.
*
La nit de Sant Silvestre és la festa major de les bruixes, i hom creu que és el dia que tenen més poder. La gent pren mesures per tal d'evitar la seva visita: Costums com fer una creu amb la pala en tapar el caliu de la llar amb cendra o tapar el forat del pany amb una branqueta de llorer o romaní beneït encara s'usen.
" Per Sant Silvestre entren les bruixes per la finestra "
de la pàgina de l'Escola Ramón Llull.
La dama de Montclús.
.
Els fets succeïren a la vora de Sant Esteve de Palautordera i Mosqueroles, quan encara no eren els pobles d'ara. Resulta que hi havia dos castells, el dels senyors de Montclús i el dels senyors de Palau, que es barallaven molt sovint. I allà no hi havia manera que ningú treballés als camps ni enlloc, perquè de seguida venien els soldats de l'altre bàndol i els atacaven. I és clar, tothom era pobre i vivia molt malament.
Així, que van decidir fer un pacte: els de Montclús tenien una filla i els de Palau tenien un fill, i els senyors dels dos castells van disposar que quan el noi i la noia es fessin grans es casarien i que quan tinguessin un fill seria l'amo de tot.
I a partir d'aquell moment va haver-hi pau, la gent va podre conrear les terres i fer comerç i tothom va viure bé.
Però al cap d'un temps la senyora de Montclús es va morir i el senyor es va buscar una altra dona que era més jove i molt guapa, però molt envejosa i avariciosa. I a aquesta dona, la Dama de Montclús, no li agradava gens el pacte perquè ho volia tot per ella. I vinga a dir-li al seu marit que no fes aquest pacte, i que el trenqués. I encara va ser pitjor quan es va quedar embarassada, perquè va pensar que quan el seu home, que era molt més vell que ella, es morís, ella i el seu fill es quedarien sense res. I tant, tant, va insistir que al final va convèncer al senyor de Montclús.
Una nit van anar amb tots els soldats a atacar el castell dels de Palau, que no s'ho esperaven gens. Així van començar a matar a tothom.
La Dama de Montclús volia, sobretot, matar a la filla del senyor de Montclús. I la va buscar per tot el castell. Al final la va trobar a l'església i la va assassinar. Però en fer-ho, un esquitx de sang va saltar i li va tacar el front...
Quan, al cap d'un temps va néixer el seu fill, va veure horroritzada que tenia una taca fosca al front que no marxava amb res. I tota la vida va el seu fill va ser molt desgraciat, perquè en veure'l tothom recordava el que havia fet la seva mare i ningú no l'estimava.
*
Llegenda de la Pedra Arca.
Fa molts anys, a Martorell i al costat del riu Llobregat hi havia un hostal. A l'altre costat del riu hi havia una font. La criada de l'hostal, que era l'encarregada d'anar a buscar aigua, cada dia havia de travessar el riu, tot mullant-se, perquè una riuada s'havia emportat el pont.
Un dia que la noia estava de mal humor, va dir:
- Valdria més donar-me al diable que anar a buscar cada dia aigua.
De sobte, va veure un cavaller, i li va preguntar:
- Qui ets tu? I el cavaller va contestar:
- Sóc el teu àngel salvador. No et queixis més, en una sola nit et faré un pont a canvi de la teva ànima.
La noia va acceptar la proposta, tenia molta son, i es va adormir. Enmig de la nit es va despertar i va veure el cavaller, que en realitat era el diable.
Li faltaven unes pedres que les portava del Montseny ( en algun lloc he llegit que les pedres les agafava dels emprius del turó de Morou, a la vall de Santa Fe ) fins a Martorell. La criada va anar corrents a explicar a la seva mestressa el que li havia passat. La mestressa va agafar una galleda amb aigua i la va tirar als galls. Els galls van pensar que era la rosada del matí i van començar a cantar. Els galls dels veïns també es van despertar i també van començar a cantar. Així, tots els galls des de Martorell fins a Palautordera es van despertar.
El diable en sentir-ho es va espantar perquè només tenia poders diabòlics durant la nit.
Va deixar caure les pedres que duia entre Vilalba Sasserra ( Trentapasses ) i Llinars del Vallès i va fugir. Així es va formar el dolmen de la Pedra Arca.
La gent de Martorell va acabar el pont, i el va anomenar el Pont del Diable.
*
En Pareres de Campins.
.
Temps era temps, des de Campins se sentien terribles orgies als boscos de la veïna Gualba. Llucifer hi assistia personalment.
Els efectes no van trigar a fer-se palesos: arbres secs, masies cremades, bogeries, pèrdua de collites... bruixots i dimonis rivalitzaven.
Disfressats recorrien la comarca a la recerca d'incauts. Una pobra dona remeiera que buscava herbes per a guarir les seves males digestions va ensopegar amb un dimoni que la va marcar i va acabar els seus dies cremada públicament a Sant Celoni.
Un tal Pareres, de can Pareres, va trobar el diable al cor del bosc, tapat amb una enorme capa. L'estrany personatge li va demanar si l'ajudava a mesurar la profunditat d'un barranc i quan el pobre Pareres es despenjava per una corda el maleït bromista li cridava que s'havia acabat el fil. Penjat, el tal Pareres, es va assecar com una llonganissa al sol.
Crits se sentien que l'eco escampava. Els veïns, atemorits, van recórrer a l'ajuda celestial i van acudir al lloc en fervorosa processó encapçalada per tres creus que van foragitar els sinistres habitants del Sot de les Bruixes. Un tal Francesc Pons, de Campins, afirma haver-los vist córrer riera avall i no parar fins enfonsar-se al mar llunyà.
*
.
Els pous d'en Besa.
.
Una àvia del poble de Montseny, la Maria Traveria, és qui ens va explicar aquesta llegenda tan curiosa.
Fa molt i molt de temps, quan no existien les neveres, es feien pous on la gent hi guardava el gel.
Hi havia un home molt eixerit que li deien en Besa. Aquest senyor vivia a dalt de la muntanya i volia fer un pou molt gran i profund.
Però com ho faria? Hauria de cridar un munt d'homes.
Al poble hi vivien moltes bruixes, i va anar a parlar amb elles. Quan les bruixes van escoltar el que en Besa volia, li van dir que demanés consell als dimonis. Va anar a veure'ls i va establir un pacte amb ells: els dimonis construirien el pou abans de sortir el sol, però a canvi, el senyor d'en Besa els hauria de donar la seva ànima.
L'home va acceptar, però quan li va explicar a la seva dona se'n va adonar de la bestiesa que havia comès. Entre ell i la dona van estar pensant de quina manera podien aturar el malefici del diable i se'ls va acudir de fer cantar el gall abans que fos de dia.
Quan es va fer de nit, els dimonis van començar a agafar pedres del riu i fent una filera del del riu a la muntanya, van estar treballant tota la nit.
I mentre tant la parella que varen començar a tirar-li aigua al gall i a molestar-lo, però tot i així el gall semblava que no volia cantar.
Finalment va cantar el gall quan encara faltava una pedra per posar a capdamunt del pou, i a més, aquesta pedra no s'aguantava. El senyor Besa, veient que ja havia sortit el sol i que encara el pou no estava acabat, els va dir que no els donava l'ànima.
Així va ser com el senyor d'en Besa va tenir el pou acabat sense haver de donar l'ànima al dimoni.
*
*
font:
Agenda escolar 2003-2004.
amb materials recollits per
ADEMC ( Montseny ),
APRÈN ( El Figaró ),
CEA Santa Marta ( Viladrau ),
i La Farga del Montseny ( Fogars de Montclús )
Publicat pel Centre d'Educació Ambiental Santa Marta.
Viladrau, 2003.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
nil del turó.
*
Sí, la poesia té una manera insidiosa de fer. Ens visita quan no l'esperàvem, ens prèn quan ens li confiàvem, ens menteix esplèndidament quan la crèiem veraç i ordinària a l'ordre mateix de la nostra vida. Hi recorrem per a no deixar fer el temps, i ens torna, de sobte, al temps incomputable del mite, herois si molt convé sobrehumans d'una comèdia o d'una tragèdia humana, en la qual ens veiem forçats a reconèixer-nos i a exercir-nos. És útil, benvolgut amic, a qui com a tu atén una vocació de poeta, sense per això caure en el mal consell d'organitzar la seva vida segons els versos futurs - és útil, dic, d'anticipar-se resoltament als paranys de la poesia construint un mateix d'un cop els seus mites. Tan ingènuament com es vulgui; traient, si cal, llur matèria dels llibres, que no són mai tan tristos com la carn. S'ha dit que l'amor és la mentida heroica de la solitud: sempre una forma del do de si. No gosaria afirmar tant del somni, i menys del somni arbitrari, com són els d'aquest recull teu; però s'acosta a l'amor, com si discretament l'imités. Per joc pur o per una virtut ni que sigui vergonyant: l'amor és salvador fins quan és vist pel mirall. Comparsa humil o protagonista emplomallat, per una estona alliberadora domines un mite, n'ets un sobirà que creant-lo es crea, que almenys joiosament s'hi assaja. Sàviament clous el cicle dels teus somnis amb l'etern de Nausica: dónes tot un bell món destruït per a retrobar-te, nàufrag sol i nu, davant la noia que t'ha somiat en poesia. Quan te n'has despertat, has sentit que la vida recomençava:
en un instant de la teva vida real, tu saps quin, només tu has de saber quin. Pots recuperar el món perdut, tanmateix.
Ets madur per a la teva poesia...
.
Carles Riba.
d'una carta a l'autor. febrer del 1953.
*
*
NIT PRIMERA. EL PACTE.
.
Oh pacte mut, fermança indestructible,
vella de segles!
De quin caçador antic seguiu les regles,
mantenidors del llaç que no és visible?
*
Evidentment, havia perdut el rastre. Feia molta estona que empaitava el cérvol ferit a través de bardisses i de boscos, de torrents i de clarianes, d’obacs i de clotades, però ara semblava que l’havia perdut ben bé de petja.
Vaig restar dret davant d’unes gatoses, amb l’arc a la mà esquerra i les sagetes de punta de sílex a la mà dreta, sense saber què fer.
Ah! M’oblidava de dir que jo era un caçador neolític, que vivia a una cova d’un turó prop del mar, i que m’era absolutament necessari caçar aquell cérvol, perquè feia cinc dies que no aconseguia dur res a casa. I la meva muller i els meus fills començaven a passar gana.
Mentre rumiava què podia fer, aparegué ell. De primer em vaig pensar que era el cérvol que tornava, i va anar de poc que no li engego una sageta. De seguida vaig veure, però, que era El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Era ell, sí, i jo prou sabia que la seva carn no m’aprofitaria gens. Però... I vaig alçar a poc a poc l’arc amb la sageta a punt. Mes, què feia, ell?
Amb el cap alçat i les orelles dretes, ensumava ansiosament l’aire. Tot d’una, un calfred el travessà i restà immòbil, palplantat, només amb un lleu tremolor a la cua dreta i rígida.
Això durà poc, perquè, sense donar-me temps a disparar, féu un bot rapidíssim cap endavant i desaparegué entre els matolls del bosc. Jo el vaig seguir, amb l’arc a punt, però mai no se’m posava a tret. Ell semblava seguir un rastre, per la manera com flairava la terra i per l’excitació que demostrava, i per fi es deturà a l’altra banda d’unes bardisses, on el vaig sentir grinyolar i escarbotar. Jo vaig rodejar ràpidament les bardisses, i me’l vaig trobar dret i radiant al costat del cérvol que jo havia estat empaitant, que jeia mort a terra.
Ah! Allò fou molt gran i molt important! Tot d’una se’m va ocórrer que si El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú volia posar-se al meu servei, podriem fer una gran feina plegats i jo em convertiria en el primer caçador de la contrada. Ell m’alçaria la caça i jo la mataria. Ell m’ajudaria a seguir els rastres i em descobriria peces que anessin a morir embardissades, com aquella. I em vaig ajupir, i li vaig passar la mà per l’espinada, tot dient-li mots afalagadors. Ell - cosa estranya - no fugí, sinó que mogué la cua alegrement i bordà al cérvol mort.
I aleshores jo em vaig treure el coltell de sílex que duia al cinyell i, clavant-lo a la pitrera del cérvol, el vaig obrir i li vaig arrencar el cor, que vaig llençar a El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Ell l’agafà al vol i se’l menjà sense deixar de remenar la cua.
Vaig escorxar i esquarterar el cérvol a l’indret mateix i vaig fer un farcell amb la pell i totes les parts aprofitables de la bèstia. Mentre durà l’operació vaig anar llençant llepolies al meu company, qui les entomava al vol i se les empassava amb golafreria, gairebé sense mastegar-les. En acabat, em vaig carregar el farcell a l’esquena i, abans d’emprendre el camí de retorn, vaig mirar-lo a ell. El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú em mirà també, i en els seus ulls vaig llegir per primer cop, “amistat”.
Tornant cap a casa, em vaig adonar que ell em seguia, com si en tota la seva vida no hagués fet una altra cosa.
Deixant el bosc, vaig agafar el camí de la carena, lliure i desembarassat.
A la meva dreta s’estenia la gran plana de les maresmes, al fons de la qual i abans d’arribar al mar s’alçava el gran Mont Solitari, on jo vivia. Davant meu continuava la serralada amb alts i baixos, i a la meva esquerra s’albirava la gran estesa de boscos i muntanyes del País Interior, al bell mig del qual s’alçava amb mil cims la Muntanya Sagrada de Pedra.
Després de seguir un tros la carena, vaig agafar el camí de davallada a les maresmes. Sense girar-me, sentia al meu darrera el clic-clic regular de les ungles d’ell, en topar amb el pedruscall de la drecera. Jo m’afanyava perquè pensava en la meva muller i en els meus dos fills. El clic-clic havia esdevingut ara un xipolleig breu, car travessàvem la regió dels aiguamolls.
Junt amb el xipolleig sentia el seu alenar ràpid, i un cop, girant-me, vaig veure que tenia la boca oberta i que la llengua roja li penjava a un costat. Això em féu molta gràcia i, agafant el farcell i l’arc amb una sola mà, amb l’altra vaig fer intent d’estirar-li. Ell m’esquivà i fent un salt de costat, em llepà tota una galta amb la seva llengua càlida i humida. Després deixà anar un lladruc breu i enjogassat, i es quedà quiet, mirant-me i alenant amb la boca oberta.
Jo estava encisat. Què dirien els altres caçadors que vivien al Mont Solitari quan sabessin el pacte que havíem fet ell i jo? Prou que es veia que ell passava gana, i que havia comprès que amb l’ajut d’un caçador resoldria considerablement la situació. I jo, amb la seva ajuda, em convertiria en el millor caçador de la contrada. Es moririen d’enveja!
A l’hora foscant arribava a la meva cova. La muller molia les darreres llavors que ens quedaven en un morter de pedra. Els infants jugaven al seu costat amb palets de riera. Jo la vaig cridar i ella em mirà, des de la porta de la cova, davant del planell on feiem tota la nostra vida.
- Mira què us porto! -,
i vaig alçar la pell del cèrvol, inflada amb totes les coses bones que contenia. Ella, però, no semblava mirar la pell. Mirava al meu darrera, amb expressió seriosa.
- Qui és aquest? -
i assenyalà El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú.
- És El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Ara li haurem de canviar el nom, perquè hem fet un pacte, ell i jo.
Però, què passava? Ell m’havia passat al davant i se n’anava cap als nens. La muller s’alçà d’una revolada i agafà una pedra de morter. Jo vaig llençar el farcell i les armes a terra i vaig córrer cap a ella.
- No li facis res – li vaig cridar -. És amic nostre!
Però ell ja era a la vora dels nens, i els ensumava de cap a peus. Els infants se’l miraven sense mica de temença, i tot d’una la nena es posà a estirar-li desvergonyidament una orella. La muller féu un xiscle i volgué abraonar-se-li al damunt. Jo amb prou feines la podia contenir, ja que ella li volia esclafar el cap amb la pedra de morter. Però aleshores ell es posà a remenar la cua i, treient novament la roja llengua, llepà amplament el rostre dels infants, que reien i picaven de mans.
Aleshores la muller s’apaivagà, i vaig aconseguir que deixés la pedra.
- És el nostre amic, veus? M’ajudarà a caçar, des d’ara. Cal que li preparem un bon jaç, a dins.
Però heus ací que s’esdevingué el que jo no esperava. Encara que el vaig cridar de la porta de la cova estant, ell no vingué sinó que, alçant les orelles, es posà a mirar de cua d’ull cap al lloc d’on haviem vingut, sense fer cap esment de mi. Tot d’una, es tombà ràpidament i se n’anà.
- Em pensava que éreu d’allò més amics – em digué la muller amb sorna.
- Ja tornarà – vaig respondre.
- No ho creguis pas – feu ella -. No tornarà.
Passaren dos dies i, efectivament, ell no tornava. Jo anava a caçar tot sol com abans i, per més que el cercava i el cridava, no el veia en lloc.
Al vespre del tercer dia, en tornar a la cova, vaig veure la muller que, dreta a l’entrada, em cridava excitadament.
- Vine! Cuita! – Jo hi vaig córrer adalerat. Què podia haver-se esdevingut?
Davant l’entrada de la cova, i mirant-me amistosament i movent la cua, era ell. Però no era pas a ell que la muller assenyalava, sinó a l’interior de la cova.
- Mira! Entra-hi tu mateix – em digué. Ho vaig fer.
Dintre, damunt d’un jaç d’herba, jeia estesa de costat ella.
Era molt semblant a El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú, però més fina. En veure’m, alçà el cap i començà a moure la cua, produint un fresseig d’herbes seques. Vaig saber que era ella perquè, en la penombra de la cova, vaig albirar quatre boletes peludes, rodones i grassones, que es movien fent tentines entre les seves potes, quasi damunt del seu ventre, grinyolant i empenyent-se les unes a les altres per haver alguna de les metes que tenien en renglera al davant d’elles.
- Com ha vingut? – vaig preguntar a la muller.
- De primer ha vingut ell – em responguè – duent-ne un a la boca. L’ha deixat prop dels nens, i se n’ha anat. Després ha tornat duent-ne un altre, i per últim han vingut tots dos, ell i ella, cada un amb un més a la boca. Em sembla que tenies raó.
I des d’aquell dia començà per a tots nosaltres una vida meravellosa. Jo sortia a caçar amb ell, que ja no es deia El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú, sino El-Que-Ajuda-A-Caçar, i aviat vaig esdevenir el caçador més famós de tota la contrada, i tothom m’envejava i envejava el nostre pacte.
Mentrestant els cadells anaren creixent, i no trigà gaire que fórem sis els que saltàvem alegrement marges i torrenteres, empaitant cérvols, conills i daines. Fins que un dia ella – que es deia La-Que-Vigila-La-Llar, tingué una lluita a mort amb una serp que anava a saltar damunt del nostre menut, i moriren tots dos, ella i la serp. La muller plorà bella estona abraçada al seu cadàver, perquè ja se’ls estimava.
Ara ell ja és vell, i ja no surt a caçar amb mi. S’ha tornat mandrós i només li agrada jeure al sol, a la porta de la cova, i deixar que els fills dels meus fills juguin amb ell i li estirin les orelles. Ell els deixa fer, car es deu recordar del dia que uns infants atrevits les hi estiraren per primer cop, davant d’una mare espantada que el volia matar... Aquell dia fou molt important per a ell, perquè entrà per primer cop a la llar de l’Home.
Però em sembla que tot el seu parentiu ha seguit l’exemple i ara ja no sóc el primer caçador de la contrada...
I... ha estat realment un somni?
*
Antoni Ribera.
*
.
de llibre dels set somnis.
Albertí Editor. Barcelona, 1953. 2ª ed., 1955.
*
postres del mateix autor:
Pan
Safo
OVNIs sobre el Montseny
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
.
. *
.
