El Turó de Morou i el Gorg Negre ( llegendari montsenyenc ).

font: Natura i Aventura.

dilluns, 21 juny de 2010

. , , , , , , , , Les antigues religions paganes de l’Europa precristiana han estat l’objectiu, juntament amb el judaisme i l’islamisme, de les persecucions de la Inquisició. La intolerància religiosa ha escrit nombrosos episodis, com el judici i posterior execució a la forca de catorze noies del voltant del Montseny al segle XVII, acusades de bruixeria. Els follets, les dones d’aigua, les bruixes i les fades són elements residuals de les creences precristianes, exiliades al bosc i acusades de pactar amb el diable per desprestigiar-los i, d’aquesta manera, marginar-los. Segons la mitologia, el gorg Negre era un lloc de reunió dels bruixots, els quals pujaven per a ballar i celebrar el sàbat. El paisatge no ha canviat gens: llocs feréstecs i bucòlics, sorollosos saltirons d’aigua i boscos de ribera on la humitat i l’aroma del fullam us faran gaudir de valent. .             . . La Clara plora a la riba del gorg Negre llàgrimes de metall que cauen pansides, lentament,per la blancor lluent i llisa de les seves galtes. No fa soroll per no despertar sospites, i la nit,llòbrega i sense estels, li és una gran aliada. S’amaga sota el recer de les ombres dels rocs,estintolada sobre un roure d’escorça clivellada. Pel camí de Gualba es van combregant la restade companys de les rodalies, dones d’aigua, la majoria acompanyades d’algunes de les sevesfilles petites, les nimfes i una colla de bruixots amb pinta de pelegrins ben vestits caminant capa la reunió anual, secreta i anònima, on se celebra un ritual d’iniciació de nous adeptes a la religió antiga. El silenci només el trenca la remor de les fulles dels arboços i les alzines, i el bram del gorg,que apaivaga les seves veus. Saben que més avall ha muntat el campament una colla de carbonersque, per res del món, volen despertar. —Deixa de sanglotar, Clara. És una veu ferma, de dona gran. És la Maria. Li lliura un mocador i la noia se les eixuga, sorpresade ser descoberta per la fada madrina, la persona que dirigeix la petita comunitat boscana del Montseny. La mirada, brillantor d’ulls en la foscor de la matinada, vessa un munt de paraules. Li recrimina el casament de la jove dona d’aigua amb un ric hisendat de la vall, resultat del qual són un fill, una filla i una relació pansida, impossible, transformada en unes visites esporàdiques als fills, d’amagat. Nosaltres, sembla dir la mirada tendra, no ens podem barrejar amb els catòlics, i menys mostrar-nos com som, amb la nostra cultura, la nostra saviesa i les nostres creences. —Ell em va assegurar que mai em passaria per la cara la meva condició de dona d’aigua —li contestaamb veu de metall. —Ha! Per als “normals” totes som unes bruixes que forniquem amb el seu dimoni, convoquem tempestes i volem amb una escombra. No ens entenen i ens volem eliminar. Ens culpen de qualsevol desgràcia... —Però, ens estimàvem... —la talla amb veu de nas. —Ai, reina. En el fons ens tenen por. Pensa en aquella tarda. Què va succeir? Una tempesta amenaçava arruïnar la vostra collita quan el blat encara no estava ben madur. Ell no hi era i tu vas ordenar segar-lo abans no perdre’l. Al final la tempesta no es va congriar i ell es va prendre malament la teva decisió i et va acusar, irat, de bruixa i de dona d’aigua. I tu, què vas fer? —Fugir. —Marxar sense els fills, donant-li la raó. La Clara abaixa el cap i recorda la primera vegada que va veure el Felip, el bell Felip, caçant al rierol on ella s’hi banyava. Era un jove ferm d’ulls d’un verd de fulla tendra de faig,els peus com columnes i una cueta on recollia la cabellera. Un escalf va apaivagar la gelorde les aigües i el cor va iniciar un seguit de tombarelles que insuflava torrents de sang perles seves artèries d’una manera inimaginable, mai coneguda. El Felip no la va reconèixer d’unbon començament: estava astorat per la bellesa que emergia del rierol, seminua, els cabellsrossos i molls, el vestit arrambat a les cuixes però deixant el pas lliure als ulls per sobre delmelic, en què els pits destacaven per una blancor que els mugrons, negres, feien destacar. Només més tard, quan la metzina de l’amor el tenia anorreat, es va adonar de qui era: la Clara Catasús, la filla de la bruixota que vivia damunt l’esquei del turó de Morou. Ningú no sabia del cert qui era el pare, ni el marit. Els més atrevits parlaven del dimoni. Per tant, calia traçar distància entre les dues dones. Però quan algú contreia una malaltia venèria sempre pujava pel camí del gorg Negre cap als boscos de Santa Fe per salvar-seamb les herbes remeieres que elles bullien a la caldera. El mal de panxa, beuratges peravortar, flascons amb elixirs amorosos..., no hi havia mal que elles no poguessin sanar. El magnetisme entre els dos joves va ser terrible. Però el Felip era fill d’un masover ric, i estava acostumat a aconseguir els seus desitjos. I és clar, ja se sap, allò suposava un enfrontament familiar: la història clàssica d’amors impossibles que es forgen a la cobertadel Titanic de James Cameron o entre moros i cristianes, on els sentiments franquegen labarrera de les classes socials, els diners o la religió. I el Felip, tossut, se’n va sortir.Una veu masculina xiuxiueja al voltant del gorg en un to místic mentre un noi jove reparteixun reig bord, un bolet al•lucinogen, a cada assistent. —Au, Clara, anem a la cerimònia. El ritual d’iniciació comença amb unes paraules de la madrina. Parla d’aprenentatge i sacrificidavant de dues noies de quinze anys. Un cor d’homes amenitza les ingestes i aviat lacorrua de bruixots marxen hipnotitzats cap al Pla de les Bruixes, on tranquil•lament ballensota sons i músiques sibilants.La Clara no té esma per ballar. Enyora els fills, el petit Albert i la dolça Ramoneta, i allò liprodueix una certa tristor. —Des que els nostres avantpassats van aixecar els dolmens i els menhirs que el món no és el mateix per a nosaltres —torna a ser la madrina. Aquella dona vella fou la mestra de la sevamare, i des de llavors les uneix una bona amistat. —Quants anys té la teva filla? —Vuit. —Doncs vigila que el marit li farà fer la comunió i ja no podrà ser instruïda com a dona d’aigua.Aquelles paraules signifiquen que l’ha de separar del Felip per portar-la al cau dels follets,de les bruixes i els gnoms, i qui sap si aquell canvi de rumb, rumia la Clara, serà beneficiósper a la Ramoneta. La música pren un toc d’eufòria i, malgrat els esforços de la congregació, els carboners s’han despertat, i tres han fet cap a la clariana, on observen atònits la festa abans de marxarcames ajudeu-me cap a Gualba, on explicaran mil visions, mil obscenitats que els capellanots i els beats del poble escamparan per tota la vall, per a suplici de l’ancestral comunitat.   *   *   *

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

convivents ( DEPANA ).

.

*

 

.

Aran, país d’ossi.

 

Eth mèn pair siguec mèstre d’escòla deth 1925 ath 1930 a Bausèn. Un dia que gessèc d’excursion damb es escolans, de jos ues mates d’aueràs vederem un os. L’observèren damb cèrta admiracion e cadun seguic eth sòn camin. Ne eth plantígrad, ne eth mèstre, ne es escolans experimentèren cap sentiment de risc ne menaça.

 

Aran a estat tostemps país d’ossi. En tot saber qu’es donades de testimònis anonimi còsten de conéisher pera lei deth silenci ( qu’a imperat es darrèri ans sus aguest tèma ara Val ), i auèren donades de presència enquias ans 90. Eth lòc a on non s’arribèren a extinguir siguèc ena val pallaresa de Bonabé.

 

Dempús dera reintroduccion deth 1996, er os a estat utilizat coma arma politica entà arténher mès competéncies e recorsi. Com auèm ja dit d’auti viatges, era avidesa politica junhuda ara irresponsabilitat de bèri mieis de comunicacion, an metut aguesta espècia laguens der uelh der auragan mediatic. D’aguesta forma, auèm artenhut que sigue er unic lòc deth continent a on er os brun non ei ua oportunitat, mès lèu un teoric problèma. Eth sector dera ramaderia coneish qu’a ua situacion malaisida, mès era sua conjontura negatiua non deriva des baishes que cause er os.

 

Aguestes baishes son un ahèr a solucionar, pero non ei era unica manèra d’abordar eth tèma. Damb ossi o sense, eth sector primar de montanha ei practicaments extinguit e ei ua pèrta irreparable que non mos podem perméter. Sigatz coma serà, cau méter mès enfasi en era sua promocion e supòrt, e mens en es conflictes entre ossi e pagesi.

 

Tau coma li passèc ath mèn pair, aguesta primauèra auèm viscut ua situacion unica damb tranquilitat. Auèm vist coma eth silogisme Aran e ossi parièr a problèmes, s’a trincat: Aran e ossi an conviscut damb normalitat. D’aguesta forma eth grop de seguiment de DEPANA a estat observant diuèrsi exemplars sense cap sòrta d’incident. Efectivaments, non solaments auèm gaudit dera montanha sauvatja, mès qu’auem trabalhat code a code damb es guardes, damb eth Conselh Generatz, damb es jornalistes, e auèm pogut dar un messatge positiu d’un lòc fòrça toristic damb un pialèr de vaques a on, sense cap event remarcabla, se vedie er os practicaments cada dia... E non i auie cap problema!!!

 

Es imatges d’Oriol Alamany an estat un extraordinari veïcul entà mostrar un paisatge beròi e un document de molta qualitat deth qué hègen es animaus: pasturar èrba as solanes, lheuar calhaus, escalar, dormir, eca. Totes aguestes setmanes tan magnifiques qu’auem viscut tamben an estat possibles gràcies ath trabalh contunhat e quasi anonim de Marc Alonso, qu’a seguit fidèu ara causa ursina en tèrra hostila.

 

Mercès a gent coma eth es aranesi qu’èm en favor der os podem parlar-ne publicaments, deféner que i a un espaci entara grana fauna e qu’aguesta ei part dera identitat d’Aran.

.

Lluís-Xavier Toldrà.

 

* * *

 

2010: OBSERVADA UNA FEMELLA AMB DOS CADELLS AL PIRINEU FRANCÈS

 

El passat 20 de juny un grup de persones van veure durant 10 minuts una femella d’ós amb dos cadells nascuts aquest passat hivern. L’observació es va fer a les muntanyes del municipi francès de Couflens ( al nord d’Esterri d’Àneu ).

L’anàlisi genètica dels indicis recollits confirmaran qui són els pares dels cadells. Probablement són fills de l’óssa Caramelle nascuda al Pirineu l’any 1997 o bé d’una filla seva nascuda l’any 2002.

La població ursina del Pirineu se subdivideix en tres nuclis ( occidental, central i oriental ), però només al central hi ha femelles i, per tant, és reproductor. Dins del nucli central hi ha dues zones claus per a la reproducció de l’ós, per una banda el Baix i Mig Aran, i per l’altra l’Alt Àneu ( Pallars Sobirà ) i els municipis francesos de Couflens i Salau. Actualment la població pirinenca d’ós bru s’estima entre 20 i 25 exemplars.

 

* * *

 

Sí a l’ós al Pirineu!

 

DEPANA va participar el cap de setmana 8 i 9 de maig en una reunió internacional d’associacions conservacionistes de França i Andorra, en el marc del CIAPP ( Conseil International pour la Protection des Pyrénées ), amb l’objectiu de coordinar accions i campanyes de conservació d’aquesta espècie.

D’aquesta reunió en sortí el “Manifest per un pla global de restauració i de convivència amb l’ós a la serralada pirinenca” que DEPANA i més d’una desena d’entitats conservacionistes van subscriure per tal de potenciar la reintroducció i conservació de l’ós bru del Pirineu.

D’altra banda França no alliberarà óssos al Pirineu aquest any 2010. França va temptejar la possibilitat de que fossin óssos cantàbrics els propers que s’alliberessin al Pirineu, però experts com ara la Fundación Oso Pardo van determinar que la població cantàbrica ( 150 óssos ) encara no és prou gran com per ser una població donant d’óssos.

DEPANA accepta l’ajornament de nous alliberaments si s’aposta d’una menera decidida per acostar postures amb els col·lectius més reticents a la reintroducció de l’ós, i es promou el diàleg i la informació sobre l’espècie adreçada a les persones que viuen al Pirineu.

 

* * *

 

Seguiment de dos óssos a la Val d’Aran

 

Es tracta de dos exemplars subadults, un ros i un altre marró-grisenc, de sexe encara no determinat, probablement “Nhèu” i “Noisette”. La confirmació definitiva de la identitat dels óssos es coneixerà quan es tinguin els resultats de l’ADN dels rastres recollits pels guardes del Conselh Generau d’Aran.

 

Durant la darrera setmana de maig i les tres primeres de juny, l’expert en l’ós bru Marc Alonso, el fotògraf profesional Oriol Alamany i altres membres de DEPANA van fer el seguiment de dos óssos pirinencs a la Val d’Aran. Com a resultat d’aquest seguiment es van obtenir fotografies i vídeos de gran qualitat, que permeten contemplar els exemplars d’ós bru en el seu habitat natural. Els podeu consultar a la web de DEPANA.

 

Nhèu, Noisette i els nens del Pirineu

 

Són dos óssos subadults, un ros i un altre marró-grisenc, de sexe encara no determinat. Probablement es tracti de Nhèu ( neu en aranès ) i Noisette ( avellana en francès ). L’origen dels noms ve de les escoles pirinenques. Nhèu va ser el nom proposat per l’escola de Vielha en el marc de la campanya d’educació ambiental “PIRINEU VIU” de DEPANA. El nom de Noisette va ser proposat per les escoles del Pirineu francès.

 

Aquests óssos van néixer a les muntanyes de Bossòst ( Val d’Aran ) al gener del 2009 i, com és normal en l’espècie, durant la primavera es van emancipar de la seva mare, una vegada va entrar en zel al mes de maig. Els dos germans romandran junts un any més, aproximadament, fins a la seva separació definitiva.

 

Les proves d’ADN

 

La confirmació definitiva de la identitat dels óssos es coneixerà quan es tinguin els resultats de l’ADN dels rastres recollits pels guardes del Conselh Generau d’Aran, a qui DEPANA va mantenir informats en tot moment dels moviments dels óssos i a qui agraïm la seva col·laboració, entrega i professionalitat.

Les fotografies i vídeos van ser enregistrats vora d’un lloc de forta afluència turística a la Val d’Aran i, per evitar interferir en una època sensible del seu cicle vital ( el moment d’independitzar-se de la mare ), no van ser fetes públiques fins que els óssos van abandonar el paratge.

 

Unes imatges molt valuoses

 

En l’actualitat hi ha molt poques imatges d’aquests animals captades en llibertat als Pirineus, i d’aquí la seva importància. DEPANA vol destacar la total normalitat i pacífica coexistència entre óssos i persones. Els óssos van mantenir la distància i discreció davant la presència humana, com quan un matí es van concentrar uns cinquanta turistes a la zona mentre un ós pasturava tranquil·lament uns cinc-cents metres per sobre d’ells. Els ramats van pujar als prats d’estiu aquelles setmanes sense incidències.

 

Durant aquell temps els óssos van estar menjant herba i plantes tendres com és habitual a la primavera; cal recordar que el 75 % de la seva dieta és d’origen vegetal. També se’ls va observar esporàdicament fent forats buscant insectes, bàsicament formigues, per alimentar-se. El seguiment es va fer a una distància suficient, amb prismàtics i telescopis, i les imatges van ser obtingudes amb un potent teleobjectiu, amb la finalitat de no molestar els animals. Els óssos es van moure entre els 1600 i els 2000 metres d’alçada en una zona que alterna prats i boscos.

 

Un hàbitat molt saludable

 

L’aspecte dels óssos es va verificar com a molt bo i saludable, demostrant la bona qualitat de l’hàbitat pirinenc i la viabilitat de l’espècie en aquesta serralada. Recordem que l’ós va ser reintroduït al Pirineu a finals dels 90 per reforçar la llavors feble població autòctona ( amb només 5 exemplars en aquell moment ). Encara avui sobreviuen 2 o 3 exemplars originaris pirinencs. DEPANA considera que el pitjor enemic de l’ós és el seu desconeixement i una de les seves tasques prioritàries és la difusió d’informació sobre els platígrads, com la que fem des d’aquestes pàgines.

 

* * *

 

articles publicats a L’Agró Negre, nº 16. 2/2010, pp. 9, 18 i 24. DEPANA.

 

BRU: Dotze dies amb l'ós dels Pirineus from Oriol Alamany on Vimeo.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

de les orelles del llop ( Maria Estruch ).

diumenge 11 de gener de 2009

.

AVUI DIA JA NO ES VEU L’ORELLA DEL LLOP!

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

dels noms celestials, i d'un blog per estona ( ARRELS ).

.

divendres 20 d’agost de 2010

ELS NOMS POPULARS DE NÚVOLS, BOIRES I VENTS AL BERGUEDÀ ja és a les llibreries des del 14 d'octubre

Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà.

Maria Estruch

L'objectiu d'aquest llibre és fixar en lletra impresa les paraules que els nostres pares i sobretot avis i padrins empraven habitualment per a referir-se als fenòmens meteorològics que regien les seves collites i les seves vides, quan l'agricultura i la ramaderia eren les activitats fonamentals i quan tota predicció meteorològica els venia de l'observació directa del cel, de l'experiència i dels coneixements transmesos generació rere generació. Aquests coneixements i aquesta experiència han creat un vocabulari i un tou de locucions i dites d'una riquesa excepcional.

· Editorial: L'albí
· Col·lecció: La guita
· Enquadernació: Rústica amb solapes
· Mides: 15,0 x22,5
· EAN: 9788489751828
· PVP: 17,31 /18,00 €.

dijous 25 de març de 2010

"Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà" ja està en premsa!!

El 1993 Albert Manent començava una enquesta comarca per comarca encaminada a recollir els noms populars dels núvols, les boires i els vents, després de constatar que el Diccionari Català-Valencià-Balear, la magna obra d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, no aplega més que un vint per cent d’aquest vocabulari que constitueix aquest tresor popular encara viu. Tampoc Joan Amades, al seu llibre Astronomia i meteorologia populars (El Mèdol, Tarragona 1993, segona edició), aplega gaire més d’una setantena de noms de núvols i de boires, entremig d’altres fenòmens atmosfèrics. I Antoni Griera, al Butlletí de dialectologia catalana (juliol-setembre del 1914), va recollir uns quatre-cents noms de vents en tot el territori de llengua catalana.

Aquest vocabulari, com també el referit a tants i tants àmbits de la saviesa popular, lentament però inexorable, es va perdent amb el relleu generacional i els nous temps tan “tecnològics i globalitzats” que porten implícit el risc del desarrelament i la despersonalització.

Fins al 2009 Manent ha publicat en llibre les següents comarques: el Baix Ebre, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, les Garrigues, el Maresme, el Penedès (que comprèn el Garraf), el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Solsonès, la Terra Alta, l’Urgell, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i la Segarra. També està recollit el vocabulari de la Selva, juntament amb Joan Cervera i Batariu, amb qui ja ha publicat els darrers títols. A aquesta col•lecció s’hi afegeixen els treballs efectuats per d’altres estudiosos (Josep Riba i Gabarró, Lídia Cruset, Mireia Custey, Sònia Peitiví, Tere Izquierdo, Pili Ibáñez, Maite Moya) en les comarques de l’Alt Empordà, l’Anoia, el Montsià i el Bages (recollit per qui signa el present, durant el 2002). I encara, s’han publicat els reculls d’Eivissa i Formentera i d’una part de Mallorca (M. Bonet Rigo, M.Grimalt Gelabert); i Jordi Manent té enllestit gairebé el d’Andorra. El projecte de Manent, i de tots els que l’ajudem i ens l’hem fet nostre, és acabar el mapa de la Catalunya del sud i fomentar treballs semblants a les comarques del Rosselló, el Capcir, etc., i a tot el País Valencià. Es tracta d’un treball de cultura popular però també de dialectologia, prou ambiciós perquè el temps passa inexorablement i s’emporta mots i persones que són un pou de saviesa, i l’espai geogràfic a enquestar és d’una gran magnitud i això reclama temps i dedicació, però sobretot amor per una tasca ben altruista.

L’objectiu d’aquesta recerca no és altre que fixar en lletra impresa i pels mitjans que les noves tecnologies ens posen a l’abast (fotografia i gravacions de veu digitals, especialment, que tot i que de moment no es publiquin, queden enregistrades per a futurs estudis) les paraules que els nostres pares i sobretot avis i padrins empraven habitualment per a referir-se als fenòmens meteorològics, sovint aclaparadors, que regien les seves collites i les seves vides, quan l’agricultura i la ramaderia eren les activitats fonamentals que els donaven sosteniment; i quan tota predicció meteorològica els venia de l’observació directa del cel, de l’experiència i dels coneixements transmesos generació rere generació. Aquests coneixements i aquesta experiència han creat un vocabulari i un tou de locucions i dites d’una riquesa excepcional.

La preservació d’aquest món i d’aquesta riquesa que se’ns esmuny dels dits mentre s’escolen els dies és la fita d’aquest projecte d’Albert Manent, del qual m’ha fet partícip en confiar-me la recerca dels núvols, boires i vents ara també al Berguedà.

Pel que fa a la metodologia i prenent el criteri cronològic, direm que aquest és un estudi sincrònic d’una realitat lingüística, dut a terme bàsicament durant el quart trimestre de 2009. Quant al criteri geogràfic es tracta d’una monografia referida a una zona concreta: la comarca del Berguedà, considerada com a una unitat dialectològica. Però el criteri que preval en aquest estudi és per força el criteri cultural, perquè vol ser l’estudi del reflex lingüístic del coneixement que posseeixen els individus més grans que han viscut des de joves arrelats al medi, amb les seves maneres de fer i treballar, de pensar i creure, i que han aportat les dades antropològiques i semàntiques d’aquest estudi.

El material bàsic d’estudi i documentació (deixant a part la bibliografia constituïda per la col•lecció endegada per Albert Manent sobre el tema, pel Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll i els estudis d’Amades, Sanchis Guarner i Griera) són les fonts orals que s’han recollit. La col•lecta s’ha fet amb gravadora de veu digital i s’han emmagatzemat les entrevistes en DVD de cara a una òptima conservació i anàlisi. Les entrevistes tenen com a base un qüestionari elaborat amb criteris etnolingüístics , i van més enllà de la constatació de l’ús d’unes paraules. Sovint les preguntes s’endinsen en les formes de fer i de viure, les creences i la cultura i pretenen fer fluir tot aquest món de boca dels informadors i constitueixen un guió previ de l’entrevista, que s’ha adaptat a cada cas perquè en resultés una conversa dirigida però on els informadors tinguessin total llibertat i en fossin els únics protagonistes.
Així, visitant poble per poble, i reunint unes quantes persones grans de cada municipi, representants dels diversos nuclis i masies que formen el terme, se’ls ha demanat sobre el temps atmosfèric. Aquesta feina s’ha convertit a cada indret en una conversa entre amics, que duia a parlar d’altres temes igualment interessants (bandolers, màgia, bruixeria, llops, anècdotes viscudes...) i que evidenciaven el doll d’experiència i saviesa, d’aquestes persones, majoritàriament pagesos i pastors. N’han sortit refranys de tota mena, cançons i esquellades, topònims i malnoms... Les generacions que ronden de la setantena en endavant conserven una riquesa lèxica i un doll de dites excepcional que el jovent no podem permetre’ns el luxe de perdre per mor d’una modernitat mal entesa: els nous temps tan tecnològics han de saber encabir aquest tresor popular, a risc de perdre-hi en humanitat si es fa altrament. Així mateix, aquest tresor popular, hauria de poder-se encabir d’alguna manera en els programes escolars, el planter del futur, no ho oblidem.

Repassant les entrades d’aquest petit diccionari hi trobareu noms que són comuns a totes les comarques: calçada, bassetes, ròdol,... però també hi trobareu noms ben específics de la comarca i fins i tot d’un poble o d’uns pocs pobles en concret (la comiana, la broma de Carol, la broma que porta areny, la misèria, el vent de Gabarrós, la barrufaca...). També hi trobareu noms compartits amb una comarca veïna, com és el cas del Solsonès o del Bages, que tenen en comú vocabulari amb els pobles fronterers. I encara hi trobareu comparacions amb elements similars: noms d’animals (la serp, l’euga del pla de l’Orri o la de la Clusa), del vestit (barret, mantellina), mitjans de transport (la ferroviària, barquetes), estructures i construccions (empedrat), anatomia (forat de la minyona) o personificacions (el tinent de Gósol, la iaia del Putxot)... ben curiosos i descriptius; i la presència d’elements religiosos o mítics (la torre de Sant Jeroni, el bisbe de la Seu) o el nom del personatge que va definir el fenomen (la processó del Periques), etc. Hi ha vacil•lacions entre “broma” i “núvol” -o també “núgol”-, amb predomini del primer mot, la qual cosa fa que hi hagi un alt percentatge de noms de núvols en gènere femení (164 d’un total de 267); noms derivats de topònims comarcals com la berguedana o la bertrana, o topònims relacionats amb l’indret del territori sobre la vertical del qual es troba (la castellera dels Porxos, la comiana), etc. La imaginació popular a l’hora de trobar mecanismes de generació de noms de fenòmens atmosfèrics és tan creativa que, al costat del vocabulari general compartit amb tot el domini català, troba solucions lingüístiques noves i pròpies per a explicar-se el món amb total precisió, o per afectació de la rima d’una sentència o refrany (la burra esquilada amb l’esquena blanca). El fenomen del “ieisme” hi és ben representat (“escabeiats”, “vermeior”) i també multitud de paraules dialectals, així com la incorporació de moltes dites i refranys, i creences, maneres de fer i d’explicar-se el món, amb part dels quals s’ha fet un apartat especial al final del llibre per tal de poder encabir tot aquest tresor popular relacionat amb la meteorologia i el cicle del temps.

No podríem acabar aquesta introducció sense referir una anècdota narrada per la filla d’una fadrina de la casa de Meranges que presencià els fets i que il•lustren la importància del saber popular: Un meteoròleg del segle passat, investigant el temps, va viure tres o quatre dies a l’esmentada casa de Meranges, situada entre Castellar de N’Hug i la Pobla de Lillet. Un dia al capvespre el ruc, que era a l’estable, es posà a bramar. El padrí de la casa, que havia vist tres guerres (la dels carlins, la de Cuba o dels “xipaios” i la guerra civil), anuncià:
- El ruc brama, demà el temps canviat.
- Poc que ho trobo...-contesta el meteoròleg fitant la vista en els seus aparells sofisticats.
L’endemà hi havia un pam de neu. Veient-ho l’home del temps conclogué:
- Ja me’n torno. Saben més els rucs de la muntanya que els savis de Barcelona.

Tot aquest recull no hauria estat possible sense l’ajut indispensable i generós d’aquelles persones que a cada poble heu aplegat i reunit aquest tou de savis meteoròlegs de l’experiència. I per descomptat, no s’hauria pogut fer sense els protagonistes: tots els que heu participat en l’enquesta i heu volgut fer-nos partícips de la vostra saviesa.

A continuació figuren, per pobles i per ordre alfabètic, aquestes persones (265 en total) que han participat en l’enquesta, com a informadors i/o com a organitzadors de la visita, amb la data de les entrevistes, el nom de la casa pairal dels informants i la seva edat entre parèntesi:

A Avià (6 d’octubre de 2009), Dolors Badia i Cirera de cal Teuler (83), Josep Burniol i Fíguls del cal Jepet (89), Lluís Canal i Gonfaus de cal Lluc (74), Ramon Capdevila i Macià de cal Catrau (77), Pere Closa i Capdevila (71), Adelina Costa i Cumellas (72), Josep Costa i Serra (80), Joan Deu i Bagué de cal Deu, Benet Fíguls i Canal de cal Ferrer (73), Josep Gabarró i Gorgas de cal Gabarró (83), Marcel•lí Malé i Corominas (87), Joan Orriols i Santacreu de ca la Quiniela (94), Montserrat Pons i Casòliva (82), Montserrat Pujols i Pagerols de cal Castella (85), Ventura Sabata i Millat de cal Sabata (87), Josep Subirana i Fíguls de la Roca (71), Àngela Suñé i Bars de cal Bep (88), Carme Tarrés i Carol (84), i Rufina Vila i Closa de la Teuleria de Graugés. Han organitzat la trobada mossèn Ramon Viladés i Llorens, i Josep Gabarró i Gorgas.

A Bagà (23 d’octubre de 2009), Josep Badia i Marginet de Malanyeu (88), Mercè Martorell i Torredeflot de cal Tutà (86), Joan Ramon i Cinca de cal Romà (80), i Antonio Silvestre Sanchezmarín (85). Han organitzat la trobada Isabel i Trini de la Fundació Salarich-Calderer.

A Berga (20 de novembre de 2009), Fernando Barniol i Gragés de cal Galta (76), Montserrat Canal i Costa de la Valldan (81), Jaume Comelles i Peypoch (80), Josep Corbera i Ventura (64), Lluís Manel de Ferrer i Fígols (57) que fou entrevistat a Olvan, Pilar Fígols i Bover (85) que fou entrevistada a Olvan, Quirze Grifell i Sala (53) que fou entrevistat a Viver, Montserrat Pujols i Pagerols que fou entrevistada a Olvan, Jaume Riu i Pujantell de la Valldan i fill de la Muntada de la Coma (76), Melcior Tubau i Rota (90), i Genoveva Xandri i Tarrés que nasqué a cal Cameta de la Coma (79). Han preparat la trobada, Maribel Iglésias i Trasserra i Lluís Armengou i Hurtado de cal Rovira de la Valldan. Mossèn Ramon Viladés i Llorens ha fet d’enllaç.

A Borredà (16 de desembre de 2009), Josep Camprubí i Puigcorbé de cal Rovires (76), Joan Cunill i Rota de cal Marxant (82), Joaquima Cunill i Rota de ca la Noia (86), Dolors Fàbregas i Comas de cal Mitjana (89), Maria Freixa i Costa de cal Freixa (63), Romuald Freixa i Costa de cal Freixa (67), Amparo Masegosa i Sánchez de cal Bosoms (68), Carme Pregonas i Planas de cal Domènech (85), Dolors Pregonas i Soler de cal Biel (72), Josep Puig i Sañas de ca l’Ayano de Borredà (76), Rosa Puig i Sañas de cal Sala (77), Dolors Riera i Vilalta de cal Polacro (69), Rosa Riera i Vilalta de la Riera (75), Josep Rota i Bover de la Ribera (68), Rosa M. Rota i Serra de cal Ferrer Nou (60), Carme Rusiñol i Vilalta de cal Rovires (75), Isabel Sala i Puig de cal Roma (55), Núria Tubau i Espelt del Pati (66) i Rosa M. Tubau i Riera de cal Polacro (46). Ha fet d’enllaç Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà, i ha organitzat la reunió Concepció Barniol i Terricabras de Puigcercós, regidora d’ensenyament i noves tecnologies.

A Capolat (4 de desembre de 2009), Leonor Bajona i Tarrés de la Torre de Terrers (75). M. Carme Boixader i Montanyà, alcaldessa de la població, ha fet d’enllaç, i Rosa Espinalt i Bajona ha preparat la reunió.

A Casserres (11 d’octubre de 2009), Josep Alsina i Planas de l’Alzina de Sant Pere de l’Esgleiola (84), Jaume Camps i Grané de ca la Talia (73), Lluís Codina i Calveras de cal Segarra (80), Joan Colillas i Codina de cal Celdoni (73), Miquel Costa i Fíguls (75), Fermí Cubinsà i Vilardell de cal Guerris (77), Joan Esteve i Anglill de cal Bisbe de Montmajor (80), Marta Feixas i Estragué del casalot, Pere Freixa i Vendrell de les Cots de Sant Joan de Montdarn (80), Pau Santasusagna i Soler de ca l’Antiguitat (73), Joan Selga i Pey del casalot, Jaume Subirana i Espelt de cal Cirera de Fonollet (69), Joan Subirana i Espelt de cal Sant (81), Lluís Subirana i Espel de cal Cirera de Fonollet (78), Ramon Vancells i Parera de cal Ballús de Sant Pere de l’Esgleiola (68). Ha organitzat la trobada Lluís Subirana i Escaler de ca l’Escaler.

A Castell de l’Areny (13 de novembre de 2009), Pere Massana i Rota de la Torre de Castell de l'Areny i alcalde de la població. Han preparat la trobada M. Rosa Tubau i Boixader i mossèn Josep M. Vila i Gangolells.

A Castellar de n’Hug (28 de novembre de 2009), Josep Armengou i Casals de Fanxicó (79). Han fet d’enllaç Anna Garcia i Armengou, directora del Museu del Ciment i Meritxell Tor i Guitart, de l’Ajuntament de Castellar de n’Hug.

A Castellar del Riu (19 de gener de 2010), Josep M. Marmi i Serra del Riu de Castellar del Riu (60). Ha fet d’enllaç Leonor Bajona i Tarrés de la Torre de Terrers de Capolat.

A Cercs-Sant Jordi (23 d’octubre de 2009), Celsa Blázquez Álvarez (65), Mercè Calderer i Camprubí de cal Cabaler de Sant Salvador de la Vedella (75), Gerónima Cerro Caldera de cal Perdiu (69), Carme Cunill i Dachs de Pujals de la Nou (79), Maria Górriz Villanueva de la Consolació (85), Amparo Grimaldos López de cal Terrisser (74), Ferran Guitart i Pons de Maçaners (66), Encarna Herrero Morillas de cal Barber (65), Rosita Ibars i Latorre de cal Llucià (90), Sofia Jounou i Pons de cal Dido de Fígols (78), Adela Sanaüja i Gil de Peguera (81), Antònia Serrat i Barrera de cal Toi (88), Maria Solà i Noguera de la Tuta (73), Teresa Vilaplana i Gibert (85), i Ángeles Yenes Sáez. Ha organitzat la trobada Carme Górriz Sánchez, dinamitzadora del Casal de la Gent Gran Germanor.

A l’Espunyola (10 de gener de 2010), Josep Altarriba i Argerich del Salt del Colom (57), Ramona Artigas i Pujols dels Quatre Vents (66), M. Àngels Boixadera i Muntada de cal Piu (56), Roser Boixader i Vendrell de Barballó (64), Concepció Casas i Riu de cal Pauet (66), Pere Fígols i Armengou dels Quatre Vents (70), Neus Macià i Armengou de cal Piu (82), Teresina Macià i Pairotó de cal Rossell (70), Lourdes Parera i Pons de la To (80), Carme Plana i Auguets del Salt del Colom (55), Roser Serra i Llaugí del Serrat de cal Pinsa (57), Josep Serra i Parera de la To i Roser Seuba i Gonfaus del Gran Nom (78). Ha fet d’enllaç l’alcalde Rudy Gelinne i Gelinne. Ha organitzat la trobada, sortint de missa als Sants Metges, mossèn Antoni Trasserra i Martí (90).

A Fígols (15 de novembre de 2009), Lluïsa Baño i Sabatés del Tossalet (69), Agustí Cabiscol i Reig de cal Massana (59), Josep Calderer i Saña del Castell (76), Maria Calderer i Saña de cal Bonic, Marcelí Fígols i Calderer de casa Uró (76), Rossend Fígols i Calderer de casa Uró (79), Josep Guixé i Santcliments de cal Catllar (61), Mercè Guixé i Santcliments de cal Catllar (77), Xavier Guixé i Simon de cal Catllar (32), Jesús Lozano i Lorente del Tossalet, àlies Teniente Colombo (72), Maria Rosa Martí i Rubio de la Rectoria, Isabel Martos i Gualba de casa Uró, Cèlia Santcliments i Seuba de cal Massana, Montserrat Santcliments i Seuba de cal Massana, Glòria Simon i Tena de cal Catllar (60), German Zapata Busquets de la Rectoria (67). Ha organitzat la trobada mossèn Gaspar Comellas i Lladó.

A Gironella (9 d’octubre de 2009), Filomena Burgés i Roca (73), Josep Caellas i Pujol (78), Manuel Prat i Melgosa dels Colls (86), Josep Pujol i Reig (68), Josep Rovira i Gríful (83), Antoni Valldeperas i Bertrans (73), i Josep Viñas i Sabata (72). Ha organitzat la trobada mossèn Joan Viladot i Riera. I ha revisat l’original Mercè Prat i Riera.

A Gisclareny (17 de novembre de 2009), Joan Tor i Tomàs de cal Pedrals (55), alcalde de Gisclareny. Ha fet d’enllaç Benigne Rafart i Canals.

A Gósol (27 de novembre de 2009), Maria Alè i Doñate de l’Estel (76), Hermínia Clot i Cardona de cal Nen Xic (85), Rosa Compañó i Solà de ca l’Agustina (68), Agustí Guitart i Solé de cal Serres (82), Margarida Guitart i Solé de cal Serres (81), Ramon Lagé i Martí de l’Estel (78), Montserrat Mahón i Costa de cal Calis (63), Serafina Puig i Riera de cal Fuster (83) i Maria Tort i Guitart de ca l’Andreuet de Sorribes (80). Han preparat la trobada Lluís Campmajó i Puig de cal Pipeta, alcalde de Gósol, i Begonya Montraveta i Navarró del Centre de Muntanya.

A Guardiola de Berguedà (31 d’octubre de 2009), Joan Arocas i Corominas (82), Josep Compañó i Corominas (87) i Jaume Pons i Arnau (86). Ha organitzat la reunió mossèn Miquel Farràs i Farràs (67).

A Montclar, Eduard Barnadas Gassó de can Cavaller (84), Josep Casas i Pajarols de la Vila (72), Jordi de Bolós i Capdevila de la fonda Montclanesa (80), Teresa Domènech i Riba de can Jené (68), Maria Maya i Manubens de l'Hostal de Montclar (82),
Josep Vilar i Tristany del Vilar (57). Han organitzat la trobada, l’alcalde Josep Vilar, Marc Caballol i Conxita Planas.

A Montmajor (25 de novembre de 2009), Josep Algué i Marmi de les Cots de Corrià (68), Joan Capdevila i Rial de cal Llagosta (68), Lluís Jordana i Baraup de cal Cames (75), Llucieta Pià i Boix de cal Cames (74), Ramon Riba i Esquius de can Conill Gros (53), M. Rosa Subirana i Segarra de cal Llagosta (66) i Joan Vila i Travé de casa Vila de Navès (65). Han preparat la trobada Carme Garcia Alarcón, Presidenta del Casal (57) i Joan Torres Redón de can Torres de les Alzines (75), regidor de l’Ajuntament.

A la Nou de Berguedà (24 d’octubre de 2009), Eleuterio Adelantado Vea del Ventós (72), Joan Camprubí i Armengol de cal Boixader (81), Carme Costa i Artigas de Saldes (54), Carme Cunill i Dachs de Pujals (79), Jaume Venturós i Noguera de Cuirols (67), i Lourdes Venturós i Subirà de cal Serquet (81). Ha organitzat la reunió mossèn Camil Viladrich i Casas (70).

A Olvan (18 d’octubre de 2009), Estanislau Anglerill i Vilar de cal Ferreres (69), Ramon Arias i Rota (75), Ramon Fígols i Pons de les Cases (52), Dolors Fígols i Fígols de cal Blau (81), Antònia Fígols i Fígols de cal Magí (78), Pere Fornell i Manubens de cal Verdaguer (79), Dolors Gómez i Hidalgo de cal Muntada (69), Angelina Pons i Tor de les Cases (79), Rosa Pursals i Pujol de cal Valls (82), Josep Simon i Casafont de ca l’Esqueller (89), Lluís Valls i Pursals de ca l’Escolà (65). Ha organitzat la reunió mossèn Urbici Vila i Gilabert (69).

A la Pobla de Lillet (22 de novembre de 2009), Dolors Ferrer i Cunill dels Carbonells (55), Josep Rotllan i Puig del Molí de l’Espelt (63), Ernest Sitjes i Camps dels Carbonells (52). Josep Pons, de l’Ajuntament, i Josep Bober i Camprubí han fet d’enllaç.

A Puig-reig (25 de novembre de 2009 i 17 de desembre de 2009), Lluís Babià i Casafont (67), Carme Busquets i Galera de cal Jep de Borbons (56), M. Gràcia Dolla i Capellas de cal Timó (77), Montserrat Campà i Solà de cal Prat (62), Maria Gonfaus i Reig de cal Santgelis (76), Sònia Guitart i Soler del Serrat (74), Faustí Horta i Santandreu del Cafè Nou (77), Miquel Planas i Santacreu de cal Prat, nascut al Pla de Pinós de Santa Maria de Merlès (77), Rafael Rafart i Busquets de Borbons (68), Maria Santasusana i Puig de les Abelles (76). Ha fet d’enllaç mossèn Josep Solà i Casals, i ha preparat la segona reunió Sònia Guitart i Soler.

A la Quar (7 de desembre de 2009), Josefa Cardona i Anglerill de la Cabanyeta (66), Benet Casals i Serrat de la Tor de Sant Maurici (70) i Lluïsa Tubau i Maseres de la Cabanyeta (90). Ha fet d’enllaç Antoni Franch i Cid, de l’Ajuntament de la Quar i ha organitzat la trobada M. Quar Comellas i Armengol de l’Armengol de Sagàs.

A Sagàs (7 de desembre de 2009), Montserrat Armengol i Comas de l’Armengol, Lluís Comellas i Torrentó de l’Armengol (72) i Joan Pont i Costa de cal Font (62) i alcalde de Sagàs. Pel calendari del Canelles, editat per l’Ajuntament, Antoni Armengol de Canelles. Ha organitzat la trobada M. Quar Comellas i Armengol de l’Armengol (33).

A Saldes (27 de novembre de 2009), Àngel Cardona i Perarnau de cal Calderer (62), Benet Casadesús i Rotllant de cal Xic (55), Josep Coma i Cardona de cal Quel de Feners (58), Àngel Rotllant i Tomàs de cal Minoves (53) i Ramon Tomàs i Fontdevila de ca l’Esquerrà (85). Han organitzat la trobada, des de l’Ajuntament de Saldes, Carme Rodríguez i Àngel Rotllant.

A Sant Jaume de Frontanyà (28 de novembre de 2009), Joan Torner i Pont, nascut a la Teuleria de Montclús (78) i Josep Torner i Pont, nascut a la Teuleria de Montbordó (81). Han fet d’enllaç Ernest Sitjes i Camps de Carbonells de la Pobla de Lillet i l’alcalde de Sant Jaume de Frontanyà, Ramon Vilalta i Clotet.

A Sant Julià de Cerdanyola (31 d’octubre de 2009), Joan Cunill i Rusinyol de cal Joan (82), Manel Espelt i Baldarich de cal Baldarich (81), Ramon Freixa i Cunill de cal Malanyeu (75) i Ramon Portell i Cunill del Solé (77). Ha organitzat la trobada mossèn Miquel Farràs i Farràs (67).

A Santa Maria de Merlès (1 de desembre de 2009), Rafael Bruch i Espelt de la Cortada de Santa Maria de Merlès (73), Pau Costa i Camprubí del Riambau de Sant Martí de Merlès (83), Àngela Font i Costa de cal Ferrer de Santa Maria de Merlès (88), Ramon Muntadas i Barniol de Borralleres de Sant Martí de Merlès (84), Ramon Parés i Fornell de casa Vilalta de Santa Maria de Merlès (82), i Joan Rosanas i Uró de cal Pairó de Sant Martí de Merlès (82). Ha preparat la reunió Sandra Rusiñol i Pujols de cal Miquel de Sant Pau de Pinós, regidora de cultura, festes i joventut de l’Ajuntament de Merlès.

A Vallcebre (24 de novembre de 2009), Joan Grandia i Pons de cal Xic del Sivinal (73), Lluís Guitart i Perarnau de casa Candi (67), Josep Oriola i Casòliva del Roser (55) i Andreu Puig i Traserra de cal Sastre (83). Ha preparat la trobada David Guitart i Simon.

A Vilada (13 de novembre de 2009), Josep Canal i Vilalta de la Serra de Vilada (80), Vicenç Masana i Rota (84), Miquel Pujol i Ambròs de Cal Bover (84), Joan Saña i Bartoló del Prat (83). Han preparat la trobada M. Rosa Tubau i Boixader (67) i mossèn Josep M. Vila i Gangolells.

A Viver i Serrateix (2 de desembre de 2003), Lídia Calmet i Sans de Coromines de Viver, Josep Cots i Parcerisa de les Cots de Sant Joan de Montdarn, Maria Farràs i Rovira de Carmona de Viver, Benvinguda Muxí i Vilardell de les Cots de Serrateix, Carme Prat i Melgosa de Santamaria de Serrateix, Josep Prat i Melgosa de Carmona de Viver, Marcelina Roca i Franch del Soler de Sant Cugat del Racó, Melcior Rovira i Fígols de les Cots de Serrateix, Urbici Santamaria i Cortés de Santamaria de Serrateix, Ramona Simon i Costa de la Rectoria de Viver, Josep Soler i Pladelasala del Soler de Sant Cugat del Racó, Montserrat Soler i Pons de les Cots de Sant Joan de Montdarn, Narcís Torrentó i Esteva de Coromines de Viver. Organitzà la trobada mossèn Climent Forner i Escobet. A la trobada també hi participà Albert Manent i Segimon. Ambdós també han revisat l’original.

dimarts 27 d’octubre de 2009

Els noms populars de núvols, boires i vents

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo

Excursió á la montanya de Montseny per un propietari de la vila de Breda (Artur Osona).

.

*

Excursió á la montanya de Montseny

per un propietari de la vila de Breda.

Ab la traducció castellana i francesa.

A la Associació Catalanista d’Excursions Científicas.

Per un dever de companyerisme y á impuls de ma bona voluntat , dedico aquesta tan modesta obra , resultat de mon entussiasme per una montanya tan desconeguda com admirable , á la A.C. d’ E.C. , de la que m’honro en formar part.

Serán complertas mas aspiracions , si aquest petit treball es acceptat per la Associació y si es motiu de que altres de mos companys , ab mes dots que jo , fassan altre tant , pera fer coneixer tantas bellesas y grandiositats , com posseheix la nostra patria.

Lo Autor

* * *

.

- Breda , á mitja hora de la estació del seu nom, coneguda per sa especialitat en la industria de plats i ollas. Ruinas del Monastir de monjos de Sant Benet , cual ressenya publicá acompanyada de una lámina heliográfica en son Album Pintoresch , la Associació catalanista d’excursions científicas.

Lo guia mes práctich del Montseny es en Joan Llorens (a) Rafaló , valent , honrat y prudent , y per mosso de peu en Joseph Esturgó (a) Ros , que te bon matxo.

- Hostals: can Duran , can Pons i lo Beco , en la plassa , i carrer amunt can Pedrosa.

- Monastir de Breda , á 150 metros sobre lo nivell del mar.

Camí pla y amunt , entre alsinas sureras y bordejant lo riu de Breda. A má esquerra á mitja hora de Breda , gran precipici sobre la riera , y poch mes amunt á la dreta del camí , ruinas de l’edat mitjana , ditas de can Pega. A 1 hora se passa la Riera que se deixa á la dreta pera no trobarla mes , se puja a can Roig de Riells , 3,100 passos , 1 hora de Breda y 350 metros sobre lo mar. Vegetació admirable.

Passat can Roig comensa l’ascensió per prats i boscos de castanyers per la font d’en Jaume , á 1,900 passos de can Roig. Dista 1 quart d’hora llarch y 500 metros , fins al pla de Saba , á 1 quart llarch y 800 passos de la font , altura 620 metros. Camí horriblement penós , altament accidentat , entre barranchs y rocas que cuasi se tenen d’escalar , pujada de cabras , terra de sauló i bosch baix. ( Las caballerías no poden franquejar eix camí y seguirán lo camí de ferradura de Santa Fe , á partir de can Roig fent mes de 1 hora de marrada. )

- Font de Corts , 1 hora y 1,600 passos de Pla de Saba , altura 990 metros. Panorama magnífich del vall del Tordera , limitat per las montanyas de Montnegre que se comensan á dominar y per lo mar.

Continua lo mateix camí tan infernal , fins arrivar al Coll del Vent , á mitja hora de la dita font á 800 passos , altura 1,100 metros. Lo panorama es grandiós ; se divisa lo vall de Santa Fe , coronat per lo Turó de Morou , Coll del Espinal , Agudas y Turó Gros , lo riu y lo vall de la Gualba als peus , ab vistas al Vallés , al Tordera , al Montnegre y al mar.

Per la dreta segueix lo camí , pla y amunt molt suau ; á l’esquerra queda lo vall de Santa Fe y lo riu , que fent un soroll peétich , murmura per precipitarse al Gorch Negre y al Salt de Gualba , á la part extrema inferior del dit vall , als limits del vall de Gualba. Lo salt de Gualba dista 2 horas de Santa Fe.

Dominant lo riu en mes ó menos altura y entre frondosos boscos de faigs s’arriva á la vista del Santuari de Santa Fe , se passa’l riu per la palanca y se descansa en lo desitjat

- Santuari de Santa Fe , á mitja hora curta del Coll del Vent , 1,800 passos , altura 1,180 metros.

En lo dit Santuari se venera la imatge de la Santa titular. Hostal bastant cómodo y no caret , se trova tot lo necessari pera reparar las forsas perdudas en la penosa ascensió, vi excelent , cambras espayosas y relativament bons llits ab matalassos ; bona euga per bagatxe y montar á las cimas de las montanyas. Lo hermitá en Francisco , gran cassador , es molt práctich per fer l’ascensió als turons. Lo vall es molt fresch y deliciós , hi ha grans boscos de faigs y abets , é innumerables fonts ; entre aquestas son notables la de Fra Miquel y la de la Teula , ahont naix lo riu de Breda.

De las estacions de Palau Tordera y de Sant Celoni se pot pujar á Santa Fe per camins de carros bastant ruins , que transportan la llenya á las ditas estacions que distan unas 4 horas de Santa Fe , respectivament.

- Turó de Morou , mitja hora y 1,650 passos del Santuari , altura 1,410 metros. Magníficas vistas de Arbucias y Breda , vall del Tordera y Ampurdá.

- Turó del Coll de Té á 5 quarts d’hora de Santa Fe , 4,950 passos, altura 1,310 metros. Magnífich panorama del vall d’Arbucias.

Los turistas que hagian visitat Sant Miquel del Fay poden molt bé prescindir de baixar al Gorch Negre y Salt de Gualba , puig no compensa la fatiga del camí molt fatigós , essent molt inferior á la de Sant Miquel del Fay , baix tots conceptes.

Ascensió á las crestas de Montseny, per Santa Fe.

Se deixa lo camí de Santa Helena á l’esquerra y se fá l’ascensió suau , entre bosch baix , faigs y abets fins al Coll de Montllubá , 1 hora y mitja y 1,200 passos de Santa Fe , altura 1,500 metros. Panorama grandiós y sublime ; se segueix constantment la carena fins lo Turó del Home y las Agudas.

- Coll de l’Aire , á 1 quart d’hora y 600 passos de Montllubá, altura 1,560 metros.

- Turó Gros , á 800 passos , mitja hora del Coll del Aire , altura 1,810 metros.

- Turó de Coll de sas Bassas , á mitja hora y 750 passos del Turó Gros , altura 1,850 metros.

- Turó del Home , á 1 quart d’hora llarch , 400 passos del Turó del Coll sas Bassas , altura 1,910 metros sobre lo nivell del mar.

- Turó de las Agudas , á 1 hora , 3,400 passos del Turó del Home , altura 1,905 metros.

Los magnífichs é innumerables panoramas que se presentan , dels Turons del Home y de las Agudas , gegants de la baixa Catalunya , sont tan seductors y grandiosos que seria molt difús parlarne ; l’espectacle que se gosa y lo que lo cor sent desde aquestas alturas , la ploma no ho pot expressar.

Se baixa per un camí infernal á la Font de Briansó , á 1 hora y 2,900 passos de las Agudas , á mitja hora y 1,100 passos del Turó del Home , altura 1,640 metros. Hermós panorama , bosch d’abets enfront , cosa rara en las comarcas del mitj dia. La font de fresca y cristallina aigua es lo naixement del riu de Gualba que com lo de Breda son afluents del Tordera.

Per mitg d’abets , faigs y bosch de gabella , se segueix un camí molt mal , se baixa al Coll del Pla del Espinal , que dista 1 hora y 1,500 passos de la dita font , altura 1,330 metros , en lo Coll. Lo camí se divideix , á la dreta en direcció á Santa Fe, que dista mitja hora , y á l’esquerra á Sant Marsal , á 1 hora y mitja. Del Coll á Sant Marsal lo camí es molt deliciós y elevat , dominant lo vall d’Arbucias y vista de Sant Hilari ; es de lo mes pintoresch. En 2 horas curtas y 6,500 passos del Coll del Espinal , s’arriva á la antigua iglesia bizantina ( avans parroquia ) de Sant Marsal , altura 1.140 metros , bon hostal , se trova tot lo necessari per la vida , bons llits y preus molt arreglats.

Se deu recomanar al turista la direcció de Sant Segimon y Viladrau per Matagalls que dista per lo menos 5 horas y mitja. Essent tancat Sant Segimon 8 mesos del any ( del 15 d’octubre al 15 de juliol ) no se trova habitació humana fins a l’Arola , prop de Viladrau y , per lo tant , no será mai de sortir de Sant Marsal ab alguna provisió , per no caminar desprevingut : lo trajecte de Sant Marsal per Matagalls á Viladrau ( 5 horas y mitja ) es molt pesat.

A 200 passos de Sant Marsal se troba la Font del Tordera , ahont naix dit riu que fertilisa una gran comarca , altura 1,130 metros del mar.

- Coll de Sant Marsal , camí directe de ferradura á Viladrau , altament pintoresch, distancia 2 horas y mitja. Vistas al Vall del Tordera y á las Guillerias, creu de fusta, y pedra-taula , partió dels tres bisbats de Vich , Girona y Barcelona, á 250 passos de Sant Marsal , y 1,160 metros sobre del mar. En dita creu hi ha una taula en la cual poden menjar tres bisbes sense mourers cada hu del seu bisbat.

* * *

 

Ascensió á las crestas de Matagalls.

Part occidental del Montseny.

De Sant Marsal , se deixa lo coll á la dreta y se verifica la ascensió per la vertent que domina lo vall del Tordera , tenint á la dreta la montanya , y á l’esquerra las vistas de Sant Marsal y del dit vall del Tordera. La ascensió es molt pesada , se camina sempre per boscos de grans faigs , ahont lo sol difícilment hi penetra , fins al Coll de sas Portadoras , á 1,550 metros y mitja hora de Coll de sas Pregarias. Magnífich punt de vista ; á la dreta grans precipicis y barranchs , panorama de las Guillerías , y á l’esquerra los valls y vertents del Pla de la Calma qu’es la vertent mes baixa del Montseny. Lo camí es molt deliciós , entre boscos de faigs y abets.

Pla y amunt s’arriva á Coll de Pregonas á 1,640 metros á mitja hora de Coll de sas Portadoras , ahont hi ha boscos frondosos d’abets y magnífica vista á la dreta , de las Guillerias y valls del Ter.

De Coll de Pregonas arrenca lo camí que puja á la creu de Matagalls. La pujada es molt pesada ; després de mitja hora forta que fa bufar , s’arriva á la

- Creu de Matagalls á 1,900 metros del mar. Dista 2 horas y mitja , 4,300 passos de Sant Marsal. La vista que’s descubreix desde tan elevada cima del Montseny occidental , digne rival del Turó del Home y de las Agudas , es superior y mes vasta , per lo menos tan dilatada , com la dels seus rivals. Vich y sa plana pareix que se tocan ab la ma , aixís com també los Pirineus que son molt mes elevats , dominant també Sant Llorens del Munt y Montserrat. Als peus se veu lo Congost , lo Vallés , Barcelona y son pla , Monjuich y mitja Catalunya , á lo menos tota la part baixa y lo centro del Principat que se domina completament.

Trepitjant herbas sense cap arbre , se baixa fins á la Font de Matagalls , á 1,690 metros y á mitja hora de la Creu , y seguint per la carena de la montanya se deixa la Font de l’Escot á la dreta del camí al fondo de una vall , y á l’esquerra se veu lo esplendent panorama de la Cordillera del Pla de la Calma , d’altura 1,400 metros, que no se deixa may de vista , mentres que per la dreta s’estasia contemplant la plana de Vich , los valls del Ter y las montanyas de Fransa. De repent , sense veurerlo fins al arrivarhi , se topa ab lo Collet y Ermita de Sant Miquel dels Barratons , á 1,420 metros del mar sobre lo inmens precipici de Sant Segimon que se contempla com si estés penjat de las rocas. Mitj quart de perillosa baixada de zig zag per lo precipici , per camí regular , ampla , sobre roca y relliscós , condueix , disfrutant sempre de la mateixa deliciosa vista general expressada , al grandiós Santuari de Sant Segimon á 1.360 metros del mar , de propietat de D. Francisco de Puig y de Borja , administrat per lo virtuós sacerdot D. Jaume Montanya , persona que no pot esser mes hospitalaria. Tant recomendable circunstancia convida á permaneixer en tant fresch y pintoresch siti , un dels mes deliciosos del Montseny, puig la vista es admirable. Te lo santuari moltas cambras y bons llits. Lo turista s’hi trova molt bé. Sant Segimon dista 1 hora y mitja de la Creu de Matagalls.

A 140 passos de Sant Segimon , camí de matxo , per Seba se va á l’estació dels Hostalets , ferro-carril de Barcelona a Vich , 3 horas.

Sota lo santuari hi ha la rica font dels Capellans y lo camí de Viladrau á 3 quarts d’hora y 750 passos ; es camí de matxos , pero molt accidentat , y baixant sempre s’arriva á la Cascata de l’Oratori , gran salt d’aigua á 1.040 metros del mar. Seguint lo camí per un gran bosch de castanyers á mitja hora de la Cascata , 1,200 passos y á 920 metros se trova l’hermita ó capella de la Verge de l’Arola , que perteneix en propietat á la Rectoria de Viladrau , de ahont dista solament 1 hora curta.

A 2,700 passos entre 2 valls y 2 rieras se troba Viladrau á 840 metros del mar. Viladrau es un siti lo mes deliciós á l’estiu , pintoresch en extrem y molt fresch. Bon hostal á casa la Rita , molts matxos de sella y bons á 1 duro per dia.

A tres quarts d’hora de Viladrau y prop de la confluencia de las 2 rieras que baixan una a l’esquerra de Sant Segimon trencant lo camí de Seba y l’altre á la dreta per lo camí que va de Viladrau á Sant Segimon , se trova lo Gorch Negre de Viladrau.

De Viladrau a Arbucias bon camí de matxo.

- Coll de Borduriol , á 1 quart llarch de Viladrau, altura 970 metros.

- Serrat dels Serdans á 3,100 passos y 1 hora de Viladrau , altura 865 metros. Divisió de las aiguas del Tordera y del Ter. Magnífich panorama: á l’esquerra Pla de las Arenas y Espinelbas , y vall d’Arbucias , al frente Matagalls y Agudas á la dreta.

- Coll dePla d’ Úful á 750 metros ; baixada molt rápida y fatigosa , fins á trovar la Riera d’Arbucias , poch mes ó menos 1 hora de mal camí ; passada la riera , que sempre se segueix , á la dreta s’admira la rica vegetació del preciós Vall d’Arbucias , brillant panorama á la dreta , Matagalls , Coll de Sant Marsal , Agudas , Coll del Espinal , Pich de Coll de Té y de Morou. Riera avall tanca l’horisont lo Castell de Montsoriu. Admirant eix panorama , en menos de una hora desde la riera ó rieral per un camí deliciós , cómodo y pla s’arriva á la pintoresca

- vila d’Arbucias que dista 6,500 passos y 2 horas y mitja del Serrat dels Serdans y ‘s trova á 270 metros del mar.

Sense dubtarne la vila d’Arbucias es de las mes agradables de Catalunya , á mes de que es moltíssim cómoda ; te una bona fonda y la separan del ferro-carril de Fransa 3 horas y mitja de una magnífica carretera que segueix per lo vall, serpentejant com l’aigua del rieral fins á la vila romana de Hostalrich. Sense cap dubte la carretera travessa uns sitis tant pintorescos , que sense la menor exageració cuasi podem sostenir la competencia ab molts valls de Suissa que l’autor de eixas mal desgrenyadas ratllas te mes recorreguda ó á lo menos tant com Catalunya , á caball y á peu.

Donarem fíi a la nostra excursió al Montseny, y tot tornantnos á Breda , visitarém lo Castell de Montsoriu. Se segueix la carretera fins á can Verdaguer al costat de la riera y basa de la montanya de Montsoriu á 200 metros del mar y á 1 hora y mitja d’Arbucias se deixa la carretera á l’esquerra , y per la dreta , girant luego a l’esquerra , se pren lo camí de la montanya que es cómodo , pla y suau , sempre amunt , y en 3 quarts d’hora se guanya lo Coll de Castellar á 475 metros de altura del mar.

Deixant lo camí y la casa que dona nom al Coll á la dreta , voltejant á l’esquerra lo frondós bosch que cubreix tota la montanya desde la basa al cim , seguint un curriol cuasi imperceptible , molt accidentat y dret , asbofegant molt y molt , avans de mitja hora curta se guanya la cónica cima ahont lo turista podrá admirar las ruinas del Castell de Montsoriu.

La historia de eixa grandiosa fábrica del temps feudal que recorda moltas glorias dels antepassats , historia per cert molt detallada , ab preciosos datos que destrueixen las mil tradicions y cuentos de la comarca y tanta superstició com certa gent sencilla conserva encara , ha sigut publicada per la patriótica y entusiasta Associació Catalanista d’Excursions Científicas. Dita historia ó ressenya va acompanyada de una lámina heliográfica que fou publicada en lo Album pintoresch de la mentada Associació , y que recomaném al lector , puig mereix esser coneguda dels amants d’eixa terra de treball y de glorias , digna de millor sort.

De lo alt de las ruinas de las murallas del tercer clos , ó recint murat , com de las ruinas, fins allí ahont se pot arrivar , de la torre del homenatje , se disfruta d’un esplendent cop de vista : pues se descubreix lo rieral d’Arbucias , vall de Tordera , las montanyas vehinas de l’altra part de la riera , de Sant Feliu de Buixalleu , totas las cimas de las altas carenas del Montseny y en fi tota la preciosa plana de Breda , que se veu als peus , com també l’hermita pintoresca del Turó de Santa Ana de Breda que se domina.

Lo dit castell dista 2 horas grossas d’Arbucias y está situat á 620 metros sobre’l mar.

Se baixa per frondosos boscos de alsinas sureras , alsinas comuns y pins á Coll de Norri , que dista 3 quarts de hora y se trova á 230 metros del mar. Mitja hora de bon camí de matxo entre boscos de suros , alsinas y pins s’arriva de retorn á Breda que dista del Castell 3.600 passos baixant 1 hora y mitja. Pero pujant hi ha que trascar molt per arrivar á dalt en menos de 2 horas y mitja , que es la distancia que calculan los habitants de Breda poch mes ó menos.

 

Un propietari de Breda,

Admirador del Montseny.

* * *

* * *

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Excursió á la montanya de Montseny per un propietari de la vila de Breda; trad. castellà i francès (Artur Osona).

Excursion a la montaña del Montseny

Desde Breda.

Una de las estaciones del ferro-carril de Francia , línea del interior ó Granollers , es Breda. Esta villa se halla á unos 2 km. de distancia de la estacion , á 60 km. de Barcelona y 40 de Gerona. Un carrito conduce en 20 minutos á los viajeros á la plaza de la Constitucion de la villa. Hay en Breda varias posadas , siendo las principales la de Pons , la de Duran y cal Beco en la plaza , y la de Pedrosa al extremo de la calle mayor. Los precios son en todas muy módicos.

Guias. Juan Llorens ( a ) Rafaló, con mulo , y José Estrugó (a) Ros que procura otros.

- Breda. 1.600 habitantes ( elevacion en la iglesia 150 m. sobre el nivel del mar ). Es poblacion muy renombrada por su especialidad en alfarería comun cuya exportacion es el mayor recurso de los habitantes de la villa , de suerte que casi hay tantas fábricas de alfarería como casas.

Es notable como obra de arte la iglesia y las ruinas del Monasterio de Benedictinos , verdadera joya de la edad media. Véase la notícia que acompañada de una hermosa lámina heliográfica publicó la Sociedad catalanista de excursiones científicas en su Album pintoresco.

Itinerario.

Camino de herradura bastante llano por el que se sube muy suavemente , entre bosques de alcornoques , bordeando la riera de Breda. A 2 km. á mano izquierda se encuentran grandes precipicios sobre dicha riera. A la derecha se descubren las ruinas de un antiguo castillo de la edad media , conocido en el país por can Pega.

A 4 km. se atraviesa á vado ó por medio de una tabla la riera , que se deja para no volverla á encontrar. La vegetacion se presenta admirable mientras se sube á can Roig de Riells , á 5 km. de Breda. Elevacion 350 m.s.n.d.m.

Empieza la ascensión al Montseny entre praderas y bosques de castaños , y en el 6º km. se encuentra la Fuente den Jaume ( elevacion 500 m. ) y la llanura de Saba al 8º km. ( elevacion 620 m. ).

El camino se hace cada vez mas pesado y difícil á causa de lo muy accidentado del terreno , por pasar entre barrancos y rocas que vienen á formar verdaderos escalones , propio solo de camino de cabras , en términos que no pudiendo franquearlo las caballerias desde can Roig , bifurcacion de este camino y el de herradura por Riells a Santa Fe , siguen este último que les conduce á la ermita , haciendo un rodeo de 5 á 6 km. , que se ganan siguiendo el primer sendero.

- Fuente de Corts ( elevacion 990 m. ). El panorama que se descubre es magnífico. Desde este punto se ve el valle del Tordera , limitado por las montañas de Montnegre que empiezan á dominarse formando horizonte el mar. Sigue el mal camino hasta el Coll del Vent en el 16º km. ( elevacion 1.100 m. ).

Continua la ruta por un camino delicioso , pintoresco y muy llano , no tarda en descubrirse el valle de Santa Fe á 18 km. de Breda ( elevacion 1.180 m. ), coronado por el Turó de Morou , Coll del Espinal , Agudas y Turó Gros , apareciendo el rio y el valle de la Gualba á los pies. Se descubren preciosas vistas al Vallés , Tordera , Montnegre y el mar.

Sigue el camino llano y subiendo con suavidad ; déjase á mano izquierda el valle de Santa Fe y el rio , cuyas aguas murmurando poéticamente se precipitan al Gorch Negre y al Salto de la Gualba al extremo inferior de dicho valle , en los límites del de Gualba. Dicho salto de Gualba dista 12 km. de Santa Fe.

Dominando el rio desde mas ó menos altura y pasando por frondosos bosques de hayas se llega á Santa Fe , se atraviesa el rio por la tabla que hay á propósito y se encuentra el deseado santuario , á 2 km. de Coll del Vent ( elevacion 1.180 m. ).

- Santa Fe. En este santuario se venera la imagen de la santa titular. Hay hostal bastante cómodo sin ser caro ; se encuentra en él todo lo necesario para reparar las fuerzas perdidas en la penosa ascension , sin que falte vino excelente , aposentos espaciosos y relativamente buenas camas con colchones; se encuentra buena yegua para bagage y subir á las cúspides de Montseny. El santero Francisco cazador , es el guia mas práctico para hacer la ascensión á los turons.

El valle de Santa Fe es sumamente pintoresco , con magníficos prados y bosques de hayas y abetos , numerosas fuentes de rica agua. Allí se respira un aire fresco , puro , embalsamado por el perfume de las plantas silvestres , de suerte que todo contribuye á hacer agradabilísima la estancia en tan delicioso sitio , desde el cual se pueden hacer excursiones á las varias fuentes , siendo las mas concurridas las de Fray Miquel y de la Teula , donde nace el rio de Breda , y á la cascada de la Gualba , aunque vale mas visitar este último sitio desde la estacion del ferro-carril que dista 4 km. de la cascada.

Desde las estaciones de Palau Tordera y de San Celoni se puede subir á Santa Fe por camino carretero por el que se transporta la fagina á dichas estaciones que distan 20 km. de Santa Fe.

El Turó de Coll de Té se halla á 5 km. y 1,310 m. de elevación sobre el nivel del mar y el Turó de Morou á 2 km. y 1,410 m. Los puntos de vista del valle de Arbucias y de los Pirineos y Ampurdan son espléndidos.

A scensión á las crestas del Montseny

Por Santa Fe.

Dejando el camino de Santa Helena á mano izquierda se sube entre bosques de hayas y abetos hasta Coll de Montllubá á 7 km. de distancia y 1,500 m. sobre el nivel del mar. La vista que se descubre es magnífica , y grandioso el panorama. Se sigue constantemente la loma de la montaña hasta el Turó del Home y las Agudas.

A 8 km. se halla el Coll del Aire cuya elevacion es de 1,560 m. , el Turó Gros , pico á 11 km. y 1,810 m. , el Turó de Coll de sas Bassas á 13 km. y 1,850 m.

- Turó del Home , es el pico mas alto del Montseny á 14 km. de Santa Fe y altura 1,910 m. sobre el nivel del mar. La vista se extiende sobre todo el valle del Tordera , el Vallés , llano de Barcelona , cadena del Tibidabo ( 525 m.), de San Mateo ( 500 m. ), del Montnegre ( 900 m. ) , y se descubre el azul del mar , plateado por los rayos del sol , que cierra el horizonte , así como por el lado opuesto lo limitan los Pirineos coronados por los picos del Puigmal ( 2,903 m. ) y del Canigó ( 2,785 m. ), y por el Oeste las crestas de Montserrat ( 1,200 m. ) y San Lorenzo del Munt ( 1,210 m. ).

Siempre por la loma de la montaña y franqueando precipicios , en 4 km. se llega al

- Turó de las Agudas , á 1,905 m. , desde el cual se baja en otros 4 km. á las

- Fuentes de Briansó ( 1,610 m. ), de las que nace el rio de Gualba que riega el valle de Santa Fe para unir sus aguas al Tordera cerca de la estacion de Gualba , de la misma manera que lo hace la riera de Breda en el lado de la estacion de este nombre.

En 4 km. se baja al

-Coll del Espinal ( 1,330 m. ); á 2 km. de Santa Fe se deja el camino de la derecha y tomando el de la izquierda , que es de herradura , á trechos bastante malo , pero delicioso y pintoresco , con vistas á Arbucias y San Hilario , se llega despues de 8 km. á

- San Marsal ( elevacion 1,140 m. ), santuario , antes parroquia , de la edad media que nada tiene de notable. En la posada se encuentra poco mas ó menos la misma asistencia que en Santa Fe , con la diferencia que á veces suele faltar carne fresca, pero jamás volatería , tocino y pan tierno. El vino es excelente.

A 200 pasos del hostal y 1,130 m. hay las fuentes de donde nace el rio Tordera y á 300 pasos el Coll de San Marsal en el cual se levanta una cruz con pedestal de piedra y sirve para indicar el punto de division de las diócesis de Barcelona, Gerona y Vich. En esta cruz hay una mesa en la cual pueden comer los obispos de las mencionadas diócesis , estando cada uno sentado en su respectiva jurisdiccion.

Del Coll de San Marsal ( 1,160 m. ) parte un magnífico camino de herradura que conduce , en 12 km. , atravesando sitios los mas pintorescos , á Viladrau. Déjese este camino , y llevando provisiones que es fácil proporcionárselas en la posada de San Marsal , sígase la direccion á San Segismundo y á Viladrau por el Turó de Matagalls , á 30 km. de camino de herradura. Como el santuario de San Segismundo está cerrado ocho meses del año , desde 15 octubre á 15 de julio , no se encuentra habitacion humana hasta la Arola , cerca de Viladrau. ( Se trabaja para que el dueño del santuario lo tenga abierto una temporada mas larga del año. )

Doblando á la izquierda por el valle de San Marsal subiendo con caballerias ó á pié por un camino muy pesado , al abrigo de los rayos del sol hasta en plena canícula , por pasar siempre entre bosques de grandes y muy espesas hayas , en 5 km. se gana el Coll de sas Pregarias á 1,460 m. de elevacion , y siempre subiendo se llega en 3 km. al Coll de sas Portadoras ( 1,550 m. ) La vista que allí se disfruta es soberbia , se descubren á la derecha grandes precipicios y á la izquierda la vertiente meridional del Pla de la Calma , y la parte mas baja del Montseny ( 1,400 m. ), del cual en 3 km. , por una fuerte pendiente se llega al

- Turó de la Creu de Matagalls ( cruz de madera ). Este pico es uno de los gigantes del Montseny , el mas elevado de la vertiente occidental , elevacion 1,900 m.; el panorama es espléndido , mas hermoso que el del Turó del Home , porque además de la vista de las llanuras , de las montañas y del mar que desde aquella altura se descubren , puede extasiarse el viajero con el precioso golpe de vista que ofrece el Pla de la Calma , y los deliciosos valles que hay á mano izquierda. A la derecha se domina la grande y pintoresca plana de Vich , con los Pirineos por horizonte. En dos km. se baja á la Font de Matagalls ( 1,690 m. ).

En el fondo del valle , á mano derecha hay la Font del Escot ; en 3 km. desde la primera de estas fuentes , siguiendo siempre la loma de la montaña , se llega á la ermita de San Miquel dels Barratons ( 1,420 m. ).

Por un camino serpenteado , cortado á pico sobre grandes precipicios , en 5 minutos se baja á San Segismundo , grandioso santuario á 1,360 m. de elevacion , gran capilla edificada en el sitio donde San Segismundo , rey de Borgoña, hizo penitencia.

Hay en la hospedería numerosos aposentos para albergar algunas docenas de personas ; se disfruta de una vista magnífica.

Por un camino de herradura se puede ir en 18 km. por Seba á la estacion dels Hostalets ( ferro-carril de Barcelona á Vich ). Por un camino abierto en zig-zag sobre el precipicio por el cual sin embargo pasan mulos ; á 3 km. se halla la cascada del Oratori ( 1,040 m. ).

Por un gran bosque de castaños , en 2 km. se llega á la ermita de la Arola ( 920 m. ). A 4 km. está el pueblo de Viladrau , muy bien situado , entre dos rios , á 840 m. de elevacion. Es uno de los sitios mas frescos y deliciosos para veranear. Tiene buenas posadas en casa la Rita y en casa el Americano. La primera es la mas confortable , y en ambas los precios son muy moderados. Hay buenos mulos á 5 pesetas por dia , para hacer expediciones por la montaña.

Desde Viladrau á Vich ( distancia 20 km. ) hay muy buen camino de herradura. A 3 km. del pueblo , casi en el punto donde confluyen los dos rios se encuentra el Gorch Negre , agujero en el cual cae toda el agua del riachuelo que baja de San Segismundo por la parte del camino de Seba.

A 2 km. de Viladrau se halla el Coll de Borduriol ( 970 m. ). A 6 km. se encuentra el Serrat dels Serdans ( 865 m. ). Este collado sirve de divisoria á las aguas, formando las que vierte por levante la riera de Arbucias afluente del Tordera , á cuyo rio van á parar cerca de Hostalrich. Las de las vertientes del oeste forman una riera tributaria del rio Ter.

A 2 km. hay el Coll de Pla de Úfol ( 750 m. ); bajada muy rápida y muy penosa , distante 4 km. hasta la riera de Arbucias que se atraviesa á vado ó por medio de una tabla muy estrecha. Por un valle muy angosto , que se va abriendo insensiblemente , se sigue la riera á mano derecha , pasando por sitios los mas pintorescos , que se renuevan á cada revuelta del camino , extasiándose la vista ante una vegetacion espléndida.

Desde el paso de la riera hay un camino de herradura , de 4 km. de longitud , que conduce á la pequeña , pero deliciosa villa de Arbucias , punto de veraneo de la buena sociedad de Barcelona. Poblacion 3,000 habitantes , elevacion 270 m. Hay una fonda y varias posadas , y algunas quintas pertenecientes á familias de la capital del Principado.

Una ancha y hermosa carretera moderna conduce , siguiendo el curso de la riera , á Hostalrich , cuya estacion dista 18 km. de Arbucias. A cada tren de la linea de Francia por el interior hay diligencia cuyo servicio es bastante regular.

De Arbucias á las ruinas del castillo de Montsoriu se sigue la carretera , 6 km. , hasta la casa de campo conocida por can Verdaguer de Arbucias , en la base de la montaña de Montsoriu , ( 200 m. ). Dejando á mano izquierda la carretera se pasan 4 km. y se llega al Coll de Castellar á 475 m. y doblando á mano izquierda , pasando por un bosque que cubre toda la colina desde la base á la cúspide y siguiendo un muy reducido sendero , en 3 km. de rápida y muy penosa subida se llega á la cima donde permanecen aun las ruinas del mencionado castillo feudal de Montsoriu ( 620 m. ) que representó un gran papel en la historia de Cataluña. Véase la descripción y vistas publicadas ( estas en grabado heliofotográfico ) por la Asociacion Catalanista de Excursiones Científicas en su Album pintoresch.

Despues de haber gozado de un panorama soberbio , por el mismo camino se va entre encinas y pinos á la carretera de Hostalrich que conduce á la estacion de la antigua ciudad romana ; esta conserva aun muy antiguos muros almenados , con vetustos torreones á intervalos. La poblacion está defendida por un castillo ó ciudadela mas modernamente fortificado por el sistema Vauban , situado en una pequeña colina que domina la llanura inferior del Tordera.

Desde las ruinas del castillo de Montsoriu , si se quiere , se puede regresar á Breda , distante 6 km. , punto de partida de este itinerario , pasando por el Coll de Norri á 230 m. de elevacion. Desde Hostalrich se puede regresar á Breda ó á Barcelona en ferro-carril.

Un propietario de Breda ,

admirador del Montseny.

* * *

Voyage

à la renommée chaine du Montseny.

Breda station du chemin de fer de Barcelone à France , departement de Girone et arrondissement de Santa Coloma de Farné s , à 60 km. de Barcelone et 40 de Girone.

Ce village est separé d’une demi heure de la gare ; à tous les trains , une charrete conduit le touriste par une mauvaise route à la place principale de l’endroit , parcours 20 minutes.

Auberges. Boucherie de Pons , chez Duran et Can Beco à la place , Boucherie Pedrosa en montant la grande rue à la droite ; ce dernier , ainsi que le second et le premier sont les meilleurs – prix très moderé s.

Guide: Jean Llorens ( dit ) Rafaló , mulet : celui de Joseph Estrugó ( dit ) Ros , qui au besoin , en procure bien d’autres.

- Breda 1,600 habitants ( altitude de l’eglise 150 m. sur le niveau de la mer ) très renommée par leur spécialité dans l’industrie de poterie dont l’exportation est sa plus grande ressource car il y a presque autant de fabriques de poteries , comme maisons , que du reste ne valent pas grande chose.

Eglise et ruines du monastère des Benedictins , chef d’oeuvre de la moyenne âge. Voir la notice accompagnée d’une belle gravure heliographique publiée par la Societé Catalaniste d’excursions scientifiques dans leur Album pittoresque.

Itineraire.

Chemin de mulet , assez plat , on monte très doucement , parmi les bois de chênes de liége, suivant le bord de la rivière de Breda , à 2 km. à gauche grands ravins sur la rivière , et à droite ruines d’un vieux chateau de la moyenne âge ( dit de Can Pega ) à 4 km. passage à gué , ou sur une planche , de la rivière que l’on ne voit plus , végétation admirable , puis la maison Can Roig de Riells à 5 km. , alt. 350 m. : comencement de l’ascension , parmi des pâturages et bois de chataigniers , à 6 km. la

Fontaine d’en Jaume ( alt. 500 m. ), Pla de Saba à 8 km. , alt. 620 m. Le chemin devient très penible , rapide et plus que difficile , l’on peu dire , qu’il faut presque escalader les rochers que barrent le sentier. Les mulets , ne peuvent pas franchir cette route , à partir de Can Roig bifurcation du chemin de mulets pour Riells et Santa Fe , ils suivront ce chemin , que les amenera à l’Hermitage de Santa Fe , par le detour , avec perte de 5 à 6 km. , que l’on gagne par le sentier. A 13 km. Fontaine de Corts alt. 990 m. , le sentier si mauvais continue encore , jusqu’au Coll del Vent à 16 km. , alt. 1,100 m. Panorama magnifique , vue de la Chaine de Montnegre ( à 900 m. ) et la mer par horizon : à la droite par un sentier delicieux , pittoresque et très plat , l’on aperçoit bientot l’Hermitage de Santa Fe , à 18 km. de Breda , alt. 1,180 m. Auberge tenu par François chasseur , excellent guide pour les ascensions , dans tous les pics plus elevés qu’il connait mieux , que n’importe qui.

Dans l’auberge il y a assez de chambres , pour y loger quelques personnes , le touriste trouvera dans l’auberge toujours de pain frais ( de très bonne viande durant l’ eté ), du porc , du riz , du jambon , de la volaille , de legumes excellents , et un vin de table delicieux.

La vallée de Santa Fe est très pittoresque , des magnifiques prairies et bois d’ hêtres et sapins , ainsi que des très nombreuses fontaines , l’air frais , pur , embaumé , rendent leur séjour fort agréable , dont chaque jour , l’on peut faire des excursions différentes , parmi les quelles les fontaines de Fray Miquel et de la Teula , source de la rivière de Breda.

Le pic de Coll de Té à 5 km. , et 1,310 m. d’altitude sur le mer , et le Pic de Morou à 2 km. et 1,410 m. , vue splendide de la vallée d’Arbucias , et des Pyrenées. La cascade de la Gualba à 12 km et le Gorch Negre ( trouoù se jete la rivière de la Gualba ) à 10 km. , parmi des sentiers très penibles , conseillons aux touristes s’abstenir d’y aller , ils peuvent être visités , par Gualba , station du chemin de fer de Barcelone à France , dont la cascade se trouve à 4 km. de la gare. L’on peut monter à Santa Fe , indistinctement par Palau Tordera et Sant Celoni , ligne de Barcelone à France , car à chaque gare respectivement , il y a une très mauvaise route , pour les chars , que vont à la vallée de Santa Fe , à charger le bois des forets : De ces gares à l’hermitage environs 20 km. en mulet.

Ascension au Montseny.

Laissant le chemin , ou route de Santa Helena à la gauche on monte parmi un bois des hêtres et sapins jusqu’au

- Coll de Montllubá à 7 km. , alt. 1,500 m. , vue splendide , l’on suit toujours le dos de la montagne jusqu’aux sommets les plus elevés.

- Coll del Aire à 8 km. , alt. 1,560 m.

- Turó Gros. Pic à 11 km. , alt. 1,810 m.

- Turó de Coll sas Bassas. Pic à 13 km. , alt. 1,850 m.

- Turó del Home. Le pic le plus elevé , à 14 km. de Santa Fe , altitude 1,910 m., la vue s’etend sur toute la vallée de Tordera , Plaine du Vallés , Barcelone , Chaine du Tibidabo ( 525 m. ), Chaîne de Sant Mateu ( 500 m. ), Chaîne de Montnegre ( 900 m. ) et la mer bleuâtre et argentée par les rayons du soleil , que ferme l’horizon , ainsi que de l’autre coté la Chaîne des Pyrenées couronnée par les pics de Puig-mal et Canigou ( 2,908 et 2,785 m. respectivement ) et par l’ouest le Pic de Montserrat ( 1,200 m. ) et Sant Llorens del Munt( 1,210 m. ) toujours par le dos de la Chaine et franchissant des ravins en 4 km. l’on atteint le

- Pic de las Agudas à 1,905 m. , de là on descend en 4 km. à La Fontaine de Briançó à 1,640 m. , source de la rivière de Gualba , qu’arrosse la vallée de Santa Fe pour se jeter près de la gare de Gualba dans le Tordera , du même que la rivière de Breda le fait , au coté de la gare de ce nom : l’on descend en 4 km. au

- Coll del Espinal à 2 km. de Santa Fe , on laise à droite ce chemin et par celui de la gauche , par chemin de mulets , assez mauvais (pas toujours) l’on parvient en 8 km. à

-Saint Marsal , alt. 1,140 m. ; ce sanctuaire de la moyenne âge n’a rien de remarquable. Le confort de l’auberge , se trouve presque à la même hauteur , que celui de Santa Fe , sauf que la viande y manque souvent , mais jamais la volaille , le porc , et le pain frais , le vin aussi et très bon : à 200 pas de l’auberge , fontaine et source du Tordera , à 300 pas Coll de Saint Marsal où une grande croix , en bois , soutenue par un piedestal en pierre , est le siège divisoire des evèchés de Vich, Barcelone et Girone ; l’on dit , que chaque evêque peut s’asseoir sur la ditte pierre et dont sur le sol de sa diocèse respective.

Du Col de Saint Marsal alt. 1,160 m. à droite une magnifique route à mulet conduit en 12 km. par des sites pittoresques à Viladrau , par le Pic de Matagalls et Saint Segismond , 30 km. , par chemin de mulets , car etant fermé ce sanctuaire pendant 8 mois ( depuis 1 Novembre jusqu’1 Juillet ) durant tout le parcours , jusqu’à Viladrau ( 30 km. ) l’on ne trouve pas la moindre demeure humaine.

Tournant à la gauche , sur la vallée de Saint Marsal , montant en mulet , ou à pied , par un chemin très fatigant , à l’abris du soleil même en pleine canicule , toujours parmi des forêts de grands et fort epais hêtres , en 5 km. l’on gagne le Coll de Pregarias à 1,460 m. d’altitude , et toujours montant on parvient en 3 km. à Coll de sas Portadoras , alt. 1,550 m. , vue superbe , grands ravins à droite , à gauche Pla de la Calma , versant Sud , et le plus bas du Montseny ( alt. 1,400 m. environs ).

Parmi les hêtres et les sapins , en 2 km. , l’on arrive à Coll Pregonas, alt. 1,640 m. d’où en 3 km. , d’une forte montée , on atteint le Pic de la Creu de Matagalls ( croix en bois ) ; ce pic est un des géants du Montseny , le plus haut du versant occidental , alt. 1,900 m. , panorama splendide , encore plus beau que celui que l’on jouit du Pic de l’Home , car le touriste , en outre de la vue des plaines , des montagnes et de la mer que l’on decouvre de l’hauteur rivale , pourra s’extasier avec le joli coup d’oeil du Pla de la Calma et des délicieuses vallées à gauche , et à la droite la grande et pittoresque plaine de Vich avec les Pyrenées par horizon , en 2 km. on descend à la Fontaine de l’ Escot , à 3 km. de la première de ces fontaines. Suivant toujours sur le dos de la montagne , on arrive à l’hermitage de Saint Miquel dels Barratons , alt. 1,420 m. Par un chemin de zig-zag , coupé à pic sur des grands ravins , en 5 minutes o descend à Saint Segismond , grandieux sanctuaire à 1,360 m. d’altitude , grande chapelle batie où Saint Segismond, roi de Bourgogne , fit penitence. Il y a des nombreuses chambres pour y loger quelques douzaines de personnes. Vue splendide ; par un chemin de mulets , en 18 km. par Seba , on peut aller à la gare de Hostalets ( voie ferrée de Vich à Barcelone ). Par un chemin de zig-zag sur le ravin ( en mulet si l’on veux ), à 3 km. la Cascade de l’ Oratori , alt. 1,040 m. , par un grand bois de chataigniers , en 2 km. on arrive à l’hermitage de l’ Arola , alt. 920 m. , à 4 km. on trouve le village de Viladrau , très bien situé , entre deux rivières , à 840 m. d’alt. , est un des sites les plus frais et délicieux , pour la saison d’eté , bon auberge , chez la Rita , et chez l’ Americano , le premier est le plus confortable, on y est très bien , et les prix sont très moderés dans tous les deux. Très bons mulets , à 5 piecettes par jour , pour les grandes courses. De Viladrau à Vich il y a une très bonne route pour mulets , de 20 km. de longueur. A 3 km. du village , presque dans le point de jonction des 2 rivières , se trouve le Gorch negre , trou où se jete la rivière , que descend de Saint Segismond , par le coté du chemin de Seba. De Viladrau à 2 km. il y a le Coll de Borduriol , alt. 970 m. sur la mer.

Serrat de Serdans à 6 km. de Viladrau , alt. 865 m. ; ce col fait la division des eaux ; les versants de l’est , forment les sources de la rivière d’Arbucias , afluent du Tordera , qui vont se jeter dans ce fleuve , près d’Hostalrich. Les versants de l’ouest formen une rivière tributaire du fleuve Ter. A 2 km. Coll de Pla d’ Úful à 750 m. sur le niveau de la mer.

Descente très rapide , et fort penible pendant 4 km. , jusque la rivière d’Arbucias , que l’on passe à gué , ou par le moyen d’une planche très etroite , par une vallée très serrée , que s’ouvre insensiblement , la rivière à la droite , parmi des sites les plus pittoresques , que se renouvellent à chaque contour , s’extasiant la vue dans une végétation splendide.

4 km. d’une magnifique route à mulet , dès le passage de la rivière , conduiront le touriste à la petite , mais tres délicieuse ville d’Arbucias , rendez vous , pendant la belle saison , d’une bonne partie de la bonne société de Barcelone , population 3,000 habitants environs , alt. 270 m. On y trouve un hotel et plusieurs auberges , ainsi que quelques villas , appartenant à familles distinguées de Barcelone. Une grande et belle route , suivant le parcours de la rivière , la separe 18 km. de la gare d’Hostalrich , et à chaque train , les dilligences font un régulier service.

D’Arbucias aux ruines du Château de Montsoriu l’on suit la grande route , 6 km. , jusque la ferme can Verdaguer d’Arbucias , base de la montagne de Montsoriu , alt. 200 m. Laissant la route à gauche , on franchit en 4 km. le Coll de Castellar à 475 m. , et en tournant à gauche , parmi le forêt , que couvre toute la coline , dès la base au sommet , et suivant u tout petit sentier , en 3 km. d’une rapide et très penible montée , on parvient au sommet , alt. 620 m. , où se trouvent les ruines du grandieux château féodale de Montsoriu , qui joua un grand rôle dans l’histoire de Catalogne. Voir la notice publiée avec une gravure heliographique par la Société Catalaniste d’ Excursions Scientifiques , dans leur Album pittoresque.

Après avoir jouit d’un panorama superbe , l’on peu descendre par le même chemin , par le Coll de Castellar , à la route d’Hostalrich , et aller prendre le chemin de fer , à la gare de l’ancienne petite ville romaine d’Hostalrich , que conserve encore les ruines de très anciens murs crénelés , et defendue par une citadelle systeme Vauban , situéesur une petite coline , que domine la plaine inférieure du Tordera.

Des ruines du Château de Montsoriu , si l’on veut , par le Coll de Norri à 230 m. d’alt. , l’on peut se rendre à Breda en 6 kilomètres.

.

Un propietaire de Breda ,

admirateur du Montseny.

.

Barcelona, 1879.

IMPRENTA BARCELONESA

Calle de las Tapias , núm. 4.

Reeditat en edició facsímil per

Centre Excursionista de Catalunya, 1979

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo

de mitología animal asturiana ( Fernando Montes ).

..

dibuix de ecosystema.ru

 

*

Aspectes mitològics sobre l’osu.

 

Tot i que l’ós bru es troba avui en una situació realment difícil, no tan sols a Astúries sino a tota la serralada Cantàbrica, no ha estat sempre així, doncs aquest animal emblemàtic per excel·lència de les muntanyes asturianes fins fa relativament poc tenia una distribució molt més àmplia i un nombre d’individus molt més gran. Ha estat objecte de caça tant per a aprofitar-ne la carn com, especialment, el greix, el famós untu de osu. Aquest greix era molt cotitzat i valorat com molt eficaç en molts conceyus asturs, ja que se la considerava com un remei gairebé miraculós contra una malaltia molt lligada a l’humit ambient asturià: el reuma.

 

En moltes ocasions, un cop caçat l’osu la seva carn era compartida en una festa amb un gran àpat. I el seu greix s’embutia dins d’una tripa per al seu ús al llarg de tot l’any. Sovint es comerciava amb aquest untu de osu i es venia a afamats curanderus que el feien servir per a fer-hi fregues als adolorits membres dels seus pacients.

 

L’ós apareix també com animal totèmic i protector en moltes llegendes asturs. Així, hom deia que la fundadora del Monasteriu de Curniana ( Salas ) havia estat criada per una ossa en haver-se perdut a la muntanya, i així apareix representat en una talla a la portalada romànica de la seva antiga esglèsia.

 

La figura de l’osu també apareix lligada a aspectes de fecunditat. En els antroxos i mascarades d’hivern era habitual un personatge disfressat amb una pell d’ós, com a la mascarada que es celebra per Sant Isidre al poble de Llarón ( Cangues de Narcea ).

I també és el pare d’un personatge de rondalla molt popular anomenat Xuan el Osu ( ...us sona?... )

Segons aquest conte, la seva mare havia estat raptada per un osu que se l’havia endut a la seva cova, engendrant amb ella un fill amb una força prodigiosa. Aquest personatge realitzava grans proeses rescatant princeses encantades de les urpes de dracs de set caps, de gegants, o del mateix dimoni. En aquests afers s’acompanya d’altres personatges, com el Soplamolinos i l’Arrancafayes. Els contes d’aquest personatge apareixen escampats per tota la geografía asturiana, des de Caliao ( Casu ) fins a Grandas de Salime. ( i també: de Finisterre al cap de Creus! )

.

foto de http://www.toothandclaw.org.uk/species.asp

 

Pel que fa a la seva caça, hom deia que era tradició caçar-los amb ganivet i a mà, entrant així dins un terreny a l’hora mític i real, amb famosos exemples des de temps molt antics. És el cas de Favila, fill del rei astur Pelai, que segons les cróniques va ser mort per un ós en el transcurs d’una cacera al bosc de Llueves ( Cangues d’Onís ), època on la geografia del país era poblada d’óssos. I també caçadors del mateix estil contemporanis, amb nombrosos exemples com els del Valentón d’Arguinu ( Sumiedu ) o el Cazaorín de Caliao ( Casu ), Xuanón de Cabanaquinta ( Aller ), i Toribión de los Llanos ( Llena ). Al llibre de Celestin Nanteuil L’Espagne Pittoresque, Artistique et Monumentale apareixen gravats i es relata la caça de l’ós a Asturies.

 

*

Aspectes mitològics sobre el llobu.

 

El llop és un supervivent extraordinari, com l’ésser humà d’ençà el temps de les glaciacions. Malgrat la ferrenya persecució a que se l’ha sotmès amb tot tipus de paranys, llaços, verins, batudes, assassinat de cries, ...encara aconsegueix mantenir ( a Asturies ) una població estable.

Hi ha ben pocs animals tan temuts, odiats i perseguits com el llop. Això ha estat lògicament una causa determinant de que hi hagi una gran quantitat de llegendes i mites que en parlen, en ell inspirats i que encara avui perduren.

 

Són nombroses les històries que parlen d’homes que es transformen en llobu, especialment a conceyus com Cangues del Narcea, Ibias, Tinéu, Sumiedu, Riosa, etc.

A Mieldes i Rubleu Teinás ( Cangues ) i també a Barreu ( Tinéu ) parlen del llobos meigos, gent maligna amb capacitat per a transformar-se en llobu per atacar el bestiar dels seus veíns.

 

Per altra banda, determinades parts del llobu eren molt preuades per la medicina popular, en aquest cas barrejada amb rituals màgics. Per a evitar la mastitis de les vaques o de les dones, coneguda com el mal del monte, a Ozcos, Bual i Cuaña utilitzaven els ullals d’un llop per a fer una creu sobre el pit de l’afectada, que havia de dur penjada del coll fins a guarir-se. Per una malaltia dels cavalls anomenada tarazón deien que calía punxar-los el paladar i fer-los sagnar amb una dent de llop. Per altra banda, a Ibias, el seu ullal es feia servir contra les mossegades de serps i tot tipus de picades i infeccions, tot fent un ritual on alhora que es passava l’ullal per la zona afectada es recitava un conjur.

 

El cor del llobu es feia servir a As Mestas ( Cuaña ) un cop fet cendra, per a combatre la malaltía de la gota, que era com en deien a alguns conceyus asturians als atacs epilèptics. Per a la seva aplicació s’administrava via oral dissolt en mig got d’aigua.

Les ungles s’aprofitaven pel seu aspecte protector, i es duien guardades a la butxaca del pantaló per a quedar protegits contra l’agüeyamientu o mal güeyu de las bruxas.

Una rondalla tradicional força coneguda arreu d’Asturies narra com un gaiteru que tornava a casa després d’una romeria es va veure perseguit pels llops. Corrent com un desesperat i mig mort de por, comprimeix sense voler el sac de la gaita i deixa anar un llarg gemec. Els llops fugen esporuguits, mentre el gaiteru remprèn el camí tocant fort el seu instrument per a mantenir-los allunyats. Es tracta d’un tema folklòric molt conegut arreu d’Europa, amb variants a Portugal, Galicia, França, Irlanda, Suècia, Finlàndia, Alemania, Hongria...etc.

Retrocedint força més en el temps, fins al període celta pagà, el llop era l’animal de Més Enllà, era relacionat amb la nit i la mort, i per tant amb el món funerari. També amb els clans de guerrers típics entre els celtes i els germànics. Per a ells, el caràcter infernal, tan associat a la guerra, d’aquest animal, queda plasmat en el costum que tenien – ja citat dels asturs i cantàbrics – d’enviar als enemics els missatgers de guerra vestits amb pells de llop, figura que era considerada sagrada.

 

Aspectes mitològics sobre l’aigla.

 

Al llarg de l’Edat mitja i fins i tot en temps molt anteriors a l’època romana, les piedres d’aigla ( pedres d’àliga ) eren molt populars i tot sovint trobem que en parlen molts dels bestiaris, per ser considerades pedres màgiques, amb poders màgics. Manier, un pelegrí francès del Camí de sant Jaume relata com adquireix una d’aquestes pedres, del tamany d’una nou i d’un color vermellós tirant a gris. Hom suposava que l’esmentada pedra era bona per a les dones prenyades, contra els avortaments, els mals de cap, els verins, la pesta, i tot un seguit més de malalties.

 

Diuen que un home de Nadou anava a la Peña l’Áigla a caçar àligues per agafar les piedres; la tenien sota l’ala i la feien servir per a covar la seva niuada ( narrat per Alejandro Anes Suárez, de As Mestas, conceyu de Cuaña ).

Aspectes mitològics sobre mussols i òlibes.

 

A tots els conceyus asturians el cant de les curuxes – nom genèric per a designar a totes les aus nocturnes: curuxu, curuxa, cudombu, miagona, gumiata, niétova, guaxa, etc... – és considerat com a senyal de mal auguri, i podia indicar la mort d’algú a la quintana. (....) En el cas del nom Guaxa, es refereix també a una bruixa molt prima que pot entrar a les cases pel forat del pany, i xucla la sang dels neños, neñes e moces amb la seva dent llarga i esmolada, i la mateixa guaxa com a ocell és també el resultat de la transformació d’una bruixa.

.

Asio otus, el mussol banyut.

L’any 43 a.C., el romà Ovidi ja parlava d’uns ocells d’activitat nocturna, les curuxes, amb plomes blanques, grans ulls ben oberts i un bec ganxut per a clavar a les artèries i xuclar la sang. Deia que el seu nom era Striges ( o vampir ), d’on vé el nom científic de Strigiformes amb el que se les coneix, i que de nits cridàven fent esgarrifar a tothom que les sentia. A les bruixes a l’Edat mitja se les anomenava estriga.

 

Autors posteriors com Horaci i Properci afegeixen que les striges tenen urpes i ales, i rostre de dona vella i pansida. D’aquí surt la bruixa Guaxa de l’esmentat mite asturià.

 

 

 

 

 

 

 

 

. Bubo bubo

Aspectes mitològics sobre les serps.

 

Les culiebres o gafures – en sentit ampli, totes les serps – són criatures pregonament lligades als mites i llegendes asturians, que en la majoria dels cassos i especialment en les zones rurals encara segueixen absolutament vigents, com sol succeir amb molts dels éssers de la nostra mitologia, tot i saber que no s’ajusten a la realitat.

 

Un de ben típic és el de les dones encantades i xanes - belles nimfes que viuen vora l’aigua - , que es transformen en culiebres i demanen a llurs pretendents tres petons per a trencar l’encanteri.

 

També és molt coneguda a Asturies la llegenda de la pedra de la culiebra, que fan set culiebres, una d’elles el culiebru o cuélebre, emmig les baves i d’altres secreccions viscoses que deixen. En realitat no hi ha cap pedra, i es tracta de l’amuntegament d’individus que pot succeir durant el seu aparellament. En tot cas, aquesta suposada pedra que produeixen – i que molta gent identifica amb fóssils o fragments de banya de cèrvids, etc. – hom la fa servir després per a guarir-ne les de les seves mossegades.

D’aquesta llegenda ja parlava al s. I el romà Caius Plini Segon, dient que era una història pròpia dels gals.

 

També era conegut que les culiebres amagaven llur verí a sota d’una pedra quan anàven a banyar-se a un riu.

Es feia servir també com a remei per al reuma i els problemes de dolor que patien els tullits, fent fregues amb el greix de serp, o bé amb un ungüent fet amb aquest greix a les persones afectades. Les finalitats medicinals de l’untu de culiebra eren moltes, i el seu ús era molt estés en altres temps. L’espinada de serp, un cop trets el cap i la cua i asecades, servien per guarir les febres altes, administrades en forma de brou o sopa.

 

D’altres vegades, no gaires, en canvi eren considerades com amulet de la bona sort, com succeeix a Carreño. A Llogrezana, cap a l’any 1938, la gent marinera de Ca Moran solia matar una culiebra i la deixaven assecar per a llevar-li després la pell, i embolicada amb cura dur-la en sortir de pesca a l’alta mar.

 

Una altra creença molt estesa arreu d’Asturies és que si es posa dins la bossa d’un altre sense que se n’adoni la muda de pell d’una serp, li donará molta sort en el joc. I també que aquesta pell, enrrotllada dins la boina, llevava el mal de cap.

 

Es deia que a les culiebres els hi agradava molt la llet ( ! ), i en aquest sentit hom diu que si una vaca dona poca llet és perquè de nits vé una culiebra per mamar-li del tetu. Com també que popen de nit del pit de les dones que alleten algun fill.

 

Hi ha una munió d’històries i llegendes que fan referència a culiebres, molt arrelades en la tradició oral popular, i que trobarem amb facilitat als llibres que parlen sobre els nostres mites i llegendes. Cal parar compte que un dels éssers mitològics de la cultura astur, lligat a aquesta terra des de temps ancestrals, és el cuélebre. Aquesta criatura és una mena enorme de culiebra-drac, que té ales, i pot tenir diversos caps. Viu dins la més pregona espessor del bosc, on s’alimenta tant d’animals com d’humans. Un viatge enrera en el temps que ens connecta amb la mitología dels temps celtes pagans...

 

Molts de cops, deien, el cuélebre pot taponar amb el seu immens cos el curs d’un riu, tot provocant inundacions, i per a evitar-ho exigeix que se li entreguin caps de bestiar, o joves verges, com a sacrifici. Això enllaça amb les antigues ofrenes que es realitzaven per a calmar la fúria sobtada de l’aigua, que hom creia causada pel cuélebre.

 

El tema de la lluita amb serps monstruoses és un motiu recurrent dins el món celta. En aquells temps els guerrers decoraven els cascs i d’altres objectes de guarniment amb escenes de combat amb bèsties mitològiques. Per a la vella Europa pagana, però, la serp sempre ha mostrat una ambivalència de veneració i respecte molt allunyada de la visió de la religió jueucristiana que feia d’ella una encarnació de Mal, del Dimoni. La serp representava els poders ignots de la terra, les forces telúriques, el poder de l’aigua, a l’hora indispensable per a la vida però també, i a l’hora, perillós quan es desferma i manifesta en forma catastròfica en inundacions, tempestes i d’altres...

 

La serp s’associava a la fertilitat i als principis creadors en multitud de cultures europees del Neolític i Calcolític ( Bulgaria, Ucraïna, Micenes, etc.), i apareix vinculada a la Deesa-Mare i a ritus de fertilitat de la terra i de la gestació. En les antigues religions hom creia que el món havia nascut emmig els anells generadors de vàries serps. L’ou còsmic així creat s’hauria partit en dos: la meitat superior era la cúpula celest, i la inferior, la terra ( i per això la terra era plana ); cosmogonía aquesta fossilitzada dins la tradició oral referent a l’esmentada piedra de la culiebra.

 

Aspectes mitològics sobre petits ocells insectívors i alguns córvids.

 

Amb els noms de ceriques, raitanes i andarines, per exemple, són coneguts a Asturies el  cargolet , el pitroig i les orenetes respectivament; ocells tots ells considerats sagrats, tanmateix com un seguit d’altres espècies d’aus insectívores. El fet de matar-los o prendre’n els nius era considerat com un gran pecat que només en podia portar desgràcies. Com, per exemple, la mort sobtada de la millor vaca de la casa.

 

En l’Edat Mitja, i al llarg de la peregrinació al Camí de Sant Jaume, hom creia que les orenetes tenien una pedra màgica dins el cap. Aquesta pedra podia ser blanca o vermella. La primera feia que qui la posseís mai no patís de set i dués la boca fresca si la duia a la boca, o la llepava. Les piedres de la andarina servien també per als fluxos sanguinis, els parts, el mal de gota, i les malalties oculars.

 

Pel que fa als còrvids en general ( corbs i cornelles fonamentalment ), tant a Asturies com a pràcticament la resta d’Europa a partir d’un determinat moment, eren vistos gairebé sempre com a ocells de mal averany. A tall d’exemple, a Bocines, conceyu de Gozón, veure volar tres corbs clacant era senyal de que algú havia de morir. Hom deia que representaven la creu i els ciris de l’enterrament.

 

Dels corbs hom diu que són savis, doncs arriben a ésser molt vells i fins i tot piden aprendre a enraonar, com els lloros. Per això encara perviu a Asturies l’ancestral costum de capturar-los i mantenir-los vius en captivitat. Ja era així en l’época celta pagana, i aquesta au s’associava a la classe sacerdotal druídica, i era considerat un ocell savi i sagrat.

Dins d’algunes llegendes asturianes trobem que són els corbs els qui assenyalen el lloc on és enterrat un tresor fabulós, com és el cas de la Peña’l Cuervu en el mont Gorfolí, al conceyu de Illas.

Durant l’Edat Mitja es considerava que el vol de determinats ocells podia ésser decissiu a l’hora de prendre decissions, o endevinar el resultat de les futures batalles. A aquests auguris mitjançant el vol dels ocells ja feia referència Estrabó en parlar del asturs de l’Edat del Ferro.

 

L’escut de Pravia té sis corbs en memòria d’una llegendària batalla lliurada contra els moros. Hom deia que un guerrer pravià de la Vall d’Aranguín era a l’altra banda del riu veient com el rei Pelai lluitava contra els sarraíns, sense però atrevir-se a intervenir, fins que va veure sis corbs fen voltes a sobre d’ell. Llavors va decidir afegir-se a la batalla tot dient: “Aves de poca valía que de fame sentís pena, venir na mio compañía, pues de carne ajena o mía, vos dejaré la panxa plena”. I dit això, ell i el seu exèrcit travessaren el riu per ajudar a Pelai, aconseguint la victòria. Aquesta és una llegenda molt popular a Quinzanas i Beifar de Pravia, que ja apareixia recollida per Tirso d’Avilés al s. XVI en la seva obra Armas y linajes de Asturies, afegint que l’escut dels sis corbs pertany als cognoms Arango i Cuervo, ambdós molt abundants al dit conceyu.

 

 

 

Aspectes mitològics sobre la salamandra.

 

Amb el nom de sacaberes es coneixen a Asturies a les salamandres, però també als tritons grossos, com el tritó jaspiat ( Triturus marmoratus ). Animals totalment inofensius al quals se’ls hi atribueix erròniament un verí mortal. ( ... )

Desafortunadament per a ells, llur fama d’animals mortífers hem de buscar-la a antics tractats i bestiaris medievals europeus, com el d’Oxford, del s. XVI. Segons aquest tractat, hom creia que si en queia un a un pou d’aigua podia emmetzinar-lo.

Hi ha llegendes asturianes on una sacabera cau a l’aigua de pastar el pa i emmetzina al poble sencer que en menja, com ho relaten algunes llegendes quirosanes sobre els pobles de Mengoyu i Rescuru, avui desapareguts. Evidentment, res més allunyat de la realitat, on tampoc moren les vaques o el bestiar domèstic en general que s’abeuren als llocs on es reprodueixen i passen part de la vida aquests amfibis.

 

També hom diu, equivocadament, que si mossega al dit una persona, en cas de no morir, el dit li quedarà malformat, adquirint l’aspecte del cap de salamandra. Això és del tot impossible pel senzill motiu que aquests animals mai reaccionen amb el recurs de mossegar per a defensar-se en ésser capturats, com poden fer les sargrantanes i d’altres sauris, i perquè per altre banda a les mandíbules no hi tenen dents i ni tan sols són prou rígides com per a exercir una pressió mínima de mossegada a un humà sese que abans se li deformin. A Cornollo ( Allande ) i segons creença, calia cremar l’animal, i després fer-se fregues amb la seva cendra, per a guarir-ne la mossegada.

 

A el Respiñu ( Llangréu ) hom deia que si una sacabera passava pel sota d’una vaca, podia tallar-li la llet, doncs tenia el poder d’una bruixa, o fins i tot podia ser-ne una, transformada. Tallar la llet amb la simple presència era quelcom que hom atribuía a les bruixes en l’Europa medieval.

 

En qualsevol cas, i fent esment un cop més de la seva total inofensivitat, existeixen per desgràcia moltes dites i refranys asturians que fan referència a aquest suposat verí mortal, causant d’una mort fulminant:

 

Si te muerde una sacabera non te da tiempu nin a prender una vela...

.

foto de http://ciencia.hsw.uol.com.br/regeneracao-salamandras.htm

 

Aspectes mitològics sobre el salmó.

 

Dins la tradició celta, el salmó és el símbol del Coneixement, de la visió perfecta del passat i del futur. Els salmons remunten el corrent del riu per anar al lloc on van nèixer i on pondràn els seus ous. I per a fer-ho, lluiten contra els corrents, els obstacles, els perills i el temps, cosa que els fa esdevenir criatures especials. De natura misteriosa però increíblement resolta, son els millors missatgers entre móns diferents, i personifiquen la Saviesa.

En els rius de les terres amb cultura celta, els mites ens diuen que hom pot trobar vells salmons amb la boca i el llom aclivellats pels hams d’infortunats pescadors. Són aquests salmons els qui parlen i aconsellen els herois de la mitología celta, com Cuchulain, heroi popular de l’Ulster irlandès.

Qui mengi la carn de salmó rebrà el dó de la profecía, si les seves característiques li en fan mereixedor d’aital recompensa. Els rius de l’Altre Món són farcits de salmons que mengen les avellanes dels arbres de la Saviesa.

A vegades s’endinsaven en el món dels humans per a difondre llurs profecies sobre el món futur.

 

La figura del salmó apareix en una de les mostres d’orfebreria céltica asturiana: la diadema àuria de Moñes ( Piloña ).

 

 

Aspectes mitològics sobre el senglar.

 

El xabaril o gochu xabaz fou un animal sagrat, potser un dels més importants dins de la cultura pagana celta. És el símbol de la classe sacerdotal druídica i dels guerrers celtes, encara que el xabaril també pot ésser un animal monstruós amb qui s’enfronten dits guerrers en acabar el curs d’una cacera fantàstica. Els herois típics dels celtes són els caçadors de senglars. Aquests, com els porcs, eren sovint utilitzats en sacrificis importants per llur condició de sagrats. També s’usaven per a simbolitzar als guerrers i apareixien en forma de cresta sobre els cascs que feien servir, així com tot sovint en les representacions de l’art celta, on és caracteritzat amb una eriçada cresta de pèl, com a símbol per a escenificar l’agresivitat de l’animal.

 

dibuix de http://www.roc.asso.fr/index.html

Era considerat el símbol de la ferotgia del guerrer. Segons el mite, als guerrers celtes també se’ls eriçava el cabell abans de combatre, i els historiadors apunten que possiblement fessin servir fang ó aigua de calç per a aconseguir llur cresta.

Els celtes creien que el cap tenia propietats màgiques. El de llurs enemics tenia gran valor com a trofeu de guerra, i hi ha molts mites fent referència a caps tallats, tant d’homes com d’animals sagrats, com el senglar. Hi ha cites d’historiadors romans que expliquen el costum dels celtes de penjar del coll dels seus cavalls els caps tallats d’enemics, o bé de posar-los sobre pals al davant de casa seva com trofeus de cacera. Ensenyaven ufanosos aquests trofeus als seus hostes, i es lloaven dels grans rescats que oferien les famílies dels vençuts per a rescatar-les. Les batalles eren caceres de caps ( ar-cenn en gaèlic antic ) que a més de proveír de trofeus tenien per als joves un sentit de ritual d’iniciació, passat així a esdevenir adults i ja amb possibilitat de contraure parella.

 

Un cop abolit aquest costum amb la romanització o cristianització, aquest ritus té continuació en l’acció simbólica de referir-lo a animals sagrats o mitològics com el senglar, com ho fan els del cognom asturià Lagar, que pinten en l’escut del seu llinatge un cap sangonós de senglar.

 

 

Aspectes mitològics sobre el cèrvol.

 

En les mitologíes indoeuropees celtiques i germàniques principalment, el cèrvol apareix com a animal psicopomp, és a dir, conductor de les ánimes i els esperits al Més Enllà, a l’Altre Món.

Així apareix representat en pedra, gravat en les esteles vaudinienses com la de Ponga ( Astúries ), estela funerària on també hi apareix la figura del cavall, un altre dels animals psicopompis de les societats guerreres indoeuropees.

Apareix com a animal místic en multitud de bestiaris medievals. Hom diu d’ell que viu cinquanta anys, i un cop passats, en sentir-se morir, busca a la serp i se l’empassa d’un mos, aconseguint així viure cinquanta anys més.

Per a moltes cultures, la serp és símbol de reencarnació permanent, ja que amb cada canvi de pell apareix lluenta, com si hagués rejovenit i vencés així a la mort. Per tant, tindria força sentit aquesta interpretació dels bestiaris medievals.

 

Amb el cristianisme, el cérvol passà a ésser una representació de Jesucrist, o del Bé, front a la serp, és a dir, el Dimoni, el Mal. I és d’aquest orígen precissament d’on arrenquen algunes pregàries i conxuros contra les mossegades de serp que podem trobar, per exemple, en alguns pobles de Tinéu i Allande.

 

Tanmateix, el cuernu del alicorniu ( la banya de l’unicorn ) emprat als rituals de pasar el agua pol cuernu contra l’agüeyamientu de les bruxes ( mal d’ull ) estava fet d’un tros de banya de venau ( cèrvol ), o millor encara de daina.

 

 

Fernando Montes

 

Dins: Fauna asturiana.

Ed. Picu Urriellu, Xixón, 2003

 

Bibliografia:

 

. Álvarez Peña, Alberto.

Cuélebres, culiebres y culiebrones.

La culiebra na mitoloxia asturiana.

Ed. Trave, Oviedo, 2003

 

. Grande del Brio, Ramón.

El lobo ibérico. Biología y mitología.

Hermann Blume. Madrid, 1984.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

valors meteorològics extrems al turó de l’Home 1940-1997 ( miquel meseguer ).

 

.

amb actualitzacions que no hi eren al text original publicat.

*

 

- Les ventades registrades més destacables:

 

el 14 de gener del 1969, >196 km/h, Ponent ( Oest ).

el 19 de març del  matex any, >194 km/h, Ponent ( Oest ).

 

- Presió atmosfèrica mínima:   595,3 hPa, el 14 de gener del 1969.

 

*

 

Alguns extrems de pluviometria...

*

 

- Precipitació horitzontal inusual eòlica de neu ( torb ):

 

8 de febrer 1996:   En el transcurs de la matinada el fort vent de Tramuntana, amb cops superiors als 100 km/h transporta horitzontalment la neu dels cims del Pirineu Oriental, curulls a vessar de neu nova, fins el cim del Montseny, entre d’altres llocs.

En fer la primera observació meteo del dia ( 07 h., negra nit encara ), gaudim d’un insòlit ( i gèlid! ) espectacle...   amb el cel gairebé serè, el torb desbocat ens obsequia amb una neu finíssima, amb consistència de polsim.   La neu vella que hi havia encara als cims del Montseny ja era totalment dura, després d’una setmana d’haver caigut.

Al pluviòmetre es mesuren 4,6 mm. de precipitació, la quantitat més gran recollida deguda al torb, i amb un desplaçament horitzontal de força kilòmetres.   En anar afluixant el vent, al llarg del matí, es retira la cortina ( penell? ) de precipitació horitzontal, descobrint les muntanyes i els boscos de les Guilleries també ben blancs d’aquesta “nevada” anormal. La temperatura a les 07 h. era de -7º    En indrets relativament distants recullen aquell mateix matí aquestes quantitats de precipitació:

 

10,0 mm. a Sant Bartomeu del Grau, i a Cantonigròs ( gruix de neu nova, 6 cm )

8,2 mm a Sant Boi de Lluçanès ( 4 cm de neu )

10,0 a Rupit ( 3 cm de neu ), 1,4 mm a Viladrau ( 1 cm de neu ), 7 mm a Sabt Hipòlit de Voltregà, 5 mm a Prats de Lluçanès, 4,1 mm a la Guixa, i inapreciable ( < 0,1 mm ) a l’Esquirol.

( De la bitàcola de l’observador celest )

 

* * *

 

 

 

- El dia 14 de març 1984, va fer la nevada més important caiguda en 1 dia:

199,0 l/m2 , aprox. 2 metres de gruix, en 24 h., i 125,0 en 5 h.

 

 

- Gruixos máxims de neu acumulada sobre el terra:

 

- 18 de març 1984:   2 m. 86 cm.

- 24 de gener 1992:  2 m. 50 cm.

 

- Gruixos de pedra ( acumulada sobre el terra ):

 

o 16 d’agost del 1984:   10 cm.

o 14 de setembre del 1972:   4 cm.

 

 

- Tamany de la calamarsa ( o neu rodona, neu granulada, calabruix, ...):

 

 

-   27 de març 1996:   34 mm.

 

Cap a les 15:10 TU descarrega una intensa tempesta elèctrica acompanyada primer de pluja, i més tard de neu granulada o calamarsa;   un xàfec de curta durada, però amb els grànuls més grossos d’aquest meteor que hi hagi notícia al cim del Montseny.   Deixa un gruix sobre el terra de 3 cm.

 

- De la neu:

 

- Nevada més primerenca:    14 de setembre del 1972,   40 cm.

 

- Nevada més tardana:   11 de juny del 1956, 10 cm.

 

- L’hivern amb el terreny cobert de neu durant més dies va ser el de 1971-1972, amb 163 dies ( neu cobrint més del 50 % del sol ).

 

- I el que menys, el 1965-1966, amb només 30 dies.

 

- Els tres anys més plujosos ( total anual de precipitació. valors en litres/ m2  = milímetres ):

 

1996, amb 1718,6 litres;   1977, 1709,7;    i 1971, amb 1670,2.

 

- Els xàfecs més importants en 24 hores:

 

- El 20 de setembre 1971, 183,0 .

- El 28 de novembre 1968, 171,1.

 

...i els ruixats en 12 h.:

 

- el 28 de novembre 1968, 129,8.

- El 24 d’octubre 1967, 128,0.

 

- Els mesos sencers més plujosos ( total de precipitació mensual ):

 

gener 1979, 418,7   febrer 1982, 309,2   març 1984, 269,4

abril 1969, 348,4   maig 1977, 338,4   juny 1992, 222,8

juliol 1977, 199,8   agost 1947, 245,1   setembre 1959, 302,8

octubre 1965, 571,1 novembre 1983, 404,0   desembre 1971, 544,7

 

El mes més plujós, doncs, l’octubre del 1965, que van caure més de la mitat del que de mitjana ho fa en tot un any, seguit per ben poc pel desembre del 1971.

 

-    Si mirem els máxims de pluja sumant el total de dos mesos consecutius, trobem:

 

- desembre 1971 i  gener 1972, 770,8

- gener i febrer 1982, 677,5

- setembre i octubre 1965, 638,1

- setembre i octubre 1959, 609,2

- març i abril 1969, 592,3.

- novembre i desembre 1996, 571,9

 

- I en tres mesos:

 

- desembre 1971 a febrer 1972, 953,7

- gener a març 1982, 821,3.

- desembre 1981 a febrer 1982, 789,8

- novembre 1996 a gener 1997, 783,5

 

- Els 3 anys més secs:

 

- 1985, amb 668,0

- 1945,         677,2

- 1978,         678,1

 

- L’any més emboirat:

 

o El 1982, amb 289 dies de boira.

.

 

 

Períodes eixuts ( sequeres ):

 

- Mesos sense precipitació ( = 0,0 mm., ni una gota, vaja! ):

 

o gener 1944,    gener 1983,

o novembre 1940,    i novembre 1981.

 

-   Períodes més llargs sense precipitació:

 

- 45 dies, entre el 22 d’octubre i el 5 de desembre 1981

- 44 dies, del 21 de desembre 1982 al 2 de febrer 1983

- 31 dies, del 15 de febrer al 18 de març 1997

 

 

- Precipitacions més petites per a cada mes:

 

o gener 1953, 0,5   febrer 1961, 0,3   març 1997, 2,1

o abril  1947, 4,3   maig 1958, 22,7   juny 1947, 2,6

o juliol 1983, 0,4   agost 1962, 13,2   setembre 1945, 5,8

o octubre 1968, 3,1   novembre 1947, 1,4   desembre 1974, 1,3

 

- id. en dos mesos consecutius:

 

o novembre i desembre 1940, 3,6

o febrer i març 1997, 4,6

o desembre 1982 i gener 1983, 6,0

o desembre 1941 i gener 1942, 7,0

 

- ...i en tres mesos:

 

o febrer a abril 1961, 33,7

o febrer a abril 1945, 43,4

o desembre 1941 a febrer 1942, 48,0

o

 

 

***

...i d’altres de termometria.

 

-    Temperatura máxima absoluta:

 

31,8º   15 d’agost 1987.

 

-    ...i la mínima:

 

-19,7º   2 de febrer 1956.

 

Entre aquests dos valors extrems per aquest període tenim una diferència ( oscil·lació ) de 51,6º.   L’interval ( temps transcorregut entre l’una i l’altra ) ha estat de 31 anys, 6 mesos, i 13 dies...

 

-    Oscil·lacions extremes destacades:

 

- en un mes: 25,7º   agost 1987;     25,2º   febrer 1956.

 

- en un any:  44,3º   el 1987;      43,8º  el 1956.

 

-    Els mesos més freds ( temperatura mitjana mensual ):

 

gener 1985, -3,5º     febrer 1956, -6,8     març 1984, -1,3

abril 1978, 0,6º     maig 1984, 3,4º     juny 1992, 7,9º

juliol 1966, 12,2º     agost 1977, 11,5º     setembre 1972, 7,6º

octubre 1974, 2,4º     novembre 1966, 0,6º     desembre 1960, -2,2º

 

-    Els mesos més càl·lids:

 

gener 1983, 5,6º     febrer 1990, 6,8º     març 1994, 7,4º

abril 1992, 7,8º     maig 1986, 11,4º     juny 1952, 14,5º

juliol 1983, 19,0º     agost 1994, 18,8º     setembre 1987, 16,6º

octubre 1968, 11,4º     novembre 1992 i 1994, 8,2º ( empat tècnic! ),

i desembre 1987, 5,0º.

 

-    Els anys més freds ( temperatura mitjana de l’any ):

 

1972,   5,1º     1956 i 1963, 5,5º     1969, 5,6º

 

-    ...i els més càl·lids:

 

1994, 8,7º     1983, 8,0º     1990, 7,9º

 

-   El deceni més fred:     1971 a 1980, 5,1º

 

-    ... i el més càl·lid:     1981 a 1990, 7,4º *

( aquest valor ha estat superat pel deceni 1991 a 2000, tanmateix com aquest ho estarà pel 2001 – 2010...  i és que quan una planeta agafa febres, no se li curen si no és en uns quants segles, i la única medicina és una humanitat que fagi bondat, però de debó... ! )

 

*

 

 

.

Miquel Meseguer

 

Dins:   “L’Observatori Meteorològic del turó de l’Home. Un fill de la Renaixença que va veure la llum tard.”. article publicat a Penell, nº 6, hivern 1998, pp. 7 a 11.   Barcelona. Revista de l’Associació Catalana d’Observadors Meteorològics ( ACOM ).

 

.

*

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo