de la identitat dels óssos es coneixerà quan es tinguin els resultats de l’ADN dels rastres recollits pels guardes del Conselh Generau d’Aran, a qui DEPANA va mantenir informats en tot moment dels moviments dels óssos i a qui agraïm la seva col·laboració, entrega i professionalitat.

Les fotografies i vídeos van ser enregistrats vora d’un lloc de forta afluència turística a la Val d’Aran i, per evitar interferir en una època sensible del seu cicle vital ( el moment d’independitzar-se de la mare ), no van ser fetes públiques fins que els óssos van abandonar el paratge.

Unes imatges molt valuoses

En l’actualitat hi ha molt poques imatges d’aquests animals captades en llibertat als Pirineus, i d’aquí la seva importància. DEPANA vol destacar la total normalitat i pacífica coexistència entre óssos i persones. Els óssos van mantenir la distància i discreció davant la presència humana, com quan un matí es van concentrar uns cinquanta turistes a la zona mentre un ós pasturava tranquil·lament uns cinc-cents metres per sobre d’ells. Els ramats van pujar als prats d’estiu aquelles setmanes sense incidències.

Durant aquell temps els óssos van estar menjant herba i plantes tendres com és habitual a la primavera; cal recordar que el 75 % de la seva dieta és d’origen vegetal. També se’ls va observar esporàdicament fent forats buscant insectes, bàsicament formigues, per alimentar-se. El seguiment es va fer a una distància suficient, amb prismàtics i telescopis, i les imatges van ser obtingudes amb un potent teleobjectiu, amb la finalitat de no molestar els animals. Els óssos es van moure entre els 1600 i els 2000 metres d’alçada en una zona que alterna prats i boscos.

Un hàbitat molt saludable

L’aspecte dels óssos es va verificar com a molt bo i saludable, demostrant la bona qualitat de l’hàbitat pirinenc i la viabilitat de l’espècie en aquesta serralada. Recordem que l’ós va ser reintroduït al Pirineu a finals dels 90 per reforçar la llavors feble població autòctona ( amb només 5 exemplars en aquell moment ). Encara avui sobreviuen 2 o 3 exemplars originaris pirinencs. DEPANA considera que el pitjor enemic de l’ós és el seu desconeixement i una de les seves tasques prioritàries és la difusió d’informació sobre els platígrads, com la que fem des d’aquestes pàgines.

* * *

articles publicats a L’Agró Negre, nº 16. 2/2010, pp. 9, 18 i 24. DEPANA.

BRU: Dotze dies amb l'ós dels Pirineus from Oriol Alamany on Vimeo.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

dels noms celestials, i d'un blog per estona ( ARRELS ).

Maria Estruch ha comentat:

Si voleu afegir almenys dos títols a la col·lecció, aquí va la meva aportació:

* el 2003 vaig publicar els del Bages (CEB, Manresa, 2003)

* el 2010 he publicat els del Berguedà (Ed. de l'Albí, Berga, 2010).

Cordialment,

Maria Estruch i Subirana

 

8 Gener 2011 | 10:51 PM

 

 

------   això és el que he trobat al seu blog:

diumenge 9 de gener de 2011

Núvols, boires i vents a Catalunya Ràdio

Estem a punt de presentar Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà. L'acte tindrà lloc el proper 20 de gener a les 20 hores, a la biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig, amb assistència i parlaments de l'editor, Jaume Huch, el prologuista, Mn. Climent Forner i l'autora. Esperem comptar també amb l'assistència de l'Ajuntament de Puig-reig, que ha patrocinat l'enviament d'un exemplar a cadascun dels pobles de la comarca, i d'una bona colla dels informadors que han omplert el llibre amb les seves paraules i la seva saviesa.

Mentrestant, volem recordar un dels "germans" d'aquest llibre, publicat el 2003, i que fou objecte protagonista de la tertúlia anomenada "Joc de paraules", conduïda per Ramon Solsona i Antoni Bassas, dins el programa "Els matins" de Catalunya Ràdio, en la seva emissió del 4 de març de 2004.

Per a escoltar-la premeu: 

Joc de paraules amb Ramon Solsona

Enviat per M.E.S. a 0:02 0 comentaris

dimecres 8 de desembre de 2010

Presentació dels noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà

L'acte tindrà lloc, si Déu vol, a la biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig el proper 20 de gener a les 20 hores, dins el programa d'actes de la Corrida. Vegeu-ne un avançament en el vídeo que teniu a continuació:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=

.

divendres 20 d’agost de 2010

ELS NOMS POPULARS DE NÚVOLS, BOIRES I VENTS AL BERGUEDÀ ja és a les llibreries des del 14 d'octubre

Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà.

Maria Estruch

L'objectiu d'aquest llibre és fixar en lletra impresa les paraules que els nostres pares i sobretot avis i padrins empraven habitualment per a referir-se als fenòmens meteorològics que regien les seves collites i les seves vides, quan l'agricultura i la ramaderia eren les activitats fonamentals i quan tota predicció meteorològica els venia de l'observació directa del cel, de l'experiència i dels coneixements transmesos generació rere generació. Aquests coneixements i aquesta experiència han creat un vocabulari i un tou de locucions i dites d'una riquesa excepcional.

· Editorial: L'albí
· Col·lecció: La guita
· Enquadernació: Rústica amb solapes
· Mides: 15,0 x22,5
· EAN: 9788489751828
· PVP: 17,31 /18,00 €.

dijous 25 de març de 2010

"Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà" ja està en premsa!!

El 1993 Albert Manent començava una enquesta comarca per comarca encaminada a recollir els noms populars dels núvols, les boires i els vents, després de constatar que el Diccionari Català-Valencià-Balear, la magna obra d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, no aplega més que un vint per cent d’aquest vocabulari que constitueix aquest tresor popular encara viu. Tampoc Joan Amades, al seu llibre Astronomia i meteorologia populars (El Mèdol, Tarragona 1993, segona edició), aplega gaire més d’una setantena de noms de núvols i de boires, entremig d’altres fenòmens atmosfèrics. I Antoni Griera, al Butlletí de dialectologia catalana (juliol-setembre del 1914), va recollir uns quatre-cents noms de vents en tot el territori de llengua catalana.

Aquest vocabulari, com també el referit a tants i tants àmbits de la saviesa popular, lentament però inexorable, es va perdent amb el relleu generacional i els nous temps tan “tecnològics i globalitzats” que porten implícit el risc del desarrelament i la despersonalització.

Fins al 2009 Manent ha publicat en llibre les següents comarques: el Baix Ebre, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, les Garrigues, el Maresme, el Penedès (que comprèn el Garraf), el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Solsonès, la Terra Alta, l’Urgell, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i la Segarra. També està recollit el vocabulari de la Selva, juntament amb Joan Cervera i Batariu, amb qui ja ha publicat els darrers títols. A aquesta col•lecció s’hi afegeixen els treballs efectuats per d’altres estudiosos (Josep Riba i Gabarró, Lídia Cruset, Mireia Custey, Sònia Peitiví, Tere Izquierdo, Pili Ibáñez, Maite Moya) en les comarques de l’Alt Empordà, l’Anoia, el Montsià i el Bages (recollit per qui signa el present, durant el 2002). I encara, s’han publicat els reculls d’Eivissa i Formentera i d’una part de Mallorca (M. Bonet Rigo, M.Grimalt Gelabert); i Jordi Manent té enllestit gairebé el d’Andorra. El projecte de Manent, i de tots els que l’ajudem i ens l’hem fet nostre, és acabar el mapa de la Catalunya del sud i fomentar treballs semblants a les comarques del Rosselló, el Capcir, etc., i a tot el País Valencià. Es tracta d’un treball de cultura popular però també de dialectologia, prou ambiciós perquè el temps passa inexorablement i s’emporta mots i persones que són un pou de saviesa, i l’espai geogràfic a enquestar és d’una gran magnitud i això reclama temps i dedicació, però sobretot amor per una tasca ben altruista.

L’objectiu d’aquesta recerca no és altre que fixar en lletra impresa i pels mitjans que les noves tecnologies ens posen a l’abast (fotografia i gravacions de veu digitals, especialment, que tot i que de moment no es publiquin, queden enregistrades per a futurs estudis) les paraules que els nostres pares i sobretot avis i padrins empraven habitualment per a referir-se als fenòmens meteorològics, sovint aclaparadors, que regien les seves collites i les seves vides, quan l’agricultura i la ramaderia eren les activitats fonamentals que els donaven sosteniment; i quan tota predicció meteorològica els venia de l’observació directa del cel, de l’experiència i dels coneixements transmesos generació rere generació. Aquests coneixements i aquesta experiència han creat un vocabulari i un tou de locucions i dites d’una riquesa excepcional.

La preservació d’aquest món i d’aquesta riquesa que se’ns esmuny dels dits mentre s’escolen els dies és la fita d’aquest projecte d’Albert Manent, del qual m’ha fet partícip en confiar-me la recerca dels núvols, boires i vents ara també al Berguedà.

Pel que fa a la metodologia i prenent el criteri cronològic, direm que aquest és un estudi sincrònic d’una realitat lingüística, dut a terme bàsicament durant el quart trimestre de 2009. Quant al criteri geogràfic es tracta d’una monografia referida a una zona concreta: la comarca del Berguedà, considerada com a una unitat dialectològica. Però el criteri que preval en aquest estudi és per força el criteri cultural, perquè vol ser l’estudi del reflex lingüístic del coneixement que posseeixen els individus més grans que han viscut des de joves arrelats al medi, amb les seves maneres de fer i treballar, de pensar i creure, i que han aportat les dades antropològiques i semàntiques d’aquest estudi.

El material bàsic d’estudi i documentació (deixant a part la bibliografia constituïda per la col•lecció endegada per Albert Manent sobre el tema, pel Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll i els estudis d’Amades, Sanchis Guarner i Griera) són les fonts orals que s’han recollit. La col•lecta s’ha fet amb gravadora de veu digital i s’han emmagatzemat les entrevistes en DVD de cara a una òptima conservació i anàlisi. Les entrevistes tenen com a base un qüestionari elaborat amb criteris etnolingüístics , i van més enllà de la constatació de l’ús d’unes paraules. Sovint les preguntes s’endinsen en les formes de fer i de viure, les creences i la cultura i pretenen fer fluir tot aquest món de boca dels informadors i constitueixen un guió previ de l’entrevista, que s’ha adaptat a cada cas perquè en resultés una conversa dirigida però on els informadors tinguessin total llibertat i en fossin els únics protagonistes.
Així, visitant poble per poble, i reunint unes quantes persones grans de cada municipi, representants dels diversos nuclis i masies que formen el terme, se’ls ha demanat sobre el temps atmosfèric. Aquesta feina s’ha convertit a cada indret en una conversa entre amics, que duia a parlar d’altres temes igualment interessants (bandolers, màgia, bruixeria, llops, anècdotes viscudes...) i que evidenciaven el doll d’experiència i saviesa, d’aquestes persones, majoritàriament pagesos i pastors. N’han sortit refranys de tota mena, cançons i esquellades, topònims i malnoms... Les generacions que ronden de la setantena en endavant conserven una riquesa lèxica i un doll de dites excepcional que el jovent no podem permetre’ns el luxe de perdre per mor d’una modernitat mal entesa: els nous temps tan tecnològics han de saber encabir aquest tresor popular, a risc de perdre-hi en humanitat si es fa altrament. Així mateix, aquest tresor popular, hauria de poder-se encabir d’alguna manera en els programes escolars, el planter del futur, no ho oblidem.

Repassant les entrades d’aquest petit diccionari hi trobareu noms que són comuns a totes les comarques: calçada, bassetes, ròdol,... però també hi trobareu noms ben específics de la comarca i fins i tot d’un poble o d’uns pocs pobles en concret (la comiana, la broma de Carol, la broma que porta areny, la misèria, el vent de Gabarrós, la barrufaca...). També hi trobareu noms compartits amb una comarca veïna, com és el cas del Solsonès o del Bages, que tenen en comú vocabulari amb els pobles fronterers. I encara hi trobareu comparacions amb elements similars: noms d’animals (la serp, l’euga del pla de l’Orri o la de la Clusa), del vestit (barret, mantellina), mitjans de transport (la ferroviària, barquetes), estructures i construccions (empedrat), anatomia (forat de la minyona) o personificacions (el tinent de Gósol, la iaia del Putxot)... ben curiosos i descriptius; i la presència d’elements religiosos o mítics (la torre de Sant Jeroni, el bisbe de la Seu) o el nom del personatge que va definir el fenomen (la processó del Periques), etc. Hi ha vacil•lacions entre “broma” i “núvol” -o també “núgol”-, amb predomini del primer mot, la qual cosa fa que hi hagi un alt percentatge de noms de núvols en gènere femení (164 d’un total de 267); noms derivats de topònims comarcals com la berguedana o la bertrana, o topònims relacionats amb l’indret del territori sobre la vertical del qual es troba (la castellera dels Porxos, la comiana), etc. La imaginació popular a l’hora de trobar mecanismes de generació de noms de fenòmens atmosfèrics és tan creativa que, al costat del vocabulari general compartit amb tot el domini català, troba solucions lingüístiques noves i pròpies per a explicar-se el món amb total precisió, o per afectació de la rima d’una sentència o refrany (la burra esquilada amb l’esquena blanca). El fenomen del “ieisme” hi és ben representat (“escabeiats”, “vermeior”) i també multitud de paraules dialectals, així com la incorporació de moltes dites i refranys, i creences, maneres de fer i d’explicar-se el món, amb part dels quals s’ha fet un apartat especial al final del llibre per tal de poder encabir tot aquest tresor popular relacionat amb la meteorologia i el cicle del temps.

No podríem acabar aquesta introducció sense referir una anècdota narrada per la filla d’una fadrina de la casa de Meranges que presencià els fets i que il•lustren la importància del saber popular: Un meteoròleg del segle passat, investigant el temps, va viure tres o quatre dies a l’esmentada casa de Meranges, situada entre Castellar de N’Hug i la Pobla de Lillet. Un dia al capvespre el ruc, que era a l’estable, es posà a bramar. El padrí de la casa, que havia vist tres guerres (la dels carlins, la de Cuba o dels “xipaios” i la guerra civil), anuncià:
- El ruc brama, demà el temps canviat.
- Poc que ho trobo...-contesta el meteoròleg fitant la vista en els seus aparells sofisticats.
L’endemà hi havia un pam de neu. Veient-ho l’home del temps conclogué:
- Ja me’n torno. Saben més els rucs de la muntanya que els savis de Barcelona.

Tot aquest recull no hauria estat possible sense l’ajut indispensable i generós d’aquelles persones que a cada poble heu aplegat i reunit aquest tou de savis meteoròlegs de l’experiència. I per descomptat, no s’hauria pogut fer sense els protagonistes: tots els que heu participat en l’enquesta i heu volgut fer-nos partícips de la vostra saviesa.

A continuació figuren, per pobles i per ordre alfabètic, aquestes persones (265 en total) que han participat en l’enquesta, com a informadors i/o com a organitzadors de la visita, amb la data de les entrevistes, el nom de la casa pairal dels informants i la seva edat entre parèntesi:

A Avià (6 d’octubre de 2009), Dolors Badia i Cirera de cal Teuler (83), Josep Burniol i Fíguls del cal Jepet (89), Lluís Canal i Gonfaus de cal Lluc (74), Ramon Capdevila i Macià de cal Catrau (77), Pere Closa i Capdevila (71), Adelina Costa i Cumellas (72), Josep Costa i Serra (80), Joan Deu i Bagué de cal Deu, Benet Fíguls i Canal de cal Ferrer (73), Josep Gabarró i Gorgas de cal Gabarró (83), Marcel•lí Malé i Corominas (87), Joan Orriols i Santacreu de ca la Quiniela (94), Montserrat Pons i Casòliva (82), Montserrat Pujols i Pagerols de cal Castella (85), Ventura Sabata i Millat de cal Sabata (87), Josep Subirana i Fíguls de la Roca (71), Àngela Suñé i Bars de cal Bep (88), Carme Tarrés i Carol (84), i Rufina Vila i Closa de la Teuleria de Graugés. Han organitzat la trobada mossèn Ramon Viladés i Llorens, i Josep Gabarró i Gorgas.

A Bagà (23 d’octubre de 2009), Josep Badia i Marginet de Malanyeu (88), Mercè Martorell i Torredeflot de cal Tutà (86), Joan Ramon i Cinca de cal Romà (80), i Antonio Silvestre Sanchezmarín (85). Han organitzat la trobada Isabel i Trini de la Fundació Salarich-Calderer.

A Berga (20 de novembre de 2009), Fernando Barniol i Gragés de cal Galta (76), Montserrat Canal i Costa de la Valldan (81), Jaume Comelles i Peypoch (80), Josep Corbera i Ventura (64), Lluís Manel de Ferrer i Fígols (57) que fou entrevistat a Olvan, Pilar Fígols i Bover (85) que fou entrevistada a Olvan, Quirze Grifell i Sala (53) que fou entrevistat a Viver, Montserrat Pujols i Pagerols que fou entrevistada a Olvan, Jaume Riu i Pujantell de la Valldan i fill de la Muntada de la Coma (76), Melcior Tubau i Rota (90), i Genoveva Xandri i Tarrés que nasqué a cal Cameta de la Coma (79). Han preparat la trobada, Maribel Iglésias i Trasserra i Lluís Armengou i Hurtado de cal Rovira de la Valldan. Mossèn Ramon Viladés i Llorens ha fet d’enllaç.

A Borredà (16 de desembre de 2009), Josep Camprubí i Puigcorbé de cal Rovires (76), Joan Cunill i Rota de cal Marxant (82), Joaquima Cunill i Rota de ca la Noia (86), Dolors Fàbregas i Comas de cal Mitjana (89), Maria Freixa i Costa de cal Freixa (63), Romuald Freixa i Costa de cal Freixa (67), Amparo Masegosa i Sánchez de cal Bosoms (68), Carme Pregonas i Planas de cal Domènech (85), Dolors Pregonas i Soler de cal Biel (72), Josep Puig i Sañas de ca l’Ayano de Borredà (76), Rosa Puig i Sañas de cal Sala (77), Dolors Riera i Vilalta de cal Polacro (69), Rosa Riera i Vilalta de la Riera (75), Josep Rota i Bover de la Ribera (68), Rosa M. Rota i Serra de cal Ferrer Nou (60), Carme Rusiñol i Vilalta de cal Rovires (75), Isabel Sala i Puig de cal Roma (55), Núria Tubau i Espelt del Pati (66) i Rosa M. Tubau i Riera de cal Polacro (46). Ha fet d’enllaç Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà, i ha organitzat la reunió Concepció Barniol i Terricabras de Puigcercós, regidora d’ensenyament i noves tecnologies.

A Capolat (4 de desembre de 2009), Leonor Bajona i Tarrés de la Torre de Terrers (75). M. Carme Boixader i Montanyà, alcaldessa de la població, ha fet d’enllaç, i Rosa Espinalt i Bajona ha preparat la reunió.

A Casserres (11 d’octubre de 2009), Josep Alsina i Planas de l’Alzina de Sant Pere de l’Esgleiola (84), Jaume Camps i Grané de ca la Talia (73), Lluís Codina i Calveras de cal Segarra (80), Joan Colillas i Codina de cal Celdoni (73), Miquel Costa i Fíguls (75), Fermí Cubinsà i Vilardell de cal Guerris (77), Joan Esteve i Anglill de cal Bisbe de Montmajor (80), Marta Feixas i Estragué del casalot, Pere Freixa i Vendrell de les Cots de Sant Joan de Montdarn (80), Pau Santasusagna i Soler de ca l’Antiguitat (73), Joan Selga i Pey del casalot, Jaume Subirana i Espelt de cal Cirera de Fonollet (69), Joan Subirana i Espelt de cal Sant (81), Lluís Subirana i Espel de cal Cirera de Fonollet (78), Ramon Vancells i Parera de cal Ballús de Sant Pere de l’Esgleiola (68). Ha organitzat la trobada Lluís Subirana i Escaler de ca l’Escaler.

A Castell de l’Areny (13 de novembre de 2009), Pere Massana i Rota de la Torre de Castell de l'Areny i alcalde de la població. Han preparat la trobada M. Rosa Tubau i Boixader i mossèn Josep M. Vila i Gangolells.

A Castellar de n’Hug (28 de novembre de 2009), Josep Armengou i Casals de Fanxicó (79). Han fet d’enllaç Anna Garcia i Armengou, directora del Museu del Ciment i Meritxell Tor i Guitart, de l’Ajuntament de Castellar de n’Hug.

A Castellar del Riu (19 de gener de 2010), Josep M. Marmi i Serra del Riu de Castellar del Riu (60). Ha fet d’enllaç Leonor Bajona i Tarrés de la Torre de Terrers de Capolat.

A Cercs-Sant Jordi (23 d’octubre de 2009), Celsa Blázquez Álvarez (65), Mercè Calderer i Camprubí de cal Cabaler de Sant Salvador de la Vedella (75), Gerónima Cerro Caldera de cal Perdiu (69), Carme Cunill i Dachs de Pujals de la Nou (79), Maria Górriz Villanueva de la Consolació (85), Amparo Grimaldos López de cal Terrisser (74), Ferran Guitart i Pons de Maçaners (66), Encarna Herrero Morillas de cal Barber (65), Rosita Ibars i Latorre de cal Llucià (90), Sofia Jounou i Pons de cal Dido de Fígols (78), Adela Sanaüja i Gil de Peguera (81), Antònia Serrat i Barrera de cal Toi (88), Maria Solà i Noguera de la Tuta (73), Teresa Vilaplana i Gibert (85), i Ángeles Yenes Sáez. Ha organitzat la trobada Carme Górriz Sánchez, dinamitzadora del Casal de la Gent Gran Germanor.

A l’Espunyola (10 de gener de 2010), Josep Altarriba i Argerich del Salt del Colom (57), Ramona Artigas i Pujols dels Quatre Vents (66), M. Àngels Boixadera i Muntada de cal Piu (56), Roser Boixader i Vendrell de Barballó (64), Concepció Casas i Riu de cal Pauet (66), Pere Fígols i Armengou dels Quatre Vents (70), Neus Macià i Armengou de cal Piu (82), Teresina Macià i Pairotó de cal Rossell (70), Lourdes Parera i Pons de la To (80), Carme Plana i Auguets del Salt del Colom (55), Roser Serra i Llaugí del Serrat de cal Pinsa (57), Josep Serra i Parera de la To i Roser Seuba i Gonfaus del Gran Nom (78). Ha fet d’enllaç l’alcalde Rudy Gelinne i Gelinne. Ha organitzat la trobada, sortint de missa als Sants Metges, mossèn Antoni Trasserra i Martí (90).

A Fígols (15 de novembre de 2009), Lluïsa Baño i Sabatés del Tossalet (69), Agustí Cabiscol i Reig de cal Massana (59), Josep Calderer i Saña del Castell (76), Maria Calderer i Saña de cal Bonic, Marcelí Fígols i Calderer de casa Uró (76), Rossend Fígols i Calderer de casa Uró (79), Josep Guixé i Santcliments de cal Catllar (61), Mercè Guixé i Santcliments de cal Catllar (77), Xavier Guixé i Simon de cal Catllar (32), Jesús Lozano i Lorente del Tossalet, àlies Teniente Colombo (72), Maria Rosa Martí i Rubio de la Rectoria, Isabel Martos i Gualba de casa Uró, Cèlia Santcliments i Seuba de cal Massana, Montserrat Santcliments i Seuba de cal Massana, Glòria Simon i Tena de cal Catllar (60), German Zapata Busquets de la Rectoria (67). Ha organitzat la trobada mossèn Gaspar Comellas i Lladó.

A Gironella (9 d’octubre de 2009), Filomena Burgés i Roca (73), Josep Caellas i Pujol (78), Manuel Prat i Melgosa dels Colls (86), Josep Pujol i Reig (68), Josep Rovira i Gríful (83), Antoni Valldeperas i Bertrans (73), i Josep Viñas i Sabata (72). Ha organitzat la trobada mossèn Joan Viladot i Riera. I ha revisat l’original Mercè Prat i Riera.

A Gisclareny (17 de novembre de 2009), Joan Tor i Tomàs de cal Pedrals (55), alcalde de Gisclareny. Ha fet d’enllaç Benigne Rafart i Canals.

A Gósol (27 de novembre de 2009), Maria Alè i Doñate de l’Estel (76), Hermínia Clot i Cardona de cal Nen Xic (85), Rosa Compañó i Solà de ca l’Agustina (68), Agustí Guitart i Solé de cal Serres (82), Margarida Guitart i Solé de cal Serres (81), Ramon Lagé i Martí de l’Estel (78), Montserrat Mahón i Costa de cal Calis (63), Serafina Puig i Riera de cal Fuster (83) i Maria Tort i Guitart de ca l’Andreuet de Sorribes (80). Han preparat la trobada Lluís Campmajó i Puig de cal Pipeta, alcalde de Gósol, i Begonya Montraveta i Navarró del Centre de Muntanya.

A Guardiola de Berguedà (31 d’octubre de 2009), Joan Arocas i Corominas (82), Josep Compañó i Corominas (87) i Jaume Pons i Arnau (86). Ha organitzat la reunió mossèn Miquel Farràs i Farràs (67).

A Montclar, Eduard Barnadas Gassó de can Cavaller (84), Josep Casas i Pajarols de la Vila (72), Jordi de Bolós i Capdevila de la fonda Montclanesa (80), Teresa Domènech i Riba de can Jené (68), Maria Maya i Manubens de l'Hostal de Montclar (82),
Josep Vilar i Tristany del Vilar (57). Han organitzat la trobada, l’alcalde Josep Vilar, Marc Caballol i Conxita Planas.

A Montmajor (25 de novembre de 2009), Josep Algué i Marmi de les Cots de Corrià (68), Joan Capdevila i Rial de cal Llagosta (68), Lluís Jordana i Baraup de cal Cames (75), Llucieta Pià i Boix de cal Cames (74), Ramon Riba i Esquius de can Conill Gros (53), M. Rosa Subirana i Segarra de cal Llagosta (66) i Joan Vila i Travé de casa Vila de Navès (65). Han preparat la trobada Carme Garcia Alarcón, Presidenta del Casal (57) i Joan Torres Redón de can Torres de les Alzines (75), regidor de l’Ajuntament.

A la Nou de Berguedà (24 d’octubre de 2009), Eleuterio Adelantado Vea del Ventós (72), Joan Camprubí i Armengol de cal Boixader (81), Carme Costa i Artigas de Saldes (54), Carme Cunill i Dachs de Pujals (79), Jaume Venturós i Noguera de Cuirols (67), i Lourdes Venturós i Subirà de cal Serquet (81). Ha organitzat la reunió mossèn Camil Viladrich i Casas (70).

A Olvan (18 d’octubre de 2009), Estanislau Anglerill i Vilar de cal Ferreres (69), Ramon Arias i Rota (75), Ramon Fígols i Pons de les Cases (52), Dolors Fígols i Fígols de cal Blau (81), Antònia Fígols i Fígols de cal Magí (78), Pere Fornell i Manubens de cal Verdaguer (79), Dolors Gómez i Hidalgo de cal Muntada (69), Angelina Pons i Tor de les Cases (79), Rosa Pursals i Pujol de cal Valls (82), Josep Simon i Casafont de ca l’Esqueller (89), Lluís Valls i Pursals de ca l’Escolà (65). Ha organitzat la reunió mossèn Urbici Vila i Gilabert (69).

A la Pobla de Lillet (22 de novembre de 2009), Dolors Ferrer i Cunill dels Carbonells (55), Josep Rotllan i Puig del Molí de l’Espelt (63), Ernest Sitjes i Camps dels Carbonells (52). Josep Pons, de l’Ajuntament, i Josep Bober i Camprubí han fet d’enllaç.

A Puig-reig (25 de novembre de 2009 i 17 de desembre de 2009), Lluís Babià i Casafont (67), Carme Busquets i Galera de cal Jep de Borbons (56), M. Gràcia Dolla i Capellas de cal Timó (77), Montserrat Campà i Solà de cal Prat (62), Maria Gonfaus i Reig de cal Santgelis (76), Sònia Guitart i Soler del Serrat (74), Faustí Horta i Santandreu del Cafè Nou (77), Miquel Planas i Santacreu de cal Prat, nascut al Pla de Pinós de Santa Maria de Merlès (77), Rafael Rafart i Busquets de Borbons (68), Maria Santasusana i Puig de les Abelles (76). Ha fet d’enllaç mossèn Josep Solà i Casals, i ha preparat la segona reunió Sònia Guitart i Soler.

A la Quar (7 de desembre de 2009), Josefa Cardona i Anglerill de la Cabanyeta (66), Benet Casals i Serrat de la Tor de Sant Maurici (70) i Lluïsa Tubau i Maseres de la Cabanyeta (90). Ha fet d’enllaç Antoni Franch i Cid, de l’Ajuntament de la Quar i ha organitzat la trobada M. Quar Comellas i Armengol de l’Armengol de Sagàs.

A Sagàs (7 de desembre de 2009), Montserrat Armengol i Comas de l’Armengol, Lluís Comellas i Torrentó de l’Armengol (72) i Joan Pont i Costa de cal Font (62) i alcalde de Sagàs. Pel calendari del Canelles, editat per l’Ajuntament, Antoni Armengol de Canelles. Ha organitzat la trobada M. Quar Comellas i Armengol de l’Armengol (33).

A Saldes (27 de novembre de 2009), Àngel Cardona i Perarnau de cal Calderer (62), Benet Casadesús i Rotllant de cal Xic (55), Josep Coma i Cardona de cal Quel de Feners (58), Àngel Rotllant i Tomàs de cal Minoves (53) i Ramon Tomàs i Fontdevila de ca l’Esquerrà (85). Han organitzat la trobada, des de l’Ajuntament de Saldes, Carme Rodríguez i Àngel Rotllant.

A Sant Jaume de Frontanyà (28 de novembre de 2009), Joan Torner i Pont, nascut a la Teuleria de Montclús (78) i Josep Torner i Pont, nascut a la Teuleria de Montbordó (81). Han fet d’enllaç Ernest Sitjes i Camps de Carbonells de la Pobla de Lillet i l’alcalde de Sant Jaume de Frontanyà, Ramon Vilalta i Clotet.

A Sant Julià de Cerdanyola (31 d’octubre de 2009), Joan Cunill i Rusinyol de cal Joan (82), Manel Espelt i Baldarich de cal Baldarich (81), Ramon Freixa i Cunill de cal Malanyeu (75) i Ramon Portell i Cunill del Solé (77). Ha organitzat la trobada mossèn Miquel Farràs i Farràs (67).

A Santa Maria de Merlès (1 de desembre de 2009), Rafael Bruch i Espelt de la Cortada de Santa Maria de Merlès (73), Pau Costa i Camprubí del Riambau de Sant Martí de Merlès (83), Àngela Font i Costa de cal Ferrer de Santa Maria de Merlès (88), Ramon Muntadas i Barniol de Borralleres de Sant Martí de Merlès (84), Ramon Parés i Fornell de casa Vilalta de Santa Maria de Merlès (82), i Joan Rosanas i Uró de cal Pairó de Sant Martí de Merlès (82). Ha preparat la reunió Sandra Rusiñol i Pujols de cal Miquel de Sant Pau de Pinós, regidora de cultura, festes i joventut de l’Ajuntament de Merlès.

A Vallcebre (24 de novembre de 2009), Joan Grandia i Pons de cal Xic del Sivinal (73), Lluís Guitart i Perarnau de casa Candi (67), Josep Oriola i Casòliva del Roser (55) i Andreu Puig i Traserra de cal Sastre (83). Ha preparat la trobada David Guitart i Simon.

A Vilada (13 de novembre de 2009), Josep Canal i Vilalta de la Serra de Vilada (80), Vicenç Masana i Rota (84), Miquel Pujol i Ambròs de Cal Bover (84), Joan Saña i Bartoló del Prat (83). Han preparat la trobada M. Rosa Tubau i Boixader (67) i mossèn Josep M. Vila i Gangolells.

A Viver i Serrateix (2 de desembre de 2003), Lídia Calmet i Sans de Coromines de Viver, Josep Cots i Parcerisa de les Cots de Sant Joan de Montdarn, Maria Farràs i Rovira de Carmona de Viver, Benvinguda Muxí i Vilardell de les Cots de Serrateix, Carme Prat i Melgosa de Santamaria de Serrateix, Josep Prat i Melgosa de Carmona de Viver, Marcelina Roca i Franch del Soler de Sant Cugat del Racó, Melcior Rovira i Fígols de les Cots de Serrateix, Urbici Santamaria i Cortés de Santamaria de Serrateix, Ramona Simon i Costa de la Rectoria de Viver, Josep Soler i Pladelasala del Soler de Sant Cugat del Racó, Montserrat Soler i Pons de les Cots de Sant Joan de Montdarn, Narcís Torrentó i Esteva de Coromines de Viver. Organitzà la trobada mossèn Climent Forner i Escobet. A la trobada també hi participà Albert Manent i Segimon. Ambdós també han revisat l’original.

dimarts 27 d’octubre de 2009

Els noms populars de núvols, boires i vents

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo

Les quatre barres arriben lluny ( Josep Maria Casasús ).

.

*

.

*

En vigílies de l’Onze de Setembre d’enguany potser penjaven pels carrers d’Ais de Provença més banderes amb les quatre barres que no pas a Barcelona o a Girona.   Ondejaven, al grat de l’aire – com deia Maragall en El cant de la senyera – , penjades dels fanals o en els pals de les seus d’algunes institucions.   Els símbols de la catalanitat històrica van, encara avui, més enllà de Salses, en els topants del Rosselló que ens enllacen amb Occitània.

A partir d’aquell indret s’esvaneix el domini territorial del català, tot i que es parlen i s’escriuen llengues germanes de la nostra:   l’occità i les seves variants provençal i llemosí.   La germanor amb els provençals assolí una fita memorable a mitjan segle XIX per obra de Frederic Mistral i els seus felibritges, rebuda amb entusiasme a la Catalunya del sud per Víctor Balaguer i altres escriptors.   Semblava que germinés aleshores una confederació intel·lectual i emotiva dels pobles que havia aplegat l’antiga Corona Catalanoaragonesa.   Aviat s’estroncà aquella embranzida romàntica que hauria enfortit llengües vives que asfixien els idiomes d’Estat a Espanya i França.

El provençal és ben present en les inscripcions orientatives d’edificis històrics o d’esglésies, com la del Saint Esprit, a Ais.   Amb els amics que viatjava constatàrem que podiem llegir provençal sense haver-lo estudiat, de la mateixa manera que els castellans podrien llegir català sense fer tants escarafalls.   Hi ha voluntat allí també de bregar pel futur de la llengua.   En el mercat d’Apt vaig comprar el manual d’un curs de provençau.

Compartim amb els provençals la dissort d’unes llengües baquetejades.   També uns símbols i una bandera.   Les quatre barres són l’ensenya de Provença, d’igual manera que figuren en les armes de Foix i Bearn, i en els escuts de diverses ciutats de fora de l’àmbit ligüístic català.

escut de la regió Provença-Alps-Costa Blava.

.

escut d'Ais de Provença.

Hi ha una ironia de la història que ara escau recordar, i que a molts pot sorprendre:   pels seus vincles amb Alfons I d’Aragó, el Bataller, les quatre barres són presents des del segle XVI, si abans no, en els emblemes ( bandera i escut ) de la ciutat de Salamanca.

.

Josep Maria Casasús

.

article publicat a l’AVUI, 13 de setembre del 2010, p. 15.

escut de Foix.

escuts de Navarra-Foix

escut de Foix-Bearn.

.

escut d'Andorra

.

escut de Salamanca.

bandera de Macedònia

*

escut de Lieja ( Bèlgica)

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo

Llegendes del Cap de Mort ( Pere Bosquets ).

.

*

.

imatge de

http://www.francescroma.net/petjades/node/246

Enfront mateix del lloc conegut pel pla dels Escurçons, on es troben les basses de Sant Antoni, al peu del grup de roques d’aquest nom hom veu dreçar-se l’esculpida imatge d’un crani monumental:   el Cap de Mort.

La fantasia popular n’ha creat algunes llegendes, més o menys anàlogues.   Heus-en ací algunes:

*

Una bruixa de les Guilleries anà al consell de l’Aquelarre, lloc basc on es reunien els bruixots i bruixes d’ambdues bandes del Pirineu.

En la discussió de l’assemblea i per demostrar que tenia més poder que el president d’aquell consell extravagant va emportar-se cap a la seva terra una de les seves companyes per tal de salvar-la de l’emmetzinament que patia.

Per més que s’hi esforçaren no pogueren arribar-hi perquè la mitjanit els atrapà pel camí.     Es trobaven entre la comarca de Bages i el Penedès;   la bruixa malalta es desfé en molts trossos i el cap anà a parar precisament a la muntanya de Montserrat, on encara resta petrificada.

*

Joan Amades recollí la llegenda en la següent versió:

Conten que, en aquells temps que les bruixes gobernaven el món, cada contrada en tenia una per reina.

La bruixa que regnava a les Guilleries estava molt apesarada perquè se li va presentar un animalot ferotge que realitzava moltes més malifetes que ella i que semblava com si la volgués suplantar.     La bruixa, tota amoïnada, va explicar el cas al rei de les bruixes, amb el qual es reunien cada disabte dalt d’una muntanya de qui sap on per rebre instruccions, per canviar impressions amb les del gremi i per omplir una xicra d’untets fets amb trenta mil herbes metzinoses bullides dins una gran caldera de pedra, que remenaven amb una cuixa de criatura.     Aqueixos untets servien per engreixar-se l’aixella, tornar-se com un animalot i obtenir el do de volar com un ocell, damunt una escombra.

El rei boc, que era l’amo i el qui governava les bruixes, va dir a la de les Guilleries que es procurés el cos d’un bon cristià i que el tirés a la feristela que li feia nosa, la qual el devoraria i així la deixaria tranquil·la per sempre més.

Va succeir que un geperut tafaner indiscret va saber que les bruixes es reunien cada disabte al cim d’una muntanya de vora el seu poble i, per tal de veure-les fer el ball rodó, totes nues, al voltant de la caldera dels untets, es va amagar darrera una roca, però les bruixes el van descobrir i el van donar a la que regnava a les Guilleries perquè li servís de presa a la bestiola que la volia suplantar.

La bruixa va carregar-se l’infeliç geperut, va cavalcar l’escombra i arrencà a volar cap a la seva terra.

Però heus ací que en passar per damunt la muntanya de Montserrat van tocar les campanes del Monestir, la bruixa va perdre la seva virtut i la seva força, i ella, l’escombra i el pobre geperudet van caure penyes i cingles avall.

La testa de la víctima innocent va restar clavada damunt una de les arestes, on hom encara la pot veure esdevinguda calavera, puix que l’acció del temps l’ha descarnada tota.

*

Altra interpretació de la llegenda del popular monòlit és la publicada per Francesc Carreres i Candi:

Barreja de bons costums i males arts caracteritza el segle XVI.     Al mateix temps que els paratges santificats per la religió, hi havia els consagrats a l’esperit del mal pels servidors del dimoni.     Llocs solament coneguts pels sectaris, que s’hi congregaven en els dies de rúbrica.

Renom universal tingué la germànica nit de Walpurgis;   això és, la del primer de maig, en la qual, al cim de l’alterosa muntanya de Blaksberg, el diable, amb els seus iniciats, celebraven l’arribada de la primavera.     Les bruixes tenien llibertat completa.

Catalunya també tenia llocs diabòlics:     les palanques de Casserres, el pla de Mosquerra, Matarrodona, el prat de Gardeny...     En aquells despoblats els bruixots i bruixes renegaven de Déu, adoraven Belcebú, congriaven tempestes i es lliuraven a totes les disbauxes i malvestats.

Entre els servidors del dimoni ocupava lloc preeminent madó Francesca Solana pels seus coneixements màgics i males arts.   ( És un fet històric que aqueixa persona, acusada de bruixeria i presa per la justícia de Vic, morí ignominiosament a la forca ).

Belcebú li mostrava predilecció prou sovint:     la feia presidir els aplecs de Matarrodona, lloc solitari de les Guilleries, prop de la font de Sa Mallera, molt concorregut pels bruixots catalans.     Entre altres facultats, la bruixa catalana gaudia la de llançar-se enllà de la ribera del Cinca, que usualment no havien de traspassar els de la nostra terra.

En ús de tan extraordinàries propietats, madó Solana, acompanyada del seu esperit diabòlic en forma de ca gros i pelut, anava als aplecs dels bruixots d’Aragó.

Allà entengué de la gran fama dels de Navarra, assenyaladament de l’Aquelarre ( en basc, “muntanya del cabró” ) internacional de Berroscoberro, on compareixien bruixots del Bearn i de la Gascunya.

Especialíssimes eren les pràctiques dels bruixots de Navarra.     No sols portaven estampada a l’esquena la grapa del diable, segons arreu s’acostuma, sinó que duien a la nina de l’ull esquerre el rar senyal demoníac del gripau.     La tal bèstia era llur esperit familiar.     Per això tots mostraven gran estima als gripaus i els recaptaven, ja que també els facilitaven el suc indispensable a llurs untures màgiques, i si dormien no descuraven de despertar-los a l’hora dels aquelarres.

Madó Solana havia tingut ocasió d’anar a Berroscoberro quan les circumstàncies la hi portaren d’aquesta forma.

Era preocupació constant de la bruixa Solana realitzar la màxima de les operacions màgiques, la del seu transformisme inanimat.

Sabia que Enric d’Aragó, usualment anomenat marquès de Villena, estava reclòs en una ampolla, dins les tan famoses cavernes de Barahona, per retornar a la vida passats llargs segles.     Ella, en veure’s amb alguns anys, tractava d’imitar-lo i es tancava a l’interior d’una roca.     Mai no parava de cercar lloc a propòsit per al famós conjur, sense trobar-ne de convenient.

Reclosa en la fosca cambra dels sortilegis, madó Solana estava en el fort de les seves evocacions.     S’extingia la llum verdosa, projectada per la nuca del penjat, que cremava amb greix de llangardaix, quan de dins el cercle màgic se li aparegué el dimoni.

- Ves a Berroscoberro i fes-hi el teu fet.

Això dit, s’esvaí la visió.

A madó Solana només li calia esperar el dia de l’aquelarre i seguir el consell.

Tots els bruixots d’ambdós vessants pirinencs s’havien aplegat a Berroscoberro.     Donaven claror al prat nombroses fogates, d’on sortien llums i fetors de tota mena, que pujaven al cap dels assistents i els estimulaven a llançar-se a les disbauxes de les antigues bacanals.     Però sobrepujaven a les de l’antiga Roma.

Els actes de plaer carnal d’aqueixes festes venien agreujats pels d’aversió a la humanitat, tan característica als aplecs de la bruixeria en l’Edat moderna.

Un home en forma de sàtir, o semicabró, negre i lleig, ocupava la presidència;     seia en feixuc cadiral de fusta, col·locat dalt d’una plataforma rocosa que dominava el pla.     Certa dona jove i ben plantada, contínuament l’acaronava.

Rialles, crits i udols de fera eren dominats en aquella vall pels sons del tamborí, al monòton compàs del qual enardia orelles no nascudes per a percepcions artístiques.     El tamboriner sonava, dret, a curta distància del president.     A un imperiós senyal d’aquest, s’adreçà a la dona que compartia el seient presidencial, sense que demostrés ganes de voler deixar-lo.

Tamboriner.   – Graciana, prou n’hi ha.   Deixeu la presidència, que altres esperen apropar-s’hi.

Graciana.   – Joanxo, cuideu-vos de vós, que jo no em moc d’ací fins que Belcebú m’ho mani.

President.   – Joanxo té raó, Graciana.   Després, a l’àpat, estaré per vós.

Graciana s’allunyà, amb el gest de contrarietat.

Bruixots arribats de poc vingueren a retre acatament en la forma usual del dimoni, que no es pot descriure.     Mentre que Graciana prenia part activa en la desimbolta bacanal i accionava de totes formes i maneres, altra bruixa de les nouvingudes s’instal·là al setial deixat per ella, amb prou complaença de Belcebú.

I Joanxo, el tamboriner de la cort diabòlica, sonava desaforadament, i la bacanal creixia, creixia...

Al costat d’una de les fogueres, la gran caldera del menjar era curosament atesa per una bruixa que actuava de cuinera major.     L’ajudaven altres dues companyes, que hi tiraven sal, canyella, pebre i amaniments vulgars, i seguien les indicacions que els feia la directora.

Amb el moviment rotatori de l’aigua que bullia, atiada de tant en tant per les submersions d’una gran cullera de fusta, pujaven i baixaven cuixes, peus i mans, que a ull net es veia que pertanyien a infantons de pocs anys.

Joanxo, amb la cara embotornada i roja, les nines sortides molt enfora, els llavis embotits, tenia tota la seva fesomia una expressió bestial i semblava dominat per la passió de repicar el seu tambor.

De tant en tant interrompia aquell barroer sonar per portar a la boca el vas ple de vi, que buidava d’una tirada.     Estava completament embriac.

La cuinera major de l’aquelarre s’apropà a parlar al president, el qual s’adreçà a Joanxo, sense apartar la dona que havia substituït a Graciana.

President.   – Soneu el toc d’atenció.

Joanxo redoblà tres vegades amb intermitències i parà.     Els concurrents s’apresaren a formar rodona a l’entorn d’ells.     De la multitud, sobtadament silenciosa, sortí un crit esfereïdor de ràbia.     Era Graciana llançada a la presidència, les mans alçades, un ganivet a la mà, en actitud terrible.     Dues dones tost la detingueren.     Ella forcejà.

Graciana.   – Deixeu-me, que amb la Margarida avui passarem comptes, vells i nous.

Margarida apartà els seus braços de Belcebú, baixà resoltament del setial de fusta disposada a lluitar.     Però Joanxo l’agafà per la cintura i la llançà fortament a un cantó;     trontollà cinc o sis passes i caigué a terra.     Això i un nou redoble de timbal acabà l’incident.

President.   – La vianda va a servir-se, però abans escolteu.   La darrera nit felicitàvem Margarida per haver llançat al Cantàbric un fill seu abans d’emprendre la ruta de Berroscoberro.   Tan brillant fet és deixat endarrera pel nostre tamboriner Joanxo;   ha portat el seu fill degollat per servir-lo a la festa d’avui.   Enaltiment etern a Joanxo.

Moltes veus.   – Visca Joanxo!   Visca Joanxo!

El tamboriner fou festejat en gran manera.     Mentretant el president prengué un plat de la cuinera i el lliurà a Joanxo.     Ell primer que ningú clavà les seves dents bestials en un tendre tros de braç del seu malaventurat infantó.

Llargs picaments de mans celebraren aquesta inauguració de la festa i altra espantosa cridòria tornà a ressonar per les solitàries afraus pirinenques.

Llavors comparegué pels aires una bruixa retardatària;   cavalcava un ca gros, negre i pelut.

Algunes veus.   – Benvinguda, bé sigueu benvinguda la servidora de Belcebú.

La desconeguda fou inspeccionada pels de més a prop.     En no veure-li a l’ull esquerre l’ensenya del gripau, un d’ells la instà que en adorar Belcebú, demanés l’estampació del senyal màgic.     Madó Francesca Solana repartí abraçades i s’apropà a la presidència.      Però en lloc de retre acatament general hi restà clavada dempeus en actitud altiva.     Ella i el president es miraren fit a fit bona estona.

Madó Solana.   – Senyor president:   Jo no puc adorar-vos, car jo no he d’adorar altra persona més que Belcebú.   Com que vós no ho sou ni teniu poder màgic com el meu, preneu la meva salutació i abraçada fraternal en lloc de l’acatament de senyor.

Se succeí una general expectació, a les paraules de la bruixa.

President.   – D’on és vinguda la mala bèstia que tracta d’interrompre la pau dels nostres aquelarres?

Madó Solana.   – Bruixots i bruixes d’Espanya i França:  Refermo allò que us he dit i més encara, que no té tant de poder el vostre president com el tinc jo mateixa.   Que ell no és Belcebú ho prova amb les seves pròpies paraules;   quant al seu major art màgic, n’haveu la mostra amb la meva estada ací, vinguda de les llunyanes riberes de la Mediterrània.

President.   – Calli l’atrevida bagassa, giteu-la d’ací els meus servidors!

Moltes veus.   – No, no;   deixeu-la per ara.   Que ens digui com les vostres paraules comproven la seva afirmació.   Que parli, que parli!

El president no s’atreví a deixar sentada la seva autoritat;   dubtà i callà.

Moltes veus.   - Que parli, que parli!

Madó Solana.   – Amb senzillesa us convenceré tots.   En els breus mots dits darrerament, aquest home ha parlat de pau.   Quan Belcebú desitja pau enlloc? Per què ha de regnar pau a Berroscoberro?   Deu ésser per defensar la seva presidència, quan veu que trontolla?   La pau no és infernal.   Guerra, guerra i sempre guerra!

Moltes veus.   – Sí, sí, guerra!   Fora la pau!

Graciana.   -  Oh, sí!   Guerra i mort!

Es treié del pit un potet de terra negrenca, s’apropà i parlà amb vivor a un bruixot que l’obsequiava.

Mentrestant, els concurrents comentaven a grans veus l’incident promogut per la desconeguda.

Una vintena de gascons prengueren madó Solana i la conduïren triomfalment;     a llur pas clamaven la lluita i la mort.

A l’entorn de la caldera s’omplien els plats, i arreu uns i altres s’obsequiaven amb vi i aiguardent.

El president baixà de pressa del setial i enraonà bona estona a cau d’orella amb el tamboriner.      Margarida restà sola dalt.

El bruixot que un moment abans parlava amb Graciana anà a oferir-li un tall de vianda del festí.

Indubtablement, madó Solana havia entrat amb bona ombra i era l’heroïna.     Tothom desitjava parlar-li, conèixer d’on venia, qui era i quina finalitat podia portar.

A tot això la nit avançava de pressa i l’aquelarre finia.

Altra vegada el tamboriner Joanxo deixà sentir el seu toc d’atenció per tal de dominar la disbauxa.

Llavors madó Solana i alguns dels seus admiradors passaren davant de Margarida, que seguia acompanyada de l’obsequiós bruixot.

Madó Solana.   – Ja veieu quantes proves del meu art màgic vinc a donar-vos a desdir.   La guerra i la mort que he sembrat entre vosaltres acaba de donar fruit ací mateix:   una companya en aquests moments ha estat emmetzinada.

I en assenyalar amb el dit a Margarida, el bruixot que l’acompanyava desaparegué.

Tothom s’adreçà a Margarida i l’assetjaren a preguntes.

Temerosa de la predicció, Margarida agafà ansiosament el braç de madó Solana per interrogar-la separadament, alhora que el nou redoblar del timbaler aconseguia fer callar la concurrència.

Margarida.   – Com sabeu això?

Madó Solana.   – En tinc plena certitud.   La verdor que cobreix la vostra vista m’ho assegura.   Jo puc i vull valer-vos, puix que després em servireu.   Veniu amb mi, sense perdre gens de temps, car la nit fineix aviat i la ruta és llarga.

La bruixa catalana i la navarresa cavalcaren ambdues en el ca negre.     Fora del planell de Berroscoberro, travessaren valls, rius i muntanyes;   amb una velocitat esfereïdora.

El verí que treballava de pressa per dins les entranyes de la bruixa navarresa produí el seu mortal efecte abans d’arribar a lloc i Margarida caigué aplomada des de gran alçària.     Del seu cos, esmicolat en arribar a terra, només ne quedà un xic sencer el cap.

Un inesperat succés s’esdevingué del desastre;   influències màgiques produïren un efecte estrany:     la testa de la bruixa cresquè, cresquè, de pressa i en gran manera fins a arribar a les proporcions de la serralada del seu entorn.

L’encantada calavera reclosa entre els penyals de Montserrat prengué el nom de Cap de Mort.

Madó Solana, davant la raresa del prodigi, cregué que allà havia de realitzar el seu transformisme inanimat.     Els més extraordinaris procediments de la Kàbala practicats al Cap de Mort esdevingueren sempre inútils.     Invocà reiteradament Belcebú damunt la pelada roca i mai no assolí que se li aparegués.

Infructuosa havia de resultar tota la seva potestat dimoníaca.     Per un voler de Déu l’estimbament de Margarida esdevingué en el lloc més inconvenient per a les males arts.     Anà a caure a la muntanya de Maria on tot poder màgic perd la seva virtut.

I poc després, madó Solana, inculpada de bruixeria i presa per la justícia de Vic, morí ignominiosament a la forca.

.

Pere Bosquets

.

dins:   Folklore montserratí, pp. 113 - 124.

Amics de Montserrat.   Barcelona, 1971.

.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

La mitologia dels Països Catalans ( Bernat Ferrer i Frigola ).

.

NOU!! els grinyols del montseny, un llibre de contes de Rosalia Vila.

.

*

Companys... ací us deixe un document boníssim i excepcional, és de la revista EL TEMPS, extret de diversos números publicats durant l'estiu de 2006, l'autor és en Bernat Ferrer i Frigola. Espere que us agrade... ^^ (falten les il·lustracions, però les puc escanetjar, tinc els exemplars del Temps en el meu poder... wuahaha)

Karma 4.

MITOLOGIA.

La mitologia dels Països Catalans ( I )

Què farem? Què direm

quan ningú ja no ens recordi?

Minairons, dones d'aigua, donyets, diables boiets, llufes, nyitus, gambosins...

Els éssers que fa uns anys atemorien els nostres avantpassats sembla que hagin deixat de regnar. EL TEMPS publica durant l'agost una serie d'articles en que ens descriuran esquemàticament alguns d'aquests éssers fantàstics que, vés a saber, encara us faran rics. Bona lectura!

*

No estem sols. Cada nit, quan ens n'anem a dormir, centenars de petits éssers, gegants, esperits, genis i animalons campen a pler, fent i desfent i influint d'una manera o d'una altra en les nostres vides.

Aquesta era, almenys, la resposta que tenien els nostres avantpassats per als interrogants difícils de respondre. Per què hi ha famílies que progressen de manera fulgurant? Els minairons els deuen ajudar, bramant als quatre vents "què farem? Què direm?". O potser és que han robat una peça de roba d'alguna dona d'aigua despistada. O potser han pactat amb el pare llop perquè els respecti els ramats... Per què neva? Perquè els criats del pare de la neu estan plomant oques per preparar un gran festí. Per què se senten sorolls, de nit, a casa? Perquè, sens dubte, els follets fan de les seves per les estances.

Els Països Catalans, de cap a cap, són un territori curull d'éssers mitològics que donen resposta a les mil i una situacions en que es troben els humans dia a dia. Malgrat la presència constant de gnoms, fades, hobbits, trasgos, meigas, druides, orcos, elfs, silfs... -tots de procedència forana- que transmeten els mitjans de comunicació actuals, el país disposa de tot un imaginari mitològic propi d'allò més ric i divers.

En la darrera Nit de Santa Llúcia, celebrada a la Seu d'Urgell, Omnium Cultural va retre un petit homenatge als minairons que poblen els Països Catalans. Durant tota la vetllada, els imaginaris minairons -representats per Comediants- es van passejar entre  taula i taula fent de les seves. Els minairons dels Pirineus, però, no són els únics éssers fantastics que ens acompanyen cada dia. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer, el país va ple de criatures màgiques.

I per què poblen el país tants éssers imaginaris?

L'antropòleg Josep M. Fericgla apunta una hipòtesi: els Països Catalans -o el País Basc, o els països nòrdics- són tan rics en éssers mitològics perquè als seus boscos hi neix l'Amanita muscaria, el reig bord, el bolet de capell roig i tacat de restes de volva blanca, un potent al·lucinògen. Després de la ingestió del reig bord, les al·lucinacions que se'n deriven porten a imaginar-se petites llumenetes parladores rondant al voltant de l'intoxicat.

Els antropòlegs Joan Casanova i Joan Creus, tot i considerar versemblant la hipòtesi de Fericgla, n'apunten una altra. No és tant la presència del reig bord com la presència de la falguera la que va determinar que als Països Catalans s'hi desenvolupés un nodrit imaginari col·lectiu.

Sigui com sigui, actualment ja són ben pocs els qui creuen en aquests éssers, o bé que ni tan sols es recorden de la seva existència. El pas del camp a la ciutat va ser letal per a aquest imaginari fantàstic, eminentment boscà. L'antropòleg Alfons Llorenç apunta un altre motiu que pot explicar la desaparició del subconscient col·lectiu: la secularització de la societal actual. Tots aquests éssers són "les restes d'un naufragi de les religions precristianes". En arribar el cristianisme, aquestes criatures van quedar relegades, però sense arribar a desaparéixer del tot. Acabaven sorgint, d'una manera o altra, com a antagonistes a la religió cristiana, que s'havia imposat sobre les heretgies anteriors. Ara bé, "si actualment ja no celebrem les festes amb profunditat religiosa, també perdem allò que hi va adherit. Quan se secularitzen tots els ordres de la vida, el món màgic hi va darrere... Si és ridícul encendre una espelma a Sant Joan, més ridícul és anar a veure si a les dotze de la nit la falguera ha florit o si hi ha una bruixa quc es banya", destaca Llorenç.

A aquesta situació s'hi afegeix un agreujant notable: els mitjans de comunicació. Si la secularització hagués comportat la mort dels éssers mitològics catalans, també hauria sentenciat la resta de mitologies. Però això no ha passat a tot arreu, perquè els mitjans de comunicació s'han fet seves les mitologies nòrdiques i les han projectat internacionalment: "Si ja ho teníem totalment marginat i invisibilitzat, ara es produeix la substitució. Això del Senyor dels anells ens ve com una forma globalitzadora que ens destrueix el subconscient col·lectiu. Ningú no ens diu que el que valen són els elfs i que els donyets no serveixen, però tothom pinta els elfs com una cosa fabulosa que, a la pràctica, desplaça el nostre món magic."

Casanova i Creus reblen l'afirmació: "No només l'obra de Tolkien, sinó moltes altres elaboracions literàries i figuratives dels petits éssers fantàstics, en efecte, han 'colonitzat' o distorsionat el que, per altra banda, estava igualment condemnat a la desaparició pel mateix avenç de l'anomenat progrés social i tecnològic. A un nivell més popular tenim el profund efecte en l'imaginari modern dels nans de Walt Disney o els barrufets televisius." El folklorista Joan Grau, fins i tot, apunta que aquest agreujant ja arrenca de temps enrere: "Quan la literatura era l'opi, no ho vam escriure. Ara que l'opi és la televisió, tampoc tenim els guions."

Així, des dels recopilatoris dels germans Grimm fins a David, el Gnom, passant pel Tolkien escrit i televisat, un imaginari forà ha calat molt endins: "Si reivindicàrem el dret a tenir els nostres éssers mitològics, ens ridiculitzarien. Els nostres follets no poden entrar en la formació de la canalla, però unes coses més o menys paregudes, però diferents, sí que hi entren", apunta Alfons Llorenç.

Però... és que tan diferent és una fada celta d'una dona d'aigua de Sant Miquel del Fai?

Sí i no: "En el fons, tots aquests éssers són similars, però és en els gestos que es distingeixen i es fan singulars. El vi del Penedes i el de Califòrnia pot ser el mateix, però el que és particular és el gest", exemplifica Llorenç. I si per apreciar una bona denominació d'origen Binissalem, Ribesaltes o Priorat és important coneixer-ne les característiques, també és bàsic conéixer el món màgic dels Països Catalans per valorar-lo en tota la seva complexitat.

Descobrim, doncs, per què perdem la memòria, per què si caiem dins un gorg no en tornem a sortir i per què si esmentem el nom de "goja" perdrem totes les riqueses acumulades. Les quatre setmanes vinents donaran veu als mil i un éssers que, tradicionalment, han donat resposta a aquestes i d'altres qüestions.

.

.

Una mitologia “tocada del bolet”

Cada un dels indrets dels Països Catalans és ocupat per un ésser de remenuda estatura, cada cova és protegida per un drac, a cada gorg viu una dona d'aigua... L'imaginari fantàstic catala és d'allò més viu, enfonsant les arrels milers d'anys enrere i que ens ha arribat fins a l'actualitat d'una manera més o menys desdibuixada.

Totes les bestioles imaginàries que fan de les seves de Salses a Guardamar pertanyen a "una visió de la natura viva, pròpia de les cultures antigues, amb éssers que es mouen als voltant dels quatre elements. Són l'expressió d'una energia que esta al fons de la realitat. Un arbre no és només un arbre, sinó que és un esperit que es manifesta a través d'aquest arbre", segons l'expert en cultura popular Joan Soler i Amigó. Uns éssers que transmetien regles de comportament i donaven resposta als petits maldecaps de cada dia. Gairebé hi havia un ésser per a cada tipologia de situació estranya.

L'esquema, però, no sembla que es reproduís arreu del món per igual. És a dir, l'imaginari fantàstic popular català -o el del País Basc, o el de Sibèria- tenia explicacions per a mil i una situacions, una afirmació difícil d'extrapolar, per exemple, a Castella, Alemanya o Grècia. L'antropòleg Josep M. Fericgla apunta una hipòtesi: la presència de l'Amanita muscaria, el reig bord, als boscos dels Països Catalans. Per la mateixa regla de tres, a les zones on no hi neix aquest bolet al·lucinògen, l'imaginari col·lectiu és molt més limitat.

D'altres folkloristes, com Jan Grau o Joan Soler i Amigó, tot i no descartar aquestes hipòtesis etnobotàniques, les consideren insuficients per explicar la riquesa de la mitologia catalana i la desconeixença existent entorn de mitologies com, per exemple, la castellana: "No es coneix una mitologia castellana perquè, segurament, no hi ha gent que l'hagi treballat, com aquí sí que ho va fer Joan Amades", apunta Joan Soler. L'antropòleg Alfons Llorenç, però, en discrepa obertament: "Si Castella hagués tingut un imaginari propi, prèviament ja ens hauria envaït, i la prova és que no ho ha fet".

Sigui com sigui, els diversos indrets dels Països Catalans compten amb una mitologia rica, genuïna i d'allò més entremaliada. Gairebé a cada racó geogràfic s'hi pot comptar un ésser màgic, tal com s'exposa en la següent relació.

*

Donyet. Localitzats arreu del País Valencià, similars als follets, però vestits amb faixa i jupetí i un mocador lligat al cap, amb un picarol a la punta. Habiten a les cases de la gent senzilla. Són molt entremaliats i, a les nits, sempre van d'un cantó a l’altre de la casa, canviant-ho tot de lloc

Minairó, minairons. D'extrema petitesa i d'allò més treballadors, habiten a la part occidental dels Pirineus, des del massís del Boumort fins a Andorra. Per aconseguir- los, s'ha de collir la llavor d'una planta "minaironera" al punt de mitjanit de Sant Joan, que és quan floreix i grana. Les llavors d'aquesta planta es guarden a l'interior d'un canut d'agulles, que d'immediat es converteixen en minairons. Quan el seu posseïdor el destapa, els minairons pregunten: "Què farem?, què direm?" Si no se'ls mana una feína o se'ls dóna conversa, o se'ls mana que tornin al canut abans que hagin repetit la frase tres vegades, maten l'amo. Per molt dura que sigui la tasca, l'enllesteixen en un abrir i tancar d'ulls.

Follet. De caràcter domèstic, localitzat a la majoria de comarques del Principat de Catalunya. De figura antropomòrfica, de no més de 30 centímetres, du vestits de colors ben vius. Té un forat al palmell de la ma. És un geni entremaliat i bellugadís, fidel a la família que l'acull. Si se'l tracta amb afecte, es comporta beneficiosament: té cura de l'ordre de la casa i dels animals, realitza les feines domèstiques... Si no se l'estima, provoca molèsties durant la nit: remou mobles i objectes, maltracta els animals... Tot i això, de bon matí sempre procura tornar-ho tot a lloc. Per desfer- se'n, s'ha d'escampar gra de mill en diversos recipients perquè, mentre de nit faci malifetes, els tombi. Ell s'apressa a tornar- ho a posar a lloc, però, com que té la mà foradada, li és impossible i fuig avergonyit.

Diables boiets. Propis de Mallorca i Menorca, molt inquiets i amoïnadors, causen entremaliadures i malifetes ingènues. Apareixen quan hom aplega els grans d'una falguera durant la nit de Sant Joan i els fica dins un canut de plata. Quan en surten, demanen ocupació: "Feina, feina!". Tot i això, a diferència del minairons, mai no acaben el que se'ls encomana, amb la qual cosa provoquen més pèrdues que guanys. Si no se'ls mana res, realitzen entremaliadures. Per evitar la seva molestosa presència, la saviesa popular aconsella manar-los que resin un parenostre al revés o que netegin una pell de xai negre, donant-los a entendre que està bruta i l'han de tornar blanca. Com que no se'n surten, fugen.

Fameliar. Petits éssers eivissencs que tenen per missió enriquir llurs amos. S'aconsegueixen d'una herba molt petita que neix sota el pont vell del riu de Santa Eulària, collida per la nit de Sant Joan o de Cap d'Any i ficada dins una ampolla negra. Per fer-lo sortir, n'hi ha prou en dir una oració que només coneixen els homes, moment en que apareix el Fameliar, un nan horrorós de cap pelat, boca i veu espantoses, amb uns braços llargs i prims, que gairebé li arriben al terra, amb una força descomunal. Demana insistentment: "feina o menjar!". Se li ha de donar una o altra cosa en abundància. Si no, causa moltes molèsties. Si se'l vol fer tornar a l'ampolleta, s'ha de tornar a pronunciar la fórmula màgica. Per tenir-lo entretingut, se li pot demanar que es tiri un pet, que l'agafi i que el pinti, o bé donar-li un pel de pubis i ordenar-li que l'allisi i el faci blanc.

Nyitus i falugues. Terribles, d'allò més menuts, com un gra de pols, se'n tenen referències a Osona, la Terra Alta, el Maestrat i el Millars. Els nyitus, mentre la persona dorm, li entren per l'orella, el nas o la boca fins arribar-li al cervell i se li beuen la memòria, que és com una mena de suc de gust dolç.

Les falugues, per la seva banda, viuen al mar, a les coves que porten el seu nom. Quan entren dins l'individu, es dediquen a mortificar-lo, menjant-se-li el cuc de l'oïda i deixant-lo sord per tota la vida.   

Pesanta. Emparentada amb el follet, però de característiques més malèfiques. Localitzada a la Garrotxa, té per costum col·locar-se damunt del pit de les persones que dormen per tal d'ofegar-les.

Cerdet. Localitzat a la Marina Baixa i al nord d'Alacant, parent dels donyets. Apareix de nit, moment en que li agrada muntar a cavall i espantar els genets. Emet grunys a l'estil dels porcs.

*

La mitologia dels Països Catalans ( II ).

.

El drac, salvat pel llibre

La mitologia catalana -com tantes expressions de la cultura popular- ha sobreviscut perquè la gent hi ha cregut fins fa quatre dies o perquè uns folkloristes, fa uns segles, ho van estampar negre sobre blanc? La majoria d'experts en cultura popular remarquen la importància d'Amades al Principat i de Moll a les Illes.

Els treballs d'eminències com Joan Amades i de Francesc de Borja Moll van ser decisius per configurar el folklore que actualment considerem tradicional. "Els principis d'aquesta feina en el folklore europeu van començar el segle XVIII, i aquí tenim un XVIII passat per aigua", comenta l'expert en cultura popular Joan Grau. És per això que els folkloristes que van visitar el medi rural a final del XIX i començament del XX i ho van posar per escrit, van ser els que van assegurar la pervivència d'unes creences i costums populars que, potser,ja s'haurien perdut: un cop plasmaven les tradicions per escrit, quan la gent de cada zona ho llegia, s'ho tornava a fer seu i ho perpetuava. "Hi ha un moment en que es perd la divulgació verbal al voltant del foc. El fet que estigui recollit sempre pot fer que hi haja qui ho retorne una altra vegada a la societat. Si no s'ha recollit, tota aquesta riquesa desapareix", explica l'antropòleg Alfons Llorenç, que prossegueix: "Si en el moment previ d'arribar els mitjans de comunicació hi haguera hagut més treball de recollida i divulgació, avui tindríem una base més solida."

Seguint aquesta mateixa regla de tres, que destaca el paper cabdal que van desenvolupar els folkloristes per mantenir l'imaginari que ha arribat fins als nostres dies, els antropòlegs Joan Casanova i Joan Creus apunten: "No sembla del tot clar que la regió pirinenca fos sempre la més rica en llegendes d'aquest tipus, potser tan sols ha coincidit que ha estat la més investigada. És cert que el mateix aïllament geogràfic i cultural d'algunes valls pirinenques ha preservat millor aquestes creences, però alhora aquest aïllament les ha fet a priori més atractives d'estudiar per a uns primers etnògrafs impregnats d'idees romantiques."

Avui dia continuen vius aquests éssers en la mentalitat del poble que els va engendrar? Casanova i Creus corroboren l' existència de gent gran dels Pirineus que, poc o molt, encara té presents alguns d'aquests éssers en el seu quefer diari: "Fa la impressió que la majoria d'aquesta gent gran avui s'esforça a demostrar que no hi creu, en aquestes històries. Però quan furgues hàbilment, intueixes que en el passat potser no hi deixaven de creure del tot. És a dir, tenim la sensació que tenen ànsia perquè no se'ls catalogui d'ignorants o incivilitzats", dissimulant així les seves creences en aquest imaginari català. La cançoneta de sempre... què modern que queda parlar de meigues, hobbits i trasgus!

*

Drac. Bèstia per excel·lència en la majoria de mitologies, que engloba en si mateix els quatre elements: surt de la terra o de l'aigua, vola per l'aire i treu foc pels queixals. Als Països Catalans, generalment se'l descriu amb cos de rèptil, de color negre, roig o verd, recobert d'escates com de cocodril, urpes d'àliga, ales i aletes membranoses, espinada serrada, cua acabada en dard, mandíbules descomunals, boca d'alè fogós i pudent, amb ullals devoradors, llengua llarga i bífida, saliva metzinosa, narius esbufegadors, amb un, tres, set o nou caps. Es conta l'existència de dracs a Montblanc ( Conca de Barberà ) , Sant Llorenç del Munt ( Vallès Occidental ), Muro ( Comtat ), Alcoi, Benidorm ( Marina Baixa ), Crevillent ( Baix Vinalopó )...

Víbria. La femella del drac, amb cua de serp i immenses mamelles de dona. A l'estany de Banyoles n'hi vivia una de descomunal, amb ales de rat-penat i una cresta amb pues que anava des de l'espinada fins a la punta de la cua. Tenia una fam monstruosa: es cruspia ramats sencers i malmetia totes les collites. El mateix Carlemany en persona va provar de matar-la, pero no va poder. Va ser l'ermità sant Mer qui es va atansar al seu cau amb un gaiato i una estola. Li va llençar l'estola al damunt i la víbria es va amansir. Des de llavors seguía el sant allà on anés.

Nonell. Xicot ben plantat a qui no se li resistia cap noia. Donava paraula de casament i després se n'oblidava, i les noies es morien de pena, una situació que va deixar que es produís fins a set cops. Un dia es va trobar amb una xicota bellíssima que li va dir que si es volia casar amb ella, hauria de ser capaç de seguir-la corrent mentre ella anava a cavall. Quan feia molta estona que corrien sobre la neu, li va cantar: "En matares una, en matares set i l'octava no la mataràs, que per ella moriràs “. En un rampell de bogeria, Nonell es va maleir ell mateix, moment en que es va tornar un gossot gran i blanc per poder córrer més i encalçar la noia. El Gos Nonell apareix amb la primera nevada, perquè és ell mateix qui porta la neu d'un lloc a l'altre.

Simiots. Mig besties, mig persones, banyuts i d'afilades dents, viuen pels volts del Canigó i al castell de Rocabertí ( Alt Empordà ). Són individus molt peluts, fins al punt que no mostren res més que els ulls i les dents esmolades. Tenen un rei que és set vegades més pelut que tots i va guamit amb brins d'herba. Antigament n'hi havia hagut moltíssims, i els pocs que ara hi queden, surten la nit de Cap d' Any.

Carmençó. Geni que ronda pels prats de muntanya, negre com el sutge i llanut de cap a peus. S'instal·la a les cabanes dels pastors quan no les fan servir, principalment a l'hivern, evitant que s'esfondrin. És temut pels pastors empordanesos, perquè veure'l comporta molts anys de desgràcia. És per això que, quan pugen de terra baixa, llancen set pedrades amb la fona per foragitar-lo de la cabana.

Molsosa. Especie de bèstia de quatre potes amb el cos cobert de molsa. Vetlla per la integritat del bosc, procurant fer mal als qui el fan malbé. Té por dels cops de pedra i, sobretot, del foc. Era per aquest motiu que els carboners, per vigilar les seves barraques, hi ballaven al voltant amb branques enceses i picaven una paella amb una destral per espantar-la.
El que més li agrada són els infants, tant que, quan se'n perd algun dins els seus dominis, se l'emporta i l'adopta com a fill. Hi ha hagut carboners i llenyataires que s'hi ha arribat a casar i han tingut infants preciosos.

Gambosins. Criatures petites d'un color negre intens, propies de la ribera de l’Ebre, des de Vinaròs a Tortosa. Volen en estol les nits intensament fosques i és especialment recomanable evitar-los la nit de Sant Joan, perquè és quan són més perillosos.

*

El món màgic dels Països Catalans ( III ).

Un fabulari que resorgeix a cada revolt

El futur d'aquesta mitologia d'arrel catalana es preveu difícil. Però si el cristianisme no va poder-la esborrar, l'arribada de la societat industrial i postindustrial tampoc no ha acabat d'anorrear-la. L'ha feta una mica més invisible, però continua fent la viu-viu als llocs més insospitats del país.

Vaig amb cotxe. Poso la radio. Hi sona el trio de nova polifonia tradicional catalana DeCalaix. "Aires", un tema que em parla de les proeses dels minairons. Em dirigeixo a Sant Joan les Fonts ( Garrotxa ), en què cada nit de sant Joan hi reviuen la tradició de les dones d'aigua. De tornada, passo per Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), on em topo amb la Vara d'en Rotllà.

Arribo a casa, poso el CD d'Al Tall Som de la Pelitrúmpeli, on, a "Cant de sereno" recorden els donyets. Em connecto a Internet, a <http://members.fortunecity.es/mitcat>, el portal de la mitologia catalana. Ara, canta la història dels minairons en el tema de La Carrau "L'amo del tros"...

Sense saber com, l'imaginari fantàstic català perviu. Una manifestació aquí, una allà, una altra més enllà. Periòdicament, les bèsties i genis dels Països Catalans reapareixen d'una manera o altra, ja sigui en un acte cultural de primera magnitud com és la Festa de les Lletres Catalanes 2006 d'Omnium Cultural o en una classe a l'escola rural de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat). Els genis de la terra, doncs, es resisteixen a cedir el seu lloc als genis forans.

Jordi Querol, l'autor de la pàgina web MitCat i professor de l'escola rural de Castellví de Rosanes, volia explicar als seus alumnes les diferents creences de la humanitat i es va adonar que, per bé que hi havia molta informació a Internet sobre mitologies de tot el món, la catalana no disposava de cap web que la difongués. Va buidar diversos llibres, "anava fent fitxes i organitzant mal que bé el Panteó Català -que bé que sona!-. El meu fill va decidir fer-me els dibuixos i així estem". Els alumnes van quedar d'allò més satisfets amb les classes i, ara, qualsevol navegant que busqui en un cercador informació sobre mitologia catalana es veurà dirigit cap a la pàgina web en qüestió.

El mateix poble, doncs, des d'un professor a un cantant o l'integrant d'una comissió de festes, és qui encara manté viu l'esperit ancestral de la mitologia catalana.

*

Rotllà. Un dels gegants més prolífics del país, famós per les seves gestes com a heroi iniciador de la reconquesta. Duia una espasa de virtut, Durendal, que pesava un grapat de quintars i una vara, també de ferro, de més de dues canes de llargària. Quan tocava el seu corn, Olifant, el so s'estenia des de Tolosa fins a Saragossa. El seu cavall gegantí tenia un sol ull al mig del front; burxant la roca amb el morro va fer-hi un clot, on recollia aigua per abeurar-s'hi: l'Abeuador del Cavall de Rotllà, a Arles ( Vallespir ).
Es va enamorar de la gentil Angèlica, però aquesta va fugir amb un cabdill sarraí. Rotllà va perseguir la parella costa avall. A la Marina Baixa, per apaivagar la seva fúria, d'una espasada va tallar el Puig Campana i hi va deixar un pronunciat esquinç, anomenat actualment Coltellada d'en Rotllà. Aquell bocí de muntanya va anar a caure al mar, formant l'illot que es troba davant les costes de Benidorm. Al llarg de tota la geografia catalana hi ha constància del seu pas: Esterri d'Àneu ( Pallars Jussà ), Sureda ( Vallespir ), o Maçanet de Cabrenys ( Alt Empordà ).

Moro Ferragut. Gegant gairebé invulnerable, antagonista d'en Rotllà. Ambdós, per evitar una batalla i els morts que això sempre comporta, van decidir disputar un combat singular: lluitar durant set dies, només reposant de nit, al circ d'Ull de Ter ( Ripollès ).
Després de guerrejar tant, es van acabar fent amics. Al sisè dia, Ferragut va explicar a Rotllà que només tenia un punt feble, el baix ventre, però que sempre el duia protegit per una pedra plana que s'aguantava entre les calces. Quan el sol despuntava, Rotllà li va robar la pedra la hi llençà muntanya avall, va anar a caure dreta, clavada a terra, prop de Sant Celoni ( Vallès Oriental ), el que actualment s'anomena Pedra Llarga. Quan el Moro Ferragut es va llevar, Rotllà el va vèncer d'un cop al ventre amb la seva espasa Durendal. Rotllà li va fer un taüt amb unes enormes pedres i l'hi va enterrar: és la Fossa del Gegant, un dolmen immens, a Núria.

Joan de l’ós. Fill d'un ós i d'una dona, pelut i de grans dimensions, més o menys com un ós, però amb aspecte humà. S'explica que un ós va segrestar una pastora i se la va emportar a un cova indeterminada dels Pirineus, d'on no la deixava sortir per res del món. Amb el pas dels anys, de l'ós i la pastora en va néixer un infant. Quan es va fer gran, va tenir tanta força com el seu pare. S'hi va enfrontar, el va vèncer i, ell i la mare, van poder fugir de la cova. Un cop lliure, se'n va a córrer món realitzant mil i una proeses, enfrontant-se tot sovint amb el diable.

Puigmal. Amo i senyor de les muntanyes de la vall de Ribes. Va vestit de neu i és el protector dels arbres i els animals, que procura defensar de la fúria de l'home.
Un dia va munyir una daina i, refregant la llet amb les mans contra el seu vestit de neu, la va convertir en formatge. La va donar a un mortal, tot dient-li que, mentre no se l'acabés tot, el formatge tornaria a créixer i els de la seva especie es podrien alimentar tota la vida.

Aneto. Gegant de neu que va ensenyar els pastors a fer formatge. Es va convertir en una muntanya perquè no va voler ajudar Jesús quan aquest, cansat i afamat, li va demanar una mica d'hospitalitat. La seva penitència és, les nits de forta tempesta, recobrar la consciència i la veu. La gent de Benasc ( Ribagorça ) diu que, les nits de molt de vent, se senten els clams d'Aneto, que es lamenta del que va fer.

Petarrà. Geganta de Menorca que, en les estones que es dedicava a filar, se servia del monòlit que s'anomena actualment, en el seu record, Fus de la Geganta. També freqüentava la Taula de Torrauba. Allí servia cinc gegants que hi feien uns bons tiberis, asseguts a les cinc grans pedres que envolten el megàlit.

Tombatossals. Heroi mític de Castelló de la Plana. Gràcies a ell i a la seva colla d'amics, el rei Barbut va baixar de les muntanyes i va fundar la ciutat. Pel desig de la filla del rei d'ampliar el regne, en Tombatossals va conquerir l'arxipèlag dels Columbrets als filisteus, que les ocupaven.

*

El món màgic dels Països Catalans ( IV ).

De Salses a Guardamar, uns éssers ben populars.

Els follets, al Principat. Els donyets, al País Valencià. Els fameliars, a Eivissa. Iguals, però diferents. Les goges d'un estany no encanten de la mateixa manera que les d'un altre. Els Països Catalans tenen un imaginari fantàstic molt ric, sense voler dir que els éssers propis d'una zona també ho siguin d'una altra.

Després de quatre setmanes descrivint la mitologia de cada llogarret, toca preguntar-se si el país compta amb un imaginari fantàstic comú. El folklorista Jan Grau apunta una primera idea: "Tenim moltes Catalunyes. No pot ser igual la mitologia del bosc de les Garrigues que la del Pallars, perquè el territori no és igual." En aquesta línia opina també el pedagog i estudiós de la cultura popular Joan Soler i Amigó: "Els diables boiets són de Mallorca... al Principat no n'hem tingut mai, i ara resulta que sí que n'hem de tenir, o que tothom ha de ballar sardanes a les terres de l'Ebre, quan ells ballen jotes. Ara resulta que tenim minairons per tot Catalunya i que fora no n'hi ha, com si tot anés per autonomies... Aquesta uniformització no sé si és positiva o negativa, pero no respon a la realitat. Cadascú té els seus ritus, les seves accions."

Així, doncs, no hi ha cap enllaç que uneixi aquests elements de la cultura popular de cada punt geogràfic del país? Respectant les particularitats de cada llogarret, i tenint en compte les dissorts polítiques de cada territori, sí que es podria traçar una continuïtat entre la mitologia de les terres de parla catalana. Els antropòlegs Joan Creus i Joan Casanova expliquen, a tall d'exemple: "El que sí que sembla clar és que potser la majoria dels petits éssers fantàstics de les Illes Balears van ser duts pels repobladors catalans després de reconquerir aquests territoris als àrabs. De fet, el barruguet podria correspondre al follet, i els diables boiets als minairons, tot i que amb peculiaritats pròpies fruit tant de l' aïllament del territori com de la possible influència d'altres éssers ja existents abans a les Illes." És a dir, sense poder afirmar amb rotunditat l'existència d'una mitologia nacional compartida a Ceret, Benavarri, Manacor i Xàtiva, sí que es poden inferir uns lligams històrics que, unint les diferents cosmovisions locals, conformarien un imaginari fantàstic similar arreu dels territoris de parla catalana.

*

Ginebreda . A Fumanya ( Berguedà ) existeix una donota que dóna nom a la cova de la Ginebreda. El seu cos és de fusta i molsa, com els arbres, amb uns braços que semblen branques. Té un geni terrible, s'irrita fàcilment i descarrega el seu furor picant amb les mans de fusta, plenes de punxes i arestes. Els seus cops produeixen una coïssor que dura set setmanes.

Dones d’aigua, goges i aloges. Esperit femení de les aigües dolces, fonts, torrents, salts d'aigua, gorgs... La seva bellesa és irresistible: qui les veu és captiu d'un entusiasme fora mida. Afortunat qui els pugui prendre una peça de roba, perquè tindrà sort la resta de la seva vida. Prenen forma de formoses donzelles que surten de nit a pentinar les seves cabelleres amb màgiques pintes d'or i escarpidors de plata.
Es conta l'existència de nombrosos casaments entre mortals i dones d'aigua, que generalment acaben de mal borràs. La dona d'aigua accepta el casament, però amb una condició: que el mortal no li retregui mai la seva naturalesa aquàtica, o bé que no l'esmenti pel seu nom. El marit gairebé sempre acaba transgredint la norma i, d'immediat, la dona d'aigua desapareix de la seva vida, enduent-se amb ella l'alegria i la felicitat. Tot i això, si el matrimoni ha tingut fills, la dona d'aigua torna cada nit a casa, d'amagat del mortal, per acaronar els seus infants. A la serra de l'Albera ( Vallespir ) s'hi apleguen la nit de Sant Joan, ballant al voltant de les ruïnes de Sant Salvador, damunt de Sant Pere de Rodes.

Llufes. Deïtats de l'aire, etèries, de figura femenina i bellíssimes. Són molt sentides, agraïdes a qui els fa bé, però esquerpes a qui els fa mal. Es diu que són elles qui provoquen els ecos enganyosos de les muntanyes. A Pals ( Baix Empordà)  n'hi ha una bona colla.

Pare de la neu. Pels volts del mes de febrer organitza una gran festassa al cel -amb banquets, danses i xerinola- a la qual hi són convidats una gran multitud d'éssers fantàstics d'una i altra banda dels Pirineus. Mesos abans, els seus servidors hauran anat plomant grans quantitats d'oques, que són el principal àpat dels tiberis. Aquestes plomes cauen a la Garrotxa i així és com queda tot nevat.

Pare llop. Es diu que habita a la cova dels Orriols, a la Pobla de Lillet ( Berguedà ). Ha adquirit poder sobre els llops, que governa com vol i que mana atacar els ramats dels pastors que no li tenen cap respecte. En dies de grans freds o tempestes, baixa als poblats a demanar una mica de menjar. No convé negar-li res, perquè pot fer que els llops ataquin els ramats. Un ric pagès de la Terra Ferma no va tornar a prosperar fins que va fer les paus amb el Pare Llop. En una masia de la Pobla de Lillet, quan el van reconèixer, es van abraonar sobre ell i el van deixar ben baldat. Aquella nit, una llopada va matar totes les ovelles de la masia.

Pericó. El geni del metall, l'ànima del ferro, del Ripollès i la Cerdanya. Molt menut i gairebé invisible, s'enfada quan hi ha foc, salta d'entre les flames i creix fins que es converteix en un gegant enorme de ferro massís, que esmicola tot per allà on passa. Els ferrers, abans de començar la feina, donen tres cops de mall sobre l'enclusa pensant en el Pericó, perquè no pugui sortir de dins el ferro.

Mangarrao. Ésser petitó i misteriós, propi de l'Alguer, que es dedica a espantar les criatures

Erulet. Era Val d'Aran és l'àmbit natural de l'Erulet, un ésser que, en el moment de la creació del món, no va voler escollir entre el bé i el mal, motiu pel qual no va ser acceptat ni al cel ni a l'infern, i va quedar confinat a la vall d'Haut Garona, entre Bossost i Lés. Per protegir-se de les seves malifetes, la nit de Sant Joan, els habitants de Lés passegen les halles pels voltants del poble i cremen eth haro.

Bogiot. A Mallorca, es Bogiot es considera que és el geni del blat, que protegeix el cereal, impulsa el seu creixement i garanteix el pa de cada dia als mortals. Aquest geni s'amaga a les darreres espigues del camp segat.

Bernat Ferrer i Frigola

publicat a:

http://www.mareterra.cat/index.php?option=com_fireboard&Itemid=26&func=view&id=37&view=threaded&catid=17

.

altres articles al blog:

les Rondalles Meravelloses i la Narració ( Àngels Missé ).

les fades als Països Catalans ( Rosa Mut, etc. ).

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Les poblacions d'isard es recuperen després del pestivirus.

.

*

Les poblacions d'isard es recuperen després del pestivirus

Publicat a Diari Forestal. Flora i fauna

Enguany ja s'han donat permisos de caça a les quatre reserves del Principat

El Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) ha constatat que les poblacions d’isards del Pirineu segueixen la seva recuperació tot i la malaltia del pestivirus que ha afectat l’espècie els darrers anys. Els resultats dels censos efectuats a començaments d’estiu pels agents rurals, guardes de reserva de fauna i personal tècnic del DMAH a les quatre reserves nacionals de caça (RNC) gestionades per la direcció general del Medi Natural indiquen que les poblacions s’han estabilitzat i presenten un lleuger increment.

En les quatre reserves, s’hi han comptabilitzat un total 6.890 exemplars d’isard, una xifra superior als 6.614 de l’any 2008 i als 6.560 de l’any 2007. Els censos i programes de seguiment consecutius del Departament mostren una millora progressiva en el nombre d’individus en aquelles zones on la virulència del pestivirus va ser molt forta.

A la RNC de l'Alt Pallars s'ha passat de 1.982 isards a 1.986; a la Cerdanya-Alt Urgell 179 a 210; al Cadí és on l'increment ha estat superior de 1.276 a 15.22 mentre que al Freser-Setcases pràcticament no hi hagut variació (de 3.177 a 3.172).

El Departament de Medi Ambient i Habitatge considera que amb les dades dels darrers censos el futur de les poblacions d’isard es pot afrontar amb optimisme. El creixement de les poblacions d’isard ha augmentat en nombres absoluts més d’un 4%, tot i que a la reserva nacional de cCaça del Cadí aquest increment és superior al 19% i en la de la Cerdanya-l’Alt Urgell, del 17%. Aquesta recuperació progressiva també s’ha produït enguany, malgrat les rigoroses condicions meteorològiques d’aquest darrer hivern, en tant que la presència de la neu ha minvat la disponibilitat d’aliment per a aquesta espècie.

La caça de l’isard

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

més dels nans de Ribes.

.

*

l'amic Adolf m'ha fet arribar aquest interessant video.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo