Llegendes del Cap de Mort ( Pere Bosquets ).

 

.

*

.

imatge de

http://www.francescroma.net/petjades/node/246

 

Enfront mateix del lloc conegut pel pla dels Escurçons, on es troben les basses de Sant Antoni, al peu del grup de roques d’aquest nom hom veu dreçar-se l’esculpida imatge d’un crani monumental:   el Cap de Mort.

 

La fantasia popular n’ha creat algunes llegendes, més o menys anàlogues.   Heus-en ací algunes:

 

*

 

Una bruixa de les Guilleries anà al consell de l’Aquelarre, lloc basc on es reunien els bruixots i bruixes d’ambdues bandes del Pirineu.

 

En la discussió de l’assemblea i per demostrar que tenia més poder que el president d’aquell consell extravagant va emportar-se cap a la seva terra una de les seves companyes per tal de salvar-la de l’emmetzinament que patia.

 

Per més que s’hi esforçaren no pogueren arribar-hi perquè la mitjanit els atrapà pel camí.     Es trobaven entre la comarca de Bages i el Penedès;   la bruixa malalta es desfé en molts trossos i el cap anà a parar precisament a la muntanya de Montserrat, on encara resta petrificada.

 

*

 

Joan Amades recollí la llegenda en la següent versió:

 

Conten que, en aquells temps que les bruixes gobernaven el món, cada contrada en tenia una per reina.

La bruixa que regnava a les Guilleries estava molt apesarada perquè se li va presentar un animalot ferotge que realitzava moltes més malifetes que ella i que semblava com si la volgués suplantar.     La bruixa, tota amoïnada, va explicar el cas al rei de les bruixes, amb el qual es reunien cada disabte dalt d’una muntanya de qui sap on per rebre instruccions, per canviar impressions amb les del gremi i per omplir una xicra d’untets fets amb trenta mil herbes metzinoses bullides dins una gran caldera de pedra, que remenaven amb una cuixa de criatura.     Aqueixos untets servien per engreixar-se l’aixella, tornar-se com un animalot i obtenir el do de volar com un ocell, damunt una escombra.

 

El rei boc, que era l’amo i el qui governava les bruixes, va dir a la de les Guilleries que es procurés el cos d’un bon cristià i que el tirés a la feristela que li feia nosa, la qual el devoraria i així la deixaria tranquil·la per sempre més.

 

Va succeir que un geperut tafaner indiscret va saber que les bruixes es reunien cada disabte al cim d’una muntanya de vora el seu poble i, per tal de veure-les fer el ball rodó, totes nues, al voltant de la caldera dels untets, es va amagar darrera una roca, però les bruixes el van descobrir i el van donar a la que regnava a les Guilleries perquè li servís de presa a la bestiola que la volia suplantar.

 

La bruixa va carregar-se l’infeliç geperut, va cavalcar l’escombra i arrencà a volar cap a la seva terra.

Però heus ací que en passar per damunt la muntanya de Montserrat van tocar les campanes del Monestir, la bruixa va perdre la seva virtut i la seva força, i ella, l’escombra i el pobre geperudet van caure penyes i cingles avall.

 

La testa de la víctima innocent va restar clavada damunt una de les arestes, on hom encara la pot veure esdevinguda calavera, puix que l’acció del temps l’ha descarnada tota.

 

*

 

Altra interpretació de la llegenda del popular monòlit és la publicada per Francesc Carreres i Candi:

 

Barreja de bons costums i males arts caracteritza el segle XVI.     Al mateix temps que els paratges santificats per la religió, hi havia els consagrats a l’esperit del mal pels servidors del dimoni.     Llocs solament coneguts pels sectaris, que s’hi congregaven en els dies de rúbrica.

 

Renom universal tingué la germànica nit de Walpurgis;   això és, la del primer de maig, en la qual, al cim de l’alterosa muntanya de Blaksberg, el diable, amb els seus iniciats, celebraven l’arribada de la primavera.     Les bruixes tenien llibertat completa.

 

Catalunya també tenia llocs diabòlics:     les palanques de Casserres, el pla de Mosquerra, Matarrodona, el prat de Gardeny...     En aquells despoblats els bruixots i bruixes renegaven de Déu, adoraven Belcebú, congriaven tempestes i es lliuraven a totes les disbauxes i malvestats.

 

Entre els servidors del dimoni ocupava lloc preeminent madó Francesca Solana pels seus coneixements màgics i males arts.   ( És un fet històric que aqueixa persona, acusada de bruixeria i presa per la justícia de Vic, morí ignominiosament a la forca ).

 

Belcebú li mostrava predilecció prou sovint:     la feia presidir els aplecs de Matarrodona, lloc solitari de les Guilleries, prop de la font de Sa Mallera, molt concorregut pels bruixots catalans.     Entre altres facultats, la bruixa catalana gaudia la de llançar-se enllà de la ribera del Cinca, que usualment no havien de traspassar els de la nostra terra.

 

En ús de tan extraordinàries propietats, madó Solana, acompanyada del seu esperit diabòlic en forma de ca gros i pelut, anava als aplecs dels bruixots d’Aragó.

 

Allà entengué de la gran fama dels de Navarra, assenyaladament de l’Aquelarre ( en basc, “muntanya del cabró” ) internacional de Berroscoberro, on compareixien bruixots del Bearn i de la Gascunya.

 

Especialíssimes eren les pràctiques dels bruixots de Navarra.     No sols portaven estampada a l’esquena la grapa del diable, segons arreu s’acostuma, sinó que duien a la nina de l’ull esquerre el rar senyal demoníac del gripau.     La tal bèstia era llur esperit familiar.     Per això tots mostraven gran estima als gripaus i els recaptaven, ja que també els facilitaven el suc indispensable a llurs untures màgiques, i si dormien no descuraven de despertar-los a l’hora dels aquelarres.

 

Madó Solana havia tingut ocasió d’anar a Berroscoberro quan les circumstàncies la hi portaren d’aquesta forma.

 

Era preocupació constant de la bruixa Solana realitzar la màxima de les operacions màgiques, la del seu transformisme inanimat.

 

Sabia que Enric d’Aragó, usualment anomenat marquès de Villena, estava reclòs en una ampolla, dins les tan famoses cavernes de Barahona, per retornar a la vida passats llargs segles.     Ella, en veure’s amb alguns anys, tractava d’imitar-lo i es tancava a l’interior d’una roca.     Mai no parava de cercar lloc a propòsit per al famós conjur, sense trobar-ne de convenient.

 

Reclosa en la fosca cambra dels sortilegis, madó Solana estava en el fort de les seves evocacions.     S’extingia la llum verdosa, projectada per la nuca del penjat, que cremava amb greix de llangardaix, quan de dins el cercle màgic se li aparegué el dimoni.

 

- Ves a Berroscoberro i fes-hi el teu fet.

 

Això dit, s’esvaí la visió.

A madó Solana només li calia esperar el dia de l’aquelarre i seguir el consell.

 

Tots els bruixots d’ambdós vessants pirinencs s’havien aplegat a Berroscoberro.     Donaven claror al prat nombroses fogates, d’on sortien llums i fetors de tota mena, que pujaven al cap dels assistents i els estimulaven a llançar-se a les disbauxes de les antigues bacanals.     Però sobrepujaven a les de l’antiga Roma.

 

Els actes de plaer carnal d’aqueixes festes venien agreujats pels d’aversió a la humanitat, tan característica als aplecs de la bruixeria en l’Edat moderna.

 

Un home en forma de sàtir, o semicabró, negre i lleig, ocupava la presidència;     seia en feixuc cadiral de fusta, col·locat dalt d’una plataforma rocosa que dominava el pla.     Certa dona jove i ben plantada, contínuament l’acaronava.

 

Rialles, crits i udols de fera eren dominats en aquella vall pels sons del tamborí, al monòton compàs del qual enardia orelles no nascudes per a percepcions artístiques.     El tamboriner sonava, dret, a curta distància del president.     A un imperiós senyal d’aquest, s’adreçà a la dona que compartia el seient presidencial, sense que demostrés ganes de voler deixar-lo.

 

Tamboriner.   – Graciana, prou n’hi ha.   Deixeu la presidència, que altres esperen apropar-s’hi.

 

Graciana.   – Joanxo, cuideu-vos de vós, que jo no em moc d’ací fins que Belcebú m’ho mani.

President.   – Joanxo té raó, Graciana.   Després, a l’àpat, estaré per vós.

Graciana s’allunyà, amb el gest de contrarietat.

Bruixots arribats de poc vingueren a retre acatament en la forma usual del dimoni, que no es pot descriure.     Mentre que Graciana prenia part activa en la desimbolta bacanal i accionava de totes formes i maneres, altra bruixa de les nouvingudes s’instal·là al setial deixat per ella, amb prou complaença de Belcebú.

 

I Joanxo, el tamboriner de la cort diabòlica, sonava desaforadament, i la bacanal creixia, creixia...

 

Al costat d’una de les fogueres, la gran caldera del menjar era curosament atesa per una bruixa que actuava de cuinera major.     L’ajudaven altres dues companyes, que hi tiraven sal, canyella, pebre i amaniments vulgars, i seguien les indicacions que els feia la directora.

Amb el moviment rotatori de l’aigua que bullia, atiada de tant en tant per les submersions d’una gran cullera de fusta, pujaven i baixaven cuixes, peus i mans, que a ull net es veia que pertanyien a infantons de pocs anys.

 

Joanxo, amb la cara embotornada i roja, les nines sortides molt enfora, els llavis embotits, tenia tota la seva fesomia una expressió bestial i semblava dominat per la passió de repicar el seu tambor.

De tant en tant interrompia aquell barroer sonar per portar a la boca el vas ple de vi, que buidava d’una tirada.     Estava completament embriac.

 

La cuinera major de l’aquelarre s’apropà a parlar al president, el qual s’adreçà a Joanxo, sense apartar la dona que havia substituït a Graciana.

 

President.   – Soneu el toc d’atenció.

 

Joanxo redoblà tres vegades amb intermitències i parà.     Els concurrents s’apresaren a formar rodona a l’entorn d’ells.     De la multitud, sobtadament silenciosa, sortí un crit esfereïdor de ràbia.     Era Graciana llançada a la presidència, les mans alçades, un ganivet a la mà, en actitud terrible.     Dues dones tost la detingueren.     Ella forcejà.

 

Graciana.   – Deixeu-me, que amb la Margarida avui passarem comptes, vells i nous.

 

Margarida apartà els seus braços de Belcebú, baixà resoltament del setial de fusta disposada a lluitar.     Però Joanxo l’agafà per la cintura i la llançà fortament a un cantó;     trontollà cinc o sis passes i caigué a terra.     Això i un nou redoble de timbal acabà l’incident.

 

President.   – La vianda va a servir-se, però abans escolteu.   La darrera nit felicitàvem Margarida per haver llançat al Cantàbric un fill seu abans d’emprendre la ruta de Berroscoberro.   Tan brillant fet és deixat endarrera pel nostre tamboriner Joanxo;   ha portat el seu fill degollat per servir-lo a la festa d’avui.   Enaltiment etern a Joanxo.

Moltes veus.   – Visca Joanxo!   Visca Joanxo!

 

El tamboriner fou festejat en gran manera.     Mentretant el president prengué un plat de la cuinera i el lliurà a Joanxo.     Ell primer que ningú clavà les seves dents bestials en un tendre tros de braç del seu malaventurat infantó.

 

Llargs picaments de mans celebraren aquesta inauguració de la festa i altra espantosa cridòria tornà a ressonar per les solitàries afraus pirinenques.

Llavors comparegué pels aires una bruixa retardatària;   cavalcava un ca gros, negre i pelut.

 

Algunes veus.   – Benvinguda, bé sigueu benvinguda la servidora de Belcebú.

 

La desconeguda fou inspeccionada pels de més a prop.     En no veure-li a l’ull esquerre l’ensenya del gripau, un d’ells la instà que en adorar Belcebú, demanés l’estampació del senyal màgic.     Madó Francesca Solana repartí abraçades i s’apropà a la presidència.      Però en lloc de retre acatament general hi restà clavada dempeus en actitud altiva.     Ella i el president es miraren fit a fit bona estona.

 

Madó Solana.   – Senyor president:   Jo no puc adorar-vos, car jo no he d’adorar altra persona més que Belcebú.   Com que vós no ho sou ni teniu poder màgic com el meu, preneu la meva salutació i abraçada fraternal en lloc de l’acatament de senyor.

 

Se succeí una general expectació, a les paraules de la bruixa.

President.   – D’on és vinguda la mala bèstia que tracta d’interrompre la pau dels nostres aquelarres?

Madó Solana.   – Bruixots i bruixes d’Espanya i França:  Refermo allò que us he dit i més encara, que no té tant de poder el vostre president com el tinc jo mateixa.   Que ell no és Belcebú ho prova amb les seves pròpies paraules;   quant al seu major art màgic, n’haveu la mostra amb la meva estada ací, vinguda de les llunyanes riberes de la Mediterrània.

President.   – Calli l’atrevida bagassa, giteu-la d’ací els meus servidors!

Moltes veus.   – No, no;   deixeu-la per ara.   Que ens digui com les vostres paraules comproven la seva afirmació.   Que parli, que parli!

 

El president no s’atreví a deixar sentada la seva autoritat;   dubtà i callà.

 

Moltes veus.   - Que parli, que parli!

Madó Solana.   – Amb senzillesa us convenceré tots.   En els breus mots dits darrerament, aquest home ha parlat de pau.   Quan Belcebú desitja pau enlloc? Per què ha de regnar pau a Berroscoberro?   Deu ésser per defensar la seva presidència, quan veu que trontolla?   La pau no és infernal.   Guerra, guerra i sempre guerra!

Moltes veus.   – Sí, sí, guerra!   Fora la pau!

Graciana.   -  Oh, sí!   Guerra i mort!

 

Es treié del pit un potet de terra negrenca, s’apropà i parlà amb vivor a un bruixot que l’obsequiava.

Mentrestant, els concurrents comentaven a grans veus l’incident promogut per la desconeguda.

 

Una vintena de gascons prengueren madó Solana i la conduïren triomfalment;     a llur pas clamaven la lluita i la mort.

A l’entorn de la caldera s’omplien els plats, i arreu uns i altres s’obsequiaven amb vi i aiguardent.

 

El president baixà de pressa del setial i enraonà bona estona a cau d’orella amb el tamboriner.      Margarida restà sola dalt.

El bruixot que un moment abans parlava amb Graciana anà a oferir-li un tall de vianda del festí.

Indubtablement, madó Solana havia entrat amb bona ombra i era l’heroïna.     Tothom desitjava parlar-li, conèixer d’on venia, qui era i quina finalitat podia portar.

A tot això la nit avançava de pressa i l’aquelarre finia.

 

Altra vegada el tamboriner Joanxo deixà sentir el seu toc d’atenció per tal de dominar la disbauxa.

Llavors madó Solana i alguns dels seus admiradors passaren davant de Margarida, que seguia acompanyada de l’obsequiós bruixot.

 

Madó Solana.   – Ja veieu quantes proves del meu art màgic vinc a donar-vos a desdir.   La guerra i la mort que he sembrat entre vosaltres acaba de donar fruit ací mateix:   una companya en aquests moments ha estat emmetzinada.

 

I en assenyalar amb el dit a Margarida, el bruixot que l’acompanyava desaparegué.

Tothom s’adreçà a Margarida i l’assetjaren a preguntes.

Temerosa de la predicció, Margarida agafà ansiosament el braç de madó Solana per interrogar-la separadament, alhora que el nou redoblar del timbaler aconseguia fer callar la concurrència.

 

Margarida.   – Com sabeu això?

Madó Solana.   – En tinc plena certitud.   La verdor que cobreix la vostra vista m’ho assegura.   Jo puc i vull valer-vos, puix que després em servireu.   Veniu amb mi, sense perdre gens de temps, car la nit fineix aviat i la ruta és llarga.

 

La bruixa catalana i la navarresa cavalcaren ambdues en el ca negre.     Fora del planell de Berroscoberro, travessaren valls, rius i muntanyes;   amb una velocitat esfereïdora.

 

El verí que treballava de pressa per dins les entranyes de la bruixa navarresa produí el seu mortal efecte abans d’arribar a lloc i Margarida caigué aplomada des de gran alçària.     Del seu cos, esmicolat en arribar a terra, només ne quedà un xic sencer el cap.

 

Un inesperat succés s’esdevingué del desastre;   influències màgiques produïren un efecte estrany:     la testa de la bruixa cresquè, cresquè, de pressa i en gran manera fins a arribar a les proporcions de la serralada del seu entorn.

L’encantada calavera reclosa entre els penyals de Montserrat prengué el nom de Cap de Mort.

 

Madó Solana, davant la raresa del prodigi, cregué que allà havia de realitzar el seu transformisme inanimat.     Els més extraordinaris procediments de la Kàbala practicats al Cap de Mort esdevingueren sempre inútils.     Invocà reiteradament Belcebú damunt la pelada roca i mai no assolí que se li aparegués.

 

Infructuosa havia de resultar tota la seva potestat dimoníaca.     Per un voler de Déu l’estimbament de Margarida esdevingué en el lloc més inconvenient per a les males arts.     Anà a caure a la muntanya de Maria on tot poder màgic perd la seva virtut.

 

I poc després, madó Solana, inculpada de bruixeria i presa per la justícia de Vic, morí ignominiosament a la forca.

.

Pere Bosquets

.

dins:   Folklore montserratí, pp. 113 - 124.

Amics de Montserrat.   Barcelona, 1971.

 

.

 

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

de castells montserratins, 4. el fals ermità de la Trinitat ( Francesc Carreres i Candi ).

el fals ermità de la Trinitat ( Francesc Carreres i Candi ).

.

*

( ... ) Catalunya tenia un mal rei, que li deien Joan II. Per faltar als seus juraments, els catalans li llevaren la corona. Hi hagué molta guerra, tanta, que durà deu anys ( del 1462 al 1472 ).

 

Els frares de Montserrat protegien la causa catalana contra el rei perjur. Perquè la Santa Imatge no caigués en mans de les seves tropes, va ésser fortificat el Monestir, cosa que no costà gaire, puix que tenia muralles, i podia defensar-se fàcilment.

 

 

Dalt d’una gran roca que domina la Santa Casa se conservaven les runes d’antic castell anomenat Marro, que, en veritat, era del temps dels moros ( segle IX ). Els catalans el referen, i serví de quarter general als soldats que custodiaven aquell sant lloc.

Al castell, que en el segle XV li digueren de Montserrat, s’hi feia cap per dos camins. L’un estretet, voltava la roca per la vora del cingle, amb perill d’estimbar-se.

Quant al segon, era el camí de les ermites, que, en arribar enfront de la roca on es construí la fortalesa, un pont de balança li donava entrada. Així doncs, amb poc compte que el capità tingués, resultava empresa inútil la d’apoderar-se del castell de Montserrat.

 

En veure això, els soldats de Joan II, prengueren tots els ermitans i trameteren un missatger al capità de la fortalesa, que era parent de l’Abat, per dir-li que si no la lliurava, amb el Monestir, matarien els infeliços penitents.

 

Trist espectacle es presentà als ulls dels monjos l’endemà. Els cossos dels ermitans es bambolejaven penjats en les alzines properes i mostraven la fermesa del capità Ferrer, el qual no cedí a l’amenaça. També sota el llisall de la torre del castell, es destacava, en el blau del cel, la silueta immòbil del desgraciat missatger.

 

Les ermites quedaren deshabitades, puix que l’enemic mai no parava de recórrer la muntanya en totes direccions. De manera que els monjos restaren poc menys que assetjats dins el convent, i fora d’ell ningú no s’atrevia a fer-hi estada.

 

*

 

Un dia es presentà a l’Abat un sant varó amb la pretensió de fer penitència en una ermita. Prou se li demostrà a quin perill s’exposava si residia en les soledats de la muntanya; prou que li explicaren la desastrosa fi dels altres ermitans. Però el foraster mostrà una tan gran confiança en Déu i en la Verge, i es mantingué tan ferm en la seva voluntat i tan immutable en el seu desig, que no hi hagué manera de disuadir-lo.

 

L’instal·laren a l’ermita de la Trinitat, per ésser la més propera del castell, puix que venia a l’enfront del precipici que guanyava el pont de balança.

En poc temps adquirí gran fama. Tan bon punt el foraster s’hi hagué establert, renasqué la tranquil·litat i la calma a Montserrat. Mentre que al seu entorn la guerra i la desolació regnaven com mai, ni una partida no s’enfilà ja pels camins que menen al santuari, i estava en completa vaga la gent de guerra que el guardava. Els monjos s’atrevien a baixar fins a la Cova de la Verge, a pujar al mirador de Sant Jeroni, a voltar fins a l’abandonat monestir de Santa Cecília sense que els pervingués cap contratemps.

Això féu que arribés a prendre dictat de miraculós i s’atribuís aquest insòlit canvi a la major virtut de les seves oracions.

 

Malaventurat del qui gosés parlar mal de l’ermità foraster, que és com hom el coneixia vulgarment ), si haguessin estat davant els soldats del veí castell. Atrets aquests per la seva entretinguda conversa, sempre anaven a fer-li companyia i passaven llargues estones embadalits com narrava molts fets de les guerres de Nàpols, on ben segur havia pres part activa aquell home extraordinari. Així que tothom, monjos i soldats, li tenien la major voluntat.

 

 

Una molt fosca nit de desembre, animada conversa se sentia en la humil morada de l’ermità foraster. Aquest parlava desenfadadament amb un guerrer, el qual no pertanyia a la guarnició del castell. La plana on està l’ermita de la Trinitat era ocupada per alguns homes armats amb llances llargues o espases tirades, en actitud de vigilar.

 

L’ermità tenia la paraula:

 

– Cal que tinguis la gent aparellada per a donar el cop. Ja en tinc prou de jugar-me el cap i de representar el paper de sant. Pobre de mi si el diable volia tirar de la capa i fos conegut dels de baix. La fortuna m’ha afavorit fins avui, com jo no podia desitjar, però tampoc no he de confiar massa en la meva bona estrella.

 

– Però tu creus que si et fingeixes malalt, el capità et baixarà de nit el pont de balança? Conec la severitat d’en Ferrer i dubto que ho permeti. Val més esperar avinentesa millor, puix que, per un mal punt, ens exposem a tirar a perdre el que tan bé hem aparellat. Mira que hi va molt en l’empresa! Darrerament el rei Joan m’ha promés d’arribar fins a deu mil florins d’or si li lliurem el castell i el Monestir alhora.

 

 

*

 

Deixem-los en la maquinació de projectes i traïdories, i escoltem el que el dia següent l’ermità foraster explicava a alguns dels soldats del capità Ferrer:

 

– Sí, fills meus, sí. Molts dies ha que tinc semblants visions. Ara mateix, poc abans de venir vosaltres, en plena oració, les parets se m’han tornat transparents i he vist de nou l’espectre: es cremava en la foguera de sempre. Vestia l’hàbit d’ermità benedictí i tenia la meva estatura i maneres.

– Què pot voler dir la visió? –- li preguntà un alt i ferm guerrer.

– Que prompte he de morir carbonitzat. Per això veureu que des que se m’apareix, ni tan sols faig foc, i tot ho menjo fred. Alabat sigui Déu, si així ho vol.

 

Paorosa va ésser la nit que seguí a aqueix dia. Un oratge desfet i persistent embolcallava en les seves negres ombres, de sobte aclarides per la resplandor dels llamps, les encrespades cingleres del Montserrat. Tots els sorolls quedaven ofegats pel continuat ressò dels trons. El guaita que vigilava dalt de la torre de l’homenatge del castell, llançà tot d’una un gran crit i corregué a donar l’alarma dins.

 

 

– Verge Santa! La visió de l’ermità foraster s’ha complert! L’ermita de la Trinitat està convertida en un mar de foc. Pobre home! Potser a aquestes hores ja està carbonitzat.

 

El capità obrí la finestra i tots s’hi apilotaren per contemplar l’incendi que il·luminava lúgubrement les veïnes roques.

 

– Assistència, germans! – cridà una veu dèbil, a l’altre costat del balç, enfront del castell.

 

– Acolliu-me! Em dessagno... No puc més!

 

– És ell, és ell!

– Encara viu!

– Correm a assistir-lo; baixem el pont de balança!

 

La veu de Ferrer dominà la confusió de crits i exclamacions i es deixà sentir, imperativa i clara:

 

– Us guardareu bé prou de llançar el pont de balança en aquestes hores de la nit.

 

Però ja alguns eren baix; impulsats per generós sentiment de compassió, desplegaven les cadenes de ferro damunt l’avenc i deixaven caure pausadament el pesat fustam d’aquella porta llevadissa.

 

A penes el pont s’hagué apuntat en la oposada cinglera, un crit frenètic sortí dels llavis de l’ermità, redreçat sobtadament. Es ficà pel passatge i cridà l’altra gent amagada, que es llançava en la mateixa direcció.

 

 

– Avant, minyons! Visca Joan II! El castell és nostre!

 

– Traïció, traíció! Madona de Montserrat amb nosaltres! – clamaven els de dins.

 

Però tan bon punt el foraster estigué al mig del pont, una claror enlluernadora, seguida d’esfereïdor tro, deixà esglaiats uns i altres. El llamp havia partit i trossejat el pont de balança i s’enduia el fals ermità al fons de la timba.

 

– Miracle! Miracle de Madona de Montserrat! – digueren els soldats de Catalunya, agenollats i en donar gràcies a la Moreneta amb fervorosa avemaria, per haver-los deslliurat de l’enemic.

–

 

Quan els monjos tractaren de sepultar el cos d’aquell malaventurat home, el buscaren pel repeu de la cinglera; es veieren impossibilitats de portar a terme aqueixa obra de misericòrdia, puix que aparegué del tot carbonitzat pel llamp.

 

– La falsa visió del fals ermità, per voler de Déu, s’ha complert! – exclamà l’Abat – No s’hi juga impunement amb les coses divines.

.

*

Francesc Carreres i Candi.

 

 

 

citat per Pere Bosquets, dins:

Ermites i fonts montserratines, pp. 34 – 40.

Amics de Montserrat.

Editorial Montblanc. Granollers, 1967.

 

 

 

 

. *

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Llegendes de Sant Miquel ( Pere Bosquets ).

 

.

*

La capella de Sant Miquel és considerada per molts historiadors com la primera de totes les del Montserrat en antigor.

Probablement, el fet esmentat per algun escriptor d’ésser instituït l’ arcàngel sant Miquel com a patró de la muntanya des del segle III donà valor a aqueixa creença, estesa entre els nostres avis.

Altrament, pot contribuir-hi la part llegendària  que – segons historia l’actiu abat Miquel Muntades – diu:

“L’any 253 sant Miquel enderrocà el Temple de Venus, i el país, en perpètua memòria, en les mateixes runes de la primitiva capella com a fonaments, li aixecà un temple.”

 

Aquesta llegenda pot tenir el seu origen, si en el fet veritable del temple no, en una reminiscència del culte pagà estès en molts i diversos països del món, que adorava les divinitats en plena Naturalesa o, àdhuc, els propis elements vegetals com a simbòlics, encara avui subsistent en certes tribus, substituïts més ençà per les representacions religioses que succeïren al paganisme.

 

( ... )   Hi ha notícia històrica de l’any 1211, quan Guillem de Montserrat i la seva muller Beatriu cediren a la Verge els drets que tenien a la quadra i dependències que pertanyien a Sant Miquel.

En la Crònica del rei Pere IV d’Aragó, en escriure la seva anada a Montserrat el 29 d’abril de 1344 cita “...una església apel·lada Sant Michael”.

 

Com episodi més recent, durant la guerra amb França, el 17 de maig de 1810, l’enginyer coronel Rey, governador militar de Montserrat, amb la missió de preparar la defensa de la muntanya, declarada plaça forta, contra l’opinió de la Comunitat, per estratègia, segons ell; com a pretext, a la vista dels altres, de grat o per força l’enderrocà del tot perquè no poguessin fortificar-s’hi els enemics.

Les mateixes tropes, en aquesta data, mutilaren i llençaren la imatge del Sant a un bardissar.     Cinquanta anys més tard, el 1861, hi hagué un incendi dels més importants de la muntanya al bosc proper a la capella;   per ofegar-lo, els monjos hi tiraren terra.

Per atzar, la sagrada Imatge enderrocada l’any 1810 pels militars espanyols va ésser descoberta entre les runes.     Actualment consta com a peça històrica al Museu del Monestir.

 

El dia 29 de setembre de 1870, diada de Sant Miquel, va ésser novament beneïda una altra capella erigida damunt dels antics fonaments, amb una bonica creu de terme enfront. ( ... )   Contemporàniament s’hi ha bastit un vistós edifici com a capella, completament d’estil modern.

 

El pla de Sant Miquel, pel fet de passar-hi el camí principal i aparèixer sobtadament el Monestir, era el lloc de sortida, darrera etapa de les peregrinacions procedents de Collbató, en les anades i vingudes dels romeus.     Punt on s’invocava el Sant per a no tenir cap desgràcia durant el viatge, en plena època de romiatges.     Es descalçaven els qui havien fet prometences;   carregaven creus, cadenes, barres de ferro, trofeus, es deixuplinaven, començaven a anar de genolls, ploraven, resaven, etc., d’acord amb l’oferiment promès, per a fer l’entrada sensacional al Monestir on entonaven solemnement la Salve.

 

Heus ací una de les narracions descriptiva de l’anada del Conseller en Cap de Barcelona, Micer Josep Montaner, segons el Manual de Novells Ardits, vol. XV:

 

Un capvespre del mes de juny de 1644 els metàl·lics sons d’una trompeta ressonaren per les roques, cingles i trencalls de la nostra santa muntanya, esqueixant el silenci dels seus paratges més solitaris...

... La comitiva guanyà la muntanya per la banda de Collbató, costa amunt fins arribar a l’ermita de Sant Miquel.     Ací s’aturà, descavalcaren tots, i el Conseller es vestí la gramalla i ordenà als macers de vestir-se també la seva.     Cavalcaren tots de nou i emprengueren, des d’aquella altura, el descens cap al Monestir.     Al davant anava el trompeta, al qual seguien els macers amb les maces descobertes;   venia després el Conseller amb els seus consultors, i immediatament tots els altres oficials, i criats del seu servei...

 

La capella de Sant Miquel ha estat refeta diverses vegades;   sovint també ha restat desamparada si oblidada no.

Reflex d’un d’aquests períodes passius és la poesia que li dedicà Frederic Gironella l’any 1919 en el seu llibre Nova guia de Montserrat per a pelegrins i excursionistes:

 

A un Sant Miquel abandonat

Fores patró de la muntanya un dia;

Avui, abandonat, te mors de fàstic;

La veritat, hom diria

Que ací t’hi fan estar tan sols per càstig.

*

*

*

 

Sant Miquel

Si vas pel caire Sud que mira Líbia

i et decantes un xic on neix l’Albada,

per la banda on la bella Barcelona

envia grans estols en romiatge,

hi ha un pendís que de temps antics ostenta

de l’invicte Miquel el nom il·lustre,

qui amora un clos i gaies recolzades

per on alegrement un hom pot fer-hi

la baixada, pel marge de l’obaga,

arreu passant ferests luxuriosos.

Dom Antoni Brenach

de Sàxia, circa 1500

*

*

*

Com a llegenda semihistòrica interessant, donem el fragment en el qual situa el final de l’acció.     La publicà Francesc Carreres i Candi al Calendari català per a l’any 1903.

 

 

El drama de Sant Miquel.

 

La facècia és atribuïda en el regnat de Ramon Berenguer I, anys 1035 a 1062.

Descriu els costums d’aquells temps entre la noblesa, intrigues i lluites, amb la intervenció, entre d’altres personatges, del cavaller Mir Geribert, nét de Borrell II;   Renard Guillem, lloctinent seu;   Udalard, vescomte de Barcelona, cosí de Mir Geribert;   Guisleta, germana de Mir, i el cavaller Arnau Trasovalt.

 

Guisleta no seguí el germà en terres d’alarbs.     El seu cosí, el bisbe Guislabert, la va fer passar a viure amb la vella vescomtessa Riquilda, que residia gran part de l’any als castells de la Guàrdia de Montserrat i Collbató.     Així ho acabava de demostrar, en reconstruir altre sumptuós temple a sant Miquel.

 

De tant en tant, la vinguda d’un missatger sarraí portador de lletres per a Guisleta, era acollida amb tristor.     Sembraven la intranquil·litat en el quiet alberg de la vescomtessa.     Unes vegades Mir Geribert reclamava a la seva germana que passés a viure amb ells;   altres era Renard Guillem qui instava la prompta execució del seu allargat maridatge.     A aquestes lletres, tant la vescomtessa Riquilda com el seu fill el bisbe de Barcelona i el seu nét el vescomte Udalard, contestaven que no les devia atendre, ni jamai partir amb els perjurs.     Més que es determinés a fer nou maridatge bo i raonable, segons li’n proposarien.     Tant feren i instaren, que, si al començament Guisleta no es mostrà predisposada a acollir amb agrat tals propostes, després hi consentí, i, des d’aleshores, les lletres vingudes de la cort d’Almudafar no tingueren més resposta.

 

Llavors se tractà i concertà un maridatge de Guisleta amb el cavaller Arnau de Trasovalt, que tenia renomenada com estrenu i dreturer.

 

*

 

Belles arcades de flors i brancatge, amb bona il·luminària en l’altar major, i gran concurs de pagesos de gest alegre i vestits de les festes, donaven a entendre que a Sant Miquel de Montserrat s’aparellava un acte molt plaent.      En el viarany que devalla del castell Marro, per enfront la capella de Santa Maria, una colla de gent endiumenjada, cavalcant en mules i rocins, s’encaminava vers Sant Miquel.     Guisleta i la vescomtessa hi lluïen joies de gran estima.

 

A l'ensems, muntava per la via de Monistrol altra colla que demostrava la seva joia per mitjà dels ministrils, que arrencaren a sonar tan bell punt aconseguiren la primera.

Ajuntades ambdues a la placeta enfront Sant Miquel, Arnau Trasovalt, bellament abillat amb riques robes vellutades, avançà i féu cortesia a les dames i barons.

L’abat de Santa Cecília, revestit dels seus hàbits abacials, eixí a l’altar per començar la cerimònia.     Guisleta i Arnau pujaren al presbiteri al so dels ministrils, i entraren a la capella els convidats i els altres que desitjaven veure-ho tot.

 

Al millor punt del solemnial acte, ferí les orelles forta remor de cavalcadures, que bé podia ésser algun mul, que, en desfermar-se hagués avalotat els altres.     Als pocs moments va fer-se molt clar el trepig de ferradures que calcigava el rocós paviment i prompte omplí el seu ressò l’església pels seus quatre costats.     L’abat es deturà en la seva plàtica, i els presents giraren les mirades vers la porta, on apareixia cert cavaller amb capell i espatlleres de ferro, cota de malla i espasa a la cinta, rodella al braç esquerre i una llança fortament apunyada.     Aviat esperonà el seu suós i escumejant cavall, capella endins.     El seguien sis genetaris, amb llances al puny, que restaren defora.

 

Sense no mirar res, el cavaller s’adreçà vers l’altar, hom notà llavors que a la punta de la llança portava clavat un pergamí.     Tal fou l’esforç d’aquella impensada envestida, que abans que ningú no retornés de la seva admiració, Guisleta jeia a terra atravessada per la llança del misteriós cavaller, i regava el presbiteri amb els devassals de sang que brollaven del seu pit.

 

Consumat el crim, i sense arrencar la llança del cor de la seva víctima, el cavaller va treure l’espasa, que giravoltà vigorosament al seu entorn per rebutjar tota empresa que contra d’ell atemptessin els desprevinguts concurrents de l’església;   eixí a fora i ningú no fou poderós per a deturar-lo.

 

El començat maridatge acabà, doncs, funeràriament.     Soterraren Guisleta al fossar de Santa Cecília, i la capella de Sant Miquel, violada per vessament de sang, es tancà, en espera de purificació canònica.

 

El pergamí que de la punta de la llança havia passat a clavar-se en la mortal ferida de Guisleta, fou vist ésser de mà seva i signat per ella.     S’hi llegien aquestes breus paraules:

 

Renard Guillem:     Deixeu d’escriure’m més d’ara endavant.     Molt he pensat en l’avenir, i, aconsellada de qui em vol bé, faré altre maridatge que no serà el vostre.

Al cel ens veurem tots;   vulgueu anar-hi, i oblideu-vos, en la terra, de

Guisleta.

 

*

 

Els anys passaren, i Mir Geribert vingué a concòrdia i amistat amb el comte Ramon Berenguer;   dirimiren les seves controvèrsies personatges del més alt llinatge i saviesa.

Mir es confessà granment culpable i reté el seu castell de Port al Comte.

Llavors Mir Geribert es declarà enemic dels seus aliats d’altre temps, tant dels sarraïns de Lleida i Saragossa, com dels de Tortosa i València.     En mostra de la seva fidelitat promogué i capitanejà, el 1060, una expedició catalana contra el castell de Móra, de tan desastrada fi que ell, el seu fill i tota la seva gent moriren a mans dels sarraïns.

 

*

 

Cert dia, en tornar al seu Monestir l’abat de Santa Cecília, l’esperava un pelegrí de llargues i blanques barbes;   portava damunt bones relíquies que mostraven haver seguit Terra Santa i també el sepulcre de Sant Jaume de Galícia.     Abat i pelegrí tingueren llarga sentada.

A l’endemà, ambdós, emprengueren la via del castell Marro, i se n’apartaren en arribar als enforcats del camí de Sant Miquel, per seguir-lo.     La capella, si bé encara no purificada, va ésser oberta novament per hostatjar en el reduït alberg del seu cloquer, el pelegrí, que es disposava a fer-hi santa vida eremítica.

 

L’austeritat sense mida, imponderable, del vell ermità de Sant Miquel, es va atreure el benvoler dels frares de la muntanya.     Corbat damunt el bastó de crossa, mostrava en el seu defallit cos, més la manca de nodriment que flaquesa de senectud;   se’l veia recórrer les pregones valls del Montserrat a la recerca d’herbes que li servissin de menjar.     Mai de res no es mostrà joiós, i qui per primera volta li parlava, de seguida entenia que fins a la llengua feia arribar la mortificació general a que condemnava totes les parts del seu cos.

 

L’ermità de Sant Miquel es trobava abstret en la seva quotidiana oració de mitja nit, de genolls davant l’altar on cremava una trista llum de cera;   el distragueren forts cops donats amb una pedra a la porta de l’església.     Obrí, i cinc bergants, armats de llargues llances se n’entraren.

El capitost digué a l’ermità:

 

– Doneu-nos el que tingueu.

 

Aquest li respongué tranquil·lament:

 

– El cloquer és la meva cambra, preneu-ho tot i deixeu-me en la meva oració.

 

Tres dels trencadors de camins encengueren una llum de l’altar i s’avançaren per l’estreta escala del cloquer.

Promptament ne devallaren, i amb aïrat visatge flestomà un d’ells:

 

– Pel cap de tal, que res no hi té!   Ni sols palla per jeure.

 

–  El bacallà pudent ens fa mofa.

 

– Que mori!

 

– Atureu-vos i clogueu els vostres llavis – cridà el capitost, per dominar el tumult que s’iniciava.

I s’adreçà a l’ermità, el qual amb la fredor del gel els esguardava:

 

– I la creu d’argent de la Vescomtessa, no la teniu al vostre altar?

 

En oir aquestes paraules, redreçà la seva corba figura el vell penitent, li guspirejaren els ulls, i amb quatre salts, poc consonants amb el seu estat de senectud, pujà al presbiteri, prengué el crucifix, s’hi abraçà i cridà als assaltants:

 

– No toqueu el sant seny, que no he de deixar del cor si no és amb la meva vida.

 

– Poc ens fa de llevar-vos una i altra, si tal temeritat cobegeu.

 

I a llançades el deixaren mal nafrat, al peu de l’altar, on apretava al cor la santa creu, mentre que la vida li fugia de pressa per les amples ferides del seu pit, i digué amb dèbil paraula:

 

– Senyor, Senyor!     Morir d’igual mort que jo vàreig donar a Guisleta...   juntar la meva sang amb la seva que encara enrogeix aqueixes pedres...   abraceu-me amb el vostre seny sacrosant...   Senyor!   Volgueu acceptar la meva completa expiació...

 

I així hagué la seva fi Renard Guillem.

 

*   *   *

 

 

L’incansable folklorista Joan Amades va recollir dues altres llegendes al·lusives a l’ermita de Sant Miquel:

 

Hi havia un bandoler molt brau i molt valent que tenia una força com un gegant i que per aquesta raó l’anomenaven Braç de Ferro.

Aquest bandoler no sentia estima per les gents poderoses, per la gran duresa amb que tractaven llurs vassalls, i, en canvi, demostrava una gran estimació i afecte pels pobres i humils.     Moltes vegades repartia entre els necessitats i els desamparats de la fortuna allò que robava i prenia dels rics i acabalats.     Braç de Ferro gaudia de molta simpatia i afecte entre la gent pobra i senzilla, i, com que sempre els pobres han estat molts més que els rics, podríem dir que el bandoler comptava amb una gran popularitat i prestigi tot i el seu mal ofici.

 

En Braç de Ferro era un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat.     Quan es proposava de fer-ne una de les seves, a la vigília cremava un ciri a la Moreneta i amb molta devoció li deia oracions i li demanava ajut per a l’empresa.     L’endemà de cada acció li n’oferia un altre i molt devotament li donava gràcies per la seva protecció.     Com que era conegut per tothom, se li feia molt difícil d’anar a deixar el ciri a l’església del Monestir, perquè sempre estava molt concorreguda i hauria estat molt fàcil de descobrir-lo i agafar-lo.     Per tal de no ésser vist anava a cremar-los a la solitària ermita de Sant Miquel.

 

Una nit que feia una fosca que de tan espessa es podia tallar, mentre en Braç de Ferro pregava devotament, va sentir potades d’un cavall que s’acostava i va amagar-se, emparant-se en la foscor.     Tot seguit va veure un home que descavalcava i feia descavalcar una dona i també veié com aquest agafava bruscament un infantó dels braços de la dama i l’aixecava enlaire en actitud de voler-lo tirar cinglera avall.

Era tan fosc, que ningú no hauria vist res.     Però, com que en Braç de Ferro anava més de nit que de dia, i tenia la vista avesada a les tenebres, va distingir perfectament l’escena que es produïa al seu davant.     Lleuger com un llamp, el bandoler va subjectar tan fortament els braços del personatge desconegut, que semblava que l’agafessin unes tenalles de ferro, de forma que com més tractava de deseixir-se’n més se li clavaven les ungles dins la carn.     Després de molt forcejar i discutir, van convenir que el desconegut lliuraria l’infant al bandoler i respectaria a la seva mare, a canvi que en Braç de Ferro el deixés anar.     I així ho van fer.     Li donà l’infant i s’emmenà la dona amb ell.     Els protagonistes desconeguts d’aquesta escena eren el cavaller d’Espases, que tenia el castell en terme d’Esparreguera, i la seva muller.     Heus-en aquí la història:

 

El cavaller d’Espases era de temperament despòtic i tractava els seus vassalls amb gran duresa i rigor.     Anava adelerat de títols i dominis i es féu el propòsit de casar-se amb una donzella filla d’un dels cavallers més rics i poderosos, per tal d’augmentar així notablement el seu senyoriu.     Quan va demanar la mà al pare de la dama, aquest li féu saber que la seva filla era promesa, i, per quedar bé amb ell, puix que tothom el temia pel seu despotisme, li afegí que, si no hagués estat així, de bona gana l’hauria pres per gendre.     El cavaller d’Espases trobà una fàcil solució al conflicte:   matà el promès de la donzella i així s’hi pogué casar.     Quan la dama va ésser mare, el cavaller amb l’intent de desempallegar-se de la seva muller i el seu fill, que li feia nosa per a les seves trapelleries, adduí que l’infant havia nascut abans del temps natural i que, per tant, era fill del seu rival mort.     Amb aquest pretext conduí la mare i el fill al cim de Sant Miquel amb l’intent d’estimbar-los tots dos, acció que, com hem explicat, resultà frustrada.

 

En Braç de Ferro féu criar tan bé com va saber l’infant que ell havia salvat.     Sempre li va dir que ell no era el seu pare i mai no volgué revelar-li de qui era fill.     Procurà ensinistrar-lo força en el maneig de les armes i el minyó en va sortir molt destre.

 

Quan el noiet tenia quinze o setze anys, en Braç de Ferro, que gaudia encara de molta més simpatia entre la gent del senyoriu de les Espases que quan va salvar el seu afillat, organitzà una batuda, al davant de la qual es posà ell i el jovencell, amb l’objecte de rescatar-li la mare.

 

Per una mina subterrània que conduïa fins al pati del castell i que el bandoler coneixia molt bé, es va presentar un dia, de cop i volta, dins el recinte fortificat i en poca estona de brega van vèncer i matar el despòtic senyor d’Espases.     I tot seguit, guiats pel servei del castell, anaren a la presó, d’on la pobra senyora fou alliberada pel seu propi fill.

 

El nou senyor d’Espases va ésser totalment diferent del seu pare i ben aviat va captar-se l’estimació dels seus vassalls.

 

*

 

També la veu popular explica la següent llegenda:

 

Durant un quant temps es presentava al peu de la portada de l’ermita de Sant Miquel com una ombra blanca que restava uns minuts dreta davant la porta i que amb veu molt planyívola deia:

 

- Qui m’ajudarà?

 

Aquesta aparició sortia al punt de mitjanit i durava tot el temps que necessitaven les campanes del Monestir per sonar les dotze batallades de les hores.

Ningú no sabia d’on sortia i només es veia davant la porta; mai ningú no l’havia vista anar ni venir, i tampoc no podia entrar i sortir de l’ermita perquè la porta era tancada.

 

La nova d’aquesta aparició va córrer ràpidament per tota la contrada i els ulls de la por i de la fantasia aviat la van veure a totes les hores del dia arreu de la muntanya.

El cas feia molt de temps que durava i la gent tenia por de pujar a la muntanya per temença de topar-se amb aquella fantasma, de la qual tothom ja parlava de forma que cada u, sense adonar-se’n i sense voler, hi afegia una mica més d’allò que li havien dit.

La veu del cas es va estendre, i molts romeus embasardits s’estaven de pujar a la muntanya, i així la devoció se’n resentia. Hom conta que els monjos de Montserrat, per tal de no perjudicar el Monestir, oferiren un mesuró de xinxons al qui s’encarés amb la fantasma i arribés a fer-la desaparèixer.

 

Al poble del Bruc hi havia un home que havia donat proves de gran coratge, el qual, atret per la bonica suma que oferien els monjos, es disposà a anar una nit a Sant Miquel per veure la fantasma i parlar-hi.

Pujà al cim amb claror de dia, sopà, i, assegut al peu de la porta, va esperar la presència de l’ombra misteriosa. Així que va caure la primera batallada de les dotze, entre la fusta de la porta va traspuar una ombra blanca tota subtil, com si fos una boira, i el qui l’esperava va poder veure que era una calavera seca, lletja i espaordidora que, com cada dia, repetí la pregunta:

 

 

- Qui m’ajudarà?

 

I l’home li respongué:

 

- Jo.

- Veniu amb mi.

 

A l’instant la porta de l’ermita s’obrí de bat a bat i va aparèixer tot l’interior ple de llums i de claror. L’ombra es va posar el roquet, obrí el missal i començà a oficiar.

L’home del Bruc, molt espantat i més mort que viu, va ajudar la fantasma a dir missa, que no va oir ningú, car no hi havia sinó l’ombra i ell. Quan fou finida la celebració, l’ombra va fer un petó a la mà del bon home del Bruc. Com que la fantasma no tenia llavis, les dents i els ossos de la boca van tocar la mà de l’improvisat escolà, i estaven tan freds i durs que tot el van gelar, i en comptes de fer-li una gràcia li van fer mal.

Fet el petó, l’ombra va parlar així:

 

- Jo sóc l’ànima d’un capellà de terres molt llunyanes. Una moribunda, en la seva darrera hora, em va encarregar que en sufragi de la seva animeta digués una missa en una ermita de la muntanya de Montserrat, i la bona dona me la va pagar. Abans de poder complir el seu encàrrec em vaig morir i la meva ànima no podia entrar al cel perquè havia cobrat una missa que no havia dit i que feia patir una altra animeta. Temps ha que acudia cada nit ací, desitjós de complir la meva missió, però no la podia satisfer perquè no trobava qui m’ajudés a oficiar. Ara la meva comesa està satisfeta mercès al teu ajut, pel qual et desitjo la glòria eterna.

 

Dites aquestes paraules, va beneir el qui li va fer d’escolà i va desaparèixer.

I mai més no l’ha tornada a veure ningú, perquè devia entrar al cel.

 

L’home del Bruc va quedar tan satisfet d’haver ajudat a entrar una ànima en pena al cel, que es donà per ben pagat amb aquesta bona obra i va renunciar al mesuró de xinxons que oferien els monjos del Monestir.

 

La proesa d’aquell home es va estendre per tota la rodalia de la muntanya i des d’aleshores tothom tornà sense por a Montserrat. A l’heroi li fou aplicat el qualificatiu de “Valent” que li va restar com a nom i que van portar durant molts anys els seus descendents, i diuen que no fa pas gaires anys que al Bruc encara es conservava la casa de l’heroi popular, coneguda per cal Valent.

 

* * *

 

Altra graciosa llegenda montserratina procedent d’Esparreguera aplicada a l’ermita de Sant Miquel:

 

Per ta de pintar l’abús i el desvergonyiment en el seu més alt grau s’usa la frase popular: “beure, trencar el càntir i robar els diners”, localitzada a Montserrat.

Segons el poble, l’ermità de Sant Miquel, per tal que els pelegrins poguessin satisfer la seva set, posava un càntir amb aigua al peu de la derivació del vell camí que va del poble de Collbató al Monestir amb el que mena a l’ermita de Sant Miquel, al lloc anomenat quadres d’aquest nom ( quadres de Sant Miquel ).

Els romeus, en agraïment a la bella atenció del bon ermità, després de beure deixaven un xavo al costat del cantiret.

 

Un dia hi passà un cavaller que va servir-se de la gentilesa, després trencà el càntir i, encara, per paga arreplegà els xavos que hi havien deixat els anteriors vianants. Des d’aleshores l’ermità de Sant Miquel mai més no posà el cantiret. Els pelegrins assedegats no pogueren satisfer el goig de beure i l’obra de misericòrdia restà estroncada.

 

* * *

 

( ... ) Extractem del “Llibre dels Miracles” del Monestir, del 1514, el que hi ha referent a la capella de Sant Miquel:

 

Un dia que l’església de Santa Maria de Montserrat estava, com de consuetud, plena de fidels que venien a pregar, hi entrà un home no pas amb aquesta intenció, segons demostrà el que s’esdevingué. Allà a prop veié la ballesta d’un home noble, nova i ben bona; la cobdicià, la prengué furtivament, i a mitja nit eixí de l’església.

El noble que continuava la pregària de res no s’adonà, però el lladre fou detingut per virtut divina; car en eixir de l’església perdé l’esma, i per bé que corria com un foll, mai no aconseguí de passar més enllà de la capella de Sant Miquel. El mesquí volia llençar la ballesta i no podia, volia avançar i no sabia com fer-ho, volia retrocedir i tampoc no li era possible. Amb temps per caminar unes quantes llegües abans d’apuntar l’alba, romangué al mateix lloc, i allí, amb vergonya i confusió seva, fou atrapat amb la ballesta furtada que encara tenia a les mans.

 

* * *

 

La veu popular diu que la campana de l’ermita de Sant Miquel ( com la de la capella de Sant Jeroni i d’altres ) té la virtut de fer casadors dins de l’any els fadrins o fadrines que en tirar-hi una pedra tinguin l’encert de tocar-la.

 

La pràctica de tirar rocs a la campana en sentit ordàlic arribà a estendre’s tant que, segons conten, el pes de les pedres va obligar a refer la teulada de l’ermita per adobar el que havien malmès.

.

 

*

 

 

 

 

 

Pere Bosquets

dins:

 

Ermites i fonts montserratines, pp. 152 – 169.

Amics de Montserrat.

Editorial Montblanc. Granollers, 1967.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Llegendes de Sant Jeroni ( Pere Bosquets ).

.

*

 

 

 

* *

El cim culminant de la muntanya, Sant Jeroni, no podia escapar-se d’ésser objecte de la fantasia popular que ha guarnit Montserrat amb les riques imatges de la llegenda.

Diu el poble que al mateix indret on s’alçava l’ermita havia existit en altre temps una casa habitada per pagesos. Aquesta familia era del tot contrària a les lleis de l’Església, tant que, com a befa, àdhuc un dia, per Setmana Santa, burlaren les ordres d’abstinència i s’atiparen a més no poder.

Ofès per aquest gros escarni, Déu provocà una tempesta tan formidable que s’emportà com fulla d’arbre casa i estadants i els precipità daltabaix de la timba.

Les animetes d’aquella gent pecadora resten encara al fons de la canal més pregona.

Per això en llançar un crit o soroll des del cim se sent immediatament la resposta, clam dolorós de pena dels comdemnats eterns, que no poden jamai assolir el perdó.

 

* *

Altra llegenda localitzada a Sant Jeroni i en els temps que una de les condemnes era l’estimbament, es refereix a un jueu de Manresa, argenter, casat amb una bella dama.

Enamorat d’ella un senyor de la rodalia, la requerí per escrit per tal que el correspongués, cosa que la fidel jueva refusà rodonament.

Per dissort, la muller del pretendent amorós atrapà les cartes creuades entre ambdós i presentà denuncia contra la infeliç jueva, la qual, tot i la seva innocència, la condemnaren a ésser llançada cingles avall de Sant Jeroni.

La inculpada esposa pregà amb gran fervor a la Mare de Déu, mentre el botxí li tallava els cabells per evitar que la cabellera s’enganxés amb les mates i evités el compliment de la sentència.

Com que estava lliure de pecat, la Verge l’atengué miraculosament: en ésser estimbada no caigué amb violència sinó amb molta suavitat, com si es tractés d’una lleugera ploma d’ocellet, i arribà al fons de la cinglera indemne i sense perdre la posició d’agenollada i encara amb l’oració a flor de llavis.

Acabà els dies de la seva vida al servei de la Mare de Déu, puix que es va fer monja, i àdhuc diuen que arribà a ésser santa.

 

* *

 

Parió al cim de Sant Jeroni, s’alça enllà, vers ponent, la silueta espadada dels Ecos, les roques que ressonen els crits, els sorolls, que hom llança del puig més alt de la dentada serra. Llur singularitat acústica es prestava, infal·liblement, a crear-ne una llegenda més.

Conten que al terme de Talamanca tenia el seu castell el senyor de Pentacorbs, on vivia amb el seu fill, cercaraons com ningú.

Enamorat de la filla del cavaller de la Manresana, aquest no li concedí el permís a causa del seu caràcter. Enutjat per això l’hereu de Pentacorbs, acusà falsament el germà de la noia, el qual, d’acord amb les lleis establertes, havia de batre’s amb l’instigador per demostrar la seva innocència si en sortia vencedor.

Posats a la lluita, en sortí derrotat el de la Manresana i hagué de suportar la taca llançada pel dolent fadrí sense no poder alternar amb els altres fins a reivindicar-se la deshonor amb algun fet d’armes.

Resultat de les rancúnies produïdes pel seu impetuós temperament, un dia trobaren l’hereu Pentacorbs assassinat prop del castell, sense que restés cap indici del crim.

Les autoritats sospitaren que podia haver estat el seu vençut contrincant; no feren cas dels qui demostraven amb testimonis i proves la seva veritable innocència, i el condemnaren a morir, amb la facultat de poder triar el procediment els familiars seus.

En aquells temps era un dels costums de realitzar el compliment de la màxima pena amb despenyar el condemnat, i aquest va ésser el mitjà preferit per la dissortada família i, precisament, des del cim de Sant Jeroni.

Les darreres paraules que pronuncià la víctima de la injustícia dels homes, adreçades amb veu clara i neta als presents, foren:

Senyor de Pentacorbs,

sense raó em mateu,

jo us emplaço per ací a un mes

davant el tribunal de Déu.

L’al·ludit, que volgué presenciar l’execució de la sentència, no va fer cas d’aquell clam, però una malaltia inexplicable el portà al sepulcre abans d’acabar el mes.

La seva ànima es presentà al judici del cel, i Déu premià amb la glòria el minyó innocent i castigà el senyor de Pentacorbs amb les penes de l’infern.

 

* *

 

Les veus que retornen les roques dels Ecos són les animetes dels condemnats que estimbaren des del cim de Sant Jeroni i que volten eternament en no poder entrar al cel ni les vol el diable. Sense empar ni repòs, ronden pel lloc on varen perdre el cos i la vida terrena, i en sentir un crit o soroll l’escarneixen immediatament, com a resposta. És creença que fan patir aqueixes animetes errants les veus i trets que s’engeguen des de l’alt mirador montserratí, que més bé necessiten oracions.

 

* *

 

Altra creença popular estesa entre mariners és que al bell cim de Sant Jeroni hi havia un far potentíssim que guiava les naus vingudes d’enllà del nostre mar.

El llum s’encenia sol, sense que ningú no sabés com, per bé que hi havia qui creia que era per art de bruixeria.

Per tal de donar més potència a la projecció dels seus raigs, part darrera de la immensa flama hi havia un mirall gegantí que multiplicava la claror més de mil vegades.

El reflector privava també que la llum pogués actuar per la part posterior, sinó per davant, per sol ixent.

Entre els vells gats de mar de la nostra terra la tradició s’ha transmés llargament, ben convençuts que el gran farell de Montserrat ha servit sovint per a salvar naus i en elles milers i milers de marins en perill de naufragar o desorientar-se.

 

* *

 

Encara, Francesc Carreres i Candi refereix la contalla popular que transcrivim, localitzada a Sant Jeroni:

 

Conten les llegendes de Montserrat que hi hagué un ocellet desitjós de guanyar-se sols per a ell tota la sol·licitud i afecte de l’ermità de Sant Jeroni. A tal fi pensà dedicar-li útilment la seva existència. Què fer? Avisar-li els canvis del temps, que és la preocupació constant dels ocells?

L’ermità, però, ho tancava tot així que començava la ventada, i la pluja mai no l’atrapava desprevingut. Indicar-li els senyals de campana que li feien des de baix? Les campanes, però, sempre tenien la resposta de Sant Jeroni sense mica de retard...

Am aquesta perplexitat transcorregueren dues temporades. Per fi un dia notà que podia esdevenir útil i encertar el seu objecte, en advertir-li l’arribada de vianants al camí de Sant Jeroni. Pujava un ermità o un monjo: l’ocellet, posat dalt d’un pi immediat a la cel·la, cantava amb intermitències regulars; era foraster el nouvingut: aleshores es posava a l’embit de la finestra i refilava desesperadament.

De moment res no comprenia l’ermità. Però l’animalet continuava tossudament.

Passat un quant de temps va sentir que l’ermità deia al qui ordinàriament li pujava la cistelleta dels proveiments:

– Aquest ocellet és el meu predilecte: no sols el tinc sempre prop, sinó que quan puja algú no es mou d’ací, com si volgués vigilar-lo.

L’ocell es desesperava en no veure enteses les seves indicacions. Quanta insistència en la seva empresa!

– Què tal aquest hivern el vostre dilecte ocellet? No l’han mort les glaçades del cru gener?

– No ho volgui Déu – responguè l’ermità – . Quan vós o algú puja la drecera, se’ls avança i ve a cantar com si en el seu llenguatge volgués avisar-me.

Tapissà la primavera el Montserrat, amb el seu mantell multicolor, quan l’ocell va poder convèncer-se d’ésser comprès pel solitari.

– I bé, amic: l’ocellet que canta en aquest pi és sempre el mateix!

– Ja ho crec que l’és; amb la particularitat que el seu afecte a la meva persona va de bracet amb la seva intel·ligència. Abans que arribeu amb la cistella, ja sé per ell que esteu en camí. I també conec si el que puja és un foraster, perquè llavors es posa a la meva finestra.

L’ocellet podia tenir-se per feliç. La seva tossuda tasca no havia estat en va. Es disposava a fer profitós el seu sistema de senyals, quan als pocs dies l’esmità de Sant Jeroni davallà per la rosta costa, després de tancar l’ermita amb els ulls humitejats per llàgrimes.

Dies i dies restaren abandonades aquelles alçàries. Allí, al pla, uns homes es perseguien i mataven, arrasaven els camps, abans tan amorosament conreats, cremaven els boscos...

Arribà l’hivern, i darrera d’ell la primavera. Algunes ermites s’obriren, però la de Sant Jeroni prosseguí tancada.

Una nit quan, al compàs del tro, la tempesta desbordava la seva fúria infernal, l’ermita de Sant Jeroni deixà de ser-ho, ferida pel llamp.

El dia despuntà serè i l’ocell amb refilada llastimosa, no sabia moure’s de les seves volgudes runes. Acudiren monjos i ermitans a presenciar la destrucció i conegué l’ocellet, en un d’ells, el seu estimat company d’altre temps.

En abandonar Sant Jeroni, els anacoretes anaven escoltats de l’alat protagonista, que no va deixar ja l’amic d’abans i va anar a parar a l’ermita de Sant Dimes.

No trigà a ésser reconegut. Els senyals es van repetir i l’ermità les entengué tot d’una.

L’ocellet es cregué novament feliç, puix que tant i tant de treball anava a aprofitar-se.

Però les contrarietats se succeïen: al dia següent l’ermità baixà penosament la llarga costa que unia la seva nova ermita amb el Monestir. I no la tornà a pujar, sinó que al cap d’alguns mesos l’obrí un altre ermità.

L’ocell anava desesperat d’una banda a l’altra; examinava totes les ermites i vigilava totes les dreceres en cerca del seu company. I quan la primavera va estendre de nou el seu verd mantell d’esperança a la muntanya, perdia la seva de trobar-lo, i diu que la pena l’aclaparà...

* *

Amb referència a Sant Jeroni hi ha també el nom de Na Guilleuma de Montcada, heroïna llegendària, la qual “després de visitar la Regina del Principat, cavalcà fins al cim més alterós del Montserrat, i allà agarrada a la brida, esperonà fortament el seu cavall i, en el seu desvari, intentà d’arribar a Sant Llorenç del Munt. Anà a caure prop del camí ral, en la riera de Marà, on els veïns de Vacarisses ensenyen esculpida en l’arenisca roja allò que ells en diuen ‘la potada de Na Guilleuma’, de quan desmuntà del cavall, i més de setze redols, que no són altra cosa que les marques de les peülles del seu cavall.”

* *

La tradició explica que la campana de l’ermita de Sant Jeroni, al cim més alt del massís montserratí, té la virtut de fer casar les noies abans de l’any si li tiren una pedra i l’encerten.

En llançar el roc, cal preguntar:

.

Campana de Sant Jeroni,

enemiga del dimoni,

per la virtut que Déu t’ha dat,

vulgues dir-me la veritat:

em casaré gaire aviat?

.

En cas positiu, quan la pedra arriba a tocar la campana, la seva vibració s’interpreta com a resposta afirmativa que diu: “Siii!”

.

Pere Bosquets

dins:

Ermites i fonts montserratines. pp. 84 - 91.

Amics de Montserrat.

Editorial Montblanc, Granollers,1967.

 

.

 

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

de castells montserratins, 3. L’ermitana de Sant Joan ( Joan Amades ).

.

*

 

El senyor del castell del Papiol tenia una filla que va enamorar-se d’un galant jove que no era del gust del seu pare. Per evitar d’ésser vistos festejaven d’amagat i de nits, ella des de dalt del finestral i ell des del peu de la torre.

 

Es va escaure que ell va tenir obligació d’anar una llarga temporada a fora i va estar molt de temps sense poder veure’s amb la donzella.

Al cap d’uns quants dies que no acudia al peu de la torre, un germà del senyor del Papiol va portar al castell una seva filla per allunyar-la també d’un galant que pretenia casar-s’hi a desgrat del seu pare. Les dues cosines es van enginyar per fer saber al pretendent de la segona on l’havia portada el seu pare i que hi podia anar de nit a festejar-la com havia fet abans la donzella del castell.

 

Enllestida l’obligació que va retenir lluny el promès de la donzella del Papiol, el fadrí va presentar-se una nit al peu de la torre amb l’intent de fer el senyal prou conegut per la seva estimada, anunciador de la seva presència, però, amb gran enuig i sorpresa, hi trobà un altre cavaller. Creient-lo un rival, foll d’ira el va matar. Horroritzat del seu crim i temerós d’haver-lo de pagar, marxà a guerrejar contra els moros.

 

En saber-se al castell el que havia passat, va haver-hi un gran enrenou, que va aprofitar la donzella del Papiol per a fugir cap a ciutat, on cregué que fàcilment trobaria la manera de reunir-se amb el seu estimat. Quan el senyor del Papiol va adonar-se que li havia fugit la filla, va enviar emissaris pertot arreu per cercar-la, i un d’ells esbrinà que la donzella era a Barcelona. El cavaller en persona va anar a ciutat, puix que ningú no tenia tant d’interès com ell per a recobrar-la. Aviat la seva filla va saber que el seu pare la cercava. Perquè no la conegués si l’atzar la hi posava al davant, va vestir-se d’ermità, amb una llarga barba blanca i amb un casquet que li donava aspecte de vell i li recollia i dissimulava els cabells. Com si ho fos, doncs, va emprendre el camí de Montserrat, i, en trobar l’ermita de Sant Joan abandonada, s’hi va quedar a viure-hi i a tenir-ne cura.

 

Després de set anys de guerrejar amb els moros, l’estimat de la donzella del Papiol va tornar a la pàtria, puix que en aquell temps, al cap d’uns quants anys restaven perdonades totes les culpes. El galant estava molt delerós i esperançat de trobar la seva promesa.

 

Cercant i preguntant, va saber que s’havia fet ermitana i que feia penitència dalt d’una muntanya. Volgué reunir-se amb ella el més aviat possible i va creure que per cap muntanya no podia començar millor la recerca que per la de Montserrat.

 

I camina que caminaràs, un capvespre va arribar al peu de l’ermita de Sant Joan i demanà acolliment al vell ermità, que el va rebre molt bé i que prou el reconegué així que el va veure. L’ermità li va cercar conversa. El cavaller li va contar la seva història i li va dir que anava pel món en cerca de la seva estimada. Ella li preguntà si els anys i les fatigues passades no li havien esborrat de la memòria el record de la seva fesomia. El galant digué que encara que passessin mil anys i que la veiés confosa entre cent mil dones, a l’instant la reconeixeria.

 

Ella aleshores es llevà la barba postissa i el casquet, i recobrà la seva fesomia pròpia, i ell la va reconèixer de seguida.

Amb plors d’alegria s’abraçaren.

 

L’endemà van baixar a ciutat, es casaren i van córrer cap al castell del Papiol a demanar perdó al pare d’ella, que els va rebre amb els braços oberts.

.

.

*

Joan Amades.

.

 

.

citat per Pere Bosquets, dins

Folklore montserratí. pp. 64 – 65.

Amics de Montserrat, Barcelona, 1971.

 

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo

de castells montserratins, 2. la roca dels enamorats ( Joan Amades ).

.

*

.

*

El senyor del castell de Sant Vicenç de Castellet tenia una filla única, estimada en grau superlatiu. El cavaller era molt ambiciós de riqueses i d’hisendes i concebí el projecte de casar-la amb un noble senyor, el més ric i poderós d’aquells temps, però que tenia vuitanta anys, mentre que la donzella no arribava encara als vint.

 

La noia festejava d’amagat amb un jovincell fill segon o tercer i que, per tant, no era hereu dels títols ni béns del seu pare. Aquesta circumstància havia fet dubtar els enamorats de formalitzar llurs relacions. Però com que, tard o d’hora ho havien de fer, van fixar un dia perquè el fadrí enamorat es presentés al castell a parlar amb el pare.

 

La vigília del dia convingut pels promesos, el senyor de Sant Vicenç va cridar la seva filla i li va exposar el seu propòsit de maridar-la amb el nuvi que ell havia triat, el qual, per bé que era una mica entrat en anys, era riquíssim.

 

La donzella li va manifestar aleshores que ja festejava de temps amb un jove que precisament l’endemà havia de presentar-se al castell per parlar-li del cas. Quan el pare va saber qui era i, sobretot, la seva condició de fadristern, no hereu, es posà fet una fúria.

 

El senyor cridà tres servents de gran confiança i els encarregà que anessin a esperar el galant pel camí per on havia de venir. Els criats anaren a l’indret on començava el senyoriu de Sant Vicenç pel costat per on el pretendent vindria, i així que el veieren li van explicar que l’esperaven de part del senyor i que tenien l’encàrrec d’acompanyar-lo fins al castell. El minyó va quedar sorprès i suposà que la seva estimada havia anunciat al pare la seva visita i que s’ho havia pres bé, fins al punt de fer anar a rebre’l pel camí, però no tardà a mudar de parer.

 

En arribar al castell van menar-lo a una porteta secundària i, tot just passada la llinda, els servents el van amarrar com un Crist i el conduïren a una presó tan fosca que no es veia espurna de claror.

 

Aviat es presentà el senyor del castell i va increpar-lo per la seva gosadia de pretenir la seva filla per muller, i va jurar i perjurar que no sortiria d’aquella presó mentre ell visqués.

 

L’endemà es va moure una gran guerra al país i el rei cridà el castellà de Sant Vicenç perquè acudís amb totes les seves hosts per tal d’ajudar-lo. El senyor va marxar amb la majoria de la seva gent d’armes i, com de costum, deixà la seva filla com senyora i majora del castell. Tot just va ésser fora, la donzella baixà a les presons i preguntà a l’escarceller si hi havia algun pres; aquell li contestà que n’hi havia un portat el dia abans, però que el senyor ordenà que no el deixessin parlar ni veure ningú, passés el que passés. La noia li manà que obrís la presó, puix que en aquell moment era ella la qui manava en el castell. L’escarceller s’hi resistia; però en amenaçar-lo ella que si no obeïa el faria penjar del merlet més alt de la torre cedí a acomplir el mandat.

 

Alliberat el donzell, la parella va creure que havia de fugir per salvar-se de la fúria del pare. Decidiren agafar el millor cavall dels que restaven a l’estable i fer cap a Montserrat, per casar-se davant la Moreneta.

 

Quan ja era bon tros lluny del castell, el senyor de Sant Vicenç va recordar que tenia pres el galant de la seva filla; va tèmer que ella el podria alliberar i envià ràpidament un dels seus servidors més fidels cap al castell, amb ordres severes per a l’escarceller.

 

I heus ací que molt abans d’arribar-hi, l’emisari va veure la parella que fugia. En lloc d’anar al castell reculà a trobar el senyor per tal de contar-li allò que passava. El pare, furiós, abandonà la seva gent i corregué a més no poder en persecució dels fugitius.

 

Els enamorats van adonar-se de la presència del servent del castell, també van veure com reculava camí de la via que feia l’exèrcit, i van comprendre tot el que succeïa i el perill que corrien. I esperonaren el cavall tant com pogueren per tal d’arribar al Monestir, acollir-se a sagrat i casar-se, si tenien temps d’arribar-hi. Però el cavall, amb el pes de dues persones no podia trotar com ells volien, i el pare muntava un corser molt millor que corria més que el d’ells.

 

Quan passaven per l’indret conegut avui dia per la Roca dels Enamorats, ja van sentir el trot del cavall del pare que els encalçava. Es van creure perduts, van descavalcar i, abraçats, van llançar-se a l’abisme.

 

La gent d’aquell temps, en passar per la roca llegendària, tirava una pedra cingles avall com un homenatge als herois mantinguts per la tradició, pedres que venien a tenir tot el valor d’oracions dedicades a les ànimes dels enamorats.

.

*

Joan Amades.

.

 

citat per Pere Bosquets, dins Folklore montserratí.

Amics de Montserrat, Barcelona, 1971.

 

 

 

 

 

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

La muntanya encantada ( Pere Bosquets ).

una altra llegenda

*

.

*

La muntanya encantada ( Pere Bosquets )

.

*

Existeix encara viu en el nostre folklore, relacionada amb la creació de la muntanya de Montserrat, l’explicació candorosa que el massís rocós era abans la gran població de Trencanous, on vivien en pau els seus habitants.

Arribà el dia, però, que Jesús fou crucificat; hi hagué aleshores al món un gran terratrèmol, i com que els estadants d’aquella ciutat no eren pas massa rectes en el seu procedir ni creients en la doctrina predicada, per un voler superior la terra on residien es capgirà totalment, s’invertí, de tal manera que les pedres actuals, les serres, els cims i els monòlits no són altra cosa que les arrels d’aquella Trencanous.

Dels habitants colgats entre el gros runam només pogueren salvar-se set capellans i les filles del rei, únics addictes a la vera doctrina, predicada inútilment.

Segons dir popular, elles, les princeses, encara viuen per les pregoneses de la muntanya, en coves i avencs, i se les pot sentir clamar els dies de molt de vent o de tempesta.

Les supervivents de l’encanteri entonen cançons i riuen, i renten en el fons de la caverna del Salnitre, en les nits de lluna clara; diuen que alguns veïns de Collbató les han sentides en determinades circumstàncies difícil de precisar.

 

* * *

 

Fins conten que entre l’enderroc de la ciutat de Trencanous restà soterrat, per mentre duri el món, com a càstig del seu gran sacrilegi, el soldat romà Malcús, que donà una bofetada a Jesús en anar a prendre’l.

Viu en un pou insondable i dóna plantofades a les parets amb una mà de ferro.

En la diada de Dijous Sant, poden ben sentir-se, a migdia, des de qualsevol indret de la muntanya, els cops que venta en Malcús, i la seva veu fosca que diu:

“Els rucs, encara bramen? Les dones, tenen fills? El món, encara dura?”

Qüestionari relacionat amb la creença que mentre això succeeixi el món tardarà, pel cap baix, set anys a acabar-se.

 

 

 

Interpretació Mitològica.

 

La llegenda completa i més reculada que coneixem referent a la formació de la muntanya és la que va escriure, en llatí, de manera bellíssima i descriptiva, el monjo Dom Antoni Brenach, nat abans o al començ de l’any 1500, amb el títol “Sàxia”, versió rítmica catalana de Dom Ramon Arrufat, publicada l’any 1893 mercès al sacerdot Dr. Jaume Collell.

En el primer fragment del poema fa referència a la creació de la muntanya, en estil mític:

 

 

 

 

Després que esdevingué més calmadissa

la rubinada del passat diluvi

que tot el món colgà davall l’onatge,

i quan, per fi, la Nau s’hagué aturada

al flanc de les muntanyes de l’Armènia,

Neptú, sobtat d’aquella maror estranya

i ensems del còmit que la Nau menava,

son cap remull tregué de la mar calma.

“Qui és – digué – qui així el reialme nostre

ha pogut contorbar, fins a sollar-ne

tot dret i tota llei reguladora,

i, esporuguit, al fons abís gitar-me?

No el Germà a qui és sotmesa la demora

de l’Olimp; no el fortíssim a qui temen

el Tàrtar i les Fúries; tampoc Juno,

la germana i muller de Jove altívola,

enfellonida, pot arrabassar-me

mon car Trident: el Fat els ho veda.

Qui ha estimbat, doncs, avall el qui lliscava

i obligat l’infeliç al fons ficar-se?

Vers on, fugint, s’han fetes fonedisses

les Nereides, Tritó i Melicuta,

quan envaït han vist el meu reialme

fortíssim, i els ribatges per les ones

submergits sens el meu voler, i que ara

no pugui domenyar llur embranzida?”

Llavors, fent erectívola la testa,

Sàxia, un temps la Nereida més formosa,

Deixà vibrar sa veu en el silenci:

“Aquell qui així vençut et foragita

i el teu Trident et lleva, és qui plasmava

el cel, la terra i la planura equòrea.

Aquell a qui deu sempre tota cosa

obediència. Aquell abat ton Jove

i de Jove la raça té sotmesa.

Si vols conèixer el ver, ses ares tomba

i tot el que aquell Déu excels comanda,

amb cor aquiescent fes de servar-ho;

ni temptis més el cel, oh miserable,

amb tos blasmes grollers, puix que a les flames

del Flegeton arrabassat series.”

Digué; després que amb desplaent oïda

hagué Neptú escoltat semblants paraules

– sempre als tirans fou la vritat amarga –,

impotent d’esbravar la seva ràbia

contra el ver Déu Tonant de Cel i Terra,

s’abraonà a la càndida donzella

i esclata amb veu de tro: “Tu, de les dones

rebuig abjecte, qui, imitant l’audàcia

dels Gegants, has gosat torbar les altes

Divinitats del cel i el mateix Jove;

penses tal volta que altre Déu hi hagi

o que un altre regent assumiria,

folla, la direcció del món suprema,

llevat d’ell qui espaventa les contrades

amb son voler i son llamp? Per xo et voldria

presa d’aus malestrugues, fembra orada!”

Mentre Sàxia pretén calmar el vessànic

amb mots assuaujants, ell més s’arbora,

i, enfollit, comandà que fos reclosa

la Nereida nostrada en angost càrcer.

Mes, volent deseixir-se del terrible

Tirà, pel veritable Déu aidada,

rompé tots els fermalls i grillonades,

i el dintell clivellat, triomfal, passava.

En veure això, udolà el Rei fals de l’aigua

i amb hòrrid esquadró d’agafar prova

la fugitiva; les petjades santes

de la puel·la segueix per mars i terres;

passa, rabent, les fèrtils coromines

d’ Àsia Menor i Cilícia, mar d’Egea

i les fondàries de la mar Jònia

i les sirtes del rúfol Adriàtic;

ressegueix tota Itàlia i escorcolla

els pobladors salvatges de la Gàl·lia,

passats els Alps, fins al rocam Bebrici

a on veient dels peus de la donzella

les petjades, després d’escoltar el poble,

esperonà els seus escamots a una

cursa ivarsosa, fins que pervinguessin

al lloc on murs bastí el ferreny Amílcar:

davant, o Llobregat, dels teus ribatges,

i de la teva mar vora les ones.

Mentre ella refrescava allí en les aigües

els peus i el cos, tot ell cremor, de sobte

li apar talment sentir entre polsegueres

multitud d’esquadrons que s’apropaven,

i ou muntar fins als astres lluminosos

l’horríssona clangor de les trompetes

i els renills dels cavalls. Tremeix la verge.

Com de dalt el crestarell la daina,

si els cans i la cridòria i les cornades

sent dels munters, recerca corglaçada

qualcun amagatall on abscondir-se;

semblantment Sàxia, entre homeieres aces

quasi presa, de cor a Déu girant-se,

li demana coratge i braonia

per fugir del cruel Neptú l’imperi.

L’escolta el Totpotent: de les riberes

Barcelonines, desbordant de forces

i d’abrivat ardor la Nimfa plena,

pervé a un indret de salabroses aigües,

on la bella de faç i mans venustes

devingué transformada; xipolleja

del Llobregat en el corrent de plantes,

per la banda on al mar la Tramuntana

aboca el riu Rogenc; després ajusta

sos genolls, devinguts penyals enormes,

i vest son cos amb manta d’arbreria,

fent cimejar el seu cap damunt les roques;

i els merlets exornant i les torrelles

vistents amb flors esparses i boscúries,

entre fesos penyals s’alça magnífica,

d’on Sàxia té de mont serrat semblança.

*

 

Primitius estadants.

 

Una de les versions propagades fins a l segle passat com a verídiques, es basava en la creença que els antics habitants de Montserrat eren gent disbauxada que hi anava per amagar-se de la seva platxèria.

Tant és així que adhuc s’hi erigí un temple dedicat a Venus, deesa pagana de l’Amor, si hem de creure les històries escrites pels nostres avis.

Per tal de castigar aqueixa gosadia baixà del Cel l’arcàngel sant Miquel i amb la seva espasa de foc enderrocà fulminantment ídol i temple.

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

.

 

Al seu mateix lloc s’edificà una capella dedicada al sant destructor, capella que encara avui té la seva successora a l’indret de la primitiva i el sant ha persistit secularment des de la seva institució com a patró de la muntanya.

Per bé que no hi ha pas cap fonament ferm en la llegenda, la comunitat montserratina continua amb la celebració del patronatge encara en l’actualitat, amb tota la corresponent cerimònia tradicional.

I no és pas sense l’asseveració d’autoritats tan dignes de tenir en compte com el rev. Pare abat Miquel Muntades, el qual expressa la relació del fantasiós fet en la seva història Montserrat, reimpresa l’any 1871 i que copiem fragmentàriament d’on en fa al·lusió:

 

La lubricitat, que mentre les nostres ciutats estaven sota l’opac mantell de la brutalitat dels esgarriaments, es gosava en la publicitat dels seus degradants excessos, se n’avergonyí en presentar-se el Sol de la veritat cristiana, i d’ací la necessitat de cercar un lloc en el qual, al seu parer, fos el propi i el seu terrer natal, on impunement pogués lliurar-se a tot el que pogués suggerir-li el més refinat dels estímuls. (...)

Però era indispensable donar-li un caire religiós per assolir que els incauts no es ruboritzessin de les seves festes. (...)

Montserrat estava aleshores lluny de tota població. Montserrat no podia cridar així els homes per mitjà de carreteres i carrils, Montserrat a penes havia pogut ésser pel mateix motiu trepitjat per la petja humana, Montserrat només l’havia vist algun home i de lluny; Montserrat, l’estructura de la qual i la dificultat d’ésser observada d’a prop es presentava cobert amb el vel del misteri, sembla per això que havia d’ésser la muntanya o lloc més adient per al culte d’una deïtat que ja es ruboritzava dels seus cultes a les ciutats i a tot arreu on la llar havia admès el principi de família. (...)

Efectivament, aqueixa muntanya verge fou violada i donà un gemec del més agut dolor l’any 197, i veié aixecat al seu sòl un temple a Venus. (...)

Sant Miquel és, doncs, el qui providencialment destrueix el temple de Venus l’any 253...

I el país, en perpètua memòria, li aixeca un temple damunt les runes de Venus, i al mateix lloc, que ha estat sempre conegut per la Capella de Sant Miquel, patró de la muntanya de Montserrat. (...)

ermita de sant Miquel.

 

També el nostre poeta Víctor Balaguer, sobre el mateix tema, fantasieja d’aquesta manera:

 

“En els primers temps, quan les disbauxes eren al dia al temple de Venus, i cada dia ressonaven els bàquics cants de les filles de Roma que, vestides amb lleugeres i ondulants túniques, anaven a dansar a l’entorn de l’ara coronant amb flors l’estàtua de la Deessa...

Cada nit, per un bosc d’avets, anava a una cova una noia a pregar davant la imatge de sant Miquel.

Un rossinyol l’acompanyà dalt el temple de Venus, i aquella nit la noia presencià com s’enfonssaven les columnes i entre núvols apareixia sant Miquel amb l’espasa de foc per destruir-ho.”

 

Sembla que en aquells temps donaven com a història un Cronicon Hispalense apòcrif de l’any 546, atribuït a un monjo gironí, de nom Lliberat.

 

 

Literalment, deia:

El temple de Venus, a Montserrat, és reparet aquest any pels cristians i dedicat a la Verge.

 

*

 

 

Montserrat i la proliferació.

 

Un xic d’analogia pot haver-hi, possiblement, amb el mite del temple dedicat a Venus o reminiscències qui sap si històriques, puix que d’antic la Mare de Déu de Montserrat és la preferida pels nuvis i tinguda com a protectora de les funcions genitals, advocada dels bons parts i de la fecunditat.

Actualment encara, a un punt tan distant com Mèxic, la seva imatge és venerada per les dones gràvides. ( ... ) La capella és encara visitada sovint per les futures mares per invocar la Verge a profit d’un part feliç.

 

* * *

 

En opinió del Dr. Antoni Blanc, Ceres per als romans i Démeter per als grecs, deessa de la fertilitat, donà origen al nom Mons Priapus que s’adjudicà a la muntanya de Montserrat en èpoques antigues.

 

Endemés, hom ha trobat indicis que permeten suposar que en altres temps Montserrat amb les seves pedres isolades, extravagants i erectes constituí per a l’home primitiu, practicant de ritus pagans, una mens de temple fàl·lic.

 

I el nostre refranyer reflecteix l’aspecte influent de Montserrat en el matrimoni amb diversos proverbis dedicatoris:

 

A Montserrat,

Puja-hi fadrí

I torna-hi casat.

.

No pot ésser ben casat

Qui no porta la dona a Montserrat.

 

Aquests refranys fan al·lusió al costum arreladíssim a Catalunya de pujar els nuvis a visitar la Mare de Déu. És possible que sigui el record desfigurat d’algun culte avial encaminat a assegurar la descendència als novells matrimonis.

 

A Montserrat

Canvien la dona.

 

El proverbi pot interpretar-se en el sentit que la núvia hi puja xorca i en baixa fecunda.

 

El més freqüent era d’anar els nuvis a passar, al menys, una nit a Montserrat, per tal d’estar ben casats.

Cal advertir, però, que els qui celebraven la cerimònia de les noces al mateix monestir sembla que no els era permès de pernoctar-hi. Amb tot, aquest rigorisme no prevalia en les ordenances monacals, puix que mai no s’ha exigit tal compliment, encara que de fet s’acatés per voluntat, per convicció popular.

Com a complement de la visita dels nuvis a Montserrat hi havia el costum de presentar després llurs fruits de benedicció a la Moreneta en acció de gràcies.

 

 

 

Versió poètica del procés montserratí.

 

Plena de rica imatgeria, el nostre gran Maragall dibuixà la formació de la muntanya en una de les seves primeres poesies ( 1890 ):

 

 

Montserrat

Heus aquí que primer tot era mar,

tot era ple de mar; tan blau!... però un dia

va començar a sortir-ne la muntanya...

De tan formosa que era resplendia...

Una muntanya tota esqueixalada

com cosa primerenca i mal finida.

Les boires de seguida que la veuen

s’hi tiren al damunt amorosides;

de boixos els penyals s’emborrissolen

i a dintre els boixos els ocells refilen.

Al voltant tot el mar s’enretirava

deixant en sec divinitats marines

que van en processó vers la muntanya

duent-li llurs tresors per enriquir-la.

Tots els Déus de la Grècia quan ho saben

Hi fant sovint aparicions olímpiques.

Hi van les Gràcies cadençant la dansa

i ajogassats els sàtirs i les nimfes.

 

I com ningú no ha fet, àdhuc la fantasiejà amb la seva fi, en bella versificació:

 

Passarà el temps i els segles a corrues,

la fi del món ja s’anirà acostant;

sortiran les estrelles de set cues

i el cel vestirà de dol i sang,

i després sortiran bèsties estranyes,

se sentiran sorolls desconeguts

i trompetes pel cel i les muntanyes

entonant les confoses multituds.

En ser al capvespre cantaran la Salve

els monjos i escolans de Montserrat,

vacil·larà la terra com mig balba

i tot de sobte esclatarà esberlat.

Mes la muntanya santa, silenciosa,

s'enfonsarà en el mar un altre cop,

i nostra Moreneta gloriosa

com un sol se n’anirà al cel

amb tots els catalans que tingui prop.

*

 

 

 

La muntanya relacionada amb Crist.

 

Altra llegenda sobre la formació especial de la muntanya és la que considera la causa del trasbalsament rocós al dolor experimentat per tot el món al bell instant de morir Jesucrist.

Com a altres bandes ( Egipte, per exemple ), les roques montserratines s’esberlaren en un estremiment d’angoixa i d’indignació, segons el concepte popular del fet.

D’ací el nom Mont Estorcil = quasi tortus, expressió d’un gran dolor; nom amb el qual designaren la muntanya de Montserrat els contemporanis de Jesucrist.

 

La tradició conta que la muntanya de Montserrat en els seus primitius temps, era només un pilot de roques ermes, lletges i aspres.

L’any 33, en ésser crucificat Jesucrist, es commogué de dolor i es partí en trossos, en demostració de dol.

Des d’aleshores que la muntanya porta el nom de Montserrat i la vegetació hi creix en riquíssima varietat d’arbres i plantes i la forma de les roques donà motiu al seu qualificatiu amb que és coneguda arreu.

 

 

Les Encantades.

 

En Joan Amades recollí una altra variant per explicar la formació de la muntanya segons el poble.

Heus ací la contalla:

 

Abans vivien per les terres de Montserrat unes encantades a les quals no plaïa que pugés gent a visitar la muntanya.

Feien tot allò que podien per destorbar-ho. Per les vores dels camins que hi menen tenien plantades unes pomeres amb el fruit tan bonic que temptava els passants, els quals no podien resistir el desig de menjar-ne; així que algú arribava a mossegar-ne una li sortien les encantades, l’encisaven i el convertien en pedra.

Totes les roques estranyes i ferrenyes que formen el Montserrat són persones que pujaren a visitar la muntanya i van caure en la temptació de tastar una poma.

A qui més quimera tenien les encantades era als casats de nou que anaven a saludar la Moreneta. Feien impossibles per a seduir-los i fer-se’ls seus.

Heus aquí que una vegada una parella de nuvis pujaren amb l’intent de fer una visita a la Mare de Déu. En passar prop d’una de les pomeres esmentades van embadalir-se en veure aquella fruita tan deliciosa i van collir una poma cada u per tastar-les.

A l’instant de clavar-hi la primera mossegada els va sortir la mare de les encantades i els digué:

Què acabeu de fer, desgraciats! Heu de saber que aquestes pomes són encantades i qui gosa només el tocar-les és castigat amb la pena d’encisament. No sé per què em feu llàstima, i per això us deixaré triar l’encantament que volgueu: tornar-vos de pedra i ésser una roca més de les que campegen per la muntanya; convertir-vos en un parell de pomes com les que intentàveu menjar, o bé cada u de vosaltres esdevenir un rellotge que funcionarà sense mai no donar-li corda.

Si us torneu rellotge, haureu d’estar sempre al riu, i només podreu sortir-ne per tocar les hores, i si un dia passa algú que no us cerqui ni faci cas de vosaltres, aleshores sereu desencantats.

Vegeu què us agrada més de les coses a triar.

Els nuvis varen pensar que si es deixaven convertir en roca acabarien per sempre més; si preferien transformar-se en pomes, algú els mossegaria, i si escollien d’ésser rellotges potser encara podrien algun dia tornar a la vida normal. I varen demanar que fes d’ells dos rellotges.

A l’instant va tornar-se en allò que desitjaven: el cos se’ls convertí en maquinària; el cap, en campana, i les cames en pèndola. Tot seguit es varen trobar submergits en les aigües del Llobregat.

Com que eren tan grossos feien un tic-tac molt fort.

A l’instant que va caure una hora, una força misteriosa els va empènyer fora de l’aigua, van tocar els senyals corresponents amb una fúria i un soroll eixordador i, sense saber com, van tornar a trobar-se sota el corrent, a tictaquejar i a esperar una altra hora en punt per a sortir de nou.

Tothom qui passava per les vores del Llobregat vers l’indret on hi havia el matrimoni víctima de l’encantament, en sentir aquell tic-tac tan fort l’intrigava i s’encuriosia per saber-ne la procedència. Tot era guaitar d’ací i d’allà i ningú no sospitava què podia ésser. Els qui per casualitat s’esqueien a trobar-s’hi poc abans del moment de caure les hores, veien eixir de l’aigua aquells rellotges i sentien tocar les fortes batallades i fugien esparverats, sense ganes de tornar a passar per aquells verals, i ni els restava esma per a pujar a Montserrat.

Així va passar una pila d’anys, i el matrimoni jovenet es féu vell mica a mica, convertit en rellotges.

Però un dia un homenet sord com una campana, el qual no va sentir el soroll del tic-tac dels rellotges ni de pensament i va desencantar, sense heure’n idea ni intenció, el matrimoni, que va sortir tot d’una de l’aigua tornats altra vegada persones, per bé que amb el pes dels molts anys que havien transcorreguts des de l’encisament.

L’homenet sord, que feia via a Montserrat no es va adonar de res. Quan ja era molt enllà, però, se li va acudir d’agafar una poma per a menjar-la; per sort, així que els avis van veure de lluny l’acció li feren un gran crit ( !?! ) i li indicaren que no la toqués.

L’home es deturà i aleshores li explicaren, més que amb paraules amb gestos, tot allò que els havia passat, per haver volgut tastar una poma.

En la conversa va resultar que ells i el sordet eren del mateix poble; havien passat tants anys que ni uns ni l’altre no s’havien conegut.

Davant la por de les encantades, el vell sord va desistir de pujar a Montserrat, i tots tres s’entornaren al poble.

Així que el matrimoni va entrar a la seva masia pairal varen trobar la mare de les encantades penjada d’una biga. El sordet en no fer cas del tic-tac dels rellotges havia alliberat el matrimoni i, alhora, matat la reina que els havia encantats.

Tots tres, furiosos, garrotejaren el cos de la penjada ( !! ), amb tanta fúria que aquest va caure per un costat i el cap per l’altre.

Aleshores el sord ficà la bruixa dins un sac, se’l carregà a coll i féu cap a Montserrat a trobar les encantades en llur mateixa casa.

En ésser al seu davant els digué que els portava un present. Elles varen deslligar el sac a corre-cuita i quan varen veure que era llur mare morta i amb el cap per un costat i el cos per l’altre, no cal dir com varen desesperar-se. Ploraven i s’arrencaven els cabells.

El sordet va sortir, féu una gran rima de llenya davant la porta i va calar-hi foc, que aviat s’estengué per tota la casa.

Moltes de les encantades moriren en la foguera perquè no volgueren separar-se de llur mare. Algunes tractaren de fugir i van tirar-se per les finestres obertes sobre la timba, però en caure restaren esclafades, i no se’n salvà ni una.

Així varen acabar-se les encantades de Montserrat.

Des d’aleshores tothom hi ha pogut anar sempre sense por de quedar convertit en roca.

Però així com fins aquells temps cada dia la muntanya creixia més i es feia més variada i ferrenya per obra i gràcia de les encisadores, ara ja no s’hi afegeix cap pedra més; al contrari, es desploma de tant en tant i el seu conjunt disminueix constantment un xic.

* * *

Relacionada o no amb aquesta curiosa llegenda, el nostre poeta Apel·les Mestres compongué una inspirada lletra evocadora de les divinitats aquàtiques de la Natura:

 

Les dones d’aigua

.

Les dones d’aigua del Llobregat,

en les nits clares de lluna plena,

al llarg dels marges del riu sagrat

llurs vels estenen xops de mullena.

.

La dança alada ja ha començat;

les mans es donen formant cadena,

i entonen himnes al Montserrat

amb temptadores veus de sirena.

.

Gegants i monstres, des del serrat,

miren i escolten amb goig i pena,

i recriminen l’eternitat

que dalt dels cingles els encadena.

.

Ah, si poguessin en llibertat

baixar a confondre’s, damunt l’arena,

amb les aloges del Llobregat

en les nits clares de lluna plena!...

 

 

Els serradors montserratins.

En els blasons de l’heràldica montserratina es troba sovint la figura de dos angelets en actitud de serrar de banda a banda les roques i fenent les osques que formen el fistó de la muntanya.

 

Prové de la graciosa llegenda segons la qual els àngels, per esbargir-se, baixaren del cel i, uns quants a un cantó i els altres al contrari, s’entretingueren, amb grossa serra, a fer les dents i talls que encresten el serrat montserratí i el diferencien de totes les altres muntanyes.

Sembla que per tal motiu, antigament, alguns pobles de Catalunya designaven la muntanya amb el nom de Montserrat dels Àngels.

 

El nostre Jacint Verdaguer s’inspirà en aqueixa tradició per escriure’n una fina poesia plena d’encertades imatges:

 

 

Qui fou el serrador?

Estant Jesús en la Creu

un angelet seu

tot plorant serrava,

allí vora el Llobregat,

de l’alt Montserrat

la gentil muntanya.

Beneït l’àngel d’amor

Que serrà eix mont d’or

Amb serra de plata,

Sols per fer-ne prop del cel

Un temple a l’estel

De la matinada.

( ... ) - Ressuciteu ben cuitós

i anem-hi tots dos

a prendre’n posada;

en mos braços Vós sereu,

la neu que el sol daura.

Se n’hi ve amb son únic Fill,

clarejant espill

a on s’emmiralla;

mes el sol emmorení

en tan llarg camí

l’albor de sa cara.

L’angelet, tot sospirant,

anava serrant

la gentil muntanya;

quan hi veu l’hermós parell,

li fa de mantell

amb ses blanques ales.

La muntanya era un penyal,

i ara és un coral

que floreix i esclata;

sa nuesa és un jardí

on vespre i matí

rossinyols hi canten.

Beneït l’àngel d’amor

que serrà eix mont d’or

amb serra de plata;

beneït qui el trono féu

on seu el bon Déu

i la Verge santa.

 

* * *

 

Una versió, no tan divulgada, sobre l’estructura de la muntanya aclara que va ésser el diable el qui un dia, vagarós, amb la serra major de l’infern, per divertir-se, formà les carenes montserratines, abans llises i romes de damunt, en forma de comes, per tal de pertorbar així els devots de la Verge.

Com en altres ocasions semblants, en lloc de desgraciar-ne la figura serví per embellir-la i singularitzar-la, estimulant-ne la visita dels fidels.

 

 

Els angelets juganers.

 

Relatiu a la imatgeria de l’angelada, s’explica una original formació de la muntanya de Montserrat:

 

Vet aquí que una vegada els angelets del cel volien fer una joguina ben bonica, ben bonica. Varen agafar rocs i més rocs, els varen ben untar amb saliva, els van amuntegar els uns damunt els altres de qualsevol manera i van fer-ne una muntanya grossa, grossa, com mai no se n’havia vista de tan gran i tan ferrenya.

En una de les seves roques van fer un foradet per passar-hi un cordill i es van posar a jugar al carril amb aquella muntanyassa. Els uns l’estiraven amb el fil i els altres l’empenyien pel darrera perquè anés més de pressa; tot el dia la feien córrer amunt i avall amb gran alegria i gatzara.

 

Heus aquí que aquella muntanya era tan gran i tan feixuga que feia trontollar tot el cel, i com que els causava tanta gràcia, tot el dia els angelets la feien anar d’ací d’allà i movien un soroll enorme, com un terratrèmol, tan gros, que tot el cel anava en renou; fins que el Senyor els va renyar i els digué que ja n’hi havia prou i que no hi juguessin més perquè atabalaven tothom.

 

Però com que els àngels com més anava més s’engrescaven i més ganes de jugar-hi tenien, ells que si, quina en fan? La van baixar a la Terra amb el mateix cordill que l’estiraven.

 

I ja en aquest món nostre també passaven tot el temps fent córrer la gran muntanya per totes bandes, fins que un dia, mentre es trobaven entre el Vallès i el Pla de Bages, de tant tirar se’ls va trencar el fil, al precís moment que el Senyor i la Mare de Déu es van adonar que en tot el cel no restava ni un sol angelet, perquè tots havien baixat a la terra a jugar entre els homes mortals.

Els varen cridar des de dalt i els feren pujar altra vegada al cel.

Així va ser com van deixar abandonada la gran joguina en l’indret indicat, en el qual restà per sempre més mentre el món sigui món.

 

Montserrat, doncs, és diferent de les altres muntanyes de la terra perquè va ésser feta al cel com una joguina angelical i no pas com un serrat tal com avui nosaltres el veiem.

Per això sempre els àngels han tingut una preferència especial per tot allò que es refereix i es relaciona amb Montserrat, ja que es tracta d’una obra exclusiva d’ells.

 

Des d’aleshores encara es conserva l’ansa o trau on els angelets lligaven el lli per estirar la muntanya-joguina quan la feien servir de carril. És la Roca Foradada.

foto de Gorka, a blocdefotos.cat.

Els moros encantats.

 

Altra variant explicativa sobre l’origen de la muntanya fa al·lusió als africans:

 

En venir els moros a fer guerra a casa nostra, portaven en llur exèrcit un estol de gegantassos els quals amb la seva força i braó aixafaven i mataven els catalans com a mosques.

En triomfar la creu damunt la mitja lluna, aquell esbart de gegants va restar convertit en pedres i van formar grosses muntanyes, que són les que constitueixen el conjunt rocós que anomenem Montserrat.

En molts de monòlits i arestes encara poden endevinar-se fesomies ferotges i estrafolàries dels homenassos vinguts de l’altre banda del mar per a fer-nos la guerra.

 

Aquells gegants ara immòbils no són pas morts; reviuran quan els sarraïns tornin a intentar d’envair-nos, car els moros tenen jurat fer-nos perdre i esperen l’avinentesa per atacar-nos i anorrear-nos, si poden. Aleshores els seus gegantassos encantats prendran altra vegada vida, ajudaran els agarens i, en revenja, ens faran tant de mal com podran.

 

Abans, quan a Catalunya es casava un rei de la terra, els gegants tornaven a la vida una estona i feien una dansa per tal de festejar-ne les noces, que potser, per ignorància, es creien que els pertanyien.

Cada vegada que se’n casava un, en moure’s els encantats, mudava la configuració de la muntanya, puix que mai no sobrevenia la petrificació dels personatges en la mateixa posició i actituds que es trobaven abans del referit ball.

 

Des que la nostra terra deixà de tenir reis i que, per tant, ja no se celebren noces reials, la dansa dels gegants de Montserrat no té motiu d’ésser; per tant, finí el moviment i la muntanya ha mantingut la mateixa fesomia i estructura.

Els tals gegantassos, tot i ésser de pedra i haver passat tants anys, encara bateguen, car, quan per necessitat s’han hagut de fer barrinades en alguna de les roques o bé s’ha produït un estrall fort, s’ha pogut sentir des del més pregon de la muntanya una mena de gemecs intensos, prolongats i molt planyívols, com d’alguna persona que es dolgués d’un gros mal.

 

 

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

 

 

Noms emprats per designar la muntanya.

 

Històricament i popular, la muntanya montserratina ha estat designada amb diversos noms, d’acord amb els temps i les circumstàncies influents.

 

Així tenim que, abans de Jesucrist, els caldeus l’anomenaven Mont-cells ( o coelus ), equivalent a pilots, aglomeració, conjunt eterogeni.

 

Després es conegué per Serresius o quasi serratus.

 

Els romans li aplicaren els noms de Carraf o Carrafat, que equival a escullera o espadat, i Mons Medilius, derivat d’agulles de pedra.

 

Segons Plini, fou batejada amb el nom de Mont-estorcil, quasi tortus, expressió d’un gran dolor; Muntanya extravagant, designada pels cristians contemporanis de Crist.

Segons l’abat Miquel Muntades, respon a la coincidència de la transformació de la muntanya amb els fenòmens que tant cridaren l’atenció al Calvari en morir Jesús.

A Montserrat – en veu de la tradició – el dolor de la seva mort esquerdà les roques.

 

Els visigots la conegueren per Gis-taus, que en alarb significa “les roques sempre vigilants”.

 

En temps dels grecs, sembla que se li aplicà el nom de Mons Priapus, relacionat amb Démeter ( la Ceres romana ), deesa de la fertilitat.

 

Durant un curt temps del segle XVIII se li aplicà el títol de Catedral de les Muntanyes, però tingué curta acceptació, puix que es troba poc usat en documents d’aquella època.

 

El nom de Mont-siat – equivalent a Mont-sciat – s’atribueix a Carlemany, segle VIII, i alguns autors el relacionen amb el nom Montsagrat, anterior a l’actual, i Monte-secto, que equival a muntanya partida o tallada.

 

( ... ) Diuen que en el segle IX, quan el gran Carlemany foragità de la nostra terra el poder sarraí, per tal d’esborrar el nom antic – Gis-taus – aplicat a la singular muntanya, va anomenar el massís Mont-siat.

Amb el curs multisecular s’ha modificat la seva terminació fins a convertir-se en l’actual Montserrat; nom verament gràfic que li escau millor que cap altre, puix que sembla una muntanya serrada, i alhora, les crestes i arestes que la formen diria’s talment les punxes i dents d’una serra monumental.

 

També se cita Montserrat amb el nom de Mons Uranus.

Fins ben ençà del s. XIX el nom de Santa Muntanya de Montserrat servia per designar el conjunt d’ermites i ermitans pertanyents al monestir.

 

 

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

el pare Basili, ermità de la Santa Cova i de Santes Creus.

 

 

 

 

 

 

Pere Bosquets

 

 

dins: Folklore montserratí,

pp. 13 – 41.

Amics de Mon

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

1941. Montserratina ( Pere Bosquets ).

.
Dos objectius tenia aquesta montserratina, ultra el bàsic, el de concentració, el del rabejament intern en la solitud plaent en el Montserrat nostre: netejar una font i fer una marca, un sol senyal, en un trencall perdedor. I a fe que en reeixirem del tot en ambdós objectius, el material i l’anímic.
.
Amarats de sol, del sol de juliol en dia net i calmós, la nostra feina pacient de buidar a cops de cassola els cents de litres d’aigua de la pica muntanyenca era sols acompanyada pel brunzir dels insectes i algun cant de moixó. Per aixó tot feinejant els nostres companys absents s’apropaven a nosaltres i conversàvem com en aquells temps que ens paràvem en aquella mateixa font per recórrer els camins brodats de roca i herbei, per gaudir en les nostres caminades amicals.
.
Amarats de sol, del sol canicular que ens obligava a refrescar el nostre cos de tant en tant, ben neta la pica de roca viva, a més de migdia fèiem el primer repòs i àpat, en íntima concentració, en la pau espiritual d’una estada solitària plena de llum i d’exuberància bosquetana que s’exibia sols al visitant apassionat de bellesa semblant.
.
Amarats de sol, del sol que arroentava ja el nostre cos, preniem la costa per assolir el Montgròs sempre esplèndid de perspectives, sempre magnífic per als ulls de tot el qui sent. Un breu, brevíssim repòs, una cançó per als qui no hi eren - per a tota l’humanitat condensada en els nostres amics ( Oda a la Joia ) - i cames avall entre cingle i bosc per anar a trobar les canals que ens havien de portar al bell mirador dels Ecos.
.
Amarats de sol encara en nostre isolada talaia, els trets disparats des de Sant Jeroni i que les nostres roques retornaven, venien a pertorbar un xic l’encís del nostre isolament tant estimat aquell dia. Una cançó, una sola cançó també, de cara al Pirineu cobert per la calitja estival, i avall va pels camins de l’aigua abraçats a les soques i estrenyent les arrels oportunes.
.
I amarats de sol, del sol que dúiem dins, puix que el clos s’era fet entre les roques, acomplíem la segona part dels nostres propòsits deixant ben destacada la partió perdedora que ja no admetia dubtes. I en el retorn tranquil, els camins olorosos sentien els nostres cants, tranquils també, mentre l’amic Sol encara ens acaronava en la seva posta d’or, cel enllà de la Roca Foradada.
.
I amarats de sol, del sol que ens havia rabejat integralment tot el dia, i amarats d’afecte, el pensament amical que ens havia acompanyat tot el dia també, deixàvem la muntanya, la nostra muntanya amb el cor content, satisfets del tot de les nostres tasques i meditacions i amb el propòsit - qui ho diría! - de repetir sovint aqueixa mena de montserratines, necessitat física, corporal; esplai per a l’ànima, gaudi per al sentiment.
.
Així sigui!
.
Pere Bosquets, 06 de juliol 1941.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo